ALEMANYA 2. Sobre la historia natural de la destrución. W.G. Sebald

(Continuació de Alemanya 1)
Del 1942 al 1945 moltes ciutats alemanyes van ser bombardejades sistemàticament.
El llibre de W.G. SEBALD, Sobre la història natural de la destrucción, Anagrama 2003, és un estudi sobre l'escassa repercussió que va tenir en la literatura alemanya la destrucció d'aquestes ciutats.
El que m'ha impressionat és justament el relat d'aquesta destrucció.
Hem vist fotos i postals de les ruïnes de Dresde, de Munich, d'Hamburg... Tot munts de runa i uns caminets en el que havien estat carrers. A vegades van acompanyades d'altres fotos dels mateixos llocs ja reconstruïts. Però de l'horror i del sofriment de la gent que entomava les bombes se n'ha parlat menys.
Unes quantes dades:
La Royal Air Force estableix un pla de bombardejos que es posa en pràctica a partir del febrer del 1942 "per destruir la moral de la població civil enemiga i en particular la dels obrers". Més endavant el pla troba reticències al si de la societat anglesa, perquè a la primavera del 44, tot i els atacs, la moral de la població civil està aparentment intacta i la producció industrial ha estat afectada només marginalment. I les crítiques s'alcen també per les pròpies baixes entre els membres de les tripulacions dels bombardejos aeris, altíssimes. De cada 10 membres en moren 6. No obstant això, les bombes van continuar caient fins al final de la guerra.
Agafem el cas d'Hamburg.
A mig estiu del 43, els avions britànics amb el suport de l'Octava Flota Aèria dels E.U.A. duen a terme un atac sistemàtic sobre la ciutat que té com a objectiu reduir la ciutat a cendres de la manera més completa possible. El 28 de juliol a la una de la matinada cauen deu tones de bombes explosives i incendiàries sobre Hamburg. El mètode, ja experimentat en altres atacs, era llençar primer bombes explosives que arrancaven portes i finestres dels seus marcs, després es tiraven bombes incendiàries lleugeres que incendiaven els teulats, i a continuació venien les bombes incendiàries més pesades que penetraven fins a les plantes inferiors. En pocs minuts els grans incendis creats es van escampar, es van unir i una gran part de la ciutat es va convertir en un mar de flames. Sembla que el foc va arribar a dos mil metres d'alçada i que va atraure amb tanta potència l'oxigen que els corrents d'aire van agafar una força d'huracà. La descripció de W.G. Sebald és dantesca:
(...) las llamas se levantaban a la altura de las casas, recorrían las calles como una inundación, a una velocidad de más de 150 kilómetros por hora, y daban vueltas como apisonadoras de fuego (...) En algunos canales el agua ardía. En los vagones del tranvía se fundieron los cristales de las ventanas y las existencias de azucar hirvieron en los sótanos de las panaderías. Los que huían de sus refugios subterráneos se hundían con grotescas contorsiones en el asfalto fundido del que brotaban gruesas burbujas. Nadie sabe realmente cuántos perdieron la vida aquella noche ni cuántos se volvieron locos antes de que la muerte los alcanzara.
No continuo citant. Les imatges de morts i l'èxode dels supervivents desorientats i embogits són esgarrifoses.
Reconeix l'autor que Hitler hauria fet el mateix sobre Londres si hagués pogut, però ara aquí no vull fer valoracions sobre estratègies polítiques ni militars. Ni sobre l'holocaust. M'impressiona el silenci lligat al mal, el silenci sobre el mal.
Assenyala W.G. Sebald que la gran majoria d'alemanys van guardar com un secret familiar vergonyós els records terribles d'aquesta destrucció, records protegits per una mena de tabú que no permetia que el secret fos confessat ni a un mateix.
Sebald imagina la fúria de la reconstrucció i el miracle alemany poant força psíquica d'aquest gran secret compartit: que tots sabien que estaven reconstruint el país amb milers de cadàvers sepultats a la runa, que tots sabien que estaven creant un nou Estat amb cadàvers en els fonaments, cadàvers dels quals no s'havia de parlar.
M'ha costat molt escriure aquesta nota.
Volia fer-ho després de parlar de Una mujer en Berlín, perquè el tema en el fons és el mateix, i abans de publicar noves notes sobre alguns monuments de Berlín.
(Proper post: Alemanya 3. El monument a l'Holocaust)

Doris Lessing

(La caricatura que encapçala aquest post està treta d'aquí)

M'alegro profundament del Premi Nobel a la Doris Lessing, perquè és un personatge que em cau molt bé.
El que més m'ha agradat del que he llegit de la Doris Lessing (que tampoc no és gaire) és el més autobiogràfic: "En busca del inglés", "Dintre meu", "Passejant per l'ombra", "Risa africana"... Com si el que més m'impressionés fos la seva pròpia vida, la manera de mirar i de narrar...
Un dia a Londres, passejant vora el Tàmesi a les 8 del matí a l'alçada de Chiswick, passaven de tant en tant uns personatges que em van fer pensar que si l'anglès veritable que la D.Lessing buscava a Londres acabada de desembarcar de l'Àfrica, que si aquest anglès-anglès existia, havia de ser un d'aquells passejants matiners. "En busca del inglés", em va fer gràcia que un títol tan bo em vingués al cap en aquell moment i que m'evoqués l'humor i les sensacions del llibre.
Conservo molts flaixos de la meva vida quotidiana en què davant d'algun fet he pensat en algun fragment de la Doris Lessing, prova que la seva manera d'escriure m'ha fet entrar molt endins idees i sensacions. A continuació un exemple dels més banals:
Em discuteixo amb el dentista per tot això dels implantaments de dents i li dic que tampoc no fa falta fer tractaments tan agressius, que portar pròtesis no deu ser tan terrible:
-Els anglesos que marxaven de colons a l'Àfrica, encara que només tinguessin trenta anys, es veu que es feien arrancar totes les dents i encarregaven una dentadura postissa abans d'embarcar -li dic.
-I ara! No pot ser.
-Ho explica la Doris Lessing a les seves memòries.
-Aquests anglesos... Segur que els sicilians que anaven a Nova York no se'n feien arrencar cap.
(...tinc al cap altres flaixos més subtils... Per a una propera ocasió.)

