Aquest és el livret d’ouvrier de la meva besàvia francesa, nascuda el 1874 al departament del Pas-de-Calais. Hi diu ser
modista i treballar a casa d’una tal Mademoiselle Pecqueux. Aquest livret es trobava al costat d’una
demanda de passaport ja que volia marxar a treballar a l’estranger.
En fullejo les
primeres pàgines, on hi ha en lletra impresa una llei del 1851, una del 1854,
un parell de decrets i uns quants articles del codi penal. S'hi explica què és el
Livret d'ouvrier, el que et pot
passar si no el tens i que Déu t'agafi confessat si el falsifiques o te
n'inventes les dades. En total set pàgines. Déu n'hi do amb l'Estat francès.
En
documentació que he buscat per altres bandes, llegeixo que el Livret d'ouvrier va fer-se obligatori molt
aviat, el 1804, just després que Napoleó es proclamés Emperador. El livret substituïa els documents que
durant el segle XVIII alguns gremis donaven als seus artesans i aprenents, on
indicaven el grau que havien assolit dins la professió. Per tant, el nou livret imperial volia ser un pas
endavant cap a la societat moderna que s'estava creant, ja que ara era l'Estat
i no les antigues confraries qui identificava els treballadors. Però era una
arma de doble tall, perquè el control sobre els obrers quedava institucionalitzat.
En lleis
successives es va anar perfilant el control policial que havia d'exercir el
document. L'havia de tenir en regla tot treballador empleat a
"manufactures, fàbriques, factories,
mines, jaciments, pedreres, obres, tallers i altres establiments
industrials" —ja no sé quins "altres" podien quedar per
enumerar—, o que treballés "a casa seva per a un o diversos patrons".
Hi havia d'estar apuntat el nom de l'amo per al qual estigués treballant i, en
acomiadar-se, l'amo havia d'anotar-hi una mena de liquidació. En els diversos
articles de la legislació, s'endevina que, si el treballador havia demanat
setmanades per avançat o si tenia multes pendents i marxava abans d'estar al
dia, el livret delatava el deute.
A
la llei del 1854 s'hi diu que en cap cas s'hi escriuran comentaris favorables o
desfavorables a l'obrer, la qual cosa indica que se n'hi escrivien i que
segurament hi havia hagut pressions perquè el tal livret fos menys inquisitiu. Un altre punt interessant és que, de
primer, només va ser obligatori per als homes, mentre que al 1854 ja ho és per
a "l'un i l'altre sexe", després que a Lió es generalitzés el treball
femení en el món de la seda.
El document
servia també de passaport interior i l'autoritat competent hi havia d'estampar
un visat per poder-se desplaçar a un lloc determinat dins de França, i no s'hi
valia de canviar de parer a mig camí i anar a una regió diferent de la que
figurava al visat. A més, el visat no es podia obtenir si feia un any que no es
treballava enlloc, i menys encara si no s'havia obtingut la liquidació de
l'últim amo. Aquests articles —l'11 i el 12—, tot i que no porten cap títol que
digui "Els cantamañanas que es
quedin a casa", són molt clars.
Sorprèn llegir
que aquest document va ser abolit el 1890, ja que la meva besàvia se'l va fer
set anys més tard, al 1897. Sembla que es livrets
encara es continuaven expedint anys després de la seva supressió oficial, que
les autoritats els continuaven demanant i que, fins i tot, alguns bons treballadors l'exigien per no ser
presos per rodamons i detinguts quan emigraven d'aquí cap allà. La meva besàvia probablement només se'l va fer per obtenir el passaport, perquè segurament a l'Ajuntament de Sangatte -el seu poble-
no s'estaven per modernitats de lleis que suprimien documents pensats amb tant
de seny i, a més, devien ser partidaris del Vuelva
Vd. mañana.
Potser voleu saber on volia emigrar la meva besàvia amb aquest passaport? A Rússia, la Rússia dels tsars! Però va canviar de parer i va acabar anant a raure a Barcelona.
(Aquí podeu veure tots els Documents
del dilluns)
(I aquí els del Temps
de correspondència)
