Egipte 20. Luxor. Medinet Habu

Cap a Medinet Habu!
Pel camí hi ha pagesos a peu, amb burro, amb bicicleta.
Animals, feixos d'herba, camps i recs.
Les construccions funeràries, però, estan situades fora de la zona fèrtil de vora el Nil, són on comença una zona pedregosa i polsosa.
El temple de Ramsès III és El temple de Medinet Habu. Ens fa molta impressió.

A l'interior del temple hi ha una sala hipòstila, la primera sala d'aquest tipus que veiem. Les columnes estan pintades.
Veiem profusament per primera vegada l'ankh, aquest símbol que presideix tantes escenes i tantes figures de l'Egipte antic. El tradueixen com a "clau de la vida". Al link del Wikipedia que he posat abans hi ha explicacions sobre significats diversos. El significat més evident és el de ser símbol de la unió entre el femení (part superior) i el masculí (part inferior).
Aquests dies hem fet una immersió en mitología egípcia. Aquesta mitologia ofereix una explicació dels orígens del món on juguen un paper fonamental dos personatges: la dona-deessa Isis i l'home-déu Osiris. Alguns estudiosos diuen que, l'egípcia, era una creença on el femení i el masculí estaven equilibrats i d'aquí la seva força i continuïtat.
En qualsevol cas vull avançar que en aquestes visites a monuments de l'antic Egipte, vaig començar a pensar en similituds entre això d'aquí i els antics símbols de les anomenades venus o deesses prehistòriques i les antigues construccions megalítiques de la vella Europa.
Tornarem sobre el tema.

Destrucció a Alexandria, aquesta setmana

L'amiga d'Alexandria ens fa arribar aquestes fotos de destrucció a Alexandria aquesta setmana. No sé a quin edificis o barris corresponen i no ens ha semblat el moment de demanar-l'hi, pèrquè ens informa que ha enviat el seu pare a Beirut i que ella es prepara a marxar aviat. A les notícies ens vam informar que Alexandria va ser un dels primers llocs on va haver-hi contramanifestacions.

Egipte 19. Luxor. Els Colossos de Memnon

A partir d'ara menys paraules, i més imatges.

Luxor, vora el Nil, té un port per a un nombre de creuers formidable. La meva amiga va visitar la ciutat fa... 37 anys i diu que hi havia només un vaixell per a turistes que anava i venia.
Ara estan ancorats en files de fins a set creuers! No sé si s'entén: el moll és tan ple de creuers, un rera l'altre, que els que no hi caben se situen en paral.lel als que toquen al moll. Els turistes que són, posem, al creuer número set, per accedir al seu vaixell han de travessa un, dos, tres, quatre, cinc, sis creuers, i ja han arribat al seu!
Els creuers s'agafen a Luxor (al sud) i van fins a Assuan (a l'extrem sud), perquè al centre del país, entre El Caire i Luxor, no hi ha circulació de creuers per raons de seguretat. Es veu que hi ha força integrisme islàmic.

Luxor és a la riba dreta del Nil. A la riba esquerra és on hi ha molts monuments mortuoris.
Passem davant de l'antic poble de Gurna. La Laila, la nostra guia, ens explica que hi va néixer i que la seva família vivia en una casa que va resultar trobar-se a sobre d'una tomba dels nobles. Els van expropiar i els van donar un pis a Luxor. Aquí ens va fer comentaris sobre la corrupció que regna al país i ens va venir a dir que si eres amic dels del règim et donaven més indemnització. Aquests dies, estic pensant en ella.
Primera parada, els Colossos de Memnón. En aquesta vall occidental del Nil, caurem de cul més vegades.

Egipte 18. Alexandria. Mirant el mar

Marxem d'Alexandria un divendres al matí, en cotxe, cap a El Caire a agafar un avió que ens durà a Luxor.
El vespre d'abans, el del dijous, hi havia un moviment de por, era la vigília de la festa setmanal, i la corniche (l'autovia que voreja el mar al llarg dels 20 i tants kilòmetres de ciutat) era plena de gent i l'aire ple de música.

Ara són quarts de vuit del matí, és dia de lleure i ja hi ha gent asseguda cara al mar i d'esquena a la carretera. Aquí una parella, allà una persona sola, després tres noies... Miren l'aigua. Penso que estar en silenci mirant el mar és signe de vida interior. També penso que és signe de somnis i d'obertura d'esprit. Que si tant d'hora ja s'està mirant el mar no es pot ser fanàtic. Que el mar és comunicació amb els que són a l'altra banda. Que l'aigua és vida. Que l'amiga que m'acompanya ha tingut una vida sempre relacionada amb l'aigua...

Marxo d'Alexandria amb pensaments positius, ja ho veieu. Per això em va colpir tant la matança de cristians coptes la nit de cap d'any.

Demá passat torna ser divendres, i la gran marxa prevista a El Caire pot ser moltes coses.

Egipte. Mapa de El Caire

Aquests dies veient i escoltant notícies, em vénen al cap molts records i, al cor, molts sentiments.
A l'hotel mastodòntic on van ser nosaltres, situat al rovell de l'ou d'on ara hi ha les grans concentracions, es veu que donaven tovalloles mullades als manifestants que hi entraven per refugiar-se dels gasos lacrimògens. El periodista de TV3 filmava el carrer i el tros de riu que teníem a sota de les nostres finestres. La Midan (plaça) Tahrir era just al costat del nostre hotel i per arribar-hi... havíem de travessar quatre autopistes!! Les sales del Museu Egipci que van ser vandalitzades podrien ser perfectament una de les que van visitar detingudament i on vam parlar amb les funcionàries que estaven fent l'inventari del que hi havia a cada prestatge de cada armariet...

Desitjo que la gran manifestació prevista per avui sigui un èxit i un pas cap a una millora de la vida dels egípcis.

Aquí podreu veure foto satèl.lit de El Caire, on hi ha assenyalats els llocs de les principals protestes. Els que hagin estat a El Caire podran moure'l amunt i avall i recordar alguns llocs. A l'esquerra podeu veure les tres grans piràmides, Keops, Kefren i Mikerinos (fan impressió vistes des de datl!).

Egipte 17. Alexandria. El ditxós mocador

(Se'm fa difícil anar explicant un viatge turístic a Egipte, mentre van passant esdeveniments polítics importants per al país)
Apuntava el tema del vel a moltes notes de les Barcelonetes, que podeu consultar aquí. I en aquest viatge a Egipte ja n'he parlat aquí.

Pels carrers, mentre van passant els dies, es constaten dues coses:

Primera, pots fer una estadística (a ull, eh?!) i dir que de cada 200 o 150 dones, només n'hi ha una que no porta el mocador i la màniga llarga fins al canell (possibles grups de turistes a part). És a dir: extensió formidable de la suposada indumentària islàmica (després diré per què "suposada").

