Exposició sobre Andrea Palladio

(En aquesta nota val la pena ampliar algunes imatges; les tres primeres i les tres últimes)

Per als qui els agradi l'arquitectura, per als qui els agradi Itàlia o per als que troben que les coses clàssiques tenen un què, és molt recomanable l'exposició al Caixafòrum sobre Andrea Palladio (1508-1580), oberta fins al 6 de setembre.

Especialment interessant el vídeo amb opinions sobre Palladio d'arquitectes reconeguts; en particular la primera aparició (l'arquitecte japonès Isozaki que reconeix que quan va anar a Itàlia com a estudiant no podia entendre perquè Palladio era tan important ) i l'última (un arquitecte anglosaxó que no recordo com es diu, que és molt emotiva. Dóna importància a l'origen de Palladio, que havia treballat a una cantera, havia conegut de primera mà les ruïnes romanes, s'hi havia inspirat i considerava que tan important era fer bé una església com un pont o una vil.la al camp. Diu: "La vil.la romana tenia les dependències que donaven al pati central, era un casa girada cap endins; Palladio dóna la volta al model, i obre la vil.la al defora". Insisteix que és un arquitecte important per la seva obra directa però sobretot per les seves idees i la influència que ha tingut).

Hi ha maquetes precioses, molts plànols, moltes diapositives i alguns grans quadres que il.lustren la temàtica: per exemple, una Immaculada del Greco amb un edifici als peus.
Aquí sota Susanna i els vells de Veronese (per desgràcia, només un fragment):

I aquí sota un Canaletto (em sembla que també està retallat) on es veu l'església San Giorgio Maggiore a Venècia, de Palladio (recordo que val la pena ampliar les imatges):

Tornant de l'exposició he buscat una mica i he trobat una web d'una associació d'arquitectes dones, amb dibuixos moderns sobre obres de Palladio que m'han encantat per la simplicitat. (Quan sigui gran vull ser dibuixant d'arquitectura!!). En poso aquí sota alguns i començo pel de Sant Giorgio Maggiore perquè es pugui comparar amb el del Canaletto :









Aquesta última crec que correspon a una vil.la que també està presentada en maqueta a l'exposició, i que té dues ales per a les dependències del treball agrícola.

Jo no sabia res de l'Andrea Palladio fins que fa anys me'n va parlar la Montserrat Gispert i com que és bona pedagoga em va acabar dient que a Estats Units havia tingut molta influència i que hi havia un tipus de cases senyorials americanes així i aixà, que jo segurament havia vist a les pel.lícules. Se'm va encendre una llumeta. O sigui que jo avui també vull acabar amb Amèrica.
Al Wikipèdia hi ha un article sobre el pal.ladianisme a Gran Bretanya, a Irlanda, a Estats Units i a Sant Peterburg, d'on he tret tres imatges: la primera és la Queens House a Greenwich, dissenyat per Inigo Jones, l'introductor del moviment a Gran Bretanya.

I ara dues imatges d'edificis nord-americans d'influència pal.ladiana:

Venda de llibres de text de segona mà

M'acabo d'assabentar que l'Institut d'Ensenyament Secundari de Palafrugell Frederic Martí Carreres organitza a fi de mes una venda de llibres de text de segona mà. Ho emmarquen dins un projecte o programa que es diu Escola verda.
Me n'he alegrat i m'ha semblat una molt bona iniciativa.

Es veu que ho han organitzat en pla seriós; una comissió es mira els llibres de text que els alumnes es volen vendre i els posa un preu; A, B o C, segons l'estat en què es troben. El dia tal s'organitza la venda, on cada alumne (que vol) ven els seus llibres i cobra els seus diners, i a continuació pot comprar els del curs superior. Han fet un horari per cursos de manera que hi hagi ordre i concert.

Si aquesta iniciativa, moralment tan lloable, té èxit i s'esten, em fa por que no surti la Generalitat o l'Estat central a dir que és il.legal, que no hi ha IVA o el que sigui i que no es pot fer i menys dins d'un centre públic, etc.

Princeses de terres llunyanes

Al Museu d'Història de Catalunya hi ha una exposició amb un títol molt mono: Princeses de terres llunyanes. La propaganda penjada als fanals de la ciutat té aquesta imatge retallada d'aquí a l'esquerra, que també és molt fina. Oberta fins al 2 d'agost.
S'hi documenten quatre casos de princeses catalano-aragoneses i hongareses que emparenten amb l'altra cort.

En comento només alguns aspectes. (Aquí hi ha una web amb un comentari complet interessant).

Els magiars arriben al segle IX d.C. a la conca del Danubi i s'hi instal.len definitivament. Poble ramader procedent d'Àsia Central han travessat els Urals, s'han establert a la conca del Don i després han continuat cap a occident fins al seu emplaçament actual. La seva llengua és una raresa dins del conjunt europeu, pertany al grup anomenat fino-úgric, com el finès.

Mai no havia vist objectes antics hongaresos i em quedo sorpresa perquè arriben del centre d'Àsia, però decoren les peces amb formes i símbols del tot semblants als que han imperat a Europa en les antigues civilitzacions neolítiques. Tinc força "material" acumulat sobre aquests qüestió i un dia ens hi posarem.

Un altre aspecte del qual mai havia tingut notícia: aquests hongaresos eren experts genets guerrers i disparaven fletxes que donava gust. Van ser "llogats" en diverses ocasions per uns i altres per "solucionar" problemes. En concret, els genovesos els encarreguen desbaratar cap a mitjan segle X un assentament marítim musulmà situat a la Provença, prop de Marsella, que els impedeix navegar tranquil.lament. Els hongaresos complint l'encàrrec fan una ràzzia espectacular, de la qual se'ns mostra el trajecte en un mapa; mapa elaborat a partir de les actes eclesiàstiques on se citen les esglésies que van ser saquejades, incendiades, reconstruïdes i consagrades de nou (se'n deu dir "reconsagrades"?). Els hongaresos es van estendre pel Llenguadoc, van travessar els Pirineus, van arribar fins a Barcelona (l'església de Sant Pere de les Puel.les va rebre de valent), i van girar cap a ponent. Es deturen davant les muralles de Lleida. Déu n'hi dó.

La primera de les princeses que va travessar Europa entre els dos països és Constança (1179-1222), filla d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i Comte de Barcelona, i de Sança de Castella. Als 16 anys l'envien a Hongria a casar-se amb el rei Emeric I i al cap d'un any hi té un fill, Ladislau, destinat a ser el proper rei d'Hongria. En efecte, el 1204 mor el rei Emeric I i el nen Ladislau és coronat nou rei amb el nom de Ladislau III. El regent és el germà del difunt, que intriga fins al punt de destronar el nen-rei. Constança fuig a Viena amb el seu fill, que morirà l'any següent (1205).
Fent càlculs ràpids, veiem que Constança deu tenir 25 ó 26 anys. La seva moguda història continuarà.
Torna a casa, al monestir de Sixena, d'on sortirà per contraure un altre matrimoni polític. Aquest cop es casa -la casen- amb Frederic I de Sicília. Ella ja té trenta anys, ell setze. El noi, per ascendència familiar, tres anys més tard esdevé emperador de Sacre Imperi Romà Germànic i ella, per tant emperadriu.

