dimarts, 18 de setembre de 2018

Superilla al Poblenou

Podeu clicar per ampliar el dibuix
El divendres 14 de setembre amb els Inky fingers vam anar a dibuixar a l'exterior de Can Framis (centre d'exposició de pintura contemporània de la fundació Vila Casas). Es troba al carrer Sancho Dávila cantonada carrer Roc Boronat, al Poblenou, just a sota la Diagonal i a prop de la plaça de les Glòries.
Dono un tomb pel voltant de Can Framis,envoltat d'arbres i de parterres d'heura, i veig que a sota la marquesina d'entrada hi ha tres o quatre matalassos amb gent que hi dorm. Surto del jardinet i al carrer, canvi de panorama. Em trobo amb un espectacle alegre, ple de famílies joves amb criatures. Uns juguen, els altres vigilen i enraonen, uns s'asseuen a unes tauletes de pic-nic que ha instal·lat l'Ajuntament, d'altres directament a la vorera. A la cruïlla dels carrers hi ha un petit parc per criatures i més famílies. Una terrassa d'un bar a la cantonada, també plena. Una nena ha fet quatre anys i li han organitzat una festa allà al mig. És la imatge de la felicitat.
Es tracta de la superilla del Poblenou.
Passa una professora de l'Escola d'Arquitectura amb un grup d'estudiants americans.
Una de les dibuixants viu allà mateix i em tira per terra la imatge de la superilla que acabo d'assimilar. Hi està totalment en contra, m'ho explica detingudament i aquí recullo també algunes de seves crítiques. La circulació és molt complicada, acaba donant moltes voltes per sortir del pàrking de casa seva i això també és contaminació. Considera que amb aquesta superilla no es farà mai barri, perquè just la fan servir els treballadors de les oficines per menjar el seu túper al migdia i els papes i mames amb nens molt petits de 5 a 7 de la tarda i d'alguna manera està impedint que s'hi implanti comerç. Diu que la gent del barri al vespre té por de passar-hi perquè està desert. Que els tallers que hi havia o els bars estan marxant perquè no poden treballar sense tràfic i sense gent.
Això em descol·loca una mica, perquè en efecte a les 7 o a un quart de 8 les famílies van desfilant per banyar els nens. Ara, que a una banda hi ha can Framis i a l'altra banda el pati d'un complex d'escola primària i secundària, o sigui que no hi ha lloc per a comerç ni habitatges de veïns. La soledat al vespre potser ja hi era abans, perquè aquesta zona del 22@ són oficines pures. També em diu que els autobusos ara passen més lluny, i em cita les zones de parc del barri, que considera que ja són prou per al lleure de les famílies que viuen al barri. També es queixa que no hi puguin entrar taxis... Mentre em dóna les explicacions, una de les mares de la festa la sent i s'acosta per dir-li que ella està molt contenta...
Aquí algunes de les crítiques i suports que ha rebut l'Ajuntament.
En fi, marxo amb el dibuix fet, però amb idees confuses sobre la superilla.

diumenge, 9 de setembre de 2018

COREOGRAFIES

Al Caixa Forum hi ha una vidriera immensa que fa efecte de mirall i al davant sempre s'hi situen grupets de noies que assagen balls i coreografies diverses. Aquest matí mentre molt de públic feia cua per veure l'exposició Faraons que acaba aviat, un grup de noies descansava de ballar. La que feia de directora  portava barret.

dijous, 16 d’agost de 2018

Paisatge esquemàtic


Més sobre la punta de mocador amb la ciutat de Valls i el mar al fons.
El mateix paisatge de la nota anterior, però fa trenta anys, quan els cultius de secà no havien estat abandonats i els terrenys encara no s'havien convertit en bosc. I en estil naïf.

dimecres, 15 d’agost de 2018

Notes de paisatge


Més enllà dels arbres, una punta de mocador que mostra la plana del Camp de Tarragona, amb el campanar de Valls, i al fons el mar.
Demà desempolsaré un dibuix de fa molts anys, fet des del mateix lloc, però que mostra el paisatge abans que desapareguessin els cultius. 

dimarts, 14 d’agost de 2018

dissabte, 11 d’agost de 2018

dijous, 9 d’agost de 2018

Calor


Onada de calor. Un nen es refresca amb aigua dins un cabàs de silicona.

dimarts, 7 d’agost de 2018

Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí


A l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà) hi ha un museu dedicat a la vida rural i a les feines del camp, i m'havien dit que era nou i que estava bé.
En efecte, és modern, està bé i és molt interessant.

