Beirut - París

Pau per a París

Dibuixants al Conservatori

Dibuixants dels Inky Fingers avui, al Conservatori de Música de Barcelona.

5.- El document del dilluns. Postals

Al primer document vaig parlar d'un àlbum de postals de la meva àvia. Avui en mostro una pàgina sencera.
Aquestes són del 1902, una sèrie de reproduccions de Ramon Casas.

N'hi ha més de modernistes, molt boniques, d'altres són "vistes" en blanc i negre de monuments o paisatges; hi ha sèries que són de costums: dones fent la bugada al riu, homes treballant manualment en diversos oficis; hi ha una sèrie de papes de Roma, una altra de diaris espanyols; n'hi ha de còmiques -nens que fan de jutges- i també de gatets; algunes són lleugerament picants -senyores guapes amb amples escots. Penjo una pàgina amb una sèrie de la saga germànica, amb Tannhauser, Siegfried i companyia:

Les postals estan escrites per la banda de la foto, i al revers hi figura només l'adreça del destinatari i el segell. Per tant, escriuen a les vores, respectant el dibuix. Però no sempre. Aquí sota en teniu una on no es segueix aquesta norma i que afegeix un vel de misteri:

I aquí una altra que fa servir el sistema de l'escriptura creuada. En aquest cas, a més de l'escriptura horitzontal i la vertical, hi ha una tercera direcció, en diagonal:

Es diuen coses intranscendents: "estic bé", "vosaltres com esteu?", "doneu notícies!", es feliciten, es diuen que han arribat sense novetat, hola i cucú. També hi ha els festejos i el desig de complaure el destinatari amb imatges boniques perquè completi aviat la sèrie. En una postal el meu avi li diu a la meva àvia: "avui és la tercera postal que li envio" (al començament es tractaven de vostè). He pensat en whatsapps lliurats un a un a domicili per carters atrafegats.

Les postals creen un nou fenomen: la recerca de corresponsals desconeguts que des de destinacions llunyanes t'enviïn postals. He trobat postals on algú diu que li han donat l'adreça de la meva àvia per poder intercanviar postals, d'altres que s'excusen per no poder correspondre (l'excusa més freqüent era dir que ja es tenia un corresponsal en aquella ciutat), i agraïments pel fet d'haver enviat una postal bonica per refusar la corresponsalia. El que m'ha impressionat en aquest àlbum és un fons de cosmopolitisme. Hi ha postals enviades des d'Atenes, San Juan de Puerto Rico, Londres, Buenos Aires, Tànger, Bucarest, París, Constantinoble, Palerm... En aquestes corresponsalies la llengua franca, mai millor dit, és el francès.

Una última reflexió. Encara que es tractava d'un intercanvi entre gent que fruïa d'una posició econòmica còmoda, hi ha un aspecte molt democràtic en les postals amb "vistes", que són la majoria. De quin altre mitjà es disposava a l'època per fer-se una idea de l'aspecte que tenien Àvila o Sant Sebastià, si no era a través de les postals?

(Aquí trobareu els altres  Documents del dilluns)

(Aquí podeu trobar els documents dels Temps de correspondència.)

Snoopy

4.- El document del dilluns. Bombes

Avui comento una entrada en el dietari del meu avi a propòsit dels bombardejos sobre Barcelona del març del 1938. Però començo amb la contraportada del dietari de l'any anterior, el del 1937, perquè és com una premonició del que estava passant.  

L'avió, un aparell modern que ja començava a servir per a vols comercials de passatgers, s'estava fent servir per bombardejar la població civil durant la guerra. I justament el dietari dels magatzems El Siglo, que és el que el meu avi feia servir per anotar encàrrecs de la seva feina, duia avions a les cobertes.

Però la pàgina que transcric és la del dietari de l'any següent, dedicat al circ. En publico també la portada perquè trobo que respon a l'estètica de la dècada del 1930 (per cert, que els dietaris de post-guerra dels mateixos magatzems tenen un disseny molt pobre i molt trist; els bons dissenyadors devien ser tots republicans i s'havien exiliat o vivien amb el cap sota l'ala, perquè els anuncis de l'interior dels dietaris durant la dècada del 1940 són de pena).

