Les figures femenines ibèriques

Continuo amb un altre exemple de figura femenina del modern món ibèric, que pot ser vista com una pervivència del culte femení de la Vella Europa.

La zona murciana és plena de jaciments ibèrics i actualment moltes de les troballes es poden veure als petits museus dels municipis, perquè sembla que ha passat l'època en què totes les peces se les enduien a Madrid. Al museuet de Cieza hi ha una d'aquestes figures femenines tan estilitzades que, si no fos perquè un està al cas de tot això que expliquem aquí, es preguntaria què és: un palet de riera desgastat de manera que s'ha convertit en una peça abstracta, com un vuit en tres dimensions, que resulta del tot femení.
En la mateixa línia, un detall que pot ser anecdòtic, però que ens toca de la vora: quan Marija Gimbutas es refereix als símbols d'aquestes crences que han perviscut dins d'altres cultes, cita "les Mares de Déu negres". En efecte, el color de terra fosca, ocre o vermellós, era un color associat a la fecunditat dins la Vella Europa, i explica per aquesta raó l'especial devoció que encara es professa a les verges de color fosc, com la Mare de Déu de Montserrat.

De la relació entre els pantalons texans i les venus.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Faig un incís per evocar la vella guàrdia de prehistoriadors, entre els quals Bosch Gimpera, que havia estat conseller republicà de Governació (de la IIa República) i rector de la Universitat de Barcelona, i les joves generacions de prehistoriadors, entre les quals Marija Gimbutas.
Al pròleg de l'edició castellana de The language of the Goddess, (Editorial Dove y Grupo Editorial Asturiano, Oviedo 1996) l'editor, historiador i antropòleg J.M.Gómez-Tabanera escriu:
... recordé cómo había conocido y tratado años atrás a la hoy finada Marija Gimbutas, coincidiendo con ella en varios congresos internacionales de Prehistoria. Fue una larga y fructuosa amistad de la que me lucré incrementando mis limitados saberes. La recuerdo aún, dicharachera y desafiante, en el Congreso de Ciencias Prehistóricas y Protohistóricas de Praga en 1966, hace ya treinta años, y a la que, asimismo, asistían mis admiradas amigas Annette Laming-Emperaire y Z.A.Abramova, con las que pude incluso ironizar sobre venus esteatopigias paleolíticas y contemporáneas, pero también en torno a mamuts y monstruos sagrados de la Ciencia allí reunidos, entre los que recuerdo cual si fuera ayer a Jan Filip, Pedro Bosch Gimpera, Luis Pericot, M.Almagro Bach, A.Beltrán, H.G.Bandi, A.Leroi-Gourhan, G.Gamps... brindando pautas a otros arqueólogos más jóvenes como E.Ripoll, E.Aguirre, I.Barandiarán Maeztu, A.Arribas... Entre ellos se alineaba, ¡cómo no!, Marija Gimbutas, una arqueóloga lituana nacionalizada estadounidense, cuyas tesis nos fascinaban a todos, más, cuando con las mismas venía a reivindicar el papel de la mujer en la Prehistoria, remitiéndonos a los resultados de sus excavaciones en diversos yacimientos neolíticos en la Europa oriental que le habían dado tema para publicaciones a veces polémicas. Recuerdo que alguien comentó que si al Congreso hubiera podido asistir J.J.Bachofen -el famoso autor de Das Mutterecht-, hubiera hecho buenas migas con Marija Gimbutas; pero también el particular recelo que inspiraban sus planteamientos a mi viejo amigo H.Delporte, al inolvidable Pedro Bosch Gimpera e incluso al ducho Antonio Beltrán, al contemplar a Marija en las distintas sesiones, embutida en sus jeans, reservando otras galas para los actos protocolarios del Congreso. [...]
(Sobre les venus, vegeu els arxius_mt d'arqueologia de la weblog Barcelonetes)

Més sobre deesses prehistòriques

A l'últim post érem a la porta del Museu Nacional, a Praga, comentant troballes prehistòriques, a punt d'empènyer la porta i entrar-hi.
Dèiem que Marija Gimbutas havia desenvolupat el concepte de la Vella Europa.
Com que he trobat notes i fotocòpies, avui us puc fer arribar el mapa del que seria la Vella Europa. I aprofito per rectificar la cronologia que vaig donar l'últim dia: el període en què ella considera que s'hi va desenvolupar el neolític és del 7.000 al 3.500 a.C.
Alguns links més: un que conté un mapa de la Vella Europa, la web de la biblioteca de la institució de M.Gimbutas i J.Campbell i un altre amb una biografia de M.Gimbutas

