La immersió d'Einstein

Article d'Antonio Baños a Público.es del 30 de setembre

La immersió d'Einstein

Amb la notícia que potser els neutrins (amb els quals no tinc el gust) van més ràpids que la llum i que això tiraria per terra la relativitat descrita per Albert Einstein, em ve de gust rememorar la visita que el savi va fer a Barcelona convidat per la Mancomunitat el febrer del 1923. Aquells dies van ser molt significatius i, vistos des de la Catalunya actual, refermen aquella intuïció del mateix Einstein sobre el pas del temps, que ell qualificava de “només una tenaç il·lusió”. Les semblances entre aquell país que va astorar el savi i el nostre, orfe de saviesa, són inquietants. Tal com explica el sucós llibre de Thomas F. Glick Einstein y los españoles, les autoritats catalanes de la Lliga volien, amb bon criteri, que la visita donés llustre a la ciència catalana com a producte d’un país que emergia en l’escena internacional. Tal va ser la dèria que Sagarra, en un cèlebre article, va descriure la pena que sentia per no poder conservar la pissarra on el físic anotava i esborrava les seves fórmules. “Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altra pissarra”, va escriure el genial cronista.
Per això van omplir de senyeres el Saló de Cent, on es va rebre l’hoste. L’alcalde Enric Maynès li va parlar en català i La Veu de Catalunya va destacar que el batlle “ha pogut parlar-li en el llenguatge internacional de la ciència”, perquè llavors, com ara, es volia fer veure al món que el català no és una excrescència folklòrica i sí una llengua culta d’Europa. I, tal com passa avui, aquest gest també va ser criticat. En aquell cas, per la redactora Regina Lamo, del diari lerrouxista El Diluvio, amb l’argument que el català no l’entén ningú i seria millor parlar-li en una de les llengües grans…
El bon jan de l’Einstein també es va reunir amb Àngel Pestaña, de la CNT. En unes controvertides declaracions mai confirmades, es va publicar que ell es considerava així: “També sóc revolucionari però dins l’àmbit científic”. Preocupat perquè de Barcelona viatjava a Madrid a veure el rei, es va desdir en una entrevista a l’ABC. Encara avui, coses dites al país s’han de desmentir passat Lleida. Però alguna cosa sí que li va tocar de la situació catalana (que va conèixer per Rafael Campalans) perquè el mateix any 1923 va dimitir del Comitè d’Intel·lectuals de la Societat de Nacions. La biografia de Carl Seelig assegura que va ser per la Katalonishen Frage, és a dir, pel problema català. Segons sembla, va enviar la carta de dimissió a Marie Curie (uau!), en què es queixava que el Comitè només parlava amb els Estats i això li impedia “ser suport moral de les minories nacionals que resulten oprimides”. Anys després, en una carta al seu amic Adolf Marx, encara deia que escoltava de grat els discos de sardanes que li van regalar. Vet-ho aquí, Einstein era de la ceba.
Ara que tenim certa tirada a fer catalans insignes figures de la història, des dels germans Pinzón fins a Lionel Messi (que ha resultat ser lleidatà), proposo que, l’endemà mateix que la ciència moderna desmenteixi la teoria de la relativitat, fem Einstein català de l’any. Perquè ell s’hi avindria i perquè ens agrada el seu rotllo.
L’Esquella de la Torratxa, en els dies de la visita, ja va publicar: “Catalunya és terra de relativitat. Els catalans estem per lo relatiu exceptuant els d’en Macià, que estan pel tot o res”. Ahir, avui, demà? Catalunya dins del continu espai-temps.

Més sobre els llums de carbur

El Diari de Tarragona parla aquí del taller-conferència sobre llums de carburo del meu nebot Lluís Inglada, celebrat al Museu d'Alcover el passat dissabte. El tema no és d'actualitat, cal reconeixe-ho, però és molt interessant.

(Alguns posts antics sobre el tema amb dibuixos: aquí,  aquí i encara aquí.)

NÀPOLS 18. Catacombes de San Genaro

Volia saltar-me la visita. ¿Catacombes? Uf!
Però val realment la pena. És un cementiri i lloc de culte subterrani, des de força abans de l'expansió del cristianisme. És interessant veure com les voltes pintades d'aquests soterranis es van transformant i s'hi van pintant símbols de la nova religió. Les galeries semblen arquitectura gaudiniana.

NÀPOLS 17. Exposició al Banco San Paolo. Dones masculines a la ceràmica grega

Passant per la Via Toledo trobem la central del Banco San Paolo, instal.lat al Palazzo Zevallos. Hi ha una exposició d'un únic quadre, un del Caravaggio. Entrem, i pugem cap amunt, perquè la sala d'exposicions és dalt de tot d'una escala monumental.

El Caravaggio és el martiri de Santa Úrsula. Molt maco, molt efectista. Ara això es fa: s'exposa un únic quadre i al voltant es donen explicacions, història, comparacions. Es focalitza. Em sembla bé.

Al costat, hi ha una sala amb una exposició de ceràmica grega (Col·lecció de Intesa Sanpaolo) que es diu: Le ore della donna. Doncs a mirar ceràmica grega amb representacions femenines.
Hi ha una ceràmica amb una dona pintora. Interessant.
Més endavant una ceràmica amb dones que s'estan rentant. Un rètol explica que és l'única situació en què a la ceràmica grega es representen dones comunes, no deesses, despullades. A la ceràmica en qüestió les dones pintades estan molt masculinitzades, com podeu observar en la foto d'aquí sota. Un altre rètol explica que el cos despullat sempre era associat als herois i que si les dones es rentaven i tenien el cos despullat havien de ser cossos musculosos... no queda gens clar que aquests cossos femenins-masculins segueixin cap lògica.

