AL.LEGACIÓ per salvar Vil·la Urània i dilluns a les 8h tots allà

A més de recordar que dilluns 7 a les 8h del matí volen començar l'enderrocament de la vil.la urània I QUE SI SOM ALLÀ HO PODEM EVITAR, COPIO EL text de l'al.legació dirigit a l'Ajuntament de Barcelona:

 

A l’excm. Alcalde de l’ajuntament de barcelona

En RICARD PETIT MONSERRAT, amb DNI 36.616.347, actuant en nom propi i en el de tots els demés hereus legals i universals del testament del Sr. JOSEP COMAS I SOLÀ, amb domicili a efectes de notificacions a Barcelona, 08002, carrer Cucurulla núm 2, 2on pis,

MANIFESTA

 

Que jo i els qui represento hem tingut coneixement que l’Ajuntament ha ordenat l’enderrocament de la casa-torre situada a la finca 102-104 de la Via Augusta (carrer Saragossa 29-31) de propietat Municipal i està previst l’inici de l’execució de la citada decisió el proper dilluns 7 de maig de 2012, segons consta a uns cartells penjats a la porta i a la reixa de la tanca de pedra de la finca.

Que no podem estar en absolut d’acord amb la decisió presa per l’Ajuntament pels motius que tot seguit exposarem i ens oposem frontalment a l’enderrocament de la casa torre Vil·la Urània, EXIGINT L’ATURADA IMMEDIATA DE LES TASQUES D’ENDERROCAMENT, en base a les següents,

AL·LEGACIONS

PRIMERA.- La finca era propietat del nostre oncle Sr. Josep Comas i Solà, del que som hereus universals, que va establir en el seu testament atorgat l’any 1936 un llegat en favor de l’Ajuntament de Barcelona de la seva casa-torre Villa Urania situada al carrer Saragossa núm. 29 i Via Augusta núm. 102-104.

 En aquest llegat, tal com són perfectes coneixedors, s’establia la condició inequívoca que l’Ajuntament de Barcelona el destinés a l’Observatori Popular, Grup Escolar o institució cultural que es considerés adequada, fent llegat de la casa-torre específicament a aquests efectes.

En el seu testament va establir un usdefruit de la casa-torre a favor de la seva esposa N’Amèlia Sala Vallescà i la seva germana Filomena Sala Vallescà.

SEGONA.- El nostre oncle, Sr. Josep Comas i Solà va morir l’any 1937, i l’any 1942 en compliment de la voluntat consignada al testament es va fer entrega de la quasi-propietat de la finca a l’Ajuntament de Barcelona segons consta degudament acreditat a la inscripció 13ª de la finca núm. 839 del Registre de la Propietat.

Posteriorment, als anys 1956 i 1957 successivament van morir l’esposa del Sr. Josep Comas i Solà i la seva germana. L’any 1957, es va fer efectiu el llegat a l’Ajuntament de Barcelona segons consta a la Gaseta Municipal núm.28 d’abril de 1957.

Malauradament, l’Ajuntament de Barcelona no va complir la voluntat del nostre oncle i va deixar en total abandonament la finca, motiu pel qual després de diverses gestions davant l’Ajuntament de Barcelona perquè donés l’ús al qual estava condicionat el llegat, i veient que no es portava a terme, vàrem iniciar la corresponent demanda judicial que, en ser-nos el resultat favorable, va motivar que l’Ajuntament de Barcelona acceptés donar compliment al llegat, prenent el corresponent acord en sessió de la Comissió Executiva de 28.6.63, d’instal·lar una escola bressol (en terminologia de llavors un parvulari), amb el que creiem que es donava compliment a la voluntat del testador.

TERCERA.- El nostre oncle va ser una persona de reconegut prestigi científic internacional com a astrònom i, entre les moltes activitats que va realitzar, va construir l’Observatori Fabra, del que fou el seu primer director.

QUARTA.- Malgrat la dedicació i esforços perquè quedi per a la ciutat la que va ser la seva pròpia casa i des d’on va realitzar nombrosos descobriments, sembla ser que l’Ajuntament pretén de nou incomplir la voluntat del testador i el llegat que va fer a la ciutat a través de l’Ajuntament de Barcelona, fins al punt d’ordenar-ne la destrucció definitiva, fet que, de cap manera podem acceptar:

·        En primer lloc, l’enderrocament no té cap justificació, doncs, ni hi ha un pla concret d’actuació sobre el terreny un cop enderrocada la casa-torre, ni el que sembla ser que té intencions de fer l’Ajuntament es correspon amb el llegat, ja que, segons ha manifestat al veïnat, tindria intenció de convertir-ho en un casal d’avis, que no és cap equipament cultural ni depèn tan sols de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament sinó de Benestar Social i Ciutadania.

·        El fet que no hi hagi cap pla d’actuació concret i que aquest no s’hagi posat a disposició de la ciutadania provoca a més un nou atac a l’objecte del llegat, ja que, repetim, entenem que és perfectament clar que la propietat de l’Ajuntament ha de complir el condicionant de donar-hi el seu ús específic i no pot estar “abandonat” com va passar anys enrera.

·        D’altra banda, resulta que, a més, no s’hi pensa construir cap equipament de manera immediata, fet pel qual no té cap mena de sentit que se’n faci un enderrocament urgent i sense donar informació a la família, que hem hagut de fer-nos presents, per desgràcia, en múltiples ocasions davant aquest Ajuntament per fer valer la voluntat de Comas i Solà.

·        Trobem del tot inacceptables arguments que està donant l’Ajuntament als veïns en els darrers dies fent referència a una pretesa urgència en la intervenció per enderrocar la casa fonamentant-se en una inexistent falta d’higiene i estat de ruïna de la casa-torre:

o   La finca es troba en perfecte estat de conservació. És més, fins el passat any 2010 estava en perfecte ús com a escola bressol municipal.

o   Una ullada simple a la propietat fa ben palès el bon estat de conservació i el desencert de titllar-la de falta d’higiene, salubritat o estat de ruïna. La família personalment, els veïns i diversos mitjans de comunicació han pogut comprovar, les darreres 24 hores l’estat de la casa-torre i en tenen coneixement cabal.

o   Volem fer notar a l’Ajuntament, molt especialment, el nostre disgust pels fets que s’hi han produït en les darreres 24 hores, doncs hem pogut comprovar que han arrencat dues estàtues de les escales del jardí on hi havia dos lleonets de pedra i en penjar el cartell a la reixa de la tanca de pedra de la finca s’ha fet malbé part de la cornisa de la tanca, deixant caure la runa sobre la vorera sense cap mena de mirament. Aquests fets de destrucció de la finca, s’han produït, tal com han pogut constatar diversos testimonis, en les últimes hores i suposen un dany a la finca i al patrimoni de la ciutat que entenem que s’ha de reparar immediatament.

o   Adjuntem fotografies de l’estat de la finca ahir dijous 3 de maig de 2012 i avui a la tarda, divendres 4 de maig de 2012 per deixar constància del que s’ha manifestat.

