Issoire, símbols francmaçons

(Continuació de Els volcans de l'Auvergne)

Tot el Massif Central és ple d'esglésies d'un romànic molt característic. Aquí sobre, una de les més impressionants, l'església de St.Austremoine a Issoire, amb rajoles formant dibuixos geomètrics.

A dins l'església la sensació és curiosa perquè columnes i capitells estan pintats, i alguns capitells, francament molt pintats.
La pintura a les columnes ja són figues d'un altre paner. El fons és vermellós, un vermell fosc que deu haver estat molt viu. Hi ha un grup important de columnes decorades amb un símbol geomètric repetit al voltant i de dalt a baix de les columnes. Una senyora que fa funcions de sagristana (potser ho és) diu que un visitant que hi entén més que ella (fa cara de gata maula) li ha dit que són símbols maçònics. Jo hi entenc menys que la sagristana, però és la primera idea que m'ha vingut al cap. De totes maneres, buscant per la xarxa només he trobat una referència: diu que la policromia de capitells i columnes va ser restaurada al segle XIX, s'estenen una mica amb imatges sagrades d'alguns capitells, però ni mu d'aquests triangles i compassos. Fins i tot cap de les fotos que es troben per la xarxa reprodueix les columnes que tenen aquests símbols.

M'ha fet pensar en el nimbe misteriós que envolta la maçoneria. Vaig haver d'anar a fer una consulta a la Biblioteca Arús, al cap davall del Passeig de St. Joan, i només l'escala i l'entrada ja fan somiar.
(Continua a Les estàtues menhirs de Rodez)

Els volcans de l'Auvergne

(Continuació de Le Mont-Dore)
Clermont Ferrand és la capital del departament del Puy-de-Dôme, i al bell mig del casc antic hi ha una catedral gòtica imponent i completament negra. Està construïda amb pedra volcànica.
Tota la zona és plena d'antics volcans apagats, els volcans de l'Auvergne.
Alguns d'aquests vells volcans tenen llacs als cràters, com per exemple el llac Pavin. És un lloc molt bonic, amb una fageda frondosa per on es pot passejar fent el tomb al llac i recollir maduixetes.

Hi ha un rètol que diu que està prohibit banyar-s'hi. Segons un habitant de per allà totes les comunes franceses posen rètols com aquest a llacs i rius i així s'estalvien haver-hi de plantar un socorrista.
Un dels pics més alts de la zona és justament el Puy-de-Dôme, que té al cim una estació no sé si meteorològica o de telecomunicacions, i just al costat les ruïnes d'un temple romà dedicat a Mercuri, construït sembla ser sobre un temple gal anterior. Els romans aprofitaven llocs sagrats, cultes i el que es presentés per davant. Al Musée Bargoin, a Clermont-Ferrand, hi ha un fotimer de braços i cames de fusta, exvots trobats a la Source des Roches, a Chamalières, del segle I d.C. En concret en van trobar 10.000 (comptant els sencers i els trencats) i al Museu els tenen posats d'una manera que sembla una instal.lació d'un escultor modern.
Prop de Clermont hi ha la plana on va tenir lloc la famosa batalla de Gergovie: els gals amb Vircengétorix al cap davant van guanyar als romans el 52 a.C. (hi ha un vellet als Asterix que de tant en tant diu "Jo hi era a Gergovie!!"))
En una esplanada del Puy-de-Dôme que acaba en un altíssim espadat, hi ha gent esperant de llençar-se amb parapente. El paracaiguda, estès a terra, l'estan inflant amb un gas especial que li llencen amb una mena de bombona, el parapentista està dret i immòbil, amb arnesos que el lliguen al paracaiguda, i va vestit com d'aviador de guerra. El posat és greu, com si estigués esperant la mort. Nosaltres som a la vora el precipici, i de cop i volta es posa a córrer, el paracaiguda s'alça una mica, ens passa pel costat i es llença al buit. Fa efecte.
La segona que s'ha llençat era una noia que duia un monitor. S'han posat tots dos a córrer igual que l'anterior, ens han passat pel costat i al moment que anava a perdre peu, la noia ha frenat i el monitor per darrera me li ha donat una empenta que déu n'hi dó i, apa, tots dos al buit.
(Continua a Issoire, símbols franc-maçons)

Le Mont-Dore

(Continuació de Vichy 8)
Vichy és al departament de l'Allier, que forma part de la regió de l'Auvergne. Un dels altres departaments de l'Auvergne és el Puy-de-Dôme on, al Massif du Sancy, es troba le Mont-Dore, un poble conegut també pel termalisme. Per arribar-hi es travessen uns paratges deserts, de muntanyes verdes i desgastades, que valen el viatge.
El principal establiment termal del Mont-Dore és un edifici immens d'estil neobizantí. Per dintre té aquí i allà alguna columna i algun capitell romà, aprofitats de construccions anteriors. L'aspecte és més aviat penós, a no sé que un s'ho prengui com si busqués localitzacions per a una pel.lícula del Visconti. Escrostonats per una banda, humitats per l'altra, parets amb l'enguixat bufat, i aquell pintat de ratlles fosques i clares que vol donar to al conjunt.
I el més espectacular: una sala immensa i lluminosa, que es pot mirar des de dalt abocat a una balaustrada, de sostre altíssim amb claraboies, que té rengleres de cadires davat de rengleres de marbres contra rengleres de rajoles de València blanques, on hi ha encastades rengleres d'aixetes, cada una amb un tub que sembla de butano d'abans de les normatives de seguretat.
Aquests tubs te'ls poses al nas i en surt el gas picant que s'ha extret de l'aigua termal. Sembla que inspiris bombolles de Fanta.
Aquí, com a Vichy, et situes a una altra època, i és com si veiessis senyors i senyores d'abans de la Primera Guerra Mundial asseguts en rengleres, amb aquells tubs marrons ara a un forat del nas, ara a un altre.

(Continua a Els volcans de l'Auvergne)

Vichy (8) L'arquitectura

(Continuació de Vichy 7)
I aquí sota un altre dibuix d'un edifici funcional dels anys 20 o 30, just davant de l'hotel on ens estem.

(Continua amb més termalisme a Le Mont-Dore)

Vichy (7) L'arquitectura

(Continuació de Vichy 6)

Aquests curistes d'èlit han deixat a Vichy edificis d'estils diversos com es pot veure en aquest link.
Aquí dalt un dibuix amb edifici i detalls art déco.
(Continua a Vichy 8)

Vichy (6) El termalisme

(Continuació de Vichy 5)

Vichy és la ciutat termal de més tradició a França, ara en franca decadència. Però les cures i els curistes d'èlit l'han dotada d'una arquitectura i d'uns parcs fantàstics. Al mig de la ciutat hi ha el Parc des Sources, amb una pèrgola allargassada (estil ferro Torre d'Eiffel) per passejar a cobert, un teatre d'Òpera, un centre públic "des sources" -amb aixetes de les diverses deus d'aigua que corren per allà sota-, una glorieta per músics a l'aire lliure, i sobretot uns arbres fenomenals. A la vora el riu, l'Allier, hi ha un altre parc, antic i cuidadíssim.