I després hi ha algunes ceràmiques amb unes deesses o personatges angèlics femenins, però que tenen penis, que ens deixen de pedra. L'explicació dels rètols corresponents també és molt confusa. No m'agrada gens, em sembla com una traïció a la tradició de les antigues deesses, a l'antic culte a la feminitat i al cos de la dona. :-( Aquests grecs eren tremendos amb el seu amor a la masculinitat.
(Al museu arqueològic hi havia un aprell de frescos romans amb dones amb pit i penis i estaven retolats com a Hermafrodites).


Aquí sota dues fotos d'aquestes ceràmiques:

NÀPOLS 16. El Museu arqueològic

Ens havíem dit que el museu arqueològic de Nàpols s'ha de visitar després d'haver anat a Herculanum i a Pompeia. No estic segura que hagi de ser així, perquè potser la visita de Pompeia fa somiar més si ja s'ha vist el que hi ha al museu. En qualsevol cas, és un museu ineludible.

Hi ha moltíssim material i no el vam veure tot. Entusiasmen els mosaics, tan variats i tan bells. Aquí solta un raconet d'un mosaic de tema "el riu".

Hi ha frescos molt bonics de personatges diversos. A continuació un d'una dona que rumia, que vaig trobar molt afalagador per al gènere femení.

Força retrats.

A part de les obres artístiques, hi ha molts elements de vida quotidiana, referits als modes de vida, a l'urbanisme. Em va sorprendre agradablement (no m'ho pensava pas) el mosaic de la batalla d'Issos, entre Alexandre Magne i Darius III. És una còpia romana d'una pintura grega. Hi ha tanta complicació narrativa que vaig pensar en las Meninas de Velàzquez i en tot aquell joc de mirades i punts de vista. Faig servir una foto que va fer Lola Hurtado en aquest viatge, amb molta resolució. Fixeu-vos en el soldat caigut als peus de Darius: el veiem d'esquena, però reflectit de cara en el seu escut.

Els gabinets secrets contenen les peces romanes que no s'exposaven perquè es consideraven eròtiques i "impròpies". El morbo entre l'aristocràcia per veure-les era enorme i van acabar considerant més sa fer-les públiques.
Poso aquí al costat un dibuix d'un bust petit de bronze : amplieu la imatge i fixeu-vos que a sobre la calba del bon home hi ha un sexe masculí.
És una versió escultòrica, de fa dos mil anys, d'un acudit "feminista" que em van explicar no fa gaire:

Una nena i una mare.
La nena pregunta a la mare:
-Mare, per què els serveix el penis als homes?
La mare respon:
-Per pensar, filla meva, per pensar.

NÀPOLS 15. Pompeia

Fa anys a Barcelonetes, arran d'una exposició que es deia Un dia a Pompeia, vaig escriure una sèrie de notes, que rellegides sis anys després, continuo trobant recomanables    :-)

Un dia a Pompeia 1
Els llums d'oli Un dia a Pompeia 2
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (primera part) Un dia a Pompeia 3
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (segona part) Un dia a Pompeia 4
Símbols. Un dia a Pompeia 5

En aquest viatge a Nàpols, hem dedicat un dia a anar a Pompeia.

Alguns comentaris:

Comencem per la visita de la Vil·la dels Misteris, que és una casa de camp on es produïa vi, fora muralles, molt gran, on vivia en el moment de la tragèdia una família d'amos cultes, a qui agradava fer un tipus de vida més antic, a l'estil grec, fins i tot -diuen- més intel.lectual. Es una vil.la coneguda per les pintures murals del triclinium o menjador, que representen escenes segurament relacionades amb la iniciació a algun culte. He llegit interpretacions diverses: ritu d'iniciació dionisíaca? ritu d'iniciació matrimonial? Crec que també atreu l'atenció perquè hi ha un parell de figures femenines que semblen estar patint una flagel.lació i això ha despertat més especulacions. En qualsevol cas es tracta, no només d'unes pintures bellíssimes, sinó que també són imatges "fortes", en el sentit que es nota que tenen molta càrrega simbólica, que són trascendents, que hi ha misteri. Veritablement impressionen.

Durant la visita ens topem amb el thermopolium de LUCIUS VETUTIUS PLACIDUS, i m'adono que és el thermopolium de què vaig parlar a les notes referenciades abans. Jo havia tret les informacions d'una conferència i vaig entendre malament el nom: l'amo no es deia BETULIUS, sinó VETUTIUS. Rectifico.

En aquest mateix carrer del thermopolium hi ha una altra casa amb pintures sobre la paret que dóna al carrer: unes lletres negres sobre fons color sang i unes àmfores, segurament l'anunci d'un altre thermopolium. Encara al mateix carrer uns grans cartells expliquen les excavacions que s'estan duent a terme en una finca: s'hi estan trobant restes de l'any... 3.500 a.JC.! Estem parlant del primer neolític europeu! Això m'impressiona molt, perquè és civilització sobre civilització, pòsit de moltes persones, de molta cultura, molts anys de vida comuna, de vida en societat.

Les excavacions que es duen a terme a moltes de les cases fan que no es puguin visitar força de les vil.les que s'anuncien a les guies. Tinc la sensació que és un immens jaciment on ens deixen pagar i entrar als turistes però que no hi hem d'empipar. Silenci, els arqueòlegs treballen.

La mida de la ciutat aclapara. Penses: aquí no es coneixia tothom ni molt menys, això era una ciutat gran de veritat. Has de fer abstracció del que veus i imaginar-te que els carrers estaven coberts amb tendalls (als murs s'han trobat els forats on es posaven els pals que aguantaven les veles), que les cases i botigues tenien portes i porticons que es treien al matí i es tornaven a col·locar al vespre (també hi ha les marques a la pedra). Una altra cosa que cal imaginar és l'aigua bruta corrent per l'empedrat dels carrers.