Buscant al Wikipèdia, llegeixo que la mare de Constança era Sancha de Castella i Polònia. ¿Polònia? em pregunto. Doncs sí. La tal Sancha o Sança de Castella era filla d'una d'aquestes princeses viatgeres destinades a forjar aliances, establir paus, ampliar poders, parir hereus i noves princeses que servirien per forjar aliances, establir paus, ampliar poders, etc. Es deia Riquilda o Rica de Polònia, va viure quaranta-cinc anys. Si les dates i dades del Wikipèdia són exactes, Riquilda es casa als 12 anys amb Alfons VII de Castella, hi té dos fills i als 17 anys enviuda. Als 21 es torna a casar, aquest cop amb Ramon Berenguer III de Provença, hi té una filla, i torna a quedar viuda. Aquest cop als 26 anys. Aquell mateix any es torna a casar, no es tracta de perdre temps. El nou marit és Ramon V de Tolosa. L'enciclopèdia no dóna més detalls. Només que Riquilda va morir als 43 anys com a comtessa consort de Tolosa.

Enmig d'aquestes meteòriques històries principesquess hi ha un monestir, el de Sixena, que m'ha cridat l'atenció. A l'exposició es menciona que Sança de Castella va fer construir el monestir de Sixena (a l'actual Villanueva de Sigena, província d'Osca), i que hi va crear una escola per a instrucció de noies nobles. Veient ara, a la xarxa, la trajectòria de la seva mare, de Polònia a Castella, de Castella a Provença i de Provença a Tolosa, no m'estranya que pensés a crear una escola on la seva pròpia filla Constança es prepararia per als futurs avatars. Constança es va instruir a Sixena i hi tornà després d'haver quedat viuda a Hongria i sense fill a Viena. Sembla ser que en aquesta segona etapa la seva mare, llavors ja viuda, n'era l'abadessa.

A l'exposició, com un incís, es parla de les pintures murals del monestir de Sixena. Hi ha una foto, la miro bé i les pintures em sonen. Aquestes pintures ara són al MNAC i, m'hi havia fixat, són molt diferents de les altres que hi ha al museu, entre altres coses perquè semblen en blanc i negre. A l'exposició de les Princeses s'explica que tenen aquest aspecte de resultes de l'incendi que van patir quan la guerra civil. S'exposen tres imatges que tenen gràcia. La primera són les aquarel.les que van fer els primers il.lustradors enviats (per la Mancomunitat de Catalunya? pel Museu?) a començaments del segle XX. En aquella època es van enviar dibuixants i aquarel.listes als quatre cantons del país per fer dibuixos i aquarel.les que descrivissin les pintures murals romàniques.La segona són les fotos que es van fer anys després (en blanc i negre, érem als anys 20!!). I la tercera, les fotos de l'estat en què van quedar les pintures acabada la guerra. És interessant. Són tres imatges fidedignes de tres moments diferents.

Fa anys, a Alcañiz (Terol), vaig sentir una guia que ensenyava restes de pintures romàniques d'una església i que deia als turistes: "Había más, pero se las llevaron los catalanes". Després de retorn a Barcelona, ho vaig comentar escandalitzada a un amic i em va dir: "Sí, era el meu oncle". El meu amic era parent d'en Josep Pijoan, i vaig aclarir que el que havia dit la guia a Alcañiz era més o menys veritat, perquè quan es va conèixer a Catalunya la tècnica per desprendre les pintures romàniques de les parets, es van recollir les pintures romàniques, per evitar que fossin venudes o robades, no només de les esglésies catalanes, sinó també d'algunes d'aragoneses. El cas de Sixena en seria un exemple.

Aquí sota foto de les pintures de Sixena que es conserven a MNAC

Aquí sota portalada romànica d'aquest monestir de Sixena

Tornem a les princeses que van amunt i avall. A l'exposició hi ha uns mapes dels "intercanvis", és a dir de les princeses que es casaven a altres corts. Fa l'efecte de ser un mapa d'importació i exportació de mercaderies. Aquest monestir de Sixena fa pensar en el contrapunt de les coses: la mercaderia ha de ser de qualitat, elles s'instrueixen.

Salto algun segle: em va impressionar el llibre de Philippa Gregory, The constant princess, Catalina of Aragon. La història terrible de la filla petita dels Reis Catòlics, morta de fàstic a Anglaterra, on ha arribat per ser Princesa de Gal.les. Al mig de les seves misèries (arriba a passar gana) continua sentint-se convençuda de la grandesa de la seva alta funció : l'han criada des dels tres anys per ser reina d'Anglaterra, és el seu destí.

A l'exposició també s'explica que durant anys i anys, en totes aquestes històries de matrimonis reials hi ha una lluita sorda entre les monarquies i el papat. Les monarquies casen i descasen, divorcien i repudien a la seva conveniència. Els papes volen convertir el matrimoni en sacrament i tenir poder sobre la institució. Volen que el matrimoni sigui indissoluble i que siguin ells els únics que el poden dissoldre per causes especials. Volen també tenir-hi poder decretant quins són els graus de parentiu que suposarien incest i que impossibilitarien el matrimoni. Al mateix temps insisteixen en la necessitat del lliure consentiment o acceptació de les parts, cosa que significa una crítica als casaments d'infants. Continuo citant els panells de l'exposició: amb el Papa Innocenci III s'arriba a un cert compromís entre monarquies i Església a propòsit d'aquesta qüestió. El clergat accepta d'eixamplar la permissivitat de matrimonis entre familiars i les monarquies accepten que el matrimoni sigui un sacrament i es consideri indissoluble.
Aquí una web amb informacions sobre l'Església de l'època i el tema. I aquí una altra.

Un altre tema també només apuntat a l'exposició, i que m'agradaria conèixer bé: les diverses excomunions que pateixen els comtes de Barcelona (i el complex que els agafa enfront de les monarquies més catòlico-ortodoxes francesa i castellana -això últim no és de collita meva, ho diuen allà).

L'altra història estrella és la de Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume I el Conqueridor. Arriba amb 19 anys, té 10 fills, i difon la devoció a Santa Isabel d'Hongria, parenta seva. Aquí hi ha una explicació interessant: el miracle que s'atribueix a aquesta santa és un miracle que d'alguna manera preconitza l'emancipació de la dona enfront del marit. Jutgem-ho nosaltres mateixos: la santa dóna cada dia menjar als pobres i "el dia de autos" duu les faldilles del davantal recollides i plenes de rosegons de pa. El marit, presumiblement contrari a aquest dispendi, li pregunta què duu al davantal i ella LI menteix i LI diu que està collint roses. Desplega les faldilles del davantal i oh, miracle! els rosegons de pa s'han convertit en roses.

També s'apunta un altre tema: la proliferació de franciscans i clarisses, com una moda espiritual. Casos d'hereus nobiliaris i reials que renuncien als drets dinàstics i es fan franciscans. Se cita un cas (jo estava completament perduda amb successions, dinasties i genealogies, per saber o recordar de qui es tractava) de nens nobles/reials catalans que s'han criat amb cosinets italians que estaven vivint a Catalunya com a hostatges d'alguna guerra. Els cosinets italians de grans i un cop a Itàlia es deixen imbuir de l'esperit franciscà, i l'encomanen als d'aquí.

L'exposició acaba amb un text de John Knox, el gran reformador escocès, que és una diatriba contra el govern de les dones, una diatriba forteta que es titula "Primer toc de trompeta contra el monstruós govern de les dones". He trobat a la xarxa una web protestant que l'excusa, perquè a l'època coincidien Maria Tudor a Anglaterra, Catalina de Mèdicis a França, i la reina Maria a Escòcia, que es veu que no eren "governants exemplars".

En sortir de l'exposició m'ha vingut al cap el cas d'una parella coneguda, que tenen un patrimoni econòmic molt important i cap fill. Han aconseguit adoptar un nen bielorús i entre els desitjos, preocupacions i anhels hi ha el de tenir algú a qui deixar l'herència.

