Papereres al metro

Les papereres a les andanes del metro són unes lleugeres estructures metàl.liques amb un sac de plàstic transparent. Impressionant.

A primera hora el matí, molts diaris.

I ampolles a tota hora...

(Com podeu veure m'he llençat a fer fotos i a distorsionar-les una mica)

Continuem amb el mateix

Continuo amb el mateix i vaig constatant com es menja i beu pel carrer. Les papereres són sempre plenes d'ampolles i voldria saber quants cops passen els serveis de neteja a buidar-les al dia. M'han agafat ganes de visitar l'abocador del Garraf i també de veure alguna fàbrica de plàstic. Un altre dia parlarem del famós Nespresso.

El blog a mig gas

El blog funciona i continuarà funcionant al ralenti durant un temps. Estic ficada amb plàstics reciclats a veure quin tipus de joies se'n poden extreure. Les provatures són apassionants; els resultats, sorprenents; i els contactes amb la gent per obtenir "el material", enriquidors.
(Continueu passant de tant en tant, que caurà alguna nota. No m'abandoneu!)

Més sobre Teresa Forcades

Més sobre Teresa Forcades. Avui a La Vanguardia

Hipàtia

La pel.lícula Ágora d'Alejandro Amenábar és una superproducció de moltíssims milions d'euros, que vol narrar la història de la matemàtica i astrònoma Hipàtia (Alexandria, segle IV-V dC) immersa en les lluites polítiques i religioses de l'època, entre cristians, jueus i "pagans". També ens vol acostar a l'astronomia.
Les intencions són molt bones.

El guió l'he trobat fluix, però m'ha agradat veure-la perquè no sabia res d'Hipàtia i ara em miraré dades; també he trobat boniquíssimes algunes recreacions del conjunt d'Alexandria, amb el far, les llacunes i el mar.
En diversos moments hi ha una contraposició d'imatges interessant: l'àgora, on es reparteix llenya; les vistes de la ciutat a vol d'ocell; fotos del delta del Nil preses en helicòpter; imatges de la Terra preses per satèl.lt; i després els planetes i les estrelles. És molt suggerent contemplar l'univers mentre encara se senten, esmorteïts, els crits de les patacades a l'àgora.

El que volia remarcar a l'escriure la nota és que és una pel.lícula d'un anticlericalisme total i radical. Ja m'està bé. Mostra uns cristians i una església en ascens, que practiquen una intolerància i una violència aclaparadores, i un antifeminisme visceral. La veritat, es fan molt antipàtics.
(No sé d'on ha tret els milions l'Amenàbar, però del Vaticà segur que no.)

La defensa del pensament crític és present a tota la pel.lícula. Posa en boca d'Hipàtia i d'un antic deixeble seu, ara bisbe, un diàleg on més o menys diuen:

Hipàtia: -Tu hi creus en tot això?
Bisbe: -Sí
Hipàtia:-I no dubtes mai?
Bisbe: -No.
Hipàtia:-Jo en canvi he de dubtar. Jo ho he de fer.

Hipàtia mor horriblement a mans d'aquests cristians intransigents, a la pel.lícula, i sembla ser que també a la realitat. Una mort escruixidora.

El camí de Santiago 13 Ricardo Costa

Que el secretari del Partit Popular al País Valencià se'n vagi, en ple embolic del cas Gurtel, a fer un tram del Camino de Santiago, és un cop baix a la meva sèrie poètico-liberal sobre el Camí de Santiago!! :(
Al post que vaig escriure sobre la gent que el fa, hauria d'haver carregat una mica la tinta i incloure-hi personatges més sospitosos:

"A la llitera del costat tant hi pots tenir una monja índia, com el secretari general d'un partit regional europeu. Potser hi ha un empresari corrupte o una noia que ha perdut el seu treball municipal d'escombriaire.
"És més, mentre esperes amb la tovallola al coll, no saps mai si a la dutxa hi ha algú que acaba de sortir de la presó, algú que és a punt d'entrar-hi, algú que vigila presos o algun ciutadà honrat que intenta mantenir-se lluny de masmorres i calabossos.
"No ho saps mai.
"Però té la seva importància.
"I per a la Noemi Dupuis, pocs dies després, les conseqüències d'aquest desconeixement havien de ser fatals."

(Això, ara, hauria de continuar en pla novel.la d'intriga)

Por

Aquest cop m'avisa la Montserrat Gispert:

A la contraportada de El Periódico d'abans d'ahir, 7 d'octubre 2009, hi ha una altra entrevista a la Teresa Forcades sobre la grip A. L'entrevistador fa preguntes dignes i diu coses dignes, a diferència de "l'article" de l'Avui citat abans d'ahir.

Tenint en compte el gran poder de les companyies farmacèutiques, la penúltima pregunta i la corresponent resposta fan angúnia:

–¿No tiene usted miedo?
–A veces.

Mala bava i incompetència

M'informa la Júlia que a l'AVUI digital d'avui, 6 d'octubre, ha apararegut una "notícia" sobre el video de la Teresa Forcades a propòsit de la grip nova. Té mala bava, és descalificador ("doctors té l'Església", "ara monja"...) i no té cap argument.
¿No seria millor que abans de parlar del que sigui fessin un esforç de saber de què parlen i informessin d'alguna cosa que tingués algun interès, perquè estigués basada en alguna veritat?
I encara més ¿no seria millor que s'esquincessin les vestidures, els dels mitjans, i entonessin un mea culpa per haver participat a esvalotar el galliner -el públic- amb la famosa grip sense saber de què parlaven? ¿Quants milions d'euros s'han gastat els governs comprant vacunes per calmar el públic prèviament esvalotat, per beneficiar les farmacèutiques, amb l'ajut inestimable d'aquesta premsa que practica el parlar per no callar? (Cobren? em pregunto. En qualsevol cas estic que trec foc pels queixals!).

Sorpreses

Arrel del mail rebut l'altre dia amb el text sobre la grip nova, de Teresa Forcades Vila, que vaig publicar, vaig buscar a la xarxa informació sobre aquesta metgessa.
Doncs bé, és doctora en medicina per la Universitat de Barcelona, es va especialitzar als Estats Units en medicina interna i el seu camp actual és la salut pública i la medicina alternativa. També es va llicenciar a Harvard en Teologia. Té quaranta-tres anys. És monja benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat.
M'he llegit alguns dels seus textos i he vist alguns videos. La sorpresa ha anat en augment.
Ara m'han comentat que no estic al dia, perquè ja fa temps l'han entrevistada a La Contra de La Vanguardia, a TV3, a ...

Dono alguns links:
-la seva web oficial, molt completa, amb els textos publicats.
-un video de TV3 de l'any 2006 amb una entrevista
-un link amb diversos videos d'entrevistes
- i l'entrada d'un blog amb una entrevista on parla d'aspectes personals de la seva formació i vocació.

Com que no sóc creient ni religiosa, la veritat és que he llegit en diagonal, però he topat amb algunes coses que m'he llegit senceres i que he trobat molt interessants.

Al treball Una perspectiva feminista dels origens cristians fa referència a la tesi doctoral d'una alemanya que ha estudiat epigrafia referida a dones que ocupaven càrrecs eclesiàstics als origens de l'era cristiana; bàsicament són inscripcions, sobre tombes, amb noms femenins i els seus càrrecs eclesiàstics: n'hi havia, doncs, que els tenien.
M'ha fet pensar en un acte de presentació d'un llibre, on la Maria Àngels Anglada, que era tan coneixedora de l'antiguitat i de l'època hel.lenística, s'explaiava davant els assistents sobre les dones sàvies que es refugiaven als monestirs per poder estudiar, llegir i viure aïllades dels invasors, dels guerrers, dels bàrbars... quan tot d'una amb veu molt forta va exclamar: "M'he preguntat moltes vegades ¿quan és que les monges es va tornar tontes?" Justament, aquestes inscripcions parlen d'abans d'aquest moment; i la Teresa Forcades es troba fora d'aquest moment.

