PRAGA (Notes 19) Cubisme elevat al cub

Perdoneu que encara us parli una mica més del cubisme arquitectònic, abans de dur-vos de la mà a la Galeria Nacional a veure coses més variades. La veritat és que vaig començar a veure cubisme per tot arreu. Es va convertir en una manera de mirar.


Aquí a sobre, un esbós d'un detall de la façana de la Universitat Karolinum, un edifici que abans d'arrribar a Praga jo hauria dit que era estil anys vint, linial, mig racionalista, i au! m'hauria quedat tan ampla. Però, ah!, ara la cosa ja és diferent, i les ratlles rectes totes tenen el seu què, i les veus d'una altra manera i els hi trobes com una intenció i una bellesa particular.
És una bestiesa, però s'acosta a la realitat del que em va passar. I sí que és veritat que hi ha edificis moderns als afores de Praga, molt funcionals, que em vull imaginar que han heretat una tradició molt depurada.

I fa poques setmanes, a Santiago de Compostel-la, miro l'exterior de l'església del convent de les Clarisses i veig el que teniu aquí a sota:



(Quin cim de façana més estrany! Llegeixo en una guia que es tracta d'un temple barroc. Diu: "de un barroco cubista". Penso que no sóc l'única que m'he obnubilat. Però l'expressió no és tan desaforada: en efecte, és un barroc que té alguna cosa cubista. I per arrodonir-ho, llegeixo al ja citat "Czech Cubism", que Pavel Janak el 1913 va reconstruir la casa d'estil barroc del Dr. Fara. La foto amb el resultat és molt curiosa i la teniu aquí a sota.)




Per acabar, una adreça amb textos en anglès sobre el naixement de l'arquitectura cubista a la República Txeca, aquí.

PRAGA (Notes 18) Pavel Janak

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. (Extretes de "Czech Cubism")



El tercer i últim arquitecte txec cubista que presento és Pavel Janak (1882-1956), un dels més prolífics, i aprofito per mostrar dibuixos seus de projectes, alguns dels quals mai es van arribar a construir. Ho faig per la seva bellesa; en general m'agraden molt els dibuixos arquitectònics, no els simples plànols. Trobo que tenen la gràcia dels esbossos i la força dels conceptes.







Pavel Janak, com els altres arquitectes cubistes, es va dedicar també a les arts decoratives, sempre dins del cubisme, cosa que vaig descobrir a la Galeria Nacional, la visita a la qual mereix una nota a part. Acabo avui amb un disseny de Janak per a ceràmica.

PRAGA (Notes 17) Josef Chochol

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes de "Czech Cubism")



No em digueu que no us agrada el personatge del canotier. És Josef Chochol (1880-1956), un altre dels grans arquitectes cubistes txecs.
És l'autor de l'edifici
d'apartaments al peu de Vysehrat i també de la casa del carrer Libusine, que han sortit en dos notes anteriors.
Podeu trobar més informació i més imatges a aquesta adreça.

Alguns d'aquests edificis tenen l'arrebossat en mal estat i no estan gaire ben conservats, en especial els que són grans edificis d'apartaments. En canvi els més petits, tipus torres particulars, estan restaurats.

Anem un moment a relatar influències. A començaments del segle XX hi va haver a Praga dues exposicions forànies que van accentuar la modernitat de la crítica txeca: l'exposició l'any 1905 d'Edvard Munch i la de Picasso, Braque, Derain i Gris l'any 1913; recordar també que els artistes txecs van exposar a diverses ciutats europees i van visitar i participar en exposicions a París.
Amb el cubisme, jugada a fons la carta teòrica i pràctica, l'art txec entra a formar part de les avantguardes europees, de ple dret i amb un alt nivell de qualitat i originalitat.
Algú ha dit que cent anys de nacionalisme al darrera van preparar l'entrada dels artistes txecs a la modernitat europea, que es va fer justament a través del cubisme.

Dedico aquesta nota a celebrar l'entrada de la República Txeca a la Comunitat Europea, amb la recança que Praga ens va ser injustament escamotejada durant molts d'anys i la vèiem tan llunyana, quan ens és tan propera. Si la pertanyença a la comunitat Europea els ha de ser bona o dolenta són figues d'un altre paner, però en qualsevol cas som al mateix barco.

PRAGA (Notes 16) Josef Gocar

(Podeu clicar sobre la foto per ampliar-la. Fotos extretes de "Czech Cubism")



Dedico tres posts a tres arquitectes txecs significats dins el moviment cubista.
El primer, Josef Gocar (1880-1945).
És l'arquitecte de l'edifici del carrer Na Porici que tant em va sorprendre i del qual vaig parlar en la primera nota.
També és l'autor de la casa del carrer Celetnà, dita de la Verge Negra, perquè en una de les cantonades hi ha una capelleta a mitja alçada amb una verge negra, que crec que ja es trobava per aquella zona abans de construir la casa. I ja se sap que totes les verges negres tenen un nimbe especial, i no se'n pot eliminar les capelletes així com així. Per tant una de les cases cubistes més emblemàtiques de Praga té una fornícula amb mare de Déu a dins com si fóssim en un carreró de Roma.
Barreja, doncs, d'èpoques i motius que suggereixen la vida acumulada en una ciutat. (Barreja, aquesta del Gocar a Praga, que queda més ben integrada que no pas la finestra gòtica encastada a El Corte Inglés de Barcelona. Conec qui em diria: "Dona, tampoc és que tingui gaire mèrit que els hi quedi millor que allò del carrer Fontanella...")
L'edifici té unes línies relativament discretes comparades amb altres del moviment, però té detalls molt característics d'aquesta arquitectura cubista.
A la planta baixa d'aquesta casa, hi ha un local on venen objectes que són reproduccions facsímils (caríssimes i precioses) d'objectes cubistes: des de cadires fins a capses, gerros de flors i jocs de cafè, a més de llibres sobre el cubisme. Quan acabem amb els arquitectes, haurem de parlar del disseny cubista aplicat a mobles, vaixella i demés.
Recentment s'ha inaugurat, en aquesta casa de la Verge Negra, el Museu del Cubisme, i en aquesta adreça de ràdio Praga podeu trobar-ne informació en castellà.

PRAGA (Notes 15) Més cubisme

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Tots aquests edificis cubistes tenen els murs descomposats en diversos plans i l'efecte és sorprenent.
La primera impressió és de solidesa en les formes i al mateix temps d'elegància en el conjunt. Hi ha una sobrietat de molt bon gust.
D'altra banda sorprèn la modernitat de l'estil en relació a l'època de la construcció, que en general és dels anys 10, un moment en què a casa nostra continuava imperant el modernisme.
Hi ha una línia de continuïtat entre aquesta arquitectura cubista i la més racionalista dels anys 30, que també està molt representada a la República Txeca. En una visita al barri de Sporilov, em vaig trobar que es tractava d'una mena de "Ciudad Jardín", amb edificis funcionals d'abans de la II Guerra, i vaig imaginar que hi havia una tradició de construcció de base sòlida que els havia precedit.

A part d'això, informacions pràctiques:
El llibre que he consultat, molt ben il.lustrat i que sembla la bíblia d'aquest assumpte, és Czech Cubism. Architecture. Furniture. Decorative Arts. 1910-1925. Princeton Architectural Press, 1992.
També podeu trobar imatges en aquest link en anglès.

PRAGA (Notes 14) ¿Existeix l'arquitectura cubista?

Mai havia sentit a parlar de l'arquitectura cubista. Però existeix, i a Praga n'hi ha força exemples (és pràcticament l'únic lloc al món on hi ha edificis cubistes).
A Praga podem veure a llocs molt cèntrics: la casa dita de la Verge Negra (1911-1912, arquitecte: Josef Gocar) i la casa de pisos de la Cooperativa de Mestres (1917-1919, arquitecte: Otakar Novotny), de la qual teniu unes fotos aquí a sota

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes del llibre "Czech Cubism")



No lluny del centre, al peu de la muntanyeta de Vysehrad, hi ha un edifici d'apartaments (1913, arquitecte: Josef Chochol) i altres cases més petites vora el riu.