Antiavortistes i avortistes

"Hi ha manifestacions que no surten als diaris. D'això ningú no en té ni idea". Ho vam pensar amb una amiga, un vespre, fa anys, que amb el cotxe ens vam perdre per Cornellà. Hi havia una manifestació de... trenta persones, potser eren quaranta. Anaven per la calçada, seguits a una distància prudencial per un cotxe de la guàrdia municipal. Els manifestants eren tot homes, tenien una edat semblant, jove però indefinida, i alguns portaven a la mà una "litrona". L'única pancarta de la manifestació deia "No al cierre ilegal del bar Kaskorro".

Aquest vespre, fa mitja hora, tornava a casa meva i veig dues camionetes dels mossos d'esquadra. I una ambulància. I més avall, dues camionetes més!! Hi ha un botiguer -xarcuteria i menjar per endur- que s'està a la porta del seu magatzem, li pregunto què passa i me'n fa cinc cèntims.

"Veu quin dia és avui? doncs el mateix dia d'aquí un mes hi tornarem a ser. Cada mes, cada mes, no falla, de ja fa temps. A una vorera es posen el que estan en contra de l'avortament i a la del davant els que estan a favor. Hi ha una clínica que fa avortaments. Eh, que vénen a comprar aquí a casa, no es cregui. Però només treballen al matí, a la tarda estan tancats. I avui no hi ha els municipals, només hi ha els mossos, però no es pensi, que a la banda de baix hi ha dues camionetes més, i l'ambulància per si algú es fa mal!! Tot això ho paguem nosaltres, ep, no s'ho perdi, que aquests cotxes i aquests nois no són gratis. Que jo respecto a tothom, eh, que estem en democràcia, però els veïns ja n'estan tips, cada mes crits, i els hi tiren aigua..."

Passa un grup de cinc dones amb un aspecte mig mongil, mig combatiu. Marxen ja del lío i sense parar-se li diuen al xarcuter informatives-desafiants: "A favor de la vida estamos, i no del asesinato". El xarcuter encara afegeix una altra informació: es veu que el mes passat o l'altre els van trencar els vidres als de la clínica, i que els de l'assegurança no paguen si la causa és "avalots".

Baixo doncs per on m'han anunciat el follón, Viladomat entre Aragó i Consell de Cent, els dies 25, entre 9 i 10 del vespre!!
A la vorera de l'esquerra hi ha els antiavortistes amb una pancarta que diu Família i Vida, amb consignes escrites en català, cridant en castellà. També tenen unes pintes especials, una manera de vestir-se com expressament passada de moda. A la vorera de davant hi ha tres badocs però no veig nucli de pro-avortistes. Als balcons hi ha gent que mira i se sent cridar "Nosotras parimos, nosotras decidimos!!", però no sé de quin balcó ve.

De cop veig uns mossos que surten d'una camioneta, van decidits a la banda dels antiavortistes i s'enduen un noi i una noia amb rastes. Els arrosseguen, ells es deixen arrossegar, fins a la vorera del davant, els dos nanos somriuen una mica i tot, com divertits. Sento com els mossos renyen als joves de les rastes: cadascú ha de ser a la seva vorera i no anar a la banda contrària a buscar gresca.

Els compto: en total 6 camionetes i una ambulància.

Paper de Vidre número 52

Ha sortit el número 52 de la revista virtual Paper de Vidre, aquest cop dedicada a l'escola. Aquí sota, portada d'aquest nou número.

Cementiri dels Moros de Torrent d'Empordà

Fent endreça, he trobat dues fotos que vaig fer fa anys a l'anomenat Cementiri dels Moros, al terme municipal de Torrent d'Empordà. M'han semblat descriptives d'aquest monument megalític.

Al post Megàlits a l'Argyll, Achnabreck, i al post Megàlits a l'Argyll-2, el Templewood de Kilmartin i el Cementiri dels Moros parlava dels megàlits a Escòcia i d'aquest de Torrent. Per a més informació sobre el tema, veure els posts d'arqueologia. És poètic que a diversos llocs de Catalunya s'adjectivi un monument antic amb l'expressió "dels Moros", quan en general es tracta de restes prehistòriques o ibèriques.

Manuscrit de Mme Bovary

La Mariona Bigorra em remet una pàgina de La Vanguardia digital d'ahir amb una notícia molt maca. Més de 100 persones de 17 països, dirigits per la Universitat e Rouen, s'han posat a transcriure el manuscrit de Madame Bovary de Gustave Flaubert, manuscrit molt difícil de llegir i molt discutit perquè està ple de mots barrats i de correccions. El més interessant és que la feina és consultable en aquesta web, on es poden veure a l'esquerra les pàgines del manuscrit i a la dreta les transcripcions (zooms a disposició).

(gravat extretret de la web referenciada)

Viure junts

Dues generacions enrera era corrent viure junts sense tenir-ne ganes: matrimonis que no se separaven pels problemes socials i legals; fills que es quedaven a viure amb els pares tota la vida quan haurien preferit volar; estretors econòmiques que obligaven a compartir pis i taula.
Ara, superades ja unes quantes fites, ens trobem que a l'altra banda de la llibertat hi ha molta solitud. És com si la història i els costums anessin donant estrebades, d'una punta a una altra.
Per això, quan em topo amb algú que viu en companyia i que se surt una mica dels camins corrents -matrimoni i pares-fills- sento que és una glopada d'aire fresc.

Ahir era a l'Hospital de Sant Pau, a Barcelona, a la saleta d'espera de la UCI perquè una meva amiga hi té el marit molt greu. Vaig parlar una mica amb dues senyores grans que devien passar dels setanta. Eren del Clot, una d'elles va resultar que era cosina del conserge de la meva feina que justament ara es jubila... Una estoneta d'enraonar. ¿Qui hi tenen, elles, ingressat a la UCI? "Una amiga". I llavors ve la glopada d'aire fresc. "Som tres amigues. Ja fa 35 anys que vivim juntes". La més grassoneta afegeix, alegre i orgullosa: "Som més que germanes".

Després amb la meva amiga parlem d'altres casos que coneixem. El més brillant: un company de feina, jove, ens explica que té una mica de feina perquè té l'avi malalt i se n'ha d'ocupar. Després ho explica millor: "En realitat no és el meu avi, però sempre va viure amb els meus avis. Es veu que el meu avi quan va anar a la mili es va fer molt amic d'un noi d'un poble. I un dia, quan el meu avi ja era casat, l'amic de la mili li va escriure perquè volia venir a Barcelona i veure'l. I sí, va venir i ja no va marxar mai més. Van viure sempre tots tres junts."

(La meva amiga també em diu: "Em sembla que hi ha molt sexe amagat". I en aquell moment penso: "També està bé que estigui una mica amagat. Així el que pren relleu és el que ha quedat en definitiva, que ens aquests casos ha estat la vida conjunta, la vida del rebedor, del menjador i de la cuina, no tant la de l'habitació ni la del llit.")

De sastres, vestits i caradures, i de poemes, poetes i decència

Primera imatge:

Diaris, ràdio i televisió. Els vestits d'en Camps, les trucades al sastre. Els que a la vora de la romeria li criden "¡¡Trajes para todos, trajes para todos!!". Vergonya aliena.

Segona imatge:

Al metro estic llegint el Retrato del Machado, el que acaba dient:

Y cuando llegue el día del último vïaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar.

Just abans d'aquests versos, n'hi ha uns altres que diuen:
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. A mi trabajo acudo, con mi dinero pago el traje que me cubre y la mansión que habito, el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Que oportú!

RAF Der Baader Meinhof Komplex

En castellà, la pel.licula Der Baader Meinhof Komplex ha estat presentada amb el nom de RAF, Facción del Ejército Rojo. Aquí s'ha estrenat fa poc. Està rodada a partir d'un llibre del mateix títol del periodista Stefan Aust, del qual podeu llegir declaracions en aquesta entrevista.

