Les mares de Déu i la crema d'esglésies durant la guerra civil espanyola

Encapçalo aquesta nota amb una foto d'una estàtua del S XIV que representa Santa Anna -mare de la Mare de Déu-, la Mare de Déu i el Nen Jesús, cadascú assegut a sobre de l'altre, tres generacions fent la pila del greix. La vaig veure en una església aquest estiu, a Castrojeriz, un poble entre Burgos i Palencia, quan feia un altre tram del Camí de Santiago i la vaig trobar tendra i divertida. Està en relació estreta amb el que ve a continuació:

Estic acabant de llegir "El día más feliz de mi vida. Memorias", Espasa Hoy, 2000, de Luis Carandell. Hi ha coses interessants. En un dels capítols (pàg. 66) parla del començament de la Guerra Civil espanyola i explica que passejant amb el seu avi per Barcelona van presenciar davant d'una església com es formava una pila d'imatges per calar-hi foc. Anomena els sants que hi amuntegaven i diu:
"No recuerdo que estuviera la Virgen -no aparece en la retina de mi memoria-, aunque luego he sabido que los revolucionarios del 36 guardaron a María Santísima una consideración especial. Muchos años después, ya en la transición política del franquismo a la democracia, Santiago Carrillo me contó durante una cena que en alguna ocasión había oído gritar a los anarquistas incendiarios:
-¡Con el Hijo haced lo que queráis; pero a la Madre, ni tocarla!"
Una mica més endavant, després d'explaiar-se sobre la tradició mariana a Espanya, la gran cantitat de verges i ermites que existeixen, escriu:
"Un amigo de Zaragoza me contó que, durante la guerra, cuando la ciudad estaba en manos de los anarquistas, vio a una patrulla que se disponía a entrar en el templo del Pilar y oyó que uno de los milicianos, el que parecía tener más autoridad, les gritaba a sus compañeros:
-¡Con la Virgen no os metáis, que no tienen nada que ver con la religión!"

M'ha semblat que tenia lògica, perquè la Mare de Déu és una figura que entronca amb cultes ancestrals sobre la fertilitat i sobre vés a saber quins altres temes antiquíssims. Però... mai havia llegit o sentit a dir que durant la guerra no es cremessin imatges de la Verge en els incendis a esglésies o que se'n cremessin menys que de crucifixos o sants... Ho estic preguntant a tothom que m'envolta (al tipus de gent a qui es poden preguntar aquestes coses) i de moment les respostes van en la mateixa direcció: "mai n'he sentit a dir res d'això, però en realitat seria natural...".
Seria interessant recollir dades. ¿Es va cremar a Valls la Candelera? Tantes imatges de verges com tenim, què els va passar? Resultaria apassionant descobrir que els incendiaris anarquistes van ser sensibles a aquest arquetip femení. S'agrairan comentaris, informacions i suggerències de vies d'investigació (eulaliapetit@gmail.com)

Tanco la nota amb una Isis egípcia donant de mamar al seu fill Horus.

La mort de l'Heribert Barrera

Ahir al vespre vam sentir a les notícies que s'havia mort l'Heribert Barrera, als 94 anys. Jo estava sopant amb el meu pare que és a punt de fer-ne 93. "L'Heribert era molt persona" va dir. Per a ell i la gent de la seva generació aquesta frase és un dels millors elogis. Més endavant va dir: "Tenia un any més que jo." I també: "Quan et fas vell et vas adonant que... no ets res. I l'Heribert és, ...era, molt intel.ligent i ho va veure de seguida, va deixar tots els càrrecs, tot..., per als altres". A les postres torna a parlar-ne: "Era molt bon amic. Amic dels de debò, si et podia fer un favor te'l feia sense esperar". Més tard va afegir: "A vegades estava massa preocupat per no ofendre l'interlocutor".
(Anirem, no anirem a l'enterrament? Ja fa uns mesos, davant dels problemes de mobilitat i de memòria del meu pare, i arran de la mort d'un conegut, li vaig haver de dir: "No passis ànsia que als 92 anys ja no estàs obligat a anar a l'enterrament de ningú." Em va contestar, sospirant: "Tens raó, ja només estic obligat a anar al meu, d'enterrament". Ja veieu l'escenari.)

En efecte, el meu pare, Ricard Petit, i l'Heribert Barrera eren molt bons amics des que feien el batxillerat a l'Institut Balmes, que abans de la guerra estava situat dins l'edifici de la Universitat central, i ho van continuar sent. Jo, doncs, el vaig conèixer de petita i sempre m'ha fet aquest efecte de persona èticament íntegra i intel.lectualment rigorosa, que potser són virtuts republicanes, però que de gran he pensat que són calvinistes. A Catalunya hi ha hagut (parlo en passat) un calvinisme laic republicà, per dir-ne d'alguna manera, i l'Heribert en seria un exemple paradigmàtic. És anecdòtic, però el fet que fos estrictament abstemi ajuda a forjar la imatge.
El 1969 quan jo vaig arribar, sense passaport, a París per demanar refugi polític, portava una carta del Barrera a un seu amic, llavors alt càrrec de l'administració francesa, per si em podia ajudar. L'Heribert la va escriure, tot sabent que jo, noieta eixalabrada, no era precisament de la seva corda política.

Ara, arran de la mort d'en Barrera, vaig a criticar LA VANGUARDIA.
A LA VANGUARDIA tenen un problema, potser perquè la redacció està inflada de becaris que no cobren, agafen molts nois joves mal pagats o exageren fent contractes temporals. Dic potser, només potser. El cas és que quan va morir el Jorge Semprún, van ser l'únic diari que va donar la notícia amb 24h de retard. Avui, a la pàgina dedicada a la mort del Barrera, hi llegeixo algunes dades que no sé si són exactes, però el que de segur no és cert és que "(pàg 16)... Barrera havia nascut a la Ciutat Comtal el 6 de juliol del 1917, estava casat amb René Masterllet i tenia 94 anys", perquè devia fer ben bé trenta i tants anys que es va separar de la Renée i ja fa anys s'havia tornat a casar. Quan he vist que ha passat un mes ingressat a l'hospital, he pensat: "I no han tingut temps de preparar una necrològica sense errors tan evidents?".