Continuarà...

El precio de la verdad

El precio de la verdad és una pel.lícula que està bé, sobretot pel tema: la veritat i el periodisme. Podria estar més analitzat què passa pel cap del periodista i també quin tipus de periodisme "ven", però amb tot m'ha agradat.
M'he recordat d'un reportatge televisiu de fa uns mesos sobre el càmera Miguel Gil Moreno, especialitzat a cobrir conflictes bèl.lics i mort en una emboscada a Sierra Leone fa pocs anys.
El reportatge plantejava l'àrdua qüestió del paper dels periodistes en els conflictes armats: denunciava que el seu treball sovint o sempre és tergiversat i manipulat pels grans mitjans informatius i que estan sotmesos a fortíssimes pressions per part de les respectives agències per tal que treballin de manera competitiva i obtinguin les imatges més impactants. En les opinions dels reporters entrevistats hi havia amargor i es va arribar a l'humor negre quan el periodista de El País, R. Lobo, va voler mostrar a quins extrems pot arribar el problema:
- Quan els albanesos van ser expulsats pels serbis cap a Albània i Macedònia, un periodista va entrar a un poliesportiu ple de refugiats i en veu forta va preguntar: "Hi ha alguna violada que parli anglès?"

Els salons de les madames

M'acabo de comprar un llibre que promet: La cultura de la conversación de Benedetta Craveri, Bibloteca de ensayo Siruela, 2003.
Aquí us poso la informació de la mateixa editorial. És un estudi interessant, detallat i molt amè sobre els salons dirigits per dones als segles XVII i XVIII francesos.
(La relació entre homes i dones a la noblesa d'aquestes èpoques és molt particular. Vaig sentir la Françoise Giroud fa un temps dient que, en els salons de les madames de Rambouillet, de Sévigné, de La Fayette i companyia, les dones van il.lustrar els seus coneixements i els homes van polir els seus modos, la qual cosa va fer que avui dia França sigui l'únic país del món on els homes i les dones conversen entre ells. Em va semblar una poca-soltada que tenia gràcia i també el seu què)

PRAGA (Notes 13) O, Slavia!

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)


L'Slavia, prop del Teatre Nacional i vora el riu, és la perla dels cafès.
Un s'hi imagina fàcilment a una taula un escriptor fumant i omplint quartilles, ben assegut en aquests sofàs de cuir i en un ambient confortable.
És un local més modern que els anteriors, jo diria dels anys 20 o 30, funcional i acollidor.
L'època dels anys 10, 20 i 30 és molt fructífera a Praga i hi dedicaré les notes següents.
A destacar que l'Slavia presenta una conservació tan perfecta com la del cafè París. En efecte, ha estat restaurat i reobert recentment, després d'haver hagut de tancar al començament dels anys noranta. Sembla que l'esforç per no liquidar-lo definitivament va partir de l'interès del mateix Vaclav Havel, que hi havia escrit i conspirat a l'època anterior. Un altre gest entranyable.

PRAGA (Notes 12) Atrotinat Imperial

L'Imperial és al carrer Na Porici. L'entrada de l'hotel és fosca i té alguna cosa d'egípcia. El cafè és molt gran i destartalat, la paret és tota de rajola de València blanca amb petits relleus geomètrics. Una figura femenina envoltada de fruites, també de ceràmica, es repenja en el gran rellotge.
La decoració pertany a un estil híbrid entre l'art nouveau i l'art déco, que aquí a Praga es troba en altres edificis i locals.

Al vespre un quartet de jazz presenta les peces en anglès, davant d'una concurrència heterogènia i escassa, formada per turistes solts i personatges indefinibles. Unes hores abans, a mitja tarda, hi havia una gentada i un ambient que semblava el d'una granja del carrer Petritxol.

PRAGA (Notes 11) L'Europa

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)



L'hotel Europa és a la plaça Vaclav, envoltat de comerços on venen robins i cristall de Bohèmia als turistes que van amunt i avall. Hi ha un bullir de gent que passa pel davant. El cambrer és gran i està cansat. Aquí ja no trobo la restauració tan perfecta.
Alço el cap i, més enllà de la balconada ovalada del segon pis, es veu un complicadíssim llum de macarrons. Recordo una senyora que, davant d'una reixa del Gaudí al Museu d'Art Modern de Barcelona, va murmurar:
-Mira que aquests modernistes no pensaven gens en la pols, eh?

PRAGA (Notes10) El París ¿intacte?

Al cafè de l'hotel París el cambrer, amb lliurea verda, parla alemany.
El pianista toca distret, tot mirant pel finestral cap al carrer. A aquesta hora no hi passa ningú. Somia.
La decoració de fusta és... massa perfecta. Em pregunto si ha estat restaurada o si ha estat completament refeta.
I tinc més interrogants: ¿quin ús es feia d'aquest cafè a l'etapa socialista? ¿quan ha estat restaurat i per qui? ¿hi ha hagut un moviment que impulsés aquestes restauracions? L'amor al país que he entrevist en aquesta conservació i en d'altres ¿de quan data?

PRAGA (Notes 9) Beneïts cafès d'hotel

Per a un barceloní que viu en una ciutat que ha anat arrasant un a un tots els cafès que en podríem dir d'època, els cafès dels hotels modernistes de Praga són un benedicció.
El sentiment és complex.
Trobar un lloc acollidor, amb detalls que creen un ambient ple d'escalfor i amb una estètica allunyada del minimalisme a la moda, d'entrada s'agraeix.
Després hi ha el glamour d'aquests locals, que ajuda a somiar una mica.
A més, he tingut el sentiment que el gust per conservar els cafès històrics respon a un amor pel país i a un seny envejables.
A la Galeria Nacional vaig tornar a palpar aquest amor i en parlaré en una altra nota.
Sobre el modernisme a Praga, que aquí anomenen Secese, a l'estil vienès, només un comentari: és riquíssim i divers, i engloba també uns edificis amb una decoració linial que entronca de ple amb el que serà l'art déco. En un dels museus visitats vaig veure que en deien "modernisme geomètric".

Vacances

elmustio530px5opc.jpg
Això és un dibuix de les muntanyes de El Mustio, al nord de la província de Huelva, una zona de repoblació forestal a l'engròs, visitada durant la Pasqua de fa uns anys.

Tanco fins dilluns 12 d'abril.
Que passeu una bona Pasqua.

PRAGA (notes 8) El pobre Rodolf

Deixem el barroc i tirem enrera, fins al Renaixement tardà.
Un dels personatges inquietants de la ciutat és l'emperador alemany Rodolf II (1576-1611).
Va instal.lar la capital de l'imperi germànic a Praga i va atraure a la seva cort artistes manieristes, astròlegs, alquimistes, venedors de curiositats i també xarlatans de tota mena. Durant el seu regnat es va viure una època de relativa tolerància religiosa, en comparació amb els temps que vindrien després.
Són personatges de la seva època el rabí Löw, a qui s'atribueix la creació del Golem, i el pintor Arcimboldo, conegut pel retrat d'un bust fet de fruites i flors.
Rodolf és un personatge curiós, que va acumular una col.lecció artística i una de les primeres col.leccions de curiositats. Al recinte del castell de Praga hi ha un carreró amb unes casetes miniatura, anomenat carrer de l'Or, on la llegenda diu que s'instal.laven els qui treballaven per buscar la pedra filosofal i elixirs de tota mena. S'expliquen moltes excentricitats del personatge, com els càstigs que inflingia als homes de qui desconfiava, als qui fracassaven en les seves promeses d'obtenir filtres màgics o als qui es revelaven com a impostors.

