Londres. La banda oest del riu, la placidesa

De Londres estant, la banda est del riu és portuària. La banda oest és campestre. Tàmesis amunt hi ha racons amb gent que es relaxa, que fa picnics, que pren el sol...
Ajuden a la placidesa els arbres immensos que voregen el riu. Hi ha uns plàtans amb uns diàmetres tan grans que és impossible d'encabir-los en un quadern. Dues dones seuen callades en un banc.

Núm. 49 de Paper de vidre

El nou núm. de la revista virtual Paper de vidre està dedicat a la cançó. La trobareu aquí.

Sobre ports 3

Mallaig és un poble al nordoest d'Escòcia amb un port petit. D'allà s'arriba en vaixell a unes quantes illes. Al matí hi havia una boira tremenda, tot es veia blanc. El ferry cap a l'illa d'Skye també tenia una nom evocador: Lord of Islands. Quan va ser l'hora va aixecar una tapa de popa perquè hi entressin els cotxes.

En el ferry hi havia gent ben diversa: turistes foranis, turistes britànics i els locals. D'aquest últim grup hi havia un personatge que hauria pogut anomenar-se el vell llop de mar del Lord of Islands.

 

Sobre ports 2

Un cop vam embarcar una mica més al sud d'Amsterdam, a Ijmuide, en un ferry que anava al nord d'Anglaterra, a Newcastle. Quan vam arribar al port i vaig veure el Almiral of Scandinavia vaig dir als altres: això ho he de dibuixar, continueu amb el cotxe a veure què s'ha de fer per embarcar, que jo baixo aquí i ja us atraparé. El vaixell era imponent i el nom vaig trobar que també. Per cert, que al lavabo vaig coincidir amb les hostesses. Totes parlaven en rus.

La travessia ens va fer veure una costa industrial, com deia al post anterior sobre la ria de Bilbao , un paisatge de debò.
Després quan ja era de nit vèiem focs lluny, dins del mar. Eren plataformes petrolíferes al mar del Nord.

Per al Frederic Sànchez. Dedicatòries

LA RIA DE BILBAO I EL MARGE ESQUERRE DEL NERVIÓN
 
La ria de Bilbao és un lloc considerat lleig, però que té l'atracció de tots els ports industrials. Ferro, tràfic, pràctics, vaixells mercants. Una cosa que va de debò.
A la margen izquierda el paisatge té un rera fons més preocupant perquè s'hi entreveuen edificis de pisos de vida difícil.

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 4

A dins l'exemplar de Los trazos de la canción que tinc a casa hi he trobat retallat un article del Mario Vargas Llosa a El País del 26.9.1993. Es titula Caballero del camino.
Hi fa una crítica a l'elogi del nomadisme que el Bruce Chatwin presenta a Los trazos de la canción (Songlines). Li treu credibilitat científica i li atorga mèrit narratiu. Alguns fragments de l'article:

El libro, como todos los que Bruce Chatwin escribió, es un cajón de sastre: relato de viajes, fantasía, investigación etnológica, fragmentos autobiográficos, reflexiones, sueños. La fascinación del narrador por los signos escondidos de la transhumante geografía de los primitivos australianos, no tiene, como en el caso de Arkady [un dels personatges del llibre que intenta que les carreteres i autopistes australianes que s'han de construir no destrueixin els punts geogràfics sagrats dels aborígens] una motivación social. Para él aquéllos simbolizan de manera ejemplar su idea apasionada, en cierta forma mística, de las culturas nómadas, en las que creyó ver una forma más acendrada de humanidad, una ética más auténtica y una vocación de libertad mayor que en las sedentarias, y a las que estudió, acompañó y buscó por todos los rincones del mundo por los que aún deambulan.

