La Torre Agbar per dins (2)

Continuem amb l'interior de la torre Agbar i avui comencem amb una mica de simbologia.

A cada pis, ens diuen, hi ha una finestra més gran que les altres que és la que està encarada a la Sagrada Família, ja que la torre és en certa manera un homenatge a Gaudí. I veurem, i ens hi faran fixar, uns quadrats de colors esvaïts pintats a la paret de la torre central, que volen evocar els reflexos dels vidres de colors de la torre exterior, com si fóssin els colors de la llum filtrant-se pels vitralls d'una església gòtica. La veritat és que jo em vaig pensar que eren de debò reflexos de la llum exterior... La forma exterior de la torre recorda també el dibuix d'una de les torres encara per construir a la Sagrada Família (una que ha de ser més massissa que les altres), i fins i tot pot imaginar-se que hi ha inspiració de les formes de la muntanya de Montserrat. Per referències que no quedi.

I per continuar amb els aspectes simbòlics, la torre és com un gèiser que s'alça a partir d'un volcà. D'aquí que els colors bàsics que ofereix la torre normalment són el vermell a la base (el foc), el blau (del xorro d'aigua del gèiser) i el blanc a dalt (de l'aigua que es pulveritza). Voilà. Ni fal.lus, ni supositori, ni coet: gèiser.
(Ah, i les parets irregulars del tram d'escala que baixa a l'auditori, les vam tocar ahir, doncs són irregulars pèrquè estem baixant per la boca d'un volcà.)

El dia que ve la visita d'una planta d'oficines, i de la planta del bar restaurant.

La Torre Agbar per dins (1)

Això ha estat parat massa temps, i poquet a poquet torna a engegar. Per Nadal tindrem disseny nou i sobretot s'hi podran tornar a posar comentaris.
Torno, doncs, i avui us vull fer entrar a la Torre Agbar. Em sembla que ens hi quedarem uns dies.
Fa aproximadament un mes, el divendres 6 d'octubre de 2006, a les 18h., comença una visita guiada a la Torre Agbar.
Es tracta d'un grup d'enginyers -i algun infiltrat, en el meu cas infiltrada- que participen en una de les primeres visites que Agbar organitza per a les institucions.
Després d'un any d'estar en funcionament (la inauguració va ser al setembre del 2005), l'empresa ha començat a donar a conèixer l'interior de l'edifici als familiars dels empleats i a alguns grups de professionals. Les visites turístiques i per al públic en general, de moment, queden ajornades.
Al vestíbul domina el color negre.
El grup és invitat a baixar a la primera planta subterrània per un tram d'escales flanquejat per parets de factura irregular i a entrar a l'auditori. Aquestes parets que semblen (no ho són, només ho volen semblar!) picades a la roca tenen el seu què, com veurem més endavant.
Aquí comencen les explicacions.
-Compte amb els graons que són irregulars, mirin les llumetes.
Entre les fileres de butaques els graons van de dos en dos: dos de poca alçada, un de més alt, dos de poca alçada, un de més alt... Les llumetes a terra, tipus cinema, són per no despistar-se. Dins d'aquest auditori tot torna a ser fosc, terra, parets, escenari. Els seients, de color granat també fosc, són extremadament espaiosos. Les parets son d'una tela d'acer tibant i negra que si es toca fa blup-blup. Una sala amb cabuda per a 300 i tantes persones, que ja els sembla petita per a certs actes que voldrien celebrar-hi.
La manca de lluml recorda la sala de l'Opera de Lyon
del mateix Jean Nouvel, de qui vam parlar a les Barcelonetes fa temps.
Les explicacions són amenes, comprensibles, intel.ligents. La persona que dirigeix la visita sembla que està a la defensiva de les preguntes que puguin fer els enginyers. Els avisa d'entrada:
-Per a les qüestions tècniques, al final els atendrà un tècnic.
Més endavant, referint-se al sistema d'aire, acondicionat torna a advertir:
-Després li ho poden preguntar al tècnic.
Em remeto al seu discurs:
L'arquitecte francès Jean Nouvel en el moment en què se li va parlar del projecte no tenia encara cap obra a Espanya i s'hi va interessar. L'empresa volia fer un edifici singular, un edifici que fos un regal a la ciutat (segons l'expressió d'en Fornesa que llavors era el president del grup Agbar).
De l'aspecte exterior no cal parlar-ne, es pot veure de lluny i de prop. Anem a les interioritats i també a les metàfores.
Per construir les quatre plantes de soterrani i aixecar l'estructura de la torre es va haver d'estar bombant aigua del subòl a base de bé. Fan una comparació amb l'aigua que es va haver de bombar per a la reconstrució i ampliació del Liceu, i aquí es guanya en nombre de bombes, de temps i de litres. Barcelona si no estigués asfaltada seria una horta riquíssima. Es veu que ara el nivell de l'aigua subterrània va pujant, però encara no ha asssolit el nivell normal que s'espera que torni a tenir.
La torre té una base en forma de banyera invertida. Perdoneu perquè això no ho vaig acabar d'entendre, però em va semblar que es tractava d'una estructura que tenia a veure amb la convivència obligatòria amb un cert nivell d'aigües freàtiques, com si l'aigua pugués pujar i quedar retinguda per aquesta banyera de cap per avall.
L'estructura de la torre que s'alça sobre aquesta base en realitat és doble. Es a dir que es tracta de dues torres de planta ovalada una dins de l'altra, i aquí reprenc la mateixa expressió que va fer servir el qui feia l'explicació: com un ou de guatlla dins d'un ou de colom. Són, doncs, dues estructures autoportants (torno a fer servir la paraula exacta que es va utilitzar), que aguanten els diversos pisos. La planta tindria més o menys aquest aspecte:
Es a dir, dos òvals que no són concèntrics.
Com veurem minuts després, la torre de dins és la que dóna cabuda principalment al gran ascensor. Entre les dues parets, la de la torre exterior i la de la torre interior, l'espai és totalment lliure.
Per si la meva explicació fos confusa, copio la d'un fullet que arreplego per allà: La Torre Agbar amaga una sorpresa, ja que a l'interior del cilindre de la torre se n'ha construït una altra d'igual altura i menor diàmetre que conté alguns serveis de l'edifici, com els ascensors i les conduccions elèctriques i de ventilació. L'espai intermedi entre ambdós cilindres és el que es destina a les oficines.
(Continuació el dia que ve)