L'eslavista Angelo Maria Ripellino (1923-1978) en el seu llibre Praga Màgica, dóna una visió psicoanalítica d'aquest rei tan especial. Recorda que era besnét de Juana la Loca, nét de Carles I (o V), nebot de Felip II.
Explica que va ser enviat pel seu pare a educar-se a cal seu tiet, Felip II, i que va arribar a l'Escorial a l'edat d'11 anys. Diu, i a mi em fa gràcia la imatge, que anava esporuguit pels sinistres passadissos i sales d'aquell palau tan auster. El descriu com un noiet mort de por en l'ambient inquisitorial i ultracatòlic de la cort espanyola. Sembla que era molt tímid i que hi vivia sense atrevir-se a dir ni mu. I ve a explicar que, un cop lluny de Castella, es va sentir alliberat i es va passar de rosca, abocant-se als excessos citats més amunt.

Alguns governants segurament no s'han d'analitzar des de pressupostos històrics, ideològics o econòmics, sinó com a casos psiquiàtrics. Hi pesen més els aspectes personals que els polítics. Ho vaig pensar quan va caure el Ceaucescu a Romania.

PRAGA (Notes 7) Les hipèrboles italianes

Quan els artistes italians desembarquen en una ciutat per decorar-la, hi deixen algunes manifestacions exagerades que m'agrada anomenar les hipèrboles italianes.
Al carrer Neruda, l'actual ambaixada de Romania està instal.lada al palau Morzin, on dos moros petris i immensos s'alcen des de la vorera, aguantant amb les espatlles els balcons del primer pis.
Gairebé al davant, l'ambaixada italiana. És un altre palau, el Thun-Hohenstein, amb dues àguiles desmesurades que envolten la portalada.
Ateaguilesorigretoc550px50pcjpg.jpgnció: els dos artistes autors d'aquestes decoracions són locals, però van aprendre l'ofici amb els italians que els jesuïtes havien fet venir a Praga.

PRAGA (Notes 6) La perla del barroc

(Continuo amb les notes sobre Praga.)

En qualsevol estil hi ha un exemple que resum amb gust els elements del període.
Per a mi, la perla del barroc a Praga és l’església de Sant Niklaas, no la de la Stare Mesto, sinó la de Mala Strana, la que hi ha al costat del castell.




L'interior de Sant Niklaas és un mar mogut de marbre rosa i verd.
I descomunals estàtues de blanc i d'or intercepten la tempesta.
Una exageració elegantíssima.

Manifestació

Download file

Resultats

Sempre que resulta que la gent és millor del que m'espero, sento alegria.

Perversió

La cadena SER acaba d'informar de la detenció de cinc persones implicades en la possessió del telèfon mòbil que havia de servir per fer explotar les bombes: marroquins i pakistanís.
L'Acebes ho acaba de confirmar.
Considero confirmat el que ja suposàvem: el PP ha jugat el joc més pervers: aprofitar-se de les víctimes, mentint. No crec que càpiga una actitud més indigna ni més immoralitat. L'Aznar dient fa uns dies "dejen en paz a los muertos" als familiars dels morts a Turquia per l'accident de l'avió militar, ja anunciava aquesta actitud execrable.
Quina pena de gent, quina pena de país.

D'en Forges

Dol

El Carles Miró es queixa que s'aplaudeixi als enterraments. Té raó. Ara fa una estona a la plaça de sant Jaume de Barcelona hi havia silenci i una actitud de dol i de vetlla. Érem pocs, tot s'ha de dir.

Avui, 11 de març

Escolto la ràdio i m'horroritzo.
Comencem a especular sobre els autors.
¿Qui resarà per les víctimes, i també pels assassins?

PRAGA (Notes 5) Els jesuïtes: "No queréis caldo? Dos tazas"

La Contrarreforma s'instal.la a Praga, després de la derrota de la Muntanya Blanca (1620), la ciutat es germanitza i s'hi estén el catolicisme.
Tornen els jesuïtes i omplen Praga de barroc.

L'austeritat volguda per la Reforma, els temples on es pugui reflexionar, on es pugui tenir consciència de la rectitud de la pròpia conducta, són bandejats i s'obren pas les onades barroques, l'emoció i la riquesa de les imatges. Tot és moviment i sentiment.
Els grans místics no seran protestants, seran catòlics.

A remarcar tres coses:

En primer lloc, la (mala) fama que va adquirir la Companyia de Jesús a Praga. Havia arribat al país el 1556 arrel de la crida del rei Ferran II que volia combatre la Reforma. Va ser expulsada el 1618 en el moment del cop d'estat protestant i va tornar dos anys després, arremangats per fer feina i eradicar l'heretgia. Van unificar la seva Universitat, la Clementinum, amb la Carolinum, que des del segle XV havia estat un centre important de divulgació de les idees hussites (partidaris de Jan Hus); van promoure un nou sant, Joan Nepomucè, per contrarestar la veneració a Jan Hus; practicaren escorcolls per buscar i destruir llibres escrits en txec i se'ls atribueixen un munt d'activitats dirigides per l'obsessió de reduir els heretges ocults.

En segon lloc un comentari sobre l'exageració estètica: algunes esglésies barroques tenen la cornisa tan adornada d'estàtues, que és còmic però imaginable pensar que es tracta de lladres que deambulen per la teulada intentant entrar a l'edifici.



I per últim: l'estatuària barroca està molt ben instal.lada al Lapidàrium de Praga, un museu de pedres, com el seu nom indica. La sala de les escultures barroques produeix l'efecte contundent del negre sobre blanc. La pedra fosca i la seva ombra contra el guix de la paret aconsegueixen l'impacte buscat.

Deixo el valor del barroc per al proper article.

Com està el pati

Justament, en un pati d'un institut de formació professional de Barcelona, assisteixo a una conversa entre dues alumnes de 18 o 19 anys.
Una fuma Nobel, és grassoneta, porta els cabells tenyits de groc rabiós i té molts granets a la cara. És la Noia A.
L'altra serà la Noia B. És primeta i morena i porta les parpelles maquillades de color blanc. Menja pipes.
Totes dues parlen un castellà andalús.
Noia A: - Yo no voto, pa´qué! Si todos son iguales.
Noia B: - Lo único a que van es a sacar dinero, todo el que pueden.
Noia A: - Y a robarnos cuánto más mejor. A mi es que me asquea la política, jolín.
Noia B: -Sí, vaya un jaleo que se arman. Unos son de un partido, otros de otro..., bueno pues que hagan lo que les de la gana.
M'atreveixo a intervenir, ponderant els comentaris: que és millor que et preguntin l'opinió que no pas que no te la preguntin, que el vot en blanc vol dir que...
Salta la Noia A:
-Pero es que ni ellos se aclaran. A ver, al Carod ese, por qué lo han quitao? Eh, por qué lo han quitao? Si él no ha hecho nada malo! Ya ves, que no nos maten aquí, y eso qué tiene de malo?
Noia B: -Él mira pa' su tierra, vale? pues por eso no te tienen que quitar.
Noia A: -Eh, que él no ha ido a pedir que maten a los de Madrid, vale? Que sólo ha pedido que no nos maten a nostros, jolín! Y por eso lo tienen que quitar? Es por cosas de la política esa de mierda.
Noia B: -Que todo son mentiras...
M'han donat un susto i he pensat que els esperits primaris estan molt desinhibits.

PRAGA (Notes 4) La influència protestant

Llegint alguna cosa sobre la història de Praga, vaig adonar-me un cop més de com ha estat d'important la Reforma en els països on va tenir influència.

El personatge més conegut de l'època és Jan Hus (1369-1415), teòleg i predicador de Bohèmia, que criticava tant les prebendes de la clerecia i de les jerarquies eclesiàstiques, com l'actitud dels qui se sotmetien als germànics. Va dotar el txec d'una ortografia i va defensar el seu ús en la predicació.
Va ser convidat per l'Església a discutir les seves posicions a Constança. Però la invitació no devia ser sincera, perquè allà va ser excomunicat, empresonat i el van acabar cremant.