El meu avi quan va esclatar la guerra va començar a escriure alguna nota del que anava passant, sobretot del que anava veient. I així, els fatídics dies 16,17 i 18 de març de 1938, quan els avions italians van estar bombardejant Barcelona cada tres hores, sense interrupció, i van causar nombrosíssimes baixes -875 morts i 1.500 ferits, civils-, va apuntar (ho transcric a sota):

Dijous 17.3.38 

Avui es el dia en que, per ara, ha sofert Barcelona el bombardeig mes fort i mes extens. Ahir ja va tocar a la porta del laboratori i a l’Escola Industrial. Avui ha tocat a la Universitat, plaça de Catalunya, Corts fins R Catalunya, ronda Universitat, pl de Catalunya, interior del casc [?], Tallers, Argenter, P de St Joan, etc, i els efectes han sigut terribles, doncs les cases tocades han caigut del tot i els voltants han sofert els efectes de les fortes trepidacions. A casa –potser efecte de la bomba caiguda al c. Consell de Cent prop de la Rbla- s’han trencat quatre vidres de la saleta del piano i un del balcó del despatx gran, el qual per miracle no ha fet mal.

Divendres 18.3.38 

A consequencia de tants i tan terribles atacs, tothom que pot fuig als pobles dels voltants o mes lluny. A casa en Feliu han marxat a Sn Llorenç Savall, el tio Joan a Terrassa, la Carmen a Sn Just, en Costa a Sn Cugat, etc., etc.

Dissabte 19.3.38 

D’una manera ostensible continua l’exode de la poblacio iniciat des d’abans d’ahir. Els pocs trens que surten van abarrotats aixi com els dels FC de Catalunya, que fan servei normal, pero sortint de Sarria. Tambe els tramvies i autobusos a Badalona i al Pla del Llobregat. No s’han sofert més atacs des d’ahir al demati. Vox populi es que hi ha una treva perque la poblacio pugui evacuar la ciutat.

La bomba que aquells tres dies va causar més mortaldat va ser la que va caure al carrer de Balmes cantonada Gran Via, a sobre d'un camió carregat d'explosius que transitava pel lloc (a davant del cinema Coliseum hi ha una escultura commemorativa del desastre). La força de l'ona expansiva va ser terrorífica: va arribar fins al pis on vivien, a la Rambla de Catalunya entre Mallorca i Provença. A un quilòmetre de l'emplaçament exacte de l'explosió encara es trencaven vidres.

(Aquí trobareu els altres  Documents del dilluns)
Aquí podeu trobar els documents dels Temps de correspondència.)

Jaime Gil de Biedma

No volveré a ser joven 

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, era tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Ahir, al Centre d'Art Santa Mònica, dibuixant a l'exposició Alteritats, vaig veure que ja s'havia acabat el muntatge que s'hi havia fet sobre Gil de Biedma. Estava bé i hi havia un video molt interessant situant el poeta i la seva poesia.

Dibuixant

Dibuixant amb els Inky Fingers al Centre d'Art Santa Mònica, on hi ha una exposició sobre "La alteritat", amb ninos, putxinel·lis i màscares que fa una mica de por. Aquí sobre uns putxinel·lis que formen una processó portuguesa de Setmana Santa (millor ampliar).

3.- El document del dilluns. Cotxes

 No passeu ànsia que al final de les quatre imatges poso la transcripció!

Es tracta d'un ofici del Govern Civil de Girona del 21 de Juny de 1902 adreçat a un oncle-avi meu, Joan Monserrat, enginyer barceloní que treballava a Girona, crec que en una fàbrica de botons. La negreta és meva. Diu el següent:

Gobierno Civil de la provincia de Gerona

Jefatura de Obras Públicas

Negociado Automóviles

Número 2274

Este Gobierno civil de acuerdo con lo propuesto por la Jefatura de obras públicas, ha acordado nombrar a V. para reconocer en esta capital el automóvil que pretende circular por la carretera de Besalú a Rosas, Corredó y Compañía domiciliado en Figueras, y para que reconozca las condiciones de aptitud del que pretende ser su conductor que es D Ricardo Munné y a cuyo fin y de acuerdo con el interesado se servirá señalar día para el reconocimiento y el examen del conductor en esta capital después que por este Gobierno le haya remitido las instancias que presentó en 12 de Junio y 18 del propio mes  -completado con los documentos que ahora se le reclaman acreditando la fábrica y demás condiciones que revista este vehículo, con la documentación por la cual pueda aspirar a conducir el vehículo el que lo solicita. [...]