Quan els déus encara eren dones

Continuem amb els comentaris prehistòrics.
Marija Gimbutas (1921-1994) ha estat una arqueòloga lituana, que es va afincar als Estats Units després de la segona Guerra Mundial.
Me'n va parlar fa uns anys Casilda Rodrigáñez i vaig tenir ocasió de conèixer dos dels seus llibres: Goddesses and Gods of Old Europe, i el que està editat en castellà El lenguaje de la diosa, Editorial DOVE y Grupo Editorial Asturiano, 1996.
Encara que no tinc a mà ni notes ni els llibres, intentaré explicar el que bonament recordo del que vaig llegir, que em va semblar interessantíssim. Excuseu la pobresa i les imprecisions.
Marija Gimbutas posseïa una sòlida formació teòrica i alhora va participar en excavacions i investigacions pràctiques. Un dels punts que va atraure el seu interès van ser les més de sis mil figuretes femenines prehistòriques trobades a jaciments europeus. L'estudi d'aquests jaciments la va dur a elaborar un concepte que ella mateixa va anomenar la Vella Europa.
Aquesta Vella Europa té els següents límits geogràfics i cronològics. Abraça els territoris que s'estenien des del sud d'Ukraïna, fins a les illes gregues, i des de la riba nord del Mar Negre fins al nord-est de la península itàlica. El període en què situa aquesta Vella Europa és el primer neolític, entre el 7000 i el 4000 a. C., abans de les primeres invasions indoeuropees.
¿Què té d'especial aquest període i territori?
Que s'hi han trobat nombroses restes que demostren que hi va existir una civilització neolítica amb poblacions que tenien un nombre considerable d'habitants, amb una organització de tipus pacífic (escassesa d'armes), i amb creences que giraven entorn al culte o cultes a personatges femenins.
Aquesta civilització matrifocal de la Vella Europa entra en crisi a partir de les primeres invasions indoeuropees que arriben d'orient a partir del 4.000 a.C. Els indoeuropeus imposen una cultura de domini de tipus patriarcal, que desplaça o intenta desplaçar les antigues creences. Per dir-ho amb una imatge, els indoeuropeus porten uns déus nous que fan fora les antigues deesses a cops de colze, i sota aquesta substitució n'hi ha una altra que ja no és religiosa sinó cultural i econòmica.
Les creences matrifocals es resisteixen a desaparèixer i Gimbutas analitza com perviuen, barrejades amb els moderns déus patriarcals.
I estudia el que és també molt interessant: com es mantenen els antics cultes en zones perifèriques al nou poder indoeuropeu. L'illa de Creta, amb la seva civilització minoica i la presència de figures femenines tan importants, és per a Gimbutas un reducte de la Vella Europa, al sud d'una Grècia que ja era indoeuropea i patriarcal. En aquesta perspectiva, el rapte d'Europa prendria un significat nou: Zeus disfressat de toro rapta Europa, és a dir venç finalment la Vella Europa refugiada a Creta. (Si non é vero...)
Estudia també la cultura a territoris més occidentals, com si les deesses haguessin fugit a refugiar-se cap a occident. La cultura ibèrica, que té arrels preindoeuropees, és un camp fecund per rastrejar els antics cultes.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Avui acabem amb un dibuix del sud de la península ibèrica.
Al Museu Arqueològic d'Elx, a l'entrada del Palmerar, hi ha una d'aquestes nombroses estatuetes femenines. És molt tardana, comparada amb les de la Vella Europa; és ja de l'època ibèrica, de segle VI a.C. Té una incisió clara que marca el triangle púbic. Es tracta d'una forma molt repetida en les estatuetes, que adquireix un caràcter simbòlic i que apareix en altres figures i en la decoració de la primera ceràmica.
(El dia que ve: Més sobre deesses prehistòriques)

PRAGA (Notes 30) Abans que els déus fossin homes

Al capdamunt de la Plaça Vaklav hi ha el Museu Nacional, amb moltes peces pertanyents a molts camps i a molts períodes, repartides per moltes sales. Però aquí el que ens interessa és només una part d'una ala de l'edifici.
La que està dedicada a la prehistòria.
Abans d'entrar en matèria, una mica d'introducció (introducció que durarà més d'un post, ho sento).

L'any 2000 es va fer al Saló del Tinell, a Barcelona, una exposició que van anomenar Deesses.
S'hi va mostrar un conjunt de figures femenines trobades a Europa o al voltant del Mediterrani que pertanyien majoritàriament al Paleolític i al Neolític. (Hi havia, també, algunes figures que ja eren de l'època romana i fins i tot hi havia una Mare de Déu cristiana, que venien a representar el lligam entre aquella creença o tradició antiquíssima i els temps més moderns.)



En aquella exposició les explicacions que es presentaven en els plafons habituals eren confuses. Les estatuetes eren magnífiques, però no se sabia gaire què significava tot allò. Jo hauria dit que els responsables de posar anotacions escrites a la mostra no estaven massa d'acord entre ells, i no s'havien mullat.
(Pròxima entrega el dia que ve: l'arqueòloga Marija Gimbutas, els seus estudis sobre les figuretes prehistòriques i les seves teories. De moment, si voleu, podeu anar mirant l'entrevista que li fan en aquest link)

Temibles tortures

Temibles pels qui les pateixen i pels qui en moren.
Temibles també pels qui hi assistim, encara que sigui a molta distància.
Han deixat de sortir-ne imatges a la premsa i a la televisió, però continuo sense atrevir-me a parlar-ne, com si m'ho impedissin unes tenalles.
El primer que em va venir al cap, quan van aparèixer aquestes fotos tan crues, va ser un interviu a la televisió d'aquests fets al carrer a alguna ciutat dels EEUU, dies abans del començament de la guerra a l'Iraq. Un entrevistat va dir que estava en contra que s'entrés en guerra i va afegir que era un antic del Viertnam i que la guerra era "el pitjor". Tenia una mirada on es veia que "sabia". M'havia oblidat de la imatge, i em va tornar a venir immediatament, al veure aquestes fotos de presoners a l'Irak, amb el cap tapat, despullats i amuntegats.
Des de la guerra del Golf, patim la impostura de la guerra neta, com si pogués ser. Com si es pogués ser violent impunement, tant pels altres com per un mateix.
I hi ha el temible menyspreu i la temible negació del contrari que obre totes les vàlvules humanes. Hi ha sobretot la crueltat, barrejada amb la humiliació sexual, que resulta tan inquietant (inquietant justament perquè és tan... humana!).
Déu meu, què té el cos i què té el sexe que serveix per al més alt i per al més baix, pel millor i pel pitjor?

PRAGA (Notes 29) El bon gust

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Al capdamunt de la plaça Vaklav, que més que una plaça és una avinguda ampla i curta, hi ha l'edifici neoclàssic i imponent del Museu Nacional. Per accedir-hi es pugen unes escales i davant l'entrada del Museu hi ha encara una esplanada adoquinada, que és un mirador sobre la plaça.
Allà, a terra, hi ha un discretíssim record per a Jan Pallach, el jove de 21 anys que es va immolar amb foc per protestar per l'entrada dels tancs soviètics a Txecoslovàquia l'any 1968.
La notícia de la mort de Jan Pallach va donar la volta al món i va quedar unida al nom d'aquesta plaça, punt neuràlgic de les manifestacions de protesta. Es menys coneguda la mort els mateixos dies d'un altre jove txec en circumstàncies similars
Ara, en aquesta esplanada hi ha dos muntículs suaus que fan que el dibuix regular dels adoquins a terra s'alteri i es creïn com corbes de nivell (que no m'he atrevit a reflectir a l'aquarel.la per por d'esguerrar-la). Entre els dos cercles d'adoquins elevats hi ha una creu irregular, desdibuixada, del color blau que agafa el bronze a la intempèrie. El nom dels dos nois i les seves edats estan gravats en una placa també incrustada a terra.
Algú ha deixat una única rosa, vermella, al costat.
Emociona el gust exquisit amb què s'ha construït aquest monument. Aquest tros de terra torturada parla per si sola, i és més evocadora que cap altra instal.lació.
Comparo mentalment, amb desavantatge per part nostra, amb el monument a la Gran Via barcelonina davant del cinema Coliseum en memòria dels morts per les bombes durant la Guerra Civil. I amb un altre d'encara més desgraciat a la Meridiana en record de les víctimes d'Hipercor.