En la història del país hi ha una lluita a estones sorda i a estones sorollosa entre, d'una banda, un esperit, diguem-ne, nacional txec que s'identifica amb el moviment protestant i, d'altra banda, l'Imperi Germànic i més endavant l'Imperi austrohongarès, defensor del catolicisme.
A Praga hi ha dues defenestracions famoses que estan relacionades amb aquesta lluita: la de 1419 i la 1618. A la primera llencen per la finestra set consellers catòlics de la Casa de la ciutat; a la segona un grup de nobles calvinistes de Bohèmia llencen per la finestra dos consellers reials. Anaven mal dades. Aquest cop d'estat protestant serà ofegat en sang pels alemanys a la batalla de la Muntanya Blanca (1620) i la repressió serà forta: vint-i-set nobles protestants decapitats a Praga.

Avui a la plaça de la ciutat vella, la Stare Mesto namesti, hi ha grup escultòric de bronze on apareix Jan Hus alçant-se enmig de personatges aclaparats. És un monument dramàtic, d'estil modernista, aixecat a començaments del segle XX com a expressió del ressorgiment de l'esperit nacional.



L'altre gran personatge del protestantisme txec a destacar és Johann Amos Komensky, conegut pel nom llatinitzat de Comenius (1592-1670). Humilment: em sonava únicament com a nom d'una de les diverses beques o programes europeus, al costat dels Sòcrates, Erasmus i Eurodissea.
Comenius va ser un pedagog i teòleg que pertanyia al grup dels Germans Moravis. Va publicar un tractat de sistematització de la pedagogia amb una visió global de l'educació. Defensava un programa d'instrucció per a tothom, sense distinció de classes o sexes. Va publicar llibres per ensenyar un tema de manera concèntrica i llibres per ensenyar a partir d'imatges. Personatge proscrit a sis països.

Un altre dia parlarem de la contraofensiva catòlica i de la seva empremta artística.

Però vull acabar dient que ja m'agradaria a vegades que aquest país nostre
tingués reminiscències protestants. Cada vegada que sento un alt personatge dient mentides descarades o escandalitzant-se hipòcritament de les mentides d'un altre (aquests dies n'hem anat plens) penso que ens sobra passat catòlic i ens falta una mica de moral protestant.

PRAGA (Notes 3) Les ciutats per sobre

Les ciutats s'han de poder veure des de dalt d'algun turó i si no hi ha turó, bé hi deu haver alguna torre de catedral, de castell o alguna torre moderna. Si es va a Atenes s'ha de pujar al Likabetos. Si s'és a Damasc, des de dalt del Mont Kassium es veu realment que ens trobem en un oasi. Barcelona, perquè s'entengui millor, s'ha d'ensenyar des d'algun dels turons.

Si no coneixem la ciutat, normalment no podem identificar ni edificis ni barris, però justament quan aconseguim situar-ne algun, ens sembla que ja comencem a ser a casa.

Mirar una ciutat des de dalt fa que ens la comencem a estimar i a fer nostra. La ullada general recrea els sentits i dispara la imaginació.

A Praga, des de dalt de la torre de la Catedral, vaig descobrir les teulades de teula vermella i el blauverd dels bulbs de les esglésies. I vaig imaginar històries sota les lluernes de totes aquelles cobertes.

(Com que m'ha sortit líric, deixo per un altre dia la reflexió sobre el turisme i l'olor de suor que regna a l'escala de cargol de la torre en qüestió)

PRAGA (Notes 2) L'empremta jueva

Praga fins a la segona guerra mundial va tenir una població hebraica importantíssima. La comparació amb les xifres de l'actual població jueva fan escruixir. Ara és un lloc destacat de peregrinació judaica.



El cementiri vell, amb l'amuntegament de làpides antigues sota l'ombra dels arbres centenaris, és un lloc inquietant. Verd, gris i humitat. Que les pedres hi estiguin tortes i totes les línies siguin inclinades s'adiu d'allò més amb la idea que alguns ens fem de la mort.
La ciutat té la sinagoga més antiga de l'Europa Central. És la sinagoga Staronova, d'estil gòtic, construïda el 1270, amb una façana molt original que no sembla gòtica en absolut. A l'interior és interessant veure les similituds i diferències amb les esglésies catòliques.
La sinagoga dita espanyola és de la segona meitat del XIX, construïda en estil neomudéjar, i fa pensar en la casa que hi ha al començament del Passeig de Gràcia a Barcelona, de la mateixa època i estil.
Hi ha un turisme específic que ve a Praga a retre culte al record de l'holocaust. Al costat d'escenes entendridores n'hi ha que no ho són tant. Les sinagogues obertes, per dir-ho d'alguna manera, al turisme, estan convertides en museus i al seu voltant hi ha un tinglado comercial de no te menees, amb multiplicació de botigues i guardioles. Teniu entrades per a una sinagoga, per a tres sinagogues, entrades combinades per a cinc monuments, etc. Un dels souvenirs que hi venen és un Golem de fang que imita barroerament el que va dibuixar Jan Votruba.



Quan vaig llegir la història del Golem (una de les versions, la de Yudi Rosenberg, 1909) em vaig imaginar de tota una altra manera el personatge creat pel rabí Low per guardar la sinagoga:

PRAGA (Notes 1) La barreja d'estils i l'entusiasme justificat de les primeres hores

En una ciutat, les primeres hores de descoberta són apassionants.
A Praga també ho han estat.
Faig un primer passeig, a l'hora del capvespre i en direcció al centre, pel carrer Na porici. Passen tramvies que evoquen l'Europa nòrdica i hi ha comerços destartalats amb aparadors caòtics que fan pensar en l'etapa socialista.
Dominen les cases amb façanes de color blanc o pastel, d'estil rococó, carregades de cargolins i cargolets. La majoria estan restaurades, però n'hi ha que tenen brutícia a sobre els rínxols que emmarquen portes i finestres i esvorancs a l'enguixat que deixen veure els maons de la construcció.
Passo davant d'un edifici amb decoració modernista: l'Hotel Imperial. És el primer dels hotels i cafès art nouveau que veuré a Praga i dels quals parlarem un altre dia.
Una mica més lluny hi ha una casa estranya, difícil de descriure, d'un estil mai vist.



La façana sembla dels anys 20, amb unes línies molt agosarades. Després sabré que és un edifici de l'arquitecte J.Gocar, inscrit en el moviment dels anys 10-20, que tanta personalitat va tenir a Txecoslovàquia.
A sobre l'entrada principal, hi ha un fris amb un relleu de bronze (d'Otto Gutfreund) que representa una escena de comiat: vells, dones i criatures s'acomiaden de soldats que marxen al front, i més enllà els veiem com tornen ferits.



L'edifici i el relleu se situen entre les dues guerres mundials: és a Praga on Jaroslav Hasek va escriure la sàtira antibel.licista "El bon soldat Svejk". Més endavant, a la Galeria Nacional tindrem ocasió de veure altres exemples del moviment de crítica social d’aquells anys.
Carrer enllà tenim un edifici allargassat compost d’unes naus que recorden les fàbriques modernistes de casa nostra.
I desemboquem en una placa, la Namesti Republiky.
A la Namesti Republiky, que té una forma que no és ni quadrada ni rodona, sinó completament capritxosa, la sorpresa ja és majúscula.
La Casa de la Ciutat (Obecni Dum) és una construcció art nouveau espectacular, amb dibuixos en color a la façana, cúpula i marquesina. Té un cafè restaurant a la planta baixa que transporta del tot a cent i pico d'anys enrera.
Et gires un xic i nou canvi: l'edifici imponent de la Banca Nacional, un edifici funcional que diria que és dels anys 20, però que no és qualsevol cosa, sinó que té una austeritat i una repetició de línies molt elegant.
I per arrodonir la barreja, en un extrem de la plaça s'aixeca una torre gòtica, negra i tenebrosa, la torre de la pólvora.
A l'alçada de la Namesti Republiky, ja m'he rendit a la ciutat que anuncia contrastos a cada cantonada. Intueixo que hi ha originalitat i que hi tindré emocions I la llum del dia va minvant molt lentament, molt més lentament que a casa nostra, i ens trobem que ja és fosc, però que el cel és d'un blau pujat molt brillant.

Epíleg vel - Intencions Praga

Si algú ha llegit les entrades El vel i l'Informe Stasi, Més vel musulmà, Més vel (2), Encara més vel (3), i Més vel i fi (4) s'haurà adonat que el tema em fascina.