Aquestes pedres elevades i planes que semblen passos zebra ajudaven a no mullar-se la vora de les túniques i togues, perquè els carrers devien ser gairebé clavegueres a cel obert.
És curiós que no vaig saber trobar cap llibre a la botiga de la sortida que tractés el tema de les aigües negres. Només en una de les finques hi vam veure una comuna. Potser hi ha més llocs on quedin latrines, del tipus de les que es poden veure a altres jaciments arqueològics. Però aquí no les vam veure. I aquesta única era justament al bordell més famós de Pompeia, exigu i il.lustrat, visitat i fotografiat per tothom.Faré una altra nota sobre el museu arqueològic de Nàpols, però avanço que aquests minifrescs amb posicions eròtiques que hi ha a sobre les portes de les quatre o cinc minihabitacions d'aquest minibordell, els fabricaven en sèrie, per abastir les múltiples cases de prostitució. Al Museu se'n poden veure d'altres de pràcticament idèntics als de Pompeia. Dit sigui de pas: a Pompeia calculen que hi havia uns 80 locals d'aquest tipus.  

Es pot veure més d'un panificio o forn de pa, que tenien la particularitat de ser llocs on a més es molia la farina. Els molins són dues pedres com les de l'apunt d'aquí al costat. La pedra de dalt té uns sortints que permetien ficar-hi un pal per lligar-hi un burro (o un a cada banda). (Torno a pensar en la neteja i en els excrements dels ases al terra del panificio).
També està assenyalada una fàbrica de sabó.


Acabo la visita a Pompeia amb el dibuix d'uns caradures al tren de tornada.
 

L'escola en català

Una cosa que ha sortit força bé i ens l'ataquen: 

TOTS
A CONCENTRAR-SE
DAVANT DELS AJUNTAMENTS 

AQUEST DILLUNS
12 DE SETEMBRE DE 2011 

DE 19h A 20H 

EN DEFENSA DE
L'ESCOLA EN CATALÀ

NÀPOLS 14. El cafè GAMBRINUS

Deixem l'arqueologia i tornem al centre de Nàpols, al costat d'un nom tan sonor com Piazza del Plebescito. 

Hi ha un cafè emblemàtic, el Gambrinus, on cal entrar a prendre alguna cosa. 

Sostres daurats,

i al fons de la sala el teló vermell d'un teatret.

El nom Gambrinus prové del nom d'un rei de Flandes que va ser, diuen, inventor de la cervesa. El local va ser freqüentat per personatges europeus de l'alçada de Guy de Maupassant o Oscar Wilde. Va ser un centre de reunió d'intel.lectuals d'esquerra, i al 1930 el règim de Mussolini, per aquesta raó, va fer tancar les sales. Va ser reobert més tard i he llegit que el president de la República italiana a l'any 2000 va triar aquest local per gastar-s'hi el primer euro.

NÀPOLS 13. Ercolano

Com és ben sabut el 24 d'agost de l'any 79 d. JC. una erupció del Vesubi i una pluja de cendres va cobrir tres ciutats -Pompeia, Herculanum, Stabbia.
La visita a  Herculanun és molt interessant. A un costat de les ruines comença la ciutat moderna, Ercolano, i queda molt clar que per allà sota continua la lava i les restes de l'antiga vila...
Plovisqueja, hi ha poca gent, el jaciment té unes mides relativament assequibles... És una visita reeixida.
A remarcar les nombroses restes de pintures a les parets de les cases i també algunes restes al carrer.
Aprofito per publicar alguns esbossos fets a les ruïnes.

A les termes femenines, hi ha un mosaic molt bonic del rapte d'Europa, aquí sota;

També hi ha un detall particular a l'apoditerium -sala on les banyistes es despullaven- d'aquestes termes. És una cambra amb bancs contra la paret i a la part de dalt hi ha uns prestatges amb separacions, que són com les taquilles de la roba, aquí sota:

Acabo amb un dibuix d'un thermopolium, que era un establiment on es podia beure i menjar -fred i calent-, a peu dret. És molt curiós perquè la part de dalt del mostrador està feta de trossos de marbre encastats, en canvi la paret vertical del mostrador és de totxo. És com ara, la barra del bar és de marbre i el cambrer sempre hi està passant un drap humit per netejar i tenir-ho ben polit..

Ens vam mirar i remirar les grans cassoles encastades al mostrador -es veu que hi havia cigrons, faves, mongetes cuites i altres coses així-: hi cap bé un cullerot per treure les faves i servir-les, hi cap bé la mà i el braç, per netejar bé l'interior. És un sistema que protegeix les cassoles de ceràmica i permet que estiguin a prop d'on se serveix la clientela. Fa molta gràcia, perquè en realitat s'assembla molt als bars actuals, amb un mostrador tancat que facilita el contacte entre venedor i clientela, però que també és una barrera clara. A més el fet que el comerç estigui tan obert al carrer encara reforça més la similitud.

NÀPOLS 12. Capri

Anant a Pompeia i a Ercolano, ja havíem vist l'illa de Capri, allà al mig del mar i de la boira, perquè sovint ens va fer mal temps. Finalment va arribar el dia i vam agafar un ferry per anar-hi. M'havien dit que era excessivament turística. Tot i això a mi em va encantar.
S'imposa caminar una mica cap a l'extrem est, on hi ha les ruïnes del que havia estat la Villa Jovis, el palau que va fer construir l'emperador Tiberi, on va viure deu o dotze anys dirigint l'imperi a distància i on va ser assassinat (Calígula esperava a la sala del costat que entressin els assassins i li diguessin: "Feina feta").
(Aquí sota, dibuix fet a l'entrada de les ruïnes. És un parany de penya-segats on és fàcil emocionar-se i, si algú es vol sentir superior als pobres que són allà baix a la península desdibuixada, doncs pot sentir-se elevat i superior. Això ho dic pensant en l'emperador.)