Aquest estiu al pis on encara viu el meu pare, he obert un paquet lligat amb cordill, que diu: "Correspondencia de 1936 a 1945 més o menys". Hi he trobat un dietari del meu pare fet des del front, i algunes altres coses que caldrà llegir amb calma. Hi ha una carta de l'Heribert, suposo que des de Montpeller, del setembre del 1940, que probablement va fer arribar a mà a través d'algú altre perquè està escrita en català, i que m'ha semblat interessant. Us la transcric:

18-9-40

 Estimat Ricard:

Poder-te escriure així és viure. No perquè hi hagi res a dir, desgraciadament, però sembla que el no haver d'usar els termes forasters suprimeix la distància.
M'han dit que cada vegada estaves més boig. No m'estranya perquè jo també. Ara que faig el boig en estricta intimitat només i la meva fama inmarcessible de noi seriós arriba al zènit. Aquesta fama em carrega cada vegada més. Fa deu anys per exemple els que es trobaven en el meu cas tenien la sortida d'emportar-se'n mil duros de la calaixera i anar-se'n a Mallorca amb una artista de music-hall. Però ara no hi ha solució. 

Parlem de coses serioses. Viure aquí ara és un suplici moral. Anar a Mèxic -si es pot- em sembla que és trencar tots els lligams que em [ens] retenen a casa nostra, és renunciar als antics ideals de vida sense tenir-ne de nous perquè m'he convençut que ho soc tot menys un aventurer. La possibilitat de tornar i de fer-vos companyia sembla que per ara es presenta per mi particularment difícil. A més ja sé que per vosaltres -menys encara que pels que som aquí- no tot són flors i violes i que potser fet i fet encara estaria pitjor.

Cada dia però se m'arrela més la convicció de que per sobre de tot cal no abandonar la partida i no resignar-se a sofrir aquesta gent per sempre. Jo no sóc pas dels que cregui que m'ho han de portar fet i que ja em sacrifico prou a l'exili. Per això en darrer terme, tan aviat com pugui, considero sempre la tornada a fi de contribuir a la lluita en el terreny que sigui i amb les armes que siguin.

A més aquesta lluita representa ja per mi quasibé l'únic objectiu. Intento encara molt sovint enganyar-me a mi mateix i fer-me creure que em queden altres camins oberts. Però de totes les coses tinc ja l'escepticisme del que en torna -fins i tot sense haver-hi estat. Tinc també la voluntat de superar-lo aquest escepticisme i encara eternament espero i desespero.

Voldria evitar aquesta projecció al futur i assaborir només el goig de cada dia. Als nostres anys podríem [prodria] divertir-nos si fessim abstracció. Però jo en soc incapaç i aquest soleil du Midi només em cova negres pensaments.

Bé, prous funerals. Records als amics. Una abraçada

Heribert

(Recordo als possibles lectors que en aquesta carta en Barrera acabava de fer vint-i-tres anys.)

La planta de triatge de residus de Gavà-Viladecans

(LLEGIU EL POST, ÉS UN TEMA IMPORTANT. Publicat també a Canvi de Pell)

Des que un bon dia em vaig començar a fixar en les papereres i containers dels carrers de Barcelona i vaig començar a fer bisuteria de deixalles domèstiques, i des que vaig començar el blog CANVI DE PELL, em vaig proposar investigar què passava amb les nostres escombraries.
Segueixen tres notes sobre les tres visites que he fet aquest any a:

la planta de triatge de Gavà-Viladecans;
la depuradora d'aigües de El Prat;
i  la dessalinitazadora d'aigua també de El Prat.

Avui començo amb les notes de la visita a la planta de triatge dels containers grocs (envasos) de Gavà Viladecans, on vénen a desembocar camions de Barcelona i de part dels municipis del Baix Llobregat.

La primera informació que es rep en aquesta visita és que la mitjana de producció de deixalles domèstiques en aquesta àrea és de 1'38Kg. per persona i dia. Això inclou també les papereres del carrer i les escombraries de comercos. Com més "ric" és el municipi  més deixalles produeix (Sant Cugat i Begues arriben a 2Kg per habitant i dia), i com més "pobre" (Santa Coloma de Gramanet) menys quilos de deixalles. També és interessant saber que des que ha començat la crisi han disminuït les tonelades d'escombraries.
Algunes altres xifres: per aquí passen 25.000 tones anuals de deixalles, de les quals un 15% de deixalles que "no toquen " (per exemple als contenidors grocs els hi encolomen molt de cartó...). En total calculen que unes 8.000 tones anuals (és a dir una tercera part escassa) han d'acabar anant a la incineradora. Aquí podeu trobar més dades.

També donen una explicació general sobre les cinc principals fraccions de recollida:

els containers blau i verd (vidre i paper) porten directament els seus continguts a fàbriques de reciclatge d'aquests materials (tinc in mente d'investigar-ho, també);
els containers grisos (que s'abocaven abans al Garraf) van a una incineradora (vull visitar la de Sant Adrià del Besòs!);
els containers marrons, amb matèria orgànica, estan destinats a la creació de compostatge, com a adob, i a la creeació de biogas (també ho vull anar a veure de prop).

En aquesta planta de Gavà-Viladecans es fa el triatge del contingut dels containers grocs, d'envasos de metall i plàstic, i també és una planta de triatge i emmagatzament de "voluminosos" procedents de la recollida de "trastos vells": funciona com una deixalleria d'aparells electrònics (munts de neveres i altres que estan esperant a ser transportats a una indústria que hi ha al Pont de Vilumara, que les aprofita; prestatges plens de mòbils, esperant el transport a algun altre lloc, etc.), i també hi vam veure emmagatzemades altres coses, com per exemple una muntanya immensa de matalassos (sembla que, finalment! han trobat alguna indústria que pensa que potser els aprofitarà per fer alguna cosa...), una extensió grandeta plena de bombones de butà... Una de les coses que es recullen aquí és fusta de mobles vells i fusta procedent de la poda municipal d'arbres. Hi ha unes muntanyes tals d'armaris desmuntats i unes altres, també enormes, de branques d'arbres, que quan se'ns explica que, d'entrada, es tritura la fusta per fer conglomerat, però que no sempre tenen prou capacitat, i molta s'acaba cremant a la incineradora, ens sembla evident. Déu meu, hi ha tant volum! Començo a pensar: ¿les fàbriques que agafen aquestes serradures per fer nova fusta de baixa qualitat... quina capacitat tenen d'aprofitament d'aquest nou material? ¿Quina és la qualitat d'aquestes serradures que tenen vernís, pintura, potser fins i tot claus i frontisses incorporats? 

