Els temps de la correspondència (5)

Si el temps de la correspondència és un temps reculat, hem de parlar d'insectes que semblen també de temps reculats. Les xinxes. El 1908.

El meu avi, el que era enginyer, va marxar amb dona i dues criatures a viure a Granada a instal.lar-hi el gas ciutat. El seu pare, des d'un piset del carrer Aribau li escriu:

Barcelona 22 de Maitg de 1908

Estimat fill: avuy es el San de la Julia, penso y desitjo l’habeu passat bé y ab salud tots plegats.

Ahir varem rebre la vostra dirigida à la Carmen y per ella havem vist las tragedies que passeu, ab el pis nou, la minyona nova, y sobre tot las chinches noves. Penso que ab el temps tot ho resoldreu ab satisfacció, y que vindrá dia que desitjareu que no hos toquin de Granada.

La Tieta diu que las chinches ab aquells polvos que venen aquí Barcelona (y que també ni deu haber á Granada) es fácil treurelas, después tu com a Quimich ya deus saber altres procediments per ferlas tocar el dos ó matarlas. […]

[Abans d’acomiadar-se els diu] Suposo que cada semana rebeu el “Cu-cut”. […]

Van tornar de Granada perquè se'ls hi va morir una filla.

Els temps de la correspondència (4)

L'encapçalament de la carta és de l'Ateneo Barcelonés, a sota diu Particular. La data, 1897.

El germà gran de la meva àvia és a Barcelona treballant i escriu (en castellà) a la seva germana que és a Sant Feliu de Guíxols.
A la carta hi ha molts encàrrecs, comentaris sobre les persones a qui ha vist, i notícies del que menja. Hi ha dues ratlles que m'han cridat l'atenció: es diria que al pis de Barcelona on viu, al carrer Casp, estan canviant la llum de gas per la d'electricitat.

Barcelona 21 Septiembre 1897

Querida Julia:

[…]

La tan manoseada y cacareada electricidad es por ahora un mito y quizás no pasará de ahí, pues ni tan siquiera han venido a sacar el plano de nuestras fortificaciones, digo de nuestras habitaciones.
[…]

El meu parent no tenia gaire visió de futur.

Els temps de la correspondència (3)

La carta d'avui és diferent. Som al 1933 i el meu avi agafava el primer avió de la seva vida per anar a Suïssa a fer una feina relacionada amb el despatx d'enginyeria on treballava. Explicava que la tripulació va repartir cotó fluix a cada passatger per posar-se'l a les orelles.

A la carta que envia a la família des de Suïssa els descriu el viatge amb entusiasme i com una llicó de geografia:

Zurich 2 agost 1933

[...] No sé lo que en sortirà, desde el punt de vista de negoci, d’aquest viatje, però personalment he tingut una de les impresions mes fantastiques de la meva vida amb el viatje en avió de Barcelona a Ginebra. Com si un adquirís un poder fins ara desconegut de poguer anar com un gran ocell. Sortim del Prat i ens enfilem cap a Horta i Montcada, seguint per sobre les montañes de Tiana; cap a les 8 estavem sobre Granollers, desseguida vorejem el Montseny, l’Empordà i ja som al Pirineu; se sent un xic de fret; una ma de montanyes vistes de manera desacostumada; em recordo sovint dels planols o dibuixos topografics, els abets i els camps semblen copiats del dibuixos que feiem a l’Escola. Tot seguit divisem i passem per damunt de les salines de Narbona; seguim costejant, Sette i altres poblacions i a un quart d’onze baixem a Marsella; un somni. Ni maretj ni mal a les orelles ni pols ni calor; un està encantat. Em menjo la carn rostida, bec un doble de cerveza i a les 11 altra vegada enlaire; res de seguir la conca del Rhone ni cap romanso; dret com un fil cap als Alps. En vulgueu aquí de muntanyes i de valls fondos i casetes que semblen de pessebre; no ens en adonem que veyem ja un llac amb un poble gran, es Aix les Bains, desseguida el Mont Blanc a ma dreta, i avants de la una veyem el llac Lehman i Ginebra. Hem volat a 2.200m. d’alçada; al baixar em sento ensordit un bon ratet pero res mes. Prometo en lo que puga, viatjar sempre mes per l’aire. El tren es un carretó indecent. Espero que les coses marxin per a poguer fer amb vosaltres viatjes semblants. Es la sola recança que tinc; haver disfrutat tot sol d’una tant esplendida impresió. [...]