Hi ha un antic hotel, l'Auberge du Cheval blanc, que té una placa recordant que Madame de Sévigné hi va anar a fer cures pel seu reuma l'any 1676 . I també hi ha tres o quatre grans cases que recorden xalets alemanys i que va encarregar contruir Napoleó III per anar-hi a fer estades.

Els edificis termals estan una mica disfressats de palaus àrabs i tot plegat té un aire decimonònic que ja fa endevinar que, per molta reforma que hagin fet a dins i molts jacuzzis que hi hagin instal.lat, allò ja no ho tornaran a aixecar.
A França moltes cures termals estan pagades per la seguretat social, però es veu que ara es posa en dubte que siguin eficaces en molts casos i estan tancant l'aixeta.
(Continua a Vichy 7)

Vichy (5) Capital de la França col.laboracionsita

(Continuació de Vichy 4)

El Juny del 1940 l'exèrcit alemany envaeix França i el Govern francès es trasllada a Bordeaux a tota pressa. Hi ha disensió sobre el que cal fer: el general De Gaulle marxa a Anglaterra a fer una crida a la resistència; per la seva banda, el President mana formar Govern al Mariscal Pétain.
Pétain, que instal.la el nou Govern a Vichy, busca l'armistici amb els alemanys, el conclou, fa que l'Assemblea Nacional reunida a la sala d'Òpera de Vichy voti una llei que li atorga plens poders, i difon una nova divisa: Travail, Famille, Patrie (adéu a la Liberté, l'Égalité i la Fraternité).
França en dues meitats: la de nord, ocupada pels alemanys i sota la seva administració directa, i la del sud, sota l'administració d'un Govern francès que segueix cegament la política dels alemanys.
Si es toca el punt sensible de les deportacions, a la França "lliure" hi va haver deportacions.
Vichystes, col.laboracionistes, pétainistes... oposats als diversos grups que fan resistència activa a l'ocupant. Hi ha tots els colors, tots els matisos a cada camp, i enmig un arc amplíssims d'actituds i activitats.
Per acabar d'arrodonir un cert desconcert: el Mariscal Pétain era el militar heroi de la guerra del 14-18 i, a més, ara era un iaio de 84 anys.
El senyor del bar que ens ha dit que sense voler havia sentit la nostra conversa ens explica que Pétain va escollir Vichy per la seva proximitat a la línia de demarcació (al costat, a Moulins), per la gran quantitat d'hotels de què disposava la ciutat que permetria allotjar els ministeris i el cos diplomàtic, i també perquè a Vichy, en raó de les personalitats que hi anaven a fer cures, existia un sistema avançadíssim de telecomunicacions, equivalent en eficàcia al de París. Afegeix també que a Clermont Ferrand, la ciutat gran més pròxima, hi havia un proletariat molt organitzat i era millor evitar-la.
Després aquestes explicacions ens seran repetides per altra gent. N'hi ha alguns que, exculpant els "vichyssois", assenyalen que l'Alcalde de Vichy mai va fer signar al Pétain en el llibre d'honor de la ciutat...
També n'hi ha que els agrada desdramatitzar, i expliquen una mena d'acudit sobre la promiscuitat que es vivia en els hotels durant aquest període: "Van arribar els diplomàtics dels països que reconeixien el Govern de Vichy, cada ambaixada s'instal.lava en una habitació d'hotel, on tenia la seu la delegació i on vivia l'ambaixador amb la seva família. Hi havia històries, embolics i separacions. Es diu que els diplomàtics van arribar amb les seves famílies i van marxar amb la dels altres". En fi...

Hi ha una novel.la titulada Vichy 1940 de Fernando Schwartz que recrea l'ambient a la ciutat durant aquests anys. No és cap gran novel.la però la vaig trobar interessant després d'haver estat a Vichy.
A l'Òpera de Vichy hi ha una placa que honora els 80 parlamentaris que van oposar-se a donar plens poders a Pétain a la sessió de l'Assamblea reunida en aquest teatre.
A davant de l'Hotel du Parc, que és l'hotel on vivia Pétain i on tenia la seu el Govern, hi ha un monolit que vaig haver de llegir dues vegades per entendre si era un memorial pels jueus deportats o un homenatge a l'Església: feia menció de les deportacions de jueus que hi havia hagut a la França dita lliure i parlava també dels capellans i religiosos que havien fet obstrucció a aquestes deportacions. Després he vist que sembla que, en efecte, sectors de l'Església catòlica i de l'Església reformada van protegir ciutadans jueus i van evitar algunes deportacions.
La pel.lícula documental Le chagrin et la pitié de Marcel Ophuls, apareguda l'any 1971, és una crònica excel.lent de la vida a Clermont-Ferrand durant els anys 1940-1944. Té una durada de quatre hores i això ajuda també a fer-ne una pel.lícula gens superficial. Per primera vegada a França es tractaven aquests anys sense donar una visió oficialista que posava únicament l'accent en la resistència. Per primera vegada es mostrava una França real, molt més ambigua en la seva actitud cara a l'ocupant i en alguns caos francament col.laboracionista.
La pel.lícula va ser prohibida a la televisió durant deu anys, fins al 1981 quan va pujar l'esquerra al poder.
Queden molts fantasmes.
(Continuarà a Vichy 6)

William Hogarth al Caixafòrum

Molt recomanable per als que els agradin les coses sociològiques, l'exposició al Caixaforum, oberta fins cap a finals d'agost, amb gravats i olis de William Hogarth.
Aquí a sota dues imatges sobre el tema amorós Abans-Després. El posat d'ella en els Després és entendridor.