Can Ricard un cop més

REBO EL CORREU SEGÜENT, que tracta un altre cop de Can Ricart (a les Barcelonetes ja se'n va parlar aquí):

From: mail.canricart@gmail.com
Sent: Wednesday, November 08, 2006 6:12 PM
Subject: CAN RICART, EN PART A TERRA? ACTE 13-N I MANIFEST
[Us demanem que feu la màxima difusió d'aquest missatge, i que considereu la possiblitat d'escriure al respecte a la premsa.]

Benvolgudes i benvolguts,

Darrerament es multipliquen els indicis de l'insuficient interès de l'Ajuntament pel patrimoni. Ara, hi ha el perill que en el plenari municipal de 24 de novembre s'aprovi una revisió del catàleg de patrimoni del Poblenou amb deficiències quant a criteris, elements considerats i mecanismes de gestió.

Més preocupant encara: hi ha quasi la certesa que en l'esmentat plenari de 24 de novembre es vol també aprovar el nou pla municipal per Can Ricart, que enderroca bona part del seu tram central, inclou un bloc d'habitatges en el seu eix principal i preveu una torre àmplia i de 52 metres d'alçada a la seva part frontal. Cal insistir en el fet que hi ha solucions alternatives i satisfactòries per a totes les parts.

Us convidem a adherir-vos al
MANIFEST per l'ajornament de les decisions esmentades, d'acord amb els motius que podeu llegir al document annex "Manifest" (Adhesions: envieu nom complet, dni i, si s'escau, institució, a mail.canricart@gmail.com , assumpte "Adhesió manifest". La vostra signatura compta, no ho dubteu.)

I us convidem a la taula rodona
PATRIMONI INDUSTRIAL, URBANISME I PARTICIPACIÓ. CAN RICART, CAP A UNA SOLUCIÓ FALLIDA?
Debat sobre el patrimoni i l'estat de la ciutat, dins del cicle La metròpoli i el patrimoni industrial, i presentació del Manifest

Dilluns 13 de novembre, a les 19 hores, Sala gran de la nova Facultat de Geografia i Història, carrer de Montalegre 6, davant del CCCB, al Raval

Antoni Roca, enginyer, president de la SCHCT de l’Institut d’Estudis Catalans

José Luis Oyón, arquitecte, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, UPC

M. Àngels Alió, geògrafa, Universitat de Barcelona, Geògrafs per l’Ecologia Social

Jordi Borja, urbanista, Universitat Oberta de Catalunya

Eugeni Madueño, periodista

Fila zero amb la participació de la FAVB i altres entitats i institucions

Obertura i moderació a càrrec de Mercè Tatjer i el Grup de Patrimoni Industrial del FRB

Paper de vidre

Paper de vidre

Vacances

Marxo tres setmanes. Que tingueu bon estiu.