ALEMANYA 1

Una mujer en Berlín. Anònim. Ed.Anagrama, 2005
Una dona de trenta i tants anys comença un diari el 20 d'abril del 1945, des de dins d'un refugi subterrani a Berlín. Afora cauen bombes i es viuen els últims dies del règim nazi. El text acaba el 15 de juliol del 1945 quan la ciutat comença a reorganitzar-se sota l'ocupació soviètica.
Són tres mesos de vida quotidiana relatats minuciosament des d'un punt de vista estrictament personal, el de l'autora, una dona intel.ligent, cultivada, curiosa, pragmàtica.
La lectura no es fa impunement.
Sembla que Alemanya, el 1945, va ser el cas més massiu i sistemàtic de violacions de dones que mai hagi ocorregut en cap guerra. Si no és el més, sí va ser en tot cas massiu i sistemàtic. Aquest és un dels aspectes que es narren en aquest diari, amb un to que no és ni melodramàtic ni autocompassiu. Potser és el relatiu distanciament amb què s'expliquen els fets el que porta a una reflexió més fonda.
L'autora no va voler mai que es conegués el seu nom i és significatiu que el diari es publiqués per primer cop en anglès als Estats Units el 1954 i que no aparegués fins al 1959 en alemany editat, però, per una editorial suïssa. Es veu que la crítica gairebé va ignorar el llibre i el poc cas que li va fer li va ser desfavorable, acusant la diarista de "desvergonyida i immoral". No es podia criticar l'exèrcit alliberador. No va ser fins al 2003 que es va tornar a editar en alemany a instàncies de Hans Magnus Enzensberger.
Una catalana jove, que havia estat una temporada força llarga a Alemanya a començament dels anys 80, m'explicava un dia que les dones alemanyes grans li queien molt bé. "En el fons són molt obertes" em deia, "totes se n'han anat al llit amb algun soldat americà per obtenir-ne algun benefici i poder mantenir el fill, el pare, el germà o el marit que havien tornat moralment desfets de la guerra, és com si sabessin de veritat de què va la vida".
Llegint "Una mujer en Berlín" m'ha tornat a venir al cap aquest comentari, perquè en aquest diari de post-guerra surt justament aquest aspecte: els homes alemanys, derrotats, miren cap a una altra banda mentre les seves dones són violades.
L'autora no parla de l'exèrcit americà, sinó del soviètic, coneix una mica de rus i pot comunicar amb els soldats. La seva curiositat la porta a fixar-se en detalls i aspectes concrets, com si volgués trobar els individus, més enllà del comportament general de la tropa.
En aquesta dona anònima hi ha una fortalesa especial, segurament per la superioritat moral que sent respecte d'aquests soldats ocupants. De la mateixa manera, quan es refereix a les dones del seu voltant que són violades, fa matisos i explica reaccions diverses. La que es torna boja, la que es queda embarassada, les que recorren a l'humor negre. No es lamenta. És el relat d'algú que busca la veritat, la veritat del mal, mirant-lo als ulls, que vol entendre.
M'ha fet pensar en el Primo Levi que volia que el seu llibre "Els caiguts i els salvats" es publiqués a Alemanya i esperava cartes d'alemanys que li donessin les explicacions que buscava.
El dia que ve: Alemanya 2 - La historia natural de la destrucción de W.G.Sebald

ALTAÏR, exposició del quaderns de viatges de Joaquin González Dorao

El Fòrum ALTAÏR organitza durant aquest mes de setembre una exposició sobre el quadern de viatge a Etiòpia de Joaquín González Dorao.
(Horari de l'exposició: de dilluns a dissabte de 10 a 14 h. i de 16:30 a 20:30 h. Entrada lliure
telf.: 93.342.71.70 - fax : 93.342.71.78
Gran Via, 616 - Barcelona 08007)
Entrada lliure
telf.: 93.342.71.70 - fax : 93.342.71.78
Gran Via, 616 - Barcelona 08007)
Poso un parell de les seves pàgines agafades de la seva web, molt recomanable, on he vist que ofreix a la venda reproduccions facsímils dels seus quaderns (és il.lustrador professional).

Les places

(Continuació de El Musée du Désert i fi de la sèrie)
Acabo l'itinerari que ha començat a Vichy, amb un dibuix d'un ball una nit d'estiu a la plaça major d'Anduze, just davant les columnes del temple. Ballen els locals i el que abans se'n deia estiuejants, també ballen les criatures just a sota la tarima on hi ha l'orquestra. Tot és molt "bon enfant".

El Musée du Désert

(Continuació de les Cévennes Protestants
(Imatges extretes del tríptic promocional del Musée du Désert)

Prop d'Anduze hi ha un mas anomenat Mas Soubeyran on han instal.lat el Musée du Désert que és un museu sobre la guerra dels Camisards, la repressió subsegüent i el protestantisme a la zona. Hi ha molta documentació i objectes curiosos com aquesta bota-trona-de-predicació desplegable, que era transportada en un carro i que passava desapercebuda si hi havia un escorcoll dels dragons del rei.