La primera sorpresa ha estat veure que no és un museu públic, sinó un museu privat, construït per la Fundació Carulla. A l'entrada hi ha un panell explicatiu de les activitats industrials i de mecenatge de Lluís Carulla, que era fill de l'Espluga. M'impressiona el personatge, propietari de Gallina Blanca i d'Avecrem, entre altres, que en lloc de gastar-se les plusvàlues en Alfa-Romeos, iots o golfs, munta l'Editorial Barcino, la Fundació Carulla, ajuda a posar en marxa l'Omnium Cultural i emprèn altres iniciatives culturals de caire catalanista. Aquest museu és una prova de tot això.

Què hi ha al museu? Les sales, peces i vídeos abracen des de l'antropologia, els cultius, les tècniques, els oficis de suport a la pagesia, el transport, la natura salvatge que envolta els camps (la sala on he fet aquests dibuixos), el comerç... fins a la mecanització i la producció moderna, els perills ecològics i els reptes actuals.

A l'acabar la visita hi ha una sala d'exposicions temporals. Ara i fins a començaments del 2019 hi ha una mostra de fotografies de la Dust Bowl, nom que pren l'immens desastre ecològic a les Grans Planes dels Estats Units durant la dècada del 1930.

(A l'agost el museu també està obert el dilluns al matí)

L'antiga Cristalleria Planell a Les Corts

(Cliqueu per ampliar el dibuix)
Dibuixant amb un grup d'Urbansketchers Barcelona, a les Corts.

L'antiga fàbrica Cristalería Planell al carrer del Dr Ibàñex, molt a prop de la plaça de la Concòrdia, va ser reconvertida fa poc (un any o un any i mig) en un centre cívic, on hi ha una escola d'adults i un centre de normalització lingüística. Han estat molt elogiades la restauració i reconstrucció arquitectòniques.

Buscant informació  sobre aquesta fàbrica he trobat al blog valiosíssim de Dani Cortijo Altres Barcelones, una nota sobre "la vaga dels nens": l'any 1925 més de setanta aprenents van declarar-se en vaga perquè els augmentessin el sou. Francesc Pedra, el capitost, tenia... 11 anys. 


 

dissabte, 28 de juliol de 2018

Més piquets de vaga del taxi a la Gran Via

Aquest matí de dissabte continuava havent-hi taxis ocupant la Gran Via, però menys que ahir. Alguna tenda de campanya al mig de la calçada, I grups de taxistes en posició de piquets.

Grups de taxistes en vaga


Gran Via col·lapsada per la vaga de taxistes

Aquesta tarda de divendres entre els carrers Entença i Bailèn, la Gran Via estava col·lapsada pels taxis que feien vaga. Els carrils laterals estaven lliures i han deixat una via a la part central, per a emergències suposo. La veritat és que feia efecte. El contacte entre conductors hispànics i pakistanesos també feia efecte.
Grups de taxistes xerrant, alguns amb les seves famílies. Tinc un altre dibuix a mig fer.

dijous, 26 de juliol de 2018

El vaixell "Esperanza" de Green Peace

(Cliqueu per ampliar el dibuix. Amb els Inky fingers) 
El vaixell Esperanza de Green Peace ha estat atracat tres dies al port de Barcelona, al moll Espanya, darrera el Maremàgnum, i s'ha pogut visitar (i dibuixar!). Es tracta d'un vaixell d'origen rus, el més gran i ràpid que té l'organització i que els permet entre altres coses perseguir vaixells que fan pesca prohibida. El vaig visitar aquest dimecres, quan era a punt de salpar cap a Eivissa per a una campanya en contra de la destrucció de posidònies, una campanya que té per nom A TODA COSTA. La tripulació és de 15 persones, però normalment hi va més gent, voluntaris, premsa, etc., i poden arribar a ser en total 35 persones.