Vichy (4) A prop de gent que ve de lluny i de no tan lluny

(Continuació de Vichy 3 )
Entre tota aquesta gent del Cavilam, hi ha una brasilenya que dóna classes de francès en una escola d'un barri de favelas de Rio de Janeiro. Una altra brasilenya dóna classes de francès als nanos d'Amapà, prop de la frontera. Ens diu que són d'un medi humil, que tenen els pares emigrats a la Guaiana Francesa i que volen aprendre francès perquè està previst el reagrupament familiar i han d'anar-hi a viure aviat.
Una conversa amb un grup de professors madrilenys, que de tant en tant ens tiren alguna indirecta. Creuen que nosaltres cobrem més. Els dic que no ho sé, però que aquesta no és la veritable diferència. Insisteixo provocativament: "¿Queréis saber la verdadera diferencia entre vosotros y nosotros?" Es crispen una mica, s'esperen un discurs independentista i es posen en guàrdia. "Pues que vosotros trabajáis sólo por las mañanas y nosotros trabajamos también por las tardes". Se'ls talla la respiració, això no ho sabien. Acabem fent broma: "Si yo fuera Esperanza Aguirre, cada vez que os fuerais a quejar, os diría 'mirad que os voy a poner a trabajar por la tarde como los catalanes' ". Jo ric molt, ells no tant.
Hi ha dues alemanyes amb qui ens hem caigut bé. Les alemanyes tenen al voltant de cinquanta anys i donen classes a alguna Univesitat alemanya, formant futurs professos de francès. Són molt intel.lectuals i molt llegides. Una d'elles, simpatiquíssima i extrovertida, ens explica que amb això dels punts, ja li han tret el permís de conduir, per excés de velocitat, ens precisa. Tenen una ideologia d'europees d'esquerres, posició presa sobre la guerra civil espanyola, i tot en elles fa pensar en la generació de postguerra que ha rebut una formació de crítica al nazisme. Ens pregunten i estan més o menys assabentades de les qüestions nacionalistes espanyoles, de Catalunya, del País Basc, de les evidències, de les objeccions.
Totes dues li donen al vi negre i a les postres d'un sopar, en un petit restaurant, els surt molta xerrera. La més gran, que està casada amb un francès, ens parla d'un reportatge que la va impressionar: un home adult, fill d'una francesa i d'un soldat alemany, nascut doncs a la Francça ocupada, parlava amargament de la marginació que havia sofert de nen, per ser fill d'una "col.laboracionsita" que havia mantingut relacions amb un "boche". Més endavant, l'altra, la que ha perdut el permís de conduir, també fa referència a conseqüències de la guerra: ens explica que a casa seva eren originaris de la Selva de Bohèmia, que al 45 van ser expulsats per la nova Txecoslovàquia i van haver d'abandonar casa seva. El pensament se m'en va cap a la història dels Sudets que vaig sentir a Barcelona.
Després de cada una d'aquestes expansions, després de cada una d'aquestes confessions hi ha uns silencis densos. Floten males consciències i greuges.
(Quan acabi aquests posts sobre Vichy vull parlar del llibre "Una mujer en Berlín", que justament afegeix llenya a aquest foc.)
En aquest sopar hem parlat del govern de Vichy i un senyor gran d'una taula veïna que ja ha acabat de menjar, s'aixeca i s'acosta a la nostra. Ens diu que l'excusem, que sense voler ha sentit la conversa, i ens alliçona sobre Vichy: no és el mateix ser "vichyssois" que ser "vichyste" i no tots els habitants de Vichy eren partidaris de Pétain.
En aquesta estada a Vichy sentirem que entre la població també floten encara males consciències i greuges.
(Continuarà a Vichy (5): El Govern de la França "lliure" )

Vichy (3) A prop de gent que ve de molt lluny

Continuo amb Vichy.
Vaig tenir ocasió, a la sala on es podien fer servir ordinadors per a ús personal, de veure com els meus veïns escrivien mails i xatejaven en alfabets diversos i desconeguts. I em vaig quedar fascinada pels xinesos. M'havia preguntat a vegades com escrivien els xinesos a l'ordinador, ja que al teclat no hi poden cabre els 1000...? 5000...? ideogrames corrents de la llengua xinesa. Doncs bé, escriuen en alfabet llatí, que serveix per fer una transcripció fonètica de la seva llengua, i quan tenen escrita fonèticament una paraula, els surt a la pantalla una llista vertical de tots els ideogrames xinesos que responen a aquell so, i llavors amb el ratolí escullen l'ideograma que els interessa i automàticament desapareix a l'ordinador el mot escrit fonèticament en alfabet llatí i apareix l'ideograma escollit. Això ho feien a una velocitat vertiginosa.
Ens podem plantejar una altra qüestió, què té el seu què: com s'ordenen els ideogrames xinesos en un diccionari? Això no ho vaig veure directament, sinó que m'ho van explicar. Encara que sigui, doncs, de segona mà us en faig un resum, perquè ho vaig trobar apassionant (hi ha també dades i imatges extretes del llibre Tous les langages de l'Humanité, Michel Malherbe, Éditions Seghers, Paris 1983).
Comencem pel començament.
Els caràcters de l'escriptura xinesa són ideogrames, és a dir que cada caràcter correspon a una idea o paraula i no hi ha cap relació sistemàtica entre pronúncia i escriptura. Al llibre citat hi ha uns dibuixos que juguen a imaginar l'origen icònic dels caràcters:

De totes maneres, la similitud és peregrina. Aquí sota podem veure el joc aplicat al caràcter que significa home, però un alumne xinès em va donar una explicació molt més filosòfica d'aquest caràcter. Em va dir que el dibuix en realitat és un home recolzat a alguna banda, perquè un home no pot estar sol, un home sol no és res, s'ha de recolzar a alguna cosa o amb algú...

El nombre de caràcters és d'uns 30.000, però l'ús d'aquest nombre és per a erudits i coneixedors de la literatura antiga. Al final de la primària se n'han de conèixer un miler; al final de la secundària, 3.000; i al nivell universitari en corresponen 5.000 o 6.000.
Atenció, hi ha una sola escriptura xinesa, però unes quantes llengües xineses. És a dir que tots entenen i escriuen els mateixos caràcters, encara que els llegeixin i pronunciïn de manera diferent.
Hi ha uns caràcters elementals que es combinen amb altres i apareixen en nous caràcters. Alguns exemples:

Aquest caràcter és el de la porta de dos batents.

Aquest caràcter és el del sol.
Aquí apareix enmig el caràcter del sol, i significa interval.
La porta amb la boca enmig, significa preguntar.
Aquí hi ha un cavall que passa per la porta. Significa irrompre.

Un altre exemple molt bonic:

Aquest és el caràcter de dona.
I aquest el de fill.
  Sumats els caràcters de dona i fill, significa bo.

El de dona sota d'una teulada, significa pau.
Aquests caràcters elementals que apareixen en d'altres s'anomenen clau, i cada caràcter, tant si és "senzill" com combinació de claus, sempre ha de tenir la mateixa mida, és a dir que ha d'ocupar el mateix espai de caixa, com si diguéssim. És a dir que els caràcters més complexos s'escriuen amb els trets més petits. Una altra qüestió: cada caràcter s'ha d'escriure amb un determinat nombre de pinzellades o de trets de bolígraf. Per exemple, el que hem vist abans, boca, s'escriu amb tres pinzellades, ni quatre, ni dos, ni s'hi val a dibuixar-lo tot seguit. Són tres i es fan, a més, en un determinat ordre. Hi ha caràcters que tenen més de 30 trets. Això serà important pel que ara es dirà sobre els diccionaris.
¿Com s'ordenaven (fixeu-vos que ho dic en passat) els caràcters als diccionaris, si no hi ha pistes fonètiques? Doncs es partia de la clau, o sigui de l'element més senzill, que es trobava en un racó del caràcter. Per exemple el caràcter de fusta es troba a l'interior de tots els caràcters que designen tipus d'arbre, i també en altres mots com casa de pisos, pont, etc. El caràcter aigua es retroba dins dels de tots els líquids, el d'or dins dels de tots els metalls... Com que el nombre de claus és relativament limitat, unes 200, es considera que un usuari les coneix i que sap reconèixer la clau dins del caràcter desconegut. El diccionari té una llista o mena d'índex, amb els mots classificats segons aquestes claus, i dins de cada clau els caràcters estan ordenats... pel nombre de trets. Comencen pels que en tenen menys i van augmentant. O sigui que és important conèixer el nombre de pinzellades del caràcter que es busca. En la llista, al costat del caràcter que es vol buscar, hi ha el número de la pàgina del diccionari on es troba l'explicació del mot.
Anem ara a la fonètica. Els mots xinesos són monosíl.labs que es poden pronunciar en diversos tons, la qual cosa multiplica les combinacions. D'altra banda, a una mateixa síl.laba poden correspondre diversos sentits, i cada sentit dóna lloc a un nou caràcter. Això últim, simplificat i amb un sistema més econòmic, a nosaltres també ens passa, quan diem /be/ podem voler dir bé o ve). En qualsevol cas explica el nombre immens de caràcters.
Pensem que quan un xinès veu un caràcter del qual no coneix el sentit, tampoc no en coneix la fonètica. I a més que la fonètica és diferent segons quina llengua xinesa es parli.
Per raons d'aprenentatge es va instaurar als anys 50 un sistema de pronunciació figurada que fa servir l'alfabet llatí, i que anomenen pin-yin. Les lletres del sistema pin-yin no corresponen exactament als valors que nosaltres els donem, per exemple la R del pin-yin correspopn a la nostra J. Des dels anys 70 els xinesos van demanar a la premsa estrangera que fes servir la transcripció dels mots xinesos segons el seu sistema: Mao Tse-tung va passar a ser Mao Zedong i Pekin havia d'escriure's Beijing.
Actualment els diccionaris xinesos moderns ordenen els caràcters segons l'alfabet fonètic (uf, estem salvats!) i suposo que el que escrivien els meus companys de Vichy a l'ordinador era pin-yin i el programa els permetia convertir-ho automàticament a caràcters xinesos.
(La Margarita Chuang Ching Li, que seixanteja, quan li vaig preguntar pels diccionaris ordenats fonèticament per ordre alfabètic, em va dir "ui, això d'ara!")
(Ha estat atrevit endinsar-me en un terreny tan desconegut i podria ser que, encara que he anat amb compte, hi hagués alguna ficada de pota)
(Continua a Vichy 4)