El camí passa pel costat d'unes vil.les delicioses, amb uns jardins mediterranis, petits i abigarrats, que són mig pati, mig hort, mig jardí, i alguns encara mig bosc. Hi ha molt refinament, aquest refinament italià que es troba a mig camí entre el que és popular i el que és d'èlit. És exuberant i vas pensant Déu meu, que bonic, i li donaries gràcies que existeixi una cosa tan maca i exultant sota la capa del sol.
Us poso alguns dibuixos fets a través de les tanques.

 

 

La guia desgrana noms de personatges famosos que van anar a parar a l'illa (comença per l'estada d'August, abans de la de Tiberi; i dels temps moderns ens parla de Màxim Gorki, de la visita que li va fer Lenin; de Pablo Neruda...). A una altra banda de l'illa hi ha una vil.la, San Michele, ara museu visitable, feta construir pel psiquiatre suec Alex Munthe a finals del segle XIX. El millor de tot, el jardí.   

A l'illa hi ha un port i dues poblacions, Capri i a la part més alta Anacapri, i cap cotxe privat, només taxis i autobusos, i també uns petits cotxes elèctrics que em sembla que són municipals, per dur habitants grans al metge i trajectes d'aquest tipus.

Després d'una jornada plena d'emocions estètiques, acabem prenent un gelat a una terrassa d'Anacapri, a l'hora que les mares van a buscar els nens a les guarderies, que les criatures omplen les places per jugar i lan gent gran surt a prendre la fresca. És com si de cop i volta els turistes haguessin desaparegut i els habitants locals tornessin a prendre el carrer. Potser per haver fruït d'aquesta estona de calma, hem de córrer pert agafar l'útim ferry.

El viatge de tornada, a l'hora de la posta de sol, que il.lumina Capri de costat, torna a ser un moment màgic. Aquesta illa té poders.

NÀPOLS 11. Paestum

Paestum era una ciutat grega al sud de Nàpols, de la qual només queden les ruïnes. És una visita que ens havien recomanat de fer i, de veritat, que val la pena (s'hi pot anar en tren des de Nàpols).
A Wikipedia trobareu, al costat d'aquest mapa de la península itàlica, els noms dels seus antics habitants a l'època de l'edat de ferro (aprox.a.JC.). El color beig clar de Sicília i de la costa del sud de la península representa el territori d'influència directa de les colònies gregues que s'hi van establir a partir del segle VIII a.JC. Penseu que Napoli prové de Neapolis, el nom de la ciutat grega que es va fundar en el lloc on ara tenim Nàpols, i que s'hi va parlar grec fins a l'arribada del romans. Aquest racó de la Campània també forma part, doncs, de la Magna Grècia, encara que estigui situat una mica més al nord del que assenyalen els mapes de la Magna Grècia estricta. En realitat, aquest terme era el que van fer servir els romans per designar aquests territoris de colònies i d'influència grega.

A Paestum hi ha, en primer lloc i sobretot, tres temples amb totes les columnes dretes, que per si sols valen el viatge. Un es creu que estava dedicat a Atenea, l'altre a Hera i el tercer a Poseidó. (Dic que es creu, perquè després al museu vaig llegir que d'estatuetes votives de fang representant Hera n'han trobat també moltes al temple considerat d'Atenea i vaig entendre que això els havia fet ballar el cap).
Aquí sota, esquema dels caparrons de les dues deesses:

Tots tres són d'estil dòric, un pèl xaparros per entendre'ns, i transmeten una sensació de senzillesa i d'elegància sòlida, perfecta. Els capitells dòrics també ajudaven a aquesta sensació de claredat i gairebé bé m'atreviria a dir d'honradesa. Tot ben clar. A Wikipèdia en francès hi ha explicacions interessants sobre els tres temples i les seves particularitats constructives, sobretot del de Poseidó que té una doble columnata, o sigui de dos pisos, tancat la cel.la, que em sembla que és molt particular.

A sobre del traçat dels carrers i de les bases de les cases gregues hi ha les restes romanes de la població que s'hi van intal.lar més tard. Queden dos construccions que ens van fer rumiar: l'ekklesiasterion, del 480 a.JC., de l'època grega, i el comitium, més tardà, de l'època romana, ambdós destinats a la renió dels ciutadans i a la discussió de temes públics. Em preocupava calcular quanta gent hi devia cabre perquè es poguessin sentir sense altaveus. A una web (no tinc ni idea de quina solvència té) he trobat una xifra: 600 persones. Veient les assembleas del 15 M a la Plaça de Catalunya vaig escriure aquesta nota: Parlaments.
Aquí sota, foto del que queda de l'ekklesiasterion de Paestum (la paret que s'hi veu són restes d'un temple a August que els romans hi van fer al damunt).

Al costat de les ruïnes hi ha un museu interessantíssim amb les troballes. El que és més original d'aquest museu són les pintures de les tombes gregues. Una de les més conegudes és la del saltador, el noi que es llança al mar, com a metàfora del pas a una nova vida.

Hi ha molt de material, molt ben exposat i explicat (ara els museus han deixat de ser magatzems i són una passada). Una altra de les coses remarcables són les metopes (els relleus-escultura que hi ha a la part superior dels temples) d'un dels temple, que hi estan exposades i molt ben explicades.

 

També vaig dibuixar petites estatuetes votives de fang.

I acabo amb una conjunt també de fang, molt matusser, representant una rotllana de dones, que també és una imatge molt antiga, que ja apareix més o menys (però més aviat més) a les pintures prehistòriques de El Cogul.