Hi ha tres punts de la visita que permeten pensar com deu ser la vida a bord (al menys m'ho permeten a mi que tinc tendència a fer volar la imaginació).
Un és la cabina de comandament a proa, amb un timó petitíssim, pantalles, mapes. Hi ha una cadira alta per al capità, que normalment no és aquí perquè està fent altres gestions, i una altra per a un vigia, que hi és sempre. Un lloc de responsabilitat.
L'altre lloc és just la coberta que hi ha a sota la pista d'aterratge de l'helicòpter. És un espai de sostre baix, obert pels costat, situat a popa, que en el meu dibuix surt enfosquit . Al mig hi ha una taula baixa i molts sillons i sofàs vells, com de drapaire. Al centre de la taula un cendrer... "Sala" de reunió i de fumadors. Un lloc de camaraderia.
El tercer lloc és el que anomenen la wet room, un espai amb armaris amb molts anoraks, moltes botes de goma, auriculars, ulleres d'aigua i vestits de color carbassa que es posen els activistes quan surten del vaixell a alta mar per anar a fer de les seves: una denúncia, una persecució, una pintada, fotos, el que sigui. Hi ha una porta que tant serveix per a la seva sortida, atrevida i expectant, com per a la seva tornada... satisfeta? frustrada? Sempre xipolleig per terra. Un lloc d'emocions.

dimarts, 24 de juliol de 2018

Al Palau Robert, exposició sobre el Maig 68 a París


 
Al Palau Robert, a les cotxeres i fins l'11 de setembre de 2018, hi ha una modestíssima exposició sobre el Maig 68. De les 45.000 fotografies que van fer 20 reporters gràfics contractats pel France Soir, n'han triades 50. I també passen un vídeo i es poden fullejar un parell de llibres d'imatges. Modestíssima, però m'ha agradat.

A raig i sense pensar massa, algunes notes.

L'aspecte gràfic.
Les imatges en blanc i negre de fa... cinquanta anys! m'han vingut de cop al cap, començant pel logo: xemeneia gruixuda d'obra, fàbrica antiga amb claraboies i bandera, evidentment roja. Hi ha logos que són especialment potents i senzills, que fan camí, com el del "No a la guerra", amb la bomba que sembla sortida de la Primera Guerra Mundial.


He fet un parell d'esbossos: els cascs dels policies, amb una mica de cresta, el corretjam tant a l'esquena com a la cintura, les matraques, les porres que sobresortien del nucli compacte de guàrdies. He recordat també que a algunes fotos els policies apareixien amb impermeables negres brillants. Plovia. Aquí els grisos no tenien impermeables.

I també la forma en què estan (i sobretot estaven) posades les llambordes als carrers parisencs, en semicercles, d'on els estudiants aixecaven "les pavés" per fer barricades.


Hi ha una foto molt coneguda de Daniel Cohn-Bendit parlant per un megàfon i un parell més d'estudiants que es tapen les boques amb mocadors per protegir-se dels gasos lacrimògens, que també m'han transportat cinquanta anys enrere.

La violència.
És curiós que a vegades la imatge que es transmet del maig 68 és una mica... superficial. Aldarulls, estudiants revoltats que no sempre són acceptats pels obrers, joves que es tanquen a les facultats i que no van a dormir a casa, llibertat de costums... És evident que en el camp dels moeurs hi ha un abans i un després d'aquell mes pel que fa a la llibertat sexual, a la llibertat dels joves i a la llibertat individual en general. Però les fotos recorden que els canvis van venir després de violència. Algunes imatges d'una vorera després d'una càrrega policial mostren sabates, ulleres, bosses perdudes... Les fotos no només ensenyen cotxes cremats, sinó caps oberts, sang i ferits greus. Una imatge dels "katangais", un grup d'acció directa que prenien el nom d'un grup dissident de la revolució al Congo belga, recorda fins a quin punt a tots els moviments hi ha gamberros, provocadors i aprofitats.
He trobat entranyable la foto que publico aquí sota. Una velleta s'obre camí entremig de les branques d'un arbre tallat per fer una barricada que ha quedat sobre la vorera. Fa pensar en aquests personatges que ja han viscut una guerra (la 2a mundial) i que com diuen en castellà "saben lo que vale un peine".