Vichy (2) A prop de gent que ve de lluny

Continuo parlant d'aquest últim estiu a Vichy.
Una altra zona conflictiva, Xipre. A aquesta classe hi ha un grup de joveníssimes professores gregues (són les del dibuix). N'hi ha una, la més rossa, que resulta que no és grega, sinó xipriota, i que dóna classe de francès a la Universitat de Nicòsia, la capital de l'illa.

Em parla de la divisió de Xipre en dos estats des del 1974, quan l'exèrcit turc envaeix l'illa. Em parla de Makarios, l'arquebisbe ortodoxe que liderava el poder, i de la complicada xarxa de sensibilitats que conviuen. La població greco-xipriota que estava a favor de l'annexió amb Grècia, la població greco-xipriota que volia ser independent de Grècia, la població també greco-xipriota que ja els hauria agradat annexionar-se amb Grècia, però que no volien tenir res a veure amb aquella Grècia dels coronels que va durar del 1967 al 1974. La població turco-xipriota de tota la vida que es va veure envaïda pels nous colons turcs que el govern d'Ankara va enviar a l'illa. I tots els que van ser desplaçats: els turco-xipriotes que vivien al sud van haver d'emigrar al nord i els greco-xipriotes que vivien al nord van haver d'emigrar al sud. Em diu que la seva família és greco-xipriota i que vivien al nord abans de la partició de l'illa, que els seus pares i avis parlen també el turc perquè els seus veïns eren turcs, que s'hi entenien molt bé i hi eren amics, però que es van haver de desplaçar al sud. També em diu que hi ha una gran diferència de sentiments entre els turco-xipriotes i els turcs. Com si m'estigués dient que els dolents són els turcs arribats a l'illa d'ençà de la creació de la República Turca del nord de Xipre, a més de tots els militars turcs que hi ha destacats.

Un altre aspecte que em va venir de gust xafardejar era el tema de qui pagava l'estada: hi ha els que s'ho paguen de la seva butxaca, els que tenen beques del seu propi país (força professors de països occidentals) i els qui tenen beques del govern francès o institucions franceses (professors i estudiants de països que, per comoditat, en direm del tercer món).
Hi ha una noia índia, de prop de Bombai, de trenta i pocs anys. A Vichy va vestida amb un vestit tradicional que li està molt bé, perquè és ple de colors i a ella que és alta i bastant grassa la converteix en una figura amb personalitat i molt vistosa. No sé per què, però tinc la sensació que a l'Índia, va amb texans. Treballa a l'Alliance Française de la seva ciutat, és "formadora de formadors", o sigui que dóna classe a professors de francès. Parla un francès exquisit. Ens explica les llengües que han de conèixer, acadèmicament parlant: l'anglès (llengua oficial a tota l'Índia), l'Hindi (igualment oficial a tot l'estat, però se'n queixa perquè l'Hindi no té més d'un cinquanta-u o cinquanta-dos per cent de parlants en el conjunt del país) i el marathi que és la llengua de la seva regió. Ens especifica que la seva estada a Vichy està pagada pels francesos, perquè, ens diu, "si no fan alguna cosa s'acaba definitivament el francès a la meva regió".
Al cap de pocs dies agafa confiança i ens explica que està a punt d'adoptar una nena: "Els meus pares ja estan curats d'espants, ja que els he privat de gendre els hi dic que no es preocupin que no els privaré d'una néta". Els seus raonaments són extraordinàriament semblants a les que a Barcelona decideixen adoptar i fer una família monoparental.
Pul.lulen pel hall i els aularis molts estudiants xinesos. N'interrogo una i fico la pota perquè em diu que no és xinesa sinó japonesa, està estudiant alemany a Alemanya i, posats a ser Europa, ha vingut a França a aprendre una mica de francès. Em sembla que aquesta s'ho paga ella (o els seus pares). N'interrogo un altre i la torno a vessar, perquè aquest tampoc no és xinès, es vietnamita. Està encantat que li hagi dirigit la paraula, perquè no coneix a ningú i tot el que veu i escolta l'entusiasma. Finalment l'encerto. Són quatre estudiants xinesos, dos nois i dues noies. M'expliquen que són universitaris, insisteixen: han acabat els estudis universitaris. Un és enginyer alimentari, l'altre enginyer financer, el tercer enginyer forestal i el quart enginyer d'obres civils. Els veig joveníssims per ser tan enginyers. Han fet a Xina 60 hores de classes de francès, ara són a Vichy durant dos mesos per fer un curs intensiu de francès i després aniran a París a fer cursos de postgrau de les seves respectives enginyeries durant dos anys.
Els hi pregunto si tenen alguna beca, no entenen bé la paraula i es posen a fer un fòrum en xinès discutint entre ells a veure què és el que he preguntat exactament. Finalment em diuen que la beca els la dóna una associació francesa que es diu Institut Eiffel. Apareix un cinquè xinès que també té una beca Eiffel, però aquest es veu que no és ben bé enginyer, sinó que és "tècnic" en automoció.
També els hi pregunto si un cop acabats aquests cursos de postgrau els agradaria quedar-se a França o volen tornar a la Xina. Tornen a fer rotllana discutint entre ells, s'exciten, em diuen que de cap manera, que pensen tornar a la Xina, com si la meva pregunta els hagués estranyat i tot. M'adono que seran enllaços de la Citroen, de la Danone o de qualsevol d'aquestes empreses franceses que s'instal.len a Xina. Llavors la que és enginyera d'obres civils i que porta la veu cantant em comença a interrogar a mi i em fa molta gràcia.
Continuarà.

