Déu n'hi dó amb el logo d'aquests GAMES

M'ha sorprès veure els cartells anunciadors dels campionats mundials dels esports d'acció (quins esports no són "d'acció"!?), bàsicament pel logo. Perdonin... no els recorda algun altre signe execrable? Sóc l'única que he tingut aquesta desagradable sensació?

Una expressió: el no risc

A la contraportada de La Vanguardia d'abans d'ahir, divendres, s'entrevistava Andri Snaer, islandès que ha escrit un llibre titulat
El pais de los sueños. Manual de autoayuda para una nación atemorizada.
A l'article, entre moltes altres coses, deia

La meva àvia era pagesa i sempre em deia que a la seva regió es feia la millor mantega artesana de tot Islàndia.
Sanitat la va prohibir?
Sí. La institucionalització del no risc provoca la pèrdua de tota mena de particularitats i de qualsevol potencial...

A vegades molt poques línies resumeixen molt bé un sentiment. En aquest cas, el meu. 
El no risc! Tanta legislació! No es pot controlar tot! 

M'agradaria fullejar el llibre.

Manifestació a Barcelona aquest diumenge

Donar suport a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca

Clicant aquí podeu firmar per donar suport a l'impuls de Mayor Zaragoza perquè s'atorgui el Premi Príncep d'Astúries a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. La proposta ha estat presentada fa unes setmanes pel Col·legi d'Arquitectes de Barcelona. Jo ja ho he fet.

El text diu:

El próximo Premio Príncipe de Asturias de la Concordia para la Plataforma de Afectados por la Hipoteca 

La Plataforma de Afectados por la Hipoteca está realizando una esencial labor a pie de calle defendiendo el derecho a la vivienda y a una vida digna de los españoles y apoyando a aquellas personas que están perdiendo su hogar. En los últimos tiempos esta actividad, a medida que se revela más efectiva y merece el aplauso de los ciudadanos, es rechazada por diversos sectores y medios de comunicación. Es el momento de apoyar su labor y conseguir un reconocimiento adecuado de la misma como ejemplo a imitar en casos similares, muy frecuentes, por desgracia, actualmente.

Por cuanto antecede, solicito que se conceda el próximo premio Príncipe de Asturias de la Concordia a la Plataforma de Afectados por la Hipoteca. Firma esta petición y consigamos juntos que su importante contribución sea reconocida de forma oficial.
La candidatura de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca al Premio Príncipe de Asturias de la Concordia ya ha sido presentada hace unas semanas por el Colegio de Arquitectos de Barcelona. La propuesta pide el galardón para la PAH "para que sea reconocida su labor por mantener el derecho de todos los ciudadanos a una vivienda digna y adecuada, concretada en el impulso de la Iniciativa Legislativa Popular para la dación en pago en los casos de embargo de la vivienda habitual". Destaca además "el liderazgo que ejerce la PAH en la búsqueda activa de soluciones al dramático problema de los desahucios", el cual supone “un valor extraordinario para preservar y regenerar el sistema democrático, transformando una indignación desestructurada en propuestas de participación ciudadana".
Me complace suscribir íntegramente esta solicitud e invito a todos y todas a firmar igualmente esta petición. Sería muy importante la concesión del Premio Príncipe de Asturias a la Concordia para la PAH.

Sant Jordi i la col.lecció CARNETS DE VIATGE, un passeig en dibuixos pels barris de Barcelona

Aquí (cliqueu a sobre) teniu propaganda de les publicacions de l'Ajuntament de Barcelona, en especial de la sèrie "Carnets de viatge", dedicada a il.lustrar amb dibuixos diferents barris de Barcelona.
 

Aquí (cliqueu a sobre si voleu, però no cal) diu que l'Ajuntament tindrà una parada de llibres amb les seves publicacions el dia de Sant Jordi a la plaça de Sant Jaume.

I també que es venen tot l'any a la Sala Ciutat al carrer Ciutat, al costat de l'Ajuntament. També es poden comprar a l'Altair a la Gran Via, entre Rambla de Catalunya i Balmes; a la Llibreria de la Diputació, a la Diagonal amb Rambla de Catalunya; a La Central; etc.

Us pot interessar conèixer la col.lecció i és un regal ideal per fer a algú que viu a Les Corts, l'Eixample, a Sarrià, al Born (15€)... NO HI TINC CAP COMISSIÓ!! però tinc simpatia a la col.lecció i a la gent que la fa.

Que tingueu un bon Sant Jordi.

El Saló del Còmic

Amb això del Barcelona Dibuixa resulta que ens van donar una invitació per assistir dissabte passat al Saló del Còmic.
Aquí sobre, el dibuix que vaig fer de Guy Delisle explicant els avatars de l'àlbum que ha fet sobre Pyong Yang, capital de Corea del Nord.
(Dues anècdotes:
Diu que quan va arribar a l'aeroport el va venir a buscar una guia i li va oferir un ram de flors. Que estrany tanta delicadesa, va pensar. La guia li va dir que abans d'anar a l'hotel anirien a conèixer els llocs més importants de la ciutat. Ell seguia darrera, amb el ram a la mà. La guia el va dur a alguns locs i també davant d'una estàtua gegantina de Kim Il Sung, l'avi de l'actual capo del país. Als peus de l'estàtua li va dir que ja podia dipositar el ram.
També va explicar que el diumenge la ciutat es converteix en una altra cosa. No hi circula absolutament cap vehicle perquè per estalvi energètic està prohibit que en circuli cap. Tot està força mort. Veu un grup de dones que carreteja galledes d'aigua per regar una gespa... i de cop un desfile, i més enllà, un altre... Pregunta i li contesten que els diumenges la gent s'entrena per als desfiles de veritat. Sense comentaris.)
Aqui sota, portada del seu àlbum.

Barcelona Dibuixa - El Moll de la Fusta

(Aquí és imprescindible clicar sobre el dibuix per veure'l sencer)
Intent de fer entrar en un mateix paper l'estàtua en homenaqtge a Joan Salvat Papasseit, l'edifici de la Duana, Colón, les xemeneies de la tèrmica del Paral.lel, la torre de les Drassanes i Capitania.
Bueno...