 

Entenem, en conseqüència, que és evident que no hi ha cap pressa a executar cap ordre d’enderrocament de la casa-torre i que, a data actual, tampoc hi ha cap mena de justificació per dur-ho a terme.

CINQUENA.- En qualsevol cas, és evident que l’enderrocament de la casa-torre, vulnera frontalment el llegat que es va fer a l’Ajuntament, ja que en suposa la destrucció, doncs el que es va llegar no és altra cosa que la casa-torre amb els condicionants que ja hem esmentat. Que l’Ajuntament decideixi la destrucció del llegat és un fet incomprensible i del tot inacceptable per nosaltres com a hereus universals de Comas i Solà.

            ENDERROCAR la Vil·la Urània suposaria, no només deixar sense efecte el llegat que es va fer a aquest Ajuntament -que seria un fet no desitjat per la família que tenim com principal objectiu que la casa-torre tingui l’ús i titularitat que el nostre oncle va decidir i no un de particular-, sinó també causar un DANY IRREPARABLE al patrimoni cultural de la Ciutat de Barcelona i de molt difícil reparació als seus hereus legítims i als descendents d’en Josep Comas i Solà.

            És per això que EXIGIM DE L’AJUNTAMENT QUE ATURI IMMEDIATAMENT L’ORDRE D’ENDERROCAMENT DE LA VIL·LA URÀNIA DE BARCELONA.

SISENA.- A més dels motius expressats hem de manifestar la sorpresa que, sent nosaltres part directament interessada en qualsevol expedient que es tramiti per l’Ajuntament de Barcelona a modificar el caràcter del llegat (en aquest cas fins el punt d’intentar destruir-lo), l’Ajuntament de Barcelona no ens ho hagi comunicat, motiu pel que els tràmits que s’han dut a terme entenem que són nuls de ple dret. Complementàriament a aquest incompliment que comporta la invalidació dels acords que fins ara s’hagin adoptat, la decisió d’enderrocar la finca també vulnera el nostre dret de defensa, doncs ni tan sols hem pogut tenir-hi accés per comprovar-ne l’estat.

            Per tot el que s’ha exposat. DEMANEM, que se’ns tingui per compareguts i per fetes les al·legacions contra l’acord d’enderrocar la casa-torre Villa Urania del carrer Saragossa núm. 29 i Via Augusta 102-104 de Barcelona, i, pels motius que hem exposat, aturi l’enderrocament de la casa i qualsevol altre part de la finca i acordi retirar i deixar sense efecte qualsevol pla d’actuació que en suposi l’enderrocament futur o qualsevol altre acte d’incompliment de les condicions del llegat, i, en cas de no fer-se així, els advertim de manera expressa que exercitarem totes les accions legals a fi i efecte que es compleixi la voluntat que el testador va establir en el llegat fet a la ciutat de Barcelona i també aquelles que com a hereus universals ens corresponguin.

            Barcelona, a quatre de maig de dos mil dotze.

El dilluns a les 8h del matí ATUREM L'ENDERROC DE LA VIL·LA URÀNIA

Ja és segur que el dilluns dia 7 de maig de 2012 comencen l'enderroc de la Vil.la Urània. 

Ens hem proposat aturar-ho per diversos mitjans i amb diverses gestions.

Una d'elles és plantar-se aquest dilluns 7 de maig a partir de les 8h del matí al carrer Saragossa davant del num 29 i també a la Via Augusta, entre el C.Saragossa i el C Sant Eusebi (la Vil.la Urània té dues entrades). 

Tothom que vulgui participar en l'aturada que hi vingui. No tots hi podrem ser tot el matí, però val la pena assegurar una presència de ciutadans fins que els encarregats de l'enderroc pleguin veles.

Feu-ne difusió.

(Resum dels motius de l'acció:
1.-L'astrònom Josep Comas i Solà va legar la finca a l'Ajuntament de Barcelona amb la condició "que es fes servir com a observatori astronòmic popular, com a grup escolar o institució cultural, desitjant que es conservin a la finca medalles, diplomes, instrumental científic i artístic i altres records del testador".
2.-L'Ajuntament de Barcelona va saquejar la finca i la va tenir abandonada fins que moltíssims anys més tard hi va instal.lar un parvulari qui ni tant sols portava el nom de l'astrònom que havia fet el llegat.
3.-Des del 2010 tenen pensat enderrocar la torre i unint el num 29 i el 31 aixecar un edifici de pisos amb vivendes. Potser hi dedicarien algun espai a alguna activitat cultural. Es tracta d'una clara acció d'especulació immobiliària i d'una perversió de la voluntat del legador.)
4.-Ara diuen que amenaça ruïna (fins al curs passat hi havia el parvulari en funcionament!) i que la demoliran per motius higiènics encara que de moment no hi ha diners per construir-hi res. La nit del dijous 3 al divendres 4 de maig, els qui tenen la clau (¿l'Ajuntament? ¿l'empresa de "deconstrucció"?) van entrar-hi i se'n van endur les figures de pedra de dos lleons que ornaven el començament de l'escala. S'hi hi entren a trencar-hi finestres i sostre, podran dir veritablement que amenaça ruïna. Ahir, que hi vam anar un grup nombrós i també BTV, estava en perfecte estat!)

Links amb més informacions:

Article de La Vanguardia.com del 5.5.2012

Pilar Rahola a La Vanguardia del dissabte 5.5.12

El Periódico 

Notícia a BTV amb entrevista a familiars de J.Comas i Solà :  Premeu la Connexió Barcelona del Divendres 5 de Maig. Parla de la vil.la Urània al començament de l'emissió i després podeu  anar directament al minut 00:06:40

El blog de l'historiador Dani Cortijo, Altres Barcelones, molt ben documentat

Twitter: https://twitter.com/#!/search/%23Salvemvillaurania 

Al blog de Mercè Piqueras, Una lectora corrent , un article resum molt complet

Un altre cop en perill la Vil·la Urània

El germà de la meva àvia era l'astrònom Josep Comas i Solà.
En el seu testament va llegar la Vil.la Urània, una torre barcelonina entre la Via Augusta i el C Saragossa, a l'Ajuntament de Barcelona, perquè es dediqués a observatori popular, centre de cultura popular o escola.