M'han dit, però, que escurci els posts i que el ditxós vel s'està allargassant massa. D'acord. Volia fer un epíleg dient que aquí n'hi ha que consideren que els francesos estan carregats de romanços i que això nosaltres ho solucionaríem amb mà esquerra i màniga ampla: "Fa falta temps i una generació".

Crec que no tenen raó. Penso que aquest radicalisme islàmic és un moviment nou, una nova manera de reconstruir la dignitat i l'esperança d'unes capes socials que l'han perduda. I que aquí també ens hi trobarem.

Doncs epíleg resumit i fi final.

Quan m'hagi refet del susto ETA-PP-Zapatero-Carod-Maragall tinc la intenció de començar una sèrie amb dibuixos sobre Praga i m'he jurat ser breu. (Dibuixos que es puguin clicar per ampliar, com aquest d'aquí al costat.)

Més vel i fi (4)

Acabo les notes del debat televisiu sobre el vel islàmic, amb les posicions de tres dones representatives de corrents molt diferenciats.

La primera: una noia, amb un mocador al cap que no deixa intuir orelles, coll o cabell, i tapada amb la gavardina preceptiva. És molt jove i s'expressa amb vehemència, però el seu discurs està ben estructurat i la sintaxi molt trabada. Es diu Saïda Kada, ha publicat el llibre "L'une voilée, l'autre pas" i ha fundat l'associació FFEME (Femmes Françaises Et Musulmanes Engagées).

La segona: una dona jove, però ja no tant, d'origen magrebí com l'anterior, amb maquillatge, joies i escot pronunciat. És infermera i també parla apassionadament. Es nota que no ha li ha estat fàcil emancipar-se, que se sent concernida per l'actual moviment islamista i que és combativa. És Nadia Amiri, i el seu testimoni ha estat escoltat, conjuntament amb el de Saïda Kada, per la Comissió Stasi

La tercera és una filòsofa i escriptora francesa, Elisabeth Badinter. És més gran que les altres, deu acostar-se als seixanta anys, i parla amb intel.ligència, seguretat i certa tristor. És respectuosa amb tothom, però implacable, i no se la veu en absolut disposada que es tiri per l'aigüera el que han aconseguit les dones en el últims trenta anys.

Pràcticament tots els homes que han parlat han insistit que el vel en si no s'ha de criticar. Alguns fan cara de dir-ho perquè és el políticament correcte, el que cal dir. Bernard Stasi afirma que respecta les que volen portar el vel de bon grat, però que moltes altres s'hi veuen obligades i ha fet referència a com el van impressionar testimonis de dones kurdes, escoltades per la comissió, que relataven les humiliacions sofertes i com el trencament amb les seves famílies i clans havia estat inevitable por poder tenir un mínim de dignitat. Segones ell, aquestes dones li havien demanat que es protegís les noies, que no es permetés la repressió que elles havien sofert.

Jean Bauberot, l'únic que es va abstenir en l'aprovació final de l'informe Stasi, diu que hi ha dones per les quals, certament, el vel es una imposició, però que n'hi ha d'altres que s'emancipen duent vel. "Emancipar-se duent vel " o "emancipar-se perquè es duu el vel" semblen frases impossibles, fins que sentirem parlar a la Saïda Kada i mirarem després la web de la seva societat.
(Cliqueu sobre "Continua" per seguir llegint)


La Nadia Amiri a mi em fa pensar en aquestes kurdes. En algú que ha viscut el problema des de dins i que sap molt be què significa la repressió. En un moment del debat denuncia que a França siguin possibles els matrimonis forçats i arreglats per les famílies per permetre la instal.lació d'un parent immigrat de nou. Diu que a Strasburg, per exemple, hi ha tractes per a la venda de noies al carrer, a plena llum del dia.

La Saïda Kada s'indigna i diu que s'assimila a l'islamisme tot el que hi ha de dolent a les barriades. Que hi ha viols i tràfic de dones a d'altres cultures, que no és privatiu del món musulmà. I s'exclama "¿De veritat algú creu que, pel fet de dur vel, una noia aprova tot el que hi ha de dolent als barris marginals?". Ja està tipa que s'assimili gueto amb Islam, i es posa com a exemple: ella duu vel i no ha viscut mai a cap d'aquests barris. (Sí, se la veu culta, amb una seguretat pròpia d'una família benestant).

Continua el seu discurs sostenint que el mocador és una opció personal de signe religiós, que ha de ser respectada. Denuncia que emancipació vulgui dir occidentalització. I assegura que la dona musulmana també es vol implicar en la vida social i sortir de la cuina, però que ha de tenir llibertat de fer-ho a la seva manera. Reclama ser considerades ciutadanes a part sencera portant vel. S'embala i denuncia que hi ha una discriminació contra les dones amb mocador, que se les considera ciutadanes de segona... Llavors el Bernard Stasi demostra una vegada més que no suporta aquest tipus d'acusacions, es gira i li diu: "Doncs tingui en compte que és millor ser musulma a França que a la majoria de països islàmics!"

La infermera Nadia Amiri recorda que en segons quins ambients és duríssim no dur vel i retreu "a les noies velades" que si és veritat que estan per l'emancipació de la dona, mai no les hagi vistes manifestar-se en contra les lapidacions.

La Saïda Kada es defensa. Que la Nadia Amiri no les hagi vistes, no vol dir que no actuïn. Elles fan coses, assegura, estan pels drets de la dona, no accepten les opressions. No han coincidit en el lloc i el moment, però s'organitzen i cita la societat que ella mateixa ha creat (FFEME).

La Saïda Kada té una actitud molt semblat a la de les noietes de Montpellier amb mocador que han sortit en un reportatge fa una estona. No semblen bledes ni submises, se les veu fortes i animades, amb una vitalitat que concentren, a primer cop d'ull, en aquest famós vel, però que probablement abraça moltes altres qüestions. Unes deien:"Mai em faré fer un certificat de virginitat, mai." L'altra diu: "No ens agraden moltes de les coses que passen als suburbis i actuem".

L'Elizabeth Badinter té una mirada d'ulls molt clars, dura.
Recorda que fa 15 anys no hi havia ni una sola noia amb mocador a l'escola i que la integració funcionava. Ara, confessa, li fa molta pena veure que ha deixat de funcionar i que es refusa la igualtat. Diu: "Beneïda sigui l'escola pública i laica que protegeix les nenes d'aquestes del mocador que els reciten la llicó".

La Saïda Kada salta una altra vegada:"Per defensar les sense nom, les anònimes, que us imagineu que no voldrien portar vel, se'ns prohibeix dur-lo a les que el porten de bon grat!"

Però la Badinter té idees clares sobre la lliberació femenina: "Voldria recordar que la lluita de les dones pel dret al propi cos ha estat dura, i que s'ha fet sempre contra les religions. Contra la religió catòlica, i contra les altres. Contra totes." Rememora les reticències de Pius XII quan es va començar a parlar del part sense dolor. Acaba dient que voldria que les noietes musulmanes sabessin que han de tenir dret al seu cos: "Tenen dret a portar vel, si volen, però també se'ls ha de dir que tenen dret a no ser verges, si no volen".

Encara més vel (3)

Crec que avui encara no podrem acabar amb les informacions extretes del programa televisiu sobre el vel.

Ahir no vaig dir que en aquest debat, al costat de moments preocupants pel desamor manifest entre les dues comunitats, hi ha hagut moments còmics.
Quan el senyor Alaoui, factòtum de la Unió d'Organitzacions Musulmanes de França, es discutia amb una sociòloga magrebina especialista en religions; quan s'atacaven l'un a l'altre amb versets del Corà amunt i versets del Corà avall; quan ens vam assabentar que els versets parlaven del vel tipus tal i del vel tipus qual; que un vel s'esqueia en situacions així i un altre en situacions aixà; quan semblava que l'únic problema important de França era si el hijab, el niqab o el burqa eren o no preceptius; llavors vam sentir com el senyor Alaoui donava un argument en un to que semblava definitiu: "Però si, justament, el senyor Nicolas Sarkozy ha anat a Egipte per a aquesta qüestió! I allà li ha estat confirmat que el vel és preceptiu!"
En efecte, el Sarkozy, que és un pàjaro de molt de cuidado que acabarà sent president de la República, ha anat a Egipte i es veu que s'ha parlat del tema. Però, la veritat, no crec que hi hagi anat especialment per consultar-ho, i si fos així, encara ho trobaria més extravagant.