Más de veinte años de su vida dedicó Chatwin a convivir con esas sociedades peripatéticas del globo hasta convertirse él mismo en uno de esos gentlemen of the road, como los llamó, a los que, según su particular mitología, la vida en perpetuo movimiento hizo más austeros y espirituales, más rebeldes a las jerarquías y a la sumisión y menos propensos a la crueldad. Yo no creo que esto sea cierto: o, mejor dicho, creo lo contrario, que la cultura urbana permitió un desarrollo de la civilidad, de la vida intelectual, del comercio y de las técnicas sin lo cual nunca hubiera nacido el individuo soberano ni se hubiera disociado el derecho de la fuerza ni progresado la noción de libertad. Ello no me impide y acaso hasta me coloca en una postura privilegiada para admirar la sutileza y la elegancia con que Chatwin idealizó moralmente y embelleció artísticamente la realidad primitiva y marginal. El suyo es, para mi, un mundo de ficción y no la fidedigna crónica de un descubrimiento científico, porque sus relatos de viaje, sus ensayos y novelas son, en el mejor sentido de la palabra, es decir en el sentido que estas expresiones tienen en las obras de un Joseph Conrad o en un Graham Greene, pintorescos y excéntricos, algo que, de entrada, delata una distancia, la perspectiva de la civilización, en quien escribe o fantasea: ningún hombre o pueblo primitivo se siente pintoresco ni sabe que lo es, nadie es excéntrico a menos de ser juzgado como tal desde un centro, desde una "capital".

[...] Todos los australianos parecen haberlo leído
[The songlines], pero las opiniones son muy diversas y van desde quienes aseguran que su descripción de la visión del mundo encarnada en las "líneas sonoras" es rigurosamente fiel, hasta quienes la rechazan en bloque, como un bello embauque literario. Yo creo que tiene más de lo último que de lo primero, y esto, para mí, y sospecho que también para Bruce Chatwin, no devalúa su libro en absoluto, más bien aumenta su prestigio. Porque hacer pasar la ficción por realidad, o insertar la ficción en la realidad, es una de las más difíciles e imperecederas empresas humanas, y la más cara ambición de todo narrador.

Jo em vaig deixar captivar per algunes de les afirmacions del Chatwin a propòsit del nomadisme, algunes de molt senzilles: si estàs capficat et proposen un viatge, que canviïs d'aires; si una criatura plora, l'agafes en braços, camines amunt i avall i deixa de plorar... Em pregunto si l'actual èxit del camí de Santiago a peu no té a veure amb aquestes arrels primitives que duem a dins...

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 3

A Oxford, doncs, hi va haver aquest juliol una conferència sobre el Bruce Chatwin. La referència la podeu trobar en aquest blog.

Hi vaig anar perquè la Pilar Escriche (dibuix d’esquena, aquí sobre: estava escoltant a la conferència) està fent la tesi doctoral sobre el Bruce Chatwin i ens hi va dur.

A pesar de les meves immenses dificultats per al listening em va encantar assistir-hi. A continuació quatre coses que vaig veure, que vaig entendre i que em van explicar.

L’editora històrica del Bruce Chatwin, Susannah Clapp, va parlar molt (dibuix aquí a sobre, estava parlant). Va evocar la relació estreta entre editor i autor. Va dir que el primer manuscrit de In Patagonia que el Chatwin li va presentar es va haver d’esporgar molt i va quedar només una tercera part del primer original.

L’Elizabeth Chatwin, la viuda de l’escriptor, té aproximadament setanta anys, és menuda amb ossada a la cara i ossada a les mans. Prové d’una família catòlica i nombrosa de l’est americà, gent molt treballadora. A Anglaterra viu en una casa de camp on cria bens i a la primavera quan neixen les cries, el lambing, s’hi posa com la primera. (Aquí sota composició de fotos, on està més afavorida que en el meu dibuix).

La conferència se celebra en una sala de planta ovalada, la McGregor Mathews Room del New College (aquí sota; aquest es pot ampliar!).


Fem el lunch en un menjador d’aquests que surten a les pel.lícules tipus Carros de foc: sala gòtica amb dues taules llarguíssimes, taula elevada al fons per als professors. Finalment hi ha un torn de preguntes a Elizabeth Chatwin i a Nicholas Murray que se celebra en una sala d’un gòtic impossible, amb cadiram de cor. Aquí ella assenyala que s’ha escrit una biografia del Bruce personatge, però encara no la del Bruce escriptor.