Les mares de Déu i la crema d'esglésies durant la guerra civil espanyola

Encapçalo aquesta nota amb una foto d'una estàtua del S XIV que representa Santa Anna -mare de la Mare de Déu-, la Mare de Déu i el Nen Jesús, cadascú assegut a sobre de l'altre, tres generacions fent la pila del greix. La vaig veure en una església aquest estiu, a Castrojeriz, un poble entre Burgos i Palencia, quan feia un altre tram del Camí de Santiago i la vaig trobar tendra i divertida. Està en relació estreta amb el que ve a continuació:

Estic acabant de llegir "El día más feliz de mi vida. Memorias", Espasa Hoy, 2000, de Luis Carandell. Hi ha coses interessants. En un dels capítols (pàg. 66) parla del començament de la Guerra Civil espanyola i explica que passejant amb el seu avi per Barcelona van presenciar davant d'una església com es formava una pila d'imatges per calar-hi foc. Anomena els sants que hi amuntegaven i diu:
"No recuerdo que estuviera la Virgen -no aparece en la retina de mi memoria-, aunque luego he sabido que los revolucionarios del 36 guardaron a María Santísima una consideración especial. Muchos años después, ya en la transición política del franquismo a la democracia, Santiago Carrillo me contó durante una cena que en alguna ocasión había oído gritar a los anarquistas incendiarios:
-¡Con el Hijo haced lo que queráis; pero a la Madre, ni tocarla!"
Una mica més endavant, després d'explaiar-se sobre la tradició mariana a Espanya, la gran cantitat de verges i ermites que existeixen, escriu:
"Un amigo de Zaragoza me contó que, durante la guerra, cuando la ciudad estaba en manos de los anarquistas, vio a una patrulla que se disponía a entrar en el templo del Pilar y oyó que uno de los milicianos, el que parecía tener más autoridad, les gritaba a sus compañeros:
-¡Con la Virgen no os metáis, que no tienen nada que ver con la religión!"

M'ha semblat que tenia lògica, perquè la Mare de Déu és una figura que entronca amb cultes ancestrals sobre la fertilitat i sobre vés a saber quins altres temes antiquíssims. Però... mai havia llegit o sentit a dir que durant la guerra no es cremessin imatges de la Verge en els incendis a esglésies o que se'n cremessin menys que de crucifixos o sants... Ho estic preguntant a tothom que m'envolta (al tipus de gent a qui es poden preguntar aquestes coses) i de moment les respostes van en la mateixa direcció: "mai n'he sentit a dir res d'això, però en realitat seria natural...".
Seria interessant recollir dades. ¿Es va cremar a Valls la Candelera? Tantes imatges de verges com tenim, què els va passar? Resultaria apassionant descobrir que els incendiaris anarquistes van ser sensibles a aquest arquetip femení. S'agrairan comentaris, informacions i suggerències de vies d'investigació (eulaliapetit@gmail.com)

Tanco la nota amb una Isis egípcia donant de mamar al seu fill Horus.

La mort de l'Heribert Barrera

Ahir al vespre vam sentir a les notícies que s'havia mort l'Heribert Barrera, als 94 anys. Jo estava sopant amb el meu pare que és a punt de fer-ne 93. "L'Heribert era molt persona" va dir. Per a ell i la gent de la seva generació aquesta frase és un dels millors elogis. Més endavant va dir: "Tenia un any més que jo." I també: "Quan et fas vell et vas adonant que... no ets res. I l'Heribert és, ...era, molt intel.ligent i ho va veure de seguida, va deixar tots els càrrecs, tot..., per als altres". A les postres torna a parlar-ne: "Era molt bon amic. Amic dels de debò, si et podia fer un favor te'l feia sense esperar". Més tard va afegir: "A vegades estava massa preocupat per no ofendre l'interlocutor".
(Anirem, no anirem a l'enterrament? Ja fa uns mesos, davant dels problemes de mobilitat i de memòria del meu pare, i arran de la mort d'un conegut, li vaig haver de dir: "No passis ànsia que als 92 anys ja no estàs obligat a anar a l'enterrament de ningú." Em va contestar, sospirant: "Tens raó, ja només estic obligat a anar al meu, d'enterrament". Ja veieu l'escenari.)

En efecte, el meu pare, Ricard Petit, i l'Heribert Barrera eren molt bons amics des que feien el batxillerat a l'Institut Balmes, que abans de la guerra estava situat dins l'edifici de la Universitat central, i ho van continuar sent. Jo, doncs, el vaig conèixer de petita i sempre m'ha fet aquest efecte de persona èticament íntegra i intel.lectualment rigorosa, que potser són virtuts republicanes, però que de gran he pensat que són calvinistes. A Catalunya hi ha hagut (parlo en passat) un calvinisme laic republicà, per dir-ne d'alguna manera, i l'Heribert en seria un exemple paradigmàtic. És anecdòtic, però el fet que fos estrictament abstemi ajuda a forjar la imatge.
El 1969 quan jo vaig arribar, sense passaport, a París per demanar refugi polític, portava una carta del Barrera a un seu amic, llavors alt càrrec de l'administració francesa, per si em podia ajudar. L'Heribert la va escriure, tot sabent que jo, noieta eixalabrada, no era precisament de la seva corda política.

Ara, arran de la mort d'en Barrera, vaig a criticar LA VANGUARDIA.
A LA VANGUARDIA tenen un problema, potser perquè la redacció està inflada de becaris que no cobren, agafen molts nois joves mal pagats o exageren fent contractes temporals. Dic potser, només potser. El cas és que quan va morir el Jorge Semprún, van ser l'únic diari que va donar la notícia amb 24h de retard. Avui, a la pàgina dedicada a la mort del Barrera, hi llegeixo algunes dades que no sé si són exactes, però el que de segur no és cert és que "(pàg 16)... Barrera havia nascut a la Ciutat Comtal el 6 de juliol del 1917, estava casat amb René Masterllet i tenia 94 anys", perquè devia fer ben bé trenta i tants anys que es va separar de la Renée i ja fa anys s'havia tornat a casar. Quan he vist que ha passat un mes ingressat a l'hospital, he pensat: "I no han tingut temps de preparar una necrològica sense errors tan evidents?".