El més interessant és el lloc, aquest Mas que són tres cases en un paratge recollit en un plec de la muntanya.
Un incís sobre el mot desert aplicat al recolliment religiós, i que dóna nom a aquest museu. Que s'anomeni desert no és perquè es tracti d'un desert-desert on un sant hi va a fer dejuni, sinó perquè es considera que és un lloc recollit, sovint amagat dels llocs més fressats, i que permet l'aïllament, la penitència i la meditació. M'ho van explicar un dia fent referència al desert de Sarrià a Barcelona, i també a la forma dels claustres dels monestirs que recreen aquest aïllament.
(Continua a: Les places dels pobles)

Les Cévennes protestants

(Continuació de Les Cévennes, Stevenson i Modestine)
Vaig tenir notícia per primer cop de l'existència de les muntanyes de les Cévennes
veient una pel.lícula francesa dels anys setanta: Les camisards. Relatava la lluita durant els primers anys del segle XVIII entre els protestants locals i els dragons del rei.
A França les lluites de religió van ser sagnants. Ho vam mencionar aquí.
Al segle XVI les tensions entre catòlics i reformats va ser brutals, amb alguns moments que han fet història, han fet literatura i fins i tot cinema, com la nit de St Barthélémy (1572). Victor Hugo va escriure La reine Margot sobre el matrimoni de conveniència entre la germana del rei Marguerite de Valois i Enric de Navarra, el de "París bé val una missa".
L'Edicte de Nantes, signat el 1598 per Enric de Navarra, ara Enric IV de França, suposa una treva en aquests enfrontaments. Es van discutir amb bel.ligerància els articles un a un i finalment es va acordar llibertat de culte a la majoria de llocs on el protestantisme estava fortament instal.lat, tot i que a certes ciutats, com París, Rouen o Dijon, va continuar prohibit, però en altres bandes va ser a la inversa: a La Rochelle, Montauban o Montpellier els catòlics no podien anar a l'església perquè o bé estava destruïda o es trobaven la porta barrada per un piquet de protestants.
Seixanta anys després Lluís XIV impulsa a tot el territori una política de conversió al catolicisme. Un dels trucos eren les "dragonnades" consistents a obligar a les famílies protestants a hostatjar un "dragó", membre d'un cos militar. La família ha de pagar la despesa del "dragó" i suportar-ne la pressió. Hi ha conversions en massa i Lluís XIV el 1685 revoca l'Edicte de Nantes. La revocació comporta l'exili de molts reformats i la resistència d'altres.
Un dels llocs famós per la seva resistència va ser justament aquesta zona de les Cévennes, on van anar a refugiar-se predicadors protestants i s'hi celebraven assemblees de creients. La repressió, que volia dir presó, galeres o deportacions a la llunyana Amèrica, es va acarnissar sobre les Cévennes.
Els que van participar en la lluita contra els dragons del Rei van ser anomenats Camisards i la guerra oberta entre uns i altres que va tenir lloc aproximadament entre el 1702 i el 1715 s'anomena la guerra dels Camisards.
La guerra dels Camisards va ser una guerra amb profetes i homilíes inflamades, assassinats i represàlies, aplecs i prèdiques al mig del camp, camisards vivint amagats en coves, emboscades, repressió, sang i fetge.
Van passar els anys.
L'Stevenson sembla que en el seu periple amb Modestine va trobar que la convivència entre catòlics i protestants era pacífica, però va deixar anotat que vivien completament separarts.
Avui, les Cévennes són encara, com altres llocs del centre-sud de França, enclaus protestants. A una de les notes de les Barcelonetes sobre l'informe Stassi a propòsit de la llei del vel a l'escola, citàvem una anècdota moderna referida al protestantisme de la zona:
M'explicava una funcionària francesa ja retirada, la senyora Maguy Aucher, que cap al 1960 havia estat nomenada directora d'un centre sanitari en un poble a la regió de les Cévennes, i que a la seva arribada els notables del lloc l'havien convocada i li havien preguntat de quina religió era. Els havia replicat, en to tallant, que creia que no havia de contestar la pregunta perquè "som en una República". Encara ara estava orgullosa d'haver defensat la laïcitat quaranta anys enrera. Incomprensible a altres latituds.
Ens allotgem a Anduze, una de les localitats més importants de la regió, en una casa particular. La mestressa ens diu que ella és catòlica i que treballa de secretària en una escola protestant. "Ara ja no hi ha barreres" ens diu.
A la plaça del poble hi ha un edifici de pedra clara, d'una absoluta austeritat. És, diuen, el major temple de l'Església reformada de França.
(Podeu clicar per ampliar el dibuix. Hi guanya)

Les Cévennes, Stevenson i Modestine

(Continuació de El turisme de riu)
L'any 1879 l'escriptor Robert Louis Stevenson va fer un viatge històric en burro, de 12 dies de durada, per les Cévennes. El burret es deia Modestine i el viatge va acabar retratat en un text que va ser una de les seves primeres publicacions: Travels with a donkey in the Cevennes.
Ara les oficines de turisme de les Cévennes editen aquest logo rememorant el periple d'Stevenson.

Stevenson era escocès i protestant, i en el seu text fa referència a l'arrelament del l'església reformada en aquesta regió francesa. Serà el tema del proper post: Les Cévennes protestants.
( Aquí el retrat de R.L.Stevenson de la galeria de retrats d'Edinburgh aparegut a les Barcelonetes)

El turisme de riu

(Continuació de Les co

Florac és a la Lozère, a la regió del Languedoc Roussillon.
Això ja no és una ciutat, sinó un poble gran, situat a l'extrem nord de les Cévennes.
Allà al costat, el riu Tarnon té uns gorgs on es banya una quanta gent.
El turisme de riu és familiar i domèstic.
(Continua a Les Cévennes, Stevenson i Modestine)
ves-santuari femenines)

Descans

Fins d'aquí una setmana. Me'n vaig a Berlín.