Acaben les sesions de la conferència amb la visita on tenen en dipòsit els quaderns de notes del Bruce Chatwin. Quan tingui a mà les fotos que vam fer dels quaderns les posaré al blog, però de moment encara no les tinc.

Un comentari sobre els famosos i actuals quaderns de la marca Moleskine: El Chatwin explica que comprava els seus quaderns a París en una determinada papereria del carrer tal, que tenien les tapes d’una mena de tela o d’hule negre… I que quan els van deixar de fabricar va comprar totes les existències que quedaven a la papereria. Hi ha un cert fetitxisme amb aquests quaderns. Ara hi ha una marca de quaderns de notes, la Moleskine, amb una goma elàstica molt ben pensada per tancar el bloc, que s’anuncia com si els seus quaderns haguessin estat fets servir pel Van Gogh, el Picasso, el Matisse, el Hemingway, el Chatwin… i em sembla que encara em deixo algun senyor important. Tenen molta imaginació i sentit de màrketing. Per cert, en aquest link ensenyen alguns dels seus quaderns amb dibuixos d’usuaris actuals.

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 2

Al juliol vaig dir que parlaria del Bruce Chatwin que és un autor relativament conegut. Dic relativament perquè entre alguns és conegut i apreciat, però en canvi entre altra gent, molt llegida, és un perfecte desconegut.
Al final poso links per a qui vulgui fer consultes precises.

Començo per una composició de fotos.
La del post anterior és una de les més conegudes i una de les més evocadores del Chatwin viatger.

Bruce Chatwin neix a Anglaterra el 1940. De jove entra a treballar a la casa de subhastes Sotheby's i s'hi acaba convertint en un especialista en art impressionista. Aquest és el Chatwin amant i expert en art, el col.leccionista, el de gust exquisit. Però hi ha un altre Chatwin.

Arrel d'un viatge al Sudan coneix un altre món, s'interessa pels pobles primitius, pel nomadisme, s'interessa i estudia arqueologia, abandona la feina a can Sotheby's i es converteix en un viatger incansable, que recorre tots els continents i ens deixa alguns llibres importants. Dono els títols en castellà, que és la llengua en què els vaig llegir (i els poso per ordre cronològic amb les dates consultades al Wikipedia):

El primer és En la Patagonia (1977) que resulta fascinant per la manera d'estar escrit. Diuen que revoluciona el relat de viatges de postguerra. És un patch-work de personatges, situacions i llocs variadíssims, que dóna per si sol una idea (una determinada idea) de la Patagonia, mentre que el recorregut i les dates precises del seu viatge no tenen cap importància. Em sembla que hi ha hagut altra gent que ha narrat d'aquesta manera; no tots, però, amb tant d'encert. Un periodista (més o menys coetani del Chatwin), Ryszard Kapuscinski, crec que també és un artista del relat fragmentat. ¿La Patagònia del Chatwin és realment la Patagònia? El seu biògraf, Nicholas Shakespeare, diu que el Chatwin no diu mitges veritats, sinó una veritat i mitja (!)
Tots els seus llibres tenen una característica atraient: moltes coses estan apuntades, no clarament explicitades, com si pensés: el lector intel.ligent ho entendrà. Afalaga.

Són novel.les El Virrey de Ouidah (1980), sobre el tràfic històric d'esclaus situat a la costa oest africana, aproximadament al Benin, i Colina Negra (1982) on els protagonistes són dos homes bessons del País de Gal.les que creixen i viuen junts al llarg del segle XX.