Aquest estiu al pis on encara viu el meu pare, he obert un paquet lligat amb cordill, que diu: "Correspondencia de 1936 a 1945 més o menys". Hi he trobat un dietari del meu pare fet des del front, i algunes altres coses que caldrà llegir amb calma. Hi ha una carta de l'Heribert, suposo que des de Montpeller, del setembre del 1940, que probablement va fer arribar a mà a través d'algú altre perquè està escrita en català, i que m'ha semblat interessant. Us la transcric:

18-9-40

 Estimat Ricard:

Poder-te escriure així és viure. No perquè hi hagi res a dir, desgraciadament, però sembla que el no haver d'usar els termes forasters suprimeix la distància.
M'han dit que cada vegada estaves més boig. No m'estranya perquè jo també. Ara que faig el boig en estricta intimitat només i la meva fama inmarcessible de noi seriós arriba al zènit. Aquesta fama em carrega cada vegada més. Fa deu anys per exemple els que es trobaven en el meu cas tenien la sortida d'emportar-se'n mil duros de la calaixera i anar-se'n a Mallorca amb una artista de music-hall. Però ara no hi ha solució. 

Parlem de coses serioses. Viure aquí ara és un suplici moral. Anar a Mèxic -si es pot- em sembla que és trencar tots els lligams que em [ens] retenen a casa nostra, és renunciar als antics ideals de vida sense tenir-ne de nous perquè m'he convençut que ho soc tot menys un aventurer. La possibilitat de tornar i de fer-vos companyia sembla que per ara es presenta per mi particularment difícil. A més ja sé que per vosaltres -menys encara que pels que som aquí- no tot són flors i violes i que potser fet i fet encara estaria pitjor.

Cada dia però se m'arrela més la convicció de que per sobre de tot cal no abandonar la partida i no resignar-se a sofrir aquesta gent per sempre. Jo no sóc pas dels que cregui que m'ho han de portar fet i que ja em sacrifico prou a l'exili. Per això en darrer terme, tan aviat com pugui, considero sempre la tornada a fi de contribuir a la lluita en el terreny que sigui i amb les armes que siguin.

A més aquesta lluita representa ja per mi quasibé l'únic objectiu. Intento encara molt sovint enganyar-me a mi mateix i fer-me creure que em queden altres camins oberts. Però de totes les coses tinc ja l'escepticisme del que en torna -fins i tot sense haver-hi estat. Tinc també la voluntat de superar-lo aquest escepticisme i encara eternament espero i desespero.

Voldria evitar aquesta projecció al futur i assaborir només el goig de cada dia. Als nostres anys podríem [prodria] divertir-nos si fessim abstracció. Però jo en soc incapaç i aquest soleil du Midi només em cova negres pensaments.

Bé, prous funerals. Records als amics. Una abraçada

Heribert

(Recordo als possibles lectors que en aquesta carta en Barrera acabava de fer vint-i-tres anys.)

La planta de triatge de residus de Gavà-Viladecans

(LLEGIU EL POST, ÉS UN TEMA IMPORTANT. Publicat també a Canvi de Pell)

Des que un bon dia em vaig començar a fixar en les papereres i containers dels carrers de Barcelona i vaig començar a fer bisuteria de deixalles domèstiques, i des que vaig començar el blog CANVI DE PELL, em vaig proposar investigar què passava amb les nostres escombraries.
Segueixen tres notes sobre les tres visites que he fet aquest any a:

la planta de triatge de Gavà-Viladecans;
la depuradora d'aigües de El Prat;
i  la dessalinitazadora d'aigua també de El Prat.

Avui començo amb les notes de la visita a la planta de triatge dels containers grocs (envasos) de Gavà Viladecans, on vénen a desembocar camions de Barcelona i de part dels municipis del Baix Llobregat.

La primera informació que es rep en aquesta visita és que la mitjana de producció de deixalles domèstiques en aquesta àrea és de 1'38Kg. per persona i dia. Això inclou també les papereres del carrer i les escombraries de comercos. Com més "ric" és el municipi  més deixalles produeix (Sant Cugat i Begues arriben a 2Kg per habitant i dia), i com més "pobre" (Santa Coloma de Gramanet) menys quilos de deixalles. També és interessant saber que des que ha començat la crisi han disminuït les tonelades d'escombraries.
Algunes altres xifres: per aquí passen 25.000 tones anuals de deixalles, de les quals un 15% de deixalles que "no toquen " (per exemple als contenidors grocs els hi encolomen molt de cartó...). En total calculen que unes 8.000 tones anuals (és a dir una tercera part escassa) han d'acabar anant a la incineradora. Aquí podeu trobar més dades.

També donen una explicació general sobre les cinc principals fraccions de recollida:

els containers blau i verd (vidre i paper) porten directament els seus continguts a fàbriques de reciclatge d'aquests materials (tinc in mente d'investigar-ho, també);
els containers grisos (que s'abocaven abans al Garraf) van a una incineradora (vull visitar la de Sant Adrià del Besòs!);
els containers marrons, amb matèria orgànica, estan destinats a la creació de compostatge, com a adob, i a la creeació de biogas (també ho vull anar a veure de prop).