Més imatges. Algunes noies amb minifaldilla i mitjons llargs fins a sota el genoll. Aquells anys jo també en portava. Treballadors i parisencs diversos que fan auto-stop perquè hi ha vaga de transport públic. Establiments amb un rètol a la porta que diu: "Ouvriers en grève. Usine occupée".

La sèrie de cinquanta fotografies acaba amb les que mostren el retorn de De Gaulle (crec que era a Alemanya) i la multitudinària manifestació amb banderes tricolors i el lema Liberté de Travail, en contra de les vagues. I de la mateixa manera que hi ha una foto dels Katangais a la Sorbona, n'hi ha alguna de l'extrema dreta fent de les seves. 

El vídeo.
Es tracta d'un sol carret d'una pel·lícula que s'estava rodant sobre el moviment (volia ser una visió de l'organització comunista internacional en acció i el títol previst era "Sauve qui peut Trostky"). Són 10 minuts (subtitulats) que narren el retorn a la feina després d'un mes vaga dels treballadors de la fàbrica de piles elèctriques Wonder a St Ouen, al nord de París. Hi ha l'amargor d'una dona frustrada pel resultat de la vaga, molt eloqüent. M'ha fet pensar en totes les esperances que s'han posat en revoltes polítiques i que s'han frustrat (penso en el moviment independentista a casa nostra i també en els joves voluntaris que netejaven la plaça Tahrir a El Caire després de les grans concentracions del gener del 2011). A part de la dona, se senten els arguments d'un sindicalista de la CGT, que pondera el que s'ha aconseguit i que diu que el millor és anar per etapes, organitzar-se, tenir sindicats forts, i d'altra banda un jove estudiant, crític amb el retorn al treball, que li porta la contrària. Amb tot això el cap de personal a la porta de l'empresa va demanant als treballadors que entrin, i a poc a poc van entrant.

Última nota que sembla de pel·lícula d'espies: els 14 rotllos rodats d'aquest film van desaparèixer de casa del seu propietari aquell mateix mes de juliol, el del 1968. I fa pocs anys ha aparegut a Brussel·les un d'aquells rotllos, un de sol, el que ara es pot veure al Palau Robert.

Restaurant l'Ideal a Collserola

(Cliqueu per veure el dibuix sencer)

El restaurant L'Ideal Collserola és a darrera Sant Pere Màrtir, amb vista al bosc i també amb una gran vista del baix Baix Llobregat.

dilluns, 23 de juliol de 2018

Al MNAC: exposició Gala Salvador Dalí, una habitació pròpia a Púbol

(Gala amb un barret en forma de sabata. Dibuix Eulàlia Petit)

Al MNAC hi ha l'exposició Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol, fins al 14 d'octubre. L'exposició vol demostrar la implicació de Gala, i fins la seva autoria, en l'obra artística de Dalí, i des d'aquest punt de vista pot decepcionar una mica. En qualsevol cas hi ha documents curiosos.

diumenge, 22 de juliol de 2018

El Guinardó

(Podeu ampliar lla imatge)

Fa uns dies, amb els Urbansketchers al Guinardó, a la placeta de Dolors Palau i Roura, que és a dalt de tot del carrer del Telègraf (s'hi puja amb escales mecàniques i amb un parell de funiculars petitons). Vaig triar un dels dos únics racons on hi feia ombra. La barana és la baixada del carrer del Doctor Cadevall. Aquí dalt l'urbanisme és complicat.
Sobre el nom de la plaça. Un lector (sí, tinc lectors!) m'envia l'enllaç següent de BTV, on s'informa que la plaça va ser batejada el passat abril, amb un nom de dona, el de la mestra que va ser directora durant quaranta anys de l'escola Parc del Guinardó.
Un veí (no qualsevol veí, un que és mag de professió) quan veu el grup dibuixant, col·loca altaveus al seu balcó (al meu dibuix hi surt un trosset del seu balcó ) i ens posa música clàssica perquè treballem millor. Repertori i volum ideals. Al cap d'una hora apaga la música i ens crida: "És que he de marxar".
Quan plego, agafo el funicular cap a la plaça del Nen de la rutlla (escultura moderna però d'estil noucentista) i un home jove amb dues criatures, que també baixa cap avall, m'explica que és de Gràcia i que van venir a viure aquí dalt per poder tenir un pis amb terrassa. Que estan contents de moment. "Quan ens fem grans ja veurem", em diu, després d'explicar-me que els funiculars s'espatllen sovint: "Es veu que tècnicament encara no han arribat al punt". També em diu que això que vingui gent a dibuixar (es veu que hi ha més grups que hi venen) i que pugin turistes "tranquils" a mirar la vista de Barcelona des dels búnquers, està bé perquè dona projecció al barri.
 