Los trazos de la canción (1987) és el llibre que personalment prefereixo. Austràlia n'és la protagonista, i s'hi parla tant de la situació actual dels aborígens, com de les dades antropològiques que es conserven sobre la manera tradicional de delimitar i conèixer el terreny, el seu país. El relat s'interromp i el Bruce Chatwin ens hi buida les seves notes sobre el nomadisme. Sembla (d'això me n'he assabentat a al conferència del mes de juliol a Oxford) que el Chatwin va deixar mig escrit un llibre sobre el nomadisme. En qualsevol cas les seves notes són interessantíssimes i molt poètiques. Guardo a la memòria una imatge potent: parla de les tribus nòmades d'Euràsia, que viatgen (viatjaven) a cavall seguint els seus ramats. Elles també cavalcaven amb les criatures de pit a sobre. La riquesa que aquests nòmades podien acumular era l'or que les seves dones portaven sempre a sobre en forma de collarets. Diu: ¿hi ha una vista millor per a un nadó que un mugró oscil.lant i una pluja d'or?

Utz (1988), torna a ser una novel.la que porta el nom d'un personatge txec que col.lecciona unes determinades figures de porcellana.

¿Qué hago yo aquí? (1989) és un recull d'articles molt variats, el primer dels seus llibres que jo vaig llegir i que em va despertar l'interès per l'autor. Es va publicar de manera pòstuma, ja que el Bruce Chatwin va morir justament aquell any 89, als 48 anys d'edat, víctima de la SIDA. Cap al 1980 s'havia posat malalt i mai va voler que fos dit que tenia la SIDA, sinó que buscava orígens de la malaltia més novel.lats: unes febres agafades a la Xina, la mossegada d'un animal... Va ser enterrat pel ritu ortodox, religió a la qual s'havia convertit, i per desig seu les cendres van ser escampades al voltant d'un monestir del Peloponès...

Al 1965 s'havia casat amb una noia americana dos anys més gran que ell, amb qui també va fer alguns viatges i amb qui més o menys va conviure fins a la seva mort, tot i que el Chatwin era homosexual. L'Elizabeth Chatwin, la seva vídua, era present al simpòsium d'Oxford d'aquest juliol i en parlaré una mica el dia que ve.

Alguns links:

Aquí (Wikipedia en anglès).

Aquí (Wikipedia en castellà, bastant incomplet).

Alguns blogs com aquest en castellà que parla de viatgers
o aquest altre de català que parla sobre nomadisme

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 1

Me'n vaig aquí. A la tornada ho explicaré tan bé com sàpiga.

Per a l'Anna Petit Solé. Dedicatòries

Va ser no fa molt, quan va començar a ploure cada dia i es feien brometes sobre si caldria o no la tuberia del trasvassament. Aquestes pluges les hem entomades amb beatitud i aquí parlo de dos dies passats a l'aire lliure, just cobert el cap amb una caputxa d'anorak. Era gairebé la felicitat.
El camp era de secà, però estava verd de petites herbes i pigallat de flors. És un lloc d'on he parlat altres cops al blog. No és pas molt lluny de l'autopista, però sense camí asfaltat, resulta un lloc solitari, apartat, únic.
Va ser un cap de setmana comunitari amb criatures corrent amb llibertat amunt i avall per una era i uns camps on ningú els pot atropellar, perquè no hi ha cotxes, ni poden caure a cap piscina, perquè no hi ha aigua, ni poden enrampar-se a cap cable, perquè no hi ha electricitat. Els han explicat que si agafen un càvec l'han de portar amb les punxes cap avall i que amb unes estisores de podar a la mà mai s'ha de córrer.
A la nit abans d'anar a dormir una volta per fora. No es poden veure les estrelles perquè el cel és cobert, però la foscor absoluta pel nord, per l'est i per l'oest, quan saps que tens per cada una de les bandes una distància oberta d'uns quants kilòmetres, fa efecte. Només es veuen lluminàries pel cantó de migdia, allà lluny, és la vila de Valls.
Sento com un luxe aquesta sensació de solitud. Sobretot quan de tornada a Barcelona llegeixo al diari com anem per l'Everest: un embús tremendo per pujar-hi.