Abans que comencin a explicar-nos què passa amb els plàstics i envasos pròpiament dits, la idea ja és clara: que ningú es pensi que això del reciclatge és fàcil, perquè hi ha una qüestió econòmica de base - ¿algú, algun industrial està disposat a pagar X€ per alguna de les coses que es recullen allà? ¿A qui li interessen els frigorífics? ¿Quants diners val el camió que els durà a la indústria que els desballesta i n'aprofita alguna part?  ¿qui paga el transport? ¿Quina qualitat té el paper, el vidre, la fusta reaprofitada? És per això que, quan la nostra monitora-guia ens ha dit que ara sembla que hi ha algú que pot aprofitar matalassos, ho ha dit amb cara de satisfacció... finalment potser tindran "sortida"...!

Hi ha diferents tipus d'envasos: els que són d'alumini, els que són de ferro, els que són de plàstic "aprofitable" (les ampolles que tenen un punt únic, circular, de soldadura al cul, perquè són fetes d'un plàstic de densitat no molt alta), els que són de plàstic més dens però sense color o de color natural (algunes garrafes d'aigua mineral amb una ratlla clara de soldadura i de color blanquinós ), els que són de plàstic dens amb color (ampolles de llexiu, de xampú, etc. amb una ratlla ben evident de la soldadura i de colors diversos)... Alguns envasos, com els tetrabricks, tenen alhora cartró-alumini-plàstic.

Està demostrat que no es poden posar quinze contenidors per separar TOTES les deixalles, perquè llavors els usuaris acabarien no separant-ne cap. Per tant s'han de fer agrupaments, sabent que després hi haurà encara molta feina de triatge a fer. A Barcelona tenim cinc contenidors i a alguns altres municipis n'hi ha menys... La selecció ara serà, doncs, obligatòria i com veurem la cosa no és gens fàcil.

Petit parèntesi: no totes les llaunes de begudes són del mateix metall. N'hi ha de ferro i n'hi ha d'alumini (depèn de la procedència; moltes de les llaunes que vénen de l'estranger són d'alumini, les fabricades aquí són majoritàriament de ferro).

Fetes les explicacions prèvies, comença la visita. (Et donen uns taps per a les orelles, perquè a la planta de triatge hi ha un soroll fortet, amb explosions, de tant en tant, de botelles i garrafes a les quals els salten els seus, de taps!).

En aquesta planta hi treballa gent diversa d'empreses externes, i unes 25 persones, majoritàriament en règim d'inserció laboral (per entendre'ns, ex-presos i ex-drogaaddictes). La primera imatge que tinc és molt potent: dos homes de mitjana edat que s'estan al començament de la cadena de triatge, mentre van xerrant, i amb les mans dins de guants gruixuts i forts van fent fora de la corretja transportadora ara un tricicle de plàstic, ara un gran film de plàstic que devia embolicar un sofà de l'Ikea, objectes que han estat llençats al contenidor groc, perquè són de plàstic, com si fossin envasos. Es veu que s'han arribat a trobar fins a una bicicleta sencera!

Dues idees.

La primera: em sembla magnífic que els pretesament exclosos socials es dediquin a una feina tan important com aquesta, tan autèntica, tan necessària, imprescindible; aquí no fa falta venir ben vestit, ni ben afaitat, ni tenir cara de no haver trencat mai un plat; aquí del que es tracta és que el plàstic immens de l'Ikea no s'entortolligui amb la cinta de transport i treure noses com el tricicle de plàstic. (Tinc al cap una imatge televisiva de fa temps: per a un camp de refugiats a l'Àfrica, no recordo arran de quina guerra o de quina sequera, ni de quin organisme es tractava, el cas és que demanaven voluntaris "experts en latrines". Vaig pensar que la veritat es troba en això -i perdoneu-: en la merda.)

La segona: el ciutadà-usuari ha associat "container groc" a "plàstic", no a "envasos", i se sent, ens sentim, molt bons llençant antics videos, joguines i cortines de dutxa al container groc. "Craso error!". En realitat estem alimentant aquest terç de material que haurà de tornar a ser embarcat per anar a la incineradora, estem encarint, amb la nostra bona fe, la recollida d'escombraries.

Continuem amb la visita: hi ha exposats, per a coneixement dels visitants, diverses bales compactes de materials diferents: les bosses de plàstic, que pesen de mitjana uns 5gr. cada una, formen una bala cúbica de... 375 Kg.! Hi ha bales de tetrabricks, de xatarra de ferro, de xatarra d'alumini, bales d'envasos de plàstic PET (el de poca densitat), bales d'envasos de "plàstic mix"...
Aquí hi ha en anglès una relació sembla que exhaustiva i fiable dels diferents tipus de plàstic, el seu ús, la seva capacitat de ser o no reciclats. L'explicació que vam rebre a la planta era més simplificada: en primer lloc, plàstic PET fàcilment reciclable per a fer nous envasos o fibres tèxtils per a motxilles... (prové de les botelles transparents que tenen aquest punt de soldadura a la base); en segon lloc, el plàstic més dens de garrafes blanquinoses i translúcides que es pot reciclar, per exemple, per a fer mobles de jardí, ; en tercer lloc, el plàstic "mix", d'alta densitat i de color... que em va semblar que exactament no saben què fer-ne. La nostra guia-monitora ens va explicar que els principals premis i concursos de disseny i reciclatge giren entorn a aquest problema: ¿què fer d'aquest plàstic mix? Hi ha una nota a Canvi de Pell on es parlava dels premis de Disseny per al reciclatge de l'any 2009, amb fotos dels productes guanyadors. Veureu en aquella nota que el contenidor per a compostatge, el prestatge per a botelles i el separador del carril bici estan fets amb plastic mix. Però, tornem a la qüestió econòmica: sortiria a compte fabricar-los en sèrie? quin preu tindrien? quants se'n vendrien?

Anem ara a alguns aspectes més d'aquesta visita.
La platja! 
La platja?
Sí, la platja.
La platja és la paraula amb què denominen un gran hangar o tinglado on entren els camions carregats del contingut dels containers grocs. Entren marxa enrera, descarreguen els envasos i marxen. L'estona que vam ser allà van entrar camions sense parar, un rera l'altre. fins i tot hi va haver una estona que van entrar de dos en dos i la descàrrega, doncs, era doble. La planta de triatge és oberta matí, tarda i nit, de dilluns a diumenge, és a dir que les descàrregues poden ser contínues i la muntanya d'envasos en aquest hangar és... espaordidora. Em disculpo de no haver fet fotos (no sé on tenia el cap!) i d'haver hagut d'aprofitar les d'altri. A la foto d'aquí sota, podeu veure que més enllà de les bales compactades, a la part dreta, hi ha un camió descarregant. Que d'aquest lloc immens, que d'aquestes coloraines variades i que d'aquestes noves i contínues onades d'envasos arribats de tants punts de l'àrea metropolitana en diguin "platja", és molt metafòric i, per metafòric, poètic. Una poesia d'un futur terrorífic.