Coves-santuari femenines

(Continuació de La druidessa Severa Tertionicna)

Les Gorges du Tarn serien un paratge misteriós, si no fos que està ple de turistes que circulen amunt i avall. De totes maneres si ens agafa una tempesta allà al mig amb llamps i trons, desapareixen els estiuejants i reapareix el misteri (i el perill) primigeni.

Sortint per una de les carreteretes que duen a l'altra banda del riu Tarn, hi ha un poblet, St Chély-du-Tarn, que té una d'aquestes coves-santuaris, normalment dedicades a una santa o a una mare de Déu.
Aquesta gruta té a dins una església romànica diminuta amb una imatge moderna d'una mare de Déu que es diu Notre Dame du Cénaret o de la Cénarette.

Els estudiosos dels fets religiosos donen a aquests indrets una sèrie de significats i relacions: la cova, el sexe femení i la matriu, els antics cultes a la fertilitat i a la terra, les deesses preindoeuropees, les precristianes, les santes i les Mares de Déu cristianes...
El tinglado muntat entorn de Lourdes comença justament en una cova i el mot Lur en basc significa terra.

Un dia tornarem a parlar a les Barcelonetes del que va començar amb un comentari entorn de l'arqueòloga prehistoriadora Marija Gimbutas.

(Continua a El turisme de riu)

La druidessa Severa Tertionicna

(Continuació de Estàtues-menhirs a Rodez)
Continuem Cap al midi. Millau és una d'aquestes ciutats mitjanes tan agradables. A la sortida de la ciutat val la pena veure des d'un mirador preparat a l'efecte el viaducte de Millau, una obra d'enginyeria que fa impressió.
A l'altra banda del pont comença el Larzac, una meseta gran i seca amb pobles sortits com d'una altra època i vestigis dels Templers.
Com que a Issoire i a Rodez ens hem parat davant elements una mica esotèrics, aquí vull assenyalar la troballa arqueològica de l'Hospitalet-du-Larzac: es tracta d'unes làmines de plom amb escriptura de l'època dels gals (escriptura gal.la?), datades del segle Ier d.C i trobades al costat de modestes ofrenes funeràries. Es el text més llarg trobat en aquest tipus d'escriptura. La transcripció i traducció indica ques es tracta d'una carta dirigida a la druidessa-bruixa o druidessa-maga Severa Tertionicna, per demanar-li que modifiqui maleficis llençats contra la fertilitat d'algunes dones del veïnatge...

(Continua a Coves-santuari femenines)

Rodez. Les estàtues menhirs

(Continuació de Símbols francmaçons a Issoire)
Continuem al Massís Central. Rodez, capital de l'Aveyron, on per cert fa poc han detingut membres de ETA, és una ciutat molt bonica.
Al Museu Fenaille hi ha una planta dedicada a unes estàtues menhirs trobades a la zona, d'un tipus que no havia vist mai. Representen 17 figures humanes, tant masculines com femenines, aproximadament de 1'20m. d'alçada. Estan datades entre el 3.300 i el 2.200 a.C. Al museu hi ha un mapa europeu de les zones on s'han trobat estàtues-menhirs semblants: Còrsega, Sardenya, Ligúria, Portugal, Bretanya, Crimea...
La més coneguda és una figura femenina en força bon estat de conservació (d'altres estan molt desgastades) anomenada la Dame de St.Sernin, pel lloc on es va trobar.

El nom d'estàtues-menhirs és degut a l'aspecte de pedres palplantades a la terra, i també a l'època en què estan datades, on hi ha a Europa una cultura que s'expressa amb grans pedres. A les Barcelonetes hi ha uns quants posts que parlen dels megàlits a Escòcia, Megàlits a l'Argyl.Achnabrech; de la seva relació amb els de l'Empordà,
Kilmartin. Templewood, i el Cementiri dels Moros; i un altre fet a la sortida del Museu Escocès d'Edimburgh, De les idees que sorgeixen mirant pedres antigues
Aquí sota una foto d'un grup d'estàtues-menhirs de la zona de Lunigiana (prop de la Spezia, Ligúria), datades del final del neolític, començament de l'edat del ferro.

(Continua a La druidessa Severa Tertionicna)

Issoire, símbols francmaçons

(Continuació de Els volcans de l'Auvergne)

Tot el Massif Central és ple d'esglésies d'un romànic molt característic. Aquí sobre, una de les més impressionants, l'església de St.Austremoine a Issoire, amb rajoles formant dibuixos geomètrics.

A dins l'església la sensació és curiosa perquè columnes i capitells estan pintats, i alguns capitells, francament molt pintats.
La pintura a les columnes ja són figues d'un altre paner. El fons és vermellós, un vermell fosc que deu haver estat molt viu. Hi ha un grup important de columnes decorades amb un símbol geomètric repetit al voltant i de dalt a baix de les columnes. Una senyora que fa funcions de sagristana (potser ho és) diu que un visitant que hi entén més que ella (fa cara de gata maula) li ha dit que són símbols maçònics. Jo hi entenc menys que la sagristana, però és la primera idea que m'ha vingut al cap. De totes maneres, buscant per la xarxa només he trobat una referència: diu que la policromia de capitells i columnes va ser restaurada al segle XIX, s'estenen una mica amb imatges sagrades d'alguns capitells, però ni mu d'aquests triangles i compassos. Fins i tot cap de les fotos que es troben per la xarxa reprodueix les columnes que tenen aquests símbols.