Segona, que hi ha mocadors i mocadors; mànigues i mànigues, i que t'atreviries a dir: "aquest mocador fa dona de camp, aquest fa dona gran de barri, aquest fa noieta presumida de bona família, etc". T'equivocaries, és clar, però d'alguna manera t'has adonat que a sota la uniformació islàmica hi ha classes, territoris, edats, modes, temperaments i demés, que justament s'expressen també a través d'aquest uniforme.
(Abans de continuar vull explicar que fa temps vaig assistir a Barcelona a una Jornada del Seminari d'Ètica aplicada a la Intervenció Social (Girona), on l'acte central va ser una xerrada d'Asma Lamrabet -reconeguda hematòloga marroquí, activista feminista que es reivindica com a islàmica-, molt il.lustrativa. Ens va explicar que en El Corà només hi ha un lloc on es faci referència al vel: s'hi parla de les dones que eren repudiades pels seus marits i que no tenien cap altra sortida si no era fer-se prostitutes i que com a tals, seguien el costum de circular despullades de cintura per amunt. El Corà -que jo no m'he llegit- diu que aquestes dones tenen dret a cobrir-se, a ser com les altres... Vaig entendre que en l'Islam primigeni hi ha una doctrina igualitària com va passar amb el cristianisme dels primers temps. Segons Asma Lamrabet és l'únic episodi on es parla del vel -per tant, que la dona vagi coberta o no, no és un precepte religiós dels inicis de l'Islam-. Vaig entendre en la seva conferència que hi ha un orgull islàmic que també té un vessant feminista: "Al llarg de la història s'ha fet una lectura matxista de El Corà", ens va dir. L'Asma Lamrabet critica la societat patriarcal. Diu que al Marroc l'acusen de dimoni feminista i a Occident , d'islamista. Ella porta un mocador (transparent, bastant "suelto"i de coloraines) i vaig entendre que aquest mocador és un símbol que podria voler dir: "sóc musulmana, l'Islam és una religió que té coses bones, lluitarem per fer-les valdre, lluitarem per amansir el patriarcat. Ah, però ho farem a la nostra manera, no copiant el que s'ha fet a Occident amb el tema de la dona, que tampoc no és meravellós, eh?, ho farem amb el nostre ritme i amb el nostre criteri." Bé, una cosa així.)

De la parrafada anterior entre parèntesi, dono per acceptat que el mocadoret i la indumentària-màniga-llarga femenines tenen dues lectures complementàries:
L'Islam és la nostra religió; i
nosaltres no som Occident i fem les coses a la nostra manera.
O sigui: Religió i orgull identitari.
Missatge rebut.

Torno a Alexandria:
Amb variants, l'uniforme aquí a Alexandria consisteix que el mocador no deixi veure el cabell. Hi ha unes cintes o bandes de nylon de mil colors diferents que es posen una mica sobre el front, per subjectar els cabells, cintes que surten una miqueta per sota el mocador i que juguen amb els colors del vestit. Tampoc no es veu el coll, el mocador tapa el coll per sobre de la samarreta que acostuma a ser de semi-coll-alt. Les mànigues són llargues, res de tres quarts. Pits i cinturetes es poden marcar més o menys. I cames també tapades: o es duu faldilla llarga o pantalons llargs, tot i que poden ser estrets.
Deu n'hi dó amb la tapamenta.

A la televisió que he vist als hotels on hem estat, m'ha semblat que no hi havia cap presentadora amb mocador. Televisió i carrer, dos mons ben separats.
No sé quin paper juga la imposició, però és evident que quan una cosa està tan estesa hi ha d'haver moltes dones que adopten la moda per no fer-se veure, per no destacar. (Les cristianes en egeneral no duen mocador i les dones grans que sí que en duen el porten d'una manera diferent que les musulmanes).

De totes maneres, es fa evident que aquestes noies han convertit la moda de vestir a l'estil islàmic, imposada o no, en un mitjà d'expressió personal, una eina de coqueteria i fins i tot de glamour. Mantingueu a la retina la foto del post anterior, la noia amb mocador rosa, perquè les combinacions de color hi estan molt buscades i fan efecte.

Hi ha hagut dos llocs privilegiats d'observació.
El primer va ser el vagó de dones d'un tramvia de la ciutat. Vam agafar el tramvia número 2 (sabíem llegir les xifres en àrab! per cert, habilitat que s'aprèn ràpidament i que va resultar molt útil), vam pujar al primer vagó i al cap de poca estona vam veure que, a part del revisor, no hi havia cap altre home, només dones. Una que va pujar amb el seu fill, un noiet d'una edat crítica (13? 15?), va demanar permís al revisor, que va acceptar, condescendent. El noi, pobre, no s'atrevia a mirar cap dona! hi estava de convidat, en aquell vagó, perquè als homes els tocava anar al vagó del darrera. Dies després, la Laila, la guia que ens va acompanyar a Luxor, ens va explicar que quan era estudiant unversitària a El Caire a vegades havia de córrer per agafar el metro, no aconseguia pujar al vagó de dones i havia d'anar en el mixte. Ens deia que no li agradava gens, perquè "els homes et tocaven i, és clar, no podies dir res...". (!!)
En aquest viatge en tramvia una noia ens va donar conversa. Parlava molt bé l'anglès, no duia mocador i ens va dir que havia estudiat en una escola americana.

L'altre observatori privilegiat van ser els lavabos de dones a la Biblioteca d'Alexandria. Era ple d'estudiants de la facultat que hi ha just a l'altra banda del carrer. A mi ningú em va fer ni punyetero cas i em vaig estar una estona mirant aquell estol de noies arreglant-se maquillatge i mocadors davant dels miralls. S'esmolaven les armes de seducció femenina. L'aire era dens de coqueteria.
N'hi havia una que anava tota de negre, amb el niqab, que només deixa veure els ulls. S'estava també davant del mirall, s'hi va estar molta estona. I mentre jo pensava ¿Déu meu, però què mira?, es van creuar els nostres ulls a través del mirall. Els tenia negres, molt bonics i, potser m'ho faig jo, però em va semblar que li agradava ser mirada, per qui fos.