PRAGA (Notes 28) Lidice

En el seu moment aquest nom, Lidice, va donar la volta al món.
Hi hagué protestes a Anglaterra, manifestacions a diverses capitals, amb ell es va batejar més d'un centre escolar americà.
Va ser un nom important en la resistència contra els nazis.
Lidice era una població camperola que l'exèrcit alemany va decidir borrar del mapa en represàlia per uns atemptats de la resistència txeca. No va quedar cap casa dreta i tots els habitants que hi dormien aquella nit van morir. Els 88 nens del poble, tots els nens del poble, van ser conduïts a un camp d'extermini i gasejats.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)



L'autobús de línia té parada enmig d'uns camps de conreu. Una mica més enllà hi ha un territori immens, que té més o menys aspecte de parc, i que es troba al lloc on s'alçava Lidice. Ara no en queda cap rastre, només hi ha un petit museu, un memorial i apartat de tot plegat, sobre l'herba, un grup escultòric de bronze representant a mida natural 88 criatures, les més grans darrera, les més petites davant, totes juntes, totes amb els ulls expectants.

L'ofrena més gran no és el museu, el memorial ni l'escultura, sinó la gran quantitat de terreny que no es cultiva i que forma aquest camp-parc tan gran, ondulat, que s'estén com una taca entre els camps llaurats.

M'expliquen d'una família de Barcelona que celebra el casament d'una néta amb un noi que també és d'aquí, però que té una àvia txeca. A la família de la noia hi ha una tieta àvia casada de fa seixanta anys amb un txec, el tiet Janos. "Saps què, que a la taula dels grans seurem junts l'àvia del noi i el tiet Janos, així podran parlar", se'ls acut.
I el dia del casament seuen de costat els dos vellets. Veuen que intercanvien un parell de frases i ja no es tornen a dirigir la paraula en tot el banquet.
"Com ha estat?" pregunten en acabat al tiet Janos.
"Doncs que era una alemanya dels Sudets" respon el Janos.
A Lidice em recordo d'aquesta història, i del que he llegit sobre la regió dels Sudets. Zona de població alemanya dins la República Txecoslovaca, Hitler va decidir annexionar-la a Alemanya i li va servir d'excusa per envair Txecoslovàquia. Al final de la Segona Guerra Mundial, sembla que gran part de la població alemanya del Sudets va ser expulsada. Un punt calent.
(Perdoneu perquè podria semblar que Lidice es troba als Sudets. No, en absolut. Si ara he pensat en això és perquè aquest no-poble m'ha fet pensar en com són de complicades les relacions que a vegades semblen tan senzilles.)

PRAGA (Notes 27) ¿I què se n'ha fet del realisme socialista?

A Praga pots mirar inquisidorament i preguntar-te què queda a carrers, places i edificis, de l'època socialista. Ens ho hauria d'explicar algú del lloc, ens hauria d'ensenyar a mirar i, m'imagino, a mirar fora del centre històric. En qualsevol cas, els ulls inquisidors que busquen estrelles de cinc puntes a les façanes dels edificis i estàtues d'obrers robustos als jardins, no descobreixen res.
Res? Sembla estrany. Els ulls han vist un fris antibel.licista en un edifici que ha resultat ser dels anys 20, uns gravats en la base d' uns fanals que representen treballadors amb brusa ampla, també d'abans de la II Guerra Mundial. S'han parat davant d'una escultura en una plaça: dos treballadors amb eines a les mans; té un algo, és bonica...
Al Veletzrni Palac penso que la col.lecció tan completa d'art del XIX i XX ha d'abordar per força la qüestió. I en efecte, ho fa.
Vegem com.
En una de les sales, hi ha muntada una secció amb falses parets que formen un passadís. Al començament, hi ha un tauler explicatiu -l'únic al museu que dóna una visió general d'un moment cronològic-, sobre l'art a l'època stalinista. El primer que constato és això, d'una banda l'explicitació clara del fenomen, i d'altra que es circumscriu el període a l'stalinisme.
El text que inicia la mostra d'aquest passadís recull una cita molt il.lustrativa d'algun personatge de l'època on es diu que l'art ha de servir per agitar les masses. Continua el text dient que va tractar-se d'un període on es va prohibir el que és fonamental per a l'art: la llibertat del creador. I fa com un balanç: van ser uns anys on els artistes van fer "obstrucció", però no era possible capgirar la situació (cito de memòria). També diu que el resultat va ser la creació de dos corrents artístics, un oficial i un altre d'extraoficial. Enlloc no es diu que el que t'ensenyaran a continuació no tingui valor artístic. Hi ha pintures, escultures, fotos, maquetes... i trobo entranyable que el que han recollit tingui una qualitat indubtable (fins i tot dins l'estil kitch d'alguns quadres: oli de papa, mama i nen feliços en una cuina amb nevera, escoltant la ràdio; o dins l'estil patriòtic ampul.lós: bronze de soldat rus i soldat centroeuropeu abraçant-se.). És una tria digna, que lliga amb la frase de fa una estona "es podia fer obstrucció, però no es podia capgirar...".
Una de les peces és una maqueta d'una estàtua gegantina de l'Stalin que hi havia en un dels turonets de Praga que dominen el riu. Seguia darrera l'Stalin una corrua de gent, el poble entusiasta guiat pel seu líder. Aquesta escultura, que sembla ser que es divisava des de mitja ciutat, va ser enderrocada crec que l'any 56 quan ja mort Stalin va començar el procés de denúncia de l'stalinisme.
(Abans d'acabar la sèrie de notes sobre Praga -espero que aviat!- vull tornar a parlar d'aquesta estàtua i de la família Pàmies)
Comento només una última cosa de les sales d'art del segle XX del Veletzrni Palac: les obres corresponents als anys 50 i 60, les del "corrent extraoficial", són nombroses, diverses, molt interessants, i la majoria porten un rètol que indica "donació" dels anys 70.

Fins aviat

Tanco un parell de setmanes per feina. Fins al 5 de juny.
Que tingueu una bona setmana.

