Torre de la Creu de JM Jujol a Sant Joan Despí

(Dibuix E. Petit. Cliqueu per veure'l sencer)
Dissabte passat dibuixant amb els Inky Fingers a Sant Joan Despí. Aquí sobre la Torre de la Creu, de Josep Maria Jujol,

Can Negre a Sant Joan Despí

(Dibuix E. Petit. Cliqueu per veure'l sencer)

A dibuixar el passat dissabte a Sant Joan Despí, edificis de Josep Maria Jujol. Aquí sobre Can Negre, masia espectacular al centre del poble, reformada i decorada des del 1915 al 1930. A la façana, la data assenyalada amb xifres romanes és MCMXX. Davant de Can Negre penso que el modernisme a casa nostra es va menjar els moderns moviments arquitectònics posteriors.

Aznavour a Barcelona

Demà dijous al Liceu: Charles Aznavour. Aquest matí he tingut el privilegi d'assistir com a públic a l'entrevista que li ha fet Mònica Terribas a Catalunya Ràdio (foto aquí sobre) i he quedat admirada de la seva lucidesa, agudesa i perfecte estat físic.

A la placeta de Martina Castells

Nova sortida amb els Inky fingers, aquest divendres a dibuixar al Raval, a la placeta Martina Castells, just darrera de la Plaça del Pedró, on es pot veure l'absis de l'església romànica de Sant Llàtzer. Jo, però, només m'he atrevit a dibuixar  un racó de la plaça. (Per cert, que sortir sempre té premi: avui he après que Martina Castells va ser una de les primeres metgesses espanyoles i catalanes.)

Des del campanar de Santa Maria del Pi, a Barcelona

L'última trobada amb els Inky Fingers per dibuixar; a dalt de tot del campanar de Santa Maria del Pi: 260 graons i vista de 360º sobre Barcelona. Una sensació de poder immens. El problema és què triar. La maranya de terrats era una opció, però vaig triar el Liceu a l'altra banda de la Rambla.

Dibuix a l'alberg Mare de Déu de Montserrat

(Superposició de dos dibuixos meus) 

A la passeig de Nostra Senyora del Coll núm. 41 hi ha l'alberg Mare de Déu de Montserrat, amb una entrada neoàrab que, si no és maca, és curiosa.

Noietes

(Dibuix meu)

Amb els meus estimats Inky Fingers a la Placeta de Santa Anna, lloc de trobada de joves no gaire fins els divendres al vespre.

Placeta de Santa Anna

Amb els meu estimats Inky Fingers a la placeta de Santa Anna.

El Rei abdica

Dibuixar

(Una companya de dibuix esbossada per mi: el lema era: "no has de fer més que començar una ratlla i... continuar-la")

Els Inky Fingers són un d'aquests grups que es poden crear i viure gràcies a internet, i que serveixen perquè gent que abans no es coneixia facin coses junts. En aquest cas es tracta de dibuixar per la ciutat. Cada divendres a la tarda de 6.50h a 8.30 es troben en un lloc diferent per dibuixar, en acabar es mostren els quaderns uns als altres i fan una foto de l'estesa de dibuixos. No pot ser més senzill, ni més gratificant. Al Facebook ho podeu veure.

També es troben els tercers dissabtes de mes al matí, per anar a dibuixar pel carrer, els Urbansketchers. Vegeu igualment la web.

I encara hi ha un altre grup que es troba el primer dijous de cada mes, a la tarda, en un bar que sovint és el de la Biblioteca Jaume Fuster, per fer-se retrats els uns als altres. No tinc cap enllaç.

L'helicòpter de la policia

Són quarts d'una de la matinada i tinc un helicòpter sobre casa meva que il·lumina, imagino, alguna manifestació, o és que els mossos estan fent pràctiques per quan n'hi hagi més. Si no fos que sé que hi ha hagut el desllotjament de Can Vies a Sants, creuria que són extraterrestres.
El soroll a hores d'ara és insuportable, perquè dura des de mitja tarda, veig veïns sortint als balcons i m'agradaria que hi hagués una cassolada perquè m'hi afegiria de seguida.