M'allunyo d'aquests lavabos un moment per parlar de les de negre integral. N'hi ha que fins i tot duen mitjons negres i guants negres, i la Laila de Luxor ens va dir que no ens penséssim que és pel marit, que moltes vegades són elles que volen anar així, perquè són molt devotes. Enfi, fan por, la veritat, sobretot fan por les idees que hi ha darrera.
A l'hotel de El Caire hi havia dos matrimonis bastant joves i elles anaven amb niqab. Esmorzaven tots quatre en un racó del menjador, ells seien cara a l'altra gent, elles d'esquena. Jo les veia d'esquena, però divisava perfectament com s'ho feien per esmorzar: amb una mà s'aixecaven el vel de la cara una mica i amb l'altra es pujaven el menjar per sota, fins a la boca. Amb la tassa de cafè amb llet van fer el mateix, la van introduir a sota el vel i van beure amb la cara tapada. Ells continuaven parlant, impertèrrits. Era pervers.

Però, senyors i senyores, n'hi ha que duen niqab i de cop i volta dius "ah! què brilla aquí?", i resulta que duen una sanefa de lentejuelas negres a la banda baixa del vel o una tira de granets d'atzabeja ("azabache") a la túnica. En què quedem? Se us ha de veure o no se us ha de veure?

Entre les universitàries hi ha una moda: el volum. Els mocadors al cap han de donar volum. Al primer cop d'ull penso que es posen una capa de boata o alguna cosa, però la Giovanna ens diu que no, que el que fan és posar-se més d'un mocador. N'hi ha una, amb aire de ser "pizpireta", que s'ha posat els mocadors, però que són de tela arrugada i li fan un cap com de cap-gros. Se li nota que està orgullosíssima de ser la més extravagant de la classe.
Les dones del Golf que fan el turista per aquí, també porten volum al cap però d'un altre estil: els mocadors són negres i el volum és a la coronilla, els hi fa un cap allargat.

Dues anècdotes finals:

Hi ha algunes noies que porten els mocadors lligats al clatell. Els nusos i les maneres són variades, però sempre resulta alegre que se'ls vegi el coll. Ens informen que d'aquest estil se'n diu spanish way.
-Spanish way? Però en àrab com en dieu?
-Ho diem en anglès: spanish way. Perquè... a Espanya es porta el mocador així?
La pregunta em va fer gràcia, perquè una cunyada meva que va anar a l'Iran no fa molt ens explicava que:
-Ens van dir que només baixar de l'avió havíem de portar mocador i màniga llarga. Doncs, res, només aterrar a Teheran ens vam plantificar mocadors. Però aviat vam veure que... sí, però que no tant. Una es va comprar un mocador molt virolat a un mercat i se'l va lligar al clatell, "a la gallega".
Vaig recordar aquelles velletes que surten a la televisió protestant en gallec quan hi ha poblemes amb els preus de la llet, amb un mocador nuat al clatell, bateta de quadres i botes de goma, envoltades de casetes baixes, en un camí fangós.
Això de la spanish way no sé qui s'ho ha inventat, potser ve dels vestits regionals espanyols...
Ja acabo. A la primera dona que veig parlant pel mòbil, en pla mans lliures, perquè s'ha ficat el telèfon entre la galta i el mocador, em dic: mira, tu, què s'empesquen... Quan ja veig la tercera, penso que la idea val un dibuix.

Acabo amb una frase de la meva amiga Lola sobre això dels mocadors: "La creativitat és imparable". I n'afegeixo una altra: "A una dona li dónes un tros de roba, i... calça't! "

Exposició LES NOVES JOIES DEL MNAC

Al blog CANVI DE PELL acabo de publicar una nota sobre l'exposició Les joies del MNAC (oberta fins aL 13 de febrer).

Egipte, també

Aquí, al New York Times, sèrie de fotos de les manifestacions a Egipte.
A seguir, també com a Tunísia, el que está passant

La revolució a Tunísia

Cal seguir amb molta atenció tot el que està passant a Tunísia. (link amb el diari Libération). Pot ser molt important.

Egipte 16. Contrastos. Introducció a "El ditxós mocador"

Una noia que vigila una sala d'un museu i que accedeix somrient que la fotografiïn, un aparador d'un carrer comercial i la parada d'un mercadillo. Tres imatges com a introducció als contrastos en la vestimenta femenina. Estic preparant un post sobre "El ditxós mocador", però em costa acabar-lo deprés dels atempats contra els cristians coptes.

Egipte 15. Alexandria, la nova Biblioteca

L'edifici està situat al lloc on aproximadament hi havia l'antiga biblioteca d'Alexandria i és un projecte d'un despatx d'arquitectes noruecs. Ha de fer pensar en un sol llevant (es troba a la part de llevant del port est) per la seva planta circular i la inclinació de la coberta. Té un sistema d'obertures al sostre que deixen entrar la llum sense que entri el sol. La façana està recoberta de signes de diversos alfabets. (En aquesta nota es veia la planta rodona de la biblioteca,al fons a l'esquerra)

Vaig fer una visita guiada molt interessant (vaig triar de fer-la en francès i vaig ser l'única visitant, o sigui que vaig tenir un guia per a mi tota sola). La biblioteca a més engloba diversos museus, sales d'exposicions permanents i sales d'exposicions temporals.

Aquí teniu la web oficial de la nova gran biblioteca d'Alexandria. Impressionant.

La sala de lectura és immensa. S'estén per set nivells o pisos. Hi ha quatre pisos més, subterranis, que alberguen els museus i sales d'exposicions. Vaig intentar fer un dibuix on aparegués aquesta idea de pujada -o baixada!- de la sala, el bosc de columnes amb capitells molt estilitzats (papirus tancat) i les claraboies del sostre que deixen passar la llum.

L'altre aspecte impressionant és la quantitat de gent jove que hi ha, amb majoria de dones.

Solució al jeroglífic matemàtic

jeroglífic matemàtic de BON ANY 2011:

BON
ANY
+NOU
2011

A>N>Y

Solució

317
976
+718
2011

(A=9; N=7; Y=6)
(B=3; O=1; U=8)

Egipte14. Alexandria. Mar. Pol.lució. Salvament

Seguint la costa cap a l'est, hi ha els jardins de Montazah, molt extensos i una mica polsegosos, amb un palau com d'opereta que em sembla que era la residència estival del rei Faruk. A dins d'aquests jardins hi ha l'Hotel Palestine, on s'hostatja l'staff de la federació internacional de salvament aquàtic que ve a presidir les competicions mundials i a celebrar el centenari de la federació, motiu que és a l'origen d'aquest viatge nostre.

El Palestine és un hotel de caure de cul, que té just al costat una cala tancada, molt bufona, amb un far a la sortida. Tota la caleta és platja privada de l'hotel. L'aigua, que de lluny es veu perfecta, quan t'hi acostes bruteja. Però ens hi banyem i descobrim que no només és la superfície de l'aigua que bruteja, sinó que al fons hi ha... vidres? llaunes? Fa patir una mica.
Un empleat de l'hotel ficat dins del mar va pescant plàstics amb una mena de salabret. Missió impossible.