Notes:

-Suposo que a Marsella devien aturar-se per omplir l'avió de combustible.

-Quan parla dels planols topogràfics de l'Escola es refereix a l'Escola d'Enginyers.
-He guardat l'ortografia original, com es pot veure.

Els temps de la correspondència (2)

Ara som al 1895.
A les nenes que s'educava com a senyoretes se'ls ensenyaven coses diverses, una de les quals era a fer bona lletra i a escriure cartes. No sap escriure ni una carta! dit d'una d'aquestes senyoretes volia dir que figurava molt als balls, però que no havia estat polida com calia en un centre d'instrucció.
Saber escriure una carta suposava cal·ligrafia, ortografia, una mica de gramàtica i una mica de puntuació. I a més a més l'estructura. Totes les cartes contenen les parts següents:

1) comencen desitjant que la salut de la família del destinatari sigui bona
2) continuen indefectiblement excusant-se d'haver tardat tant a escriure i donant-ne la raó
3) ara ve el cos de la carta, sovint força curt, amb alguna coseta sobre el temps, la salut de la família del remitent, menció d'algun encontre...
4) s'acaba donant molts records a tota la família, pares, germans..., del destinatari (d'això abans en català se'n deia donar expressions a...)
5) abans de la signatura o com a post data aquestes senyoretes sempre s'excusen de la mala lletra.

Déu meu, la mala lletra!!
Mireu aquí sobre (amplieu la imatge, si us plau!): la lletra és perfecta, de cal·lígraf i al final afegeix una ratlla on l'estrefà per poder dir "Haz el favor de no mirar la letra que es infernal".

Jo crec que això devia formar part de l'educació: excusar-se encara que no haguessin fet res malament. Una mica d'humilitat i una mica d'hipocresia.

Els temps de la correspondència (1)

Fa temps que estic trastejant amb papers antics. Vaig tenir ocasió de parlar-ne aquí.
Ara em proposo oferir algunes curiositats. Avui comencem amb un exemple d'escriptura creuada. Som al 1898.
Primer s'escrivia en rengles normals, i quan s'acabava el paper es girava el full 90º i s'escrivia en la nova direcció. En aquesta segona part les paraules i fins la lletra eren més espaiades, perquè es pogués llegir amb certa facilitat. No crec que es tractés d'estalviar paper, sinó de fer una cosa barroca i bonica com la d'aquí sobre, i de demostrar perícia cal·ligràfica.

La violència i la barbàrie, i la sortida de la crisi

Estic llegint A Sangre y fuego de Manuel Chaves Nogales. El subtítol és esclaridor Héroes, bestias y mártires de España.

Manuel Chaves Nogales era un periodista andalús afincat a Madrid. Un intel.lectual demòcrata, republicà, laic que al 1937, quan el Govern español abandona Madrid, també marxa, i de València anirà a París. Allà escriu aquest llibre a la primavera d'aquell mateix any, amb les impressions sobre la barbàrie ben vives.

Hi narra en nou històries l'extrema crueltat, l'extrema violència i l'extrema estupidesa de la guerra, que acaba de veure i viure. Dels dos bàndols.
El pròleg és una declaracio de principis molt interessant. I les narracions estan molt ben escrites. Veritablement m'envaeix l'angoixa i no asseguro que pugui acabar les nous històries. Però no és gens morbós, hi ha prou el·lipsis, i el lector es va quedant garratibat enmig d'aquella fatalitat.
(Andrés Trapiello va escriure recentement a El País sobre aquest llibre.)

Si me l'he llegit és perquè me l'ha recomanat una amiga durant una conversa sobre dues coses que em ronden pel cap: la violència durant la guerra civil i la crisis actual.

Sobre la crueltat i l'estupidesa en la guerra, la tremenda violència que aquí es va viure de manera directa, a vegades m'he preguntat ¿com es que aquest que conec, aquell que vaig conèixer l'aguantaven, com és que tanta gent decent l'aguantava? Ara m'estic referint a la violència a la reraguarda republicana, a la crueltat i estupidesa a la reraguarda republicana, en concret a Catalunya.
No, no l'aplaudien, no la trobaven bé, no eren indiferents, sinó que crec que veien inevitable que els absoluts desheretats la practiquessin.