Montpellier. Personatges 12 i fi.

Acabo la sèrie de Montpellier amb el dibuix que prefereixo: un bar on uns magrebins prenen la fresca cap al tard a la vorera del carrer.

Un sostre

Dino a Sant Vicenç dels Horts, poble que té un turonet anomenat Puig Castellar (no confondre amb el Puig Castellar de Badalona-Santa Coloma, tot i que aquest de Sant Vicenç es veu que també va ser una ciutadella ibèrica). Doncs bé, des d'aquest Puig Castellar de Sant Vicenç dels Horts, on s'arriba pràcticament amb un autobús de línia municipal, es té una visió de mig Baix Llobregat. Si un es gira 180 graus té a l'altra banda la vista del començament del massís del Garraf. Molt interessant.

A part de la geografia comarcal, hi ha una visió de l'urbanisme municipal. En efecte, Sant Vicenç dels Horts és una població que partint d'un nucli central a la plana del del Llobregat, s'enfila muntanya amunt. Des d'aquí a dalt es veuen cases i casetes, terrats, terrassetes, teulats de moltes menes, tot en carrers que fan un pendent del dimoni. Els anys 60, els anys forts de la immigració, Sant Vicenç es va poblar d'aquestes casetes autoconstruïdes, segons els recursos i la traça de cada u, i també segons els imperatius del terreny.
Des d'aquí dalt m'imagino que aquesta varietat ha de ser bona. Que és bona, vaja. M'imagino que la baixa densitat de població d'aquests barris fets de casetes de planta o de planta i pis, és bona. Hi valoro la manca d'uniformitat, em sembla que un s'hi ha de sentir més individualitzat. Ho comparo mentalment amb alts blocs que es veuen al lluny, més a prop de Barcelona, i em sembla que, de totes totes, guanyen les casetes d'autoconstrucció.

Em diuen que no m'enganyi, que aquesta dispersió presenta molts problemes: de qualitat baixa de les vivendes, de xarxes de serveis que haurien de ser molt extenses -des d'autobusos fins al clavegueram- en un municipi que no té recursos infinits.

Baixant a peu des del Puig Castellar a l'estació de tren, es passa pel barri de Sant Josep, tota l'estona un pendent pronunciat. Un home està repintant els ferros que aguanten la parra que li fa ombra davant de casa. El carrer del costat són unes escales de ciment molt desgastades, probablement pels aiguats. Llavors deixo de fixar-me en testos i geranis, i noto com són de tortes moltes parets. Teulats de nyigui-nyogui. M'imagino goteres a dins les cases.
És un itinerari ple de contrastos.
Segurament una solució intermèdia entre els alts blocs i l'autoconstrucció és cara.
No es pot ser pobre.

Personatges 11. Montpellier

Aquella mena de tricicles que llogaven al parc, semblaven d'una altra època.

Montpellier. Personatges 10

L'Aisha és argelina i viu en un poble dels voltants. L'any que ve el seu fill adolescent ha d'anar a estudiar a Montpellier i una veïna francesa, molt expressiva, l'adverteix que allà hi ha molt gamberro: "Faites attention, parce qu'à Montpellier il y a des phénomènes, vous savez."

Montpellier . Personatges 9

Encara a l'estació. Noietes que van a la platja.

Les llengües ancestrals

Ara que ja s'ha aprovat l'estatut, un relat suggerent aquí.

Personatges 8. Montpellier

Els narradors de contes han proliferat. Aquest s'acompanyava amb una pianola i tenia un estil kitch, bastant kitch. Em va demanar a veure com l'havia dibuixat i, deixeu-me ser dolenta, fixeu-vos en la dedicatòria que va estampar:
"Merci d'exister, l'Henri".

Montpellier. Personatges 7

Més espera de tren. Un bon lloc per dibuixar.

Montpellier. Personatges 6

Esperant el tren.

Montpellier. Personatges 5

En un restaurant vegetarià, les noies que preparen i serveixen els dinars pertanyen a una mena de secta i tenen un aire mongil que fa una mica de por.

Paper de Vidre, revista virtual

Ja ha sortit el número 38 de Paper de Vidre, el darrer número abans de les vacances d'estiu!

Montpellier. Personatges 4

L'éventail.
Visió fugaç d'un vano que canvia de mans. Una espanyola i un indonesi prenen contacte.