Vichy (1) A prop de gent que ve de lluny

Com deia en un post a Vichy hi ha un organisme, el CAVILAM, dedicat a l'ensenyament de les llengües estrangeres, que és, a més, un dels llocs on es transformen programes de notícies del TV5 per fer-ne una eina de didàctica del francès.
Hi vaig ser l'estiu passat, i us asseguro que és un tinglado de molt de cuidado que organitza cursos de francès per a estudiants i professors d'arreu del món. Hi havia aplegades més de 1.000 persones, pertanyents a 92 nacionalitats diferents. No està gens malament, sobretot per una reflexió que em vaig fer a finals de juliol. Us transcric notes estiuenques:
Hi ha qui es queixa de la massificació del turisme i es lamenten que no permeti entrar en contacte amb la gent del país visitat. Consideren que aquesta dificultat invalida el viatge. N'hi ha d'altres que diuen que veure el paisatge o el monument tal o qual ja paga el viatge i que avui dia pretendre "fer geografia humana" és de snobs.
Aquestes discussions són freqüents a l'estiu i normalment no duen enlloc.
Avui pensava que, a aquests contactes humans, ens hi podem acostar sense moure'ns massa. O sigui, que la globalització ens ha portat fins a casa la gent que abans ens semblava tan llunyana.

Alguns flashos d'aquesta estada a Vichy:
A una de les classes hi ha dos professors de francès serbis. Tots dos quarentegen. Ella és alta i forta, amb la cabellera morena deixada anar que li arriba fins a mitja esquena. Parla poc, mira i es mou pausadament. És una dona estàtica, com una deessa de pedra. Viu i treballa en una ciutat del nord del seu país. Ell també és alt i fort, molt cosmopolita, és del tipus xistós i en concret practica un xiste provocador, un pèl trencador, més aviat masclista. Viu i treballa a Belgrad.
Fem un treball conjunt en una de les classes, el liquidem aviat i ens posem a xerrar. Una de les primeres coses que pregunta ella és quant cobrem nosaltres a Espanya. Glups, aquí això no es pregunta i menys d'entrada... Ella vol saber si els professors guanyen més de 1.500 Euros, xifra que situa com una barrera, com el que allà els faria falta per viure bé. Ell llavors, sense que li ho haguem preguntat, ens fa una explicació detallada: fa 18h setmanals de classe en una escola pública on guanya 300 Euros, després en fa 18 més en una de privada -precisa que és un centre per a fills de diplomàtics- on en guanya uns altres 300. Ens diu que és propietari d'un apartament a Belgrad, petit, de menys de 50m2, que el lloga i en treu 300 més bruts. Que la seva dona guanya també 300 Euros, però que a ella i al fill els veu poc, perquè els caps de setmana fa classes particulars per arribar als 1.500 E mensuals.
Diuen tots dos que el cost de la vida a Sèrbia és equivalent al de França, que fins i tot algunes coses les troben més barates aquí. A mi, la veritat, em costa de creure i els pregunto si la gent no protesta d'aquests sous de 300 E:
-Tothom està cansat de tensions i guerra, ningú no vol més lios- diu ell.
Afegeix que estava treballant a Suïssa quan hi va haver els bombardejos de l'OTAN sobre Sèrbia (l'any... quin any van ser? el 99? llavors els diaris n'anaven plens i ara em costa situar quant de temps ha passat) i que la seva dona li havia dit que l'experiència més terrorífica havia estat una nit que es tapava les orelles per no sentir les bombes que queien sobre Belgrad i les sirenes antiaèries que tronaven, quan hi va haver un terratrèmol. Un terratrèmol natural, que es va sumar a tot el trasbals, com si natura i tecnologia s'haguessin unit per girar-se en contra.
Penso que el 99, mentra llegia les notícies dels bombardejos, jo no pensava en aquesta gent sinó en tots aquells kosovars que les milícies sèrbies havien expulsat cap a Albània i cap a Macedònia.
El meu company serbi va vaticinar que probablement tard o d'hora el Kossovo i Montenegro serien independents i amb cara greu va afegir que li semblava inevitable, però trist, perquè en aquests territoris secessionistes "hi havia els origens de la seva nació".

La setmana següent vaig ser amb un altre grup on justament hi havia quatre professors kossovars, tres homes i una noia jove. El contrast era absolut. Tots quatre eren alhora professors de llatí i de francès i parlaven un francès aproximatiu. Baixaven una mica de l'hort comparats amb els serbis, entre altres coses perquè mai havien vist de la vora un ordinador i a Vichy els plantejaven l'aprenentatge amb multimèdia. Jo em vaig dedicar a protegir a classe els dos que eren més grans i que em van semblar més perduts, i tots tres vam riure molt. Un d'ells era poeta, em va ensenyar un llibret publicat i em va traduir al francès un dels seus poemes en albanès, molt senzill i bonic. La temàtica era amorosa i em va dir que els altres eren patriòtics. El títol del recull era una cosa del tipus "Camí de dol". Ell havia estat temporalment expulsat, segons va dir, a Macedònia en aquell intent de neteja ètnica que l'exèrcit serbi havia dut a terme al Kosovo l'any 99 i també em va parlar d'expulsions d'albanesos kosovars cap a Turquia, a final dels anys trenta. Vaig entendre que una tia seva vivia a Turquia arrel d'aquella expulsió històrica. Em va alliçonar: els serbis s'inventaven això que el Kosovo era el bressol de la seva pàtria, tenien una veritable mania a inventar-se la història; els albanesos eren allà abans que ningú, eren els "pellazget", que d'una banda van donar la Il.líria (ells) i d'altra la Tràcia i els Helens; i a més l'albanès era una llengua llatina (vaig protestar una mica i llavors ell va canviar de tema).
Serbis i kossovars es creuaven al menjador, pel jardí, per passadissos i halls, on al final tothom s'acabava coneixent, però entre ells mai vaig veure que s'enraonesssin.
Continuaré sobre tot això.

APAGUEM ELS LLUMS PERQUÈ S'ENCENGUIN ELS PROJECTORS

Acabo de rebre dos correus, un en català i un en castellà, que diuen:

El dia 1 de febrer de 19:55 a 20:00 es proposa apagar tots els llums per donar un respir al planeta (la proposta prové de França). Si la resposta és massiva, l'estalvi energètic pot ser brutal. Només 5 minuts, i a veure què passa. Sí , sí, ja sé que estarem 5 minuts a les fosques i amb cara de ximples, però recordeu que internet té molta força i podem fer una cosa gran. I passeu la notícia... És a través d'aquestes iniciatives com podem demostrar que encara tenim força.
Més informació a: Amis de la terre i una mica més explicat a Alliance pour la planète.
Llegeixo en aquesta última web francesa que han triat l'1 de febrer perquè lendemà surt a París el nou informe del grup intergovernamental d'experts sobre l'evolució del Clima (GIEC) de les Nacions Unides. Aquest esdeveniment tindrà lloc a França i per això la iniciativa surt d'allà. Diuen que s'ha d'aprofitar l'ocasió perquè s'enfoquin els projectors (això té gràcia; d'aquí he tret el títol del post) sobre la urgència de la situació climàtica mundial.

Nou número del Paper de Vidre

Ha sortit Paper de Vidre, la revista virtual que dedica aquest número a la Màscara.