Estic fent una miqueta d'investigació, en pla casolà, sobre la vida al Clot-Camp de l'Arpa els anys trenta, per escriure la història dels meus familiars que hi vivien. Dins d'un barri treballador com aquest hi havia situacions socials molt diferents, dins del proletariat de la zona hi havia situacions econòmiques i culturals diferents, nivells morals i autoexigències morals diversos. Estic entrevistant i parlant amb alguna gent gran. Ara ja molt gran.

He llegit dos libres (Quasi un dietari - Memòries 1926-1949 d'Estanislau Torres i Records de la meva infància de Conxita Julià Farrés): dos autors de famílies treballadores del Clot-Camp de l'Arpa expliquen les seves vivències de jovenets. Pertanyen a famílies d'esquerres. Expliquen algunes situacions durant la guerra realment impactants, especialment impactants perquè són vistes per ulls pràcticament adolescents, un ulls que encara no saben l'odi que pot sortir dels qui se senten deixats de banda, i saben que són considerats pàries.

(No entro ara en una qüestió que se m'ha plantejat aquests dies a propòsit dels odis amb diferents orígens: l'odi dels pobres; l'odi dels que sempre han tingut el poder i el volen continuar tenint; l'odi d'uns grups o nacions contra uns altres que són considerats "els altres"... Ni tampoc entro ara en la violència quotidiana que exerceixen els poderosos de sempre quan en tenen l'oportunitat, ni en la violència en la postguerra. És per pensar-hi en un altre moment.)

Vaig ara a la crisi actual. ¿Hi està havent (o ja s'ha consumat) un cop d'estat multinacional per part del capital financer per fer fora del sistema de protecció social una part important de la població (¿10%, 15%, 20%?) que consideren que és poc productiva i massa "cara"? ¿La "sortida" de la crisi serà tenir fora de la roda productiva tota aquesta part de la població, i deixar que se n'ocupi la beneficiència? Si la resposta fos sí, no només tindríem una injustícia social implantada, sinó que estaríem davant d'un ressorgiment de la violència dels desheretats com el que hi ha hagut en èpoques no tan reculades, que ens acabaria semblant ... inevitable.

Moviment al mercat

Moviment al Mercat de la Concepció aquest dissabte, amb el Barcelona Dibuixa. 

El dibuix està modificat amb l'ordinador, perquè l'original m'havia quedat... empastifat. 

Peix al Mercat de la Concepció

Un dissabte més de Barcelona Dibuixa. Avui, al Mercat de la Concepció.

Ha mort Georges Moustaki

He trobat un video: Quand Georges Moustaki chantait "Le métèque" à l'oreille de Françoise Hardy. M'he quedat parada de la contenció de l'època.
A Barcelonetes es va parlar de Georges Moustaki aquí quan a la meva tornada d'Egipte, buscava personatges que fossin alexandrins -d'Alexandria!- il·lustres.

Recomanació: Aneu a veure "Searching for Sugar Man"

Deien que ja treien la pel.lícula dels cinemes, però continua passant-se en sales plenes de públic.
És un documental, però sembla una pel·lícula de ficció que narri una investigació en el món de la música, en el de les idees polítiques i en el de les emocions.
Aneu a veure-la. Us agradarà.

La coberta del Mercat de Santa Caterina

(S'ha de clicar per veure el dibuix sencer!!)

A l'última sortida de dibuix al Mercat de Santa Caterina, vam tenir ocasió de pujar a un terrat de la plaça i de dibuixar la coberta. Vint minuts estrictes! Havia de pujar un altre grupet...
Fa temps vaig fer un altre dibuix d'aquest mercat que vaig penjar a les Barcelonetes.
La remodelació del mercat és obra de'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.

120 anys del Cercle Artístic Sant Lluc

He anat a una sessió (gratuita) de dibuix de models al Cercle Artístic Sant Lluc. Aquest any el Cercle Artístic Sant Lluc compleix 120 anys i crec que era una sessió promocional. En dues hores, 24 dibuixos! Eren posicions de 5 minuts escassos cada una. Això explica (ehem!) el resultat matusser. Els altres 20dibuixos us els estalvio. Hi havia un noi ukranià que al final ha dit que "era muy rápido"... Jo a cada nova posició tenia ganes d'exclamar: "Vols dir que no ho podries fer encara més difícil?!", però he callat... i a la feina! I he sortit entusiasmada.