PRAGA (notes 26) Escultura de tema social d'entreguerres

En un dels ponts sobre el riu Vltava, les bases de ferro colat dels fanals tenen uns relleus amb figures d'obrers, d'una altra època, amb brusa ampla. Em vaig preguntar a quin període, a quin moviment responien.
Al carrer Na Porici, ja he explicat que a l'edifici de Josef Gocar hi ha un fris antibel.licista dels anys vint, obra d'Otto Gutfreund.
I al Veletrzni Palac, seu de les col.leccions d'art dels segles XIX i XX de la Galeria Nacional, hi ha una mostra d'escultures dels anys 30, moltes d'elles de tema social.
Del mateix Otto Gutfreund hi ha unes figures representant miners, i una d'una mecanògrafa, notables.

Aquí sobre, d'aquests mateixos anys, emigrants dormint en un banc, de fang. I a sota, una dona de fer feines, de bronze, de l'escultor Landa. (No he aconseguit trobar referències de l'autor o autora a la xarxa, per tant només en puc donar el cognom, que potser he anotat amb errors)

PRAGA (Notes 25 ) Ah, l'òpera

Acabo aquest recorregut per la secció de les arts decoratives de començaments del segle XX, a la Galeria Nacional, mostrant un dibuix d'un figurí per a una òpera. N'hi ha bastants, i també hi ha, i em va sorprendre, força dissenys per a decorats operístics.
Algú em va assenyalar com ha estat d'important l'òpera a Praga.
Mozart hi va estrenar el seu Dom Joan i sembla ser que considerava que aquí sí que se l'apreciava. L'estrena va ser el 1787, al Teatre dels Estats, un edifici neoclàssic que tant de fora com de dins és molt bufó. Potser no és l'adjectiu apropiat, però té unes dimensions que trobo que la paraula li escau.

PRAGA (Notes 24) Una mica de tèxtil

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

El cubisme també té a la República Txeca manifestacions en el disseny tèxtil. Aquí teniu tres dissenys tèxtils de Pavel Janac, extrets de "Czech Cubism".

Aquesta estora té el toc funerari de què hem parlat en altres notes. En canvi la roba vermellosa que teniu aquí a sota té un aire africà i, si molt m'apreten, m'atreviria a dir que alguns dissenys del Mariscal hi tenen una retirada.




I per últim, un retall de roba que no és res de res, o sigui que no és de museu, sinó d'una botiga qualsevol que fa rebaixes en un carrer de Praga, però que trobo que s'adiu molt amb el tema (i me n'estic fent un vestit -sorry per la frivolité-.)

A la propera nota abandonem definitivament el cubisme.

Retalla que retallaràs

Dilluns al vespre vaig veure a la televisió el documental sobre la fuga de presos de la presó de Segòvia en el programa que fan sobre la transició.
Opino sobre aquest documental i no sobre els altres que han fet, perquè he vist aquest que m'atreia especialment, i els altres en canvi no els he vistos i no en puc opinar. Però d'aquest sí, i com que justament l'esperava amb interès m'he sublevat d'aquesta frivolitat en el tractament dels temes que consisteix a retallar les frases dels entrevistats i a fer dir a cadascú una coseta que crea ambient sense que ens permetin sentir res sencer.
Patchwork d'imatges i mots. Una tècnica impressionista que a mans d'un artista de les idees podria ser un bon mitjà, vés a saber, però que s'ha convertit en la nostra televisió en l'única manera de fer documentals i en la imposició de la superficialitat. Ja no ens mostren un discurs seguit de ningú. I en aquest cas hagués estat interessant
A part d'aquest comentari, hi ha punts emocionants al documental.

PRAGA (Notes 22) Deliciosa vaixella

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

A la Galeria Nacional hi trobem vaixella, gerros i altres estris de porcellana, vidre i ceràmica de començaments del segle vint, com aquesta fruitera (sense fruites, naturalment!) tan allunyada dels dissenys modernistes.

A continuació teniu els dibuixos de dos creacions de Pavel Janac. La cafetera és del 1919 i els pitxers de flors del 1911. Aquests models ratllats en blanc i negre formen part d'alguns dels objectes dels quals s'han fet facsímils que es venen actualment al Museu del Cubisme.

PRAGA (notes 20) I ara mobles...

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Al Veletrzni Palac hi ha una de les col.leccions de l'extensa Galeria Nacional, la Narodni Galerie. Es un edifici racionalista del 1925 que ofereix una confortable imatge de solidesa i endreça.
Allà descobrim els mobles cubistes.


La cadira d'aquí sobre és de Pavel Janak i el silló de Josef Gocar, tots dos grans dissenyadors de mobles, a més d'arquitectes.
A la Galeria hi ha calaixeres, llits, taules, tauletes, armaris... i dissenys, signats, datats i explicats. És com una lliçó d'estètica i d'influències.
Per exemple, els dos sillons que vénen a continuació són denominats peces d'art nouveau geomètric, amb influències japonesa (el de la dreta) i vienesa (el de l'esquerra), datats entre el 1900 i el 1910.


Doncs sí, entre aquest modernisme geomètric i el cubisme i el que jo n'hauria dit art déco hi ha una línia de continuïtat que en aquest museu és molt clara.
Busco l'origen de l'expressió art déco i veig que es va fer servir a l'Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París el 1925 per designar l'estil d'aquell moment, però que no va ser popularitzada fins els anys 60 per un crític britànic.
A l'exposició sobre la Myrurgia que hi va haver fa uns mesos al MNAC de Montjuïc teníem exemples d'aquest estil a Catalunya.

PRAGA (Notes 19) Cubisme elevat al cub

Perdoneu que encara us parli una mica més del cubisme arquitectònic, abans de dur-vos de la mà a la Galeria Nacional a veure coses més variades. La veritat és que vaig començar a veure cubisme per tot arreu. Es va convertir en una manera de mirar.


Aquí a sobre, un esbós d'un detall de la façana de la Universitat Karolinum, un edifici que abans d'arrribar a Praga jo hauria dit que era estil anys vint, linial, mig racionalista, i au! m'hauria quedat tan ampla. Però, ah!, ara la cosa ja és diferent, i les ratlles rectes totes tenen el seu què, i les veus d'una altra manera i els hi trobes com una intenció i una bellesa particular.
És una bestiesa, però s'acosta a la realitat del que em va passar. I sí que és veritat que hi ha edificis moderns als afores de Praga, molt funcionals, que em vull imaginar que han heretat una tradició molt depurada.