Montpellier. Personatges 3

Al mercat del Plan de Cabanes hi ha una gitana de Málaga que ven roba. La seva filla és grassoneta.

Montpellier. Personatges 2

 

La fila davant del bureau de tabac.

Montpellier. Els cafès

Les cadires dels cafès francesos, trenat de tubets de plàstic.

Montpellier. Antigone

 

Als que els agradi veure què passa amb l'urbanisme modern, que s'arribin al barri de l'Antigone, projectat cap a finals dels anys 80, pel Ricardo Bofill que llavors tenia molt bona premsa a França (ara ja no ho sé). Tot el barri té aquest toc seu, diguem-ne, "partenon".

La plaça central es diu Place du nombre d'Or (em veig incapaç de reproduir les explicacions que em va donar una matemàtica sobre aquest número) i hi ha alguns comerços que van posar noms clàssics, tipus perruqueria Afrodita i bar Venus.
Col.loco aquí al costat el dibuix d'una columna gruixudíssima que no aguanta res, que em va fer pensar en la diatriba anti Bofill escoltada a un arquitecte barceloní ("els temples grecs estan molt bé, però què hi pinta un temple grec ara i aquí?").
Sobre el nom Antigone: es veu que es va triar com a oposició al de Polygone, que era el nom que tenia un terreny militar d'allà al costat, o potser era un terreny militar sobre el qual es va bastir el nou barri (aquest punt no em va quedar clar). En tot cas és un joc de paraules que té la seva gràcia.

Montpellier. Personatges 1

A sota els Arceaux hi ha ombra i a l'ombra, uns que juguen a la petanca.

Montpellier. Les Arceaux

Les Arceaux és un aqüeducte que recorre un bon tros de Montpellier i que portava aigua a tres fonts públiques. Va ser construït al segle XVIII, pel mateix personatge a qui van manar reforçar el Pont du Gard romà. Desemboca en una esplanada anomenada Place Royale du Peyrou.
Aquesta plaça té una història.
A l'època de Lluís XIV es va promoure la construcció de Places Royales a les principals ciutats franceses i a Montpellier es va fer aquesta Place Royale du Peyrou. Hi van posar un arc de triomf i llavors només faltava l'estàtua de Lluis XIV. En van encarregar una de bronze a París, amb el rei a cavall, una de ben gran. Quan l'estàtua va ser feta, es va carregar en una péniche o barcassa de riu, i au, Sena avall fins a l'Atlàntic. Allà la van passar a un vaixell de veritat i va anar per mar fins a Bordeaux. A Bordeaux la van ensenyar, i la gent anava en massa fins al port, pujava al vaixell i s'admirava d'aquella estàtua de bronze tan gran. Eren tants dalt del barco, que el barco es va enfonsar. Van haver de repescar l'estàtua del fons de l'aigua, cosa que no va ser fàcil, i ben eixugada embarcar-la de nou en una péniche que va enfilar Garona amunt i després va seguir pel Canal du Midi, que és el canal que uneix Atlàntic i Mediterrani, obra justament de l'època de Lluís XIV. Ja tenim l'estàtua a Sète, se la desembarca, i d'allà fins a Montpellier es transporta per terra (m'imagino que amb un carro especial i molts de bous o cavalls). Arriba a la Place Royale du Peyrou amb retard. Han passat 70 anys des que es va fer l'encàrrec, ja som ben entrats al segle XVIII i a les portes de la Revolució. L'estàtua té una vida curta dalt del seu pedestal, perquè a l'època de Napoleó la fonen per fer-ne canons. Ve la Restauració i volen tornar a tenir estàtua, busquen a París els planos o bé el motlle, els troben i la tornen a fer. I aquí està.

Montpellier. Hotel de Montcalm

A Montpellier, com a Pézénas (visita recomanada) hi ha força palaus renaixentistes, que em va ser impossible de dibuixar, per això poso la foto del palau del Marquis de Montcalm. D'aquest peu d'escala, just d'aquest pati, el 6 de febrer de 1756 va sortir el Marquès de Montcalm per anar a defensar el Canada francès. Tres anys després moria al Québec (El último Mohicano, J.Fenimore Cooper).