Comas i Solà va morir l'any 1937 i la casa va quedar com a vivenda de la seva dona, en ús de fruit. Va passar a mans de l'Ajuntament quan va morir la seva viuda, l'any 1956. Era l'època Porcioles.
Ha estat molt difícil que l'Ajuntament de Barcelona, el de llavors i els posteriors, es prengués seriosament la voluntat de qui feia el llegat. L'ús de la vil.la ha passat per diversos avatars. Ara sembla que el perill d'enderrocament és imminent. Potser aquest 7 de maig la tiren a terra.

Transcric l'escrit de Mercè Piqueres de l'ACCC (Associació Catalana de Comunicació Científica):

Villa Urania és la caseta on va viure Josep Comas i Solà i on --en l'observatori que s'hi va construir en el terrat-- va fer algunes descobertes importants. Es troba en el carrer de Saragossa (amb sortida també per la Via Augusta), en una zona on Sant Gervasi i Gràcia són gairebé el mateix barri.

Doncs ara té un cartell d'una empresa que es dedica a "deconstrucció", que suposo que és un eufemisme per "enderrocs" o "derribos". Els veïns diuen que d'aquí a uns dies vindran a enderrocar-la. Tenint en compte el cartell, no sembla que sigui només un rumor.

Serian una llàstima que desaparegués aquesta casa on, de 1899 a 1937, hi va haver l'observatori astronòmic més actiu a l'Estat, tot i ser un observatori privat.

Entre altres treballs destacats sobre alguns planetes i estrelles, i alguns fenòmens astronòmics, en aquest observatori Comas i Solà va descobrir 12 asteroides, 3 estrelles variables a M42, Orion, una estrella variable cefeida (TV Librae) i dos cometes. A més, hi va realitzar un atles fotogràfic de la zona el·líptica.

Cal dir que, si Villa Urania desapareix, no serà perquè un propietari particular, sense massa sensibilitat per la ciència i la història, hagi pensa que aquella caseta no té més valor que el del seu terreny --que deu ser elevat, tenint en compte el lloc on està situat. Doncs no, resulta que la caseta és propietat de l'Ajuntament de Barcelona, a qui Comas i Solà va deixar-la a la seva mort.

L'Ajuntament de Barcelona --amb un altre partit al davant-- fa anys va enderrocar el Laboratori Municipal, un altre lloc molt significatiu per a la història de la ciència de la ciutat, i va desmantellar aquella joia que era el Museu Clarà. Si és cert que Villa Urania està sentenciada a
mort, serà una mostra que aquest Ajuntament té tan poca sensibilitat com ho van tenir els anteriors.

A les xarxes socials ha començat una campanya per salvar Villa Urania. A Twitter, amb l'etiqueta #salvemvillaurania. Si us hi voleu afegir, podrem fer més força. Podeu enviar també tweets a l'alcalde @xaviertrias. Normalment no és ell qui envia les seves piulades, sinó els seus acompanyants, però estan molt pendents de twitter.

I per més informació sobre Villa Urania i el seu possible enderroc podeu veure:

L'observatori Vil·la Urània, de J.M. Oliver (Actes de la 1a Jornada d'Història de l'Astronomia i de la Meteorologia, Vic, 2005):
http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2563775&fb_source=message

La Vil·la Urània, en perill, en el bloc "Fem Xivarri" de "Time Out Barcelona":
http://blogs.timeout.cat/barcelona/2012/05/02/la-vil%C2%B7la-urania-en-perill/

Josep Comas i Solà, el descobridor del planeta Barcelona, podria caure en l'oblit, en el bloc "Altres Barcelones", de Dani Cortijo. En aquest bloc podreu una foto amb el cartell de l'empresa de "deconstrucció".

Fem alguna cosa per evitar que enderroquin Villa Urania!

Mercè Piqueras

Hermano Lobo

M'han enviat una sèrie de portades de l'antiga revista HERMANO LOBO. Aquesta és de l'agost del 1975.
Fa tants anys i, si no fem cas de les boines, són tan actuals!

GR92 L'Alt Empordà, de Roses a L'Escala

Fent aquest mapa dels dos trams del GR92 que ressegueixen l'Alt Empordà, me n'he adonat que el pastor i la sirena de la sardana l'Empordà sempre els he imaginat vora el massís del Montgrí, però potser l'autor els va situar vora els Pirineus. Trobo que està bé posar-los vora el Montgrí, perquè és el massís que separa o que uneix els dos empordans, el baix i l'alt.
Aquí sota podeu sentir-ne la música i llegir la lletra.

L’EMPORDÀ
Sardana
Lletra: Joan Maragall Música: Enric Morera

Cap a la part del Pirineu
vora els serrats i arran del mar
s'obra una plana riallera,
és l'Empordà!
Digueu companys per on hi aneu,
digueu companys per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera
Si ens dem la mà.
Salut! Noble Empordà
Salut! Palau del vent!
Portem el cor content i una cançó.
Pels aires s'alçarà
Pels cors penetrarà
Penyora's nirà fent de germanor: Una cançó!
(llargs)
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
A dintre de la mar hi ha una sirena,
ell canta al dematí que el sol hi és bo,
ella canta la nit de lluna plena ...
Ella canta: - Pastor me fas neguit.
Canta el pastor: - Me fas neguit sirena.
la, la-la, la, la-la, la ...
- Si sabesses el mar com n'és bonic!
- Si sabesses la llum de la carena!
- Si baixesses series mon marit!
- Si hi pujasses ma joia fora plena!
- Si sabesses el mar com n'és bonic!
- Si sabesses la llum de la carena!
La sirena se feu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la montanya.
Fins que es trobraren al bell mig del pla,
i de l'amor plantaren la cabanya: Fou l'Empordà!

GR 92 Quart tram Roses - El Cortalet

El quart tram del GR 92, des de Roses fins a l'entrada del parc natural dels Aiguamolls de l'Alt Empordà (Cortalet), és un tram absolutament pla, que travessa la vila de Castelló d'Empúries. S'hi pot descansar vora el safareig municipal, s'hi pot visitar la catedral i l'antiga llotja. A Castelló el call medieval va ser important.
El camp ara és molt sec i hi ha zones baixes amb herba seca que en altres moments de l'any potser són plenes d'aigua. Però no tot són camps i erms, sinó que es travessen també alguns bosquets que donen molta alegria a la caminada.
A la sortida de Castelló, una prostituta asseguda en una barana de la vora de la carretera i nosaltres que passem amb botes i motxilla per l'altra vora, formen una imatge de les que serveixen per immortalitzar paradoxes. Una altra, és el contrast entre aquests camps i els immensos edificis d'Empúriabrava que s'alcen a l'horitzó.

Els meus néts no s'ho creuen

He rebut un d'aquest mails enginyosos que corren, m'ha agradat i l'he traduït.

Avui he explicat al meu nét els grans canvis que hi ha hagut a la vida des que jo, el seu avi, era un nen.