I fa poques setmanes, a Santiago de Compostel-la, miro l'exterior de l'església del convent de les Clarisses i veig el que teniu aquí a sota:



(Quin cim de façana més estrany! Llegeixo en una guia que es tracta d'un temple barroc. Diu: "de un barroco cubista". Penso que no sóc l'única que m'he obnubilat. Però l'expressió no és tan desaforada: en efecte, és un barroc que té alguna cosa cubista. I per arrodonir-ho, llegeixo al ja citat "Czech Cubism", que Pavel Janak el 1913 va reconstruir la casa d'estil barroc del Dr. Fara. La foto amb el resultat és molt curiosa i la teniu aquí a sota.)




Per acabar, una adreça amb textos en anglès sobre el naixement de l'arquitectura cubista a la República Txeca, aquí.

PRAGA (Notes 18) Pavel Janak

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. (Extretes de "Czech Cubism")



El tercer i últim arquitecte txec cubista que presento és Pavel Janak (1882-1956), un dels més prolífics, i aprofito per mostrar dibuixos seus de projectes, alguns dels quals mai es van arribar a construir. Ho faig per la seva bellesa; en general m'agraden molt els dibuixos arquitectònics, no els simples plànols. Trobo que tenen la gràcia dels esbossos i la força dels conceptes.







Pavel Janak, com els altres arquitectes cubistes, es va dedicar també a les arts decoratives, sempre dins del cubisme, cosa que vaig descobrir a la Galeria Nacional, la visita a la qual mereix una nota a part. Acabo avui amb un disseny de Janak per a ceràmica.

PRAGA (Notes 17) Josef Chochol

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes de "Czech Cubism")



No em digueu que no us agrada el personatge del canotier. És Josef Chochol (1880-1956), un altre dels grans arquitectes cubistes txecs.
És l'autor de l'edifici
d'apartaments al peu de Vysehrat i també de la casa del carrer Libusine, que han sortit en dos notes anteriors.
Podeu trobar més informació i més imatges a aquesta adreça.

Alguns d'aquests edificis tenen l'arrebossat en mal estat i no estan gaire ben conservats, en especial els que són grans edificis d'apartaments. En canvi els més petits, tipus torres particulars, estan restaurats.

Anem un moment a relatar influències. A començaments del segle XX hi va haver a Praga dues exposicions forànies que van accentuar la modernitat de la crítica txeca: l'exposició l'any 1905 d'Edvard Munch i la de Picasso, Braque, Derain i Gris l'any 1913; recordar també que els artistes txecs van exposar a diverses ciutats europees i van visitar i participar en exposicions a París.
Amb el cubisme, jugada a fons la carta teòrica i pràctica, l'art txec entra a formar part de les avantguardes europees, de ple dret i amb un alt nivell de qualitat i originalitat.
Algú ha dit que cent anys de nacionalisme al darrera van preparar l'entrada dels artistes txecs a la modernitat europea, que es va fer justament a través del cubisme.

Dedico aquesta nota a celebrar l'entrada de la República Txeca a la Comunitat Europea, amb la recança que Praga ens va ser injustament escamotejada durant molts d'anys i la vèiem tan llunyana, quan ens és tan propera. Si la pertanyença a la comunitat Europea els ha de ser bona o dolenta són figues d'un altre paner, però en qualsevol cas som al mateix barco.

PRAGA (Notes 16) Josef Gocar

(Podeu clicar sobre la foto per ampliar-la. Fotos extretes de "Czech Cubism")



Dedico tres posts a tres arquitectes txecs significats dins el moviment cubista.
El primer, Josef Gocar (1880-1945).
És l'arquitecte de l'edifici del carrer Na Porici que tant em va sorprendre i del qual vaig parlar en la primera nota.
També és l'autor de la casa del carrer Celetnà, dita de la Verge Negra, perquè en una de les cantonades hi ha una capelleta a mitja alçada amb una verge negra, que crec que ja es trobava per aquella zona abans de construir la casa. I ja se sap que totes les verges negres tenen un nimbe especial, i no se'n pot eliminar les capelletes així com així. Per tant una de les cases cubistes més emblemàtiques de Praga té una fornícula amb mare de Déu a dins com si fóssim en un carreró de Roma.
Barreja, doncs, d'èpoques i motius que suggereixen la vida acumulada en una ciutat. (Barreja, aquesta del Gocar a Praga, que queda més ben integrada que no pas la finestra gòtica encastada a El Corte Inglés de Barcelona. Conec qui em diria: "Dona, tampoc és que tingui gaire mèrit que els hi quedi millor que allò del carrer Fontanella...")
L'edifici té unes línies relativament discretes comparades amb altres del moviment, però té detalls molt característics d'aquesta arquitectura cubista.
A la planta baixa d'aquesta casa, hi ha un local on venen objectes que són reproduccions facsímils (caríssimes i precioses) d'objectes cubistes: des de cadires fins a capses, gerros de flors i jocs de cafè, a més de llibres sobre el cubisme. Quan acabem amb els arquitectes, haurem de parlar del disseny cubista aplicat a mobles, vaixella i demés.
Recentment s'ha inaugurat, en aquesta casa de la Verge Negra, el Museu del Cubisme, i en aquesta adreça de ràdio Praga podeu trobar-ne informació en castellà.

PRAGA (Notes 15) Més cubisme

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Tots aquests edificis cubistes tenen els murs descomposats en diversos plans i l'efecte és sorprenent.
La primera impressió és de solidesa en les formes i al mateix temps d'elegància en el conjunt. Hi ha una sobrietat de molt bon gust.
D'altra banda sorprèn la modernitat de l'estil en relació a l'època de la construcció, que en general és dels anys 10, un moment en què a casa nostra continuava imperant el modernisme.
Hi ha una línia de continuïtat entre aquesta arquitectura cubista i la més racionalista dels anys 30, que també està molt representada a la República Txeca. En una visita al barri de Sporilov, em vaig trobar que es tractava d'una mena de "Ciudad Jardín", amb edificis funcionals d'abans de la II Guerra, i vaig imaginar que hi havia una tradició de construcció de base sòlida que els havia precedit.