El tema que podríem titular "Faig molt de mal per a fer molt de bé", o si es vol "De tan bo que vull ser, sóc molt dolent", m'atreu irremediablement. O sigui que vaig anar a veure la pel.lícula.
Sense ser entesa, m'adono que no és una bona pel.lícula tot i que a mi m'ha interessat i m'ha fet rumiar. I veig que m'ha impressionat.

Cinc cèntims sobre la Fracció de l'Exèrcit Roig o "Banda Baader-Meinhof" (nom que els dóna la premsa sensacionalista) al Wikipedia. Faig aquí un resum d'aquest article:

A finals dels anys 60, hi ha a Alemanya, com a altres països occidentals, una efervescència revolucionària anticapitalista que té força principalment entre el moviment estudiantil. La protesta per la invasió americana al Vietnam és un punt aglutinador.

A Berlín, al Juny de 1967, en una manifestació contra el Sha de l'Iran de visita a la ciutat, mor per un tret de la policia alemanya l'estudiant Benno Ohnesorg. El fet va servir de detonador a la creació d'un grup de guerrilla urbana compost entre d'altres per Andreas Baader i Gudrun Ensslin.

Una de les primeres accions del grup és l'incendi a uns grans magatzems. Van ser arrestats el 2 d'abril de 1968 i mentre dura el judici la periodista Ulrike Meinhof va publicar diversos articles a favor seu. Baader i Ensslin aconsegueixen amagar-se després del judici, però Baader va ser detingut un altre cop l'abril del 1970. El maig del mateix any Andreas Baader va ser alliberat en una acció armada duta a terme pel grup, a partir de la qual Ulrike Meinhof passa a la clandestinitat (a la pel.lícula aquest moment està descrit magistralment, amb el salt d'Ulrike per una finestra). A partir d'aquest moment la premsa parla de la Banda Baader-Meinhof.

Després d'un temps rebent entrenament militar a Jordània, el grup torna a Alemanya i comença a dur a terme accions molt espectaculars: atracaments a bancs, atacs a edificis militars americans, a comissaries de policia i a edificis de diaris que consideren propagadors de la ideologia capitalista... El juny del 1972 els principals dirigents del grup, entre els quals Baader, Meinhof i Ensslin, són detinguts. Ja no tornaran a sortir de la presó.
Van ser incarcerats a Stuttgart, a la presó d'alta seguretat de Stammheim, construïda expressament per a aquests presos. Condicions de detenció dures, incomunicació, vagues de fam, manifestacions, la mort d'un dels presos de resultes de la vaga porten a un canvi de les condicions de detenció, al novembre de 1974.

Al carrer, sorgeix una nova generació de militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig, que protagonitzen diversos segrestos i assassinats.

Al maig de 1975 comença el judici contra la vella guàrdia del grup.

El maig del 1976 Ulrike Meinhof va ser trobada morta a la seva cel.la, penjada amb una tovallola trenada. Una investigació va concloure que s'havia suïcidat, però la idea que havia estat assassinada va mantenir-se viva en els ambients de l'extrema esquerra. El que sí es va saber de segur és que entre Meinhof i la resta del grup havien sorgit dissensions.

Mentre va durar el judici hi va continuar havent accions terroristes. L'abril del 1977 els acusats van ser condemnats a cadena perpètua.

Es van succeir una sèrie d'accions espectaculars que van culminar en la crisi que es va anomenar la Tardor Alemanya del 77: el segrest al setembre del president de l'Associació Alemanya d'Industrials, un ex-nazi i ex-oficial de les SS, i a l'octubre el segrest d'un avió de turistes alemanys que marxaven de Palma de Mallorca cap a Frankfurt, dues accions que reclamaven l'alliberament dels membres de la Fracció de l'Exèrcit Roig. Després de moltes peripècies, una força d'èlit de la policia alemanya va alliberar els turistes a l'aeroport de Mogadiscio, a Somàlia, on havia anat a raure l'avió. L'acció dels terroristes havia fracassat. L'endemà apareixien morts a les seves cel.les de la presó de Stuttgart els membres del grup, que suposadament s'havien suïcidat, i a fora la Fracció de l'Exèrcit Roig anunciava que havia "executat" el president dels industrials alemanys.

El resum del Wikipedia ha sortit molt llarg. Però m'ha semblat necessari per situar els sentiments que m'ha inspirat la pel.lícula.

Ha estat interessant recordar fets i imatges de l'època, i recordar també l'extensió i la radicalitat del moviment en aquells anys.

He llegit a internet algunes crítiques de la pel.lícula en el sentit que hi ha moltes coses que no s'entenen. Depèn dels coneixements previs sobre l'època que tingui cada u. En el meu cas, m'hauria agradat que fos més explícita la categoria d'ex-nazis d'alguns dels assassinats i segrestats.
No m'havia fet mai la reflexió sobre les particularitats, diguem-ne "nacionals", d'aquells moviments violents anticapitalistes. A Alemanya molts dels militants i alguns dels intel.lectuals que van reflexionar sobre aquest moviment són nascuts abans de la guerra mundial o són fills de la guerra (Ulrike Meinhof 1934, Rudi Dutschke 1940, Gudrun Ensslin 1940, Margarethe von Trotta 1942, Andreas Baader 1943, Rainer Werner Fassbinder 1945). A partir d'algunes frases de la pel.lícula, em pregunto quina relació hi ha entre el passat recent alemany i la radicalitat alemanya de finals dels 60 i 70.

Vaig ara a un altre aspecte: la tragèdia, la magnitud del desastre. Aquí sota, una foto d'Ulrike Meinhof com una jove periodista el 1964 que no deixa entreveure en què es covertiria la seva vida.


Parlem de l'abandonament de les criatures. Hi ha una pel.lícula que em va impressionar molt quan la vaig veure als anys 80, Las hermanas alemanas de Margarethe von Trotta (en anglès està traduïda com "Marianne and Juliane" i en francès "Les années de plomb", que crec que és una traducció fidel). Ara he entès que la directora s'inspirava en concret en la vida de la Gudrun Ensslin i una de les seves germanes: Gudrun Ensslin entrega el seu fill a la germana perquè ella no se'n pot ocupar. La germana decideix que és millor donar-lo en adopció. Tinc una imatge de la pel.lícula gravada a la retina: la tieta amb el nen de la mà, caminant per un carrer amb casetes i jardinets cap a la casa de la família que l'adoptarà, i jo pensant "l'arribarà a abandonar, serà possible?"
També he sabut que la Ulrike Meinhof tenia dues filles petites, que també va deixar de veure quan va saltar per aquella finestra i va entrar a la clandestinitat. Tornant de veure la pel.lícula RAF, he buscat les seves biografies a internet i he comprovat que, en efecte, l'opció política les va dur a perdre el contacte amb els seus fills.
La Doris Lessing explica a les seves memòries que als anys 40 a Salisbury (Rhodèsia) decideix separar-se del marit i dels seus fills petits per poder militar políticament a ple temps en l'òrbita d'un grup comunista. Un dia veu els nens al parc fent un picnic amb el pare i la seva nova dona i "se sent estranya" (aclareix que finalment no se n'ha anat a viure tan lluny, uns quants carrers més enllà!).
Això és un parèntesi, però m'ha vingut a la memòria. Em sembla un símptoma, una alarma de l'allunyament de la realitat. Bé, em sembla que és algun problema molt més greu, que no sé adjectivar.

Anem als suposats suïcidis o suposats assassinats. L'autor del llibre i la pel.lícula tinc la impressió que fan una reconstrucció fidedigna, i en concret donen la versió del suïcidi, no la de l'assassinat. El suïcidi d'Ulrike Meinhof tindria una aura especial: es desmarca dels altres, sembla que és crítica sobre la situació que han creat, perd una mica la raó i, alhora, entrant en aquest estat de desequilibri, és com si estigués guanyanyt grandesa.
El suïcidi dels altres, mesos més tard, suposant que es tractés de suïcidis, és terrible. És la negació total, és l'orquestració de la negació total. Noto que com amb l'abandonament de les criatures, no sóc capaç d'expressar ni de pensar clarament l'alienament que significa. Però em posa la pell de gallina.