M'ha fet pensar en el nimbe misteriós que envolta la maçoneria. Vaig haver d'anar a fer una consulta a la Biblioteca Arús, al cap davall del Passeig de St. Joan, i només l'escala i l'entrada ja fan somiar.
(Continua a Les estàtues menhirs de Rodez)

Els volcans de l'Auvergne

(Continuació de Le Mont-Dore)
Clermont Ferrand és la capital del departament del Puy-de-Dôme, i al bell mig del casc antic hi ha una catedral gòtica imponent i completament negra. Està construïda amb pedra volcànica.
Tota la zona és plena d'antics volcans apagats, els volcans de l'Auvergne.
Alguns d'aquests vells volcans tenen llacs als cràters, com per exemple el llac Pavin. És un lloc molt bonic, amb una fageda frondosa per on es pot passejar fent el tomb al llac i recollir maduixetes.

Hi ha un rètol que diu que està prohibit banyar-s'hi. Segons un habitant de per allà totes les comunes franceses posen rètols com aquest a llacs i rius i així s'estalvien haver-hi de plantar un socorrista.
Un dels pics més alts de la zona és justament el Puy-de-Dôme, que té al cim una estació no sé si meteorològica o de telecomunicacions, i just al costat les ruïnes d'un temple romà dedicat a Mercuri, construït sembla ser sobre un temple gal anterior. Els romans aprofitaven llocs sagrats, cultes i el que es presentés per davant. Al Musée Bargoin, a Clermont-Ferrand, hi ha un fotimer de braços i cames de fusta, exvots trobats a la Source des Roches, a Chamalières, del segle I d.C. En concret en van trobar 10.000 (comptant els sencers i els trencats) i al Museu els tenen posats d'una manera que sembla una instal.lació d'un escultor modern.
Prop de Clermont hi ha la plana on va tenir lloc la famosa batalla de Gergovie: els gals amb Vircengétorix al cap davant van guanyar als romans el 52 a.C. (hi ha un vellet als Asterix que de tant en tant diu "Jo hi era a Gergovie!!"))
En una esplanada del Puy-de-Dôme que acaba en un altíssim espadat, hi ha gent esperant de llençar-se amb parapente. El paracaiguda, estès a terra, l'estan inflant amb un gas especial que li llencen amb una mena de bombona, el parapentista està dret i immòbil, amb arnesos que el lliguen al paracaiguda, i va vestit com d'aviador de guerra. El posat és greu, com si estigués esperant la mort. Nosaltres som a la vora el precipici, i de cop i volta es posa a córrer, el paracaiguda s'alça una mica, ens passa pel costat i es llença al buit. Fa efecte.
La segona que s'ha llençat era una noia que duia un monitor. S'han posat tots dos a córrer igual que l'anterior, ens han passat pel costat i al moment que anava a perdre peu, la noia ha frenat i el monitor per darrera me li ha donat una empenta que déu n'hi dó i, apa, tots dos al buit.
(Continua a Issoire, símbols franc-maçons)

Le Mont-Dore

(Continuació de Vichy 8)
Vichy és al departament de l'Allier, que forma part de la regió de l'Auvergne. Un dels altres departaments de l'Auvergne és el Puy-de-Dôme on, al Massif du Sancy, es troba le Mont-Dore, un poble conegut també pel termalisme. Per arribar-hi es travessen uns paratges deserts, de muntanyes verdes i desgastades, que valen el viatge.
El principal establiment termal del Mont-Dore és un edifici immens d'estil neobizantí. Per dintre té aquí i allà alguna columna i algun capitell romà, aprofitats de construccions anteriors. L'aspecte és més aviat penós, a no sé que un s'ho prengui com si busqués localitzacions per a una pel.lícula del Visconti. Escrostonats per una banda, humitats per l'altra, parets amb l'enguixat bufat, i aquell pintat de ratlles fosques i clares que vol donar to al conjunt.
I el més espectacular: una sala immensa i lluminosa, que es pot mirar des de dalt abocat a una balaustrada, de sostre altíssim amb claraboies, que té rengleres de cadires davat de rengleres de marbres contra rengleres de rajoles de València blanques, on hi ha encastades rengleres d'aixetes, cada una amb un tub que sembla de butano d'abans de les normatives de seguretat.
Aquests tubs te'ls poses al nas i en surt el gas picant que s'ha extret de l'aigua termal. Sembla que inspiris bombolles de Fanta.
Aquí, com a Vichy, et situes a una altra època, i és com si veiessis senyors i senyores d'abans de la Primera Guerra Mundial asseguts en rengleres, amb aquells tubs marrons ara a un forat del nas, ara a un altre.

(Continua a Els volcans de l'Auvergne)

Vichy (8) L'arquitectura

(Continuació de Vichy 7)
I aquí sota un altre dibuix d'un edifici funcional dels anys 20 o 30, just davant de l'hotel on ens estem.

(Continua amb més termalisme a Le Mont-Dore)

Vichy (7) L'arquitectura

(Continuació de Vichy 6)

Aquests curistes d'èlit han deixat a Vichy edificis d'estils diversos com es pot veure en aquest link.
Aquí dalt un dibuix amb edifici i detalls art déco.
(Continua a Vichy 8)

Vichy (6) El termalisme

(Continuació de Vichy 5)

Vichy és la ciutat termal de més tradició a França, ara en franca decadència. Però les cures i els curistes d'èlit l'han dotada d'una arquitectura i d'uns parcs fantàstics. Al mig de la ciutat hi ha el Parc des Sources, amb una pèrgola allargassada (estil ferro Torre d'Eiffel) per passejar a cobert, un teatre d'Òpera, un centre públic "des sources" -amb aixetes de les diverses deus d'aigua que corren per allà sota-, una glorieta per músics a l'aire lliure, i sobretot uns arbres fenomenals. A la vora el riu, l'Allier, hi ha un altre parc, antic i cuidadíssim.