El Guti

Comentari informatiu de l'homenatge que es va fer el divendres 16 de febrer a Antoni Gutiérrez Díaz, que va ser dirigent del PSUC durant l'època franquista i la transició, i que va tenir posteriorment altes responsabilitats al Parlament Europeu. Va morir fa quatre mesos, el passat 6 d'octubre, als 77 anys.
L'acte els hi va sortir molt bé. Van combinar-se molts parlaments curts amb un vídeo-entrevista al Guti, i imatges i altres vídeos de determinats personatges que testimoniaven a distància.
No es tracta aquí d'explicar qui va ser el Guti ni de parlar de la política de l'antic PSUC, però si que voldria relatar algunes de les coses de tall anecdòtic que es van dir a l'homenatge i que van acabar creant un ambient molt emotiu. Era la reconstrucció de la humanitat d'un personatge, a més a més de la reivindicació dels seus encerts polítics.
Una de les primeres persones que van parlar "a distància" a través de la pantalla de l'àudio-visual va ser el Pujol que recordava que, a Premià, al costat de casa els seus avis hi havia una caseta on van venir a viure una família que es deia Gutiérrez,"i a l'altra banda de cals meus avis, n'hi va venir a viure una altra que es deia Díaz, em sembla que uns venien d'Almeria i uns altres de Múrcia, el cas és que un dels nois dels Gutiérrez es va casar amb una noia de cals Díaz i... bueno, doncs tenim a l'Antoni Gutiérrez Díaz". El Pujol, en una altra ocasió, referint-se a la confiança que despertava el personatge, va explicar que la Ferrusola, quan els seus nens eren petits, va tenir un problema de salut amb una de les criatures i li va dir al marit "I si parléssim amb el Guti?"
El Guti, en efecte, era pediatra de professió i va entrar al PSU l'any 59 a través d'una relació que va establir a la mateixa consulta. Un dels assistents a aquest homenatge, que s'asseu vora meu i que és del Poble Nou, em comenta que a començaments dels anys 60, al seu barri, havia sentit a parlar (en veu baixa una mica enigmàtica) d'un metge que visitava "sense cobrar". Un detall que té importància en la construcció del personatge.
Al vídeo-entrevista, el mateix Guti explica que ja de petit es va trobar situat en un dels bàndols. Nascut l'any 29, recordava perfectament l'entrada dels nacionals a Barcelona. Un oncle seu va ser afusellat, un altre condemnat a presó i tenia la imatge de diversos parents destruint els carnets de la CNT.
Un dels primers a parlar va ser el Gregorio López Raimundo, en cadira de rodes, però amb una lectura i una dicció claríssimes. Va evocar que poc després de l'entrada del Guti al PSUC va obtenir una beca per especialitzar-se a Helsinki i que, en el seu pas par París, li van encarregar que a la tornada busqués una casa segura perquè el López Raimundo s'hi pogués estar quan vingués clandestinament a Barcelona. La casa segura on va anar a parar el López Raimundo va ser la dels pares del mateix Guti. I aquí ens va oferir una foto de primera categoria de la vida que molts portaven a començaments del 60: "Después de terminar el trabajo en la tienda donde estaba empleada en los bajos de la finca, la madre subía al piso, preparaba la cena, cenábamos los tres y luego, el matromino instalaba sobre la mesa del comedor cuchillas de afeitar y sobrecitos, y pasaban un par de horas ensobrando las cuchillas. Sin decirlo se había instaurado una especie de competitividad para ver quien hacía más montoncitos. Yo al cabo de unos días también empecé a participar pero creo que sin su eficacia".
Desfilen molts. Un parla sobre la seva afició a la pesca i com anaven a pescar junts. Una noia ens explica que el va anar a entrevistar l'any passat per fer el seu treball de recerca de 2n de batxillerat. La Montse Comas ens diu que li va portar el judici perquè el readmetessin com a metge de la Sanitat Públia, D'altres citen les seves estades a la presó i com hi va conèixer Julián Grimau.
El Pere Portabella també s'aixeca per parlar, però aquest sense llegir cap paper. Amb el colze al faristol relata de manera décontracté que el Guti l'anava a veure sovint a les 7 del matí, quan ell no feia gaire estona que havia sortit del Bocaccio; com va sorgir la idea de l'Assemblea de Catalunya; del charme que el Guti desplegava per guanyar-se els que no eren del Partit. Ens fa riure a tots dient la por que li feia quan un comunista li parlava de les masses: "A la presó discutíem si seria possible escalar el mur, i li vam preguntar a un de Manresa que era escalador si faria falta un piulet o què, i ens va dir que aquell mur era escalable amb les mans. Però el Solé Barbarà va dir que ni piulet ni mans, que de la presó només ens en traurien les masses."
A la pantalla surt el Carrillo dient que el Guti era tan... el que ja us podeu imaginar i, detall curiós, mentre parla hi ha una columneta de fum que puja verticalment per la dreta de la pantalla, ve de baix, travessa la solapa i se'n va per dalt. Als noranta i tants continua fumant sense parar.
Per la pantalla passen fotos antigues impagables: una portada d'un setmanari amb la foto del Guti i un gran titular: "El Carrillo catalán". Un vídeo d'un programa televisiu on l'Angèl Casas (show) entrevista tres reis mags disfressadíssims: el Joan Barril, el Quico Pi de la Serra i el Guti.
Hi ha un parlament del Bargalló (en total, tres consellers a l'escenari, amb el Castells i, evidentment, el Saura) que comença fent una referència inevitable a la corbata que ell no porta i que el Guti no portava. Abans ha sortit una referència sobre això a l'entrevista del Guti: "La primera vegada que em van detenir a la comissaria em van treure la corbata i vaig pensar 'no me la tornaran a treure mai més'. Després a l'època del Tarradelles, a ell no li agradava que no es dugués corbata a les reunions del Consell. Quan s'estava morint el vam anar a veure i li vaig dir 'avui m'hauria hagut de posar corbata, perquè si mai me l'he de posar una última vegada, seria avui per vostè', i ell em va dir 'no cal' (I jo afegeixo que el Tarradellas es mirava les xiruques del Xirinachs i li deia 'Mossèn, que se'n va d'excursió?'). Torno al Bargalló: ens va dir que havia estat militant de les Joventuts Comunistes i després del PSU 'de Catalunya' "que és com en deia el Solé Barbarà i jo sóc del clan de l'avellana i mai dèiem PSUC sempre dèiem PSU de Catalunya." No va ser l'únic que va ensalçar la dimensió nacional, catalana i integradora del PSUC i del Guti.
Parla d'Europa diversa gent, dels anys que el Guti va ser vicepresident del Parlament Europeu a Strasbourg. Una senyora del Parlament Europeu, que no sé qui és, explica que acompanyant el Guti mai acabaves de travessar els passadissos, perquè s'aturava tothom a parlar-hi, des del bidell als parlamentaris: "Era muy apreciado, hasta Alejo Vidal Quadras me preguntaba por él, por su salud". (Penso: té mèrit). També parla un alemany del grup dels verds que, amb accent argentí, ens explica 'lo dels divendres'. "Muchos parlamentarios, a veces también el presidente, marchaban los jueves por la noche a sus países para pasar el fin de semana y era conocido que las sesiones del viernes, con el Guti de vicepresidente, eran días propicios para hacer pasar según que que leyes o normas...".
El seu fill va ser el penúltim a parlar, abans del Saura que va cloure l'acte, però no m'estenc més. Ha estat una crònica anecdòtica i no política. En tot cas va ser bonic sentir que a algú se'l recorda com a una persona entranyable, més enllà de la representació o del paper polític que va tenir. El títol de l'acte Estimat Guti era significatiu.