Montpellier. Graffiti

Parlant d'esglésies que ja no existeixen, el Plan Jean Jaurès és una plaça cèntrica construïda justament sobre una antiga església destruïda. Ara hi ha terrasses de bars i una estàtua de Jean Jaurès. Si alcem el cap, veiem graffitis

Montpellier. L'École de Médecine

Montpellier té una Facultat de Medicina històrica. Fundada el 1220, va ser famosa ja a finals del segle XIII i és la més antiga d'Europa. Sembla que l'arribada de metges jueus i musulmans fugitius d'Espanya va facilitar la gestació d'aquesta escola.
Va estar oberta al pensament jueu i àrab i el seu curs d'anatomia, inaugurat el 1340, va agafar ràpidament renom. El segle XVI s'hi va construir el primer amfiteatre europeu per a la dissecció de cadàvers.
Noms lligats a l'Escola de Medicina de Montpellier: Arnau de Vilanova, Nostradamus, François Rabelais...

Montpellier. Les guerres de religió

La Cathédrale Saint Pierre de Montpellier té un atri original i magnífic, que és l'únic que va quedar dret de l'antiga seu gòtica. La resta de l'edifici actual és una reconstrucció més moderna.
Tant a Montpellier com a Lyon hi ha poquíssimes esglésies antigues i nosaltres, hispànics, sovint oblidem com van ser de violentes les lluites entre catòlics i huguenots protestants a França. S'incendiaven les esglésies els uns als altres que donava gust, i la destrossa va ser gran sobretot a les zones que eren feus de la Reforma, com es veu que va ser el cas de Montpellier.
A Escòcia he pogut veure un altre fenomen arquitectònic lligat al moviment protestant, que és la nova disposició que van prendre els interiors de les antigues esglésies gòtiques: fora altar i capelletess laterals, ara totes les cadires convergeixen cap a la trona del predicador.
A casa nostra mateix, a vegades no sabem mirar bé. En una recent xerrada sobre la remodelació del barri de Santa Caterina de Barcelona, l'arquitecta que dirigeix el projecte, Benedetta Tagliabue, explicava quina orientació tenia l'antic convent de Santa Caterina, a sobre del qual es va construir el mercat del mateix nom al segle XIX, i com havien decidit deixar a la vista l'absis de l'església darrera el mercat. En efecte, el mercat de Santa Caterina, el de la Boqueria, la plaça Reial, el Liceu i d'altres llocs del centre de Barcelona es van edificar sobre el que havien estat edificis eclesiàstics, incendiats per les revoltes i desamortitzats per llei. El que em va fer gràcia va ser el comentari de la Benedetta Tagliabue que va venir a dir: "Venint d'Itàlia, jo em preguntava ¿on són les esglésies del casc antic d'aquesta ciutat? ¿qué no diuen que això era un país tan catòlic?"

Petició

He rebut una demanda per correu de Montse Carrera, que copio a continuació. Si algú pot donar-li una pista per trobar el poema que busca pot adreçar-se directament a ella per correu electrònic:

verneda2@hotmail.com

Objet: cerco un poema molt especial
Date: Fri, 19 May 2006 19:33:11

HOLA

M'adreço a vostè perquè potser em podrà ajudar.

La meva mare (65 anys) fa molt temps que sent un immens desig de
poder retrobar una poesia que es va aprendre de memòria quan era
petita que creu que es diu "La felicitat"; no coneix el nom de l'autor però
segurament va ser escrita abans dels anys 30.

Se que es molt difícil el recuperar-la ja que no sabem el nom de l'autor ni el temps en que va ser escrita però he sentit la necessitat de dirigir-me a vostè en busca d'ajuda, potser n'ha sentit a parlar o be pot dirigir-nos a alguna associació o adreça on ens puguin ajudar. Li agrairíem enormement tan la meva mare com jo.

A continuació redacto la poesia tal i com la recorda la meva
mare, espero sabrà perdonar les errades, tan ortogràfiques, com gramaticals i
estructurals.

Agrairia molt que em pugues orientar a on buscar o que fer per
poder retrobar-la, la meva mare sempre ha pensat que hi ha gent gran amant de la poesia que també se la deu saber, el mes d’ octubre vinent celebrarà els seus 65 anys i li volem organitzar una festa sorpresa, seria tan bonic poder entregar-li aquest present.
Moltes gràcies,
Montserrat Carrera.

(Per llegir el poema cliqueu sobre el CONTINUA de més avall)

“ Hi havia un pobre pescador
Que habitava en una barraca
Feta de quatre fustes velles
I una vela esparracada.

Tota la seva fortuna
Eren la xarxa i la barca
Una salut ben complerta
Muller que prou l’ estimava
Un bon fill que li era ajuda
En totes les seves tasques.

Del producte de la pesca
Per desgràcia prou escassa
En prou feines si cobria
Les despeses de la casa.