Hi ha un antic hotel, l'Auberge du Cheval blanc, que té una placa recordant que Madame de Sévigné hi va anar a fer cures pel seu reuma l'any 1676 . I també hi ha tres o quatre grans cases que recorden xalets alemanys i que va encarregar contruir Napoleó III per anar-hi a fer estades.

Els edificis termals estan una mica disfressats de palaus àrabs i tot plegat té un aire decimonònic que ja fa endevinar que, per molta reforma que hagin fet a dins i molts jacuzzis que hi hagin instal.lat, allò ja no ho tornaran a aixecar.
A França moltes cures termals estan pagades per la seguretat social, però es veu que ara es posa en dubte que siguin eficaces en molts casos i estan tancant l'aixeta.
(Continua a Vichy 7)

Vichy (5) Capital de la França col.laboracionsita

(Continuació de Vichy 4)

El Juny del 1940 l'exèrcit alemany envaeix França i el Govern francès es trasllada a Bordeaux a tota pressa. Hi ha disensió sobre el que cal fer: el general De Gaulle marxa a Anglaterra a fer una crida a la resistència; per la seva banda, el President mana formar Govern al Mariscal Pétain.
Pétain, que instal.la el nou Govern a Vichy, busca l'armistici amb els alemanys, el conclou, fa que l'Assemblea Nacional reunida a la sala d'Òpera de Vichy voti una llei que li atorga plens poders, i difon una nova divisa: Travail, Famille, Patrie (adéu a la Liberté, l'Égalité i la Fraternité).
França en dues meitats: la de nord, ocupada pels alemanys i sota la seva administració directa, i la del sud, sota l'administració d'un Govern francès que segueix cegament la política dels alemanys.
Si es toca el punt sensible de les deportacions, a la França "lliure" hi va haver deportacions.
Vichystes, col.laboracionistes, pétainistes... oposats als diversos grups que fan resistència activa a l'ocupant. Hi ha tots els colors, tots els matisos a cada camp, i enmig un arc amplíssims d'actituds i activitats.
Per acabar d'arrodonir un cert desconcert: el Mariscal Pétain era el militar heroi de la guerra del 14-18 i, a més, ara era un iaio de 84 anys.
El senyor del bar que ens ha dit que sense voler havia sentit la nostra conversa ens explica que Pétain va escollir Vichy per la seva proximitat a la línia de demarcació (al costat, a Moulins), per la gran quantitat d'hotels de què disposava la ciutat que permetria allotjar els ministeris i el cos diplomàtic, i també perquè a Vichy, en raó de les personalitats que hi anaven a fer cures, existia un sistema avançadíssim de telecomunicacions, equivalent en eficàcia al de París. Afegeix també que a Clermont Ferrand, la ciutat gran més pròxima, hi havia un proletariat molt organitzat i era millor evitar-la.
Després aquestes explicacions ens seran repetides per altra gent. N'hi ha alguns que, exculpant els "vichyssois", assenyalen que l'Alcalde de Vichy mai va fer signar al Pétain en el llibre d'honor de la ciutat...
També n'hi ha que els agrada desdramatitzar, i expliquen una mena d'acudit sobre la promiscuitat que es vivia en els hotels durant aquest període: "Van arribar els diplomàtics dels països que reconeixien el Govern de Vichy, cada ambaixada s'instal.lava en una habitació d'hotel, on tenia la seu la delegació i on vivia l'ambaixador amb la seva família. Hi havia històries, embolics i separacions. Es diu que els diplomàtics van arribar amb les seves famílies i van marxar amb la dels altres". En fi...

Hi ha una novel.la titulada Vichy 1940 de Fernando Schwartz que recrea l'ambient a la ciutat durant aquests anys. No és cap gran novel.la però la vaig trobar interessant després d'haver estat a Vichy.
A l'Òpera de Vichy hi ha una placa que honora els 80 parlamentaris que van oposar-se a donar plens poders a Pétain a la sessió de l'Assamblea reunida en aquest teatre.
A davant de l'Hotel du Parc, que és l'hotel on vivia Pétain i on tenia la seu el Govern, hi ha un monolit que vaig haver de llegir dues vegades per entendre si era un memorial pels jueus deportats o un homenatge a l'Església: feia menció de les deportacions de jueus que hi havia hagut a la França dita lliure i parlava també dels capellans i religiosos que havien fet obstrucció a aquestes deportacions. Després he vist que sembla que, en efecte, sectors de l'Església catòlica i de l'Església reformada van protegir ciutadans jueus i van evitar algunes deportacions.
La pel.lícula documental Le chagrin et la pitié de Marcel Ophuls, apareguda l'any 1971, és una crònica excel.lent de la vida a Clermont-Ferrand durant els anys 1940-1944. Té una durada de quatre hores i això ajuda també a fer-ne una pel.lícula gens superficial. Per primera vegada a França es tractaven aquests anys sense donar una visió oficialista que posava únicament l'accent en la resistència. Per primera vegada es mostrava una França real, molt més ambigua en la seva actitud cara a l'ocupant i en alguns caos francament col.laboracionista.
La pel.lícula va ser prohibida a la televisió durant deu anys, fins al 1981 quan va pujar l'esquerra al poder.
Queden molts fantasmes.
(Continuarà a Vichy 6)

William Hogarth al Caixafòrum

Molt recomanable per als que els agradin les coses sociològiques, l'exposició al Caixaforum, oberta fins cap a finals d'agost, amb gravats i olis de William Hogarth.
Aquí a sota dues imatges sobre el tema amorós Abans-Després. El posat d'ella en els Després és entendridor.