(A continuació es detalla el procediment per fer l’informe, com s’ha de presentar, pòlisses i demés, i el que cobrarà l’examinador. Se li diu que ha de devolver a este Gobierno los demás antecedentes que se le hayan facilitado. La data és el 21 de Juny de 1902.)

Ja veieu com anava la cosa si tenies un automòbil i pretenies circular de Besalú a Roses. Veritablement, podies aspirar a fer-ho? I quins antecedents podies presentar? Un assumpte molt nou!

Hi ha encara un altre document que il·lustra sobre els primers cotxes. És una carta dirigida a un altre oncle-avi, que no era enginyer, sinó astrònom i tenia automòbil, ja el 18 de març del 1901, com podem veure pel que segueix:

Altafulla, 18 de Marzo de 1901
Sr D José Comas Solà
Barcelona

Mi muy querido amigo: [...] Deseando estoy con mucha vehemencia que llegue a mis manos la carta en la que me anuncies que vais a salir de esa para verificar vuestra expedición por estas tierras del Campo de Tarragona. Pero antes debo advertirte que si tienes que pasar por la carretera de las costas de Garraf en automòvil debes asegurarte muy bien si aquellas pendientes son franqueables con esa clase de vehículos, que allí necesitarán de un buen freno como los demás que pasen por aquel punto; para asegurarse de esto no hay como asegurarse si han pasado por allí otros automóviles. [...]

No era cap mal consell!

Ara una mica d'informació extreta d'internet:

El sistema de matriculación en España se desarrolló de forma irregular y bastante anárquica según el territorio. La última provincia que se sumó a las matriculaciones de vehículos fue Huelva, que no lo hizo hasta el año 1912.

El primer vehículo matriculado data del 31 de octubre de 1900, un Clément con matrícula PM-1, propiedad de un mallorquín. Ese mismo año se matricularon otros tres coches; uno también en Mallorca y dos más en Cáceres y Salamanca. Parece ser que el primer coche con motor de gasolina que llegó a España fue en 1881, importado de Francia, un Panhard Levassor. 

Sembla estrany que a Espanya el 1881 ja hi hagués cotxes, perquè una altra web assegura:

El primer automóvil con motor de combustión interna se atribuye a Karl Friedrich Benz en la ciudad de Mannheim en 1886 con el modelo Benz Patent-Motorwagen. Los primeros automóviles circulaban sin normativa alguna y sin placa identificativa que pudiera mantener un control sobre su procedencia o dueño.


Més informació d'internet:

Un automóvil de esta época tenía como velocidad máxima unos 20 km/h, gastaba muchísimo más combustible de lo que gasta ahora un vehículo a esa misma velocidad y la gasolina se compraba en farmacias donde no estaba disponible en grandes cantidades.

Cuando a finales del siglo XIX comenzaron a circular por los caminos de esta península aquellos artilugios denominados automóviles, nada hacia sospechar la magnitud y popularidad que alcanzarían, tan solo unas décadas más tarde. Las primeras unidades que circularon por aquel entonces no disponían de ninguna placa identificativa, ni distintivo, que diera alguna pista sobre su procedencia ó dueño. En un principio y hasta 1907 cada vehículo disponía de una doble numeración, la del Ayuntamiento con la que podía circular por el municipio y otro distintivo del Gobierno Civil que ampliaba así los limites hasta la provincia.   El 24 de Mayo de 1907 se unifican las matriculas quedando anuladas las municipales y designando dos ó tres letras según la provincia. En ese año el parque automovilistico se sitúa en algo mas de 1000 unidades. Aún con esta norma ya funcionando, se podían producir hechos como el que en algunas provincias no existiera el nº 13 -por pura superstición. 