Continuem amb la visita. Hi ha un bulldozer que va arreplegant els envasos de la platja i llençant-los amunt, fent que la muntanya sigui més alta i que quedi més tros de sòl o de terra lliures per a l'entrada dels camions. Al mateix temps, va llençant paletades d'envasos a la corretja transportadora que comença en un racó d'aquesta platja.

La primera fase és una inspecció ocular i manual. Els nostres dos ja coneguts "exclosos socials" aparten tricicles, films plàstics de l'Ikea i tots els "impropis" que es van presentant. També aprofiten per esquinçar bosses, perquè com ara veureu una de les primeres coses que es farà en aquesta cadena és fer passar les deixalles per un sistema de pues que obre les bosses i en llibera el contingut, tasca imprescindible per poder fer el triatge. (Amb quant d'amor els ciutadans ben pensants omplim la bossa que anirà al container groc, la tanquem ben tancada i intentem que entri pel forat del container, ens empipem perquè no hi cap bé, empenyem amb força i maleïm l'Ajuntment que ha fet el forat massa petit! La primera feina de la planta de triatge és estripar la bossa!).

Després la cadena passa per un punt on un sotragueig i un corrent d'aire fan voleiar bosses de plàstic i safates de porespan. Tot el que és més lleuger. Ja tenim tot això en una banda i no us puc explicar com fan la selecció entre bosses i porespans, perquè no ho vam veure ni ens ho van dir.

Continua la cadena. En un nou lloc, uns electroimans arrosseguen a banda tot el que és ferro. Ja tenim fora les llaunes de tonyina.

Més endavant hi haurà un altre punt on es separarà l'alumini. Interessant assenyalar que aquests enginys per anar separant els envasos no funcionen ni com un rellotge ni amb precisió matemàtica. Per exemple les cosetes petites no les detecten. O sigui que les càpsules Nespresso d'alumini no són reciclables en aquest sistema, massa miniatures. La nostra guia-monitora ens va dir: "Que ningú es pensi que si fa una boleta amb paper de plata i la llença al container groc, s'aprofitarà per a res, és massa petit i cap aparell la detecta."

A la fase final se separen els envasos de plàstic, atenent a la densitat del plàstic. Hi ha una mena d'ull o enginy òptic que identifica la densitat més prima del plàstic i el color transparent, i llença un corrent d'aire que expulsa l'envàs identificat. Passa després per un altre control òptic que identifica les densitats més grans i els colors naturals o "tenyits".

Aquí s'acaben les notes que vaig prendre de la visita.

Vaig sortir amb el cor encongit.

NÀPOLS 10. L'escala i Sanfelice

Teníem la foto d'aquí sobre en un prospecte turístic que ens havien donat, i volíem veure aquesta escala que ens semblava tan espectacular. Vam córrer Sanità amunt i Sanità avall amb el nom de Sanfelice com a referència de l'escala. Vam trobar el Palazzo Sanfelice. Era... i no era el lloc... El palazzo es deia Sanfelice, en efecte, com el nom que teníem anotat, i l'escala... si no era la mateixa s'hi assemblava molt, però estava en molt mal estat, les pintures eren negre-ala de mosca enlloc de verdes... Dubtàvem i finalment vam marxar sense estar del tot convençudes... Mireu-ne la foto aquí sota. No era ben bé el mateix...

Vam anar a altres parts del barri, vam descobrir el Totò, vam passar pel mercat, ... vam girar el cap... i vam veure L'ESCALA! la de veritat! la de la foto que teníem al prospecte! per pura casualitat!
El palazzo de l'escala vertadera es diu Palazzo dello Spagnolo i qui es diu Sanfelice és l'arquitecte tant d'aquest palau com de l'anterior. Sensació de triomf. (Dibuix aquí sota del palazo dello Spagnolo)

NÀPOLS 9. La Sanità i l'humor personal

Al barri de la Sanità també es construeix a la vorera i també es claven estenedors a les façanes. I hi trobem una d'aquestes urnes de santets i oh! sorpresa, a dins hi ha... diria que hi ha... sí, és un bust del Totó! El tenen allà dins la cofurna, perquè era un còmic conegut, estimat i, sobretot, del barri,

En tot el dia no ha parat de ploure i nosaltres anem amunt i avall del barri buscant un palau, com veureu a la nota següent. Preguntem a una bona dona que ve del mercat, amb sabatilles i carregada amb un cabàs de verdura. Canvia el rumb i ens diu que la seguim, que ens ensenyerà per on es va. Pel camí va saludant la gent que hi ha dins les cases: Eh Mario! Eh Giovana! Nosaltres darrera. Quan arribem al lloc on hi ha una mica de panoràmica i ella ha triat per donar-nos les explicacions, ens acomiada divertida amb un "He explicato bene o non he explicato bene?".
Més endavant hem de tornar a preguntar. Ara és una dona fumant a la finestra de casa seva. També molt disposta a explicar el que sigui.

Hem tingut sort? Potser sí. La veritat és que hem trobat molta gent amable. Potser hem estat predisposades a trobar-los amables, perquè no hem patit cap dels robatoris que ens havien pintat com a inevitables a Nàpols. Amics i coneguts ens havien advertit i alarmat: atenció amb les bosses!

Explico algun cas més de bon humor personal.

Un vespre, al port, segurament poc abans que tanquin les taquilles de venda de bitllets perquè gairebé tot és buit de gent, preguntem a un empleat a quines hores hi ha vaixells per anar a Sorrento. Ens diu les hores. Contestem que gràcies i ens disposem a girar cua. Ens crida: Eh! I no em pregunten res més? Nosaltres fem cara de sorpresa. Ell: Per exemple, quant dura el trajecte? quant val? horaris de tornada? Riem i li diem que, si us plau, ens digui quant dura el trajecte, quant val el bitllet i si ens pot donar els horaris de tornada. Triomfant, ens informa del que ens faltava.

Un dia prenem el metro i fem transbordament per agafar després la línia due (com una mena de tren de Sarrià). El tren ja és a l'andana, una de nosaltres hi puja, es tanquen les portes, les altres dues ens quedem a terra i fem un senyal a la de dins volent dir "ens trobarm a l'estació següent". Però sentim un crit i veiem que el revisor ens està aguantat la porta de l'altre extrem del vagó i ens fa un gest perquè anem a pujar per allà. (Em pregunto si al tren de Sarrià encara tenen aquests detalls.)