Vichy (4) A prop de gent que ve de lluny i de no tan lluny

(Continuació de Vichy 3 )
Entre tota aquesta gent del Cavilam, hi ha una brasilenya que dóna classes de francès en una escola d'un barri de favelas de Rio de Janeiro. Una altra brasilenya dóna classes de francès als nanos d'Amapà, prop de la frontera. Ens diu que són d'un medi humil, que tenen els pares emigrats a la Guaiana Francesa i que volen aprendre francès perquè està previst el reagrupament familiar i han d'anar-hi a viure aviat.
Una conversa amb un grup de professors madrilenys, que de tant en tant ens tiren alguna indirecta. Creuen que nosaltres cobrem més. Els dic que no ho sé, però que aquesta no és la veritable diferència. Insisteixo provocativament: "¿Queréis saber la verdadera diferencia entre vosotros y nosotros?" Es crispen una mica, s'esperen un discurs independentista i es posen en guàrdia. "Pues que vosotros trabajáis sólo por las mañanas y nosotros trabajamos también por las tardes". Se'ls talla la respiració, això no ho sabien. Acabem fent broma: "Si yo fuera Esperanza Aguirre, cada vez que os fuerais a quejar, os diría 'mirad que os voy a poner a trabajar por la tarde como los catalanes' ". Jo ric molt, ells no tant.
Hi ha dues alemanyes amb qui ens hem caigut bé. Les alemanyes tenen al voltant de cinquanta anys i donen classes a alguna Univesitat alemanya, formant futurs professos de francès. Són molt intel.lectuals i molt llegides. Una d'elles, simpatiquíssima i extrovertida, ens explica que amb això dels punts, ja li han tret el permís de conduir, per excés de velocitat, ens precisa. Tenen una ideologia d'europees d'esquerres, posició presa sobre la guerra civil espanyola, i tot en elles fa pensar en la generació de postguerra que ha rebut una formació de crítica al nazisme. Ens pregunten i estan més o menys assabentades de les qüestions nacionalistes espanyoles, de Catalunya, del País Basc, de les evidències, de les objeccions.
Totes dues li donen al vi negre i a les postres d'un sopar, en un petit restaurant, els surt molta xerrera. La més gran, que està casada amb un francès, ens parla d'un reportatge que la va impressionar: un home adult, fill d'una francesa i d'un soldat alemany, nascut doncs a la Francça ocupada, parlava amargament de la marginació que havia sofert de nen, per ser fill d'una "col.laboracionsita" que havia mantingut relacions amb un "boche". Més endavant, l'altra, la que ha perdut el permís de conduir, també fa referència a conseqüències de la guerra: ens explica que a casa seva eren originaris de la Selva de Bohèmia, que al 45 van ser expulsats per la nova Txecoslovàquia i van haver d'abandonar casa seva. El pensament se m'en va cap a la història dels Sudets que vaig sentir a Barcelona.
Després de cada una d'aquestes expansions, després de cada una d'aquestes confessions hi ha uns silencis densos. Floten males consciències i greuges.
(Quan acabi aquests posts sobre Vichy vull parlar del llibre "Una mujer en Berlín", que justament afegeix llenya a aquest foc.)
En aquest sopar hem parlat del govern de Vichy i un senyor gran d'una taula veïna que ja ha acabat de menjar, s'aixeca i s'acosta a la nostra. Ens diu que l'excusem, que sense voler ha sentit la conversa, i ens alliçona sobre Vichy: no és el mateix ser "vichyssois" que ser "vichyste" i no tots els habitants de Vichy eren partidaris de Pétain.
En aquesta estada a Vichy sentirem que entre la població també floten encara males consciències i greuges.
(Continuarà a Vichy (5): El Govern de la França "lliure" )

Vichy (3) A prop de gent que ve de molt lluny

Continuo amb Vichy.
Vaig tenir ocasió, a la sala on es podien fer servir ordinadors per a ús personal, de veure com els meus veïns escrivien mails i xatejaven en alfabets diversos i desconeguts. I em vaig quedar fascinada pels xinesos. M'havia preguntat a vegades com escrivien els xinesos a l'ordinador, ja que al teclat no hi poden cabre els 1000...? 5000...? ideogrames corrents de la llengua xinesa. Doncs bé, escriuen en alfabet llatí, que serveix per fer una transcripció fonètica de la seva llengua, i quan tenen escrita fonèticament una paraula, els surt a la pantalla una llista vertical de tots els ideogrames xinesos que responen a aquell so, i llavors amb el ratolí escullen l'ideograma que els interessa i automàticament desapareix a l'ordinador el mot escrit fonèticament en alfabet llatí i apareix l'ideograma escollit. Això ho feien a una velocitat vertiginosa.
Ens podem plantejar una altra qüestió, què té el seu què: com s'ordenen els ideogrames xinesos en un diccionari? Això no ho vaig veure directament, sinó que m'ho van explicar. Encara que sigui, doncs, de segona mà us en faig un resum, perquè ho vaig trobar apassionant (hi ha també dades i imatges extretes del llibre Tous les langages de l'Humanité, Michel Malherbe, Éditions Seghers, Paris 1983).
Comencem pel començament.
Els caràcters de l'escriptura xinesa són ideogrames, és a dir que cada caràcter correspon a una idea o paraula i no hi ha cap relació sistemàtica entre pronúncia i escriptura. Al llibre citat hi ha uns dibuixos que juguen a imaginar l'origen icònic dels caràcters:

De totes maneres, la similitud és peregrina. Aquí sota podem veure el joc aplicat al caràcter que significa home, però un alumne xinès em va donar una explicació molt més filosòfica d'aquest caràcter. Em va dir que el dibuix en realitat és un home recolzat a alguna banda, perquè un home no pot estar sol, un home sol no és res, s'ha de recolzar a alguna cosa o amb algú...