Ral·li d'autobusos d'època

Quan era nena anava d'excursió amb un agrupament escolta. Tornant d'una excursió, l'autobús de línia de l'Alsina Graells, o potser era un autobús de la Sagalés, anava molt ple de passatgers i el conductor va oferir que unes quantes pugéssim al sostre de l'autobús i viatgéssim amb els equipatges. Pujar aquella escaleta de joguina, estirar-nos entre motxilles i bultos, viatjar cara endavant, just aixecant el cap per veure per on anàvem i entomar l'aire, és una de les experiències més excitants de la meva infantesa. Ara ja no hi ha escaleta ni barana al sostre dels autobusos i evidentment no es pot viatjar sense seient ni cinturó de seguretat. Sí, ja sé que ara els cotxes van més de pressa i és més perillós. Però a vegades tinc una mica de nostàlgia dels temps menys reglamentats, com avui, quan he vist a Montjuïc l'autobús de la foto. 

Botiga on-line de roba per a criatures

Aquí trobareu la botiga on-line de roba per a criatura L'ENFANT SAUVAGE.

Ideal per fer un regal diferent!

Visita a la Torre de les Aigües del Poblenou

 

(imatge del punt de llibre en venda a la Torre de les Aigües)

Aquí trobareu la web de la Torre de les Aigües de Can Girona - Macosa, al Poblenou, amb horaris de visites. Ha estat restaurada i condicionada per rebre visites. L'arquitectura interior és impressionant, la vista panoràmica des de dalt, meravellosa i les explicacions, interessants i intel·ligents.
Visites els caps de setmana, 5€, i això sí, tres-cents esglaons a pujar. Qui organitza les visites són els membres de l'Arxiu Històric del Poblenou.

Entre altres coses hi ha una exposició de reproduccions de quadres on apareix la torre. Aquí sota un oli del pintor del Poblenou Ramon Calsina.

SANT JORDI

Que tingueu un alegre Sant Jordi!
(Dibuix copiat de Livre Hebdo)

Adolfo Suárez

 

Estic escoltant la ràdio: programa Especial Adolfo Suárez.

Les morts sont tous de braves types, deia Brassens a Le temps passé.

(http://www.dailymotion.com/video/x220p7_brassens-le-temps-passe_music)

Rememoro amb els de la ràdio la història recent.

Em va agradar Anatomía de un instante de Javier Cercas.

FEMINISME, HISTÒRIA, INDEPENDÈNCIA

Reprodueixo amb uns dies de retard aquest comentari de Gregor Siles (el seu Facebook val la pena de ser consultat) sobre la història, el dret a l'avortament i la utilitat de tenir un país propi. Amb una foto magnífica:

En l’aniversari del naixement de Frederica Montseny el 12 de febrer de 1905 recordar que va ser la primera dona ministra d’Europa Occidental a l’època de la Segona República. Va presentar el primer projecte de llei d’interrupció artificial de l’embaràs a Espanya, que no es va aprovar. En canvi a Catalunya a finals de l’any 1936 es va aprovar la llei i a principis del 1937 es publicaven les normes d’aplicació. Ara podria passar el mateix? Què en penseu?

Tanca Can Quilez, a Aragó / Rambla de Catalunya

(Copiat del facebook de Nomdenoia)

MUJER Y MEMORIA

M'ha agradat saber que s'ha creat aquesta organització anomenada MUJER Y MEMORIA, basada en la transmissió de la memòria de mares a filles. Si cliqueu a la CRONOLOGÍA de la web veureu directament les entrevistes gravades i la transcripció dels diàlegs.

IPAD versus PAPER

Un anunci-acudit de 40 segons

FELIÇ DIA DE REIS

 

L'ESTRELLA

Jo us mostro el camí,

Seguiu-me Reis nobles,

Sóc per reis i pobles

L'estel del matí.

Amb roba daurada 

Jo enfilo, en l'atzur,

El camí més pur

Que hi ha a l'estelada.

Ròssec de claror

Vaig deixant per rastre

Tinc corona d'astre

I aroma de flor.

Tres Reis tinc darrera

I un àngel davant

I a prop de l'infant

Un cel que m'espera. 

Gemadet i ros,

Vostre fill, Maria,

A qui semblaria?

A qui, sinó a Vós?

Mossèn Cinto Verdaguer

Es creuen amb dret a tot!