Una altra sorpresa ha estat veure el gran rètol amb què es titulava l'emissió: "Dieu, la République, la France". Els francesos són únics per als grans mots i es mereixerien que vingués un capellà dels d'abans i els digués allò de "no dirás el nombre de Dios en vano".

I encara m'ha fet riure el conductor del debat, quan davant d'una resposta sibil.lina del bisbe de Lille, que era present al programa, li ha dit "Monsenyor, no sigui jesuïta".

Vejam ara posicions clares de determinats grups.


En primer lloc el Partit Socialista, representat aquí per Jack Lang, que considera que aquesta llei no servirà de res, perquè és ambigu dir que als serveis públics s'han de prohibir els signes religiosos ostentadors o ostensibles. "¿Quina ha de ser la mida d'una creu per dir que és ostensible o no?" s'ha preguntat l'antic ministre socialista. Són, doncs, partidaris de prohibir tot signe religiós, ostensible o discret, en un servei públic: "A l'escola, que cadascú porti la religió a dins del seu cor i no, sobre la jaqueta o sobre el cap" ha conclòs, posant-se líric. No ha estat gens convincent i fins i tot m'ha semblat una argumentació pueril. Perquè, si és que el problema són "les mides" i la "visibilitat" ¿què passa si una noia porta una mà de Fàtima petitona penjada del coll, sota el jersei, però fa calor i se'l treu?

El rabí portaveu de la comunitat hebraica de París ha sigut categòric: compliran la llei i són aferrissats partidaris de la laïcitat: "Per a nosaltres ha estat una salvació, una protecció, perquè representa un respecte per a totes les religions."
Per cert, aquest rabí, no fa molt, va ser apallissat per adolescents al mig del carrer i deixat inconscient a la vorera.

El bisbe de Lille, que d'alguna manera representa l'Església Catòlica, a part de mostrar-se, sí, un xic jesuític, ha expressat reticències vers la llei, emparant-se en els problemes de rebuig que podria crear, que agreujarien encara més la divisió entre religions. Afegeixo jo: l'Església sempre ha estat contrària a la laïcitat, especialment pel que fa a l'escola que és el bastió principal, i en realitat la llei de 1905 (vegeu l'informe Stasi) es va fer per combatre la influència catòlica.

Hi ha hagut també posicionaments individuals interessants. Un francès d'origen algerià, cap d'una empresa que no sé a què es dedica, però que és important i que treballa per al Ministeri de Defensa, ha dit: "Ara es repeteix sovint que França té la comunitat hebraica i la comunitat islàmica més nombroses d'Europa, i que l'Islam és la segona religió del país. Senyors, això no és d'ara ni d'ahir. Fa 130 anys que l'Islam és la segona religió de França." I els ha recordat que, des que Algèria era francesa, la religió musulmana ha format part del país, i que els que la professaven no van ser en absolut tractats seguint els principis de la laïcitat.
Quan ha acabat de parlar hi ha hagut un silenci. El fantasma de la guerra d'Algèria, que volta sense ser anomenat, pesa més del que sembla en tot el debat.

Un altre franco-algerià, investigador membre del C.N.R., és a dir un home integrat a l'elit intel.lectual francesa, també ha tingut una reacció d'orgull per la identitat d'on prové, i ha dit que la situació de misèria social que es viu als barris marginals de les ciutats franceses, porta les víctimes a reagrupar-se. Ha dit una frase que he trobat gràfica: "Els pobres saben que s'han de comptar per fer-se valdre".

Entre les intervencions n'hi ha hagut un parell que han coincidit a defensar la discriminació positiva. He escoltat amb interès, perquè en general això de la discriminació positiva sempre m'ho he mirat amb prevenció. Un responsable d'una Facultat de Ciències Polítiques de no sé quina Universitat francesa, ha insistit en l'esperança que injecta en una capa social desfavorida el fet de veure que se'ls fa confiança i que se'ls reserven places, per exemple a la Facultat de Ciències Polítiques.

L'altre personatge que ha defensat la mateixa línia ha estat un policia. Ha començat recordant que, a certs barris convertits en guetos, els únics serveis estatals que hi actuaven eren la policia i el servei de correus. Els altres havien dimitit. He recordat un reportatge que parlava justament d'això: els metges es negaven a fer atenció domiciliària, en especial a la nit, en una d'aquestes "cités", tips de patir agressions, amenaces i de trobar-se els seus cotxes destrossats o de no trobar-los.
Doncs bé, el policia ha explicat que s'havia decidit reclutar nous membres, assignant un nombre de places per a persones d'origen estranger, hem entès que africanes. El motiu, però, sembla que no era injectar esperança a aquestes capes marginades fent-los confiança, tal com preconitzava el professor de Ciències Polítiques, sinó que la raó era tenir policies d'origen, posem, magrebí, que inspirarien més confiança entre la població d'aquest mateix origen. I el resultat positiu, citat pel policia, era que actualment aquests nous guàrdies d'origen africà sentien com a propis els èxits i els fracassos no sé si del Cos o de la Brigada: "Vibren amb nosaltres".
En fi. Un concepte fa néixer una paraula, la paraula té èxit, cadascú l'agafa per una pota diferent, la retorça a la seva manera i la fa servir en el seu camp. El resultat ja són figues d'un altre paner.

(Ens queda, encara, parlar de les dones, amb vel i sense vel, magrebines i franceses. Totes m'han semblat de molta empenta. Ho farem el dilluns en el últim "Més vel 4".)

Més vel (2)

Continuo amb el d'ahir.
Dèiem que en el debat televisiu del dilluns em vaig assabentar que avui dia és relativament freqüent que noies franceses d'origen magrebí demanin certificats de virginitat per tranquil.litzar la parentela.
Un jove ginecòleg reconeix que, tot i estar radicalment en contra d'aquests certificats i del que representen, n'expedeix quan es troba amb noies desesperades. També diu que en aquests mateixos ambients es demanen operacions de reconstrucció de l'himen, tot precisant que això no és exclusiu del món musulmà, sinó que també es practica, i sobretot es practicava, en altres ambients. M'alegro que faci la precisió.
Passen un mini-reportatge sobre un grup de noietes franco-magrebines de Montpeller que creuen que tenen el deure de "mantenir-se castes", però que es declaren totalment contràries a aquests certificats, perquè els consideren una humiliació per a la noia. La determinació d'algunes d'aquestes nenes, amb uns mocadors que els emboliquen tot el cap, és forta. Tenen un punt de combativitat del que tindrem més exemples durant el debat d'aquesta nit.
Una ginecòloga, que atén joves musulmanes, intervé deplorant "que molt sovint es veuen abocades a pràctiques sexuals no desitjades, com la fel.lació o la sodomia, per l'obligació de mantenir-se verges abans del matrimoni". Aquí trobo a faltar una referència a les similituds amb el món no-musulmà, al menys pel que fa als costums d'algunes dècades enrera.

Sí, sentint-los a tots plegats, tan aviat tens la sensació que hi ha una extensió perillosa de l'integrisme, una extensió a vegades lliure, a vegades forçada, però sempre regressiva per a la dona, com pots tenir una sensació molt diferent: s'encoloma a l'integrisme musulmà tot el que tenen de dolent la misèria, la ignorància i l'endarreriment dels barris marginals.
Les 64 dones assassinades per les seves parelles l'any passat a Espanya no són el resultat de la radicalització de l'Islam. I no em vull posar dramàtica.

Torno al vel.