Més enllà comença la zona de Maamoura, on han tancat vuit-cents metres de platja per fer un village per a les competicions marítimes, amb grades per als espectadors i un tingladet sobre la sorra on han muntat restaurant, bar i fins i tot una mica de discoteca. Els equips de competició s'allotgen a altres hotels de menys standing que el Palestine, com en el meu on hi ha belgues i australians.

Assisteixo a l'obertura del campionat amb desfilada dels equips (i xiulets al de l'Iran) al voltant d'una piscina olímpica que hi ha en una altra zona d'Alexandria. Als alts edificis que envolten la piscina, hi ha molta gent als balcons mirant les competicions.
M'expliquen en què consisteix cada una de les proves, els relleus, el salvament fent servir ninos, la importància de les centèsimes de segon, el paper dels àrbitres, el dels jutges... Els nois i noies que competeixen ho fan realment molt bé, neden com a peixos, es nota una dedicació absoluta en el que estant fent. Jo em quedo moixa a cada prova veient els que treuen menys puntuació, perquè no sóc gens competitiva.

Em fixo en els seients dels homes més importants: el canadenc que és president de la federació internacional, el president de la federació egípcia, el governor d'Alexandria... els han posat uns sillons d'eskai blanc quadrats i immensos i al davant una taula amb fruites, tot això vora la piscina, i fa una mica estrany. Com que els tenim just a sota les nostres grades, observo els moviments dels personatges importants entorn dels sillons, com si fossin moviments estratègics per arribar al poder. Hi ha una estona en què el president canadenc s'aixeca per saludar i parlar amb altra gent, i ... zas! uns egipcis grassos, amb molt uniforme i molts galons li prenen la butaca.

M'ha semblat que el president de la federació egípcia vol pujar graons, per la manera com conversa amb els militars. Mentre jo em faig novel.les, la meva amiga posa les coses al seu lloc: m'explica com els costa a aquests països més pobres muntar aquests esdeveniments, que per a ells és un èxit molt gran i que a ella li sembla bé que es variïn els llocs de les trobades i que no siguin sempre els països més rics que els organitzin. També m'explica com els països més importants exigeixen unes normes de seguretat fortíssimes quan celebren campionats en aquests països.

He sentit parlar la meva amiga amb la seleccionadora russa, que planteja el problema de si cal integrar l'equip a l'exèrcit rus o no, i també amb una dona ukraïnesa que treballa uns mesos l'any a Egipte entrenant l'equip egipci. Aquesta tarda he tret el cap a un altre món, totalment desconegut fins ara.

Avui m'acomiado del blog amb un dibuix d'una parella banyant-se en una d'aquestes platges a l'est d'Alexandria. Ell, amb el tors nu. Ella molt vestida. Riuen i penso que per sota l'aigua fan coses prohibides en públic.,

Regala VOLS sobre el CAP DE CREUS o PILOTA TU MATEIX / A

D'un amic de tota confiança i solvència, expert pilot d'avió, m'arriba la informació següent sobre dues activitats fantàstiques, regals ideals per fer a alguna persona estimada i curiosa:

VOLS EN AVIONETA PER SOBRE L'EMPORDÀ
i
CLASSES PER PILOTAR UNA AVIONETA AMB PRÀCTICA INCLOSA

Amplieu les imatges per veure tarifes i explicacions

El telèfon de contacte és el 657 64 25 74

Egipte 13. Alexandria, una mediterrània oriental (segona part i fi)

(Dibuix d'aquí sota: amb la Giovanna, anant a visitar la columna dita de Pompeu i les catacombes, travessem molts barris populosos i desastrats. A Alexandria hi ha molt color beig i molt color gris)

(Continuació de la nota anterior)

Entre nosaltres tres parlem francès. Per a la Giovanna l'italià i el francès són llengües pròpies de la seva infància. També parla àrab, però parla l'àrab libanès que va aprendre a Beirut. Ens diu que ara fa cinc anys, quan va arribar a Alexandria, es va trobar que entenia els egipcis, però que els egipcis no l'entenien a ella. Diuen que l'egípcia és una variant àrab molt... estàndard? ...clàssica? El cas és que és una parla compresa per molts habitants del món àrab i potser per això les telesèries egípcies tenen tants adeptes a tot el món àrab, perquè les entenen. "Vaig haver de reaprendre l'àrab, perquè ells m'entenguessin a mi" ens diu. Però mai no ha après a escriure'l ni a llegir-lo. Al restaurant, quan el cambrer ens presenta la nota amb tots els plats anotats en àrab, la Giovanna li demana que li expliqui què hi diu, amb una desimboltura que en castellà en dirien amb tota precisió desparpajo, i amb un gest de la mà, gens ofensiu, més aviat divertit, que ve a dir "Noi, a veure si me'n saps treure l'entrellat de tots aquests gargots..."

La Giovanna va vestida com si fos a qualsevol carrer d'una ciutat francesa, italiana, espanyola o de qualsevol altre país no islàmic. O sigui, que porta texans i, ara ve l'important, porta una samarreta sense mànigues i una mica escotada. Precisem, no és una samarreta de tirants, no és molt escotada, és una samarreta normal que queda molt bé a una dona de cinquanta i tants, una mica plena i més aviat sensual. Dic que aquest punt és l'important, perquè pel carrer no he vist cap dona del país amb màniga curta. És més: totes van amb samarretes de màniga llarga, fins als canells.
(La meva amiga troba que jo exagero fixant-me en mocadors i vestits. Ah, però ella, que es dedica al salvament aquàtic, fa fotos a totes les cadires, trones, torretes i tinglados diversos per a vigilants de platja i piscina que ens anem trobant. Cada una amb les seves coses.)
Amb la Giovanna és inevitable que parlem de la roba. Noto que la posa nerviosa l'uniforme islàmic femení, tant mocador, tanta màniga llarga i tanta tapamenta. Comenta com una veïna seva, de les que va vestida segons normes estrictes, ha entrat algunes vegades a casa seva per encàrrecs i que la va convidar a passar a la cuina a prendre's un cafè juntes.
"Vull beure cafè amb tu veient-te com ets, dona, li vaig dir. Es va treure el mocador i tenia una mata de cabell formidable. Els agrada mostrar-lo, en realitat. Fa temps se'm va acudir fer-me estilista, crear una línia de moda per totes aquestes que van vestides a la manera islàmica, perquè la veritat, van molt malgirbades ("qu'est-ce qu'elles sont mal fagotées!")
Després es queixa d'unes amigues seves europees que pel carrer duen sempre una americana o una jaqueta, encara que faci calor. "Tinc una amiga que treballa a l'Instituto Cervantes que, per sortir, sempre es posa alguna cosa per sobre".
Sí, és inevitable parlar de vestits, de vestits femenins!, perquè als ja coneguts i habituals decorus, coqueteria, discreció, comoditat, ara aquí se suma una autoimposició de no xocar, de no ofendre el públic o de no veure's molestada pel públic. En certa mida és el donde fueres haz lo que vieres del Quixot. Però també és una claudicació.