Visions del port II. Amb Barcelona Dibuixa

Aixo està fet amb més calma, sense l'angúnia d'haver arribat tard. Fa vent i les palmeres estan esvalotades. El músic del clarinet para de tocar i es posa a fumar un cigarret just quan l'anava a dibuixar.
Em reconcilio amb l'estàtua en homenatge a J.Salvat Papasseit. Té força.
Després miro al voltant i em quedo meravellada de veure en aquesta ciutat la quantitat de "coses" que hi ha en pocs metres quadrats, és a dir monuments, palmeres, estàtues, vaixells, ponts, edificis... S'ha d'intentar fer alguna cosa. Per exemple, posar en un mateix paper l'edifici de la duana, en Salvat Papesseit, Colón, les tres xemeneies de la tèrmica del Paral·lel, la torre moderna de les Drassanes, l'edifici de Capitania... En realitat no és cap trampa, tot ho veig en un sol cop d'ull. Això sí, ho he comprimit una mica... Per al proper dia.

Visions del Port. BARCELONA DIBUIXA

El dissabte 23 de març. dibuixant al Moll de la Fusta. He arribat una mica tard.
Arriba el Paquebot Santa Eulàlia, propietat del Museu Marítim de les Drassanes.  És un vaixell del segle XIX que anava a vela a Amèrica. Ara duu motor. S'hi pot pujar i es veu que els dissabtes surt a fer una volta per fora el port i porta passatgers, amb tiquet.
L'empleat que s'ha d'ocupar de posar l'escala em diu amablement que m'hauria d'apartar.
Penso que hauria de fer un parell de dibuixos més, però amb calma.

Avui tocava la Barceloneta

Sempre que pugui m'afegiré a les sortides del Barcelona Dibuixa.
Avui tocava mar. Un sol esplèndid i un ventet que omplia la capsa d'aquarel.les de sorra fina.
A la Barceloneta hi ha força cases que s'estan arreglant. Aquesta d'aquí sobre no tenia la façana gaire perfecta, però s'hi havia construït un àtic cara al mar, i hi havia un inquilino trucant a la terrassa.

A la platja hi ha unes gandules de formigó, ocupades per gent llegint i prenent el sol. L'hotel Vela (maleït sigui), al fons.

Acabo amb la teulada del dipòsit d'aigua de La Catalana de Gas, sortint entre palmeres, a l'altra banda del Passeig Marítim, com un encanteri.

Cada tres quarts o cada quan s'hagi quedat, el dibuixant monitor que condueix la sessió comenta els dibuixos que ha fet cadascú. Avegades posem tots els quaderns a terra, oberts. És molt interessant. Avui qui ens assessorava era Víctor Martínez, àlias Svansky, que té un llibre "Voltant per Sants", premiat a Clermont Ferrand, que us podeu comprar a l'Altaïr o a la llibreria de la Diputació a Diagonal/Rambla de Catalunya per la mòdica suma de 15€. És fantàstic.

Salvador Puig Antich

Mirant entrades del Facebook me n'he adonat que dissabte passat, 2 de març, va fer 39 anys de l'execució de Puig Antich. Ara tindria 64 o 65 anys. Se'l veu tan jove a la foto, era tan jove... Tota una vida arrabassada.

Més Barcelona Dibuixa

Aquí sobre i aquí sota dos dibuixos que vaig fer a la Fundació Tàpies, dins de les sortides organitzades per l'Ajuntament de Barcelona, tot "preparant" el Simposi al juliol a Barcelona dels Urban sketchers. Vaig parlar d'aquest moviment aquí. I espero tornar-ne a parlar.

"El diccionario" de María Moliner

(Imatge extreta de la web del diari El Norte de Castilla)

He anat a veure, just el penúltim dia de funció a Barcelona, "El diccionario", obra de teatre sobre el personatge de María Moliner, l'autora del Diccionario de Uso del Español - María Moliner.

He estat usuària del María Moliner durant 40 anys i mai m'havia preguntat qui era la María Moliner, fins que un dia vaig llegir la dedicatòria del diccionari a la primera pàgina del primer volum (té dos tomos):

"A mi marido y a nuestros hijos les dedico esta obra terminada en restitución de la atención que por ella les he robado"

Llavors vaig llegir a una altra banda que la Maria Moliner havia fet el diccionari sobre una taula camilla, amb una Olivetti i caixonets de fitxes, ella sola.

A l'obra de teatre apareixen tres aspectes de la seva vida que desconeixia:


-Que havia estat una bibliotecària important a l'època de la República i que va patir, així com el seu marit -catedràtic de Física-, depuració política.

-Que mai va arribar a entrar a l'Acadèmia (ella, que havia escrit un diccionari més valorat pels usuaris que no pas el de la mateixa Acadèmia!!).

-Que va patir de gran una afàsia que li feia perdre les paraules. (Deia sovint, amb coqueta modèstia, que l'únic que havia fet a la seva vida era sargir mitjons, i en aquesta etapa final se li escapa afegir: "pero ahora ya no puedo ni agujar la enhebra". Just quan la frase acaba de sortir dels seus llavis, es tapa la boca amb la mà, horroritzada.)

És una obra de teatre dura, que m'ha agradat moltíssim. Al final hi ha una idea dominant: la depuren i arraconen, però la tenacitat la fa ser immensament productiva.

BCN NEGRA. Novel.la frustrada

La idea inicial era bona, però el cas s'ha frustrat. Fixeu-vos com el cotxer s'esvaeix...

L'organització Cases Singulars organitza visites a certes cases amb interès artístic o històric, normalment tancades al públic. Vam tenir ocasió fa un parell de setmanes de visitar la casa Rocamora, vivenda del mecenas i col.leccionista Manuel Rocamora -la seva col.lecció va ser la base del Museu Tèxtil i de la indumentària-, prop de la Plaça Lesseps, amb jardí romàntic, un Urgell preciós que ocupa tota una paret i  molts dibuixos de Ramon Casas, amén d'altres coses.

A la sala principal de la casa hi havia un oli de Ramon Casas de mida descomunal: representava l'exterior d'una plaça de toros de Madrid on arribava molta gent i molts cotxes. A primer pla, gairebé centrat, un fiacre aparcat amb el "cotxero" adormit. Bonic... Mai l'havíem vist... I amb aquelles mides tan grans...

La guia ens fa un gest perquè no ens hi fixem gaire: que no pertany a la casa, que només està temporalment dipositat allà. En efecte, un sofà isabelí tapa tota la base del quadre...

A casa mirem a internet. Ni rastre del quadre. Les webs que relacionen els quadres de Ramon Casas de la sèrie ¡A LOS TOROS! dels anys 1880' no citen aquest oli. Però finalment trobem una imatge: és la composició del nostre quadre, en blanc i negre, borrosa. Resulta ser una estampa del 1887 que actualment es ven per 12€... Que estrany tot plegat! Un quadre tan gran, "inexistent" als catàlegs, mai fotografiat, però que és real, l'hem vist. I que només ha deixat un rastre: algú en ven una reproducció en blanc i negre del 1887...