(Aqui podeu trobar tots els Documents del dilluns.)
(I aquí els documents dels Temps de correspondència.)

2.- El document del dilluns. Censura

Aquest paperet, que diu "Si quiere ser buen Español no escriba en Catalan. Aviso. La Censura", era a dins del sobre d'aquí sota, on el propietari del mateix fantàstic llapis vermell havia escrit "Sr Coronel", havia canviat de parer, ho havia barrat i havia afegit "Devuelta". Tampoc no calia empipar el Coronel, que mai se sap quin humor gasta. Retornant-la al destinatari n'hi havia prou.

A dins del sobre hi ha una carta en català datada el 31 d'agost del 1939 a Arañones, prop de Jaca.

El meu pare, acabada la Guerra Civil, hi va ser enviat a fer la mili. Les cartes que escriu a la família són en castellà i van encapçalades per "III Año Triumfal" (es comptava des de l'alçament dels nacionals el 1936) o bé per "Año de la Victoria", i també a vegades per les respectives abreviacions: "III A. T." , "A.V." Aquesta nova datació feixista devia ser absolutament obligatòria, perquè l'he trobada a totes les cartes dels primers mesos després de la victòria franquista. La gent volia que la carta arribés, o sigui que es feia servir el castellà i es posaven aquestes mencions propagandístiques del nou règim. N'hi havia que afegien un "¡Viva a Franco!". I he trobat una carta on un amic bromista del meu pare havia posat "¡Biba Franco! ¡Harriba España!"

Però hi devia haver canvis gairebé imperceptibles i rumors pràcticament inaudibles que donaven a entendre que "ara ja no cal, no les obren, no passa res". Doncs bé, aquí tenim la prova del primer intent fracassat del meu pare per normalitzar lingüísticament la seva correspondència.

A cartes posteriors, de l'any 1941, ja feia servir habitualment el català  i els III A.T. i el A.V. havien desaparegut, entre altres coses perquè ja no era ni "l'any de la victòria" ni el "tercer any triomfal".

(Aquí podeu trobar els altres Documents del dilluns.)
(I aquí els del Temps de correspondència.)

Dibuixant a l'estació de França

Aquí podeu veure els altres dibuixos dels qui van venir a dibuixar:
https://www.facebook.com/events/1634092670148820/

El document del dilluns

Això de posar un document un dilluns al mes em sembla poc. Rectifico. El publicaré cada dilluns. A partir d'ara es dirà "El document del dilluns". És a dir, estigueu preparats el dilluns 19 d'octubre. Fins aviat. Aquí podreu trobar tots els documents.

1.- El document del segon dilluns. Pere Romeu

Pere Romeu, com és ben sabut, era "promotor cultural i artístic" i artífex del cafè modernista els Quatre Gats del carrer Montsió de Barcelona. Avui, el Document del segon dilluns és la participació de casament de Pere Romeu Borràs i Corina Jáuregui Malgà, amb un dibuix de Ramon Casas que jo no havia vist mai.

L'he trobada dins d'un àlbum de postals de la meva àvia. És una participació-postal dirigida a la seva mare i besàvia meva Francisca Solà "y familia". Ella era una senyora que no crec que estigués ni poc ni molt interessada en el modernisme i m'he preguntat com és que la hi van enviar.

Buscant a internet he llegit un treball de l'antic Conseller en Cap, Josep Bargalló Valls, estudiós de literatura catalana, que explica diversos aspectes de la vida del alt barbut Pere Romeu.

El primer és que abans de tenir el local dels Quatre Gats va obrir i regentar un gimnàs, negoci ultra modern a l'època.

Que Pere Romeu havia estat a París on va treballar al cabaret Le Chat Noir d'Aristide Bruant (vegeu el capítol de Marie Sophie Dauchez on parlo del personatge) i que s'hi va inspirar per a la creació d'un establiment semblant a Barcelona.