La Giovanna és dissenyadora i porta joies fetes per ella mateixa. Al restaurant, ja a les postres, el cambrer li pregunta, tímid i encuriosit, si és musulmana, em sembla que una mica incrèdul per la seva vestimenta. Ella li respon que no. El cambrer llavors assenyala l'anell on hi ha una gran pedra blava i al costat el nom d'Alà, una filigrana de lletres àrabs. La Giovanna li contesta: "Ell és el Déu de tots, no?" Al cambrer li agrada la resposta i li somriu assentint, crec que tant per la sortida que ha tingut com per afecte a la seva personalitat.

Al matí, quan ens hem trobat vora l'estació de tren, la Giovanna ha trigat molt poca estona a posar-nos al corrent de la seva vida personal i de la seva situació amorosa actual. Ens acabàvem de conèixer i s'estava presentant en el que considerava que era el més important. Resumint molt, per anar al detall que vull remarcar: separada de fa temps, ara té un amic arquitecte que viu a El Caire, divorciat de poc d'una americana que ha tornar als EUA. Ell és siri, però de mare armènia (!), i té dos fills adolescents que viuen amb ell. De moment quan la Giovanna va a El Caire a casa d'ell, ell la presenta als fills simplement com una amiga; i la filla, una noieta de catorze o quinze anys, l'ha rebuda molt bé i vol que dormin juntes. Així doncs, dormen juntes i al llit la nena li explica a la Giovanna coses de nòvios i de petons de l'escola.
Aquí vaig pensar Déu meu! que occidentals que som nosaltres, gairebé atlàntiques, i que oriental que ets tu, Giovanna! Amb la meva amiga ens coneixem de fa exactament cinquanta anys i cada una ronca a la seva habitació single pels diferents hotels per on anem passant. Em vaig recordar que la meva germana, que ha tingut molt contacte amb la vida andalusa, em deia que el sentit de la intimitat als patios de les cases andaluses era ben diferent del nostre: es parla en públic de coses que te'n faries creus. Restes orientals a casa nostra.

Al final d'aquesta jornada tan agradable a Alexandria, m'adono que quan torni a Barcelona he d'escriure una nota amb aquest títol: una mediterrània oriental. M'adono també que aquest desgavell que nosaltres hem trobat a Alexandria, per a la Giovanna és normal: un taxi amb la porta sense maneta, un policia que vol cobrar una propina i al qual no s'ha de fer ni cas, un gos famèlic que travessa una avinguda, roba estesa per tot arreu, un carrer sense asfaltar, el regateix constant, el tràfic sense regles... Crec que sí, que està acostumada a viure en un món que funciona amb una dosi important de caos.

Atemptat a Alexandria a una església cristiana copta

Avui, dia de Cap d'Any del 2011, ens hem llevat amb la notícia de l'atempat, aquesta matinada, d'islamistes radicals contra una església cristiana copta d'Alexandria, amb el resultat d'una vintena llarga de morts.

M'ha fet molta pena. (En aquest viatge hem parlat amb coptes, hem parlar amb musulmans, però estàvem en la inòpia d'aquestes tensions i de la possibilitat d'un atemptat així.)

Aquí al costat un video d'AFP.
Aquí, la notícia escrita, al canal català de notícies amb un vídeo a la banda dreta.
I més interessant, perquè més explícit, la notícia a la BBC, en anglès, amb una mica d'anàlisi sobre el sectarisme inter-religiós, també amb un video al començament de l'article.

I una foto, d'hores després, de la manifestació dels coptes en protesta per l'atemptat, enfrontant-se a la policia.
A vegades m'agradaria creure per poder dir: que Déu ens protegeixi a tots.

BON ANY 2011 i jeroglífic

Jeroglífic matemàtic d'Ignasi del Blanco, que m'ha estat enviat per la també matemàtica i germana meva Mariona Petit:

BON
ANY
+NOU
2011

A>N>Y

Jo l'he sabut solucionar pel sistema del compte de la vella i com que sóc negada per a aquestes coses, n'estic molt orgullosa!
Qui fa algun comentari amb la solució? (Atenció a la pista A>N>Y)
(Estic pensant si donarem premi. Per exemple alguna cosa de CANVI DE PELL. En tot cas, solució per Reis)

Egipte 12. Alexandria, una mediterrània oriental (primera part)

(Dibuix: Alexandria, tràfic al port est. L'emplaçament correspon al de la foto fixa de la cançó del Georges Moustaki)


Georges Moustaki, Omar Sharif i Dalida només han estat digressions de la història que en realitat volia explicar: l'encontre amb la Giovanna.

Quants anys pot tenir? Cinquanta? Segurament uns quants més.
Ens ha citat prop de l'estació de tren i ens rep amb els braços oberts, calorosament. La meva amiga és amiga d'una amiga seva... n'hi ha prou per obrir-se del tot.

La Giovanna és filla i néta d'italians establerts a Alexandria de fa molt de temps. Es veu que el seu avi durant la Primera Guerra Mundial va tenir alguna actuació patriòtica i li van concedir passaport egipci. Des de llavors tota la família té les dues nacionalitats.

Ella és nascuda a Alexandria, però sent molt petita, la família va emigrar, igual que molts altres europeus i jueus, per les pressions rebudes a partir de la revolució nacionalista de Nasser el 1952, però sobretot a partir de la nacionalització del canal de Suez el 1956. El govern va expulsar els residents francesos i britànics i els va nacionalitzar els negocis, com a represàlia per la posició tant de França com de Gran Bretanya en la crisi del canal. Els jueus van patir també amenaces i finalment l'expulsió. Es calcula que van marxar d'Egipte uns cent mil residents d'origen europeu.
A la xarxa he trobat relats de la marxa forçada dels jueus aquests anys, però no he trobat gaires explicacions de quines van ser les actuacions exactes que van fer que els europeus passessin a ser gent non grata i emigressin. A la llibreria-botiga de souvenirs de la Biblioteca d'Alexandria vaig veure un llibre sobre aquest tema, però no el vaig comprar pensant que es tractava d'una informació assequible a altres bandes. Ara em sap greu no haver-lo adquirit perquè ja veig que no és tan fàcil trobar dades. En qualsevol cas, la família de la Giovanna va marxar d'Alexandria al final de la dècada del 50 o a començament de la dels 60.