La meva amiga em telefona el mateix vespre: "Això fa olor de cremat. Hem assistit a un cas. Com és que no es coneix aquest quadre? Què hi fa allà, "en trànsit"? Com és que està en una paret orientada a sud on hi deu tocar el sol? És una falsificació? Ha estat robat? Han segrestat el quadre? Se'n demana un rescat?"
Ostres, és veritat! És molt estrany tot plegat. Però, atenció! Les indagacions poden ser perilloses, potser topem amb una màfia...

A Barcelona se celebra la BCN NEGRA. El cas ens espera.

Una primera trucada a les Cases Singulars. Segur que ens diran que la persona que se n'ocupa no hi és, que truquem un altre dia... Haurem d'espabilar, pensar com insistir... 
Truquem i ens contesten amb molta amabilitat. Ens diuen planament que el quadre pertany a la família Rocamora, no a la Fundació de la Casa Rocamora, però que de moment l'han dipositat allà. És una peça de la seva col.lecció particular, per això no apareix fotografiada enlloc. Volem alguna cosa més? Tenim alguna pregunta més precisa?

Nuestro gozo en un pozo. Una novel.la bonísima, estroncada.

Urbansketchers i barcelonadibuixa

(Cliqueu sobre els dibuixos per veure'ls a mida normal)  

Aquí sobre: resultat d'una horeta intentant reproduir el bar del Centre Cívic Can Déu. Ha plogut i a fora tot està mullat.
A sota: menys estona dibuixant la parada Numància del tram de la Diagonal.

Això és la meva feineta d'aquest dissabte al matí.

A la web barcelonadibuixa podeu veure els tallers i sortides que organitza l'Ajuntament de Barcelona per dibuixar pel carrer dins del projecte Barcelona dibuixa.
Dos dissabtes al mes, a raó de tres grups per dissabte, se surt d'un determinat centre cívic i, en principi, s'aborda una temàtica diferent cada mes (transports, mercats, museus...). Hi ha un professional del dibuix "urbà" que dóna algunes indicacions. Al final, les vint persones que hi han participat, s'ensenyen el que han fet.
Està molt bé.
És una activitat gratuïta que té l'objectiu de fer una mica de propaganda i de preparació, perquè al juliol hi ha a Barcelona una trobada internacional del grup anomenat urbansketchers.
És evident que no fa falta anar en grup per dibuixar pel carrer, però anima que hi hagi una trobada establerta. No vas en grup, ni estàs amuntegat. Tothom es dispersa per dibuixar, però es queda a una hora per compartir el que s'ha fet.
El més fantàstic es veure com davant de la mateixa realitat surten dibuixos tan diferents. Si cliqueu al barcelonadibuixa veureu la diversitat del que fa la gent.

L'antiga Sumèria (6 i fi) Les mans

Les estàtues masculines sumèries tenen un creuament de mans fascinant. Formen una figura geomètrica de ratlles paral·leles i perpendiculars, que és una troballa estètica. Tenen "forma de símbol"!
Fi de les notes sobre l'exposició al Caixa Fòrum sobre Mesopotàmia, qua acaba el 23 de febrer.

L'antiga Sumèria (5) Tauletes de fang i altres coses

A l'exposició "Mesopotàmia abans del diluvi-3500-2100 aC" al Caixa Forum de Barcelona hi ha moltes tauletes de fang amb esciptura cuneïforme.
I també n'hi ha amb plànols de camps, i amb plànols de cases. Hi ha força referències a la construcció i als rituals amb què s'abordaven els fonaments d'una casa.

Es poden llegir transcripcions d'algunes tauletes, algun vers del Gilgamesh, la retòrica repetitiva...

Hi ha uns vídeos on es pot escoltar l'opinió de diversos estudiosos.

Un de molt interessant sobre el tractament de l'aigua a l'antiga Sumèria, sense aqüeductes, cisternes, ni tampoc clavegueres ni latrines.

Un altre sobre la "invenció" de Sumèria. Sembla que el fet que els europeus "descobrissin" les restes mesopotàmiques a començaments del segle XIX va fer que bolquessin les idees romàntiques sobre les nacions a aquella civilització. Ara aquesta visió està molt discutida.

Un tercer savi parla de la cultura a la zona i diu una cosa que me'n va suggerir moltes d'altres. A partir d'una determinada època se sap que ja ningú no parlava sumeri, però es continuava escrivint en sumeri. Explica el que suposa d'iniciació masculina el fet de sortir de casa la mare i anar a un món d'homes on s'ensenya als nois allegir i a escriure en una llengua que ja no es parla. També explica que l'escriptura sorgeix com una tecnologia necessària per al desenvolupament de quatre grans civilitzacions antigues: la maia, la xinesa, la sumèria, l'egípcia. Els quatre sistemes d'escriptura diferents que corresponen a aquestes quatre civilitzacions van sorgir independentment l'un de l'altre.

Encara en vaig veure un altre, però no sencer, sobre un enterrament a Ur, d'una reina que es va fer enterrar amb tots els seus servents (que evidentment van morir per a l'ocasió...!).

Hi ha també fotos i altres vídeos relacionats amb el tema. Destaco una sèrie de fotos d'aquests immensos deserts que havien estat la rica Sumèria, plans, sense punts de referència...
I un vídeo del desert, vist per satèl.lit, que mostra detalls de vida: aquí una construcció, aquí roderes de cotxe, allà uns solcs de... conreus? Em va fer pensar que, anant en avió per sobre el desert egipci, em va sobtar en un dia radiant veure allà baix un mini nuvolet i després un altre més lluny. Era l'ombra del fum d'un foc que algú, al mig del no res, feia per...  bullir l'aigua del te?

Acabo amb una recomanació. El llibre de l'Agatha Christie Come, tell me how you live, i en castellà Ven i dime cómo vives, que venen a la llibreria de la planta baixa del caixa Fòrum. No és cap novel.la, sinó que hi explica la vida que feia acompanyant el seu marit, que era arqueòleg i feia treball de camp a l'Irak.

L'antiga Sumèria (4) Els oferents

Deixo el tema femení, però continuo amb l'exposició sobre Mesopotàmia al CaixaFòrum de Barcelona.
Una de les coses més encantadores d'aquest tipus d'exposicions són les figuretes d'oferents o adoradors. Acostumen a ser molt senzilles.
(A museus i a les exposicions sobre art ibèric n'hi acostuma a haver moltes i són molt boniques: uns personatges amb caputxa i les mans obertes, unes dones amb ocells a les mans...´)
A la mostra mesopotàmica també tenen aquest toc naïf i he fet quatre gargots d'un bon home molt alt que porta tres bens: un al coll i els altres dos sota els braços.