dilluns, 7 de maig de 2018

Que la rebotiga de can Pitarra sigui d'accés públic

 
Estàtua de Frederic Soler (Pitarra) al capdavall de la Rambla, al Pla del Teatre

El restaurant Pitarra (carrer Avinyó 56, Barcelona) ha tancat la porta per jubilació de l'amo (no sembla que  fos mal negoci). El local ha passat a mans d'un nou propietari que el convertirà en un pub irlandès.
L'interès de l'assumpte és que es tracta del local on vivia i treballava Frederic Soler (Pitarra), rellotger i sobretot escriptor. Va ser ell qui va inundar l'escena catalana d'obres de teatre escrites en "el catalá qu'ara es parla". Més tard va venir Pompeu Fabra i va posar ordre i "seny", però la llengua literària de Pitarra en el seu moment representava una modernitat.

En aquest local hi ha un altell que era la rebotiga on l'escriptor va mantenir una tertúlia literària i política (van ser els anys de la Revolució de Setembre, la Gloriosa, i de la Primera República). Mentre el restaurant Pitarra va estar obert aquesta rebotiga era d'accés públic. L'antic propietari tenia el local decorat amb documents, cartells i rellotges d'època, que sembla que han estat venuts conjuntament amb el local.



Seria bo que l'espai estigués catalogat i protegit d'alguna manera i que continués sent d'accés públic. Per això proposo que difongueu el manifest i que assistiu a la concentració davant del local el dimecres dia 9 de maig a les 19h.

Manifest en defensa de la conservació de la Rebotiga de Pitarra


La Rebotiga del dramaturg Frederic Soler és un patrimoni ciutadà irrenunciable. En aquest indret es va celebrar entre 1863 i 1871 una de les tertúlies artístiques i polítiques més importants del segle XIX. Els debats i les propostes que van tenir-hi lloc afavoriren d'una manera decisiva el desvetllament nacional, polític, teatral i periodístic del nostre país.

Incomprensiblement, però, el local no està protegit, cosa que deixa la rebotiga i el menjador del dramaturg, força ben conservats, a la mercè del nou propietari, que té la intenció per exemple de destruir la rebotiga per a posar-hi una cambra frigorífica.

Per tot això,

MANIFESTEM la necessitat de conservar intacte aquest patrimoni vivencial, perquè ajudi a entendre millor a la ciutadania els fets històrics que hi van tenir lloc.

DENUNCIEM que des que el Restaurant es va posar a la venda, ni l'Ajuntament ni cap altra administració han iniciat accions destinades a protegir-lo en les successives legislatures. Per exemple, ni tan sols l'han inclòs al "Catàleg d'establiments emblemàtics de Barcelona". Només ara, a darrera hora Govern Municipal i ERC des de l’oposició estan intentant intervenir-hi.

DEMANEM que els criteris per incloure edificis als catàlegs no siguin només de caràcter arquitectònic o artístic sinó que també tinguin en compte el valor històric i simbòlic dels elements patrimonials i alhora que de manera urgent els diferents actors polítics col·laborin en la revisió de la catalogació de la rebotiga així com dels nombrosos elements emblemàtics de la ciutat que poden córrer els mateixos perills.