"Mira,  quan jo era un nen petit com tu ets ara, la meva mare m'enviava a comprar a la botiga de la cantonada amb 100 pessetes, que ara serien 60 cèntims d'euro. Jo tornava a casa amb dos paquets de mantega, dos litres de llet, un sac de patates, dos formatges, un paquet de sucre, una barra de pa i una dotzena d'ous!!"

I el meu nét m'ha contestat: 

«Avi ¿a la teva època no hi havia càmeres de vigilància?»

Protector testicles i protector cap amb cent anys de diferència

M'ho han enviat com si fos un rètol en un carrer de Lyon. Én un truc? És veritat? No ho sé, però té gràcia.
El cartell lluminós diu:

Carta als HOMES. La primera cassoleta protectora dels testicles es va fer servir en el hockey sobre gel el 1874 i el primer casc de moto protector el 1974. O sigui que als homes els han fet falta 100 anys per acabar entenent  que el cervell  també és important. Firmat: Una DONA. 

Contesta una enquesta sobre matalassos vells, si vols

Quan vaig anar a visitar la planta de triatge de containers grocs i altres a Gavà-Viladecans, em vaig quedar parada de la muntanya altíssima de matalassos vells que hi havia. En vaig parlar aquí.
Acabo de rebre de l'Ajuntament de L'Hospitalet un mail de M. Né Traoré que està fent un treball per al reprofitament de matalassos. Demana que es doni difusió a una enquesta, que pots contestar aquí, es molt curteta.

El mail és aquest:

Bon dia,

Estic fent un estudi sobre  “La viabilitat de les vies de gestió i reciclatge dels matalassos vells ” dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Per tal de conèixer els hàbits dels ciutadans i de les ciutadanes he creat un qüestionari, breu i ràpid de respondre.

Em poso en contacte amb l’Àrea de Medi Ambient d’aquest Ajuntament perquè crec que és un tema interessant que ens afecte a tots i que a partir de la seva àrea se’n pot fer una mica de difusió ràpida i factible.

Els proposo la seva col·laboració, així com també he demanat la dels altres municipis que integren l’AMB, per obtenir un mínim de dades de totes les poblacions i que les dades a partir de les quals es treguin les conclusions no siguin exclusivament de Barcelona.

El qüestionari el trobareu AQUÍ

També els hi adjunto l'enllaç en format codi QR per si el volen penjar al taulell d’anuncis. 

Gràcies per la seva col·laboració!

Salutacions,

M.Né Traoré

El camí de Santiago 18. L'allotjament

Dels albergs ja en vaig parlar al primer tram. En aquest segon tros del Camí e Santiago, hi torna a haver varietat.

A Nájera hi ha un hangar immens amb 92 lliteres, que queden totes ocupades a primera hora de la tarda. Un cartell a la porta avisa que els pelegrins volen descansar i que a la tarda es prega silenci. I hi ha silenci! A les deu de la nit, sense que ningú avisi, quietud absoluta.

A Belorado vaig anar a parar a un petitíssim alberg, portat per suïssos, que està instal·lat dins el que havia estat el teatre parroquial. Vegeu dibuix aquí sobre: la platea està convertida en menjador, a l'escena s'hi puja per uns graonets centrals i hi tenen muntada la cuina. És fantàstic! Les lliteres -18 o 20- són sobre un empostissat de fusta que han fet sobre la platea. En aquest espai tan íntim, al vespre, els americans -hi havia deu americans- van celebrar el dia de la Independència, amb menjar, beguda i molta gresca. Era el quatre de juliol.
Quatre d'aquests americans me'ls vaig anar trobant a diversos llocs. Eren dues noietes de quinze i setze anys, però amb cossos de dones, acompanyades de dos tutors de la seva escola, tots quatre d'una ciutat de la costa oest dels Estats Units. Elles mateixes em van donar la informació. Els tutors eren un home i una dona joves, d'aspecte molt nòrdic, molt fort, atlètics. Ella un altre dia em va dir que no era tutora de les nenes i que ni tan sols treballava a l'escola. "Hi havia treballat, i per a aquest viatge, cara als pares, feia falta una dona...".

A San Juan de Ortega l'alberg és en un monestir grandiós amb grans sales que tenen columnes de pedra per allà el mig. Aquí amb prou feines van omplir unes quantes lliteres i gairebé feia por estar als immensos dormitoris plens de lliteres buides. La roba s'ha de rentar al lavabo però es pot estendre al primer pis del pati-claustre. Tot un luxe.

Parlo amb uns quants i unes quantes que fan aquest camí i que s'allotgen a hostals i a cases d'hostes i em reconeixen que s'estalvien de dur tovallola i sac de dormir, però els sap greu perquè tracten amb menys gent.

A Burgos, l'alberg municipal té una façana magnífica, del segle XV o XVI, però a dins tot l'edifici és nou i molt gran. En lloc de tenir un banc o unes lleixes a l'entrada per deixar les botes, tenen una sala immensa plena d'aquestes prestatgeries que s'estiren, una davant de l'altra, em sembla que en diuen compactes, que he vist utilitzar a algunes biblioteques per tenir llibres emmagatzemats en tres i en quatre fileres. Allà estiraves i, en lloc de llibres, tenies assortiment de botes.
A l'arribada l'encarregat des de darrera el seu taulell em va dir: Sexto piso, litera 686. Vaya todo recto hasta el fondo, coja el ascensor hasta el cuarto piso y allí haga transbordo y coja el otro ascensor hasta el sexto.
Us juro que va dir transbordo.

Hi va haver un últim alberg, que mereixerà una nota a part.

El Camí de Santiago 17. Més esglésies, verges, cristos i festes

A Santa Maria la Real, a Nàjera descobreixes la imatge de la Mare de Déu romànica en una mena de gruta humida al fons de la basílica, que em fa creure que deu formar part del llistat de misterioses mares de Déu trobades, les de les coves i balmes, les que s'adoren a dins replecs de terra formats pel degoteig d'aigua i que evoquen sexes femenins.

En aquesta zona de l'església, on el sostre perd alçada i es converteix en cova, hi ha els sepulcres reials i els de los señores de Vizcaya. N'hi ha un dedicat a Doña Blanca de Castilla, mare de l'importantíssim rei Alfonso VIII -pert cert morta de part als 18 anys!-, que és una lliçó d'història sagrada i d'història de la mort. El sepulcre està esculpit amb representacions de morts bíbliques: les dels Sants Innocents morint per ordre d'Herodes, la del nen que es disputaven dues mares, a mans del savi rei Salomó, el dia del judici final...