L'altre text on m'he entretingut es titula El cas de la disfunció sexual femenina dins del treball Els crims de les grans companyies farmacèutiques. La dissecció d'aquest cas: les farmacèutiques volen crear una "malaltia" per poder-ne vendre el remei. No és només una denúncia d'aquestes companyies, fa pensar també en nosaltres, dones, i en la nostra sexualitat. Encara que és llarg, reprodueixo aquí sota (sense les notes, que trobareu en el treball linkat més amunt) aquest tros:

1. EL CAS DE LA “DISFUNCIÓ SEXUAL FEMENINA”

L’any 1998, l’empresa Pfizer, la principal companyia farmacèutica dels EEUU, va comercialitzar un medicament conegut amb el nom de Viagra pel tractament de la disfunció sexual masculina (concebuda com a disminució o desaparició de la capacitat d’erecció del penis). Tres anys més tard, a 17 milions d’homes de tot el món els havia estat receptat aquest medicament i el seu volum de vendes en un sol any (2001) superava el bilió i mig de dòlars [3]. Amb aquest nou producte, Pfizer havia superat amb escreix els criteris de definició d’un “blockbuster” que és el nom amb què es coneix en l’argot de les farmacèutiques un medicament amb un volum de vendes anual superior als mil milions de dòlars (o d’euros). Viagra és un medicament que utilitzen exclusivament els barons. Els directius de Pfizer van preguntar-se: “I si fos possible aconseguir un èxit semblant amb un producte similar dedicat a les dones?”. El problema era que així com existia un criteri aparentment clar per parlar de “disfunció” en el cas de la sexualitat masculina (les dificultats en l’erecció), en el cas de les dones això era molt més difícil de definir i, sobretot, de quantificar o avaluar objectivament.

L’any 1997 – pocs mesos abans que Viagra aparegués al mercat – ja havia tingut lloc a Cape Cod (Nova York) la primera trobada d’especialistes mèdics per determinar el perfil clínic de la “disfunció sexual femenina” [4]. La iniciativa, l’organització i el finançament d’aquesta trobada van córrer enterament a càrrec de 9 companyies farmacèutiques que estaven molt preocupades pel fet que no existís una definició d’aquest transtorn compatible amb un potencial tractament farmacològic.

Els promotors d’aquesta trobada inicial van triar entre els seus col·laboradors directes les persones que hi havien d’assistir. L’objectiu de la reunió era dissenyar l’estratègia més adequada per tal de crear una nova patologia en funció dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica. Un any i mig més tard, a l’octubre de 1998, va tenir lloc a Boston la primera conferència internacional per a l’elaboració d’un consens clínic sobre la disfunció sexual femenina [5]. 8 companyies farmacèutiques van finançar aquesta conferència i 18 dels 19 autors de la nova definició “consensuada internacionalment” van admetre que tenien interessos econòmics directes amb aquestes o d’altres companyies.

Un any més tard, al 1999, va aparèixer un article a la prestigiosa revista JAMA titulat “Disfunció sexual als EEUU: prevalença i variables predictives” [6] en el qual s’afirmava, suposadament amb rigorosa objectivitat científica, que un 43% (gairebé la meitat!) de la població femenina dels EEUU patien la “nova malaltia” definida segons els interessos de la indústria farmacèutica. Els passos seguits per identificar la “població malalta” van ser els següents: 1. es va elaborar una llista de 7 “problemes” considerats cada un d’ells de prou pes com per justificar el diagnòstic de la nova malaltia si una dona els havia presentat durant dos mesos o més en el darrer any; 2. es va passar el qüestionari a una mostra de 1500 dones; 3. es van avaluar els resultats de manera que respondre que “Sí” a un sol dels ítems es va considerar criteri suficient per identificar la malatia. Un d’aquests 7 ítems definitoris de disfunció era l’absència de desig sexual. És a dir, que les dones que van respondre que no havien tingut desig sexual durant dos mesos o més en el darrer any, automàticament – amb independència de si estaven de dol per la mort d’un ésser estimat, preocupades per la manca o per l’excés de feina, atrapades en una relació insatisfactòria o gaudint d’una etapa de plenitud interior -, van quedar etiquetades de “disfuncionals” i van passar a engruixir el percentatge de candidates potencials per al tractament farmacològic que la indústria farmacèutica confiava poder desenvolupar ben aviat. Dos dels tres autors d’aquest article tenien vincles econòmics amb laboratoris farmacèutics.

El mateix any de la publicació d’aquest article, a l’octubre de 1999, va tenir lloc la tercera trobada sobre el tema, aquest cop organitzada per la Facultat de Medicina de la Universitat de Boston, però promoguda i finançada per 16 companyies farmacèutiques. El 50% dels assistents van admetre tenir interessos directes a la indústria farmacèutica [7]. D’aquesta trobada va sorgir el Fòrum per a la Funció Sexual Femenina que va celebrar dues conferències més a Boston gràcies al generós finançament de 20 companyies farmacèutiques liderades per Pfizer en els anys 2000 i 2001 [8].

L’any 2003, aquesta manipulació dels criteris mèdics en funció dels interessos comercials va ser denunciada per Ray Moynihan a una altra de les revistes mèdiques de més prestigi, el British Medical Journal [9], i els editors d’aquesta revista van rebre en menys de 6 setmanes un total de 70 respostes i comentaris en relació a l’article de Moynihan. 2/3 de les respostes van ser de suport i van confirmar la indignació creixent dels professionals de la medicina davant d’aquesta manipulació tot i que, com deixa ben clar una de les respostes, sense ells no podria tenir lloc. “És com quan la gent va a menjar al McDonalds i després es queixa que el menjar tan dolent que hi donen té la culpa que s’hagi engreixat” [10]. Si els metges no col·laboréssim amb els abusos de les companyies farmacèutiques, aquests abusos no tindrien lloc.

El desembre de 2004, l’agència reguladora dels medicaments als EEUU va impedir que fos comercialitzat el primer medicament destinat a guarir la “disfunció sexual femenina” (el pegat de testosterona dels laboratoris Proctor i Gamble) [11]. Els responsables dels estudis clínics – tots ells finançats i supervisats per Proctor i Gamble - havien presentat els seus resultats de forma esbiaixada de manera que el que eren uns beneficis dubtosos i uns més que probables efectes secundaris perillosos (càncer de mama i malaltia cardíaca), s’anunciaven com a beneficis clars i riscs negligibles. De moment encara no s’ha desenvolupat cap més medicament per a la disfunció sexual femenina, entre altres coses degut a una creixent consciència per part de tots els agents implicats dels efectes nocius de l’excés d’influència de les companyies farmacèutiques en l’exercici de la medicina [12]. La disfunció sexual femenina (com qualsevol altra malaltia) ha de ser estudiada en funció dels interessos mèdics de les dones afectades i no en funció dels interessos econòmics d’unes de les empreses més riques del planeta.

Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova

He rebut un text que sembla seriós i documentat sobre la nova grip. Hi ha algun punt que, de ser cert, seria molt preocupant. Una es pregunta: ¿és possible tanta barra? ¿tanta irresponsabilitat? ¿tant interès? ¿tantes complicitats amb aquesta barra, amb aquesta irresponsabilitat, amb aquest interès? ¿Per què la premsa -tota la premsa- només ha parlat i ha informat en una direcció? ¿Són tots inútils? ¿Estan tots comprats? D'entrada sempre em nego a pensar que hi ha tant perill i tanta merda. Però...
Val la pena llegir el text de la metgessa Teresa Forcada Vila:

UNA REFLEXIÓ I UNA PROPOSTA EN RELACIÓ A LA GRIP NOVA
Teresa Forcades i Vila, metgessa, doctora en salut pública
16 setembre '09

1.- DADES CIENTÍFIQUES

-els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009 [1]

-la grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la temporada de grip de cada any [2] ; l’únic que és nou és la soca S-OIV [3] [4]

-un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova [5]

-des que va començar fins al 15 de setembre ‘09, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món [6]; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip [7]

-tal com han manifestat públicament reconeguts professionals de la salut entre ells el Dr. Bernard Debré (membre del comitè nacional d’ètica de França) i el Dr. Juan José Rodríguez Sendín (president de l’associació de col·legis de metges de l’Estat Espanyol), les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any [8]

2. IRREGULARITATS QUE CAL EXPLICAR

-a finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, que són els animals que des de 1918 es fan servir per estudiar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir; es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) i nacionals ara seria una espantosa realitat; aquesta combinació de virus vius pot ser especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat però és poc contagiós (el virus de la grip aviar) amb un altre que té una mortalitat molt baixa però una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any) [9]

-el 29 d’abril de 2009, quan feia només 12 dies que s’havien detectat els dos primers casos de la grip nova, la Dra. Margaret Chan, directora general de l’OMS, va declarar que el nivell d’alerta per perill de pandèmia es trobava a la fase 5 i va ordenar a tots els governs dels estats membres de l’OMS que activessin plans d’emergència i d’alerta sanitària màxima; un mes i mig més tard, l’11 de juny de 2009, la Dra. Chan va declarar que en el món ja teniem una pandèmia (fase 6) causada pel virus A/H1N1 S-OIV [10]; ¿com ho va poder declarar si d’acord amb les dades científiques exposades més amunt la grip nova és en realitat més benigna que la grip de cada any i a més no és un virus nou i ja hi ha una part de la població que té immunitat?; ho va poder declarar perquè al mes de maig, l’OMS havia canviat la definició de què és una pandèmia: abans de maig del 2009 per declarar una pandèmia calia que morís a causa d’un agent infecciós una proporció significativa de la població; aquest requeriment – que és l’únic que dóna sentit a la noció clínica de pandèmia i a les mesures polítiques que se li associen– va ser eliminat de la definició al maig de 2009 [11]; això és el que va permetre que el 26 d’abril els EEUU es declararessin en ‘estat d’emergència sanitària nacional’ quan en tot el país només hi havia hagut 20 persones infectades de la grip nova i cap d’elles no havia mort [12]

3. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES DE LA DECLARACIÓ DE ‘PANDÈMIA’

-en el context d’una pandèmia és possible declarar la vacuna obligatòria per a determinats grups de persones o fins i tot per al conjunt dels ciutadans [13]

-què li pot passar a una persona que decideix que no es vol vacunar? mentre no s’hagi decretat que la vacuna és obligatòria, no li pot passar res; ara bé, si s’arribés a decretar l’obligatorietat, aleshores l’estat té l’obligació de fer complir la llei imposant multa o presó (a l’estat de Massachussetts la multa proposada per a aquest cas podria arribar als 1.000 dòlars per cada dia que passa sense que et vacunis [14])

-davant d’això, hi ha qui pot pensar: "si fan la vacuna obligatòria, doncs em vacuno i ja està, total, la vacuna és més o menys com la de cada any, tampoc no n’hi ha per tant"

-cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai;
la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré)[15]; i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna [16]

UNA REFLEXIÓ

Si l’enviament de material contaminat que va fer la casa Baxter al gener no hagués estat casualment descobert, s’hauria produït efectivament la pandèmia gravíssima amb el potencial de causar la mort de milions de persones que alguns estan anunciant. És inexplicable la manca de ressò polític i mediàtic del que va passar al febrer al laboratori txec. Encara és més inexplicable el grau d’irresponsabilitat demostrat per l’OMS, pels governs i per les agències de control i prevenció de malalties en declarar una pandèmia i promoure un nivell d’alerta sanitària màxima sense base real. És irresponsable i inexplicable fins a extrems inconcebibles la bilionària inversió d’euros obtinguts de l’erari públic destinats a fabricar milions i milions de dosis de vacuna contra una pandèmia inexistent, mentre no hi ha prou diners per ajudar els milions de persones (més de 5 milions solament als EEUU) que a causa de la crisi han perdut la feina i la casa.

Mentre no s’aclareixin aquests fets, el risc que es puguin distribuir vacunes contaminades aquest hivern i el risc que es puguin arribar a adoptar mesures legals coercitives per forçar la vacunació, són riscos reals que en cap cas no s’han d’infravalorar.

En cas que la grip segueixi tan benigna com fins ara, no té cap sentit exposar-se al risc d’una vacuna contaminada ni córrer el risc de patir una paràlisi de Guillain-Barré.

En cas que la grip s’agreugi de forma inesperada com ja fa mesos que anuncien sense tenir cap base científica un nombre sorprenent de persones amb alts càrrecs –entre ells la directora general de l’OMS –, i de cop comencin a morir a causa de la grip moltes més persones del que és habitual, encara tindrà menys sentit deixar-se pressionar per vacunar-se perquè una sorpresa així només podrà significar dues coses:

1. que el virus de la grip A que ara circula ha patit una mutació; 2. que està circulant un altre (o uns altres) virus. En ambdós casos la vacuna que s’està preparant ara no serviria de res i, tenint en compte el que va passar al febrer amb la casa Baxter, pot ser que fins i tot fos la via de transmissió de la malaltia.

UNA PROPOSTA
La meva proposta és clara:

- a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país

- faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.

[1] Zimmer SM, Burke, DS. Historical Perspective: Emergence of Influenza A (H1N1) viruses. NEJM, juliol 16, 2009. p. 279

[2]‘The reemergence was probably an accidental release from a laboratory source in the setting of waning population immunity to H1 and N1 antigens’, Zimmer, Burke, op. cit., p. 282

[3] Zimmer, Bunker, op. cit., p. 279

[4] Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471

[5]US Centers for Disease Control and Prevention. Serum cross-reactive antibody response to a novel influenza A (H1N1) virus after vaccination with seasonal influenza vaccine. MMWR 2009; 58: 521-4.

[6] Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu)

[7] Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (http://www.ecdc.europa.eu/">www.ecdc.europa.eu)

[8] Cf. Le Journal du Dimanche (25 juliol ’09): Debré: ‘Cette grippe n’est pas dangereuse’; cf. La Razón (4 setembre ’09): Rodríguez Sendín: Cordura frente el alarmismo en la prevención de la gripe

[9]Cf. Virus mix-up by lab could have resulted in pandemic. The Times of India, secció de ciencia, 6 març 2009. Cf. tb. http://domenys.net/content/view/520/1/
http://www.horizons-et-debats.ch/index.php?id=1739

[10] http://www.who.int/mediacentre/news/statements/2009

[11] Cohen E. When a pandemic isn’t a pandemic. CNN, 4 de maig ’09. http://edition.cnn.com/2009/HEALTH/05/04/swine.flu.pandemic/index.
[12]> Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471

[13] Falkiner, Keith. Get the rushed flu jab or be jailed. Irish Star Sunday, 13 setembre ’09.

[14] Senate Bill n. 2028: An act relative to pandemic and disaster preparation and response in the commonwealth. 4 agost ’09. Cf. Moore, RT. Critics rage as state prepares for flu pandemic. 11 setembre ’09. WBUR Boston.

[15]Cf. Vaccination H1N1: méfiance des infirmières. www.syndicat-infirmier.com/Vaccination-H1N1-mefiance-des.

[16]Stobbe, Mark. Legal immunity set for swine flu vaccine makers. Associated Press, 17 juliol ’09.