Dues notes més:
He llegit aquests dies una denúncia que va escriure Jean Paul Sartre, quan va anar a visitar Andreas Baader que estava fent vaga de la fam per a unes millors condicions de detenció. Reclama els drets humans per als detinguts. Però també he llegit que va comentar a la gent que li era propera que l'Andreas Baader li havia semblat un individu molt poc intel.ligent i fins i tot un personatge tarat (!).
També, que hi ha una pel.lícula que tracta el cas d'uns militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig que en el moment de la desbandada es refugien a la RDA, on la Stasi els proporciona documentació falsa i passen a viure una nova vida, sense passat, a l'Alemanya comunista. Sembla que es tracta d'una situació verídica (no recordo el nom, em sembla que la vaig veure a la televisió).

Sentiment personal sobre tot plegat: tan lluny i tan a prop...

Aquest grup anomenat IRA autèntica torna a atemptar...

La corrupció popular

El títol d'aquesta nota, la corrupció popular, es refereix tant al partit que últimament la protagonitza, com a l'estranya popularitat que la corrupció té a vegades.

Fa dies, l'alcalde de la població malaguenya d'Alcaucín, del PSOE, acusat per corrupció, va ser aplaudit per una part de la població quan els guàrdies se l'enduien detingut. És una situació entre trista i còmica. Els motius d'aquell entusiasme em sembla que són antics. Hi ha un llibre de memòries del Conde de Romanones que té un episodi que va com l'anell al dit per aquesta situació. (No recordo el títol exacte, ¿era Notas de una vida? Era una edició petita de l'editorial Aguilar i no l'he pogut retrobar per citar-lo exactament, ho faig de memòria.)

El Conde de Romanones tenia possessions a Guadalajara i va començar la seva dilatada carrera política com a diputat del Partit Liberal per Guadalajara (1888). Pensem que va ser diputat, alcalde de Madrid, ministre de diverses coses i tres cops president de govern. Les seves memòries són interessants i sobretot molt desinhibides. Es refereix a una de les eleccions, en què ell perd el càrrec de diputat per Guadalajara i els seus contrincants polítics se'n burlen dient que, l'endemà de les eleccions, l'estació de Guadalajara era plena d'individus que esperaven el tren cap a Madrid: eren els enxufats del Romanones, que s'havien quedat sense feina. El Romanones els replica: no em podien fer millor propaganda!! Així tothom sabia que quan jo guanyava repartia moltes feines!!

Las manos blancas no ofenden

Recomano anar a veure Las manos blancas no ofenden (Calderón de la Barca, per la Compañía Nacional de Teatro Clásico , Teatre Apolo a Barcelona, NOMÉS FINS AL 22 DE MARÇ).
Em va sorprendre que la sala no fos plena, perquè l'obra és amena i la posada en escena, molt bona. Es passa una estona divertidíssima.
L'obra és una comèdia d'enredo molt atrevida per les ambigüitats: dins la trama, una dona vestida d'home i un home vestit de dona que creen situacions cada cop més complicades i hilariants. Allò de l'honor aquí és purament l'excusa perquè no es puguin desfacer els entuertos. El vestuari és exquisit i la novetat, per a mi, va ser la música. La música i les cançons la fan més lleugera, la converteixen veritablement en un entreteniment. La música (cito el catàleg) són arranjaments de la música amb què es va representar al segle XVIII, l'època del naixement de la zarzuela.
Acabo la propaganda dient que actuen de meravella i que l'actor Miguel Cubero, el que fa de Cèsar i Celia broda el paper i les cançons.

Hort urbà a l'Eixample

Havia sentit a parlar dels horts urbans a Barcelona i n'havia vist al Clot, però avui me n'he topat amb un, inesperadament, a l'Eixample, a la cruïlla dels carrers Consell de Cent, Padilla i Enamorats, a la vora la Diagonal. Eren 20 parceles, una monada, Però, està clar, tot l'espai estava envoltat per una tanca. M'ha semblat molt bé, després mentre caminava m'imaginava altres racons on se'n podien muntar, però també m'adonava que traurien espais públics-públics, accessibles a tothom.

Més sobre l'exposició de Sorolla al MNAC

Hi ha molts visitants, massa per fer tranquil.lament la visita, però val la pena. Oberta fins al 5 de Maig.
En una banda s'exposen els esbossos que va fer per preparar els quadres sobre Espanya i les seves regions que li havia encarregat la Hispanic Society of America. En una altra banda, hi ha els quadres acabats.
Un cop vaig haver vist la primera part, em creia que l'exposició s'havia acabat i vaig recollir la motxilla i tot per marxar. I llavors vaig descobrir que hi havia la segona part, amb aquells mamotretos de quadres de molts metres quadrats (14 plafons i 210 metres quadrats!) i de molt vestit típic. La gran desmesura va ser una sorpresa, al començament gairebé còmica, després vital i agradable.
La primera part, que anomenen "El procès creatiu", em va agradar molt, perquè els esbossos mostren la busca de l'artista i m'emocionen. Aquest aspecte ja ha sortit altres cops al blog.
I l'altra part, la dels quadres, també em va agradar, perquè hi ha les solucions i perquè el Sorolla té una força i una vitalitat que s'encomanen.
Entre quadre i quadre, es projecten a la paret fragments de cartes del Sorolla amb algunes explicacions sobre les pintures.
Per exemple, parlant del quadre que ha de fer sobre Galícia, diu alguna cosa així: "Ya sabes que los grises y las brumas no me gustan, pero aquí hay algo que si logro captarlo será muy interesante". I en efecte, el quadre sobre Galícia no és ni boirós ni plujós, és una Galícia assolellada, amb uns verds, això sí, que són fills de la humitat.
A la banda dels bocets hi ha alguns encaputxats que em van fer pensar: "Em sembla que no li acaba d'agradar ni com li surt ni li acaba d'agradar de dibuixar processons". Després a la part on hi ha els quadres, em vaig admirar davant del de la processó sevillana. A l'home que porta la creu, per no fer-li cara de patiment, també me li posa caputxa, i darrera ve el "paso" una mica tort, amb aquella sensació de perill que es viu a Sevilla durant la setmana santa, que sempre sembla que hi pugui haver un desastre d'un moment a l'altre. A la paret hi ha una de les frases manuscrites del Sorolla, molt sorolliana: "Los duelos con sal son menos".

Paper de Vidre num 51

Ha sortit el nou número, el 51, de la revista virtual Paper de Vidre, aquest cop dedicat al tema LA REVOLUCIÓ. Aquí sobre, portada d'Anna Costa

Sorolla al MNAC, a Montjuic

Demà divendres 20 de febrer, el MNAC obre al públic: Sorolla. Visió d'Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America (entrada gratuïta).

La mort d'Eluana i l'associació Dret a Morir Dignament

Fa temps que volia posar al blog l'enllaç de l'associació Dret a Morir Dignament, de la qual sóc sòcia, i invitar els lectors a formar-ne part. Si entreu a la web, veureu que es tracta d'una associació seriosa i ben fonamentada.
La mort d'Eluana Englaro ha anat envoltada d'actuacions esperpèntiques que fa pensar que els italians ens guanyen en "aspavientos" (acabo de veure la pel.lícula Il Divo, sobre l'Andreotti, i m'hi ha fet pensar). Justament és un tema que vol tot el contrari: serenitat.
S'estan recollint signatures a tot Espanya per donar suport a un manifest i emplaçar el govern a abordar seriosament la qüestió. Un dels punts centrals demana que el govern sàpiga, s'interessi, tingui en compte... de manera fefaent, com moren els ciutadans. És fonamental.
En aquest link trobareu la manera com podeu signar el manifest.
Donar-li difusió entre familiars, companys i coneguts és important. M'he trobat moltes persones sensibles al tema que no saben que existeixi un moviment i que agraeixen que se'ls faciliti l'accés a aquesta informació.