Pescant

Rebut per internet.

Mapa de les llengües que es fan servir al Twitter

He vist aquest mapa a internet, sobre les llengües que fan servir els usuaris de Twitter. Estava focalitzat en l'ús del català, i a sota hi deia: Som diferents, no?

Després he buscat més hi he trobat el mapa sencer d'Europa amb el llistat de les llengües i els colors corresponents. Aquí sota:

I també hi ha mapes d'altres bandes i d'altres ciutats. Per exemple, el de Londres, aquí sota: una barreja impressionant de llengües...
Podeu mirar aquí, una web on trobareu més mapes d'aquest estudi. I aquí el mapamundi.

L'antiga Sumèria (3) El ulls

                                                              (Podeu ampliar la imatge)

Continuem amb l'exposició del Caixaforum, Abans del Diluvi.
Aquestes figuretes són molt petites i segons les explicacions que les acompanyen, estan relacionades amb ulls que poden tenir poders sobrenaturals o que duen sort, etc.
També són molt antigues (4.000 a 3.800 aC.)  i m'han fet pensar que els ulls d'algunes de les anomenades "venus prehistòriques" tenen raigs al voltant del ulls, com la Venus de Gavà.
Aquestes dues figueretes també tenen al coll un "chevron" o galó, símbol que apareix igualment a moltíssimes figuretes femenines antigues. Aquests ulls, doncs, tenen sexe perquè el galó els feminitza.
A l'exposició, al costat d'aquestes figuretes, n'hi ha una altra de més gran. Vegeu-la aquí sota. Els ulls són més estilitzats, dos forats, però té "cos", és com una pera arrodonida. És més femenina (les altres, les petites fan pensar en aquell personatge de la pel·lícula E.T.!! i la gran fa pensar en un mussol, i aquí s'obriria una altra via simbòlica...).

                                                            (Podeu ampliar la imatge)
(Interessats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques -que aborden el tema amb una visió molt ampla- i els arxius de la primavera estiu 2004).

L'antiga Sumèria (2) Figures femenines, triangles i "galons"

(Podeu ampliar la imatge)

Continuo amb l'exposició del Caixafòrum de Barcelona: Abans del Diluvi.
Aquí teniu una altra figureta amb bec-ocell i el símbol femení del triangle púbic. Orelles i pentinat amb forats. La mà sota el pit, oferint-lo, que també és un gest propi de moltes d'aquestes figuretes.

A sota una altra figura femenina, vista de davant i de darrera. Aquesta té un triangle púbic fet de puntets, i té marcada una creu en diagonal que li travessa el pit, com un collaret o guarniment, però en realitat és una variació dels galons o marques que porten al pit aquestes figuretes.
Aquestes marques apareixen a moltísimes d'aquestes figures, tant a Mesopotàmia com a la Vella Europa. Marija Gimbutas les anomena en anglès "chevrons" que en català podríem traduir per "galons". Segons ella són esquematitzacions del triangle públic, i apareixen també a la ceràmica neolítica.
Aquesta figureta té dues particularitats: els galons o collaret també li creuen l'esquena, i porta una mena de melena o trena que li baixa fins a mitja esquena.

 

(Podeu ampliar la imatge)

A l'exposició també hi ha una gerra amb tots aquests trets simbòlics de què parlem: cap femení a la nansa, amb bec i petits pits, una espiga que recorre el cos amb aquesta esquematització triangular, triangle públic, i les incisions al voltant de la guerra de grans triangles, amb "galons" a l'interior.

                                                                (Podeu ampliar la imatge)

(Continuarà) 
(Interesats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques i els arxius de la primavera estiu 2004)

L'antiga Sumèria (1) Figures femenines i rèptils

 

(Podeu ampliar la imatge)

 Al Caixa Fòrum de Barcelona fan una exposició titulada "Mesopotàmia abans del diluvi-3500-2100 aC", fins al 24 de febrer de 2013. Molt interessant per a qui li agradi la història antiga.
Jo hi he anat atreta entre d'altres coses per l'interès que tinc de fa temps per les restes d'antigues creences entorn de la dona i de la feminitat.

Però quan entrem en períodes històrics... "malo!", hi ha poques restes.
La figureta que encapçala la nota és molt antiga (del 4500-4000 aC), amb "cap de llangardaix".
Els meus punts de referència són la lectura de Marija Gimbutas i les exposicions i museus que he visitat. El més característic d'aquesta figureta és el triangle púbic, marcat amb un tipus de triangle que també apareix a la majoria de figuretes de la Vella Europa i a la ceràmica neolítica; i l'altra característica és el cap. Els "caps d'ocell", amb nas-bec, són molt freqüents, però aquesta té cap de rèptil; no n'havia vist cap fins ara. Però la serp també és un símbol de la feminitat, que toca la terra, que s'hi arrossega. També potser perquè és sinuosa, flexible.

Vegeu aquí sota una "maqueta d'un santuari, amb tapa". És com una capseta de sabates, de fang. A dins hi ha unes escaletes que pugen a una mena d'altar. A la tapa i als costats de la maqueta hi ha serps.(Continuarà)

 

(Interesats en el tema, vegeu al blog Barcelonetes els arxius sobre Venus prehistòriques i els arxius de la primavera estiu 2004).

BON ANY

Com l'any passat torno a publicar el christmas de Pol Serra, un il·lustrador de primera. I us dono el mail per si a algú el vol contactar per fer-li un encàrrec: polserra@gmail.com.
Segur que no quedarà decebut.
Aquí teniu el seu portfolio: http://www.polserra.com/

Ressuscita "Canvi de Pell"

Parat des de l'abril, ara ressuscita el blog

LA FIB, FELICITAT INTERIOR BRUTA I EL BHUTAN

Hem sentit a parlar molt del PIB però no tant del FIP, la Felicitat Interior Bruta.
El que jo no sabia és que la primera persona a avançar el concepte hagués estat el rei del Bhutan. 
L'Adela d'Alòs ha tornat fa poc d'un viatge al Bhutan i ens n'ha parlat. Com que ha escrit un paper (llarg) sobre aquest país, el publico a continuació. Hi dóna dades de la situació actual del Bhutan i al final del seu text teniu dos annexos (Mesurar la felicitat i Eleccions i Constitució) molt interessants sobre el FIB. 
Incloc dos mapes.