Inanna de Carolyn Carlson

Hi ha hagut a començaments de febrer al Mercat de les Flors a Barcelona unes poquíssimes representacions del ballet contemporani Inanna de Carolyn Carlson.
Un espectacle magnífic, amb alguns moments emocionants, en particular una dansa solitària al començament de l'obra: joventut, alegria, desinhibició i una mica d'innocència. I un gest repetit per la ballarina que evoca el replegament sobre si mateixa i després l'entrega cap enfora del que té a dins les entranyes, un gest molt íntim, molt bonic.
Carolyn Carlson desplega durant l'espectacle un ampli ventall d'actituds femenines.

Inanna era una d'aquestes deesses neolítiques que van sobreviure l'època del patriarcat. Durant les civilitzacions mesopotàmiques, tot i aquell famós Codi d'Hamurabi que establia la llei -i que es pot veure al Louvre, gravat sobre un immens fal.lus de pedra negra-, van perviure divinitats femenines antigues, molt antigues, tan antigues que es reconeixen com a comunes a la majoria de les mitologies del Mediterrani oriental. Inanna està associada a la fertilitat, a l'amor, també a la guerra, a l'estrella Venus, va baixar als inferns, i el seu marit, Dumuzi, déu de la vegetació, moria cada any a l'hivern i renaixia a la primavera. Els habitants de la ciutat d'Uruk la tenien com a protectora.
La capacitat d'aquestes figures femenines antigues per representar molts arquetips femenins diferents és un dels aspectes que les fa tan atractives. Com si aquesta diversitat fos una gran part de la seva força. No hi ha patrons uniformadors, únics. La feminitat és rica perquè és múltiple i multiplicadora.

Després de la funció, una conversa sobre tot això. El segle XXI serà potser el segle de la feminitat. Em pregunto què vol dir exactament. Em ve al cap l'entrevista a la Contra de La Vanguàrdia de dimecres 31 de gener a Susana Tamaro que es queixa amargament dels passos donats enrera últimament en punts bàsics del que ella entén per feminisme. Com si la major llibertat, el major nombre de llocs de poder ocupats per dones, el grau d'educació superior i més estès, la proliferació de lleis favorables... haguessin tingut una contrapartida negativa. La Tamaro diu:

-¿El feminismo ha fracasado?
-Yo participé en ese movimiento y sí, fracasamos, porque ahora para una chica, incluso una niña, lo importante es tener un buen cuerpo, ser carne de cama o de miradas.
-Eso es aspirar a bien poco.
-Es de una pobreza para la vida de las adolescentes extraordinaria, peor que en el medievo, porque se manipulan, cambian sus labios, sus senos, y lo hacen a los 16 o 18 años. En Italia las niñas de 7 y 8 años van vestidas con minifalda, maquilladas, como pequeñas prostitutas. Son educadas para ser mujeres objeto. Es una perversión total y está ocurriendo en silencio, ante nuestros ojos.

No sóc tan pessimista pel que fa a la generalització, però algú em pregunta si crec que en el futur pròxim hi haurà més càrrecs importants de poder ocupats per dones, i contesto que sí, em pregunta llavors si crec que deixarà d'augmentar aquesta tremenda cirurgia estètica... i contesto que malauradament crec que no.

Gargallo

S'ha clausurat l'exposició a la Pedrera sobre l'obra de l'escultor Pau Gargallo.

A Barcelona, hi ha uns "Aurigues olímpics", que Gargallo va fer per l'estadi de Montjuïc els anys 20. Quan es va remodelar l'Estadi i els seus voltants per als Joc Olímpics del 92, es va veure que els aurigues estaven molt fets malbé i es va decidir que se'n farien dues còpies exactes. Una es va posar al lloc on es trobava l'original i que és el lloc per on va ser pensada, al capdamunt de l'entrada de l'estadi. Ara doncs, a banda i banda de la porta principal hi ha un auriga.
L'altra còpia es troba en un lloc especial. Al costat del Parc Esportiu Can Dragó hi ha un altre parc, petit, amb una muntanya artificial que separa el parc, del trànsit de la Meridiana. Si estigués més net podria ser un lloc molt agradable i gens corrent a la ciutat. És una vall verda i recollida als peus d'aquesta muntanyeta. Doncs bé, a dalt del turonet hi ha l'altra còpia dels "Aurigues olímpics", i s'hi pot pujar per un camí empedrat i mirar-los de tu a tu. Són una parella, noi i noia.
Per situar-nos, es troba entre el centre comercial Heron City i el nou Corte Inglés, d'una banda, i el Passseig de Fabra i Puig de l'altra, sempre a la banda muntanya de la Meridiana.
Per rematar el tema dels Aurigues us poso un dibuix de Rosa Ricart inspirat justament en aquesta escultura.

No vam apagar

No tinc gaire instint en les coses públiques. Va resultar una apagada minúscula, més institucional que altra cosa. He empetitit la bombeta que diu "Action", però espero que encara es vegi. S'hi ha de tornar.

Amàlia Tineo

Ha sortit l'esquela al diari. Deia:

AMALIA TINEO GIL
Morí, tan serenament com havia viscut, la matinada del dilluns 22. L'escola Aula i tots els que tinguérem la sort de conèixer-la i treballar amb ella sabem quina admirable persona era. Segur que cadascú de vosaltres en té un record ple d'agraïment. A tots ens ensenyà a ser una mica millors alguna vegada. Dona de fortes conviccions, fou sempre un exemple de tolerància i de comprensió...

També hi ha una ressenya a Vilaweb amb què acabaré el comentari d'avui.

L'Amàlia Tineo tenia 97 anys i crec que feia anys que estava pràcticament cega.
Havia estat professora de fornades i fornades d'alumnes al Liceu Francès de Barcelona i després també a l'escola Aula; d'alumnes que ara deuen tenir entre quaranta i setanta anys. Passar per les seves classes no deixava indiferent. Després amb el temps et preguntes què hi passava, què s'hi feia allà perquè deixés empremta. Sobretot m'ho pregunto perquè m'he acabat dedicant també a l'ensenyament.

Segurament hi havia alguna cosa determinant en el personatge que et feia escoltar, interessar-te, jugar el joc, voler entrar en el sistema proposat. A començament dels anys 60 jo no havia conegut ningú ni sentit a parlar mai d'un munt de coses que ella coneixia i sabia transmetre. No era corrent llavors que una professora de batxillerat que donava classe a criatures que tenien entre 11 i 16 anys hagués viscut a Nova York, a l'Equador o conegués Istambul. Era una dona viatjada i cosmopolita.
Un exemple d'imatge que jo tinc gravada: ens explicava que de joveneta, cap a final dels anys vint, estava estudiant a Alemanya i que l'havien impressionat les cues d'alemanys indigents que maldaven per obtenir sopa calenta d'un lloc de beneficència. Durant molts anys vaig associar aquesta foto verbal a la pujada del nazisme.
Cadascú recorda coses diferents, uns de les classes d'anglès, d'altres de les de filosofia. Jo recordo una mena de classes de literatura. Teníem 12 o 13 anys i ens llegia, amb una veu fenomenal, fragments de la Ilíada, de l'Odissea, dels Nibelungs, del poema del Mío Cid i de la cançó de Roland. Com s'ho feia perquè ens agradés, no ho sé, però ens encantava i hi havia un silenci fantàstic que encara puc tocar ara. De tant en tant ens manava redaccions imaginant la continuació del que ens llegia. Mai més he tornat a ser Andròmeda.
Amb els nois devia treure potser una vena més autoritària, però la classe de les noies era una bassa d'oli. Aprendre sense estrés és una manera agradabilíssima d'aprendre.
Ens feia anar algun vespre a fer cua per tenir entrades de cinquè pis al Liceu. Ens ensenyava a fer xocolata desfeta a classe. Era un fet establert que la Tineo anava de viatge amb els alumnes quan acabaven el batxillerat (la precisió és important: en el temps de les seves vacances). La ruta en general era per Castella la Vella.