La Clase o Entre les murs

Nova recomanació cinematogràfica: Entre les murs, traduïda com La Clase.

Crec que agradarà a qualsevol que es dediqui o s'hagi dedicat, de lluny o de prop, a l'ensenyament, perquè és enormement suggerent a propòsit del que passa a l'aula, el bo i el dolent. En realitat, la traducció en castellà -La clase- és "lliure", però no és cap bestiesa.
És una pel.lícula entre la ficció i el documental, protagonitzada pels mateixos alumnes de l'Institut del 20e arrondissement de París on es roda el film. El director, Louis Cantet ("Recursos Humanos") ha triat també com a actor protagonista -el que fa de mestre-, el mateix autor del llibre que ha donat peu a la pel.lícula.
L'anècdota, cap al final, de l'alumna que ha llegit La República de Plató, és molt bona... i molt versemblant!
Es podrien fer moltes reflexions sobre l'ensenyament en un món tan globalitzat com el nostre o el parisenc.
Única crítica: és un pèl claustrofòbica, ja que el títol en francès -Entre les murs- és exacte, tot passa dins el col.legi, cap escena a casa de cap professor, a casa de cap alumnes, cap escena en dissabte o diumenge.

Bienvenus chez les Ch'ti o Bienvenidos al Norte

Bienvenus chez les ch’tis, traduïda aquí per Bienvenidos al Norte, és una pel.lícula divertidíssima. Recomano veure-la en versió original (no l’he vista en versió doblada, però em pregunto com poden haver-ho aconseguit), perquè la principal gràcia de la pel.lícula és el xoc entre el francès estàndard i el dialecte del francès anomenat ch’ti. També hi ha la contraposició de tòpics regionals: com la gent del sud veu el nord. Que ningú s’imagini el que no és: no és cap reportatge antropològic, es tracta d’una comèdia amb alguna astracanada. Però el director Dany Boon, ell mateix originari de la regió Nord-Pas-de-Calais, ha sabut donar a la comicitat un toc tendre que a mi m’ha agradat molt. La dedica a la seva mare i endevinem que li parlava ch’ti. A França se n’ha parlat molt i ha tingut moltíssims espectadors.

A part de la recomanació, quatre notes:

Rebem al meu Institut uns joves de Perpinyà, aprenents de forneria-pastisseria, i quan els prenc els noms per fer una activitat, l’un em diu: “Lui, Madame, s’appelle Florian, qu’est-ce que vous voulez, il est du nord, ils s’appellent comme ça!” El que ha parlat es diu Jacques Garrigue. Caminant per la Rambla, més tard, pregunto al Florian, que és un noi alt, ros, d’espatlles quadrades, d’on és exactament i si ha vist la pel.lícula en qüestió. És de prop de Tourcoing, que és al costat de Lille i fronterer amb Bèlgica, ha rigut molt veient la pel.lícula i em parla ch’ti molt de pressa perquè jo no entengui res i m’escandalitzi. Em diu que a la seva mare no li agrada que ell i el seu pare en parlin, els hi diu que “ce n’est pas poli”.

Al conjunt de posts sobre la vida de la meva besàvia, Marie Sophie Dauchez, feia referència al parlar del Pas-de-Calais, d’on era originària. En concret un acudit que explicaven, basat en la frase Guet’ s’ cat ki’s kof’ que volia dir Guette ce chat qui se chauffe. Jo no sabia que això s’anomenava ch’ti.

Sobre aquest parlar de la regió Nord-Pas-de-Calais(1), no us penseu que tot és tan fàcil: en un fòrum francès he trobat que un noi del Senegal pregunta què és això del ch’ti i un altre noi, entès perquè és de la zona, fa molts distingos: es veu que els ch'ti-ch'ti són els del departament Nord, perquè si ets del departament del Pas-de-Calais parles ch’ti però no ets ben bé ch’ti, ets Boyau rouge, tot i que sembla que dir-te ch’ti no és cap ofensa...

En general a França sota el nom de patois s’engloben tots els parlars que no són el francès estàndard, i aquests patois rarament apareixen reflectits al cinema. Per això em va quedar gravada una escena d’una pel.lícula històrica St Cyr, on Mme de Maintenon, l’última dona de Lluís XIV, munta una escola a St Cyr per a nenes nobles les famílies de les quals s’han arruïnat i no les poden dotar. Arriben al castell que serà l’escola de St Cyr, les nenes, i al cap de poc esclata entre elles una batalla campal perquè s’acusen unes altres de pertànyer a la família tal que ha assassinat al membre de la família qual, o que s’ha quedat les propietats de no sé qui. Són de famílies nobles de província enemistades entre elles i les acusacions esdevenen baralla a crits. Doncs bé, recordo l’escena perquè la majoria de les nenes NO parlaven francès sinó altres llengües i dialectes, en general incomprensibles.

Al Wikipèdia, en anglès i aquí en francès, hi ha informació sobre el ch’ti englobat dins d’una llengua o dialecte més ampli: el picard.

(1) No us confongueu: la regió Nord-Pas-de-Calais engloba dos departaments, Nord i Pas-de-Calais.

Sant Esteve 2008

També amb un mes de retard, vull explicar una història del dia de Sant Esteve.

El dia de Sant Esteve del 2008 es va produir un incendi virulent en un pis del barri de Sant Gervasi a Barcelona. La premsa va donar la notícia.

Tot va començar quan es va encendre un matalàs. En poca estona, tot el pis era en flames. La mare era a una punta del pis i va poder sortir per la porta, mentre que els tres fills eren a l'altra banda i com que no podien travessar les flames,es van refugiar al balcó de la banda de darrera.

Una amiga meva, que viu a la mateixa illa de cases, era al llit amb grip i febre alta. Veu aquestes flames, i agafa la manguera de regar les plantes del seu balcó. Apunta a la banda dreta on
són els nens. La nena gran, com podeu veure a la foto d'aquí sota, si l'amplieu, s'estava despenjant del balcó per saltar al buit.

Quan van arribar els bombers, van travessar el foc del pis i van posar escafandres als nens per travessar l'incendi i sortir a l'escala. Els nens estaven completament xops per l'aigua de la manguera, i la meva amiga, també.

Els bombers li van dir després que sort que els havia estat ruixant, perquè l'escalfor al balcó era immensa. A la meva amiga, aquella tarda, de resultes del fred i la mullena, de la grip i de ser al balcó en pijama, de resultes de tot plegat, li van diagnosticar una pulmonia. Se n'ha refet.

El final és feliç, l'acció solidària. Com un conte de Nadal.

Postal Nadal 2008

Ja ha passat el Nadal, però publico aquesta postal, com a obra artística. Llaurer, canyella i estrelles d'anís. És una composició i fotografia de Roger Cusidó, estudiant de cuina, que l'any passat ens va oferir un altre muntatge nadalenc, amb taronges, pomes, avocats, ceba i pastanaga, que podeu veure aquí.

Barcelonetes, entrevista i solvència

Em va fer una entrevista sobre Barcelonetes per a una secció que es diu B de blog del Diari de Barcelona.