Un altre, i acabo:
Tornem a tenir un dia de pluja continuada. Al museu arqueològic hi ha molta gent (quan plou la gent aprofita per anar als museus). Turistes individuals, turistes en grup, escoles... La noia del guardaroba té molta feina a recollir moltíssims paraigües i a donar els tiquets per recollir-los després. Quatre hores més tard, volem recuperar els paraigües, però hem perdut el tiquet. La noia fa un gest comprensiu i ens dóna els paraigües que li assenyalem. (Em torno a preguntar si al Museu Nacional de Montjuïc et donen cap paraigua sense presentar el tiquet, la fitxa o el que toqui).

(Ja veieu que a aquestes alçades ens havíem convertit en fans del napolitanisme i del seu sentit pràctic)

NÀPOLS 8. Construir a qualsevol lloc

Introducció per il.lustrar el títol del post: Construir a qualsevol lloc. La porta Nolana és una de les portes antigues de la ciutat. Una de les torres té plantificada al cim, com podeu observar al dibuix d'aquí sota, una casa amb un parell de pisos, roba estesa i antena incloses.

Anem al barri espanyol, un barri molt popular.
Una de les coses que sobta al barri espanyol, és el caos.
Caos que s'expressa per començar en el tràfic. Quants carrers no tenen cap senyal de tràfic on s'indiqui si és d'una o dues direccions, si s'hi pot aparcar o no, i on! Si dos cotxes s'hi troben de cara, amb un parell de mirades i un gest es decideix qui recula.
Caos en l'amuntegament d'escombraries, a què m'he referit al primer post. Crec que sense vaga d'escombraries tampoc no cabrien totes les deixalles als containers previstos.
Caos en detalls aquí i allà que et fan pensar Ai, Déu meu!: les plaques de marbre del sòcol d'una casa deuen ballar una mica i me les han enganxades amb aquest cel.lo tan ample de color marró que normalment serveix per fer paquets; aquí serveix per apuntalar façanes.
Hi ha santets i madones a qualsevol edifici, amb els seus testos i gerros de flors a sota, és a dir sobre la vorera. Sense voler, un vianant, una moto o un cotxe podrien donar un cop i bolcar les flors. Doncs res, es munta bé el tinglado: enrajolat a terra, és a dir sobre l'acera, per poder fregar i tenir-ho net, i una bona barana que protegeixi plantes i flors.
També hi ha veïns que s'han fet una d'aquestes voreres particulars de rajola de gres, per entrar a casa seva, un pre-rebedor ben polit. Fins i tot n'hem vist un que s'hi ha col.locat una barana de l'estil de les dels santets. Queda com una entrada particular, molt curiós. Tot, insisteixo, sobre la vorera i suposo que sense cap permís municipal ni bestieses.
Si vull estendre la roba, puc treure la sissí al carrer, i col.locar-la també sobre la vorera. Ara bé, si no vull estar posant i traient la sissí (si mai heu intentat de moure'n alguna, haureu vist com n'és de complicat que no es desmunti), si vull fer-ho més pràctic, doncs clavo a la façana un estenedor d'aquests extensibles i hi poso la roba a assecar quan en tinc menester. No el clavo gaire alt, perquè jo sóc baixeta, sinó que el clavo just a la meva vida, és a dir a l'alçada dels morros dels vianants que transiten per la pobra vorera.
Podria anar desgranant elements del caos.
Després d'escandalitzar-nos una mica... què voleu que us digui, allò respirava llibertat.

NÀPOLS 7. Les piazzes

La piazza de San Domenico Maggiore, al centre-centre de la part antiga (on hi ha el cardo i el decumanus, per entendre'ns) ens va agradar molt. Em va fer pensar que moltes places italianes estan lluny del disseny amb tiralínies, són places molt poc "franceses". Hi ha "de tot" en una desorganització arquitectònica plena de vida que resulta molt agradable.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

Una altra plaça on ens vam entretenir: la Piazza del Mercato. Aquesta sí que té un disseny previ: l'església és el punt central d'una plaça semicircular i les cases estan construïdes seguint la línia d'un amfiteatre. Es curiós per que no són cases amb majúscula, sinó casetes, com de poble.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

 

NÀPOLS 6. Casaments

 A l'entrada del Gesú Nuovo ens hem de fer a un costat, perquè entra una núvia de bracet del pare. El vestit és tan despampanant que penso: "Si el capellà és una mica integrista, me la farà fora". Doncs no, és el que s'estila aquí: casar-se en pla "sóc molt dona", vestit ben ajustat i molt escotat. Després a la via del Duomo veurem moltes botigues de vestits de casament: no n'hi ha ni un de sol que tingui res per cobrir les espatlles. Ni una tireta, ni uns tirants ni res de res que tapi espatlles, escot o coll. Cap tonteria. Allò és una celebració del plaer i de la fecunditat. Fins hi ha força vestits que tenen transparències a l'alçada de la panxa, o sigui del melic fins a sota el pit el vestit és transparent, per si amb l'escot no havia quedat prou clar.

NÀPOLS 5. Santa Chiara

 

Entre les esglésies de Nàpols hi ha un cas a part: Santa Chiara, especialment pel claustre. És una de les coses més boniques d'aquesta ciutat. Va ser una de les primeres visites que vaig fer i vaig tenir la impressio que allò pagava el viatge. 

És un claustre gran que té una columnata al centre, tota recoberta de rajola de València pintada amb garlandes de flors i fruites. A la base hi ha bancs per seure també de rajola de València, i al centre estava previst que totes les plantes enredaderes formessin una glorieta. Es una reconstrucció del segle XVIII sobre un claustre gòtic. 

He de recórrer a una foto feta per Ascensió Solé (amplieu-la!):

 

i a una altra feta per Lola Hurtado (amplieu-la!):

 

i encara trobo que cap de les tres fem justícia a aquest claustre tan bonic.