Arribant a Castrojeriz vaig entrar a la magnífica Colegiata de Nuestra Señora del Manzano i em va sorprendre trobar-hi una exposició entorn d'imatges de la Verge Maria. (En vaig parlar aquí.)
El títol de la mostra era "María, al principio". A part de les estàtues de verges romàniques, gòtiques i renaixentistes, hi havia poemes, cites i històries que tendien a donar primacia a la devoció a la mare de Déu per sobre de les altres divinitats. Hi havia una cita que reprodueixo: "Desde la eternidad fui yo establecida: desde los orígenes, antes de que la tierra fuese." (Prov. 8.23)  Ara he buscat aquests versos dels Proverbis i veig que estan dedicats a la Saviesa, però els de l'exposició me'ls han transformat en versos dedicats a la Mare. Ja veieu la intenció de la mostra, en la línia d'equiparar la Mare de Déu a les antigues divinitats femenines prehistòriques.

Aquí sota, la virgen del Manzano a qui Alfondo X el Sabio havia dedicat algunes cantigas.

El Camí de Santiago 16. Esglésies, verges, cristos i festes

Passant per pobles i ciutats coneixes moltes esglésies, molts altars i moltes imatges. Les esglésies no sempre són obertes, no sempre hi entres, però quan ho fas sempre hi trobes alguna meravella.

A Ventosa celebraven el día de la Virgen Blanca i ens van dir que al vespre hi havia una cerimònia on tot el poble cantava la Salve.
Després de sopar a l'alberg, vaig pujar a dalt del turó on hi havia l'església, amb dues noies alemanyes.
Ens vam trobar l'església plena, totes les famílies i totes les criatures del poble eren allà, mudadíssims i amb flors a la mà. Tothom portava una flor o un ram, amb aspecte d'haver estat agafades dels jardinets o dels testos de cada casa. La cerimònia va ser una ofrena de flors a la Mare de Déu, la Virgen Blanca, van desfilars tots els nens, totes les dones, tots els homes cada u amb la seva flor i van cantar una Salve amb lletra i música estranyes que mai no havia sentit. Després hi havia una lletania no gaire poètica que venia a dir: quan de temps fa que no et resàvem, però una mare sempre espera, t'oferim tot el que ens ha anat bé aquest any i et demanem... tot el vulgueu imaginar, sempre referit als de Ventosa.

A la sortida les noies alemanyes van dir que mai havien vist tanta gent dins d'una església catòlica, una d'elles va trobar que no tothom cantava la Salve i va dir que els protestants canten tots i senten el que canten. Van quedar escandalitzades per una urna de vidre, que hi havia en una capella lateral, amb un Sant Crist acabat de baixar de la creu, amb les llagues, la corona de punxes i tota la pesca, de mida natural, que suposo que el treien per Setmana Santa. No ho van dir, però ja vaig veure que els semblava una cosa com de Gabinet de Curiositats macabre.

A l'església també hi havia tres gegants croates (no exagero amb això de gegants) que eren al nostre alberg. Feia una estona, un d'ells havia fet sopar per a tots tres, després quan tot estava preparat havia cridat els altres dos i, asseguts a taula, es van senyar i el més gegant de tots va obrir un llibre i els va llegir, suposo que en croata, un text, suposo que religiós. Abans de veure el senyal de la creu i tot això jo havia pensat que eren com paramilitars balcànics (potser ho eren!).

Torno a la festa de la Virgen Blanca de Ventosa. Ens van preguntar uns iaios que per què no es quedàvem l'endemà quan els homes joves del poble treien la verge en processó. Van bailando los mozos, una cosa única, preciosa, y luego en el polideportivo damos comida a todos los que vayan (video).
Semblava una festa antiga d'aquestes que enllacen amb creences del camp i de la fertilitat.

El camí de Santiago 15. Logroño

 

(Podeu clicar per ampliar la imatge) 

Logroño va ser el punt de partida. Aquí sobre, l'església de Sant Bartolomé.

Vaig passejar-m'hi força i a la calle Laurel i a la calle San Juan, emblemàtiques per les tapes i el chateo, vaig llegir que havien demanat a la UNESCO ser Patrimoni de la Humanitat. A terra d'aquests carrers hi ha encastada una línia de bronze que va fent esses, com si fos el camí d'un simpàtic borrachín. La factura és fina, de disseny per entendre'ns, però no sé si casa gaire amb els interessos de la Unesco. 

Tot i que dos dies després, a Nàjera, en un carrer amb característiques semblats vaig veure un grup de mozos, vestits de blanc amb mocador al coll de no sé quina confraria, cantant a cor i a tot pulmó. Segurament havien pres uns quants aperitius. Fent molta gresca s'estaven enmig del carrer davant d'un local que es deia El buen Yantar i, quan va sortir la mestressa a dir-los que ja podien entrar, que tenia la seva taula preparada, van callar tots i van entrar com xaiets darrera la dona del davantal.

Va ser un flash format per figuretes antigues de les sales de prehistòria dels museus arqueològics: ells, animadors de la vida; elles, regidores del món. (Això tampoc no sé si s'adiu amb els temes a què es dedica la Unesco.)

El Camí de Santiago 14, segona tongada. Per al Joan Mató i el Jaume Ungé. Els paisatges

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Aquí vaig parlar de les meves impressions del tram de Camino de Santiago o de Sant Jaume que vaig fer fa dos anys, de Roncesvalles a Logroño.

Fa poc explicant a uns amics històries del segon tros d'aquest camí, de Logroño a Palencia, fet l'estiu passat, me'n vaig adonar que no n'havia escrit res al blog. Ara doncs començo a publicar una altra sèrie de notes i esbossos, a veure si acabo d'animar en Jaume Ungé i en Joan Mató a fer-lo.

Quan vaig començar aquest segon tram -Logroño/Palencia- vaig experimentar el canvi de paisatge: des de Logroño, vinyes i més vinyes, fins a Burgos, blat i més blat. M'havien advertit: a Burgos, ja veuràs, la meseta castellana és tremenda; allà ja no trobaràs tants estrangers al camí, hi ha menys gent i és molt monòton, has d'estar preparada psicològicament.
Però sempre és bonic viure les coses directament, perquè ni em va semblar tremendo ni psicològicament difícil. Al contrari, vaig començar a trobar divers el paisatge de camps de cereal, amb camins que baixen, valls obertes, camins que pugen i vistes àmplies, petites mesetes i màquines immenses de segar aparcades o treballant aquí i allà, trossos de bosc... Vaig apreciar-ne la varietat.

(Podeu clicar per ampliar la imatge) 

Històries de nens a les guerres

Avui m'ha tocat anar al tanatori a donar el pèsam a una parenta, molt gran. Per no parlar del mort, li pregunto per una història que més o menys ja em sé: les seves colònies infantils i el pas a França acabada la guerra.