Per al Jordi Flos. Dedicatòries

Era un viatge a coberta en un vaixell que es deia Phaestos que feia el trajecte des d'Heraklion, el port del nord de Creta, fins a El Pireu. Tenia pintat a sobre les planxes del casc un enorme príncep de Knossos.
Feia sol, però el ventet era fresc, tothom havia trobat un racó o un seient per estirar les cames i descansar. Hi havia uns bancs de fusta com els de la Rambla de Catalunya a Barcelona, que eren ideals. Vaig sentir que em cridaven. Evlalía, Evlalía!! ¿Era a mi? No, era una nena que feia entremaliadures i que es deia com jo. La majoria eren grecs originaris de Creta que tornaven a treballar a Atenes a primers de setembre després de passar les vacances al poble. Molts cistells de llimones, cada família se'n duia llimones de la iaia cap a casa.


Aquest dibuix amb els anys ha anat canviant de color, unes ratlles continuen negres i les altres s'han tornat vermelles. Em sembla que les negres van ser traçades amb tinta xina negra, les altres, amb retolador també negre.

D'un sevillano clarividente

El Rafael Senra m'envia de part d'un amic seu, sevillano clarividente, una referència a l'últim manfiesto en defensa del castellano

Don Francisco de Quevedo
mira el manifiesto aqueste,
lo relee el Arcipreste
Góngora levanta el dedo
Lope mira el gran enredo
frunce el ceño Calderón,
y no hallan que el vascón
ni el latino catalán
ni el galaico breogán
hayan mandado al rincón
a la lengua de Berceo
(sin hablar de lo cervántico
o el acervo trasatlántico),
y que es rollo macabeo
o quizás algo más feo
sacar otra vez la caña
o la afilada guadaña
con los consabidos gritos
que ya nos tienen muy fritos
del tipo se rompe España.

Paper de Vidre num 48

Ha sortit el nou número, el 48, de la revista virtual Paper de Vidre. Tema de fons: l'opinió.

Montserrat Abelló. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

L'Òmnium Cultural ha donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló, que al febrer ha fet 90 anys.
La vaig conèixer fa quaranta-un anys, a ella, al Joan Bofill, el seu home, i a tota la seva família. Era la Pasqua de l'any 1967. A mi, més endavant, em va ajudar molt a pujar la meva, de família, i sempre li ho he agraït.
Hi ha una altra cosa que li agraeixo, més especial i delicada, una lliçó de vida.
La Montserrat Abelló té un fill amb síndrome de Down que també vaig conèixer llavors. Em va admirar la disposició de la Montserrat i també la del seu marit, per tractar el problema. Jo aleshores era una noieta inexperta, em semblava que allò que els havia passat a ells era una de les coses més fortes que et puguin passar a la vida, i per tant em meravellava l'ànim que tenien ells dos i la resta de la família, com integraven aquell noi deficient en la seva alegria. Saber que ells havien sabut encarar i acceptar el que porta la vida m'ha donat força moltes vegades.
Al seu primer llibre Vida diària hi ha aquest poema:
Ets tendre,
Estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
No et puc aclarir aquest enigma
Si duus la meva sang
I a l'entrada de casa seva hi té un gravat de la seva amiga i pintora Roser Bru, una altra gran dama catalano-xilena, que evoca el fill malalt de la Montserrat.
Ella ha parlat als discursos i entrevistes de l'empenta que va rebre del Joan Oliver a Santiago de Xile, on estaven exiliats, i més tard a Barcelona, per continuar escrivint.
M'adono que aquella Pasqua del 67, només feia set anys que la Montserrat i la seva família havien arribat de Santiago de Xile. Va ser una sobretaula llarguíssima en què va cantar tota la família. El matrimoni va entonar a cor, amb sentiment i molt divertits, una mena d'himne que havia escrit en Joan Oliver per a la Penya Batibull, una penya que havien fundat els catalans refugiats a Santiago de Xile després de la guerra:
Som una colla de gent catalana
Que la tempesta endugué riu avall
Tot ho hem perdut menys la set i la gana
El bon humor i el delit pel treball
Si el cor no tens de ferro
T'endolcirà el desterro
La Penya Batibull
La Penya Batibull
Aquest poble gentil que ens acull...
No recordo la continuació, venia una estrofa dedicada a Xile i als xilens i es repetia, amb to greu i tavernari, la tornada Si el cor no tens de ferro. I quan tocava dir la Penya Batibull, picaven rient a sobre la taula, com devia fer vint anys abans la colla de gent que cantava a l'altra banda del món.
Molta força de vida.
Montserrat, felicitats pel premi.