Concurs de microrelats

He rebut a través del Martí del blog Aquari la informació següent:

L'Associació l'Art d'Escriure ha convocat un concurs de microrelats a la xarxa amb motiu del bicentenari d'Edgar Allan Poe. Les bases per participar-hi són aquí: http://www.microrelatspoe.blogspot.com/

(el dibuix que encapçala el meu post l'he extret de la web del concurs)
(són 150 paraules -150!- i la data d'entrega límit és el 28 de novembre de 2009)

Suscripció i nou número del Paper de Vidre

Regalo una suscripció de la revista virtual Paper de Vidre a tots els lectors de Barcelonetes.com.
:-)
Justament acaba de sortir un nou número, aquest cop dedicat a "les crisis", amb aquesta coberta:

Il.lustre professor SAMA

A la sortida d'algunes estacions de metro és freqüent que un home negre reparteixi propaganda d'un bruixot, vident, mag... El que avui he trobat al fons de la meva bossa diu:

MAESTRO UZMAN
Auténtico Vidente famoso con poderes naturales
25 años de experiencia en todos los campos de la Alta Magia Africana
Ayuda a resolver todo tipo de problemas
Tu futuro no admite ninguna duda, mal de ojo, salud, recuperar la pareja, impotencia sexual, trabajo, papeles, negocios, suerte, alcohol, drogas, problemas familiares, atraer clientes,etc.
Resultados en 24h. - 100%garantizados
Tel. 663 424 348

Tant si es diu Maestro Uzman o Ilustre Profesor Sama, acostumen a oferir els mateixos serveis (no acostumen a incloure neurosis ni depressions), ràpids i garantits, com qui no diu res, al 100%!!

El Ryszard Kapuscinski a Ébano (Anagrama, pag 198) es refereix en un capítol a la manera africana de pensar a propòsit de la causalitat. Es troba en concret a l'oest d'Uganda. Són uns paràgrafs molt interessants:

Hombres como los amba y sus hermanos creen profundamente en que el mundo está regido por fuerzas sobrenaturales. Son unas fuerzas concretas, espíritus que llevan nombres y embrujos que se pueden definir. Son ellos los que dan sentido y curso a los acontecimientos, los que marcan nuestro destino y lo deciden todo. Por eso, en todo cuanto ocurre, nada es casual: la casualidad, simplemente, no existe. Tomemos el siguiente ejemplo. Sebuya conduce un coche, tiene un accidente y muere. ¿Por qué precisamente él? A fin de cuentas, millones de coches han circulado por el mundo aquel día y han llegado a su destino sanos y salvos, y precisamente Sebuya ha sufrido un accidente y ha muerto. Los blancos buscarán causas de lo más diversas. Por ejemplo, que se le han roto los frenos. Pero esta manera de discurrir no lleva a nada, no explica nada, pues ¿por qué precisamente se le han roto los frenos a Sebuya? A fin de cuentas, millones de coches han circulado por el mundo aquel mismo día y todos ellos tenían bien los frenos, mientras que el de Sebuya los tenía mal. ¿Por qué? Dirán los blancos, cuya manera de pensar, ya se sabe, es el colmo de la ingenuidad, que los frenos de Sebuya han fallado porque él no había pensado en comprobarlos y arreglarlos. Pero ¿por qué precisamente tendría que haber pensado en ello? A fin de cuentas, millones de coches, aquel día, etcétera, etcétera.

Comprobamos, pues, que la manera de discurrir del blanco no lleva a ninguna parte. ¡Peor! El blanco, tras establecer que los frenos han sido la causa del accidente y de la muerte de Sebuya, confecciona un informe y cierra el caso. ¡Lo cierra! Y lo hace en el momento en que ¡el caso sólo empieza! Es que Sebuya ha muerto porque alguien le había echado mal de ojo. Esto es obvio y está claro. Lo que no sabemos es quién lo hizo, y es lo que ahora tenemos que investigar.

Totes aquestes coses em va venir al cap la setmana passada quan vaig llegir a La Vanguardia que les prostitutes subsaharianes (sembla que nigerianes) que inunden la part baixa de la Rambla de Barcelona es trobaven lligades a proxenetes per amenaces que aquests feien a les seves famílies i també pels rites de vudú que els dedicaven. (Només faltava això!)

Altres "sistemes operatius"

I com a colofó a la nota de l'altre dia sobre el video còmic Tiempos pasados, on es veien suposades complicacions per sustituir els pergamins per llibres, un comentari sobre un altre "sistema operatiu" que en el seu moment va ser nou: la pissarra.

M'ho van explicar fa mesos, arran d'una reunió d'enginyers de telecomunicacions. Un personatge de Microsoft hi va fer propaganda d'un nou artilugi que estan creant: una mena de taula de vidre destinada a bars, que si hi premessis un botó es transformaria en un ordinador amb moltes noves possibilitats.

El ponent, per emmarcar la cosa, va fer una mica d'història d'avenços tecnològics i sembla que va dir una cosa que de tan òbvia no hi havia caigut mai, però que resulta interessant: que la pissarra és una d'aquestes invencions tecnòlogiques senzilles des del punt de vista tècnic, però que van suposar un salt important en la transmissió de coneixements.

Es veu que la pissarra no va ser inventada fins cap al 1800 i que va tardar ben bé 40 anys a imposar-se. Hi va haver moltes reticències i gent veritablement escandalitzada: A veure com pot ser això que un mestre es giri d'esquena als deixebles!? On queda l'autoritat!? La presència?! Com es manté l'ordre!?

La pissarra va ser decisiva en la propagació de l'ensenyament públic en un moment en què els libres de text eren pura fantasia.

Més sobre la grip i la salut

Després del video Operació Pandèmia, continuem amb la salut.

El meu pare i el seu grup d'amics pràcticament són tots nascuts el 1918 i tenen ara 91 anys.
Estan vellets, ja us ho podeu imaginar.
A l'última sessió de la seva tertúlia setmanal parlaven de la grip A i hi treien importància. Però un ha recordat la seva, de grip, l'anomenada grip "espanyola", que l'hivern del 1918-1919 va asolar Europa i va fer tants morts com la mateixa guerra mundial del 1914-1918, diuen que 19 milions de morts.

Jo vaig sentir a parlar per primer cop d'aquesta grip "espanyola" a les memòries de la Doris Lessing. Ella va néixer justament aquell any i s'hi referix dient, en una imatge poètica, que en un moment de tanta mort, la vida es va ensenyorir de les nenes que naixien llavors, va ensenyorir-se de les seves matrius, i que per això ella es va quedar embarassada als vint anys; la vida havia decidit el seu destí de mare jove.

Després he vist que d'aquesta grip de l'hivern del 1918 se n'ha parlat i escrit a molts de llocs. En qualsevol cas a la tertúlia del meu pare van estar tots d'acord que la seva quinta, quan van ser cridats a files durant la Guerra civil, eren pocs, era una quinta menys nombrosa que les altres, de resultes de la gran mortandat que hi havia hagut entre els nadons l'any que ells van néixer.
No és d'estranyar que ells, els que la van resistir, hagin tingut una salut a prova de bomba -afegeixo jo.

Un d'ells, parlant de salut, recita de memòria les indicacions del Doctor José de Letamendi:

Vida honesta y arreglada,
usar de pocos remedios,
y poner todos los medios
en no alterarse por nada.
La comida moderada,
ejercicio y diversión,
no tener nunca aprensión,
salir al campo algún rato.
Poco encierro, mucho trato
y continua ocupación.

Misteris de les traduccions

M'he posat el gadget de traducció del Google i he jugat a fer proves. M'ha semblat que en castellà les traducciones són més o menys potables, en anglès i francès fan riure.

Exemple: hi ha una frase en el post del video Operación Pandemia que diu "Però va al gra". En castellà ja diu només "pero al grano". Passi. Però és misteriosa la traducció en francès: "Mais la dent"; i en anglès: "But the tooth". Em pregunto què deu dir el seu diccionari automàtic: "gra" i "dent" són sinònims?

Rostres de Roma

Al MAC (Museu Arqueològic de Catalunya), a la seu de Barcelona, hi ha una exposició que acaba aquest proper 13 de setembre (sempre vaig tard): Rostres de Roma. Molt didàctica.

Em vaig quedar parada del munt d'activitats que organitzen. Poso aquí sota una composició simpàtica. És la imatge de la propaganda que fan de les activitats per a nens i famílies.