Alguns centren la discussió sobre si el mocador és dut per una qüestió moral, o bé per una qüestió religiosa, és a dir, si es tracta d'un tema de costums o d'una prescripció religiosa. Aquest punt, que a mi d'entrada em va semblar la discussió sobre el sexe dels àngels, resulta per a alguns molt important.
El portaveu de la Unió d'Organitzacions Musulmanes de França, el senyor Alaoui, pretén que es tracta d'una prescripció religiosa, inclosa en el Corà, i que per tant portar el vel és obligatori per a una musulmana creient i practicant. ¿Com pot, doncs, la República prohibir a les joves practicar bé la seva religió? ¿Com pot França no respectar la llibertat de consciència?
El senyor Alaoui té un càrrec molt important, és un francès musulmà conscient que li toca passar per la corda fluixa, i se'l nota absolutament determinat a no dir ni mitja paraula en contra de la sacro-santa laïcitat, sinó que insisteix i insistirà que laïcitat i Islam són d'allò més compatibles en tot temps i en tota ocasió.
Però una sociòloga de nom islàmic, especialista en religions i en particular en la musulmana, li discuteix el principi: enlloc no es diu, en el Corà, que la dona no pugui mostrar els cabells, és només un costum que per tant pot ser canviat i, si la República demana que a l'escola no es porti vel, en cap cas s'està atemptant contra la consciència religiosa, sinó que es demana només de canviar un hàbit, com si es demanés als nois de posar-se en fila per entrar a classe.

Aquest és, doncs, l'aspecte religiós de la discussió, però directament lligat al polític: quan el senyor Alaoui es queixa i diu que, si els islàmics discuteixen la prohibició del vel a classe, sembla que siguin menys bons ciutadans que els altres, quan s'exclama i es pregunta si no tenen dret els ciutadans musulmans a protestar per una llei, el Bernard Stasi salta de la cadira com si l'haguessin punxat i li etziba: "El dissabte passat us vau poder manifestar tranquil.lament en contra de la llei. Els musulmans teniu més dret de protestar a França que a molts països islàmics".
Se sent un conat d'aplaudiments entre el públic, ràpidament ofegats pel presentador del debat.

Hi ha moments, com ha estat aquest, on es veu que ens trobem davant de dues comunitats que no són amigues. Una vol clavar una pica en el territori, fer-se un lloc, mentre que l'altra no està disposada que li trepitgin el voraviu i li critiquin cap principi.
(La continuació en una pròxima entrega)

Més vel musulmà

Dilluns 19 al vespre, hi ha hagut un debat a la televisió francesa sobre informe Stasi, la futura llei sobre la defensa de la laïcitat i el famós vel islàmic a les escoles públiques. Vaig parlar d'això el 17 de desembre, i ara hi vull tornar perquè hi ha diverses coses que m'han interessat.
La primera és que m'he preguntat si a la televisió espanyola, posem a la TV1, seria possible un debat del mateix nivell: dues hores de durada, participació ben bé d'una vintena de persones qualificades de les opinions més diverses, sense insults ni crits, i a més, i això és el més notable, un cara a cara entre Jean Louis Borloo, l'actual ministre de Renovació ciutadana, i l'antic ministre socialista de Cultura, Jack Lang, que ara és únicament diputat. M'he preguntat si seria possible només uns instants, perquè és evident que la resposta és no. ¿Un Alvarez Cascos o similar acceptant debatre calmadament amb la Carmen Alborch o el Jorge Semprún, posem per cas? Aquí la dreta no és ni civilisé ni républicaine.
La segona cosa que crida de seguida l'atenció és que el mocador és només la punta de l'iceberg d'una preocupació més profunda per una situació de crisi, que realment existeix, però que és vista de molt diferents maneres.
El Bernard Stasi, que el tenien assegut en un lloc preferent, diu que la comissió que es va crear per estudiar la situació no tenia la intenció de proposar que es fes cap llei, i que si haguessin votat la possibilitat els primers dies de reunió, les tres quartes parts dels membres, ell mateix inclòs, hi hauria estat en contra, però que vistos els testimonis recollits i fet l'estudi, van arribar a la conclusió que hi havia "grups organitzats que combatien la laïcitat i temptejaven la resistència de la República", i que davant d'aquesta situació s'havia de donar una resposta clara.
L'únic membre de la comissió Stasi que es va abstenir en la votació final de l'informe, Jean Bauberot, també era present al debat i ha assenyalat que hauria votat afirmativament i hauria estat partidari de fer una llei especial, si l'informe "hagués distingit entre un mocador discret i un mocador agressiu, per dir-ho d'alguna manera", però que prohibir tot mocador per considerar-lo signe ostentador i proselitista d'una religió, li semblava que podia ser contraproduent. "Hi ha més discriminació patida que no pas exercida" ha dit, volent significar que hi ha més discriminació antimagrebina que no pas opressió de grups integristes. També era partidari que l'informe hagués assenyalat que "a molts llocs els trens arriben a l'hora", és a dir que no tot era un desastre.
També intervé una Madame le Proviseur, directora d'un Lycée, que ha estat membre de la comissió. Invoca la necessitat d'una llei per donar un marc de referència homogènia a l'actuació dels directors de col.legis i instituts, que s'han sentit desorientats sense saber com havien d'actuar i fins on podien arribar les coses. Amb tot, és partidària de la mediació i la persuasió, i explica també les dificultats dels alumnes de formació professional d'origen magrebí per ser acceptats en pràctiques a les empreses. Poc a poc, en boca de l'un i de l'altre, surten detalls que dibuixen aspectes no coneguts de la situació.
Per exemple, la posició del Col.legi de metges, que ha passat una nota a tots els col.legiats dient que no expedeixin certificats de virginitat. Es veu que moltes noies musulmanes demanen al metge un certificat, perquè els és exigit per la família política, per casar-se, o a vegades pels mateixos pares de la noia, per controlar-la: "Si vols anar de viatge amb l'Institut t'hi deixo anar, però a la tornada vull que m'ensenyis un certificat de virginitat".
(Demà continuo)

Être et avoir

M'havien recomanat la pel.lícula "Ser y tener" i també me l'havien criticada alguns col.legues que coneixen el ram: "massa idealista" em van dir. La veritat és que m'ha agradat, m'ha agradat molt, però tenia raó el Gregorio Morán a les "Sabatinas intempestivas" a La Vanguardia del dissabte passat, 10 de gener: ¿on és la tele en aquesta pel.lícula? No se li veu el pèl. El Carles Miró citava l'article del Morán a propòsit de com l'esquerra ha abandonat l'escola pública. Jo ara em fixo en un altre aspecte d'aquell article: l'absència d'aparells de televisió en cap de les cases que surten al film. Crec que una de les coses, entre moltes d'altres, que han canviat les criatures actuals, si es comparen amb les d'altres generacions, és la impaciència que pateixen, alentada per l'ús del zapping. No hi ha temps per esperar si una cosa t'agradarà o no, mentre dubtes ja estàs mirant un tros d'una altra pel.lícula. S'ha creat un culte a la immediatesa, que crea aules desbordants d'histerisme. A la pel.lícula, en canvi, es viu una placidesa envejable a la classe.

Trufes

Durant les vacances de Nadal he tingut ocasió de menjar trufes de xocolata fetes a casa. Són boníssimes.
La Mariona Bigorra, que les ha fetes, ens dóna la recepta.
Necessiteu:
-600 gr. de xocolata especial per a postres
-un pot de llet condensada (dels petits)
-50 gr. de mantega
-xocolata ratllada o virutes de xocolata (a les botigues aquestes noves on venen xocolates en tenen una gran varietat
-motlles individuals per a bombons (a Barcelona, a la Industrial Bolsera els venen de 100 en 100)

Compreu dues preses de xocolata Torres ("Chocolate para postre") de 300gr cada una. Desfeu-les en un recipient al bany Maria. Afegiu-hi un pot de llet condensada, sempre al bany Maria i sense parar de remenar. Afegiu-hi també 50 gr. de mantega i acabeu de barrejar-ho tot bé. Poseu aquesta barreja al congelador perquè s'endureixi i es pugui treballar, però no l'hi deixeu gaire estona perquè no s'ha de congelar. Feu les boletes de xocolata ajudant-vos d'unes currelletes i dels dits (aquesta és la part on segur que us acabareu embrutant) i un cop ben arrodonides les "enfarineu" amb la xocolata ratllada o bé amb els cargolillos de xocolata. Un cop acabades les heu d'anar posant d'una en una en motlles de paper de plata especials per a bombons. Surten gairebé 300 trufes. Podeu guardar-les a la nevera (però no és imprescindible).
Si en voleu fer menys, doncs calculeu, experimenteu i ja ens ho eplicareu.