NÀPOLS 4. Esglésies a tot arreu

A Nàpols  trobeu capelletes amb santets i madonnes dins d'urnes amb porteta de vidre, a moltíssimes cantonades (es veu que a Pompeia a cada casa hi havia un altaret amb els déus Lars i que també els dedicaven altarets a les cantonades dels carrers!).
A més, hi ha esglésies a tot arreu, una veritable exageració.
Algunes tenen les reixes d'entrada tancades de qualsevol manera amb cadena i candau, i estan deixades de la mà de Déu, mai millor dit. Alguns pins van creixent als campanars. Penses que és inevitable, no es poden mantenir totes!
D'altres estan molt freqüentades. Per exemple, el dilluns de Pasqua, a l'església de San Severo (que té a dins una famosíssima estàtua ultrabarroca del Cristo Velato, un crist baixat de la creu, embolicat amb un llençol fi -tot de marbre!-), hi havia cua d'italians per entrar a veure la imatge.
Alguns dibuixos:
San Severo, l'església on hi ha l'escultura del Cristo Velato, un temple barroc-barroc. Detall del sostre:

San Lorenzo Maggiore, una església gòtica molt despullada i molt bonica.

El Gesú Nuovo és una església que no sé si se'n pot dir "jesuítica", però em fa pensar en moltes esglésies romanes contruïdes pels jesuïtes: basíliques amb recobriment de marbres de colors diferents (d'aquí un parell de notes tornarà a sortir el Gesú Nuovo, parlant dels casaments que s'hi celebren). A una dependència annexa hi ha la capella de San Giuseppe Moscati, un metge de començament del segle XX, que té molt devots que l'adoren davant d'un altar xocant:

 El Duomo també és una església complicada, amb estàtues de plata i d'or de San Genaro, un sant que té les relíquies a la cripta i que té uns ossos que sagnen cada any o un estigma que sagna a la processó anual o alguna cosa per l'estil -em sembla que es liqua la sang de no sé on! Ens va agradar particularment la capella de Santa Restituta, que té aquest altar rococó que sembla un decorat operístic, com podeu apreciar aquí sota, tot i que en realitat és una capella molt antiga. 

Era una basílica cristiana dels primers temps, i encara conserva les columnes gregues amb què es va construir i algun mosaic d'estil bizantí. D'allà s'entra a un baptisteri paleocristià on vaig veure un símbol nou per a mi: en el crismon del sostre hi ha aquesta mà divina sortint d'un cercle i agafant dominadora una serp (si la serp és representació del que és femeni, terrenal... doncs estem avisats).

NÀPOLS 3. El Vesubi i el port, presents

Des de dins del Castel Nuovo es pot pujar als pisos superiors, es mira per una finestra i oh sorpresa! som al peu del port, amb el Vesubi al fons.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

Escalem una mica més i des de la terrassa del Castel Nuovo la vista sobre el port és més àmplia.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)  

El dia que marxem a Capri, amb vaixell, veiem des del mar el port industrial. I sempre el Vesubi, amb un nuvolet que va canviant de forma però que mai no acaba de marxar del tot.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

NÀPOLS 2. Vistes sobre la ciutat

Nàpols és gran. Té un milió dos-cents mil habitants. Jo creia que trobaria un petit centre monumental i després molta ciutat moderna. Doncs no, el centre monumental és molt extens.
La ciutat puja des del mar, cap a munt, i des de molts llocs es tenen vistes del conjunt.

(Cliqueu per veure la imatge sencera)
Aquí sobre, vista des de Capodimonte, amb el Vesubi i un nuvolet a l'esquerra, l'illa de Capri al fons i la muntanya de Sant Elmo a l'esquerra.
Aquí a sota, vista des del mar, el dia que marxem amb vaixell cap a Capri. En primer terme, el Castel Nuovo, i després els edificis de colors grocs i roses.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

NÀPOLS 1. Les escombraries

Vaig passar una setmana a Nàpols i voltants, pel primer de Maig.
I, amb retard, faré una mica de crònica i posaré alguns dibuixos que vaig fer.

A l'arribada, el primer que es veu és que hi ha vaga d'escombraries. Tantes escombraries a tants llocs...

Diuen que la Camorra domina els abocadors i controla el sector. La gent del carrer semblava resignada.

Una reflexió sobre el que consumim: mangem tants plats precuinats i tant producte envasat que les escombraries estan principalment farcides de plàstics i no fan la pudor  terrible que caldria esperar.

El dia que es va acabar la vaga semblava que havien de desaparèixer aquells munts terribles, però aviat es va veure que sí..., però no del tot. Crec que sempre hi ha moltes escombraries, desbordant containers.

La colònia Sedó. Turisme industrial

Visita de fa pocs dies:
Al terme municipal d'Esparreguera, però en realitat molt a la vora d'Olesa, hi ha l'antiga colònia tèxtil Sedó. Ara els locals industrials estan ocupats per petites empreses i encara hi ha força gent que viu a les vivendes dels antics treballadors. I a la sala on hi havia la turbina ara hi ha un museu que forma part de la magnífica xarxa de museus de la tècnica a Catalunya.
És una llàstima que només estigui obert els dijous i a més que s'hagi de concertar la visita per telèfon amb antelació. És una llàstima tant per l'interès del museu com per la inversió i l'enginy que s'hi ha invertit.



La turbina (aquí dalt) que aprofitava la força de l'aigua per produir energia, es veu que era la més gran d'Espanya a la seva època. Ara l'han foradada (mireu a la dreta de la foto d'aquí a sobre) de manera que s'hi pot entrar a dins, passar pels tubs i canalitzacions (foto de sota). Es veu com era la immensa aixeta que parava el pas de l'aigua, el forat per on s'entrava a netejar... També hi ha una turbina petita, moderna, per a fer demostracions del seu funcionament i de la creació d'energia elèctrica amb la pressió de l'aigua.
A més tenen una maqueta de la colònia amb una mena de "son et lumière" amb diàlegs dramatitzats, molt digne i molt interessant.

La veritat és que en sortir he pensat que hi ha hagut gent amb molta empenta en aquest país.
Començo i acabo amb imatges d'una de les tres xemeneies de la colònia. Aquesta és helicoïdal, molt bonica.

Més sobre el famós video i sobre la premsa

He tingut unes quantes discussions durant les últimes vint-i-quatre hores, a propòsit del video titulat QUI SÓN ELS VIOLENTS? (post anterior)
Diuen que no queda clar al video qui ha provocat aldarulls. Cert, no es veu.
Diuen que la policia ha de tenir confidents, espies i infiltrats a organitzacions diverses per conèixer, prevenir,... delictes. Penso que és pràctic i segurament imprescindible.
Diuen que aquests protagonistes del video potser són policies vestits de radicals violents (l'atrezzo era bo) per veure qui són,què fan, etc. els grups violents. Pot ser.
Que no està demostrat que aquests policies disfressats haguessin fet res de violent, que hagin provocat ells directament actes violents.
Que per tant, difondre el video és "cremar" unes cares d'uns policies secrets.

