Encara més vel (3)

Crec que avui encara no podrem acabar amb les informacions extretes del programa televisiu sobre el vel.

Ahir no vaig dir que en aquest debat, al costat de moments preocupants pel desamor manifest entre les dues comunitats, hi ha hagut moments còmics.
Quan el senyor Alaoui, factòtum de la Unió d'Organitzacions Musulmanes de França, es discutia amb una sociòloga magrebina especialista en religions; quan s'atacaven l'un a l'altre amb versets del Corà amunt i versets del Corà avall; quan ens vam assabentar que els versets parlaven del vel tipus tal i del vel tipus qual; que un vel s'esqueia en situacions així i un altre en situacions aixà; quan semblava que l'únic problema important de França era si el hijab, el niqab o el burqa eren o no preceptius; llavors vam sentir com el senyor Alaoui donava un argument en un to que semblava definitiu: "Però si, justament, el senyor Nicolas Sarkozy ha anat a Egipte per a aquesta qüestió! I allà li ha estat confirmat que el vel és preceptiu!"
En efecte, el Sarkozy, que és un pàjaro de molt de cuidado que acabarà sent president de la República, ha anat a Egipte i es veu que s'ha parlat del tema. Però, la veritat, no crec que hi hagi anat especialment per consultar-ho, i si fos així, encara ho trobaria més extravagant.

Una altra sorpresa ha estat veure el gran rètol amb què es titulava l'emissió: "Dieu, la République, la France". Els francesos són únics per als grans mots i es mereixerien que vingués un capellà dels d'abans i els digués allò de "no dirás el nombre de Dios en vano".

I encara m'ha fet riure el conductor del debat, quan davant d'una resposta sibil.lina del bisbe de Lille, que era present al programa, li ha dit "Monsenyor, no sigui jesuïta".

Vejam ara posicions clares de determinats grups.


En primer lloc el Partit Socialista, representat aquí per Jack Lang, que considera que aquesta llei no servirà de res, perquè és ambigu dir que als serveis públics s'han de prohibir els signes religiosos ostentadors o ostensibles. "¿Quina ha de ser la mida d'una creu per dir que és ostensible o no?" s'ha preguntat l'antic ministre socialista. Són, doncs, partidaris de prohibir tot signe religiós, ostensible o discret, en un servei públic: "A l'escola, que cadascú porti la religió a dins del seu cor i no, sobre la jaqueta o sobre el cap" ha conclòs, posant-se líric. No ha estat gens convincent i fins i tot m'ha semblat una argumentació pueril. Perquè, si és que el problema són "les mides" i la "visibilitat" ¿què passa si una noia porta una mà de Fàtima petitona penjada del coll, sota el jersei, però fa calor i se'l treu?

El rabí portaveu de la comunitat hebraica de París ha sigut categòric: compliran la llei i són aferrissats partidaris de la laïcitat: "Per a nosaltres ha estat una salvació, una protecció, perquè representa un respecte per a totes les religions."
Per cert, aquest rabí, no fa molt, va ser apallissat per adolescents al mig del carrer i deixat inconscient a la vorera.

El bisbe de Lille, que d'alguna manera representa l'Església Catòlica, a part de mostrar-se, sí, un xic jesuític, ha expressat reticències vers la llei, emparant-se en els problemes de rebuig que podria crear, que agreujarien encara més la divisió entre religions. Afegeixo jo: l'Església sempre ha estat contrària a la laïcitat, especialment pel que fa a l'escola que és el bastió principal, i en realitat la llei de 1905 (vegeu l'informe Stasi) es va fer per combatre la influència catòlica.

Hi ha hagut també posicionaments individuals interessants. Un francès d'origen algerià, cap d'una empresa que no sé a què es dedica, però que és important i que treballa per al Ministeri de Defensa, ha dit: "Ara es repeteix sovint que França té la comunitat hebraica i la comunitat islàmica més nombroses d'Europa, i que l'Islam és la segona religió del país. Senyors, això no és d'ara ni d'ahir. Fa 130 anys que l'Islam és la segona religió de França." I els ha recordat que, des que Algèria era francesa, la religió musulmana ha format part del país, i que els que la professaven no van ser en absolut tractats seguint els principis de la laïcitat.
Quan ha acabat de parlar hi ha hagut un silenci. El fantasma de la guerra d'Algèria, que volta sense ser anomenat, pesa més del que sembla en tot el debat.

Un altre franco-algerià, investigador membre del C.N.R., és a dir un home integrat a l'elit intel.lectual francesa, també ha tingut una reacció d'orgull per la identitat d'on prové, i ha dit que la situació de misèria social que es viu als barris marginals de les ciutats franceses, porta les víctimes a reagrupar-se. Ha dit una frase que he trobat gràfica: "Els pobres saben que s'han de comptar per fer-se valdre".

Entre les intervencions n'hi ha hagut un parell que han coincidit a defensar la discriminació positiva. He escoltat amb interès, perquè en general això de la discriminació positiva sempre m'ho he mirat amb prevenció. Un responsable d'una Facultat de Ciències Polítiques de no sé quina Universitat francesa, ha insistit en l'esperança que injecta en una capa social desfavorida el fet de veure que se'ls fa confiança i que se'ls reserven places, per exemple a la Facultat de Ciències Polítiques.

L'altre personatge que ha defensat la mateixa línia ha estat un policia. Ha començat recordant que, a certs barris convertits en guetos, els únics serveis estatals que hi actuaven eren la policia i el servei de correus. Els altres havien dimitit. He recordat un reportatge que parlava justament d'això: els metges es negaven a fer atenció domiciliària, en especial a la nit, en una d'aquestes "cités", tips de patir agressions, amenaces i de trobar-se els seus cotxes destrossats o de no trobar-los.
Doncs bé, el policia ha explicat que s'havia decidit reclutar nous membres, assignant un nombre de places per a persones d'origen estranger, hem entès que africanes. El motiu, però, sembla que no era injectar esperança a aquestes capes marginades fent-los confiança, tal com preconitzava el professor de Ciències Polítiques, sinó que la raó era tenir policies d'origen, posem, magrebí, que inspirarien més confiança entre la població d'aquest mateix origen. I el resultat positiu, citat pel policia, era que actualment aquests nous guàrdies d'origen africà sentien com a propis els èxits i els fracassos no sé si del Cos o de la Brigada: "Vibren amb nosaltres".
En fi. Un concepte fa néixer una paraula, la paraula té èxit, cadascú l'agafa per una pota diferent, la retorça a la seva manera i la fa servir en el seu camp. El resultat ja són figues d'un altre paner.

(Ens queda, encara, parlar de les dones, amb vel i sense vel, magrebines i franceses. Totes m'han semblat de molta empenta. Ho farem el dilluns en el últim "Més vel 4".)