Così fan tutte

Al Liceu fan l'òpera de Mozart "Così fan tutte" amb escenografia de Josep Mª Flotats. Sembla ser que la nit de l'estrena van xiular la seva posada en escena. Li criticaven que un dels decorats evoqués la paret d'una fàbrica tèxtil (crec que la crítica d'un diari precisava "una fàbrica del Llobregat") i que fes sortir pel fons uns manifestants que xiulaven la Internacional. Dit així... doncs potser sí que la cosa no anava ben enfocada.
Vegem-ho de més a la vora:
L'argument del "Così fan tutte", despullat de música, de veus i de mots, no pot ser més poca-solta, amb permís dels que hi entenen.
A Nàpols, un filòsof escèptic pretén que totes les dones són infidels i volubles, i repta dos soldats enamorats a posar a prova les seves promeses. Accepten la juguesca i fan veure que marxen a la guerra, però retornen disfressats d'albanesos que fan la cort a les dues noies. Elles es resisteixen i es resisteixen, però finalment acaben cedint. Val a dir que ells, entre altres argúcies, han fet veure que se suïcidaven de desesperats que estaven perquè elles no accedien a la seva requesta.
Quan descobreixen que els albanesos no són altres que els seus promesos, elles demanen que els hi arrenquin la vida, perquè no tenen dret a viure de tan infidels que han estat, supliquen ser assassinades. Però el filòsof escèptic intervé: si totes són iguals, i els nois bé s'han de casar, doncs que es casin amb aquestes, perquè tant se val aquestes com unes altres.
És una misogínia que recorda aquestes obres del teatre clàssic espanyol, on en el millor dels casos a la mossa seduïda me la fiquen en un convent i a partir del segon acte ja no se'n parla més. Esbandit el problema de la noia, l'obra es pot centrar llavors a aclarir com els homes renten el seu honor.
El Flotats fa sortir uns personatges que fan de poble, vestits i il.luminats de manera que recorden la pel.lícula Novecento del Bertoluci. Són un contrapunt al, diguem-ne, drama, que al començament no acaba de quedar molt clar quina funció té. Però que adquireix tot el seu sentit quan el filòsof demostra que totes són iguals i diu la frase "così fan tutte": en aquell moment pel fons de l'escena passa la manifestació popular amb pancartes reivindicatives, la més vistosa de les quals diu "così fan tutti".
Crec que és una troballa contraposar el "tutte" femení al "tutti" masculí, i el que passa és que al Liceu sentir la Internacional encara que sigui xiulada fluixet, gairebé insinuada, els fa urticària.

Óscar Tusquets

Dins l'any del disseny, se celebra al Palau de Pedralbes (fins al 22 de febrer) una exposició antològica de l'obra de l'arquitecte i dissenyador Óscar Tusquets. Hi ha de tot: objectes, dibuixos, maquetes, fotos i quadres. I també frases dels seus amics.
Bueno... per a mi ha estat una decepció, perquè enmig de coses sense cap dubte molt valuoses, n'hi ha d'altres, he trobat que masses, que no són de bon gust. O que no estan bé. Per exemple, una taula parada amb la vaixella dissenyada per ell: les tassetes de cafè tenen tres potetes, o sigui que cada tassa en lloc d'aguantar-se pel cul, s'aguanta sobre les potetes. Penso com es deuen multiplicar els escrostonats de les tasses i m'imagino un joc de cafè tot tort, amb una tassa decantada per aquí i l'altra per allà. És només un exemple.

N'he sortit desencantada, perquè bàsicament el que coneixia de l'Oscar Tusquets eren dues manifestacions que m'havien agradat molt. M'havien fet veure un individu que tocava moltes tecles amb un toc genial.
En primer lloc el llibre "Todo es comparable" (Edit Anagrama, colección Argumentos, 1998) amb reflexions diverses escrites en un estil molt viu. Hi parla des de com desguassa l'aigua de pluja el Partenó, fins a la semblança entre les bodes angleses en la realitat i les que surten a la pel.lícula "Tres bodas y un funeral", passant per una crítica a les etiquetes dels jerseis, que piquen i costen molt de descosir. És un llibre que té molta gràcia.
La segona manifestació que em va fascinar va ser l'exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que es va muntar ara fa dos anys, titulada "Rèquiem per l'escala". (Reprodueixo aquí alguns dels esbossos que vaig fer a partir de les fotos que s'hi exposaven).



(Graners berbers. Tunísia)

Era una mostra molt original, composta bàsicament de fotos d'escales (també alguns dibuixos, fragments de pel.lícules i instal.lacions) agrupades segons els tipus geomètrics i jo diria que segons criteris poètics.


(Escales excavades a la muntanya. Petra (Jordània)

L'exposició remarcava que l'escala ha deixat de ser un repte artístic, per convertir-se en un mer espai de servei: "Hem passat de considerar-la el cor de l'edifici a projectar-la com una sala de calderes".



(Tronc tallat en forma d'escala. Edat de ferro. Dinamarca)

Al final del recorregut hi havia una immensa reproducció fotogràfica d'una escala monumental (Òpera Garnier o similar) i hi estaven assenyalats amb retolador tots els detalls arquitectònics que ara no es podrien projectar perquè la normativa els prohibeix. Conclusió irònica.
Va ser una visita que em va emocionar.
Avui m'he quedat amb ganes de fer una tria d'escales "meves": vistes, mirades, dibuixades per mi.


(Arquitectura-escultura al desert. Autor: Hannsjorg Volh. 1997. Títol: "Himmelstreppe", Escala al cel)

Exposició Myrurgia

Al Palau Nacional de Montjuïc (el MNAC) hi ha una exposició fins al 15 de febrer titulada "MYRURGIA 1916 -1936 Bellesa i Glamour". Petita i deliciosa. Flascons de perfum, envoltoris de sabó, capses de polvos, cartells, fotos, alguna escultura. És una mostra d'art déco, tan escàs a Catalunya. Alguns dissenys són clarament noucentistes (el mateix nom de l'empresa, d'arrels gregues, és una mostra de l'interès pel classicisme), i n'hi ha entre els més antics que tenen reminiscències modernistes. És interessant el tractament del tema oriental per crear un món exòtic i com s'explota, també, el tema espanyol per a la mateixa finalitat. Alguns objectes tenen un toc que jo en diria "funerari", d'un seriós blanc-negre-gris, que evoca l'estil de l'art déco de l'Empire State building de Nova York. Dels anys 30 hi ha fotos d'artistes que passaven pel Liceu, que semblen fetes a Hollywood. L'exposició fa pensar en un bullir intel.lectual i artístic segat per la guerra i el franquisme. Desconeixia l'existència de personatges com l'escultor i empresari Esteve Monegal, el dissenyador Eduard Jener i el fotògraf Ramon Batlles. (Edifici Myrurgia: C.Mallorca cantonada Nàpols, a Barcelona)

La Geli

La Geli ha dit diverses coses sobre la sanitat, entre les quals que no hem d'oblidar que el responsable últim de la salut és l'usuari (no recordo si deia exactament l'usuari). M'encantaria que ho creguessin de debò i que encomanessin la creença a tothom. En els col.legis no s'enviaria els nens a les mútues a la primera rascada a l'hora del pati, com es fa ara per por de complicacions i possibles denúncies, sinó que se'ls ensenyaria a curar-se. I quan hi ha passa de grip, la gent sabria que té la grip i es quedaria a casa colgadeta al llit enlloc de sortir per anar a fer cua a l'ambulatori.