 

BHUTAN (unes dades i consideracions després d'una estada de 14 dies -octubre 2012)

Entrar a Bhutan és entrar en un altre mon. Tot es mou a poc a poc i es respira una tranquil·litat immensa. La gent és molt innocent, no “contaminada”. Són molt amables i afectuosos. Els turistes són molt ben rebuts perquè saben que contribueixen a la millora del país. S’interessen per què estiguis be.

 Ningú et vol vendre res, ningú et demana res, els nens es posen bé per què els facis fotografies… no existeix la propina (només en algun resort hi ha una caixeta que posa 'tips').

Es va començar a obrir al turisme a finals dels anys ’70. Per tant, és encara un país verge, amb una cultura i uns costums fascinants. Uns temples preciosos, diferents un de l’altre...

Diuen que és l’últim Shangri-La, o últim paradís.

Només  s’hi arriba amb vols de Drukair, la seva companyia. L’aeroport de Paro té una única pista. Diuen que és un dels perillosos perquè està voltat de muntanyes.

Bhutan és un petit país que limita al sud amb l’Índia i al nord amb la Xina. Té una extensió similar a Catalunya (31.000 km.) i uns 700.000 habitants. El 80% viu de l’agricultura mentre tan sols un 3% del territori és cultivable.

Molt muntanyós –amb muntanyes molt frondoses amb arbres fins i tot per sobre dels 3000m. - es troba en la part oriental de la cadena de l’Himàlaia. La muntanya més alta té 7.554 m. Té una alçada mitjana d’uns 2.000 m., però la temperatura no és gaire rigorosa perquè esta situat just sobre el tròpic de Càncer (sud d'Egipte). La part del sud (a uns 700 m.) és tropical.

Està afectat pels monzons. Les millors èpoques per anar-hi són maig (per l’explosió de flors, especialment els rododendres) i octubre (per les festes tradicionals).

Turisme. És una molt important font d’ingressos. De fet diuen que les escoles i la sanitat és financen en gran part amb el turisme. Hi ha una taxa fixa per persona i dia de 250 dòlars que ho cobreix tot:  hotels,  menjar, guies, cotxe, etc.  Amb això i una infraestructura hotelera limitada, el nombre total de turistes l’any no supera els 15.000. I, per ara, sembla que no en volen més (o gaires més).

Hi ha tres categories d’hotels: a la més baixa hi van els indis que són els únics que poden moure’s pel país amb els seus cotxes i sense guia i sense pagar cap taxa. Els de categoria mitjana hi van el 95% dels 10.000 turistes que entren cada any al país. Hi ha després una categoria d’hotels cars o molt cars (des d’uns 400 euros fins a 1000 euros o més, amb menjades incloses). L’estat es queda el 35% del que es paga. Abans d’anar al país cal preparar el programa i els dies que s’hi vol estar. Fins que no s’han ingressat els diners al banc de Bhutan no donen el visat. L’agencia que gestiona el viatge cobra al final, un cop ha demostrat que ha complert el programa establert. D’aquesta manera s’assegura que el turista està ben tractat i rep el que s’ha acordat.

La llengua és el dzongka però hi ha moltes variants i entre ells no s’entenen quan parlen variants. Pràcticament tothom (excepte la gent més gran) parla anglès ja que és la segona llengua obligatòria a l’escola des del 7 anys.

La unificació del país. Fins el 1600 (degut en gran mesura a ser valls tancades i no comunicades), no es va unificar. Qui ho va fer va ser un lama i líder tibetà: Shabdrung que va fer construir nombroses  fortaleses (dzongs) per protegir les diferents valls. Avui hi ha 20 districtes i cada districte té el seu dzong. En els dzong hi ha els  monjos en un cantó i el poder civil a  l’altre. Tots són extraordinàriament bonics.  Després de la mort de Shabdrung comencen  conflictes interns.

L’any 1907, per influència britànica comença la monarquia. Des de 1949 té la  independència dels britànics i estableix vincles molt estrets amb la India. Es quasi un “protectorat” d’aquest país. Les mateixes fronteres de Bhutan estan protegides per l’exèrcit de la India. Ara tenen el cinquè rei.

Fins als anys ‘70s el país ha estat tancat al mon exterior.  Això el fa un país molt especial. Encara “verge”

Va ser el tercer rei - Druk Gyalpo Jigme Dorji Wangchuck-  el que ja va dir que la finalitat del desenvolupament del país havia de ser aconseguir que el pobles fos més  pròsper i mes feliç.  Ho va exposar l’any 1971, amb l'entrada de Bhutan a les Nacions Unides: al PIB en el qual es centren els economistes, calia afegir la felicitat de la gent.

El quart rei -Druk Gyalpo Jigme Wangchuck- educat a Oxford, casat amb 4 germanes i pare de deu fills, agafa la corona l’any 1974, amb 18 anys per la mort  del pare. En el discurs de coronació va dir:  "La felicitat interior bruta és molt més  important que el producte interior brut". Era el monarca més jove del món.

Va emfatitzar que per Bhutan el “Gross National Happiness,” és més important que el "Gross Domèstic Product". "Els rics no sempre són feliços; per contra, els feliços es consideren rics", va dir.

Mentre els models convencionals de desenvolupament es focalitzen en el creixement econòmic, el Gross National Happiness es basa en la premissa que el desenvolupament de la societat té lloc tant en l’àmbit material com en l'espiritual i un i l'altre es reforcen.

Per exemple, han decidit acotar el turisme: poc i de qualitat. De manera que es preservi el medi ambient, hi hagi ingressos per mantenir el sistema educatiu i de salut i es contribueixi a mantenir els folis valors culturals i la idiosincràsia del país.

Al govern, avaluar el GNH l'ha ajudat a reduir les diferencies entre rics i pobres i ha donat més poder al poble que defineix així les seves prioritats.

Els 4 aspectes clau del Gross National Happiness són:

1.    Un desenvolupament socioeconòmic equitatiu i igualitari.

2.    La preservació i promoció del llegat cultural i espiritual

3.    La conservació del medi ambient

4.    El bon govern

 Treballen aquest temes amb experts d’Oxford (http://www.ophi.org.uk/ophi-measure-used-in-creating-the-bhutan-gross-national-happiness-index/) i avaluen la felicitat cada dos anys. L’any 2005, el 52% dels bhutanesos diu que se sent "feliç"; el 45%, "molt feliç", i tan sols un 3% va dir que no ho era.

L’any 2008 han creat una Comissió nacional de FIB i  comitès d’àmbit local.