Barcelona, 7 d'abril de 2018

El dimecres 9 de maig a les 19:00 ens trobem davant l’antic Pitarra (c/Avinyó 56)

#SalvemLaRebotiga #SalvemElPitarra


dilluns, 30 d’abril de 2018

Roma 20 i fi


A davant de l'estació Termini, al segon pis del Museu Nacional Romà, hi ha els frescos del menjador de Lívia, la dona de l'emperador August. Era el menjador d'estiu, a la planta subterrània, perquè fos més fresc. Una amiga em va dir: "És la Capella Sixtina dels romans. Vés-hi". En efecte, val el viatge a Roma. Aquí podeu veure'n fotografies. A sota, el bust de Lívia i un pany de paret de frescos.
L'últim s'ha de clicar per veure'l sencer

dissabte, 28 d’abril de 2018

Roma 19


Entrada del Palazo Massimo, on hi ha la joia de la corona d'aquest breu viatge. La deixo per demà

dijous, 26 d’abril de 2018

dimecres, 25 d’abril de 2018

Roma 16


Tercer i últim mosaic romà geomètric, més llarg de dibuixar que els anteriors.

dilluns, 23 d’abril de 2018

Roma 14


Mosaic romà geomètric.

Roma 13

Avui, dia de Sant Jordi, la musa Clio, la de la història i l'epopeia. És un mosaic del Museu Nacional Romà.
Per cert, com a lectura, és molt recomanable el que estic llegint: Sapiens. Una breu història de la Humanitat, de Yuval Noah Harari. No és cap novetat, és del 2011, però és molt interessant la visió descarnada del que s'anomenava "superestructura ideològica" de cada societat.

diumenge, 22 d’abril de 2018

Catalunya i el EIRE

Parlo amb un irlandès del nord, catòlic, que viu a Barcelona des de fa molts anys. És un home obert, intel·ligent, d'esquerres. Entristit per la situació que estem vivint, m'explica que és absolutament antinacionalista: "Les banderes, siguin les que siguin, em fan sortir urticària". Em diu que ha vist com el nacionalisme feia molt de mal a la seva comunitat, als seus amics, a la seva família. I m'explica que des del gener del 2017 Irlanda del nord està sense govern: "Els partits majoritaris no es posen d'acord. És com aquí, fifty fifty, i ara les directrius les duu Londres, des de fa més d'un any. Es nota en els afers socials. Aquí anem pel mateix camí." Busco a internet i corroboro el fet: des del gener del 2017 Irlanda del nord està sense govern autònom.
Em diu: "El pitjor és que la gent ja ni es queixa, és com si haguessin oblidat que estan sense govern. No tenen cap confiança en els polítics que els han tocat, són dolentíssims."

dissabte, 21 d’abril de 2018

Roma 12

Continua la varietat i els desnivells. El Foro vist des del Palatí (ehem, em sembla que es diu el Palatí...)

divendres, 20 d’abril de 2018

Roma 11

Des de la Porta Ottaviana, una visió de Roma: varietat i desnivells. L'Altar de la Pàtria amb els seus carros contra el cel, les escales de Santa Maria di Ara Coeli, una muntanyeta amb pins, el teatre de Marcello...

Roma 10


Hi ha tants turistes a Roma, que per entrar al Coliseu hi ha cues diverses i moltíssima gent tant dins com fora. Com que estic positiva penso que es deu assemblar a la gentada i als cops de colze d'un dia de funció. A més hi ha temps per acabar el dibuix.

dijous, 19 d’abril de 2018

Roma 9

La Piazza San Ignazio està en restauració, però queda destapada una de les cases laterals, amb la planta arrodonida que caracteritza tota la plaça.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Roma 6

Un detall. Admirant com s'adapta i incrusta la colossal escultura de la Fontana di Trevi a la façana de l'edifici.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Un dia com avui fa 87 anys

Un dia com avui fa 87 es proclamava la Segona República a tot Espanya, la modernitat tan anhelada per molts.
Vaig llegint de fa uns mesos els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós. Hi ha un contínuum de forces durant el segle XIX, que no només em fa pensar en la proclamació de la Segona República sinó en l'actualitat.
Demà diumenge 15 d'abril, a les 12.30 tots a la plaça d'Espanya - Paral·lel a la manifestació per la llibertat dels presos. 


Roma 4


La cúpula del Panteó. Sembla una visió de G. de Chirico.