Poso tot aquest raonament perquè està fet per gent propera i té la seva lògica.

Segona cosa que he trobat a la xarxa: sembla que el video que apareix com a PRIVAT ara al Youtube, ha estat declarat com a privat pel seu mateix autor, perquè diuen que ha pensat que podria tenir problemes (pels raonaments abans esmentats).

Aquests policies vestits de radicals violents (repeteixo que l'estilista és bo) a les 7h del matí (si és que eren les set del matí com diu el subtítol del video) ¿anaven a infiltrar-se entre grups violents?  ¿Voleu dir que els grups violents no són menys matiners? El cas és que "cantaven" prou allà al mig (devien ser els únics radicals violents a aquella hora) perquè els altres manifestants els identifiquessin com un grup "raro".

D'acord, no puc assegurar res, però la meva opinió és que anaven a fer una provocació i no els va sortir bé.

La premsa que vaig fullejar lendemà (La Vanguardia i l'Avui) no deien ni mu d'aquest video, tot i que al migdia figurava al Youtube amb 192.000 "visionaments". Els diaris parlen del que va dir l'Arcadi Oliveres, però no citen a què es refereix. Protesto contra la premsa que et fa pagar 1'20 euros per no informar-te!!

Un video a Youtube sobre provocacions policials

http://www.youtube.com/watch?v=k5rtJes8MeI

He trobat aquest video a través del Facebook de Gregor Siles. Són 5 minuts de crònica d'uns provocadors (tenen pinta de provocadors professionals de manual) ahir vora el parc de la Ciutadella, "salvats" de manera claríssima per la policia. El que no queda clar per a mi és què han provocat exactament just al començament el video.

Publicant aquest video no estic dient que cregui que el llençament de pintura, les empentes, escopinades i demés d'ahir fossin obra de provocadors policials. El lema Aturem el Parlament és clar en si mateix. Però la tècnica de la provocació policial ha existit i pel que sembla continuarà existint.

(Pensament d'última hora: quan el Felip Puig va dir que ensenyaria imatges de la confrontació entre policia i manifestants a la "neteja" de la plaça de Catalunya, on es veuria que els acampats sí que eren violents -imatges que finalment mai va ensenyar-... ¿no es dvia tractar d'alguna imatge d'aquests fenomenals personatges en acció? ¿i que a última hora els seus mossos li van dir que seria millor no ensenyar-la perquè "cremaven" els provocadors? M'ho pregunto.)

Parlaments

Avui els parlamentaris del Parlament de Catalunya han estat maltractats. Veient les imatges a la televisió m'he sentit molt incòmoda i he acabat indignada.

No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de visitar el Senat i també d'assistir com a públic a una sessió de les Corts espanyoles. Va ser interessant. Una de les coses que sorprenen a molts visitants és el comportament de senadors i diputats en els respectius hemicicles. Es veu que els visitants com jo, troben que els representants entren i surten, parlen entre ells, llegeixen papers, miren els mòbils i no escolten gaire els que parlen des de la tribuna ... L'amic que m'ensenya el Senat em diu que els parlamentaris hi van a parlar entre ells, a discutir i a participar a comissions més restringides on s'estudien i elaboren els afers... que hi van a parlar i a fer política i que ningú no s'hauria d'escandalitzar d'alguns aspectes formals als hemicicles. M'ensenya el passadís on tenen els respectius despatxos els membres de l'Entesa i constato que tots tenen la porta oberta i que entren i surten del despatx d'un i de l'altre. En prenc nota.

He acabat de llegir les Memorias de un beduino en el Congreso de los diputados de Labordeta.
M'han agradat i també entendrit. És el relat de l'actuació voluntariosa, a estones escèptica, sempre honrada d'un diputat que representava un partit minoritari, la Chunta Aragonesista. Hi està molt ben explicat el moment sonat en què Labordeta va enviar literalment "a la mierda" els parlamentaris del PP que li demostraven el seu menyspreu. En algun moment l'escèptica era jo i, llegint, pensava: valia la pena?

Gent del moviment del 15 de maig en diferents moments han demanat austeritat al Parlament, abolició del Senat, llistes obertes... Avui han volgut impedir la sessió del Parlament. No era una sessió qualsevol, és veritat, però ha estat malament i m'ha semblat malament.

La democràcia directa assembleària potser tampoc no és tan democràtica. Fa poc a Paestum, al sud de Nàpols, em mirava les ruïnes gregues de la ciutat, i calculava quanta gent devia caber asseguda al Comitium. No molts. (Vegeu foto del comitium aquí sota). 

Ha mort Jorge Semprún

Avui, dimarts 7 de juny, ha mort Jorge Semprún.

Em vénen al cap idees soltes. Le long voyage és una bona novel.la. L'écriture ou la vie em va interessar molt. Fa pocs anys vaig tornar a veure la pel.lícula La guerre est finie, i vaig pensar que no s'agunatava. A una de les seves novel.les vaig veure citat per primer cop el nom de Primo Levi, que després vaig llegir i apreciar molt.
Quan em vaig llençar a escriure un relat, vaig estar analitzant quins trucs feia servir Semprún per fer el joc tan habitual a les seves novel.les de tirar endavant i endarrera el temps de la narració. Aquesta anàlisi amb lupa em va fer sentir a prop de l'escriptor.
A vegades, una mica de pedanteria. Però em queia bé el personatge. De política no en parlo. 
I encara un altre retall: a les memòries de Catherine Allegret, la filla de Simone Signoret, explica com la seva mare quan va conèixer Jorge Semprún li va comentar: "Il est très bien. C'est un hidalgo" (!).

Sobre les acampades del 15 M

Una neboda meva ha fet aquest audiovisual, que m'ha agradat.
http://www.youtube.com/watch?v=H6CMe_-grVk&feature=player_embedded

Desllotjament de la Plaça de Catalunya

Aquí en sèrio:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Geg_6Xoy04s

I aquí amb humor (són quatre minuts per somriure!): Reunió dels mossos amb el Conseller, acabada l'operació "neteja".
http://www.youtube.com/watch?v=2T7tieZEVJs

En directe l'acampada a la plaça del Sol a Madrid

Live video chat by Ustream

Aquí l'acampada de la plaça del Sol a Madrid en directe

Les acampades a Twitter

Spanishrevolution és una pàgina de Twitter amb comentaris i sobretot amb enllaços sobre les acampades a les grans ciutats espanyoles (recordeu: són comentaris breus! a Twitter poden tenir molt pocs caràcters, però hi ha profusió d'enllaços a comentaris més reflexius). Si es clica una estona, és vertiginós.
Aquí, similar, però en català: Catalanrevolution

Més acampada. Video en directe

No sé si el vídeo estarà actiu gaire estona. La visió de la matinada de dissabte a la plaça de Catalunya en directe fa respecte.


