dimecres, 2 de setembre del 2009

Girls of Riyadh

Aquest estiu m'han deixat un llibre que el mínim que puc dir és que és diferent. Està editat per PENGUIN BOOKS, i és un llibre de butxaca amb la portada ben acolorida. Al final del llibre hi ha la foto de l'autora, Rajaa Alsanea (vint-i-cinc anys, saudí, metgessa, fent un postgrau d'odontologia a Chicago), envoltada de floretes.Rajaa Alsanea va escriure una primera versió d'aquesta novel.la, Banat Al-Riyadh, en àrab i la va publicar el 2005 al Líban.

Es tracta d'una noia que cada divendres publica anònimament un post explicant la història, o les històries, de quatre de les seves amigues. ¿O són tres, les seves amigues, i l'autora és la quarta? ¿O la segona? ¿Potser és la quinta? Cada cap de setmana, a més de publicar l'episodi corresponent, contesta amb un escrit els nombrosos mails que rep de protesta, d'encoratjament, amb suggerències, amb preguntes o suposicions sobre la seva identitat. Tot el país espera els divendres per posar-se al corrent del nou episodi.

El plantejament de la ficció té frescor.

Es veu que la novel.la, amb les històries d'amor i de desamor de les quatre noies, va tenir molt d'èxit a tot l'Orient mitjà i que a l'Aràbia Saudí va suposar un escàndol i el van prohibir.

L'èxit va situar l'autora entre la classe intel.lectual del país -són les seves paraules- i diu que li va semblar que potser publicar-la en anglès ajudaria que l'Occident tingués una visió més real de les dones de l'Aràbia Saudí. (Això ho afegeixo jo: no parla de les dones ni de les noies, parla de les dones i de les noies de classe molt alta. No pretén que sigui una altra cosa.)

És interessant quan explica que per a la versió anglesa va haver de suprimir molts matisos lingüístics: diferents dialectes àrabs (surten uns personatges que són "de poble", contraposats als que són de la capital), dialecte àrab-libanès (hi ha un personatge que em sembla que vol ser arquetípic: una dona de mitjana edat, libanesa, divorciada, amb un fill homosexual, lliberal, que escandalitza una mica) i àrab-anglès (moltes d'elles viatgen i passen temporades a Amèrica i a Gran Bretanya). El llibre va sortir, doncs, en anglès el 2007: Girls of Riyadh.

No em dedicaré aquí a explicar què els passa a les quatre noies ni a fer cap crítica literària. Però sí una cosa que em va sobtar, tot i que m'ho hauria hagut d'imaginar. En aquest món saudí, tan ric i per tant amb fàcil accès a qualsevol tecnologia, i alhora amb una repressió tan sistemàtica i exagerada dels contactes entre homes i dones, doncs resulta que es passen el dia parlant pel mòbil i xatejant.

Agafem un cas: una noia va a la Universitat perquè vol ser metge. Estudia medicina, en efecte, però hi ha classes per a nois i classes separades per a noies. Els professors (d'amdós sexes) són els mateixos, expliquen el mateix, però els alumnes van a aules diferents. Suposem que un noi i una noia es passen apunts i van a prendre junts un cafè a un bar: els pot treure del bar la policia de la moral i com a mínim fer-los pagar una multa. La manera corrent de tenir contacte sense problemes és passar-se el dia parlant per telèfon.

Un altre cas: a la porta dels grans centres comercials hi ha una mena de guàrdies que vigilen que les dones que hi entren no vagin acompanyades d'homes que no siguin de la seva família. Com que és un lloc que les dones freqüenten en grup (anar de compres amb les amigues), a l'entrada dels centres comercials hi ha nois que donen als grups de noies que hi entren paperets amb el seus telèfons per veure si piquen i els hi truquen. És un sistema molt atzarós i per tant és més segur dedicar-se a buscar amics i contactes pels xats.

He llegit en una entrevista que l'autora deia que pensava tornar a viure a l'Aràbia Saudí -"és el meu deure, intentar que les coses canviïn, no copiar occident, fer-ho a la nostra manera..."- i que la seva mare volia que es convertís en la primera dona ministre del govern.

2 comentaris:

José A. Martín ha dit...

Hola Eulàlia.
Com ja saps ja coneixia el llibre però m'han encantat els comentaris que fas sobre la seva singularitat. Jo estic amb tu, és un llibre com a mínim curiós i s'ha de situar en el context socio-econòmic que reflexa, perquè a ben segur no tothom a l'Aràbia Saudí, pot fer les coses que fan aquestes Girs of Riyadh, i segurament, menys les dones que no són de classes privilegiades.
Una abraçada.
José A. Martín

Anònim ha dit...

José Antonio, gràcies i que et milloris.
Eulàlia