Mireu que es prou deia l’ home
Que un hom tot l’ any s’ escarrassa
S’ exposa cent cops la vida
Barallant-se amb les onades
I no pot avançar un cèntim
Per si ve una mala anyada.

Mal es negués el ser pobre
Mal viratge als peus d’ un quatre
!Home! la muller li deia
Tenim el que ens fa mes falta
Salut que és la gran fortuna
I un plat d’ escudella a taula.

Be ho se prou
Però jo voldria
Portar plenes les butxaques
Llevar-me en tocar migdia
Menjar escollides viandes
I no haver de fer cap feina
Per guanyar les queixalades.

Quines il•lusions que et forges
Mes ximples i mes estranyes
Visquem contents i feliços
Com hem viscut fins ara
Demanant salut i feina
Un bon sol i mar en calma.

La bona muller tenia
Reflexions prou assenyades
Però l’ home sempre amb la idea
De ser ric d’ una vegada.
Així va passar fins que un cert dia
Que la pesca va ser magra
Tornant tot trist cap a terra
L’ home s’ hi desesperava.

Jo he sentit dir a gent sabuda
Que del mar en surten fades
Que als pescadors protegeixen
Donant-los-hi el que demanen
Per què a mi no m’ en surt una ?
Si ha pogut sortir a tants d’ altres?

De sobte, va veure extendres
Com una boirina blanca
Que semblava que sortia
talment de la mateixa aigua
i la boira prengué forma
d’una dona embolcallada.

Aquella fada preciosa
Va prendre per fi la paraula
Aquí em tens, que necessites ?
M’ has cridat, que busques ? !Parla!

Ets la fada benefactora
Dels pecadors que et demanen?
Jo soc la fada que busques.
Digues – en que puc ajudar-te?

Estic cansant de ser pobre i tip de ser un miserable
Vull tenir diner, diners a dojo
Ser feliç de una vegada.
Com sens dubte deuen ser-ho
Tots aquells que no treballen..

Torna a terra la barca
Jo faré que et tornis mosca
Així tindràs entrada
A tots els palaus que vulguis
I amb tota mena de cases
Mira la vida que porten
Els que allí tenen estada
I si en trobes un que sigui
Tan feliç com tu demanes
Torna, vine deseguida
I seràs mes ric que els altres.

Dit i fet, s’ en va anar a terra
I allí va deixar la barca
Va tornar-se una mosca
Com li havia dit la fada
I a un palau deseguida
Va dirigir la volada.
I a l’ entrar per la porta
Va veure gent endolada.

Aquí no que veig que ploren
Deu pesar-hi una desgràcia
I a un altre palau riquíssim
Va dirigir la volada.
Allí de dol no ni havia
La gent allí no plorava
Però a canvi d’ això hi va veure
Un fill que pegava al pare.

Malament, també aquí dintre
La felicitat hi manca
I va fugir-ne despresa
anant cap una altra banda.

A on verdaderament no hi havia
Ni raons ni dol ni llàgrimes
Però els menjars de la cuina
En els trastos de la casa
Va endevinar la misèria
Que allà dintre si passava.

Misèria per misèria
Val mes la de la barraca

Si en va seguir de gent rica
Si en va recórrer de cases
Però a tot arreu hi va veure
O be una cosa o be una altra
Que feia molt infeliços
Aquells a qui tan envejava.

Cansat va decidir a l’ últim
Tornar-se’n cap a la platja
Allí prengué forma d’ home
Va tirar la barca a l’ aigua
Quan va arribar a cert lloc
Va cridar a la seva fada.

Has vis gent rica ?
Has trobat el que cercaves?
No ho he trobat fada meva
I ja veig que m’ enganyava
En una casa sofrien
A l’ altra s’ es barallaven
Aquí la salut perduda
Allà la misèria que mata
No , no vull ser ric
Ja m’ consolo amb la pau que tinc a casa.

Bon pescador
Això que em conte
T’ he de dir que no m’ estranya
Tu et pensaves que els feliços
Eren aquells que vagaven

Ara ja has pogut ven veure
Quan equivocat anaves
La felicitat no es troba
Entre les sedes i els marbres
Ni en tot l’ or que hi ha a la terra
Fora impossible comprar-la.

Qui son doncs els feliços?
Diguem-ho que estic amb ànsia

La felicitat que cerques
Tan sols podran disfrutar-la
Aquells que en el cor la portin
En premi de vida honrada.