Aquí podeu firmar perquè la consellera d'Ensenyament del país Vanlencià arxivi l'expedient que ha obert a aquesta escola. El delicte atroç: els nens des de la reixa del pati de l'escola es van atrevir a demanar la reobertura de Canal 9 . El President valencià Fabra era a l'altra banda inaugurant alguna cosa.

BON NADAL

Reis de Caldea, pastors de Judea,

Feu-me-li festes al fill del meu cor,

Perquè no plori ni en terra s'enyori,

Mentre li canto dolceta cançó.

Cada gronxada et daré una abraçada,

Cada abraçada, un beset amorós.

Mes rosses trenes seran tes cadenes,

Niu i alcoveta, les ales del cor.

No ploris, no, manyanet de la mare,

No ploris, no, que jo canto d'amor

Mossèn Cinto Verdaguer

(Dibuix de Ramon Casas)

Sin violencia todo se puede hablar

Es curiós que cap dels periodistes ni tertulians de la SER faci referència a la frase Sin violencia todo se puede hablar que tant repetien quan ETA matava a tort i a dret.

Las rarezas de los catalanes

A JOSEP PAMIES BLOG hi ha un text en to humirístic d'Oriol Avila Montesó encapçalat per aquesta foto. M'ha fer gràcia.

Mandela. La santedat existeix

10è aniversari

El 2 de desembre del 2003 (fa deu anys!) vaig estrenar el blog BARCELONETES amb aquest dibuix, il·lusionada, però tremolant d'inseguretat. Dec l'empenta al meu fill, que va aconseguir encuriosir-me primer i animar-me després.
Amb els anys, BARCELONETES s'ha convertit per a mi en un canal d'expressió, una sala d'exposicions, un arxivador de textos i dibuixos, una joguina, un aparador i un entreteniment. Les 700 entrades m'han entrenat a escriure, m'han fet conèixer les eines de tractament informàtic de dibuixos, han alimentat el meu punt d'exhibicionisme, m'han esperonat l'orgull, m'han divertit i m'han acostumat a autoexigir-me i a la vegada a ficar la pota sense conseqüències. També m'han proporcionat sorpreses quan he sabut que aquest o aquell hi entrava.
Aquí,el primer post del blog
Aquí, algunes reflexions en el quart aniversari
Aquí, les del vuitè aniversari

Grups preparant-se per jugar a cartes al Passeig Lluís Companys

Mòbil a tot arreu

Intentant dibuixar persones al Passeig Lluís Companys. Demà, un altre dibuix. Per cert, al centre del passeig, just davant del parc de la Ciutadella, hi ha a terra un plànol de la Barcelona dintre muralles del 1714, amb els carrers i places oberts posteriorment marcats en taronja. És molt interessant.

La web fotogràfica de Josep Vilallonga

 

Inauguració de la web fotogràfica de Josep Vilallonga.  

En aquest enllaç podreu veure moltes de les seves magnífiques fotos: Persones, Barcelona, Girona, Cassà de la Selva, Miscel.lània...

Aquí sobre, pesca a Barcelona, i a sota cementiri prop de Cassà.

 

Patis interiors de l'Eixample

Ken Loach: El espíritu del 45

Interessant documental sobre les conquestes socials al Regne Unit a partir de l'acabament de la II Guerra Mundial, i les privatitzacions de l'era Tatcher. A Barcelona, el fan al Verdi Park.

Tots a la manifestació per protegir l'educació

Cinquanta anys de la mort d'Edith Piaf

El Rec Comtal i comprar verdura als últims horts de Barcelona

FA vuit dies vaig assistir a un itinerari organitzat pel Museu d'Història de Barcelona. Es tractava de resseguir el Rec Comtal des de Montcada fins a la Trinitat Vella i entendre els diferents plans hidràulics: el medieval, el del segle XVIII i el del segle XIX. Molt interessant. I guiat per una geògrafa entesa i apassionada en la matèria.