El Cercle havia estat situat al carrer del Pi. Ara és al carrer Mercaders, en un d'aquests casals antics on val la pena treure el nas si passegeu prop del mercat de Santa Caterina. Per passadissos i parets hi ha diversos dibuixos del Casas, un Llimona que jo ja voldria per casa meva i un bar petit i tot.

Aquí sota, un video d'un programa de televisió de l'any passat anunciant que se celebrarà aquest aniversari, amb algunes reflexions sobre el fet del dibuix.

Continuarà - Sant Lluc 120 anys

• Continuarà - Sant Lluc 120 anys

Barcelona Dibuixa al Mercat de Santa Caterina

Avui la sortida estava dirigida per en Sagar (Faig propaganda del seu llibre "Redescobrint l'Eixample"). Ens ha proposat de partir de de les "taques" de color. Aquí sobre no hi ha ni una ratlla de llapis ni de retolador, ni en broma!

Aquí sota, una foto que ja no recordo d'on he tret: el moment màgic, on a terra mateix del carrer es comparteix tot el que s'ha fet.

Botiga de compra i venda de llibres de segona mà

Re-Read és una llibreria low-cost a Barcelona, al carrer Rosselló 158, entre Aribau i Muntaner, on podeu vendre i comprar llibres de segona mà. Té molt bon aspecte i hi ha varietat: novel.les en anglès, llibres de cuina, novel.les recents...

Compren llibres en bon estat ja sigui de clàssics, ja siguin llibres editats als 90', 00' o 10', com més actuals millor. M'han dit que és el que té més sortida. No accepten enciclopèdies, diccionaris ni llibres dels que es regalen o compren amb els diaris. Paguen cada llibre a 0'20€.

Venen cada llibre a 3€, si se'n compren 2 són 5€ i si se'n compren 5 són 10€.

L'horari és de 10h. a 14'30h. i de 16'30h. a 20h. Els dissabtes només és obert al matí.

Feu-ne publicitat!

Heu d'anar pensant a fer la declaració de renda...

Dignificar la vida a través de l'urbanisme

Ahir, visita a la Casa Bloc a Sant Andreu. Es tracta d'uns blocs de vivendes projectats en plena II República, l'any 1933, per arquitectes (Sert, Torres, Subirana) del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Havien de ser cases senzilles, per a treballadors. L'espai públic entre els blocs estava molt ben pensat, amb tota la planta baixa "transparent", és a dir no construïda, oberta entre els pilars dels edificis. Els pisos eren dúplex i s'accedia a les portes de les vivendes per uns passadissos oberts a l'exterior, a la vista. Els màxim de llum i de ventilació havia de dominar en aquests pisets, que tenien un menjador (foto d'aquí dalt), cuineta, wc, dutxa, safareig i gran balcó a la planta de baix, i 2, 3 o 4 habitacions al pis de dalt.
(El projecte era un prototip del que havia de ser el Pla Macià, un eixample que havia d'estendre's a les zones encara no construïdes de Barcelona.)

La primera pedra de la Casa Bloc es va col·locar al 1933 i, en esclatar la guerra civil, l'obra va haver de reduir el ritme i va quedar aturada al 1938. Acabada la guerra i instal·lat el règim franquista, la titularitat va passar a la Diputació, es va acabar l'obra i es van cedir els pisos principalment a famílies de militars i més endavant de policies. A part de la idea social es va pervertir també la idea arquitectònica i els baixos es van omplir de locals comercials; un dels espais centrals va ser destinat a una caserna de cavalleria; es va construir un nou bloc (en deien bloc "fantasma") que tancava un dels quadrilàters...

Quan vaig treballar a Sant Andreu, a començaments dels anys 90, vaig entrar un dia a aquests espais interiors de la Casa Bloc. Tenia tot plegat un aspecte deplorable. Les façanes estaven escrostonades i el conjunt es veia molt decrèpit.

Als anys 90, justament, els poders publics van decidir fer un esforç de recuperació de la idea original. Ara es pot visitar, a més, un pis museu, que ha estat refet tal com estava pensat que havia de ser en la idea original dels anys 30 (detall curiós: no estava previst que hi hagués cap endoll: no existia cap electrodomèstic!)