A part d'això, informacions pràctiques:
El llibre que he consultat, molt ben il.lustrat i que sembla la bíblia d'aquest assumpte, és Czech Cubism. Architecture. Furniture. Decorative Arts. 1910-1925. Princeton Architectural Press, 1992.
També podeu trobar imatges en aquest link en anglès.

PRAGA (Notes 14) ¿Existeix l'arquitectura cubista?

Mai havia sentit a parlar de l'arquitectura cubista. Però existeix, i a Praga n'hi ha força exemples (és pràcticament l'únic lloc al món on hi ha edificis cubistes).
A Praga podem veure a llocs molt cèntrics: la casa dita de la Verge Negra (1911-1912, arquitecte: Josef Gocar) i la casa de pisos de la Cooperativa de Mestres (1917-1919, arquitecte: Otakar Novotny), de la qual teniu unes fotos aquí a sota

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes del llibre "Czech Cubism")



No lluny del centre, al peu de la muntanyeta de Vysehrad, hi ha un edifici d'apartaments (1913, arquitecte: Josef Chochol) i altres cases més petites vora el riu.

Continuarà...

El precio de la verdad

El precio de la verdad és una pel.lícula que està bé, sobretot pel tema: la veritat i el periodisme. Podria estar més analitzat què passa pel cap del periodista i també quin tipus de periodisme "ven", però amb tot m'ha agradat.
M'he recordat d'un reportatge televisiu de fa uns mesos sobre el càmera Miguel Gil Moreno, especialitzat a cobrir conflictes bèl.lics i mort en una emboscada a Sierra Leone fa pocs anys.
El reportatge plantejava l'àrdua qüestió del paper dels periodistes en els conflictes armats: denunciava que el seu treball sovint o sempre és tergiversat i manipulat pels grans mitjans informatius i que estan sotmesos a fortíssimes pressions per part de les respectives agències per tal que treballin de manera competitiva i obtinguin les imatges més impactants. En les opinions dels reporters entrevistats hi havia amargor i es va arribar a l'humor negre quan el periodista de El País, R. Lobo, va voler mostrar a quins extrems pot arribar el problema:
- Quan els albanesos van ser expulsats pels serbis cap a Albània i Macedònia, un periodista va entrar a un poliesportiu ple de refugiats i en veu forta va preguntar: "Hi ha alguna violada que parli anglès?"

Els salons de les madames

M'acabo de comprar un llibre que promet: La cultura de la conversación de Benedetta Craveri, Bibloteca de ensayo Siruela, 2003.
Aquí us poso la informació de la mateixa editorial. És un estudi interessant, detallat i molt amè sobre els salons dirigits per dones als segles XVII i XVIII francesos.
(La relació entre homes i dones a la noblesa d'aquestes èpoques és molt particular. Vaig sentir la Françoise Giroud fa un temps dient que, en els salons de les madames de Rambouillet, de Sévigné, de La Fayette i companyia, les dones van il.lustrar els seus coneixements i els homes van polir els seus modos, la qual cosa va fer que avui dia França sigui l'únic país del món on els homes i les dones conversen entre ells. Em va semblar una poca-soltada que tenia gràcia i també el seu què)

PRAGA (Notes 13) O, Slavia!

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)


L'Slavia, prop del Teatre Nacional i vora el riu, és la perla dels cafès.
Un s'hi imagina fàcilment a una taula un escriptor fumant i omplint quartilles, ben assegut en aquests sofàs de cuir i en un ambient confortable.
És un local més modern que els anteriors, jo diria dels anys 20 o 30, funcional i acollidor.
L'època dels anys 10, 20 i 30 és molt fructífera a Praga i hi dedicaré les notes següents.
A destacar que l'Slavia presenta una conservació tan perfecta com la del cafè París. En efecte, ha estat restaurat i reobert recentment, després d'haver hagut de tancar al començament dels anys noranta. Sembla que l'esforç per no liquidar-lo definitivament va partir de l'interès del mateix Vaclav Havel, que hi havia escrit i conspirat a l'època anterior. Un altre gest entranyable.

PRAGA (Notes 12) Atrotinat Imperial

L'Imperial és al carrer Na Porici. L'entrada de l'hotel és fosca i té alguna cosa d'egípcia. El cafè és molt gran i destartalat, la paret és tota de rajola de València blanca amb petits relleus geomètrics. Una figura femenina envoltada de fruites, també de ceràmica, es repenja en el gran rellotge.
La decoració pertany a un estil híbrid entre l'art nouveau i l'art déco, que aquí a Praga es troba en altres edificis i locals.

Al vespre un quartet de jazz presenta les peces en anglès, davant d'una concurrència heterogènia i escassa, formada per turistes solts i personatges indefinibles. Unes hores abans, a mitja tarda, hi havia una gentada i un ambient que semblava el d'una granja del carrer Petritxol.

PRAGA (Notes 11) L'Europa

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)



L'hotel Europa és a la plaça Vaclav, envoltat de comerços on venen robins i cristall de Bohèmia als turistes que van amunt i avall. Hi ha un bullir de gent que passa pel davant. El cambrer és gran i està cansat. Aquí ja no trobo la restauració tan perfecta.
Alço el cap i, més enllà de la balconada ovalada del segon pis, es veu un complicadíssim llum de macarrons. Recordo una senyora que, davant d'una reixa del Gaudí al Museu d'Art Modern de Barcelona, va murmurar:
-Mira que aquests modernistes no pensaven gens en la pols, eh?

PRAGA (Notes10) El París ¿intacte?

Al cafè de l'hotel París el cambrer, amb lliurea verda, parla alemany.
El pianista toca distret, tot mirant pel finestral cap al carrer. A aquesta hora no hi passa ningú. Somia.
La decoració de fusta és... massa perfecta. Em pregunto si ha estat restaurada o si ha estat completament refeta.
I tinc més interrogants: ¿quin ús es feia d'aquest cafè a l'etapa socialista? ¿quan ha estat restaurat i per qui? ¿hi ha hagut un moviment que impulsés aquestes restauracions? L'amor al país que he entrevist en aquesta conservació i en d'altres ¿de quan data?