M'ho explica amb detalls nous.
L'any 1939 tenia nou anys i els seus pares la van enviar amb un seu germà més petit a unes colònies a Cardedeu. És un moment en què a Barcelona comença a escassejar el menjar i em diu: Va ser ta mare la que va recomanar aquestes colònies als meus pares.

Es nota que allà s'ho va passar bé. Era una casa molt gran i just davant teníem un bosc on anàvem a jugar i a fer exercici... A la casa hi dormíem i hi menjàvem i un professor ens donava les classes. Hi havia unes dones que s'ocupaven de la cuina, de repassar la roba..., em sembla que també tenien la canalla allà i elles hi estaven com empleades. Els diumenges ens venien a veure la mare i la tieta, i estàvem molt bé. Però es veu que la guerra ja anava de baixada i ens van dir que havíem de marxar, així, molt de pressa, que allà hi vindria l'exèrcit molt aviat i que en aquell bosc hi plantarien els canons i que les criatures podíem prendre mal. Res, que havíem de marxar. Ens van dur en  autobús cap a la frontera...

Totes aquelles imatges tristíssmes que hem vist en fotos en blanc i negre, de cues de refugiats cap a França, dones, criatures, vells, homes amb la mirada vençuda, paquets i farcells, és el que va veure ella per la finestreta de l'autobús.

Era terrible, tota aquella gent a la carretera, amb carros, amb bultos, alguns llençaven les coses pels barrancs perquè ja no les podien arrossegar, devien pesar molt, o potser els hi havien dit que a la frontera els hi prendrien. Llençaven maletes, robes, de tot. N'hi havia uns que arrossegaven un carretó amb gàbies amb conills vius, devien ser per menjar-los pel camí... No sé, jo mirava de no separar-me del meu germà que només tenia set anys. Em va sortir un esperit de germana gran, com de mareta. Quantes coses que s'aprenen en aquestes situacions, que gran que et fas de cop!

No hi havia manera d'arribar a passar la frontera de tanta gent i tantes cues, no sé quant de temps vam haver d'esperar, però el que sí que recordo com si fos ara és una dona que va venir a veure si podia tenir la criatura a dins l'autobús nostre. Tant esperar, s'havia posat de part i imagina't allà al mig, va demanar de poder parir a la part de davant de l'autobús, al costat del conductor.

Quan van arribar a França el seu professor es va dedicar a buscar famílies que acollissin els nens i els va revelar que en realitat era capellà. Es veu que ens havia donat les classes amagant-se que ho era i nosaltres algunes vegades havíem fet broma i com que tenia una mica de calba dèiem: "mira sembla la coronilla d'un capellà!"
A França estan instal.lats en una caserna: Dormíem a terra, a sobre d'unes màrfegues de palla i la roba se la rentava cadascú en unes piques allargades que eren els abeuradors dels cavalls. Jo rentava també la del meu germà. Em torna a dir que allà s'hi va fer gran per força.

Aviat ens van trobar famílies. A mi em van enviar a Clermont Ferrand i al meu germà a Bèlgica. Jo no me'n volia separar de cap manera, del meu germà, perquè me'n sentia responsable, però el professor em va dir que no em preocupés que ell vigilaria que tothom estigués ben instal.lat en famílies i que no se'n tornaria a Barcelona fins que no ho deixés tot ben lligat, que no passés ànsia. 

A Clermont Ferrand va ser acollida per una família que tenien dues filles de la seva edat.
L'home feia com fan els francesos, que quan plegava de la feina anava al cafè a prendre un alcohol, i allà es veu que els altres que també hi anaven li van començar a dir que si jo era una refugiada espanyola és que era d'una família de rojos i que més valia que no em tingués a casa que potser tindria problemes... O sigui que, ja veus, em van tornar i vaig haver de viure a la caserna un altre cop i a rentar la roba a l'abeurador. Però vaig tenir la sort que una mestra de l'escola on vaig anar mentre era amb la família m'havia agafat bastanta simpatia. Es veu que havia estat un temps a Barcelona i parlava una mica català. Em venia a veure els diumenges i fins i tot em va comprar un vestit d'un estampat de floretes, molt bufó. El vaig guardar molt de temps. Em va demanar l'adreça de casa meva i els va escriure perquè sabessin on era, i finalment amb gestions aquí i allà vaig poder tornar a casa, a Barcelona.

El seu germà, a Bèlgica, hi va estar més temps, en una família que l'estimaven tant que se l'haguessin volgut afillar per sempre. Però la família catalana va continuar insistint i va acabar tornant.

Hem passat l'estona amb aquesta història i quan he marxat he pensat que ara els nens van al psicòleg per no res.

Reunions entre presos i víctimes d'ETA

M'ha semblat molt interessant llegir, a EL PAÍS d'avui, una notícia a doble pàgina sobre els "tallers" de discussió, de reflexió, de diàleg entre els presos ex etarres d'una banda i periodistes, professors i víctimes de la violència etarra, de l'altra.
Tot això a la presó de Nanclares de la Oca, on estan reclosos els presos d'ETA que han decidit desvincular-se individualment de la línia de l'organització.
M'ho he llegit amb molta atenció, m'he detingut en el relat de les demandes de perdó fetes directament pels presos a les víctimes, en el relat de les víctimes sobre l'exclusió social que van patir per part de la població, en el relat de la incomprensió que han patit aquests presos per haver pres el camí de crítica a l'organització, i en les preguntes dels presos en aquests "tallers" sobre la situació actual, sobre què pensa la gent ara, què diuen els joves. 
Són vint o trenta d'entre cinc-cents, d'acord, però és important. Es una via per acabar bé les coses que han estat tan malament.

Per a la Mariona Bigorra

 

Els quaderns Moleskine s'ensenyen al Youtube! 

Aquí sobre video d'un quadern d'aquarel.les fet a París (no és meu, eh! però ja m'agradaria!)

Els aiguamolls de El Prat de Llobregat

A veure si avui surt una nota optimista. 

L'actual desastre econòmic no ens ha de fer oblidar que en els anys de bonança es van fer coses de què ara podem gaudir. Hi ha llocs que es van agençar mangníficament i que ara podem aprofitar. Aprofitem-los.

Fa anys vaig anar a la desembocadura del Llobregat i hi vaig fer uns dibuixos. Ara hi acabo de tornar i n'he fet d'altres. El que he vist ara m'ha meravellat. Ara és un espai sanejat, ordenat, amb zones agrícoles, zones de protecció ambiental, zones d'esbarjo, punts d'informació...

Recomano altament que un dia d'hivern amb solet hi aneu a passar una bona estona i a caminar uns quants quilòmetres. Arribeu a El Prat (en tren!) i endinseu-vos pels camins peatonals que circulen entre horts, masies en funcionament i masies derruïdes, erms, aiguamolls, basses i arriben fins al Llobregat i fins a la platja.