Jo no havia trepitjat mai el barri de Vallbona (Districte de Nou Barris), tancat entre autopistes. Ni havia vist el seu petit parc per on passa el Rec. Ni sabia de l'existència de l'àmplia zona d'horts anomenada La Ponderosa que pertany a aquest barri, ni sabia que els horts són regats amb l'aigua del Rec, ni que cada dia de 9h a 14h, diumenges inclosos, a l'entrada dels horts venen la verdura que cultiven. Vegeu aquí sota una foto de La Ponderosa, amb blocs de pisos de Santa Coloma al fons.

Una dona de Sant Andreu que venia de comprar-ne, ens informa, entusiasta:
-Tenen tot el que és de l'època, i sense passar per càmeres!
-I els preus?
-Vejam, barats no ho són. Però és verdura regada per l'aigua del Rec Comtal!
(Un dia d'aquest hi aniré a comprar-ne).

I acabo amb la tercera fotografia de les que va fer Carme Cases; una última foto insòlita: en un dels horts marginals, força més enllà dels de La Ponderosa, hi ha unes fustes i resulta que es tracta de... un pont llevadís!! per creuar el rec i poder arribar a l'hort. A la foto el pont està aixecat.

Exposició de fotografia Rafael Sanz Lobato a la Academia de bellas Artes de San Fernando. Madrid

(Acabo les notes de la Granja Madrid de l'altra setmana)
Tornant de La Granja per Madrid vaig poder veure l'exposició de fotografia de Rafael Sanz Lobato a la Academia de Bellas Artes de San Fernando. No coneixia el fotògraf i em van agradar totes les fotos i algunes em van emocionar.

Per exemple... un nou país amb... o sense...

Continuo amb un exemple, tot i que sé que corro el risc de semblar ingènua. Però vull ser concreta.

Durant els nombrosos anys de Govern convergent es va muntar a Catalunya un sistema funcionarial megahispànic, el més hispànic que es va poder, amb tots els vicis hispànics haguts i per haver, que ja criticava Larra a l'article "Vuelva Vd. mañana" (sí, d'acord, exagero una mica). Quan anys després van manar els socialistes la cosa va continuar igual.

Ja sé que els funcionaris fan (fem) falta, que l'educació, la sanitat, la policia i tantíssims serveis i institucions necessiten funcionaris. Però moltíssima gent que coneix la qüestió des de dins, o des de la vora,sap com s'ha fet d'intocable el sistema, com s'ha anat retroalimentant i recargolant. Fins a límits que a vegades fa riure (si és que un no té ganes de plorar).

Quan van començar les retallades econòmiques a Educació (el meu sector), l'augment de les ratio i l'augment de les hores de feina, vaig pensar que podia ser un bon moment de dir: "Doncs a canvi desburocratitzem molts assumptes que carreguen el professorat de feina inútil (només els qui hi estan -o hi hem estat- ficats sabem fins a quin punt es redacten papers inútils i llarguets que no es llegeix ni es llegirà absolutament mai ningú). Guanyarem temps i racionalitat".

Però què va! Estem ja absolutament espanyolitzats i "marketitzats" per les polítiques de programació, d'avaluació, de reglamentació, de qualitat... que formen una espiral que s'eleva fins a l'infinit (aquí no exagero). És tan freqüent veure com es perd el nord, com s'oblida l'objectiu principal de la feina d'un mestre, com es deixa de tocar de peus a terra i com entrem en una pel.lícula de ciència ficció que, a més de ser absurda, angoixa el personal... Fins a nivells preocupants.

A vegades he pensat que si la ciutadania conegués de la vora alguns d'aquests tinglados demencials que he viscut... correria a desapuntar-se de... l'Estat.

Abans es deia (ara ja no tant) que el català era treballador, assenyat, racional, que sabia solucionar problemes i altres floretes per l'estil. Seria magnífic que aquest nou país que es reivindica fes una aposta per aquests valors. Ah, i no vull deixar a ningú sense feina, entenguem-nos bé, ni eliminar funcionaris. Demano que en la funció pública tornem a, o instaurem, un valor imprescindible: tocar de peus a terra. (Ja sé que tot plegat no sona gens polític, però podeu estar ben segurs que ho és).

Per un altre dia un tema encara més espinós: l'ensenyament comprensiu o estudiar totes les criatures juntes fins als 16 anys.

FER UN PAÍS

M'ha agradat anar a l'altra punta de Catalunya a participar a la Via Catalana. M'ha agradat molt.