La Giovanna ha mamat molt probablement la ràbia i la nostàlgia dels expatriats. Eren joves, vivien bé a Alexandria, hi estaven ben considerats, Alexandria era bonic, s'hi respirava un ambient obert. Però ho van perdre tot, negocis, posició, casa i país. En un moment donat d'aquesta jornada que compartim, la Giovanna ens fa un comentari bastant agre sobre l'actual decaïment dels edificis dels anys vint i trenta, tan ben mantinguts abans.

(L'escriptor egipci i premi Nobel Naguib Mafouz, en un text que he vist en una exposició de fotografies antigues a la Biblioteca, es queixa que s'encimbelli l'Alexandria colonial i diu que els egipcis no freqüentaven aquests edificis i aquestes places d'estil europeu. Eren molt bonics, afirma, però els egipcis no hi tenien accés.) (En un altre text que he trobat a la xarxa, s'hi explica com després d'aquest èxode d'europeus, la ciutat va rebre una forta immigració d'egipcis procedents del món rural als quals els queia molt lluny tot aquest glamour de l'Alexandria cosmopolita.)

On va anar a parar la família de la Giovanna?
Van anar a Beirut. La Giovanna va viure dinou anys al Líban. Després viu a Itàlia, a França, es casa. Em sembla que se separa, es torna a aparellar i torna a estar sola. Hi ha una altra tongada de vida a Beirut que dura un altre cop dinou o vint anys. Una existència moguda.
Ara fa cinc anys que va tornar amb els seus pares a Alexandria, ja que la mare estava molt malalta i van decidir instal.lar-se a Egipte tots tres on hi tenien un parent proper que els havia de proporcionar el caliu que necessitaven per afrontar el mal degeneratiu que afectava la mare.
Van ser quatre anys de sofriment i d'entrades i sortides de l'hospital. La mare va morir fa un any i la Giovanna i el seu pare van continuar vivint a Alexandria. El pare de vegades fabula de tornar a Beirut, diu que hi podrà jugar a cartes amb una tertúlia d'amics que hi té. La Giovanna de moment no pensa a marxar; molt aviat veurem per què.

(continua demà, demà passat o demà passat l'altre, quan tingui una estoneta)

Tríptic de Nadal

Egipte 11. Encara Dalida

(Escoltant el fort accent de Dalida i pensant en els lligams a les dues bandes del Mediterrani, m'ha vingut també al cap Claudia Cardinale, italiana-siciliana francòfona de Tunísia.)
Tornem a Dalida. Si l'altre dia sentíem amb sorpresa com sortia la mamma al final de la cançó Bambino, ara veiem que la protagonista de la cancó d'avui té "dos cops 18 anys", o sigui 36 anys, i ja parla de les "seves nits de tardor"! La història dels últims cinquanta anys, per sort, ha canviat molt la dona, les consideracions entorn de la dona i les cançons d'amor! I potser també el mateix amor... ¿Avui, se suïcida per manca d'amor alguna cantant, com va fer la pobra Dalida?



Il venait d'avoir
18 ans.
Il était beau comme un enfant,
Fort comme un homme.

C'était l'été, évidemment
Et j'ai compté, en le voyant,
Mes nuits d'automne.

J'ai mis de l'ordre dans mes cheveux,
Un peu plus de noir sur mes yeux.
Ça l'a fait rire.

Quand il s'est approché de moi,
J'aurais donné n'importe quoi
Pour le séduire.

Il venait d'avoir 18 ans.
C'était le plus bel argument
De sa victoire.

Il ne m'a pas parlé d'amour.
Il pensait que les mots d'amour
Sont dérisoires.

Il m'a dit : « J'ai envie de toi. »
Il avait vu au cinéma
"Le blé en herbe".

Au creux d'un lit improvisé
J'ai découvert, émerveillée,
Un ciel superbe.

Il venait d'voir 18 ans.
Ca le rendait presque insolent
De certitude

Et pendant qu'il se rhabillait,
Déjà vaincue, je retrouvais
Ma solitude.

J'aurais voulu le retenir.
Pourtant je l'ai laissé partir
Sans faire un geste.

Il m'a dit : « C'était pas si mal. »
Avec la candeur infernale
De sa jeunesse.

J'ai mis de l'ordre dans mes cheveux,
Un peu plus de noir sur mes yeux,
Par habitude.

J'avais oublié simplement
Que j'avais deux fois 18 ans

Egipte 10. Dalida

Ja sé que som a Alexandria i Dalida era de El Caire, una italiana de El Caire. Però no m'he pogut resistir a publicar aquí aquesta nota, ja que estem parlant de lligams europeus amb Egipte. Llegeixo al Wikipedia que abans d'instal.lar-se a França va tenir temps de ser elegida Miss Egipte.
Va cantar cançons menys bon-enfant que aquesta d'aquí sota, on al final apareix la mamma. Demà hi tornarem.

Bambino, Bambino ne pleure pas, Bambino Les yeux battus La mine triste et les joues blêmes Tu ne dors plus Tu n'es plus que l'ombre de toi-même Seul dans la rue Tu rôdes comme une âme en peine Et tous les soirs Sous sa fenêtre on peut te voir Je sais bien que tu l'adores - Bambino, Bambino Et qu'elle a de jolis yeux - Bambino, Bambino Mais tu es trop jeune encore - Bambino, Bambino Pour jouer les amoureux Et gratta, gratta su ton mandolino Mon petit Bambino Ta musique est plus jolie Que tout le ciel de l'Italie Et canta, canta de ta voix câline Mon petit Bambino Tu peux chanter tant que tu veux Elle ne te prend pas au sérieux Avec tes cheveux si blonds - Bambino, Bambino Tu as l'air d'un chérubin - Bambino, Bambino Va plutôt jouer au ballon - Bambino, Bambino Comme font tous les gamins Tu peux fumer Comme un monsieur, des cigarettes Te déhancher Sur le trottoir quand tu la guettes Tu peux pencher Sur ton oreille, ta casquette Ce n'est pas ça Qui dans son cœur, te vieillira L'amour et la jalousie - Bambino, Bambino Ne sont pas des jeux d'enfant - Bambino, Bambino Et tu as toute la vie - Bambino, Bambino Pour souffrir comme les grands Et gratta, gratta su ton mandolino Mon petit Bambino Ta musique est plus jolie Que tout le ciel de l'Italie Et canta, canta de ta voix câline Mon petit Bambino Tu peux chanter tant que tu veux Elle ne te prend pas au sérieux Si tu as trop de tourment Ne le garde pas pour toi Va le dire à ta maman Les mamans c'est fait pour ça Et là, blotti dans l'ombre douce de ses bras Pleure un bon coup et ton chagrin s'envolera

Egipte 9. Un altre alexandrí

Un altre alexandrí entranyable, Omar Sharif, nascut Michel Dimitri Chalhoub, de família sirio-libanesa.