El Semàfor és una construcció vora la platja que ha estat modificada per servir de mirador. Si el dia és clar es veu alhora el mar i Montserrat. Al mirador de Els Carrabiners, passa el mateix: teniu un cartell que us explica des de quan es feia servir aquest espai, i quines vicissituds ha sofert. Mireu les basses del Tet, de la Bunyola, de l'Arana... No sentireu altre soroll... que el dels avions que ja baixen per aterrar al Prat!

Aquí sota, desembocadura del Llobregat, mirant riu amunt.

Aquí sota, desembocadura del Lobregat, mirant cap al nord. 

El que em sembla que ha desaparegut, i ha estat comprat per l'aeroport, és La Granja que hi havia a la finca de La Ricarda. Aquí sota, apunt pres fa anys de la façana de la masia o casa pairal d'aquesta granja, amb esgrafiats de tema agrícola.

A continuación les quadres de La Granja, d'estil no sé si modernista o posterior.

I detall dels marcs de les finestres, amb rajola de València, amb bust clàsic inclòs.

Acabo amb la casa-torre de la finca anomenada La Ricarda, pel nom de la bassa que hi ha al centre de la propietat. És una finca immensa, tancada, on no es pot entrar si no és amb algun permís especial, la qual cosa fa que els circuits peatonals, o sigui els circuits per a nosaltres, poble corrent, tinguin un impediment. Però jo actualment m'ho miro d'una altra manera (he dit que avui la nota seria optimista): la propietat de la finca ha fet que avui aquest espai no sigui una urbanització, ni un camping, ni un parc temàtic tipus Port Aventura. Ja és molt. Encara que no pugui trepitjar la seva finca, i sense coneixe'ls de res, els estic agraïda.

I encara un altre dibuix, de fa anys: caseta per a caçadors (deu existir encara?).

El GR92 - Més sobre el tram Cadaqués - Roses

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Alguns dibuixos i alguna cosa més d'aquest tram del GR92 Cadaqués-Roses.
Aquí a sobre, el cap de Creus vist quan es deixa Cadaqués i es va pujant cap al pla de la Figura, camí de cala Jóncols.
Aquí sota, arribada a cala Jóncols, amb el cap Norfeu i al fons el Montgrí.

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Una altra imatge, aquí sota: una pedra blanca de les que afloren al cap Norfeu i que es troben entre les més antigues del món, formades a l'era Primària o Paleozoic.

Acabo amb un apunt sobre Cadaqués. És l'únic lloc on he vist actuar un pregoner. Era l'any 1957 (!!). Al matí passava el pregoner municipal i s'aturava a unes quantes cruïlles de carrers, tocava la trompeta, les dones sortien a les finestres i ell anunciava cridant que a tal hora arribava el venedor de tal o qual cosa, que s'havia perdut o trobat tal objecte... Quan acabava, sovint sortia alguna dona a un portal o a alguna finestra i li demanava a crits que ho repetís, que havia arribat tard. El pregoner renegava com un condemnat (recony de dones, etc...) abans de repetir els avisos de mala manera, més ràpidament i amb menys professionalitat. Era un personatge molt popular, amb fama de tenir mal caràcter.
Em van explicar pocs anys més tard, que el pregoner de Cadaqués s'havia suïcidat la nit de Nadal. Quan la gent sortia de missa de gall van veure un bulto penjat del seu balcó i van creure que era un ninot o alguna broma. L'estiu següent la corda encara voleiva al balcó.


Ara Cadaqués és un enclau turístic amb una carretera potable, però ha estat un racó apartat i oblidat de la vida metropolitana. M'explicaven d'una vella del poble que havia estat a La Havana, però mai havia trepitjat Barcelona: s'havia embarcat a Palamós.
Aquesta característica de poble especialment perdut, m'ha vingut al cap pensant en dos personatges que hi van buscar refugi, a èpoques ben diferents, com si allà estiguessin fora del món.
Narcís Monturiol, perseguit per l'autoritat el 1848, es va refugiar a França, però el 1855 trobant-se un altre cop en la mateixa situació, va anar a viure un temps a Cadaqués: ja era prou lluny. Va ser allà veient el perill de la feina dels corallers, que se li va acudir de fer un submarí.
Josep Pla als anys 40 viu una llarga època a Cadaqués, lloc que simbolitza un període d'exili interior.

CU-CÚ

Si heu llegit la nota anterior, ja enteneu de què va el dibuix (aquest es pot ampliar, a diferència de l'anterior que no ho permet, i no acabo de saber per què)

Barcelona, la placeta de Milans. Una història

Aquí comença una història antiga de la placeta de Milans.

Ciril·lo Monserrat Masó, fill d'un casa benestant de Valls, marxa a viure a Barcelona amb vint anys o poc més. Som al 1865. Té dotze germans, dels quals dos o tres són capellans. La seva família a Valls és coneguda amb el nom de Cals Capellans.

A Barcelona diuen que va muntar un banc, justament a la placeta de Milans, on vivia. Aquest banc devia ser un negoci força modest perquè he conegut i tocat el moble que es veu que era "el banc": una mena de chiffonnier alt, una rastellera de calaixos. Els tres del mig són falsos calaixos, en realitat és un taulell que s'obre i descobreix un secreter per tenir-hi ploma i tinter, escriure-hi pagarés i guardar-los en sis calaixets petits que hi ha a la part de dins.

En Ciril.lo entra en contacte amb el grup de Figueres, en Josep Tutau, l'Abdó Terrades, en Narcís Monturiol. Eren més grans que ell, li devien fer impressió amb les seves idees de millora social, amb interessos tan allunyats dels que devien ser normals a Cals Capellans. En Tutau era economista i va ser ministre durant la primera República, l'Abdó Terrades escrivia, era comunista utòpic i es va implicar en política, en Narcís Monturiol bullia d'idees, com és conegut. En Ciril.lo va comprar accions del projecte del submarí Ictineo i estava invitat a una de les primeres immersions, a la qual per raons que desconec finalment no va poder assistir. 

Tenim, doncs, que en Ciril.lo es va formant en idees noves. Acompanya els grans, Tutau i Monturiol, en un viatge que fan a Londres per visitar l'exposició universal que s'hi celebra i agafar-hi idees.  

Londres! El Ciril.lo eixampla mires.

Una anècdota dels temps revolucionaris que corrien: el Ciril·lo durant un temps va tenir un mico, que sovint s'instal.lava al balcó. La particularitat d'aquest mico és que anava vestit de capellà i que tenia un barret de teula que havia après a treure's per saludar els clients que venien al banc.