Les 65 hores!!

 He rebut aquest logo i aquesta adreça. Europa no només són ajuts i Erasmus. Si es bada, en algunes coses s'anirà enrera. Buscant per la xarxa he trobat aquesta altra imatge on queda clar que enrera vol dir enrera, no és cap metàfora. Hi diu: "Obrer, empleat, se n'ha votat el principi, però només la teva acció... Aplicarà les 8 hores".

Per a l'Àurea Gallén. Modernisme a Helsinki. Dedicatòries

Felicitats per l'aniversari abans de res!! Per molts anys!!
A continuació, alguns detalls de decoracions modernistes de Helsinki.
Portes i finestres...

Balcons menys innocents...

Façanes senceres...

Escales d'edificis ...

I fins i tot les portes d'ascensor.

Que tinguis bon viatge!
Eulàlia

Lluna plena

Per al Josu Gondra. Dedicatòries

Una amanita muscaria, d'una clapa immensa d'aquest bolets a la Carbassa, a sobre Meranges.
(Sembla que sí, que muscaria ve del llatí musca o mosca, en el sentit que el bolet actua a mena d'insecticida de les bestioles que s'hi acosten. En francès en diuen tue-mouche).

Renovació i Paper de Vidre

Hi ha hagut canvis tècnics i ara ja ES PODEN TORNAR A POSAR COMENTARIS al blog.

Ha sortit el num.47 de Paper de Vidre (portada aquí sota) amb, entre altres coses, un article meu que es diu La memòria històrica és selectiva, tres lectures, on hi ha els antics posts Alemanya1 i Alemanya 2, a més d'unes notes de la lectura de A writer at war, Vasily Grossman with the Red Army 1941-1945.

Per al Miquel Serra. Dedicatòries

És un mas bo amb palmeres, al peu del Montgrí. Llàstima de la pedrera amenaçaora que hi ha just al darrera!!

Per a la Júlia Senra. Dedicatòries

Guardo els seus dibuixos de fa més de vint anys, De quan en tenia ... deu

Per a la Carme Prats. Dedicatòries

La Carme ens va fer fer una visita exhaustiva al Museu de la Tècnica de Terrassa, que llavors dirirgia, i ens va encomanar el seu entusiasme.
Les voltes de les naus de l'edifici són una meravella.

Per a la Catherine Perelló Dedicatòries

Una aigüera de marbre molt ben pensada, però que ja es fa servir poc des que hi ha rentaplats.

Bucarest. La memòria perduda

El documental d'aproximadament 1 hora Bucarest, la memòria perduda d'Albert Solé és una pel.lícula tendra i intel.ligent sobre la trajectòria del seu pare, Jordi Solé Tura, vista a través dels ulls d'un nen envoltat de clandestinitat, després d'un adolescent i finalment d'una persona adulta que veu com es degrada la memòria i la vida del pare per l'Alzheimer.

Darrera hi deu haver, imagino, moltes hores d'entrevistes, però a la pel.lícula només se'n conserven fragments molt breus i alguns tenen frases antològiques (els del Fraga Iribarne i els del Carrillo, i també els del Sergi Pàmies).

Trobo que està bé que s'abordi la història sense pretensions d'objectivitat i que quedi clar que es narra des d'un punt de vista tan particular. I també està bé que es plantegi al final la pregunta ¿Va valdre la pena?