Montpellier. Portes

Montpellier. Els mercats

A Montpellier encara hi ha mercats en ple centre on venen pollastres vius i els pesen amb una romana. Aquest és al Plan de Cabannes.

Montpellier. Vora l'estació

Els barris que envolten les estacions sovint tenen un aspecte destartalat. A Montpellier, també.

Geografia

Per a qui vulgui repassar geografia (situar noms a mapes interactius) pot entretenir-s'hi aquí.

Exteriors i interiors. Grenoble... ah! i la blanchisserie

L'estona d'una rentadora i una assecadora donen per molt.

Exteriors i interiors. Grenoble, des de la finestra

Exteriors i interiors. Grenoble, la cuina

Exteriors i interiors. Grenoble, l'escala

Aprofito l'entrada per dir que ha sortit un nou número de la revista virtual Paper de Vidre (on hi apareix la primera de tres entregues del text Marie Sophie Dauchez que vaig publicar a les Barcelonetes)
Avui, darrera la porta d'un carrer de Grenoble, l'escala. Aviat arribarem al pis, entrarem a la cuina, obrirem la finestra i rentarem roba.

Exteriors i interiors. Grenoble, la porta

Nous interiors. L'Eixample: la cuina

Una vella coneguda que ja va aparèixer al blog fa... dos anys?
I avui acabem amb aquests interiors. Aviat en vindran uns altres.

Nous interiors. L'Eixample: una llibreria

Nous interiors. L'Eixample: a sobre d'un piano

Nous interiors. L'Eixample: més malendreços

Nous interiors. L'Eixample: sostres

Nous interiors. L'Eixample: malendreços

Nous interiors. L'Eixample: la màquina de cosir

En un racó d'un quarto de la planxa.

Nous interiors. L'Eixample: la màquina de cosir

En un racó

d'un quarto de la planxa.

Nous interiors: els mosaics a l'Eixample

Nous interiors a Besan

Em resisteixo a abandonar el blog. Em dedicaré un temps a desempolsar quaderns i a posar-hi només dibuixos. Ja vindran altres moments amb més idees i més lletra.
Avui, l'entrada d'una casa de Besan, poble del migdia francès, dedicat a la vinya i al vi. Era una casa gran, bona, en un carrer del centre del poble. Ens van dir que era una "casa d'amos", "une maison de maître".
L'àvia de la casa tenia 92 anys i amb l'edat es repetia. Em va explicar quatre cops seguits que ara a la regió hi havia més cognoms espanyols que francesos, perquè quan la guerra del catorze els homes francesos havien marxat al front i els "vignerons" havien fet venir treballadors espanyols per treballar a les vinyes

A la mateixa casa de Besan vam dormir en una cambra que feia somiar. Semblava treta d'una pel.lícula del Visconti.
El detall més autèntic era l'escopeta de caça penjada darrera l'armari mirall.

Post-Nadal

Una nit de ja fa mesos, vaig haver de passar força estona a ca un matrimoni veí, perquè tenia la porta del pis bloquejada: un lladre me l'havia intentada espanyar i des de casa d'ells vaig haver de telefonar al serraller, a la policia i demés. Vam matar un parell d'hores enraonant.

Ella es diu Mercè, té el cabell completament blanc, més de vuitanta anys, sovint se la sentia tocar el piano. Aquell vespre em va dir que, justament, havia treballat amb un tal Petit. Va resultar que m'estava parlant dels anys cinquanta, quan ella era mecanògrafa a l'Editorial Seix i Barral, llavors situada al carrer Provença tocant a Balmes, on també treballava en Joan Petit.

A les seves memòries, el Carlos Barral parla de la Seix i Barral a aquesta època i de qui era qui al quarto dels savis, on es llegia, es traduïa i es prologava.

La meva veïna em va recitar de memòria un vers de felicitació nadalenca que li havia fet per a ella en Joan Petit. Després me'l va ensenyar mecanografiat i el vaig copiar.

Aquestes vacances de Nadal he entrat a veure la Mercè. Està força malament, li costa molt llevar-se i hem fet visita a la seva habitació. Aquest cop estirada a dins del llit, m'ha tornat a recitar la felicitació, amb dicció clara i emoció continguda.

Cinquanta-un anys d'un vers de circumstàncies.

He pensat en la força dels gestos amables, en el poder de les paraules i en el de la rima.

El text és aquest:

Què li pot donar un filòleg,
Per molt que li sigui amic,
Si no és algun text antic
Amb més o menys docte pròleg?

Accepti aquest, tanmateix,
Mercè, i guardi'l en memòria
D'una època de la història
En què treballà a can Seix.