La visita.
La guia era arquitecta i va fer una explicació llarga, detallada, amb coneixement de causa. Els visitants érem tretze persones, dels quals onze eren antics habitants de la casa Bloc. Va ser encara més interessant per aquest fet, ja que anaven explicant detalls dels anys 50, 60 i 70, quan ells hi vivien. Exemples: a un dels patis, en efecte hi havia els cavalls de la caserna; un dels blocs estava destinat a vídues de militars amb òrfenes ("si tenien fills, no hi podien viure, havien de ser filles" diu un home gran fotent-se'n); també hi vivien famílies que no eren de policies, militars o relacionats, sinó que la Diputació els hi havia llogat... Alguns d'ells s'emocionen veritablement quan entrem als passadissos d'accés als pisos.
Hi ha una contradicció entre el que explica la guia sobre els llogaters a qui estaven destinats els pisos i les professions dels pares d'aquests visitants, però la cosa passa molt bé, i fins i tot em fa l'efecte que els redimeix i se senten redimits pel fet d'interessar-se i aprovar la idea inicial del projecte. Han passat tants anys!
En aquest enllaç trobareu moltes fotos sobre el pis museu de la casa Bloc. I en aquest, el telèfon per fer la visita.

Desde la galeria d'aques pis museu, la vista és esplèndida: entre frondosos arbres, treuen el nas les arcades de l'escola pública Ignasi Iglésias, a l'altra banda del Passeig de Torres i Bages (es pot veure a la banda dreta d'aquesta foto aèria). Es tracta d'una antiga masia anomenada Can Carasses que va ser restaurada i transformada l'any 1856 i va adquirir aspecte de mansió italiana... La creació de l'escola també es remunta a l'època de la II República.


Continua el tour matinal. Més enllà, al Passeig de Santa Coloma, que acaba amb un pont sobre el Besòs que uneix Sant Andreu amb Santa Coloma, hi ha unes immenses tanques-mural sobre la història del barri de cases barates del Baró de Viver. Han saltat algunes lletres del text, una llàstima, però en general està en bon estat i és interessant. L'èmfasi es troba en la vida de la gent del barri, en les fotos i les històries de les persones. Ara ja no queda cap d'aquestes cases barates, que eren minúscules (40 m2) i no tenien fonaments. Una senyora gran ens informa que ella hi va néixer: "La meva mare hi va arribar als 13 anys, quan la seva família havien vingut a treballar per a l'Exposició del 1929. Amb el material que havia sobrat de l'Exposició es van fer les cases barates del Baró de Viver, les del Bon Pastor, les de la Zona Franca i les d'Horta. Jo ara visc en un pis aquí al costat". A ella també li agrada que hi hagi aquest mural.

Acaba la matinal ja a mitja tarda, resseguint el Passeig Fluvial vora el Besós, per la banda de Santa Coloma (d'un passeig semblant, ja fa nou anys! en vaig parlar aquí). Una obra magnífica. Caminem sobre la gespa per evitar les bicicletes que van per l'asfalt, els patinadors, els que hi corren... Sobre l'herba dos homes munten unes porteries per jugar un partit de futbol, més enllà unes nenes assagen una coreografia i més lluny dones assegudes a terra amb un fotimer de criatures. La gent hi està bé.
A Sant Adrià agafem el tren cap a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

Déu n'hi dó amb el logo d'aquests GAMES

M'ha sorprès veure els cartells anunciadors dels campionats mundials dels esports d'acció (quins esports no són "d'acció"!?), bàsicament pel logo. Perdonin... no els recorda algun altre signe execrable? Sóc l'única que he tingut aquesta desagradable sensació?

Una expressió: el no risc

A la contraportada de La Vanguardia d'abans d'ahir, divendres, s'entrevistava Andri Snaer, islandès que ha escrit un llibre titulat
El pais de los sueños. Manual de autoayuda para una nación atemorizada.
A l'article, entre moltes altres coses, deia

La meva àvia era pagesa i sempre em deia que a la seva regió es feia la millor mantega artesana de tot Islàndia.
Sanitat la va prohibir?
Sí. La institucionalització del no risc provoca la pèrdua de tota mena de particularitats i de qualsevol potencial...

A vegades molt poques línies resumeixen molt bé un sentiment. En aquest cas, el meu. 
El no risc! Tanta legislació! No es pot controlar tot! 

M'agradaria fullejar el llibre.

Manifestació a Barcelona aquest diumenge

Donar suport a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca

Clicant aquí podeu firmar per donar suport a l'impuls de Mayor Zaragoza perquè s'atorgui el Premi Príncep d'Astúries a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. La proposta ha estat presentada fa unes setmanes pel Col·legi d'Arquitectes de Barcelona. Jo ja ho he fet.