Amb  el quart rei (pare de l’actual que agafa la corona l’any 2008) el país fa un gran canvi: s’obre a l’exterior, comença la “modernització” però preservant la cultura del país. Comença l’escola pública, gratuïta i obligatòria des dels 7 anys, un desplegament del sistema sanitari (públic i gratuït), s’obra el primer aeroport i es construeix la carretera que enllaça les principals ciutats.
Estan molt atents a evitar els errors que han comes altres països que s’han centrat només en el creixement econòmic.

Defensen un model de desenvolupament basat en els valors: la preservació del medi ambient, la felicitat, la igualtat de gènere.

 A més el budisme –que té una enorme influència- diu que: 1r. No has de desitjar el que no necessites (austeritat), 2n. No has de ser indiferent als altres (sobretot als que estan malament) i 3r. No has de ser posseïu o avariciós.

La protecció de medi ambient, la sostenibilitat són molt importants. Per exemple, podrien explotar mines però volen reservar les muntanyes. Frenen, doncs, alguns aspectes de desenvolupament econòmic, per prioritzar un futur del país 'sostenible'. Per a ells Nepal és l'exemple de que no s'ha de fer: per tenir més ingressos han obert les fronteres a tothom i ara el país està destrossat.

Segons la constitució un 60% ha de ser boscos.

Bhutan és la democràcia més jove del mon. Va ser el quart rei el que va impulsar tenir una constitució i fer eleccions. La gent hi estava en contra. Ell mateix , amb el seu fill, van anar per tot el país explicant la importància de fer eleccions. Les primeres van ser l’any 2008. Tenen 47 diputats que viuen tots en un recinte al costat del parlament (és necessari ja que els desplaçaments interns són molt lents pel mal estat de la carretera. Es poden fer uns 20-25 km/hora). Ara al 2012 hi torna  a haver eleccions i molta gent diu que no votarà perquè “els partits nomes miren als seus interessos”. També diuen que amb els partits politics ha començat la corrupció! Per contra, al rei ningú el discuteix. Porta una vida austera. Que comenci a haver-hi casos de corrupció els preocupa molt perquè reben ajuts de molts països; Suïssa, Canadà, etc. per reconstruir dzong cremats, temples, etc. Sabien que els diners que donaven anirien on havien d’anar. Ara hi ha el risc que redueixin les ajudes.

Hi ha molts animals protegits – panda vermell, lleopard de les neus, takin..- i té una gran quantitat de plantes, moltes d’elles s’usen en la medicina tradicional.

L’any 1999 arriba la televisió i internet. Hi ha wifi a tot el país!

Religió. Té un paper MOLT important. Pràcticament el 80% és budista (al sud hi ha hindús). El budisme serveix per a aglutinar i integrar el país i les persones. S’estima que hi ha uns 10.000 monjos. Entren als monestirs amb 6-7 anys i els estudis duran 9 anys. En els monestirs nomes estudien el budisme i anglès. Hi ha també algun convent de monges.

El budisme: El budisme a Bhutan és molt diferent al d’altres països. A l’haver-hi valls tan tancades, tenen “gurus” comuns i molts de particulars de cada zona. Es el budisme Mahayana. Les llegendes, en les quals creuen, no deixen de fascinar: un dels gurus més venerats és Rinpoche del 700. Diuen que tenia poders sobrenaturals i es va manifestar de vuit maneres diferents. Va volar a sobre de la seva dona transformada en tigre- i va travessar tot el país....Va anar deixant escrits en coves i després hi ha hagut els que anomenen  “buscadors de tresors” (terton) que els han anat trobant. El més conegut és Pema Lingpa (s.XV). Del mateix segle és el Lama Drukpa Kunley que tenia formes molt poc ortodoxes d’ensenyar el budisme. Li agradaven les dones i el vi... En el seu temple hi ha un gran fal·lus per beneir les dones i per a que siguin fèrtils. Moltes cases a Bhutan tenen fal·lus dibuixats a les parets i també de fusta i penjats a les cantonades,  per fer fora els dimonis.

Hi ha molts símbols per tot el país:  banderes d’oració amb escrits de Buda, els “chorten”,...

La cultura, el folklore:  La gent continua vestint amb els vestits tradicionals (els homes fins al genoll –el gho-i les dones amb faldilles llargues, les kiras). De colors  vius. També els nens vesteixen així. Només a la capital, Thimpu, es comencen a veure joves amb texans i vestits “occidentals”. Estan preocupats de perdre aquests costums perquè són conscients que és un dels al·licients del turisme. De moment la llei obliga a tots els que treballen en l’àmbit públic a portar-ho.

En els actes oficials els homes es posen una bufanda: segons el color indica el rang: groga pel rei, taronja pels ministres i autoritats, blau pels parlamentaris i blanca per al poble.

Organitzen molts festivals (s’anomenen Tsechu) , sobretot a l’octubre. Són molts vistosos i molt populars:  hi va tothom de la localitat i dels voltants.

Donen molta importància a l'educació: obligatòria dels 7 als 17 anys. Els nens van segons els  vestits de la zona on van a escola. Als 18-20 millors alumnes que acaben l’educació obligatòria els envien a estudiar a l’estranger (pagat pel govern).

L’estructura sanitària: Cada districte té un hospital i uns 8-10 centres d’atenció primària. L’hospital més important és el de la capital Thimpu). Si en el teu Cap no t’ho resolen, t’envien a l’hospital del teu districte, sinó a Thimpu. En casos que calgui sortir a fora del país, el govern paga el viatge i el tractament del malalt i d’un acompanyant.

Tenen moltes plantes medicinals (moltes de  més de 4000m). Els ciutadans poden escollir tractaments amb plantes o amb la medicina occidental. Fan molta medicina preventiva. Des de 2004 està prohibit fumar i vendre tabac.!!

L’economia: bàsicament agrícola. Molt arròs, fins i tot a més de 3000 metres! . També cultiven moltes patates i gra tipus fajol i també blat i blat de moro. Al sud el clima és més tropical i tenen plàtans, pomes, etc.  Es una economia de subsistència però no els falta res. L’any 2007 va ser la segona economia del mon que va créixer més ràpid.

Exporten energia hidràulica a la India. Importen molt de la India. Els indis són “els paries”:  els que fan les carreteres, construeixen les cases i viuen en barracons.