Sempre en el quarto dels savis
Se la tractà amb simpatia,
Res es deia amb ferotgia,
Tot amb el somriure als llavis.

I amb afecte no fingit
Avui a recordar-li-ho vinc:
Feliç any cinquanta-cinc,
Bon nadal. Joan Petit.

Can Ricart

Sembla que s'ha aconseguit aturar l'enderroc de Can Ricart. Hi ha una concentració avui, divendres 16 de Desembre a les 19h a la Rambla del Poble Nou (cantonada Ramon Turró), per demanar que no només no s'enderroqui, sinó que es consideri com a part del patrimoni de la ciutat. Clicant aquí veureu una maqueta virtual de com podria quedar l'espai si es conservés (és molt maco).

Aniversari, descans i Salvem Can Ricart

Acabada la prova de publicació per entregues i coincidint amb 2 anys (dos!) de funcionament de les Barcelonetes, vull descansar una mica del blog, perquè m'agafa més temps del que voldria i us confesso que gairebé m'obsessiona. Un temps de distanciament anirà bé. Per cert que a Marie Sophie Dauchez s'anunciava una segona part, però encara no existeix i el més calent és a l'aiguera.
Abans d'aquesta parada he de parlar d'un tema barceloní del qual m'he assabentat aquests últims dies i que és de la màxima importància, tot i que no l'he tractat per no interrompre la sèrie.
Es tracta de la campanya SALVEM CAN RICART, que a simple vista pot semblar (a mi m'ho havia semblat) una campanya més de les moltes que es fan. Després d'assistir a una taula rodona amb un arquitecte del pla per al Poble Nou 22@, el secretari de SOS Monuments, i dos membres del Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs he quedat convençuda que, a més, és un cas de màxima urgència. Us invito a consultar les webs anteriors i també el cartell d'emergència de la campanya.

També us invito a anar a conèixer el lloc, que es troba a la confluència de la Diagonal amb el carrer Pere IV, just a la part de sobre de la Diagonal. S'hi entra per un passatge que es diu Marqués de Santa Isabel i allà descobriu una plaça interior des d'on surten els diversos passatges que duen a les naus industrials i a la torre on hi havia el rellotge (la plaça té plàtans i un bar on fan dinar al migdia de dilluns a divendres, i el dissabte al matí és obert però no fan dinar -tanquen definitivament a fi d'any-. ).

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Resumeixo: És un gran complex industrial construït cap allà el 1853, projectat amb un estil neoclàssic (la qual cosa es veu que ja ofereix de per si mateix interès, perquè aquest estil no s'aplicava a les fàbriques ni aquí ni a altres nuclis industrials europeus) i sembla que és també un dels primers llocs a Barcelona on es van fer servir columnes de fosa. Les dimensions i l'organització del lloc només són comparables a altres complexos barcelonins com l'España Industrial (ja desapareguda) o l'Escola Industrial (molt més moderna).
Es pretén salvar el lloc i restaurar-lo amb una idea que a mi m'ha semblat molt interessant: a diversos pobles de Catalunya s'està preservant el patrimoni industrial, mentre que a Barcelona s'està arrasant, quan la indústria catalana tenia el seu nucli pesat justament a la capital. Els promotors de la campanya diuen que el Quadrat d'Or modernista ha de tenir un contrapès històrico-industrial a la ciutat, un lloc que també es pugui visitar, i que permeti entendre que eren dos pols que estaven lligats (un dels geògrafs de la taula rodona va afegir: "i que permeti entendre perquè ara a Barcelona no passa el mateix que a Madrid, que aquí hi havia un teixit social lligat"). Els conservacionistes consideren que al Poble Nou en lloc de deixar una xemeneia aquí i una nau allà, s'ha de deixar alguna cosa de conjunt que doni una idea de com era d'important la indústria.
Alguna cosa més: L'Ajuntament ja té un pla aprovat per demolir i construir vivenda, un pla on es preveu deixar només algun detall (xemeneia i algun hangar), d'aquí la urgència de fer pressió. Es veu que els propietaris van trencant el que queda (si ho visiteu, veureu que tot plegat està força fet malbé), abocant-hi runa i escombraries per forçar l'Ajuntament a no fer-se enrera ("preservar això? si està fet un desastre!"). Els del Patrimoni Industrial de la Ribera del Besòs han fet una proposta realista a l'Ajuntament, que permetria la conservació del conjunt i que al mateix temps es pogués construir vivenda a un costat (no s'ha d'oblidar que hi ha interessos de mercat).