AFEGIT (un mail que acabo de rebre m'ha fet recordar el que segueix):
Hi vaig anar el diumenge passat. A les 12h començava una visita guiada. De cop i volta van aparèixer a l'entrada del museu una colla de... romans. Dos eren homes armats, un era, posem, un savi, un parell de joves, dues dones, criatures... Em pensava que farien alguna actuació, però no, eren només "figurants" que es van passejar per les sales i van escoltar més o menys les explicacions de la guia. Una de les nenes "romanes" ens va dir que eren allà... "bueno, és per culpa del meu pare, que fabrica coses de romans". El pare era el que anava vestit de savi o de senador o de... Ens va explicar que el negoci es decia Armillum, que havia començat com una afició i que havia acabat sent un modus vivendi (mai millor dit, va dir). Es dedica a fabricar objectes com sandàlies, espases..., a vendre'ls, a participar en festes i esdeveniments de tema romà... A la web de la seva empresa he vist un facsímil d'un ganivet romà plegable que potser us pot interessar.

Broma

"Tiempos pasados" és un minivideo sobre els primers passos per fer servir un "nou sistema operatiu" que m'ha fet riure... És molt curt i té gràcia, cliqueu aquí.

Operación pandemia

M'ha semblat molt clar. Són 10 minuts, però va al gra. Es diu Operación Pandemia i informa d'alguns interessos econòmics entorn d'aquesta nova grip. El vídeo és al youtube i es pot veure aquí.

Girls of Riyadh

Aquest estiu m'han deixat un llibre que el mínim que puc dir és que és diferent. Està editat per PENGUIN BOOKS, i és un llibre de butxaca amb la portada ben acolorida. Al final del llibre hi ha la foto de l'autora, Rajaa Alsanea (vint-i-cinc anys, saudí, metgessa, fent un postgrau d'odontologia a Chicago), envoltada de floretes.Rajaa Alsanea va escriure una primera versió d'aquesta novel.la, Banat Al-Riyadh, en àrab i la va publicar el 2005 al Líban.

Es tracta d'una noia que cada divendres publica anònimament un post explicant la història, o les històries, de quatre de les seves amigues. ¿O són tres, les seves amigues, i l'autora és la quarta? ¿O la segona? ¿Potser és la quinta? Cada cap de setmana, a més de publicar l'episodi corresponent, contesta amb un escrit els nombrosos mails que rep de protesta, d'encoratjament, amb suggerències, amb preguntes o suposicions sobre la seva identitat. Tot el país espera els divendres per posar-se al corrent del nou episodi.

El plantejament de la ficció té frescor.

Es veu que la novel.la, amb les històries d'amor i de desamor de les quatre noies, va tenir molt d'èxit a tot l'Orient mitjà i que a l'Aràbia Saudí va suposar un escàndol i el van prohibir.

L'èxit va situar l'autora entre la classe intel.lectual del país -són les seves paraules- i diu que li va semblar que potser publicar-la en anglès ajudaria que l'Occident tingués una visió més real de les dones de l'Aràbia Saudí. (Això ho afegeixo jo: no parla de les dones ni de les noies, parla de les dones i de les noies de classe molt alta. No pretén que sigui una altra cosa.)

És interessant quan explica que per a la versió anglesa va haver de suprimir molts matisos lingüístics: diferents dialectes àrabs (surten uns personatges que són "de poble", contraposats als que són de la capital), dialecte àrab-libanès (hi ha un personatge que em sembla que vol ser arquetípic: una dona de mitjana edat, libanesa, divorciada, amb un fill homosexual, lliberal, que escandalitza una mica) i àrab-anglès (moltes d'elles viatgen i passen temporades a Amèrica i a Gran Bretanya). El llibre va sortir, doncs, en anglès el 2007: Girls of Riyadh.

No em dedicaré aquí a explicar què els passa a les quatre noies ni a fer cap crítica literària. Però sí una cosa que em va sobtar, tot i que m'ho hauria hagut d'imaginar. En aquest món saudí, tan ric i per tant amb fàcil accès a qualsevol tecnologia, i alhora amb una repressió tan sistemàtica i exagerada dels contactes entre homes i dones, doncs resulta que es passen el dia parlant pel mòbil i xatejant.

Agafem un cas: una noia va a la Universitat perquè vol ser metge. Estudia medicina, en efecte, però hi ha classes per a nois i classes separades per a noies. Els professors (d'amdós sexes) són els mateixos, expliquen el mateix, però els alumnes van a aules diferents. Suposem que un noi i una noia es passen apunts i van a prendre junts un cafè a un bar: els pot treure del bar la policia de la moral i com a mínim fer-los pagar una multa. La manera corrent de tenir contacte sense problemes és passar-se el dia parlant per telèfon.

Un altre cas: a la porta dels grans centres comercials hi ha una mena de guàrdies que vigilen que les dones que hi entren no vagin acompanyades d'homes que no siguin de la seva família. Com que és un lloc que les dones freqüenten en grup (anar de compres amb les amigues), a l'entrada dels centres comercials hi ha nois que donen als grups de noies que hi entren paperets amb el seus telèfons per veure si piquen i els hi truquen. És un sistema molt atzarós i per tant és més segur dedicar-se a buscar amics i contactes pels xats.

He llegit en una entrevista que l'autora deia que pensava tornar a viure a l'Aràbia Saudí -"és el meu deure, intentar que les coses canviïn, no copiar occident, fer-ho a la nostra manera..."- i que la seva mare volia que es convertís en la primera dona ministre del govern.

Fotògrafs de guerra

Al MNAC hi ha una exposició molt bona titulada Això és la guerra, fins al 27 de setembre. En realitat es tracta de dues exposicions. Una amb fotografies, algunes molt conegudes, de Robert Capa i l'altra amb fotografies, menys vistes o gens vistes, de Gerda Taro, companya de Capa i fotògrafa com ell.
A l'exposició es fa referència a la creació el 1947 de l'agència Magnum per Robert Capa i David Seymour (aquí sota), de qui tornaré a parlar al final d'aquesta nota.
Les fotos de Taro són totes de la guerra d'Espanya.
Les de Capa són de diversos fronts: les de la guerra d'Espanya, les del 1938 durant la guerra contra els japonesos a China, les del desembarcament a Normandia del 1944 i les del 1945 que mostren el desplegament dels soldats americans a Alemanya.

M'ha costat triar les fotos per il.lustrar aquesta nota.

De la Gera Taro agafo unes milicianes fent instrucció a la platja de Barcelona:
Del Robert Capa (aquí podeu trobar moltes imatges de Capa) n'he escollit una que mostra una alarma aèrea a Bilbao:


una presa a China el 1938:
una del desembarcament a Normandia (en aquesta adreça podeu trobar moltes imatges de Capa del desembarcament, en el qual va participar personalment):

una altra del 1945 a Alemanya, on un soldat americà escorcolla un soldat alemany detingut:

Les fotos de Capa a Alemanya em van sorprendre. Hi havia més detencions de soldats alemanys, algunes amb puntades de peu incloses:

En aquesta web diuen que el comandament americà no va permetre que aquestes fotos de detencions fossin difoses. ´Es curiós, perquè el secretisme va ser eficaç i sembla que encara duri avui dia: a internet, buscant del dret i del revés, no he trobat més que aquestes petites fotos, cap ampliació.

Ara, les morts anunciades:

Gerda Taro mor a Brunete xafada per un tanc el 26 de juliol de 1937. Té 26 anys.
M'ho temia quan ho vaig llegir a l'exposició, i ara ho he confirmat al Wikipedia: "Gerda Taro va perdre la vida en un absurd accident tornant del front de batalla a Brunete. Gerda va pujar en l'estrep del cotxe del General Walter (comandant de la 14a Brigada Internacional). De cop, uns avions enemics volant a baixa altura van provocar el pànic en el comboi i un tanc republicà la va atropellar. Malferida, va ser traslladada urgentment a l'Hospital El Goloso de l'Escorial, on va morir poques hores després. El seu cos va ser traslladat a París, on va rebre tots els honors com una heroïna republicana. Fou la primera dona fotògraf morta en un conflicte bèlic."