La casa: la gent viu en cases molt dignes i molt boniques. Han de seguir totes el mateix estil. No estan permeses cases “modernes”. S’han de construir segons l’arquitectura tradicional. A la part de baix hi ha el bestiar, al mig hi viuen i a dalt conserven el menjar. A fora de moltes cases hi ha una bassa de fusta amb una separació. Es per l’hivern per a fer banys amb pedres calentes (les posen en un canto de la bassa i s’escalfa tota l’aigua).

La família: el matrimoni no és molt important (molts no es casen) i el divorci està ben vist. Hi ha una gran respecte per la gent gran i pels nens.

La mort: quan es moren els incineren i tiren les cendres al riu. Als nens petits no els incineren: els tiren al riu o els porten a dalt de les muntanyes per a que se’ls mengin els voltors. També als vells els porten a les muntanyes pels voltors.

El menjar: Mengen  MOLT picant. Hi ha bitxo vermell i verd per tot arreu. Normalment mengen amb les mans i seuen a terra. En el menú hi ha sempre arròs (també arròs vermell de l’’Himàlaia) i verdures, bolets (sovint).  Mengen poca carn. Sobretot pollastre i vaca, tallat ben petit.  La carn la porten de la India perquè no poden matar cap animal. Segons la religió, si el mates et pots reencarnar en l’animal que has matat. Això fa que hi hagi pertot arreu molts gossos que no són de ningú i són de tothom... Els vacunen per evitar infeccions. A les nits tots borden!!.

Tenen una varietat d’orquídia que es menja. Masteguen una espècie de nou amb lima i una fulla de “betel” i l’escupen (els tenyeix la boca de color vermell ).

Els residus: Un tema que els preocupa molt. Els plàstics i vidres els porten a la India. Un dia a la setmana fan recollides col·lectives de residus.

Comunicacions: A tot el país hi ha una cobertura de mòbil immillorable, fins i tot a 6000 metres!. Amb wifi a tot el país. També ha estat una opció del rei per a garantir la igualtat de comunicació de tothom.

Només hi ha una carretera central, amb unes poques ramificacions. Hi ha pocs cotxes, quasi tots de transports de mercaderies i turistes. No hi ha quasi motos i no hem vist bicicletes. No hi ha tren. Nomes hi ha un aeroport (a Paro) i ara n’han obert un d’us interna Bumthang (al centre). Tothom camina molt (els nens de ben petits van caminant a l’escola),

A destacar: Els dimarts els cotxes no poden circular (nomes els transport públic) per evitar contaminació. Curiós en un país on no hi ha contaminació!! Per ells es un tema cultural. Evidentment en això molta gent no hi està d'acord...

Coses significatives:

La marihuana creix per tot arreu, és autòctona i comença a ser un problema ja que els joves la “fumen” d’amagat.

L'esport nacional: tir amb l'arc. El tiren a 145 metres de distancia.

Thimpu, la capital, és la única capital del mon sense semàfors

Taxa d’alfabetització:  59,5%,i esperança de vida  62,2 anys. Aquestes dades estan canviant molt ràpidament amb l’escolarització i la millora de la sanitat.

.
Principals dificultats:

Creixement demogràfic   (allargament de la vida)

Concentració a la capital (Thimpu). Hi comença a haver-hi algú aturat, alguns casos –aïllats- de violència, etc.

La televisió i Internet.... Els joves volen el que veuen a fora... Es fa més difícil mantenir les tradicions.

Les “toilettes”: no n’hi ha, són brutes, etc. (als hotels no, evidentment). Un tem a no resolt. Per a ells no té tanta importància perquè estan acostumats a anar al camp….

              

ANNEXOS

MESURAR LA FELICITAT

En una investigació de l’any 2006 dirigida per Adrian White (Universitat de Leicester) en 2006, Bhutan és l’octau país més feliç entre 178 analitzats. I era l’únic entre els 10 primers amb el PIB més baix (unes sis vegades inferior al d’Espanya).

Extret d’Internet:

Lo que medimos afecta a lo que hacemos. Si nuestros indicadores sólo miden cuánto producimos, nuestras acciones tenderán sólo a producir más. Por eso había que convertir la FIB de una filosofía a un sistema métrico. Y eso es lo que encomendó el cuarto rey al Centro de Estudios Butaneses, que años después ha dado con un índice para medir la felicidad.

La materia prima es un cuestionario que responderán los ciudadanos butaneses cada dos años. La primera encuesta se realizó entre diciembre de 2007 y marzo de 2008. Un total de 950 ciudadanos de todo el país respondieron a un cuestionario con 180 preguntas agrupadas en nueve dimensiones:
1. Bienestar psicológico. 2. Uso del tiempo.
3. Vitalidad de la comunidad. 4. Cultura.
5. Salud. 6. Educación. 7. Diversidad medioambiental. 8. Nivel de vida. 9. Gobierno.
Éstas son algunas preguntas del cuestionario: "Definiría su vida como: a) Muy estresante, b) Algo estresante, c) Nada estresante, d) No lo sé". "¿Ha perdido mucho sueño por sus preocupaciones?". "¿Ha percibido cambios en el último año en el diseño arquitectónico de las casas de Bután?". "¿En su opinión, cómo de independientes son nuestros tribunales?". "¿En el último mes, con qué frecuencia socializó con sus vecinos?". "¿Cuenta usted cuentos tradicionales a sus hijos?".
Una vez procesada la información de las encuestas, se determina en qué medida cada hogar ha alcanzado la suficiencia en cada una de las nueve dimensiones, estableciendo unos valores de corte. A cada indicador en el que un hogar ha alcanzado o superado el valor de corte se le atribuye un cero. Cuando el encuestado no ha llegado al valor de corte en un indicador, se le resta el resultado al valor de corte y se divide la resta por el propio valor de corte. Por ejemplo, si el límite de la pobreza es 8 y el encuestado ha alcanzado 6, el resultado es (8-6) / 8 = 0,25.
Entonces, ¿cómo se determina quién es feliz? Es feliz aquella persona que ha alcanzado el nivel de suficiencia en cada una de las nueve dimensiones (0). ¿Y cómo se determina la felicidad interior bruta? FIB = 1 - (la media del cuadrado de las distancias respecto a los valores de corte).
Ya tenemos, pues, el valor de la felicidad. Pero es sólo eso, un número. El siguiente paso es comparar la FIB de los diferentes distritos. Compararla a lo largo del tiempo. Descomponer el índice por dimensiones, por géneros, por ocupaciones, grupos de edades, etcétera. Y así, la FIB puede utilizarse como un instrumento para orientar políticas.

Diuen que aquest model seu no és exportable però a ells els serveix per planificar i prioritzar.