Em va afalagar que m'ho proposessin i em vaig pensar el que volia dir. Després ha sortit el que ha sortit.
Hi ha una idea de les dites i que no apareixen a la publicació definitiva de l'entrevista, que em sembla interessant i que vull deixar anotada aquí:

Fa cinc anys vaig començar el blog i el meu fill, que és qui em va animar i ajudar, em va dir: Els blogs han de ser solvents. Em va agradar. Es tracta d'un món virtual, on hi ha una gran cabuda per a l'anonimat i la impostura, però que pot ser un món fiable si els que hi intervenen el fan fiable. He intentat no escriure a la babalà, documentar-me abans de fer certes afirmacions, buscar dates, noms i links de referència. He volgut que els posts diguessin coses certes i que poguessin ser útils a algú altre.

Ara el comentari frívol: ho vaig trobar tot divertidíssim. El micròfon per sota el jersei, la comèdia (camina cap aquí, puja allà, alça el coll i mira cap enlaire), escriure a l'ordinador asseguda al mig del pati de la Sta Creu amb un ordinador apagat! Bé, la veritat és que l'alternativa era pitjor: em volia fer dibuixar la biblioteca de Catalunya, com qui no diu res! i filmar-me mentre feia quatre retocs!

P.D. L'Albert Muñoz, que és el periodista del Diari de Barcelona que ha fet l'entrevista, escriu aquest comentari al blog del Diari

La manifestació d'ahir en contra dels bombardejos sobre Gaza

Sobre la manifestació d'ahir a Barcelona en contra dels bombardejos sobre Gaza, aquí hi ha la notícia de la persona que va exhibir una pistola. Jo no ho vaig veure, però sigui com sigui, a la manifstació no m'hi vaig sentir còmoda. Ja havia esborrat el Boicot a Israel (avisant, ep!) del cartell que vaig publicar al blog. No estàvem en contra del boicot a Irak?

En questa qüestió de l'Orient Mitjà continuen les inèrcis del Mori i del Visqui dels anys 60. Algú pot pensar que desaparegui l'Estat d'Israel? Algú pot ser insensible a les bombes que cauen sobre la gent de Gaza? Queda algú que no vegi el perillós avenç del radicalismne islàmic? Encara hi ha algú que no veu el mal que fan la prepotència occidental i la humiliació constant a què sotmet els països més pobres? Hi ha algú que en el fons encara cregui que els mals de Palestina vénen tots de fora?

Al bloc del Sani Girona hi ha un post sobre tot això que em va agradar.

Una imatge a la manifestació em va impactar. Al e-notícies n'he vist una foto que poso aquí sota.

Estic llegint el llibre d'una iraniana (Reading Lolita in Tehran, Azar Nafisi) que entre altres coses parla justament de la relació morbosa i perversa entre la mort i el dol d'una banda, i els fundadors de la revolució islàmica a l'Iran, d'altra. Aquest paquet que feia de cadàver de criatura m'hi va fer pensar i no em va agradar gens. Encara em van agradar menys, però, les fotos dels cadàvers reals, i per això era a la manifestació.

Decoració nadalenca a La Central

(Foto extreta de la web de La Central)

A la llibreria La Central del carrer Mallorca van escriure cites d’escriptors als vidres de l’aparador, amb aquests sprais de polsim blanc que semblen neu i fan Nadal. Havies de torçar el coll per llegir-les perquè feien giragonses:

Convèncer és estèril – Benjamin

Lavorare stanca -Pavese

El món és un teatre amb un repartiment deplorable – Wilde

Di alguna vez la verdad para que te crean cuando mientas – Renard

Longtemps je me suis couché de bonheur – Proust

Llegir és escoltar els mots amb els ulls – Quevedo

(En aquest moment, pensament meu no tan profund com els anteriors: ¿aquests de La Central deixen la llengua original o la tradueixen amb algun criteri, o ho fan a la babalà? Continuo:)

Desgraciat el país que necessita herois – Fitzerald

(I llavors llegeixo l’última:)

La llibertat és una llibreta – Margarit.

(M’agrada, la trobo més original que les altres, em veig anotant o dibuixant i ficant-m’ho a la bossa, m’hi identifico… tant que torço el coll més fort. Ah! No diu “llibreta”, diu “llibreria”. Ja em semblava que…)

(De pas, aprofito per dir que La Central del carrer Mallorca és la meva llibreria preferida, tot i m’agradaria suggerir als que hi treballen, sempre tan seriosos, que poden somriure de tant en tant, o fer alguna broma, que per això no deixaran de treballar a la llibreria més intel.lectual de la ciutat, ni ningú els trobarà tontos ni es convertiran en botiguers infames.)

Sobre el Bruce Chatwin 5

Vaig dir que posaria un parell de fotos del quaderns de notes del Bruce Chatwin, que es guarden a la Boldein Library a Oxford, i que "ens van ser ensenyats" aquest estiu. Aquí van.

Estem de proves.

Estem fent proves al weblog. Durant uns minuts el contingut del weblog correspondrà a una data passada. Visiteu-nos d'aquí a 5 minuts.

[Servei tècnic (massa) intermitent de Barcelonetes.com]

Paper de Vidre num. 50

Ha sortit el num. 50 e la revista virtual Paperde Vidre, dedicada aquest cop al tema "la carta".

Alemanya 11 - Vassily Grossman

L’any pasat vaig publicar una sèrie de posts titulats Alemanya. Al primer parlava d’un llibre (un diari personal d’una dona anònima titulat Una mujer en Berlín) que relatava els primers mesos de l’ocupació soviètica de Berlín l’any 1945. Hi destacava la violació generalitzada soferta per les dones alemanyes i el silenci que havia envoltat aquest fet.
Al segon post tocava un altre llibre (Sobre la historia natural de la destrucción, W.G. Sebald) on es parlava dels bombardejos aliats que, durant la Segona Guerra mundial, atacaven sistemàticament les grans ciutats alemanyes. L’autor es referia també al poc ressò literari que havia tingut aquesta destrucció.
Temps després el Frederic Sánchez, interessat en aquests temes, em va regalar el llibre que encapçala el post, Vasily Grossman, a writer at war 1941-1945.
Al núm. 48 de la revista Paper de vidre vaig publicar un article, La memòria històrica és selectiva, on relacionava el contingut dels tres llibres. A continuació publico l’última part de l’article que tractava sobre aquest darrer llibre i que no havia aparegut al bloc. L’he ampliat una mica:

A writer at war, Vasily Grossman with the Red Army 1941-1945, edició i traducció d’Antony Beevor i Luba Vinogradova, Pimlico 2006, és el tercer testimoni que vull comentar.
Grossman era un escriptor d’origen jueu i nascut a Ukraïna. Va fer de periodista de guerra a primera línia, com a corresponsal d’un dels diaris de l’Exèrcit Roig. El llibre en qüestió no recull els seus articles, oficialistes i ortodoxos, sinó les notes dels seus quaderns, notes que no estaven destinades a la publicació i que, per sort de l’autor, mai van ser descobertes ni llegides per cap capitost stalinista, ja que de l’escriptor segurament no se n’hagués cantat mai més ni gall ni gallina.
És justament perquè no havien de ser publicades, sinó que eren notes d’observació personals, que són tan lliures i tan interessants.
Imatges de la retirada soviètica fins a pocs quilòmetres de Moscú al començament de la guerra. Imatges de la retirada fins al Volga, de la batalla de Stalingrad. Les atrocitats nazis sobre la població civil.Els errors dels comandaments. El que diuen els soldats. El que diuen els civils, la manera com acullen els militars soviètics, quina vida porten tots plegats. L’heroïcitat, el patiment. La grandesa i la misèria.

Algunes descripcions, amb quatre pinzellades, parlen molt.