Robert Capa tarda més. Mor al Vietnam el 25 de maig del 1954. Seguint un grup de soldats francesos, trepitja en una zona d'herba alta una mina antipersonal deixada pel Viet-minh. Té 40 anys.

Passen dos anys. David Seymour mor el 10 de novembre de 1956, quan cobreix l'armistici de la guerra de Suez i el mata la ràfega d'una metralladora egípcia. Té 44 anys.

El camí de Santiago 12 Pels pobles

A alguns pobles navarresos, mentre hi passes o mentre hi busques una botiga de menjar, sents els cops secs de la pilota al frontón. De frontons n'hi ha de molts tipus. Des dels que són a l'aire lliure, contra una paret o mur, fins als que han costat molts euros i em fan pensar que a Euskadi i a Navarra hi deu haver arquitectes especialitzats a trobar solucions per a l'arquitectura dels frontons.

Als pobles aïllats hi passen furgonetes i camions que s'anuncien tocant el clàxon i que ofereixen mercaderies i serveis ben diferents: xarcuteria, peixateria... També hi ha afiladors ambulants que es fan propaganda amb un megàfon.

Al cap d'uns dies de travessar pobles i poblets, em surt la vena democràtica en contra dels blasones. Tant escut de pedra! Tant de senyoriu! M’atipo de veritat de casas blasonadas.

El Monestir d'Irache és zona carlina del morro fort, al peu de Montejurra. Un amic basc em deia: Són gent que tenen una divisa clara: "A lo que diga el cura". A l'entrada del monestir hi ha una font del vi que en realitat és una propaganda de les bodegues d'Irache. De l'aixeta sempre en raja vi (menys el dia que ho vaig provar jo).

Entre Lizarra i Los Arcos es passa per una zona àmplia de cultiu intensiu de vinya. Hi ha uns tractors que passen entre els rengles fent anar unes ganivetes que afaiten les vinyes. Al Camp de Tarragona ho havia vist fer a mà i se'n deia espampolar , treure els pàmpols perquè el sol toqui directament les grapes i les acabi de madurar.
En aquest tram del camí hi ha uns quants cartells històrico-turístics que informen que a tal lloc hi havia hagut un hospital de peregrins al segle tal o una esglèsia al segle qual. Dos d'aquests cartellets em criden l'atenció.

Un anuncia la proximitat de la Cueva de los hombres verdes Es tracta d'una antiga mina de coure on van trobar esquelets humans de color verd. El color verd és efecte del coure al llarg dels anys. Sembla que es va concloure que cap a l'any 1000 a.C. hi havia prospectors de metalls que venien del Mediterrani oriental (al cartell diu "mesopotàmicos") hi que devien explotar la mina. Em va sorprendre que la cova hagués estat estudiada als anys 1950 per Maluquer de Motes, arqueòleg i degà de la facultat de Filosofia i Lletres de la UB cap als 70.

L'altre cartell assenyala el lloc on el 1873 durant les guerres carlines el general liberal Domingo Moriones tenia establert el seu exèrcit, amb moltíssims soldats, cavalleria, artilleria, etc. Una pluja sobtada va enfangar el paratge i, en atacar les tropes carlines, els soldats d'en Moriones no van poder maniobrar i van sofrir una desfeta absoluta, tot i la diferència d'efectius. Bé, m'imagino que aquesta derrota deu figurar a alguns manuals d'estratègia militar, perquè el cartell continua explicant que el general Patton a la batalla de les Ardenes durant la Segona guerra mundial, en vista del mal temps que s'anunciava va ajornar un atac i va dir (suposo que en anglès) "no vull que em passi com al general Moriones".
Quan s'arriba cap a Viana es divisa la vall de l’Ebre enmig d'una mica de boira i s'intueix el canvi de paisatge i de país.
A Viana hi va morir i hi està enterrat Cèsar Borgia, "capitán de los ejércitos vaticanos". Però en aquest camí no he tingut gaires ganes de fer turisme cultural.

El camí de Santiago 11 El romànic de San Miguel de Villatuerta

A Villatuerta hi ha una església gòtica dedicada a un sant que, com qui no diu res, s'anomena Veremundo. L'escola del poble també porta aquest nom. Es veu que Sant Veremundo era originari d'allà.

A l'església hi ha una senyora que dóna explicacions. Em diu que és voluntària pero ahora me han puesto un horario (fa una ganyota de resignació), perquè el bisbe ha demanat que es mirin de tenir obertes les esglésies perquè les puguin visitar els turistes. A una banda de l'església hi ha una porta romànica i em diu que procedeix de l'ermita de San Miguel.

L'ermita és als afores del poble i per por que no acabés totalment derruïda (venían los maleantes y hasta encendían fuego dentro) en van treure aquesta portalada. M'ensenya un pamflet que venen on hi ha aquests relleus:

Gran sorpresa, perquè he vist els originals al Museo de Navarra, a Pamplona, i em van semblar tan primitius que vaig anotar-me el nom de la procedència: Ermita de San Miguel de Villatuerta.
Diria que s'hi veu un bisbe muntat a cavall, un sant Crist, un home agafant-se la cama, un ocell, un Sant Miquel... L'ermita també és molt primitiva, dels anys 971-979.

L'endemà al matí, poca estona després de sortir del poble, veig l'ermita vora el camí. Em despedeixo dels que caminen amb mi i m'hi acosto. Nova sorpresa: davant l'ermita hi ha una tenda de campanya petita i un paio amb mala cara que ja s'ha llevat. Em veu i desapareix per l'altra banda de l'esglesieta. Penso que potser és un maleante d'aquells que hi encenen foc. Dono la volta a l'ermita per veure per on s'hi entra, però fent un tomb més ampli per no trobar-me el maleante cara a cara. Torno a veure el tipus, que s'ha situat a l'entrada i em fa un gest perquè hi entri. Aquests dies m'he envalentit, però no he perdut el seny i giro cua.

El camí de Santiago 10 La gent

Al Camí de Santiago és important l’aspecte humà o social. Així com a Barcelona, si vas al cinema i sou vuitanta a veure la mateixa pel.lícula, a ningú se li acut girar-se al final i preguntar al del costat “T’ha agradat?”, en aquest camí s’entén que és al revés: qualsevol es pot adreçar a qualsevol altre. Esteu fent el mateix. Així doncs, la gent que fa aquest camí es parla, es relaciona, es tracta.

Podria explicar moltes històries, però seran només uns apunts que demostrin la diversitat del personal.
Hi ha dues parelles que trobo a un bar descansant a mig matí i que em torno a trobar al vespre. Les dues dones a l’hora del sol duen aquesta mena de barrets o còfies. Al primer cop d’ull em fan pensar en exagerades amish americanes. Doncs no, m’expliquen que són de Lanzarote i s’han posat els barrets típics que es duien per anar a treballar al camp sota el fort sol. Després conec una noia de Lepe, província de Huelva, que treballa com a cartera a Lanzarote i que em confirma això dels barrets. També em diu que li agrada molt fer aquest camí per poder parlar en francès i en anglès.

Em fa l’efecte que al juliol hi ha més estrangers que indígenes. I més mestres que gent d’altres professions. Però no conec l'estadística. Això sí, he parlat amb alemanys-alemanys i amb alemanys descendents d’immigrants espanyols: amb una noia que és professora de castellà a Alemanya i que fa sola el camí, i amb un noi acupuntor que viatja amb el seu fill de tretze anys. El nen és alt, espigat, hiperactiu segons el pare i no parla ni un borrall de castellà. Això suposa un problema perquè tenen previst parar-se a Burgos, d’on són els avis i on estan retirats.

Hi ha un grup d’alemanys de mitjana edat que fan, diguem-ne, trekking per un tros del camí i després els recull un autocar. D’altres que es fan dur les motxilles per un taxi.