El text diu:

El próximo Premio Príncipe de Asturias de la Concordia para la Plataforma de Afectados por la Hipoteca 

La Plataforma de Afectados por la Hipoteca está realizando una esencial labor a pie de calle defendiendo el derecho a la vivienda y a una vida digna de los españoles y apoyando a aquellas personas que están perdiendo su hogar. En los últimos tiempos esta actividad, a medida que se revela más efectiva y merece el aplauso de los ciudadanos, es rechazada por diversos sectores y medios de comunicación. Es el momento de apoyar su labor y conseguir un reconocimiento adecuado de la misma como ejemplo a imitar en casos similares, muy frecuentes, por desgracia, actualmente.

Por cuanto antecede, solicito que se conceda el próximo premio Príncipe de Asturias de la Concordia a la Plataforma de Afectados por la Hipoteca. Firma esta petición y consigamos juntos que su importante contribución sea reconocida de forma oficial.
La candidatura de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca al Premio Príncipe de Asturias de la Concordia ya ha sido presentada hace unas semanas por el Colegio de Arquitectos de Barcelona. La propuesta pide el galardón para la PAH "para que sea reconocida su labor por mantener el derecho de todos los ciudadanos a una vivienda digna y adecuada, concretada en el impulso de la Iniciativa Legislativa Popular para la dación en pago en los casos de embargo de la vivienda habitual". Destaca además "el liderazgo que ejerce la PAH en la búsqueda activa de soluciones al dramático problema de los desahucios", el cual supone “un valor extraordinario para preservar y regenerar el sistema democrático, transformando una indignación desestructurada en propuestas de participación ciudadana".
Me complace suscribir íntegramente esta solicitud e invito a todos y todas a firmar igualmente esta petición. Sería muy importante la concesión del Premio Príncipe de Asturias a la Concordia para la PAH.

Sant Jordi i la col.lecció CARNETS DE VIATGE, un passeig en dibuixos pels barris de Barcelona

Aquí (cliqueu a sobre) teniu propaganda de les publicacions de l'Ajuntament de Barcelona, en especial de la sèrie "Carnets de viatge", dedicada a il.lustrar amb dibuixos diferents barris de Barcelona.
 

Aquí (cliqueu a sobre si voleu, però no cal) diu que l'Ajuntament tindrà una parada de llibres amb les seves publicacions el dia de Sant Jordi a la plaça de Sant Jaume.

I també que es venen tot l'any a la Sala Ciutat al carrer Ciutat, al costat de l'Ajuntament. També es poden comprar a l'Altair a la Gran Via, entre Rambla de Catalunya i Balmes; a la Llibreria de la Diputació, a la Diagonal amb Rambla de Catalunya; a La Central; etc.

Us pot interessar conèixer la col.lecció i és un regal ideal per fer a algú que viu a Les Corts, l'Eixample, a Sarrià, al Born (15€)... NO HI TINC CAP COMISSIÓ!! però tinc simpatia a la col.lecció i a la gent que la fa.

Que tingueu un bon Sant Jordi.

El Saló del Còmic

Amb això del Barcelona Dibuixa resulta que ens van donar una invitació per assistir dissabte passat al Saló del Còmic.
Aquí sobre, el dibuix que vaig fer de Guy Delisle explicant els avatars de l'àlbum que ha fet sobre Pyong Yang, capital de Corea del Nord.
(Dues anècdotes:
Diu que quan va arribar a l'aeroport el va venir a buscar una guia i li va oferir un ram de flors. Que estrany tanta delicadesa, va pensar. La guia li va dir que abans d'anar a l'hotel anirien a conèixer els llocs més importants de la ciutat. Ell seguia darrera, amb el ram a la mà. La guia el va dur a alguns locs i també davant d'una estàtua gegantina de Kim Il Sung, l'avi de l'actual capo del país. Als peus de l'estàtua li va dir que ja podia dipositar el ram.
També va explicar que el diumenge la ciutat es converteix en una altra cosa. No hi circula absolutament cap vehicle perquè per estalvi energètic està prohibit que en circuli cap. Tot està força mort. Veu un grup de dones que carreteja galledes d'aigua per regar una gespa... i de cop un desfile, i més enllà, un altre... Pregunta i li contesten que els diumenges la gent s'entrena per als desfiles de veritat. Sense comentaris.)
Aqui sota, portada del seu àlbum.