Quan en Ciril.lo es decideix a casar-se amb Francisca, vídua d'un de la colla de Figueres, ella va a ca la modista i comenta que es casa. Sorpresa, sent com la modista contesta que ja ho sap, i que coneix el nuvi. 

"El coneixeu? però de què el coneixeu?" 

La modista la tranquil·litza: "El coneixem perquè li fem les sotanes del mico".

Els meus besavis.

Aquí acaba una història antiga de la placeta de Milans, tan vera o poc vera com ho pot ser una història antiga.

Contra la crisi

Com a ex-funcionària vaig assistir a la manifestació de funcionaris contra les retallades de la Generalitat, el dimecres passat.

La vaig abandonar aviat.

Em vaig sentir incòmoda amb els bombers, gent tan estimada, que tenen una feina necessària i sense tatxa, que són els més simpàtics, sens dubte, tocant xiulets, fent sonar sirenes i llençant fums, però que em consta que tenen un calendari laboral d'escàndol, que els fa estar de guàrdia tres dies de cada quinze. Si es fan els càlculs, les hores surten igual: 24h x 3dies = 72h, que equivalen si fa o no fa a les hores de feina de dues setmanes. És un horari que es compleix a la, diguem-ne, caserna menjant i dormint la meitat del temps i, mira per on, els permet de tenir una altra feina. Un horari que dificulta algunes qüestions importants de torns i disponibilitat d'efectius en moments de feina extrema. El desastre i els morts de l'incendi d'Horta de Sant Joan potser van tenir alguna cosa a veure amb aquests torns demencials.
Resumint, que els bombers em cauen molt bé, però no per compartir manifestació reivindicativa. Em sentia com si demanéssim viure de la sopa boba.

I ja em va fer sortir urticària manifestar-me amb els mossos d'esquadra que també deuen ser uns tipus fantàstics presos individualment, però que en grup resulten molt xuletes. Un que s'havia posat la gorra bufant-la cap amunt perquè semblés una barretina, em va fer recordar la seva forma de protesta de parlar només en castellà, i em va decidir a tocar el dos.

No escric ni poc ni molt sobre la crisi perquè tinc una desorientació màxima i no tinc cap pensament ni reflexió original.

El GR92 - Tercer tram. Cadaqués - Roses

Després del segon tram (El Port de la Selva- Cadaqués) ve Cadaqués - Roses.

Tram de costa, excepte el Cap Norfeu que es talla per l'interior. De costa verge, com no em pensava que en quedés cap tros a Catalunya. Sembla que és un paratge sense aigua, que mai va estar ni poblat ni conreat. Ara que, tècnicament, es podria dur l'aigua des d'on fos, no s'hi ha construït perquè em sembla que és zona protegida.

És una excursió preciosa, però això sí, no es para de pujar i baixar a les cales.
Passem cala Jóncols, una pura meravella, cala Calitjar, cala Pelosa i després cala Montjoi, on hi ha el Bulli, ara tancat. Continuem camí de l'Almadrava i Roses, i veiem sobre la Punta Falconera tota la badia de Roses, amb les Medes i el Montgrí al fons, de siluetes tan característiques, però girades de l'altra banda -estem acostumats al Baix Empordà!

Són gairebé les cinc i el mar és de tots els colors blau cel imaginables. Es veu el fum d'uns quants vaixells de pesca que van cap al port de Roses a tota màquina, perquè si arribem tard els posen una multa. És una de les visions més maques dels últims mesos! He pensat en aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes...

i el mar immens, i el sol que per tot brilla?

(Si us plau, cliqueu sobre el dibuix!)

Més Mercè

Més basílica de la Mercè.

Barcelona. Des del Moll de la Fusta

Des del Moll de la Fusta: la Verge de la Mercè volant sobre l'anunci de CONDEMINAS.
(Estreno quadern. Es un quadern molt rústic, que em va regalar algú que el va comprar a Cuba. Els fulls no són de paper d'aquarel.la, són d'un paper molt gruixut, com paper secant, si esborres es pela. Però he pensat que s'ha de fer servir tot. Sortir amb un quadern a la bossa és una manera diferent de passejar i sobretot de mirar. Avui m'he engrescat. O sigui que hi haurà continuïtat.)

Una figura de pessebre no habitual

Més imatges relacionades amb el Nadal.
Avui una figureta de pessebre que vaig comprar al barri copte de El Caire a finals de l'any passat.

"Qualcuno era comunista" - monólogo de Giorgio Gaber.

Ho he trobat nostàlgic i tendre. Sociològicament interessant. Són nou minuts en italià, sotstitolat en castellà.

BON NADAL

(Isis donant de mamar a Horus. Pintura mural de l'època romana. Karanis, Fayyum. Egipte)

BON NADAL

Un jove il.lustrador

He rebut aquesta magnífica felicitació de Nadal de Pol Serra, un jove il.lustrador que fa uns dibuixos extraordinaris.
Hi ha joves molt ben preparats avui en dia a casa nostra, però no els és fàcil d'enlairar-se amb la seva feina, tan ben feta, amb tanta qualitat i tant d'amor. Fa trenta o quaranta anys, durant la joventut dels pares d'aquesta generació, va haver-hi més oportunitats i vam veure triomfar gent que feia uns ninotets que eren ben poca cosa.
Doncs, res, que si necessiteu un il.lustrador, teniu la seva web més amunt.

En la mort de Vaclav Havel, record de la moral

Aquest cartell diu en txec "Havel al Castell", seu a Praga del poder presidencial.

Fa anys em vaig comprar un llibret amb discursos i textos de Vaclav Havel. Ara he vist anotada la data a la primera pàgina, abril de 1991. El títol era "L'amour et la vérité doivent triompher de la haine et du mensonge" (L'amor i la veritat han de triomfar sobre l'odi i la mentida). Recordo que em van fer molt d'efecte una idea: "Sortim d'un règim que ens ha acostumat a la mentida, tots haurem d'aprendre a viure en la veritat". Ell ho deia amb altres paraules, amb arguments i més llarg. Em va fer molt d'efecte perquè eren discursos on no es dedicava a criticar els altres, els dolents, i a contraposar-los a ell i als seus, els bons. Era tremendament lúcid, clar, autocrític i crític amb els seus.

Ara a dins el llibret he trobat un retall del Quadern del diari EL PAÍS, 2 de juliol de 1992. Es un article de Vaclav Havel que tracta de la cultura, no només de la "gran" cultura, sinó també de la "petita" cultura, la de la civilitat, la que, diu, s'ha de fomentar encara que no es tinguin diners: "Podem començar tot seguit, sense cap corona a la butxaca".
L'entrada a l'article diu que Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, l'havia traduït de l'anglès ell mateix i a iniciativa pròpia, perquè fos difós.

Regal de Nadal