Parlo amb una parella de grecs i amb una altra parella mixta: ella és islandesa i ell mig anglès mig espanyol, molt preocupat amb les cremes i els factors perquè la seva walkíria no es cremi. Camino una estona amb una noia txeca i em torno a trobar els coreans que han dormit per terra a la mateixa habitació que jo a Pamplona: ella té mal al genoll i no sap si abandonar i anar-se’n a fer turisme a Barcelona. Camino estona amb una mestra danesa que ha estat tres mesos fent treball social a Chiapas i després amb una mexicana acompanyada del seu fill de set anys. El pare és suís, fa el camí en cotxe i els porta les motxilles.

Hi ha molts francesos que han començat el camí a França, al Massif Central, i expliquen que allà hi ha menys albergs i que dormir resulta car. Però que a alguns pobles hi ha gent que posa al jardí una taula amb menjar i beguda per als peregrins. Una parella molt jove va sortir de Figeac i ja fa un mes que caminen.

També em topo amb italians, amb bicicleta i a peu. La Maria Cristina és de Peruggia i com que ja té 68 anys ha decidit fer trams a peu i trams amb autobús. En arribar amb avió a Barcelona es va estar una nit en un hotel i s’hi va oblidar els bastons per caminar. L’hotel és vora casa meva i li dic que quan torni els hi aniré a reclamar.

N’hi ha de totes les edats. N’hi ha que van en parella, n’hi ha que van amb un grup d’amics, n’hi ha que van sols. N’hi ha que són tota una família amb els fills. Com que les taules per dinar i sopar a molts llocs són comunitàries, sopo amb dues germanes cordobeso-barcelonines. Una viu a l’Espluga del Francolí, l’altra a Ginebra, i com que els fills ja són grans han decidit fer una cosa juntes elles soles. També sopo un altre dia amb dos germans italians -home, dona- de cinquanta i tants anys. A la mateixa taula hi ha dues dones italianes que em sembla que són parella.

Conec un matrimoni empordanès que s’escridassa una mica massa. Dues dones del Montseny que són amigues perquè els seus fills de dotze anys juguen al mateix equip de hockey. Un que s’ha separat fa poc. Dues mestres de Durango pendents de si les convoquen a un claustre a mig juliol. Un tipus estrany que duu un carretó amb un gos i que ve de Montserrat (diu: Quan arribes a Lleida has d’agafar el tren. Qui travessa els Monegros?). Evito un grup de matrimonis saragossans. Parlo amb cinc dones de Sant Sadurní que tenen el marit d’una d’elles seguint-les amb cotxe, motxilles i una nevera amb xampany fresc.

Al començament em va sorprendre: hi ha gent que repeteix el camí. Després crec que ho vaig entendre, és un exercici que pot crear addicció. Hi ha un matrimoni de Jaén/Badalona que el fan per cinquena vegada. Un noi de Terol/Alacant que l’ha fet en bicicleta i ara l’està fent a peu. I gent que n’ha fet un tros i aquest estiu en fa un altre.

Després hi ha la gent dels pobles. Al bar del poblet de Sansol em donen pa amb tomàquet de veritat: l’amo és català. Abans d’entrar a Logroño, una dona que es diu Felisa té muntada una paradeta amb souvenirs i dóna mapes de l’Ajuntament per travessar la ciutat. Té una llibreteta on fa un pal per cada u que passa: A aquellos japoneses ya los he apuntado. Al mig del camí he vist una taula amb un cistell de cireres, bosses de plàstic i una balança. No hi ha ningú, però sento cavar darrera una tanca. Pregunto amb veu alta a quant van les cirers Cuántos kilos quiere? Unas cuantas para el camino. Coja las que quiera y deje la voluntad. Adiós, gracias. Adiós. A aquest no li he vist la cara.

I després hi ha els affaires amorosos que veus teixir (i desteixir). Uns comenten: És que si no, això no seria un camí ni seria res.

El camí de Santiago 9 Els albergs

Trobar lloc per dormir és fonamental.

Els albergs abunden i, a més, són el lloc on es renta i s'estén la roba, on la gent es deixa pinces i imperdibles perquè el vent no se l’endugui, el lloc on vas a mirar diversos cops si ja és seca. El lloc on et dutxes i s'analitzen les butllofes, on es deixen tirites i es parla amb la gent. A les deu a dormir, el silenci a aquesta hora, sense que l'imposi ningú, és general. Al cap d’una estona, si estàs molt cansat i t’has adormit de seguida, no sents els roncs dels altres. A quarts de sis del matí sonen les primeres alarmes de mòbils.

A Roncesvalles -que em va semblar una mena de Montserrat pel que fa al negoci, al monopoli i a l’organització- vaig veure per primera vegada els hospitalaris, que són ajudants, en general voluntaris, dels albergs que pertanyen a l’associació Amics del Camí. A Roncesvalles els hospitalaris eren holandesos, parlaven en anglès i tenien aspecte i edat de hippies reciclats. Em van explicar, asseguts a la fresca en uns sillonets, balancejant-se sobre les potes de darrera, que allà no deixaven mantes perquè ningú volia que als peregrins se’ls mengessin els insectes. A un altre alberg els hospitalaris eren belgues d’aspecte més religiós i mongil. A alguns pobles l’alberg és municipal i qui se n’encarrega és un funcionari o un tipus contractat per l’Ajuntament.

A Roncesvalles vaig constatar que hi ha horaris diferents pels que van en bicicleta que pels que van a peu. Em vaig despertar a les set, tardíssim!!, i ja només quedaven els que surten en bicicleta. Els que van a peu molt sovint caminen fins al migdia o fins a primera hora de la tarda i ja paren fins l’endemà, per no agafar una solellada i per assegurar-se de trobar lloc a un alberg, ja que no s’hi pot reservar plaça sota cap concepte.

Si quan arribes a un alberg, cap al migdia doncs, resulta que l’alberg encara és tancat i que no obre fins al cap d’una o dues hores, es fa cua amb les motxilles. O millor dit, són les motxilles les que fan cua i tu te’n vas tan ricament a dinar o a remullar-te al riu. Quan finalment entres, has de deixar les botes a unes lleixes que hi ha a l’entrada. També es demana que ningú s’estiri a la llitera si no és a sobre el sac de dormir.

A Pamplona havien tancat l’alberg més important per la proximitat del San Fermín, i només hi havia obert un alberg de 28 llits que es diu Paderborn. Es veu que Paderborn és una ciutat alemanya agermanada amb Pamplona i que els Amics del Camí d’allà han obert un alberg aquí. Pel carrer vaig demanar a una dona si per allà a prop hi havia un alberg i em va dir: Hay dos, bajando por la cuesta encontrará uno y más abajo otro. El primero es para alcohólicos, me imagino que usted busca el otro. En efecte, de seguida vaig trobar una casa d’acollida per gent sense sostre i més avall el Paderborn.

Allà hi havia un alemany en un despatxet que parlava una mica de castellà i tres dones grans que només parlaven alemany i que acollien als qui arribaven i els situaven a les habitacions. L’alemany rebia els caminants un a un, els feia seure i hi tenia una petita conversa. Omplia un llibre de registre amplíssim, però tot plegat no semblava policíac, sinó només cerimoniós.

Vaig descobrir que aplicaven normes d’urbanitat i que tenien les seves febleses: quan l’alberg va quedar gairebé ple, a mi i a una altra dona francesa que cinquantejava ens va donar preferència i van dir que els dos nois francesos que estaven abans que nosaltres podien dormir a terra perquè eren joves. Nosaltres dues vam dir que gràcies però que ens tocava a nosaltres dormir a terra, els nois van dir que de cap manera... Vam tenir llit. Al cap d’una estona, quan l’alberg ja era ben ple, va arribar un grup de nois i noies espanyols, els van deixar dutxar, però els van dir que s’instal.lessin al jardí públic que hi havia davant de l’alberg a passar la nit. En canvi més tard van deixar entrar i dormir a terra de la nostra habitació a una paella coreana... Venien de més lluny.