Alguns apunts de crònica de l'acte de presentació del documental:

Presentava l'acte la Júlia Otero, que ha treballat amb l'Albert Solé quinze anys. Va explicar que el Solé li havia demanat feina, havien començat a treballar junts "i fins al cap de molt de temps no vaig saber que era fill del Ministre de Cultura! De cap manera no volia que semblés que feia valdre influències!".

El Pasqual Maragall va parlar molt desinhibit: va fer menció dels anys comunistes del Solé i va dir literalment: "són els que ens van fer la feina fins a la transició, ja ho podem dir."
Es va referir a l'Alzheimer i va dir una cosa del tipus "la tenim tots tres, el Suàrez que va fer la transició, tu que vas fer la Constitució i jo que he fet l'Estatut".

També van parlar el Montilla i en Saura, però van ser parlaments mé "plans".

Veure al final el Solé Tura a dalt de la tarima rebent aplaudiments glaçava el cor, perquè em demanava què recordava d'ell mateix i què entenia de l'acte.

El film es passa al cinema Alexandra a partir del 18 de gener.

Per a l'Ascensió Solé. Dedicatòries

Està a punt de ploure. Des de la Carabassa, es veu Meranges al fons.
És el començament de la tardor i trobem bolets (a la propera dedicatòria).

Persèpolis

 

Molt recomanable la pel.lícula PERSÈPOLIS. (val la pena clicar: és la web oficial de la pel.lícula amb força imatges)
Havia agafat el full i havia llegit la sinopsi i m'havia semblat interessant que es tractés d'una visió autobiogràfica de la directora sobre els últims temps del Sha de Pèrsia, la revolta, la pujada islamista...

Però es veu que no vaig girar el full per llegir-ne l'altra cara, perquè no va ser fins al començar la pel.lícula que em vaig adonar que és una pel.lícula de dibuixos, a més en blanc i negre.
Doncs res, el resultat és de primera. A més és una història molt subtil i plena de matisos que inclou un material molt bo sobre l'estada de la protagonista a Viena i la seva vida adolescent entre austríacs.
Hi ha una àvia que, si no fos que les que vaig tenir ja m'agradaven, hagués volgut que fos la meva.

Per a l'Eva Bofias. Dedicatòries

Regal de Reis.
Record d'un viatge que li havia de canviar la vida.

Per a l'Adrià i l'Adela Bofill. Dedicatòries

Un pic-nic i una manta escocesa amb el revés plastificat per a una migdiada a prop de Bont Ddu, al País de Gal.les. Mentrestant l'Adela va fer la seva primera aquarel.la.

Havíem dormit en un alberg a Tremadog, una casa de família que era el lloc de naixement de sir Lawrence of Arabia.

Per a la Mariona Bigorra. Dedicatòries

D'un viatge a Astúries.
Acabàvem de sortir de San Salvador de Valdediós, una església pre-romànica construïda per un rei asturià que havia estat destronat pels seus fills. L'amargor li va fer encarregar una inscripció que condemna a la mendicitat i a la lepra ni més ni menys que durant set generacions el qui travessi la porta de l'església i no segueixi no sé quins vots.
Ens vam enfilar prats amunt a fer un pic-nic sota un castanyer a veure si el verd intens s'enduia la maledicció, cas que ens hagués tocat una mica.

La Mariona ha estat a l'origen d'algunes notes de les Barcelonetes, com la que parlava de Mazarine, la filla de Mitterand, o la que donava la seva recepta de trufes, molt consultada.

Per a la Rosa Ricart i l'Anna Ponseti. Dedicatòries

Per a l'Anna Ponseti, mare de bessons, que quaranta i tants anys després de deixar l'escola ens continua acollint calorosament a casa seva.
I per a la Rosa Ricart, bessona, amiga i entranyable companya de feina.

Jordi Solé Tura

Extret d'aquesta adreça:

http://www.3cat24.cat/noticia/239010/politica/El-politic-Jordi-Sole-Tura-te-Alzheimer

El polític Jordi Solé Tura té Alzheimer

Un documental dirigit pel seu fill revela que l'exministre Jordi Solé Tura té Alzheimer.