En aquesta planta de Gavà-Viladecans es fa el triatge del contingut dels containers grocs, d'envasos de metall i plàstic, i també és una planta de triatge i emmagatzament de "voluminosos" procedents de la recollida de "trastos vells": funciona com una deixalleria d'aparells electrònics (munts de neveres i altres que estan esperant a ser transportats a una indústria que hi ha al Pont de Vilumara, que les aprofita; prestatges plens de mòbils, esperant el transport a algun altre lloc, etc.), i també hi vam veure emmagatzemades altres coses, com per exemple una muntanya immensa de matalassos (sembla que, finalment! han trobat alguna indústria que pensa que potser els aprofitarà per fer alguna cosa...), una extensió grandeta plena de bombones de butà... Una de les coses que es recullen aquí és fusta de mobles vells i fusta procedent de la poda municipal d'arbres. Hi ha unes muntanyes tals d'armaris desmuntats i unes altres, també enormes, de branques d'arbres, que quan se'ns explica que, d'entrada, es tritura la fusta per fer conglomerat, però que no sempre tenen prou capacitat, i molta s'acaba cremant a la incineradora, ens sembla evident. Déu meu, hi ha tant volum! Començo a pensar: ¿les fàbriques que agafen aquestes serradures per fer nova fusta de baixa qualitat... quina capacitat tenen d'aprofitament d'aquest nou material? ¿Quina és la qualitat d'aquestes serradures que tenen vernís, pintura, potser fins i tot claus i frontisses incorporats? 

Abans que comencin a explicar-nos què passa amb els plàstics i envasos pròpiament dits, la idea ja és clara: que ningú es pensi que això del reciclatge és fàcil, perquè hi ha una qüestió econòmica de base - ¿algú, algun industrial està disposat a pagar X€ per alguna de les coses que es recullen allà? ¿A qui li interessen els frigorífics? ¿Quants diners val el camió que els durà a la indústria que els desballesta i n'aprofita alguna part?  ¿qui paga el transport? ¿Quina qualitat té el paper, el vidre, la fusta reaprofitada? És per això que, quan la nostra monitora-guia ens ha dit que ara sembla que hi ha algú que pot aprofitar matalassos, ho ha dit amb cara de satisfacció... finalment potser tindran "sortida"...!

Hi ha diferents tipus d'envasos: els que són d'alumini, els que són de ferro, els que són de plàstic "aprofitable" (les ampolles que tenen un punt únic, circular, de soldadura al cul, perquè són fetes d'un plàstic de densitat no molt alta), els que són de plàstic més dens però sense color o de color natural (algunes garrafes d'aigua mineral amb una ratlla clara de soldadura i de color blanquinós ), els que són de plàstic dens amb color (ampolles de llexiu, de xampú, etc. amb una ratlla ben evident de la soldadura i de colors diversos)... Alguns envasos, com els tetrabricks, tenen alhora cartró-alumini-plàstic.

Està demostrat que no es poden posar quinze contenidors per separar TOTES les deixalles, perquè llavors els usuaris acabarien no separant-ne cap. Per tant s'han de fer agrupaments, sabent que després hi haurà encara molta feina de triatge a fer. A Barcelona tenim cinc contenidors i a alguns altres municipis n'hi ha menys... La selecció ara serà, doncs, obligatòria i com veurem la cosa no és gens fàcil.

Petit parèntesi: no totes les llaunes de begudes són del mateix metall. N'hi ha de ferro i n'hi ha d'alumini (depèn de la procedència; moltes de les llaunes que vénen de l'estranger són d'alumini, les fabricades aquí són majoritàriament de ferro).

Fetes les explicacions prèvies, comença la visita. (Et donen uns taps per a les orelles, perquè a la planta de triatge hi ha un soroll fortet, amb explosions, de tant en tant, de botelles i garrafes a les quals els salten els seus, de taps!).

En aquesta planta hi treballa gent diversa d'empreses externes, i unes 25 persones, majoritàriament en règim d'inserció laboral (per entendre'ns, ex-presos i ex-drogaaddictes). La primera imatge que tinc és molt potent: dos homes de mitjana edat que s'estan al començament de la cadena de triatge, mentre van xerrant, i amb les mans dins de guants gruixuts i forts van fent fora de la corretja transportadora ara un tricicle de plàstic, ara un gran film de plàstic que devia embolicar un sofà de l'Ikea, objectes que han estat llençats al contenidor groc, perquè són de plàstic, com si fossin envasos. Es veu que s'han arribat a trobar fins a una bicicleta sencera!

Dues idees.

La primera: em sembla magnífic que els pretesament exclosos socials es dediquin a una feina tan important com aquesta, tan autèntica, tan necessària, imprescindible; aquí no fa falta venir ben vestit, ni ben afaitat, ni tenir cara de no haver trencat mai un plat; aquí del que es tracta és que el plàstic immens de l'Ikea no s'entortolligui amb la cinta de transport i treure noses com el tricicle de plàstic. (Tinc al cap una imatge televisiva de fa temps: per a un camp de refugiats a l'Àfrica, no recordo arran de quina guerra o de quina sequera, ni de quin organisme es tractava, el cas és que demanaven voluntaris "experts en latrines". Vaig pensar que la veritat es troba en això -i perdoneu-: en la merda.)

La segona: el ciutadà-usuari ha associat "container groc" a "plàstic", no a "envasos", i se sent, ens sentim, molt bons llençant antics videos, joguines i cortines de dutxa al container groc. "Craso error!". En realitat estem alimentant aquest terç de material que haurà de tornar a ser embarcat per anar a la incineradora, estem encarint, amb la nostra bona fe, la recollida d'escombraries.