Al Paderborn, com es pot veure, tenen ideologia. Al matí, a tres quarts de sis, l’alemany del despatxet va passar habitació per habitació a despertar-nos dient amb veu forta una frase del tipus: Os espera el camino. A l’hora d’esmorzar van posar en Serrat cantant el Caminante no hay camino de l’Antonio Machado. I vaig sentir a l’alemany fent una recomanació a un que tenia previst fer etapes llargues per arribar tal dia a Santiago: La velocidad es el demonio del Camino.

Com que vaig veure que no ho feia ningú, em vaig acomiadar amb una forta abraçada de les tres matrones alemanyes i, sí, vaig veure que els agradava però que ho trobaven shocking.

A un poble que es diu Villatuerta vaig anar a parar de pura casualitat a un alberg que acabava d'obrir, feia una setmana, regentat per una parella. Era una casa bona de poble que estava ja mig restaurada, però des del pati es veia una teulada que encara havien d'arreglar.

Era un alberg una mica zen, per dir-ho d’alguna manera. Els propietaris eren una parella que et rebien molt afectuosament, t’abraçaven, t’ensenyaven tota la casa i t’explicaven el que encara estava en projecte. T’oferien cures i massatges i també sopar i esmorzar allà mateix, per uns preus mòdics. Al menjador de l’alberg i tenien un buda i un llibre obert de haikus; al bany, els wàters no tenien porta sinó cortina. Era un alberg diferent.

Ella era brasilera, ell nacional, i explicaven, amb una mica d’impudor -vaig trobar jo-, que ells eren també peregrins, que s’havien conegut fent el camí i que havien tingut la idea de muntar aquest alberg. Per allà corria un gos immens i ell va dir que anava amb el paquet, és a dir que els qui s’hi allotgessin l’havien d’acceptar.Vaig veure que deixava molts pèls per tot arreu, almenys en el meu matalàs, i vaig pensar que aviat tindrien problemes. Vaig sentir que ell, al gos, li parlava en català i va resultar que era valencià.

La tarda que vaig ser allà, estaven una mica nerviosos perquè havien de venir els del Diario de Navarra a fer fotos i una entrevista. Quan van arribar els periodistes, ell els van fer fer una visita completa i els va insistir que en aquesta peregrinació l’important no era tant Santiago com el mateixa camí i que per tant un alberg que acollís de manera personalitazada i afectuosa era important. L'endemà vaig llegir l’entrevista al diari en un bar i, per cert, també un article tremendo sobre els patis dels col.legis catalans, on es veu que ara hem conseguido prohibir que se hable en castellano.

A un altre poble l’alberg dels Amics del Camí és ple i em deriven cap a un de privat. A la mateixa casa on viuen, els propietaris hi tenen muntat el negoci. No sé, però m’agradaria saber quant en treuen i si declaren res.

Acabo el post sobre els albergs amb el record de l'únic dia que vaig dormir a un hotelet, en un poble que no tenia cap alberg. Va ser una tarda un xic trista i avorrida.

El camí de Santiago 8 El romànic de Santa María de Eunate

L'església de Santa María de Eunate es troba a 2'5 Km d'Óbanos. Prop d'allà, a Puente la Reina, és on s'ajunten el camí aragonès que ve de Jaca amb el camí francès que ve de Roncesvalles / Orreaga.
Això de ser conscient que ara sóc en un camí a peu, m'anima i a les vuit del vespre em torno a calçar i me n'hi vaig. Unes noies del poble m'expliquen el camí i em diuen que veuré una cutrera abans d'arribar-hi. Em sembla que ho he sentit bé, que han dit cutrera, i m'expliquen que és una granja de porcs. Quan arribo a la granja, ja veig l'església més enllà.

Santa María de Eunate té la particularitat de ser una església romànica de planta octogonal, envoltada per la part de fora per una galeria porticada, com un claustre exterior. Aquesta planta es veu que està relacionada amb la del Sant Sepulcre de Jerusalem. Diuen que segurament la van construir els templaris i té un nimbe esotèric que avui fa furor.

La veritat és que és molt bonica i que es trobi al mig dels camps, ara segats, i lluny de qualsevol poble, impressiona encara més. L’interior és molt curiós amb els vuit radis fent volta i amb un mini absis col.locat en un dels vuit costats.Aquí hi ha moltes bones fotos.

Era una església templària? Què voldria dir això exactament? Algú va comentar: Els templaris eren un ordre envoltat de preguntes i misteris, però des que s’han posat de moda, es veu que se’n sap tot. Fullejant una mica he trobat diversos punts que interessen els amants dels interrogants (¿potser m’interessen també a mi?).

Es veu que si es prolonguen (indefinidament) els vuit radis s’arriba a vuit llocs sagrats: Roma, Jerusalem, Toledo, no recordo si a la Meca i tot...

Un altre punt que destaquen és la gran presència de marques de picapedrers als carreus. A mi m’havien ensenyat que eren marques que indicaven quin picapedrer havia tallat el carreu i a qui s’havia de pagar, com una mena de signatura o d’albarà. Massa prosaic. Ara he llegit que a aquestes marques se’ls dóna tota una altra significació, perquè asseguren que els mateixos dibuixos esquemàtics es troben als carreus de les construccions romàniques... i a les piràmides d’Egipte. Això m’agradaria saber fins a quin punt és científic... En qualsevol cas ho relacionen amb el punt següent.

Doncs bé, ho relacionen ni més ni menys que amb la desaparició o enfonsament de l’Atlàntida. D’aquest continent se’n van escapar i salvar alguns homes savis que van deixar marcat el seu saber en els petroglifs que hi ha a Galícia i a altres llocs de la costa occidental europea.D’aquí en surt un anar i venir d’orient a occident i d’occident a orient buscant i passant-se els tals secrets. I el naixement d’una casta mundial de picapedrers que són dipositaris d’aquest saber i que tenen un llenguatge secret per transmetre’l, una part del qual està integrat en les marques als carreus. D’aquí fins a la maçoneria.

Encara hi ha una altra cosa que lliga Santa Maria d’Eunate amb l’Atlàntida. A les arquivoltes exteriors de l’absis hi ha una mena de mènsules amb caps humans (no sé si la paraula tècnica és mènsula). Alguns d’aquests caps, tot i que la pedra està gastada pel temps, clarament representen personatges estranys, que l’autor que he linkat més amunt diu que són abissinis o etíops, races que abundaven entre els atlantes... L’únic que puc dir és que, en efecte, els caps de dues d’aquests mènsules tenen trets que en podríem dir negroides...

(No sé si es nota, però em fa una mica de ràbia aquesta literatura i a la vegada m’atreuen algunes d’aquests temes.)

Més endavant el camí passa per Torres del Río, un poblet on hi ha l’església del Santo Sepulcro. Es tracta també d’una esglesieta romànica de planta octogonal, més petita que la d’Eunate. Aquí hi ha una noia, amb una tauleta amb postals, que explica que els vuit costats representen l’infinit. No arribo a sentir bé si diu que Déu va fer el món en set dies i el vuitè, doncs, és el final, la mort, l’infinit, o bé es refereix a alguna altra cosa que siguin set dies o set alguna cosa. Recorda als visitant que l’infinit es representa amb un vuit de costat. També assenyala que a la base dels vuit arcs de volta hi ha un relleu que representa un temple. I que tot plegat està inspirat amb el Sant Sepulcre de Jerusalem i fet construir per l’ordre del mateix nom. Algú li pregunta alguna cosa dels Templers i salta: Bueno, ojo con los Templarios, que ahora todo se atribuye a los Templarios...

A Santa Maria d’Eunate l’església està presidida per una mare de Déu romànica, i aquí a Torres del Río hi ha un sant Crist romànic.

Som una altra vegada a Santa Maria d’Eunate. Com que comencen una missa vespertina, surto i torno cap a Òbanos. Fa un ventet molt agradable i pel camí dic alguna cosa a un vell amb boina que també ha sortit a passejar. Em contesta amb veu aguda: Riquísimo, se ha puesto el tiempo riquísimo