Albert Solé, fill del polític, ha volgut fer en el film que ha dirigit, "Bucarest. La memòria perduda", una mirada al passat des del punt de vista d'un nen nascut a l'exili quan el seu pare era locutor a la capital romanesa de l'emissora del Partit Comunista, Radio España Independiente.

El film obrirà l'homenatge que es farà a Solé Tura el 14 de gener al centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que presidirà l'expresident Pasqual Maragall.

Segons publica "El Periódico", Albert Solé volia retre així un homenatge al seu pare. Recorda, però, que hi ha 800.000 famílies que viuen la mateixa situació a l'estat espanyol, tot i que admet que el rodatge no va ser fàcil per la implicació emocional i el desgast de la privacitat que comportava.

Jordi Solé Tura va formar part de la ponència que va redactar la Constitució del 1978 i també va treballar en l'anterior Estatut de Catalunya. Durant el govern de Felipe González va ser ministre de Cultura.

Per al Rafael Senra. Dedicatòries

A les llargues sobretaules d'aquests dies de Nadal el Rafael Senra m'ha suggerit temes per al blog. Li ho agraeixo, així com les innumerables i agradabilíssimes estones passades a la cuina del seu cortijo empordanès.

Bon Nadal

Enginy. Enciams, avocats, carbassons, pebrots, ceba, col, taronges, llimones, una magnífica poma... convertits en turbà, capes i corones.
Faig servir el muntatge i fotografia de Roger Cusidó, alumne del Cicle Formatiu de Cuina del meu institut, per desitjar-vos bones festes.

Per a la Mariona Petit. Dedicatòries

A l'estiu no tot és repòs. A vegades hi ha molta feina: els tomàquets a l'hort, la salsa de tomàquet, els pots de conserva, esterilitzar-los. I al final les cassoles assecant-se a la finestra.

Per a la Montse Gispert. Dedicatòries

L'església de Maria Salomé a Santiago de Compostel.la amb un atri cobert. Passeig sota la pluja.

Quart aniversari

 

Quart aniversari. El desembre del 2003 començava el blog amb aquest dibuix i amb molts interrogants.

En aquests quatre anys hi ha hagut alts i baixos i períodes de poca publicació, però estic contenta de no haver llençat l'esponja. M'agrada mantenir l'eina encara que no sempre la faci servir.
Veig que he continuat fins ara cultivant un estil pudorós, recatat, no-intimista. No em sembla ni bé ni malament, però em fa gràcia constatar-ho. A vegades m'agradaria posseir la soltura d'altres que s'explaien en els temes, a mi sovint em fa por de no estar prou documentada, de dir obvietats o de ser tendenciosa en un mitjà que no permet el creuament fluid, la matisació i la rectificació de parers. En els blogs, encara que només s'ensenyi la poteta, també s'apareix com s'és, amb les angúnies i vanitats pròpies.
Sobre els dibuixos: crec que ha estat un encert fer un blog "il.lustrat", perquè fa alegria i perquè m'ha obligat a fer una tria per mantenir un cert nivell. Desbrossar està bé.
Faig una mica de zapping de les Barcelonetes i m'aturo en alguns posts o sèries de posts que em resulten entranyables: els de Lyon i la narració sobre Marie Sophie Dauchez, els tres de la Revolució Cultural, els de Montpellier i els de Praga, els arqueològics a propòsit de Pompeia, els de les deesses (que hauria de continuar), els escocesos (ídem), els del vel a l'escola francesa...
Doncs ja està, ja m'he fet l'article.
La setmana entrant començo una sèrie de dedicatòries segurament mudes o gairebé mudes. ¿No deia el Joan Fuster que en la literatura el que sobren són paraules? :)
Espero recuperar aviat la possibilitat de rebre comentaris, em sembla un sistema més "democràtic" de funcionar i sobretot més afalagador per a mi.