Barcelona Dibuixa - El Moll de la Fusta

(Aquí és imprescindible clicar sobre el dibuix per veure'l sencer)
Intent de fer entrar en un mateix paper l'estàtua en homenaqtge a Joan Salvat Papasseit, l'edifici de la Duana, Colón, les xemeneies de la tèrmica del Paral.lel, la torre de les Drassanes i Capitania.
Bueno...

Visions del port II. Amb Barcelona Dibuixa

Aixo està fet amb més calma, sense l'angúnia d'haver arribat tard. Fa vent i les palmeres estan esvalotades. El músic del clarinet para de tocar i es posa a fumar un cigarret just quan l'anava a dibuixar.
Em reconcilio amb l'estàtua en homenatge a J.Salvat Papasseit. Té força.
Després miro al voltant i em quedo meravellada de veure en aquesta ciutat la quantitat de "coses" que hi ha en pocs metres quadrats, és a dir monuments, palmeres, estàtues, vaixells, ponts, edificis... S'ha d'intentar fer alguna cosa. Per exemple, posar en un mateix paper l'edifici de la duana, en Salvat Papesseit, Colón, les tres xemeneies de la tèrmica del Paral·lel, la torre moderna de les Drassanes, l'edifici de Capitania... En realitat no és cap trampa, tot ho veig en un sol cop d'ull. Això sí, ho he comprimit una mica... Per al proper dia.

Visions del Port. BARCELONA DIBUIXA

El dissabte 23 de març. dibuixant al Moll de la Fusta. He arribat una mica tard.
Arriba el Paquebot Santa Eulàlia, propietat del Museu Marítim de les Drassanes.  És un vaixell del segle XIX que anava a vela a Amèrica. Ara duu motor. S'hi pot pujar i es veu que els dissabtes surt a fer una volta per fora el port i porta passatgers, amb tiquet.
L'empleat que s'ha d'ocupar de posar l'escala em diu amablement que m'hauria d'apartar.
Penso que hauria de fer un parell de dibuixos més, però amb calma.

Avui tocava la Barceloneta

Sempre que pugui m'afegiré a les sortides del Barcelona Dibuixa.
Avui tocava mar. Un sol esplèndid i un ventet que omplia la capsa d'aquarel.les de sorra fina.
A la Barceloneta hi ha força cases que s'estan arreglant. Aquesta d'aquí sobre no tenia la façana gaire perfecta, però s'hi havia construït un àtic cara al mar, i hi havia un inquilino trucant a la terrassa.

A la platja hi ha unes gandules de formigó, ocupades per gent llegint i prenent el sol. L'hotel Vela (maleït sigui), al fons.

Acabo amb la teulada del dipòsit d'aigua de La Catalana de Gas, sortint entre palmeres, a l'altra banda del Passeig Marítim, com un encanteri.

Cada tres quarts o cada quan s'hagi quedat, el dibuixant monitor que condueix la sessió comenta els dibuixos que ha fet cadascú. Avegades posem tots els quaderns a terra, oberts. És molt interessant. Avui qui ens assessorava era Víctor Martínez, àlias Svansky, que té un llibre "Voltant per Sants", premiat a Clermont Ferrand, que us podeu comprar a l'Altaïr o a la llibreria de la Diputació a Diagonal/Rambla de Catalunya per la mòdica suma de 15€. És fantàstic.

Salvador Puig Antich

Mirant entrades del Facebook me n'he adonat que dissabte passat, 2 de març, va fer 39 anys de l'execució de Puig Antich. Ara tindria 64 o 65 anys. Se'l veu tan jove a la foto, era tan jove... Tota una vida arrabassada.

Més Barcelona Dibuixa

Aquí sobre i aquí sota dos dibuixos que vaig fer a la Fundació Tàpies, dins de les sortides organitzades per l'Ajuntament de Barcelona, tot "preparant" el Simposi al juliol a Barcelona dels Urban sketchers. Vaig parlar d'aquest moviment aquí. I espero tornar-ne a parlar.

"El diccionario" de María Moliner

(Imatge extreta de la web del diari El Norte de Castilla)

He anat a veure, just el penúltim dia de funció a Barcelona, "El diccionario", obra de teatre sobre el personatge de María Moliner, l'autora del Diccionario de Uso del Español - María Moliner.