Bután no debe ser (ni lo pretende) un ejemplo para otros Estados. Las peculiaridades del país hacen su experiencia inexportable. Bután es una de las economías más pequeñas del mundo, basada en la agricultura (a la que se dedica el 80% de la población), la venta de energía hidráulica a la India y el turismo. Y es un país altamente dependiente de la ayuda externa. Probablemente el concepto de FIB les suene a chino a las remotas tribus de pastores nómadas del este, que se visten con pieles de yak, practican una religión animista y ofrecen animales sacrificados a sus dioses en las montañas. Y más aún a los 100.000 ciudadanos de la minoría étnica nepalí que viven en campos de refugiados en Nepal desde principios de los noventa, después de haber sido expulsados de Bután por el Gobierno.

El quart rei abdica quan encara no té 60 anys en un dels seus fills, Tothom l’”adora” per tot el que ha fet pel país i per l’austeritat en què viu..

En una pàgina web llegeixo: Es un rey dios. El único rey de la historia de la humanidad que merece ese apelativo. Muchos pueblos, por muchos motivos, han venerado a sus mandatarios. Pero él es especial. Es una mente iluminada. Es como un buda". Quizá no haya que ir tan lejos como Ashi Sonan Choden Dorji, de 41 años, la hermana pequeña de las cuatro reinas, que define así a su cuñado, tomando té en el elegante salón de su casa a las afueras de la capital. Pero podría aceptarse la palabra visionario si se tiene en cuenta que el rey acuñó, hace 35 años, un término que hoy, en este escenario del poscomunismo y del poscapitalismo salvaje, constituye el centro de uno de los debates más interesantes que se están produciendo en el pensamiento económico mundial. Un debate al que se han apuntado premios Nobel como Joseph E. Stiglitz o Amartya Sen y líderes occidentales como Nicolas Sarkozy o Gordon Brown.

No fue un mero eslogan. Desde aquel día, la filosofía de la felicidad interior bruta (FIB) ha guiado la política de Bután y su modelo de desarrollo. La idea es que el modo de medir el progreso no debe basarse estrictamente en el flujo de dinero. El verdadero desarrollo de una sociedad, defienden, tiene lugar cuando los avances en lo material y en lo espiritual se complementan y se refuerzan uno a otro. Cada paso de una sociedad debe valorarse en función no sólo de su rendimiento económico, sino de si conduce o no a la felicidad.
Dos factores pueden explicar que esta especie de tercera vía de desarrollo se haya llevado a la práctica precisamente aquí, en este aislado reino del Himalaya. Por un lado, está su profunda raigambre en la filosofía budista. Y por otro, el proverbial retraso de Bután en su apertura al mundo. El lama reencarnado Mynak Trulku explica el primer factor: "La felicidad interior bruta se basa en dos principios budistas. Uno es que todas las criaturas vivas persiguen la felicidad. El budismo habla de una felicidad individual. En un plano nacional, corresponde al Gobierno crear un entorno que facilite a los ciudadanos individuales encontrar esa felicidad. El otro es el principio budista del camino intermedio". Y esto enlaza con el segundo factor, que explica Lyonpo Thinley Gyamtso, ex ministro del Interior y de Educación: "Están los países modernos, y luego está lo que era Bután hasta los años setenta. Medieval, sin carreteras, sin escuelas, con la religión como única
guía. Son dos extremos, y la FIB busca el camino intermedio".

La determinación por medir la felicidad nacida de aquel discurso de coronación del cuarto rey de Bután puede verse como un caso pintoresco o enternecedoramente naïf desde las potentes economías occidentales. Pero la misma inquietud empieza a ocupar las agendas de influyentes mandatarios y eminencias de la economía a nivel mundial. En febrero de 2008, el presidente francés, Nicolas Sarkozy, creó la Comisión Internacional para la Medición del Desempeño Económico y el Progreso Social, debido, en palabras de su director, el profesor de la Universidad de Columbia y premio Nobel de Economía Joseph E. Stiglitz, "a su insatisfacción, y la de muchos otros, con el estado actual de la información estadística sobre la economía y la sociedad" (EL PAÍS, Negocios, 20 de septiembre de 2009). "El gran interrogante", proseguía Stiglitz, "implica saber si el PIB ofrece una buena medición de los niveles de vida". Y los resultados de la comisión, presentados el pasado mes de septiembre, confirmaron las sospechas de Sarkozy: el PIB se utiliza de forma errónea cuando aparece como medida del bienestar. Pero también hay quien advierte de los riesgos de ampliar la variedad de estadísticas económicas, que podría permitir a los Gobiernos agarrarse a unas u otras a su antojo, en detrimento de la objetividad.

ELECCIONS I CONSTITUCIÓ

Extret d’Internet:

En diciembre de 2005, Jigme Singye Wangchuck anunció que abdicaría a favor de su primogénito y que se celebrarían elecciones. "La democracia no entró de la noche a la mañana", explica Lyonpo Sonam Tobgye, con la espada asomando por debajo de su kabney naranja. "Fue un proceso largo. Cuando su majestad dijo que había que hacer una Constitución, la idea no fue aceptada en absoluto por el pueblo. No queríamos una Constitución. Estábamos muy a gusto con nuestro pasado. Teníamos desarrollo, seguridad, habíamos progresado. Aun así, su majestad insistió en que era importante que tuviéramos una Constitución. Y el pueblo aceptó sus palabras, porque nos fiamos de él".
El comité estudió "unas cien" constituciones extranjeras. Después se quedaron con una veintena. Entre ellas, una les inspiró especialmente: la española. "La leímos una y otra vez", recuerda. "Es una muy buena constitución. Es muy progresista. Y ustedes tienen, como nosotros, una monarquía constitucional. Le confesaré una cosa: la leímos un poco tarde. De haberla visto antes, quizá no habríamos estudiado tantas otras".
Entregaron un borrador después de 10 meses, que se colgó en Internet para que lo vieran los ciudadanos y el mundo exterior. "Recibimos unos 400 comentarios de todo el mundo: intelectuales, universidades, organizaciones de derechos humanos. Estudiamos todo eso, hicimos otro borrador y éste se distribuyó al pueblo".

Los reyes, padre e hijo, recorrieron entonces todo el país, hasta las aldeas más remotas, y celebraban reuniones en los pueblos para explicar y discutir el borrador de la Constitución. El 18 de julio de 2008 se aprobó una carta magna sin pena de muerte para un país cuyo delito más común es el expolio del patrimonio artístico y cuyo artículo 9.2 establece: "El Estado se esforzará en promover las condiciones que permitan la consecución de la felicidad interior bruta".

 

BHUTA