Més vel (2)

Continuo amb el d'ahir.
Dèiem que en el debat televisiu del dilluns em vaig assabentar que avui dia és relativament freqüent que noies franceses d'origen magrebí demanin certificats de virginitat per tranquil.litzar la parentela.
Un jove ginecòleg reconeix que, tot i estar radicalment en contra d'aquests certificats i del que representen, n'expedeix quan es troba amb noies desesperades. També diu que en aquests mateixos ambients es demanen operacions de reconstrucció de l'himen, tot precisant que això no és exclusiu del món musulmà, sinó que també es practica, i sobretot es practicava, en altres ambients. M'alegro que faci la precisió.
Passen un mini-reportatge sobre un grup de noietes franco-magrebines de Montpeller que creuen que tenen el deure de "mantenir-se castes", però que es declaren totalment contràries a aquests certificats, perquè els consideren una humiliació per a la noia. La determinació d'algunes d'aquestes nenes, amb uns mocadors que els emboliquen tot el cap, és forta. Tenen un punt de combativitat del que tindrem més exemples durant el debat d'aquesta nit.
Una ginecòloga, que atén joves musulmanes, intervé deplorant "que molt sovint es veuen abocades a pràctiques sexuals no desitjades, com la fel.lació o la sodomia, per l'obligació de mantenir-se verges abans del matrimoni". Aquí trobo a faltar una referència a les similituds amb el món no-musulmà, al menys pel que fa als costums d'algunes dècades enrera.

Sí, sentint-los a tots plegats, tan aviat tens la sensació que hi ha una extensió perillosa de l'integrisme, una extensió a vegades lliure, a vegades forçada, però sempre regressiva per a la dona, com pots tenir una sensació molt diferent: s'encoloma a l'integrisme musulmà tot el que tenen de dolent la misèria, la ignorància i l'endarreriment dels barris marginals.
Les 64 dones assassinades per les seves parelles l'any passat a Espanya no són el resultat de la radicalització de l'Islam. I no em vull posar dramàtica.

Torno al vel.


Alguns centren la discussió sobre si el mocador és dut per una qüestió moral, o bé per una qüestió religiosa, és a dir, si es tracta d'un tema de costums o d'una prescripció religiosa. Aquest punt, que a mi d'entrada em va semblar la discussió sobre el sexe dels àngels, resulta per a alguns molt important.
El portaveu de la Unió d'Organitzacions Musulmanes de França, el senyor Alaoui, pretén que es tracta d'una prescripció religiosa, inclosa en el Corà, i que per tant portar el vel és obligatori per a una musulmana creient i practicant. ¿Com pot, doncs, la República prohibir a les joves practicar bé la seva religió? ¿Com pot França no respectar la llibertat de consciència?
El senyor Alaoui té un càrrec molt important, és un francès musulmà conscient que li toca passar per la corda fluixa, i se'l nota absolutament determinat a no dir ni mitja paraula en contra de la sacro-santa laïcitat, sinó que insisteix i insistirà que laïcitat i Islam són d'allò més compatibles en tot temps i en tota ocasió.
Però una sociòloga de nom islàmic, especialista en religions i en particular en la musulmana, li discuteix el principi: enlloc no es diu, en el Corà, que la dona no pugui mostrar els cabells, és només un costum que per tant pot ser canviat i, si la República demana que a l'escola no es porti vel, en cap cas s'està atemptant contra la consciència religiosa, sinó que es demana només de canviar un hàbit, com si es demanés als nois de posar-se en fila per entrar a classe.

Aquest és, doncs, l'aspecte religiós de la discussió, però directament lligat al polític: quan el senyor Alaoui es queixa i diu que, si els islàmics discuteixen la prohibició del vel a classe, sembla que siguin menys bons ciutadans que els altres, quan s'exclama i es pregunta si no tenen dret els ciutadans musulmans a protestar per una llei, el Bernard Stasi salta de la cadira com si l'haguessin punxat i li etziba: "El dissabte passat us vau poder manifestar tranquil.lament en contra de la llei. Els musulmans teniu més dret de protestar a França que a molts països islàmics".
Se sent un conat d'aplaudiments entre el públic, ràpidament ofegats pel presentador del debat.

Hi ha moments, com ha estat aquest, on es veu que ens trobem davant de dues comunitats que no són amigues. Una vol clavar una pica en el territori, fer-se un lloc, mentre que l'altra no està disposada que li trepitgin el voraviu i li critiquin cap principi.
(La continuació en una pròxima entrega)