PRAGA (Notes 9) Beneïts cafès d'hotel

Per a un barceloní que viu en una ciutat que ha anat arrasant un a un tots els cafès que en podríem dir d'època, els cafès dels hotels modernistes de Praga són un benedicció.
El sentiment és complex.
Trobar un lloc acollidor, amb detalls que creen un ambient ple d'escalfor i amb una estètica allunyada del minimalisme a la moda, d'entrada s'agraeix.
Després hi ha el glamour d'aquests locals, que ajuda a somiar una mica.
A més, he tingut el sentiment que el gust per conservar els cafès històrics respon a un amor pel país i a un seny envejables.
A la Galeria Nacional vaig tornar a palpar aquest amor i en parlaré en una altra nota.
Sobre el modernisme a Praga, que aquí anomenen Secese, a l'estil vienès, només un comentari: és riquíssim i divers, i engloba també uns edificis amb una decoració linial que entronca de ple amb el que serà l'art déco. En un dels museus visitats vaig veure que en deien "modernisme geomètric".

Vacances

elmustio530px5opc.jpg
Això és un dibuix de les muntanyes de El Mustio, al nord de la província de Huelva, una zona de repoblació forestal a l'engròs, visitada durant la Pasqua de fa uns anys.

Tanco fins dilluns 12 d'abril.
Que passeu una bona Pasqua.

PRAGA (notes 8) El pobre Rodolf

Deixem el barroc i tirem enrera, fins al Renaixement tardà.
Un dels personatges inquietants de la ciutat és l'emperador alemany Rodolf II (1576-1611).
Va instal.lar la capital de l'imperi germànic a Praga i va atraure a la seva cort artistes manieristes, astròlegs, alquimistes, venedors de curiositats i també xarlatans de tota mena. Durant el seu regnat es va viure una època de relativa tolerància religiosa, en comparació amb els temps que vindrien després.
Són personatges de la seva època el rabí Löw, a qui s'atribueix la creació del Golem, i el pintor Arcimboldo, conegut pel retrat d'un bust fet de fruites i flors.
Rodolf és un personatge curiós, que va acumular una col.lecció artística i una de les primeres col.leccions de curiositats. Al recinte del castell de Praga hi ha un carreró amb unes casetes miniatura, anomenat carrer de l'Or, on la llegenda diu que s'instal.laven els qui treballaven per buscar la pedra filosofal i elixirs de tota mena. S'expliquen moltes excentricitats del personatge, com els càstigs que inflingia als homes de qui desconfiava, als qui fracassaven en les seves promeses d'obtenir filtres màgics o als qui es revelaven com a impostors.

L'eslavista Angelo Maria Ripellino (1923-1978) en el seu llibre Praga Màgica, dóna una visió psicoanalítica d'aquest rei tan especial. Recorda que era besnét de Juana la Loca, nét de Carles I (o V), nebot de Felip II.
Explica que va ser enviat pel seu pare a educar-se a cal seu tiet, Felip II, i que va arribar a l'Escorial a l'edat d'11 anys. Diu, i a mi em fa gràcia la imatge, que anava esporuguit pels sinistres passadissos i sales d'aquell palau tan auster. El descriu com un noiet mort de por en l'ambient inquisitorial i ultracatòlic de la cort espanyola. Sembla que era molt tímid i que hi vivia sense atrevir-se a dir ni mu. I ve a explicar que, un cop lluny de Castella, es va sentir alliberat i es va passar de rosca, abocant-se als excessos citats més amunt.

Alguns governants segurament no s'han d'analitzar des de pressupostos històrics, ideològics o econòmics, sinó com a casos psiquiàtrics. Hi pesen més els aspectes personals que els polítics. Ho vaig pensar quan va caure el Ceaucescu a Romania.

PRAGA (Notes 7) Les hipèrboles italianes

Quan els artistes italians desembarquen en una ciutat per decorar-la, hi deixen algunes manifestacions exagerades que m'agrada anomenar les hipèrboles italianes.
Al carrer Neruda, l'actual ambaixada de Romania està instal.lada al palau Morzin, on dos moros petris i immensos s'alcen des de la vorera, aguantant amb les espatlles els balcons del primer pis.
Gairebé al davant, l'ambaixada italiana. És un altre palau, el Thun-Hohenstein, amb dues àguiles desmesurades que envolten la portalada.
Ateaguilesorigretoc550px50pcjpg.jpgnció: els dos artistes autors d'aquestes decoracions són locals, però van aprendre l'ofici amb els italians que els jesuïtes havien fet venir a Praga.

PRAGA (Notes 6) La perla del barroc

(Continuo amb les notes sobre Praga.)

En qualsevol estil hi ha un exemple que resum amb gust els elements del període.
Per a mi, la perla del barroc a Praga és l’església de Sant Niklaas, no la de la Stare Mesto, sinó la de Mala Strana, la que hi ha al costat del castell.




L'interior de Sant Niklaas és un mar mogut de marbre rosa i verd.
I descomunals estàtues de blanc i d'or intercepten la tempesta.
Una exageració elegantíssima.

Manifestació

Download file

Resultats

Sempre que resulta que la gent és millor del que m'espero, sento alegria.

Perversió

La cadena SER acaba d'informar de la detenció de cinc persones implicades en la possessió del telèfon mòbil que havia de servir per fer explotar les bombes: marroquins i pakistanís.
L'Acebes ho acaba de confirmar.
Considero confirmat el que ja suposàvem: el PP ha jugat el joc més pervers: aprofitar-se de les víctimes, mentint. No crec que càpiga una actitud més indigna ni més immoralitat. L'Aznar dient fa uns dies "dejen en paz a los muertos" als familiars dels morts a Turquia per l'accident de l'avió militar, ja anunciava aquesta actitud execrable.
Quina pena de gent, quina pena de país.

D'en Forges

Dol

El Carles Miró es queixa que s'aplaudeixi als enterraments. Té raó. Ara fa una estona a la plaça de sant Jaume de Barcelona hi havia silenci i una actitud de dol i de vetlla. Érem pocs, tot s'ha de dir.

Avui, 11 de març

Escolto la ràdio i m'horroritzo.
Comencem a especular sobre els autors.
¿Qui resarà per les víctimes, i també pels assassins?

PRAGA (Notes 5) Els jesuïtes: "No queréis caldo? Dos tazas"

La Contrarreforma s'instal.la a Praga, després de la derrota de la Muntanya Blanca (1620), la ciutat es germanitza i s'hi estén el catolicisme.
Tornen els jesuïtes i omplen Praga de barroc.