Si això ha d'anar endavant, voldria que servís de revulsiu per trencar la inèrcia actual, la passivitat i el desencís, i crear una cosa nova que fes goig. El que pasa és que les coses noves que fan goig en general es comencen a fer abans que te'n donin el permís o els mitjans. Es comencen a fer perquè n'hi ha molta necessitat, se'n tenen ganes, hi ha idees i empenta. I ara tot això jo no ho veig clar. Veig molt d'entusiasme general, però el contingut difús.

Com volen uns i altres que sigui aquest país? 

Deixeu-me donar un exemple perquè s'entengui el que vull dir. És un exemple de fa anys, perquè tinc anys, tot i que em sabria greu que algú pensés: "Explica batalletes".
Som al 1976 o 1977. Una amiga meva aprova unes oposicions i li donen una plaça de professora en un institut nou d'una ciutat de l'àrea metropolitana barcelonina. És un institut tan nou que encara no existeix, és a dir no té ubicació, no té local. M'explicava com recorria dins d'un 4L, amb tres altres professors nous, la ciutat de l'àrea metropolitana barcelonina amunt i avall. Es paraven a les grans construccions que semblaven en desús, magatzems, naus industrials o locals parroquials. Buscaven un local provisional per al nou institut del qual eren professors, per poder-hi encabir els alumnes i começar les classes quan abans millor. Tenien ganes de fer un ensenyament públic diferent, encara que no hi havia els mitjans.


Jo ara trobo a faltar una guspira, inspiració, idees del contingut.  No pot ser que ara només hi hagi el desig de tenir un país que disposi d'uns quants diners més. Diners per fer diferent què? Atenció: aquí hi ha tants corruptes com a Espanya que poden volatilitzar els diners en un tres i no res.
S'hauria d'aconseguir omplir de contingut aquest projecte. Visualitzar un canvi en aspectes importants. Llançar a la palestra idees de canvi concretes.
Jo ara encara no veig clar el que tindria de bo aquest nou país.

La Granja de San Ildefonso. Els jardins

Els jardins del Palau Reial són magnífics. Són molts extensos, tenen arbres antics i grans, hi ha zones més ajardinades, zones més boscoses, fins i tot hi ha un laberint.

La Granja de San Ildefonso (Segovia). Més sobre la Fàbrica de Cristales

Una de les sales de la Fábrica de Cristales exposa multitud de botelles i garrafes comunes. Algunes de les visions són un homenatge al pintor Morandi. Mireu les imatges del seus olis.

La Granja de San Ildefonso (Segovia). La Fàbrica de Cristales

A La Granja he visitat la Real Fábrica de Cristales. És una instal.lació molt interessant tant pel que fa a les peces històriques que conserva, les demostracions de producció de vidre artesanal, les exposicions de vidres contemporanis, el procés de fabricació...
Avui el dibuix de l'estàtua de Carles III, rei sota la influència del qual la Fábrica de Cristales va tenir gran desenvolupament. És una estàtua moderna, gairebé caricaturesca, molt bonica, que es troba a la sala de la cúpula central.

A La Granja de San Ildefonso (Segovia)

He estat tres dies a La Granja de San Ildefonso, a la província de Segòvia, a la banda nord de la Sierra. L'element més destacable del poble és el Palau Reial, començat a construir pel primer rei borbó, Felip V. Es va convertir en la residència d'estiu de la monarquia. Darrera el palau hi ha uns jardins extensíssims amb unes arbredes magnífiques.

"NO TENEMOS WI-FI"

Rebut per internet...

Camí de Santiago 63. La llibertat

Ja s'ha acabat i em sap greu que ja s'hagi acabat.

Anar sol i caminar, parlar, menjar i dormir en aquelles habitacions tan grans amb desconeguts té un punt que no havia imaginat mai i que he descobert en la pràctica. Et fa ser immensament lliure. No et sents jutjat ni analitzat per ulls coneguts l'avaluació dels quals et pugui importar. És com si la teva personalitat flotés, hagués perdut pes, hagués deixat anar tot el llast. Jo m'he sentit lliure i feliç. I amb temps i espai per deixar anar el pensament i que aflorin emocions i sentiments.
Ara, una mica de  descans de Barcelonetes i de Facebook.