Streaming live video by Ustream

L'acampada a la plaça de Catalunya i el 15 M

Avui he fet dues coses que haurien d'estar relacionades, però que m'han semblat dos móns oposats.
A primera hora de la tarda he pogut visitar la reserva d'obres del MNAC. Impacta la quantitat d'obres que hi ha emmagatzemades, les òptimes condicions amb què es tracten i impressiona també la idoneïtat dels locals de reserva, les tècniques de conservació i de restauració, els protocols per als trasllats i per a la seguretat, així com els criteris museístics de la institució. He sortit pensant que érem un país ric (i també pensant altres coses que no vénen al cas).

Després he anat a la Plaça de Catalunya per l'acampada del moviment 15M. Trobo bo que la gent es mogui pels problemes col·lectius i ho he volgut veure de la vora. Ens han repartit l'octaveta que publico aquí sota i que he llegit amb interès (podeu clicar per llegir-la).

Hem assistit una estona a l'assemblea que se celebrava a la banda de baix de la plaça. Els que hi intervenien es passaven un megàfon. Amb prou feines se sentia res. Ens ha semblat que hi havia una discussió sobre si es podia prohibir (em faig una primera reflexió sobre els inconvenients pràctics de la democràcia directa).

Després he vist una petita instal.lació per entretenir criatures. Sota els arbres, tres tendes de campanya i un grup de joves amb guitarra. Una taula on repartien taronges. Un tancat molt ben delimitat per a les deixalles. Moltes pancartes amb frases generals. Molta gent, de totes edats i condicions, uns més implicats, els altres passejant amb simpatia. Tots del país. També hi havia dos homes grans amb megàfon i una pancarta intentant sense èxit que la gent seguís els seus slògans (què mengen els banquers! mengen obrers!). Més joves asseguts. Més pares joves amb criatures i més gent gran passejant amb posat encuriosit i solidari. Trossos de converses polítiques i trossos de converses no polítiques. A la banda de les fonts un míting, impossible d'acostar-s'hi i de sentir què s'hi diu. Abans, un cercle a terra on s'enganxen papers de colors amb frases diverses escrites amb retolador (una amb un dibuix infantil d'una tenda de campanya i amb lletra de nena, "Volem acampar", Laia).

 I a les 21h en punt comença una cassolada.

Què m'esperava? Més idees? Més definició d'objectius? Més passió? Venia d'una activitat muntada amb tant de rigor, amb pensaments sobre com n'és de difícil fer bé les coses públiques, que el contrast m'ha xocat. ¿Es pot dir, sense ruboritzar-se, que això és la plaça Tahrir, com deien algunes pancartes? Rotundament, no.
Penso continuar seguint el moviment de tant a la vora com pugui perquè continuo creient que és bo. Però avui l'he vist sobretot com un moviment social de gent que diu "no estic content i no vull estar sol". Potser hem de començar per aquí.

"Copenhaguen" al Teatre Nacional

Fins al 5 de juny a la Sala Petita del Teatre Nacional fan l'obra Copenhaguen de Michael Frayn.
No m'atreveixo a recomanar-la perquè són dues hores i mitja de diàleg entre tres personatges, diàleg que pot semblar repetitiu i espès, amb moltes referències científiques. O sigui: no m'atreveixo a dir "Vés-hi que t'agradarà", però a mi m'ha agradat i m'ha interessat molt. La guerra, el poder, la segregació racial, la bomba, les altres bombes, els principis, la covardia, l'autoexculpació, la ciència... Tot hi passa.

Copio el cartell d'una representació de l'obra a Nova York, perquè m'agrada més que el d'aquí, i copio també el text de la web del Teatre Nacional.
(L'actuació de Rosa Renom, Lluís Marco i Pere Arquillué és excel.lent.)

La trobada entre dos científics que va canviar el curs de la humanitat

Copenhaguen ens parla d’una enigmàtica trobada que va tenir lloc a la capital de Dinamarca l’any 1941. En plena Segona Guerra Mundial, el científic alemany Werner Heisenberg viatja a Copenhaguen i aprofita per visitar el seu antic mestre i vell amic, el físic danès Niels Bohr. Per quins motius Heisenberg arrisca la seva vida per mantenir una conversa amb Bohr? S’han fet moltes especulacions sobre el diàleg que van mantenir aquests dos premis Nobel de física. Una trobada que deixa molts interrogants i només una certesa: aquelles hores que van passar junts van distanciar-los definitivament.
Aquesta peça de Michael Frayn va ser estrenada a Londres l’any 1998 i es va convertir en un èxit immediat, confirmat per l’estrena a Broadway dos anys més tard i el Tony al millor text teatral de l’any. Des d’aleshores, Copenhaguen es considera un text de culte que s’emmarca dins la branca del teatre científic però que va molt més enllà i dibuixa una història apassionant plena de misteri sobre una conversa que podria haver canviat la història recent de la humanitat.

NO A LES RETALLADES

Exposició a Caixaforum de Lleida sobre l'Egipte Copte

Fins al Juliol 2011, a Caixaforum de Lleida hi ha una exposició sobre els coptes egipcis amb obres cedides pel Museu del Louvre.
A Barcelonetes.com vam parlar dels coptes en aquesta nota.

Egipte 40 i fi. La influència egípcia

Mentre anava fent aquestes notes he recollit quatre coses que m'ha fet gràcia.
La primera és un quadre del 1868 de Jean-Léon Gérôme: Napoléo davant l'Esfinx.

La segona és l'entrada del Cementiri del Poble Nou de Barcelona. Va ser construït no sé si a finals del XVIII o a començaments del XIX, per un tal Genisi que sembla ser que era maçó. D'aquí aquestes formes de piràmide a banda i banda de l'entrada.

I a dins del mateix cementiri, una foto d'una tomba maçónica.

Al Carrer Consell de Cent cantonada Muntaner hi ha una casa molt particular. Vaig pensar que havia de figurar en aquesta petita llista, perquè jo trobava que era un art déco amb influència egípcia. El que passa que quan he buscat informació resulta que en diuen Casa Xinesa!! (Si cliqueu, teniu un detall de l'entrada) És un projecte del 1929 de l'arquitecte Joan Francesc Guardiola.

 Acabo amb un graffiti recent al Passatge Mercader.