Que per a l'obertura del cafè, el 1897, va rebre ajuda financera del riquíssim Manuel Girona (l'industrial i banquer que va finançar també l'acabament de la catedral de Barcelona i en va pagar la façana; era un personatge molt conegut i per això la meva àvia si demanàvem alguna cosa que fos cara ens deia "Que us penseu que heu nascut a can Girona?").

Que la mare de Corina, la seva futura esposa, treballava justament com a cuinera a can Girona.

Que es va casar el 1900, data que no he pogut corroborar per la postal, ja que porta l'adreça de la meva besàvia però no té ni segell ni mata-segells. Devia ser entregada en mà.

Que Romeu el 1903 després de tancar els Quatre Gats va obrir un garatge i es va aficionar a una altra activitat ultra moderna: l'automobilisme. He pensat que, com que un dels fills de la meva besàvia tenia cotxe ja el 1900, potser la relació venia per aquesta afició comuna i va ser el motiu que li participessin el casament

Fins aquí el primer Document del segon dilluns. El proper apareixerà el dilluns 9 de novembre.

DIBUIXANT AL RECINTE DE LA MATERNITAT A BARCELONA

El document del segon dilluns

Fa temps vaig publicar a les Barcelonetes nou notes sota l'epígraf "Temps de la correspondència" . Van ser el preludi del que em proposo començar aquesta tardor.

Mentre vaig desempolsant, llegint i catalogant antics papers de la meva família, he imaginat una nova sèrie:

"El document del segon dilluns". Vull compartir cada mes, amb qui encara llegeixi aquest blog, un document dels que vaig descobrint. I miraré de fer-ho, justament, el segon dilluns de cada mes. Ja falta poc.

Dibuixant al Museu Marès

Dibuixant al pati del Museu Marès, on fan una exposició que es diu Maillol a Grècia.

JE SUIS GRECQUE - MÉLINA MERCOURI

Homenatge al NO dels grecs

I força anys després (haureu d'anar a parar al Youtube..., però val la pena):

Retrats

El primer dijous de mes un grup d'aficionats es troben per retratar-se els uns als altres al bar del Caixaforum. Són poses de deu minuts. M'ho he passat molt bé dibuixant la Teresa, la Rosa, en Lluïsot, la Iwona i la Clara.
A mi alguns m'han vist així:

Dibuixos de l'Opisso a l'Hotel Astoria

Arran de la Nit dels Museus, un descobriment: a l'Hotel Astoria (C.París 203) tenen una col·lecció de més de 200 dibuixos i aquarel·les de l'Opisso, exposades permanentment al hall, bar i restaurant. L'hotel pertany a l'hoteler i col·leccionista d'art J.Clos. El director, la nit de dissabte, acollia personalment els visitants,  i també ens va informar que tenen un menú al migdia de 14€. És un lloc per treure-hi el nas, prendre's un cafè a la barra i admirar els dibuixos. Aquí sobre un jove Picasso, desbordant de seguretat. Aquí sota dos dibuixos més (les meves fotos no són bones, ho sento):

I encara una altra foto: la baixada als lavabos, amb joc de miralls, és molt art déco:

Dibuixant al Teatre Grec

Teatre Grec a Montjuïc

Al Teatre Grec a Montjuïc amb els Inky Fingers, una altra vegada

Plora l'escola

En record dels meus pares

Els meus pares llegint a la cuina després de sopar, amb llums de carburo. La televisió funcionava amb una bateria de cotxe.

In Memoriam, Ricard Petit Monserrat

Art mudéjar a Sahagún. I fi del quadern Bilbao-Astúries

Sahagún (León), de tornada. Hi ha unes quantes esglésies monumentals, romàniques, construïdes amb rajola i molt particulars. Segons la guia, són mudéjars. Aquesta no sé si era San Tirso o San Lorenzo, era de nit.
Fi del quadern. Descans

Un bar a Sahagún

Tornada. Al vespre, terrassa interior d'un bar a Sahagún (León), amb mosaic de trencadís domèstic i molts detalls d'autoconstrucció.

San Isidoro de León

De tornada, San Isidoro de León, la cripta: celebració de la pintura romànica.

Bilbao, la margen izquierda del Nervión

Continuant per la ria, visió de la banda esquerra i del port industrial.