Un fet de la retirada: un grup de soldats, entre els quals hi ha el Vasily Grossman, passen la nit en una casa on viuen dues mestres russes. Està previst que l’endemà abandonin tots el poble en el camió dels soldats. Senten com les dues noies passen la nit discutint en veu baixa entre elles, i al matí els diuen que una ha decidit marxar amb els soldats cap a Moscou, però que l’altra marxa en una altra direcció a retrobar la seva família. La casa queda buida, davant l’arribada imminent dels alemanys. Els soldats són dalt del camió esperant que surti de la casa la jove que ha d’anar-se’n amb ells. La veuen venir amb una bossa de mà, sense maletes, paquets ni farcells. Diu, decidida, que ho deixa tot, que no vol endur-se’n res. Grossman veu, astorat, com un soldat rus baixa del camió, entra a la casa, n’agafa un coll de piqué blanc de les noies, un pot de crema cosmètica i es neteja les botes.
Una altra imatge. Aquesta, sobre la idea que es fan els soldats soviètics a propòsit de l’enemic. Quan entren en una trinxera alemanya abandonada hi descobreixen que els germànics hi havien construït una llar de foc decorada amb rajola de València: sorpresa immensa del soldats russos davant la forma de vida dels alemanys, materialment tan superior a la seva.
És interessant la sensibilitat de Grossman per la situació de les dones. Parla de la dura feina de les dones a la reraguarda i la contraposa amb amargor al paper que han hagut d’acabar jugant algunes noies soviètiques destinades al front rus en tant que infermeres, administratives o soldats. Diu que han esdevingut les concubines dels caps i que els soldats s’hi refereixen com “la puta del comandant tal o qual”. Fins i tot, a partir d’un joc de mots, hi ha unes sigles per designar aquestes “esposes de campanya”: PPZh. Cito V.Grossman : “La gent diu ‘És la guerra, ara’. Pero les PPZh són el nostre gran pecat”. (1)

Després ve l’ofensiva soviètica, l’entrada a poblacions russes i ukraïneses arrasades, i també la descoberta de les massacres de jueus. Grossman hi anota amb amargor la constància que té de la col.laboració de delators civils en aquests assassinats. La seva mare va morir precisament en un d’aquest assassinats massius de jueus a Ukraïna.
Quan entren a Polònia descriu emocionat el que troben a Treblinka i deixa anotat que des de les altures no es volen articles que posin èmfasi en les matances de jueus al camp de concentració.
És justament a Polònia on Grossman constata que l’actitud de l’exèrcit soviètic canvia només passar la frontera: ell mateix deixa anotat que comencen els saquetjos, els robatoris i les violacions. I es refereix en primer lloc a les violacions de noies soviètiques que havien estat deportades a Polònia per l’exèrcit alemany on treballaven en règim d’esclavatge per a empreses germàniques.

Segueix amb anotacions breus i despullades: una dona que es presenta al quarter general acompanyant una noia molt jove, tota macada, i acusa un soldat allà present d’haver violat la seva filla. Grossman afegeix literalment: el comandant interroga el soldat sense gaire entusiasme.
Més endavant escriu en una sola ratlla: Horror als ulls de les dones i de les noies.
Altres apunts: Se senten crits de dones des de finestres obertes.
I també: Coses horribles estan succeïnt a les dones alemanyes. Un alemany educat, la dona del qual ha rebut “nous visitants” -soldats de l’Exèrcit Roig-, està explicant amb gestos expressius i en mal rus que avui ja ha estat violada per deu homes. La senyora és allà present. (1)
Al llibre citat a la primera nota, Una mujer en Berlín, la diarista explica que, durant aquests primers dies de l’arribada de l’Exèrcit Roig, quan dues amigues alemanyes es retroben es pregunten indefectiblement una a l’altre: A tu quantes vegades?
Aviat una nova nota sobre una variant del tema: les instruccions dels serveis d’intel.ligència britànics per als súbdits del Regne Unit destinats a l’Alemanya ocupada.
(1) Traduït per mi

Chabacano

En un bar, el cambrer sent que li demanen un vas de vi negre i, per confirmar, repeteix en castellà: de acuerdo, un vaso de vino negro. Després amb amabilitat li dic que en català diem vi negre, però que en castellà diuen vino tinto i diu un ambigu sí, yo sé un poco de catalán. Continua una mica de xarrera: és de Filipines. Eh que el castellà ja no es parla a Filipines? Riu i diu Sí, sí habla, pero lo llamamos chabacano. Yo cuando llego aquí y oigo, digo (pica amb un puny tancat a la palma de l'altra mà) 'pero si hablan chabacano!' Fa l'ullet i afegeix Ya sé que aquí chabacano es otra cosa i fa un gest de menyspreu perquè jo vegi que sap el significat.
Li dic que he après una cosa, que cada dia s'aprèn alguna cosa. I ell diu sí, un grano de arroz y otro día otro grano de arroz y luego un saco, separa les mans perquè jo vegi que al final el sac és molt gran. És simpàtic i em sembla que se'n fot de la saviesa o potser de la meva edat o de les dues coses. Deixem-ho córrer.
Deformacions de l'ofici i de la professió: després busco al María Moliner i no diu que chabacano tingui res a veure amb el castellà de Filipines. En canvi el Diccionario de la Academia diu que és un dialecte barreja de castellà i"idioma indígena" d'algunes zones de Filipines.
A Wikipedia s'explica millor i en aquesta altra adreça hi ha exemples de la llengua chabacana. És curiós.

Crisi

El Rafael Senra i el Frederic Sánchez, cada u per la seva banda, m'envien dues adreces interessants sobre la crisi:
1.- En to molt divulgatiu, un article d'explicació sobre la crisi, del professor Leopoldo Abadía aquí
2.- En to paròdic, un vídeo aquí
La segona complementa molt bé la primera: he rigut al video perquè havia llegit l'article. Riure, però d'humor negre. Tot plegat és molt preocupant.

Vilhelm Hammershoi

Aquest estiu a Londres hi ha hagut una exposició a la Royal Academy of Arts dedicada al pintor danès Vilhem Hammershoi. Personatges girats d'esquena, habitacions poc moblades, finestres cap a paisatges buits. Solitud i silenci. Bellesa.
Mai no havia sentit d'aquesta manera tan forta, a la pintura, l'esperit de les pel.lícules de l'Ingmar Bergman.

Frivolitats en el vel

M'havia semblat que la manera de portar el vel musulmà, quan és negre, era dur-lo bastant arrapat al cap, mostrant la forma d'un monyo situat al clatell (figura de dalt).

Aquest estiu a Londres he intuït molts monyos musulmans, pentinats més amunt, com si diguéssim a la coronilla del cap. Són amples (per a la gent gran, una referència: tipus Farah Diba). Als aparadors d'algunes perruqueries ja no els he intuït, sinó que els he vistos, perquè en venen de postissos.

El vel negre d'algunes musulmanes portadores d'aquest tipus de monyo ha estat una novetat. Hi ha un primer vel arrapat i per sobre es posen un mocador que els va molt balder (dibuix de baix). El resultat és nou: un cap molt gran, que fa molt embalum. M'ha semblat que és una nova moda, de dones més riques.

La Lola em diu: La creativitat no té límits.

Londres. A l'oest. Uns gelats

Londres. A l'oest. Els ponts

Buscant un pub que dóna al riu on toquen jazz, passem per sota el Kew bridge, no el de pedra, el metàl.lic per on passa el tren. Hi tornem de dia i la Lola fa unes aquarel.les molt maques, jo tampoc no estic descontenta. Un altre dia, aprofitem aquesta hora on el sol a l'estiu no s'acaba de pondre mai, i anem sota el pont de "casa", el de Hammersmith.

En un racó, més amunt -el Tàmesis té molt meandres- on hi ha una illa al mig del riu. És una illa privada, hi pots arribar per una pasarel.la, i passsejar-te per uns caminets diguem-ne públics. Et mires des de les tanques unes casetes amb jardinet, que tenen totes la particularitat de tenir una vegetació exuberant. La Lola diu que li recorda el tròpic.