L'austeritat volguda per la Reforma, els temples on es pugui reflexionar, on es pugui tenir consciència de la rectitud de la pròpia conducta, són bandejats i s'obren pas les onades barroques, l'emoció i la riquesa de les imatges. Tot és moviment i sentiment.
Els grans místics no seran protestants, seran catòlics.

A remarcar tres coses:

En primer lloc, la (mala) fama que va adquirir la Companyia de Jesús a Praga. Havia arribat al país el 1556 arrel de la crida del rei Ferran II que volia combatre la Reforma. Va ser expulsada el 1618 en el moment del cop d'estat protestant i va tornar dos anys després, arremangats per fer feina i eradicar l'heretgia. Van unificar la seva Universitat, la Clementinum, amb la Carolinum, que des del segle XV havia estat un centre important de divulgació de les idees hussites (partidaris de Jan Hus); van promoure un nou sant, Joan Nepomucè, per contrarestar la veneració a Jan Hus; practicaren escorcolls per buscar i destruir llibres escrits en txec i se'ls atribueixen un munt d'activitats dirigides per l'obsessió de reduir els heretges ocults.

En segon lloc un comentari sobre l'exageració estètica: algunes esglésies barroques tenen la cornisa tan adornada d'estàtues, que és còmic però imaginable pensar que es tracta de lladres que deambulen per la teulada intentant entrar a l'edifici.



I per últim: l'estatuària barroca està molt ben instal.lada al Lapidàrium de Praga, un museu de pedres, com el seu nom indica. La sala de les escultures barroques produeix l'efecte contundent del negre sobre blanc. La pedra fosca i la seva ombra contra el guix de la paret aconsegueixen l'impacte buscat.

Deixo el valor del barroc per al proper article.

Com està el pati

Justament, en un pati d'un institut de formació professional de Barcelona, assisteixo a una conversa entre dues alumnes de 18 o 19 anys.
Una fuma Nobel, és grassoneta, porta els cabells tenyits de groc rabiós i té molts granets a la cara. És la Noia A.
L'altra serà la Noia B. És primeta i morena i porta les parpelles maquillades de color blanc. Menja pipes.
Totes dues parlen un castellà andalús.
Noia A: - Yo no voto, pa´qué! Si todos son iguales.
Noia B: - Lo único a que van es a sacar dinero, todo el que pueden.
Noia A: - Y a robarnos cuánto más mejor. A mi es que me asquea la política, jolín.
Noia B: -Sí, vaya un jaleo que se arman. Unos son de un partido, otros de otro..., bueno pues que hagan lo que les de la gana.
M'atreveixo a intervenir, ponderant els comentaris: que és millor que et preguntin l'opinió que no pas que no te la preguntin, que el vot en blanc vol dir que...
Salta la Noia A:
-Pero es que ni ellos se aclaran. A ver, al Carod ese, por qué lo han quitao? Eh, por qué lo han quitao? Si él no ha hecho nada malo! Ya ves, que no nos maten aquí, y eso qué tiene de malo?
Noia B: -Él mira pa' su tierra, vale? pues por eso no te tienen que quitar.
Noia A: -Eh, que él no ha ido a pedir que maten a los de Madrid, vale? Que sólo ha pedido que no nos maten a nostros, jolín! Y por eso lo tienen que quitar? Es por cosas de la política esa de mierda.
Noia B: -Que todo son mentiras...
M'han donat un susto i he pensat que els esperits primaris estan molt desinhibits.

PRAGA (Notes 4) La influència protestant

Llegint alguna cosa sobre la història de Praga, vaig adonar-me un cop més de com ha estat d'important la Reforma en els països on va tenir influència.

El personatge més conegut de l'època és Jan Hus (1369-1415), teòleg i predicador de Bohèmia, que criticava tant les prebendes de la clerecia i de les jerarquies eclesiàstiques, com l'actitud dels qui se sotmetien als germànics. Va dotar el txec d'una ortografia i va defensar el seu ús en la predicació.
Va ser convidat per l'Església a discutir les seves posicions a Constança. Però la invitació no devia ser sincera, perquè allà va ser excomunicat, empresonat i el van acabar cremant.

En la història del país hi ha una lluita a estones sorda i a estones sorollosa entre, d'una banda, un esperit, diguem-ne, nacional txec que s'identifica amb el moviment protestant i, d'altra banda, l'Imperi Germànic i més endavant l'Imperi austrohongarès, defensor del catolicisme.
A Praga hi ha dues defenestracions famoses que estan relacionades amb aquesta lluita: la de 1419 i la 1618. A la primera llencen per la finestra set consellers catòlics de la Casa de la ciutat; a la segona un grup de nobles calvinistes de Bohèmia llencen per la finestra dos consellers reials. Anaven mal dades. Aquest cop d'estat protestant serà ofegat en sang pels alemanys a la batalla de la Muntanya Blanca (1620) i la repressió serà forta: vint-i-set nobles protestants decapitats a Praga.

Avui a la plaça de la ciutat vella, la Stare Mesto namesti, hi ha grup escultòric de bronze on apareix Jan Hus alçant-se enmig de personatges aclaparats. És un monument dramàtic, d'estil modernista, aixecat a començaments del segle XX com a expressió del ressorgiment de l'esperit nacional.



L'altre gran personatge del protestantisme txec a destacar és Johann Amos Komensky, conegut pel nom llatinitzat de Comenius (1592-1670). Humilment: em sonava únicament com a nom d'una de les diverses beques o programes europeus, al costat dels Sòcrates, Erasmus i Eurodissea.
Comenius va ser un pedagog i teòleg que pertanyia al grup dels Germans Moravis. Va publicar un tractat de sistematització de la pedagogia amb una visió global de l'educació. Defensava un programa d'instrucció per a tothom, sense distinció de classes o sexes. Va publicar llibres per ensenyar un tema de manera concèntrica i llibres per ensenyar a partir d'imatges. Personatge proscrit a sis països.

Un altre dia parlarem de la contraofensiva catòlica i de la seva empremta artística.

Però vull acabar dient que ja m'agradaria a vegades que aquest país nostre
tingués reminiscències protestants. Cada vegada que sento un alt personatge dient mentides descarades o escandalitzant-se hipòcritament de les mentides d'un altre (aquests dies n'hem anat plens) penso que ens sobra passat catòlic i ens falta una mica de moral protestant.