He estat usuària del María Moliner durant 40 anys i mai m'havia preguntat qui era la María Moliner, fins que un dia vaig llegir la dedicatòria del diccionari a la primera pàgina del primer volum (té dos tomos):

"A mi marido y a nuestros hijos les dedico esta obra terminada en restitución de la atención que por ella les he robado"

Llavors vaig llegir a una altra banda que la Maria Moliner havia fet el diccionari sobre una taula camilla, amb una Olivetti i caixonets de fitxes, ella sola.

A l'obra de teatre apareixen tres aspectes de la seva vida que desconeixia:


-Que havia estat una bibliotecària important a l'època de la República i que va patir, així com el seu marit -catedràtic de Física-, depuració política.

-Que mai va arribar a entrar a l'Acadèmia (ella, que havia escrit un diccionari més valorat pels usuaris que no pas el de la mateixa Acadèmia!!).

-Que va patir de gran una afàsia que li feia perdre les paraules. (Deia sovint, amb coqueta modèstia, que l'únic que havia fet a la seva vida era sargir mitjons, i en aquesta etapa final se li escapa afegir: "pero ahora ya no puedo ni agujar la enhebra". Just quan la frase acaba de sortir dels seus llavis, es tapa la boca amb la mà, horroritzada.)

És una obra de teatre dura, que m'ha agradat moltíssim. Al final hi ha una idea dominant: la depuren i arraconen, però la tenacitat la fa ser immensament productiva.

BCN NEGRA. Novel.la frustrada

La idea inicial era bona, però el cas s'ha frustrat. Fixeu-vos com el cotxer s'esvaeix...

L'organització Cases Singulars organitza visites a certes cases amb interès artístic o històric, normalment tancades al públic. Vam tenir ocasió fa un parell de setmanes de visitar la casa Rocamora, vivenda del mecenas i col.leccionista Manuel Rocamora -la seva col.lecció va ser la base del Museu Tèxtil i de la indumentària-, prop de la Plaça Lesseps, amb jardí romàntic, un Urgell preciós que ocupa tota una paret i  molts dibuixos de Ramon Casas, amén d'altres coses.

A la sala principal de la casa hi havia un oli de Ramon Casas de mida descomunal: representava l'exterior d'una plaça de toros de Madrid on arribava molta gent i molts cotxes. A primer pla, gairebé centrat, un fiacre aparcat amb el "cotxero" adormit. Bonic... Mai l'havíem vist... I amb aquelles mides tan grans...

La guia ens fa un gest perquè no ens hi fixem gaire: que no pertany a la casa, que només està temporalment dipositat allà. En efecte, un sofà isabelí tapa tota la base del quadre...

A casa mirem a internet. Ni rastre del quadre. Les webs que relacionen els quadres de Ramon Casas de la sèrie ¡A LOS TOROS! dels anys 1880' no citen aquest oli. Però finalment trobem una imatge: és la composició del nostre quadre, en blanc i negre, borrosa. Resulta ser una estampa del 1887 que actualment es ven per 12€... Que estrany tot plegat! Un quadre tan gran, "inexistent" als catàlegs, mai fotografiat, però que és real, l'hem vist. I que només ha deixat un rastre: algú en ven una reproducció en blanc i negre del 1887...

La meva amiga em telefona el mateix vespre: "Això fa olor de cremat. Hem assistit a un cas. Com és que no es coneix aquest quadre? Què hi fa allà, "en trànsit"? Com és que està en una paret orientada a sud on hi deu tocar el sol? És una falsificació? Ha estat robat? Han segrestat el quadre? Se'n demana un rescat?"
Ostres, és veritat! És molt estrany tot plegat. Però, atenció! Les indagacions poden ser perilloses, potser topem amb una màfia...

A Barcelona se celebra la BCN NEGRA. El cas ens espera.

Una primera trucada a les Cases Singulars. Segur que ens diran que la persona que se n'ocupa no hi és, que truquem un altre dia... Haurem d'espabilar, pensar com insistir... 
Truquem i ens contesten amb molta amabilitat. Ens diuen planament que el quadre pertany a la família Rocamora, no a la Fundació de la Casa Rocamora, però que de moment l'han dipositat allà. És una peça de la seva col.lecció particular, per això no apareix fotografiada enlloc. Volem alguna cosa més? Tenim alguna pregunta més precisa?

Nuestro gozo en un pozo. Una novel.la bonísima, estroncada.