Continuem amb la visita: hi ha exposats, per a coneixement dels visitants, diverses bales compactes de materials diferents: les bosses de plàstic, que pesen de mitjana uns 5gr. cada una, formen una bala cúbica de... 375 Kg.! Hi ha bales de tetrabricks, de xatarra de ferro, de xatarra d'alumini, bales d'envasos de plàstic PET (el de poca densitat), bales d'envasos de "plàstic mix"...
Aquí hi ha en anglès una relació sembla que exhaustiva i fiable dels diferents tipus de plàstic, el seu ús, la seva capacitat de ser o no reciclats. L'explicació que vam rebre a la planta era més simplificada: en primer lloc, plàstic PET fàcilment reciclable per a fer nous envasos o fibres tèxtils per a motxilles... (prové de les botelles transparents que tenen aquest punt de soldadura a la base); en segon lloc, el plàstic més dens de garrafes blanquinoses i translúcides que es pot reciclar, per exemple, per a fer mobles de jardí, ; en tercer lloc, el plàstic "mix", d'alta densitat i de color... que em va semblar que exactament no saben què fer-ne. La nostra guia-monitora ens va explicar que els principals premis i concursos de disseny i reciclatge giren entorn a aquest problema: ¿què fer d'aquest plàstic mix? Hi ha una nota a Canvi de Pell on es parlava dels premis de Disseny per al reciclatge de l'any 2009, amb fotos dels productes guanyadors. Veureu en aquella nota que el contenidor per a compostatge, el prestatge per a botelles i el separador del carril bici estan fets amb plastic mix. Però, tornem a la qüestió econòmica: sortiria a compte fabricar-los en sèrie? quin preu tindrien? quants se'n vendrien?

Anem ara a alguns aspectes més d'aquesta visita.
La platja! 
La platja?
Sí, la platja.
La platja és la paraula amb què denominen un gran hangar o tinglado on entren els camions carregats del contingut dels containers grocs. Entren marxa enrera, descarreguen els envasos i marxen. L'estona que vam ser allà van entrar camions sense parar, un rera l'altre. fins i tot hi va haver una estona que van entrar de dos en dos i la descàrrega, doncs, era doble. La planta de triatge és oberta matí, tarda i nit, de dilluns a diumenge, és a dir que les descàrregues poden ser contínues i la muntanya d'envasos en aquest hangar és... espaordidora. Em disculpo de no haver fet fotos (no sé on tenia el cap!) i d'haver hagut d'aprofitar les d'altri. A la foto d'aquí sota, podeu veure que més enllà de les bales compactades, a la part dreta, hi ha un camió descarregant. Que d'aquest lloc immens, que d'aquestes coloraines variades i que d'aquestes noves i contínues onades d'envasos arribats de tants punts de l'àrea metropolitana en diguin "platja", és molt metafòric i, per metafòric, poètic. Una poesia d'un futur terrorífic.

Continuem amb la visita. Hi ha un bulldozer que va arreplegant els envasos de la platja i llençant-los amunt, fent que la muntanya sigui més alta i que quedi més tros de sòl o de terra lliures per a l'entrada dels camions. Al mateix temps, va llençant paletades d'envasos a la corretja transportadora que comença en un racó d'aquesta platja.

La primera fase és una inspecció ocular i manual. Els nostres dos ja coneguts "exclosos socials" aparten tricicles, films plàstics de l'Ikea i tots els "impropis" que es van presentant. També aprofiten per esquinçar bosses, perquè com ara veureu una de les primeres coses que es farà en aquesta cadena és fer passar les deixalles per un sistema de pues que obre les bosses i en llibera el contingut, tasca imprescindible per poder fer el triatge. (Amb quant d'amor els ciutadans ben pensants omplim la bossa que anirà al container groc, la tanquem ben tancada i intentem que entri pel forat del container, ens empipem perquè no hi cap bé, empenyem amb força i maleïm l'Ajuntment que ha fet el forat massa petit! La primera feina de la planta de triatge és estripar la bossa!).

Després la cadena passa per un punt on un sotragueig i un corrent d'aire fan voleiar bosses de plàstic i safates de porespan. Tot el que és més lleuger. Ja tenim tot això en una banda i no us puc explicar com fan la selecció entre bosses i porespans, perquè no ho vam veure ni ens ho van dir.

Continua la cadena. En un nou lloc, uns electroimans arrosseguen a banda tot el que és ferro. Ja tenim fora les llaunes de tonyina.

Més endavant hi haurà un altre punt on es separarà l'alumini. Interessant assenyalar que aquests enginys per anar separant els envasos no funcionen ni com un rellotge ni amb precisió matemàtica. Per exemple les cosetes petites no les detecten. O sigui que les càpsules Nespresso d'alumini no són reciclables en aquest sistema, massa miniatures. La nostra guia-monitora ens va dir: "Que ningú es pensi que si fa una boleta amb paper de plata i la llença al container groc, s'aprofitarà per a res, és massa petit i cap aparell la detecta."

A la fase final se separen els envasos de plàstic, atenent a la densitat del plàstic. Hi ha una mena d'ull o enginy òptic que identifica la densitat més prima del plàstic i el color transparent, i llença un corrent d'aire que expulsa l'envàs identificat. Passa després per un altre control òptic que identifica les densitats més grans i els colors naturals o "tenyits".

Aquí s'acaben les notes que vaig prendre de la visita.

Vaig sortir amb el cor encongit.

NÀPOLS 10. L'escala i Sanfelice

Teníem la foto d'aquí sobre en un prospecte turístic que ens havien donat, i volíem veure aquesta escala que ens semblava tan espectacular. Vam córrer Sanità amunt i Sanità avall amb el nom de Sanfelice com a referència de l'escala. Vam trobar el Palazzo Sanfelice. Era... i no era el lloc... El palazzo es deia Sanfelice, en efecte, com el nom que teníem anotat, i l'escala... si no era la mateixa s'hi assemblava molt, però estava en molt mal estat, les pintures eren negre-ala de mosca enlloc de verdes... Dubtàvem i finalment vam marxar sense estar del tot convençudes... Mireu-ne la foto aquí sota. No era ben bé el mateix...

Vam anar a altres parts del barri, vam descobrir el Totò, vam passar pel mercat, ... vam girar el cap... i vam veure L'ESCALA! la de veritat! la de la foto que teníem al prospecte! per pura casualitat!
El palazzo de l'escala vertadera es diu Palazzo dello Spagnolo i qui es diu Sanfelice és l'arquitecte tant d'aquest palau com de l'anterior. Sensació de triomf. (Dibuix aquí sota del palazo dello Spagnolo)