Egipte 8. Alexandrie de Georges Moustaki

Je vous chante ma nostalgie
Ne riez pas si je rougis
Mes souvenirs n'ont pas vieilli
J'ai toujours le mal du pays

Ça fait pourtant vingt-cinq années
Que je vis loin d'où je suis né
Vingt-cinq hivers que je remue
Dans ma mémoire encore émue
Le parfum, les odeurs, les cris
De la cité d'Alexandrie
Le soleil qui brûlait les rues
Où mon enfance a disparu

Le chant, la prière à cinq heures
La paix qui nous montait au coeur
L'oignon cru et le plat de fèves
Nous semblaient un festin de rêve

La pipe à eau dans les cafés
Et le temps de philosopher
Avec les vieux, les fous, les sages
Et les étrangers de passage
Arabes, Grecs, Juifs, Italiens,
Tous bons Méditerranéens,
Tous compagnons du même bord
L'amour et la folie d'abord

Je veux chanter pour tous ceux qui
Ne m'appelaient pas Moustaki
On m'appelait Jo ou Joseph
C'était plus doux, c'était plus bref

Amis des rues ou du lycée
Amis du joli temps passé
Nos femmes étaient des gamines
Nos amours étaient clandestines
On apprenait à s'embrasser
On n'en savait jamais assez
Ça fait presque une éternité
Que mon enfance m'a quitté

Elle revient comme un fantôme
Elle me ramène en son royaume
Comme si rien n'avait changé
Et que le temps s'était figé

Elle ramène mes seize ans
Elle me les remet au présent
Pardonnez-moi si je radote
Je n'ai pas trouvé l'antidote
Pour guérir de ma nostalgie
Ne riez pas si je rougis
On me comprendra, j'en suis sûr
Chacun de nous a sa blessure

Son coin de paradis perdu
Son petit jardin défendu
Le mien s'appelle Alexandrie
Et c'est là-bas, loin de Paris

Egipte 7. Alexandria, les restes del cosmopolitisme

Encapçalo aquesta nota amb un dibuix d'un dels molts edificis funcionals dels anys vint o trenta del segle passat, que hi ha a Alexandria. En aquest d'aquí sobre, finestres en forma d'ull de bou i balcons de planta arrodonida. En d'altres, detalls art déco. A tots, una maranya de cables, un pengim-penjam de fils elèctrics que fa por. Ras i clar: estan fets pols. Arrebossats escrostonats; façanes per restaurar; marcs de portes i finestres a refer; pintura esvaïda; vidres trencats; balcons que sembla que t'han de caure al cap; tot tipus de cartells publicitaris penjats de les parets...

D'acord, aquest patrimoni arquitectònic s'ha deixat fer malbé. Però és un segell present a tants racons de la ciutat, que si se sap mirar evoca aquesta Alexandria cosmopolita de la primera meitat del segle XX, de què hem sentit a parlar.

Abans de fer aquest viatge vaig començar a llegir el Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Era la tercera vegada que ho intentava, ho confesso. I aquest cop tampoc vaig tenix èxit, vaig abandonar Justine morta d'avorriment. Entre dos d'aquests intents havia llegit La meva família i altres animals de Gerald Durrell, el germà petit de Lawrence. Em va despertar molta simpatia però em va fer perdre el respecte pel germà gran. Vaig pensar que per fer-se l'interessant ens podia explicar vés a saber què a qualsevol novel.la. Me'n vaig adonar que deixava el Quartet perquè no em creia l'autor. Potser em vaig equivocar. Doncs bé, en aquesta ciutat m'he fet el propòsit de tornar a agafar el primer dels llibre, sense pressa, i capbussar-m'hi, ara amb una nova perspectiva.

La Midan Sa'ad Zaghloul és una plaça molt gran oberta al mar per una de les seves bandes. Hem fet una visita obligada a l'hotel Cecil, ara Cecil Sofitel, un edifici construït el 1929, on hi havia instal.lada la plana major dels serveis secrets britànics durant la Segona Guerra Mundial, i entre d'altres hi van fer estada Somerset Maugham, Joséphine Baker, Lawrence Durrell i Winston Churchill. Just al costat hi ha un hotel destrossat i em sembla que clausurat, l'Acropole, on la meva amiga va estar-s'hi durant un viatge anterior, ara fa... 35 anys! A l'altra banda de la plaça hi ha el Métropole. Són tres establiments amb una arquitectura d'època, que donen un to europeu a la plaça.

El Métropole té una cafeteria a la planta baixa. A la terrassa del carrer hi ha una dona gran asseguda, prenent una beguda. No és gran, és vella. I interessant. Va vestida a l'occidental amb una mena de turbant al cap, un toc elegant i démodé, que l'apropa a l'estil de la Grace Kelly dels anys 60. Té la pell de la cara molt tibant, una tibantor de mòmia, i va molt pintada. És un personatge d'una altra època, que segurament ha conegut aquests edificis dels anys trenta quan encara feien goig, i que ara, fossilitzat, es conforma consumint les tardes a la cafeteria del Métropole. És una imatge de la nostàlgia.

També hem anat carrers enllà a buscar la pastisseria Pastroudis, un comerç d'aquells anys, anunciat a la guia, però anunciat amb un to que ja es veu que és un negoci que va de mal borràs. En efecte, la tal Pastroudis ha passat a millor vida i el local i el nom se l'han quedat els nous estadants, que han muntat un bar oriental, res a veure amb el d'abans.

A la tornada a Barcelona he mirat a la xarxa noms d'alexandrins moderns il.lustres, i m'he trobat amb sorpresa amb el de Georges Moustaki, nascut com a Yussef Mustacchi, a Alexandria el 1934, de pares jueus italo-grecs, procedents de l'illa de Corfú.

Egipte 6. Alexandria, el port est

Aquesta Alexandria tan allargada i tan marítima té un eix vora el mar, una mena d'autovia molt transitada: a una banda hi ha les cases que constitueixen la façana marítima, i mai ha estat millor feta servir l'expressió façana marítima, i a l'altra banda hi ha la platja. Aquesta autovia té voreres a banda i banda i la gent la travessa com, quan i per on bonament pot.
Hi ha una part central d'aquesta via que també correspon a la part més antiga de la ciutat. És el port est o port antic d'Alexandria. És una badia gran i molt tancada que en l'antiguitat tenia a cada un dels extrems dos edificis emblemàtics, el far i la biblioteca.