I aquí faria distingos, que deixo per un altre dia, perquè voldria matisar i abans d'escriure-ho vull tenir alguna conversa i rumiar-m'ho bé. En tot cas, els paràgrafs de la necrològica de Vilaweb, que he citat més amunt i que reprodueixo aquí sota, tenen a veure amb l'altra faceta de l'Amàlia Tineo de què voldria parlar, la d'intel.lectual:

Explica Pere Ribera que hi havia una relació d'amistat molt profunda entre Amalia Tineo i els poetes: 'El Rosselló-Pòrcel la trucava cada vespre i l'Espriu anava cada tarda a casa seva. Va ser allí on es va fer la primera lectura de 'Primera història d'Ester'. Si Espriu no és prou conegut és perquè ningú va saber acostar-se a l'Amalia perquè en parlés. Ella era molt discreta, no li agradava la xafarderia, i no en parlava mai'.

Segons Ribera, Espriu va confiar a Amàlia Tineo la seva correspondència i altra documentació. També va ser Tineo qui va guardar la documentació i els llibres de Rosselló-Pòrcel, que fa uns anys va dipositar a Mallorca. Però segons Montserrat Cava, responsable del Centre d'Estudis Salvador Espriu d'Arenys de Mar, 'és difícil que es conservin les cartes que va rebre Espriu, perquè ell no les volia guardar, deia que 'no es pot deixar rastre'. Ara, llibres i altres documents sí que els guardava l'Amalia. Perquè mantenien una profunda amistat que va durar tota la vida i una relació intel·lectual de tu a tu. L'Amalia era de les primeres persones que llegia l'obra nova de l'Espriu i durant molts anys feien una tertúlia cada setmana, l'Amalia, l'Espriu, la Lola Solà, la Mercè Montañola'.

Ryszard Kapuscinski

Acabo de sentir a la ràdio que ha mort Ryszard Kapuscinski. M'havien impressionat i interessat molt els seus llibres, els "sencers", vull dir els que no eren entrevistes o reculls de cites. A les Barcelonetes n'havia parlat el juny del 2005. Reprodueixo el que vaig publicar llavors, en homentage a un home de tant valor moral i literari.

Avui la Universitat Ramon Llull homenatja Ryszard Kapuscinski.
Periodista polonès destinat al tercer món durant dècades, ha escrit uns quants llibres que a mi m'han semblat molt bons, tant pel coneixement que transmeten com per la forma literària.

"Ébano" és un fresc africà. Comença amb una visita a Ghana els anys cinquanta, amb la independència acabada d'estrenar i un ministre simpàtic i campetxano que omple les planes d'esperança. Van passant països, situacions i anys i cloem el llibre amb el cor encongit. Recordo que vaig pensar: "Si jo fos de Sierra Leone també seria a la Plaça de Catalunya".
En aquest llibre hi ha sensibilitat -bondat- i molta intel.ligència: no és cap pamflet, no hi ha víctimes bones i botxins dolents. Res de discursos, tampoc. És una visió matisada i complexa que va de l'antropologia a la política basant-se sempre en fets vius, persones concretes, paisatges reals.

Recomanable al mateix nivell "El Imperio", sobre la Unió Soviètica i la seva desmembració. Afegeix interès al tema que el llibre estigui escrit per algú com Kapuscinski que domina el rus, coneix el país a fons i hi ha estat en moments molt diversos de la seva història. Arrenca el relat amb una visita de propagandistes bolxevics a l'escola on el nen Kapuscinski assisteix cada dia, en un poblet de la Polònia fronterera. Cada criatura rep una camisa blanca amb la recomanació de reservar-la per a les celebracions a l'escola i unes quantes xapes amb els caretos dels dirigents russos, per enganxar-les al jersei. Uns pocs dies de tengui-falti i la de l'Stalin que és més gran es cotitza a dos del Molotov.

"El Emperador", sobre l'antic monarca d'Etiòpia, Haile Salassié, i "El Sha", sobre l'antic Sha de Pèrsia, tracten d'una manera literàriament original els ressorts del poder i dels estats. A mi em van agradar també molt.

N'hi ha un altre, no recordo el títol, sobre la lluita entre les faccions guerrilleres a Angola, que a l'igual que Ébano és un retrat fort de l'Àfrica actual. També té un debut memorable: Luanda, la capital angolesa, acaba de buidar-se d'occidentals, s'han retirat definitivament els portuguesos i hi ha unes hores d'expectació: ha d'arribar la guerrilla i ningú sap què passarà.

(Si he insistit amb els començaments dels llibres, no és perquè m'hagi llegit només els primers capítol :-), sinó perquè volia assenyalar que la manera de narrar és molt atractiva).

17/06/2005

Seguint el to informatiu que casualment va agafar aquest blog, faig propaganda de ràdio i televisió franceses, per als que vulgueu fer pràctica de francès o veure el caire que agafen les notícies a França.

La RFI (Radio France Internationale) sembla ser que té un repetidor, antena o el que sigui, a l'Institut Francès de Barcelona, en tot cas es pot sentir força bé a tota la ciutat, sintonitzant FM 105'35.

Pel que fa a la televisió, els francesos tenen la TV5 que s'emet per a tot el món. És el seu canal públic internacional. Per internet podeu entrar-hi per aquest link i us recomano en especial veure un programa que es diu Sept jours de la Planète, que és un noticiari setmanal. D'algunes de les notícies del programa se'n fa una presentació didàctica, és a dir que es poden veure i escoltar per internet i fer després uns exercicis de comprensió, autocorrectius.
Aquests noticiaris, ja sigui sencers ja sigui fragmentats amb activitats associades, estan visibles a la web durant dos mesos. Us proposo que cliqueu directament aquí per fer la prova. I a continuació trieu "Voir le journal dans son intégralité" o bé "Exercises en ligne".
En general les notícies africanes tenen més dimensió que les d'aquí.

(A veure si el blog torna a arrencar i explico coses de Vichy, on justament es preparen setmanalment alguns d'aquests exercicis didàctics del "Sept jours de la planète")

NADAL

Exposició: Picasso i el circ

Exposició al Museu Picasso sobre PICASSO I EL CIRC.
(El dia de la inauguració, hi va haver un petit espectacle de circ, amb un número memorable: dos equilibristes van oferir una ¿dansa? penjats de dalt d'una paret. No estaven verticals sobre el terra, sinó perpendiculars a la paret, a mig aire. Es difícil d'explicar, però l'efecte òptic era impressionant)