On hi havia el far, ara hi ha un fort medieval i més o menys on hi havia hagut la famosa biblioteca d'Alexandria ara hi ha una nova gran biblioteca construïda per la Unesco. Aquest dibuix (amplieu-lo, que hi guanya) està fet des de l'extrem de ponent, on hi ha el fort i també un restaurant grec de peix, on hem dinat. Com que el menjador és al primer pis és un lloc ideal per dibuixar la badia. Al fons, cap a l'esquerra es veu un edifici estrany, baix i de planta rodona. És la nova biblioteca.
En un altre post parlaré d'aquesta Biblioteca i també de la dona egípcia que ens ha invitat a dinar en aquest restaurant grec.

Egipte 5. Alexandria. Maamoura

Alexandria té més de dos milions d'habitants. Són molts kilòmetres de ciutat vora el Mediterrani. (Comentari d'estar per casa: és com si la ciutat s'estengués des de Castelldefels fins al Masnou o a Premià, per dir alguna cosa.)
El campionat de salvament aquàtic al qual assisteix la meva amiga celebra les seves proves marítimes a la platja de Maamoura, a l'est d'Alexandria.
El meu hotel, el Maamoura Palace (!) Hotel, és un edifici dels anys 50 atrotinat, però jo li trobo molta gràcia.
Em despista una mica que a dins l'hotel hi hagi molts mobles i fusteria d'una altra època, com aquesta butaqueta art déco a la meva habitació.


Hi ha detalls que no acaben de funcionar del tot i he de falcar la nevera perquè no trontolli, destapar la cisterna del wc perquè el dispositiu s'ha desenganxat i buscar una paperera i una bossa de plàstic que recullin l'aigua que goteja d'una tuberia. Res greu.
Atenció, però, perquè el primer dia, al quart d'haver arribat, un empleat de l'hotel truca a la porta i m'entrega dos passaports australians!! És una advertència: en aquest hotel no s'ha de deixar el passaport a la recepció sota cap concepte.

Egipte 4. La carretera cap a Alexandria. Policies

Durant aquest primer dia a Egipte m'acostumo ràpidament a veure policies a tot arreu. Estan de servei tot menjant, bevent, fumant, xerrant, fent tertúlia, badallant o dormint. Ja van bé cadires velles, sillons esfondrats, sofàs bonyeguts o para-sols esquinçats. Van vestits amb un uniforme blanc de cotó senzill que sembla molt còmode. N'hi ha que de tant en tant es descorden cinturó i corretges.
Aquests que veiem a la carretera són policies, diguem-ne, normals. Més endavant ens acostumarem a la Policia de les Antiquitats, present a museus, tombes, piràmies, temples i demés.
A l'hotel on m'estaré a Alexandria hi ha una taula permanentment plena de policies que fan petar la xerrada.

Egipte 3. La carretera cap a Alexandria. Els dàtils

Els trams d'aquesta Desert Road que passen vora el Nil, ofereixen uns paisatges molt verds i vegetació molt frondosa. Identifiquem arbres i plantacions. La meva amiga m'explica que d'unes oliveretes estranyes que jo no he vist mai, a Mallorca en diuen ullastres, i que són oliveres bordes.
Després, la carretera s'allunya de la zona d'oasis vora el riu i el paisatge es torna desèrtic. Parem en un d'aquests trams polsegosos, perquè la imatge és molt amable: una noieta ven dàtils tendres sota una ombra (recomano ampliar la imatge).

N'hi ha de vermells, de carabasses i també n'hi ha de negres. Els que li comprem són vermells, molt frescos. Al taxista també li agraden.
Just a l'altra banda d'aquesta autovia hi ha un edifici amb els rètols amb àrab i anglès: unes instal.lacions de "indústries agrícoles". Ai! Tan bucòlic que semblava...

Egipte 2. La carretera cap a Alexandria. Contrastos

A les poques hores d'haver arribat a El Caire, agafem un taxi per anar a Alexandria. L'amiga amb qui faig aquest viatge ha de ser a Alexandria avui mateix per participar a la celebració del centenari de la Federació Mundial de Salvament Aquàtic i al campionat d'aquest esport que se celebra a Egipte. Ella es dedica a això. En parlaré més endavant. Ara, de moment, encara som a la carretera.

Un cartell en anglès diu "Desert Road". Uh!
És un camí de contrastos i imatges insòlites.
A qui fa senyal aquest home?
Hi ha molts taxis col.lectius, unes camionetes que transporten dotze o tretze persones. De tant en tant, veiem algú al mig del no res. Potser espera agafar un daquests taxis.

Aquesta dona, amb un sac de plàstic groc al cap, s'allunya de la carreta, cap al desert. On va, si no hi ha res de res?
Pel camí hi ha algunes bòviles, instal.lacions industrials, i asseguda en una pedreta al costat d'aquest tinglado elèctric una dona sola, totalment de negre (amplieu la imatge).

Acabo amb una altra visió de la barreja de modernitat i tradició: veiem una dona amb faldilla llarga, mocador i farcell al cap, parlant pel mòbil.

Egipte 1. El Caire, capital del món àrab

He anat a Egipte un parell de setmanes. Ha estat la meva estrena de jubilació: viatjar quan tothom treballa. He fet alguns dibuixos que recullen les impressions que he anat tenint.

La primera, l'arribada de nit a El Caire. Fins i tot els avions que arriben a l'aeroport vénen de llocs desconeguts. Doha! On és Doha? Recullen les maletes, a la mateixa cinta que nosaltres, els passatgers procedents de Lagos i apareixen les primeres dones de negre integral.
Fent cap a l'hotel, ens diuen que els carrers no són gaire plens, perquè s'està jugant la final de la copa africana de futbol i la gent és davant de les televisions. Deuen haver pitat el final del partit perquè a mig camí de l'hotel, tots els carrers s'omplen de gent eufòrica.

El Nil travessa la ciutat. Ponts amb circulació densa. Autovies, vies, avingudes, carrers i carrerons amb més circulació densa. Claxons. Claxons contínuament. Munts de gent travessant com pot les autovies, vies, avingudes, carrers i carrerons. Cotxes esquivant la gent que travessa. Una aglomeració de vint-i-dos milions de persones (22!), circulació diària de cinc milons de cotxes (5!). Ni un semàfor, ni ratlles blanques marcant carrils a la calçada, ni passos de vianants. La primera impressió: "Això és impossible".
El dia de la marxa la impressió havia canviat: "Això funciona, un respecte".

En acabar aquest viatge, he entès el que em va dir fa 20 anys (20!) la Montserrat Gispert a Nova York: "Aquesta ciutat em recorda El Caire".
El Caire, capital del món àrab.