El nombre de caràcters és d'uns 30.000, però l'ús d'aquest nombre és per a erudits i coneixedors de la literatura antiga. Al final de la primària se n'han de conèixer un miler; al final de la secundària, 3.000; i al nivell universitari en corresponen 5.000 o 6.000.
Atenció, hi ha una sola escriptura xinesa, però unes quantes llengües xineses. És a dir que tots entenen i escriuen els mateixos caràcters, encara que els llegeixin i pronunciïn de manera diferent.
Hi ha uns caràcters elementals que es combinen amb altres i apareixen en nous caràcters. Alguns exemples:

Aquest caràcter és el de la porta de dos batents.

Aquest caràcter és el del sol.
Aquí apareix enmig el caràcter del sol, i significa interval.
La porta amb la boca enmig, significa preguntar.
Aquí hi ha un cavall que passa per la porta. Significa irrompre.

Un altre exemple molt bonic:

Aquest és el caràcter de dona.
I aquest el de fill.
  Sumats els caràcters de dona i fill, significa bo.

El de dona sota d'una teulada, significa pau.
Aquests caràcters elementals que apareixen en d'altres s'anomenen clau, i cada caràcter, tant si és "senzill" com combinació de claus, sempre ha de tenir la mateixa mida, és a dir que ha d'ocupar el mateix espai de caixa, com si diguéssim. És a dir que els caràcters més complexos s'escriuen amb els trets més petits. Una altra qüestió: cada caràcter s'ha d'escriure amb un determinat nombre de pinzellades o de trets de bolígraf. Per exemple, el que hem vist abans, boca, s'escriu amb tres pinzellades, ni quatre, ni dos, ni s'hi val a dibuixar-lo tot seguit. Són tres i es fan, a més, en un determinat ordre. Hi ha caràcters que tenen més de 30 trets. Això serà important pel que ara es dirà sobre els diccionaris.
¿Com s'ordenaven (fixeu-vos que ho dic en passat) els caràcters als diccionaris, si no hi ha pistes fonètiques? Doncs es partia de la clau, o sigui de l'element més senzill, que es trobava en un racó del caràcter. Per exemple el caràcter de fusta es troba a l'interior de tots els caràcters que designen tipus d'arbre, i també en altres mots com casa de pisos, pont, etc. El caràcter aigua es retroba dins dels de tots els líquids, el d'or dins dels de tots els metalls... Com que el nombre de claus és relativament limitat, unes 200, es considera que un usuari les coneix i que sap reconèixer la clau dins del caràcter desconegut. El diccionari té una llista o mena d'índex, amb els mots classificats segons aquestes claus, i dins de cada clau els caràcters estan ordenats... pel nombre de trets. Comencen pels que en tenen menys i van augmentant. O sigui que és important conèixer el nombre de pinzellades del caràcter que es busca. En la llista, al costat del caràcter que es vol buscar, hi ha el número de la pàgina del diccionari on es troba l'explicació del mot.
Anem ara a la fonètica. Els mots xinesos són monosíl.labs que es poden pronunciar en diversos tons, la qual cosa multiplica les combinacions. D'altra banda, a una mateixa síl.laba poden correspondre diversos sentits, i cada sentit dóna lloc a un nou caràcter. Això últim, simplificat i amb un sistema més econòmic, a nosaltres també ens passa, quan diem /be/ podem voler dir bé o ve). En qualsevol cas explica el nombre immens de caràcters.
Pensem que quan un xinès veu un caràcter del qual no coneix el sentit, tampoc no en coneix la fonètica. I a més que la fonètica és diferent segons quina llengua xinesa es parli.
Per raons d'aprenentatge es va instaurar als anys 50 un sistema de pronunciació figurada que fa servir l'alfabet llatí, i que anomenen pin-yin. Les lletres del sistema pin-yin no corresponen exactament als valors que nosaltres els donem, per exemple la R del pin-yin correspopn a la nostra J. Des dels anys 70 els xinesos van demanar a la premsa estrangera que fes servir la transcripció dels mots xinesos segons el seu sistema: Mao Tse-tung va passar a ser Mao Zedong i Pekin havia d'escriure's Beijing.
Actualment els diccionaris xinesos moderns ordenen els caràcters segons l'alfabet fonètic (uf, estem salvats!) i suposo que el que escrivien els meus companys de Vichy a l'ordinador era pin-yin i el programa els permetia convertir-ho automàticament a caràcters xinesos.
(La Margarita Chuang Ching Li, que seixanteja, quan li vaig preguntar pels diccionaris ordenats fonèticament per ordre alfabètic, em va dir "ui, això d'ara!")
(Ha estat atrevit endinsar-me en un terreny tan desconegut i podria ser que, encara que he anat amb compte, hi hagués alguna ficada de pota)
(Continua a Vichy 4)

Vichy (2) A prop de gent que ve de lluny

Continuo parlant d'aquest últim estiu a Vichy.
Una altra zona conflictiva, Xipre. A aquesta classe hi ha un grup de joveníssimes professores gregues (són les del dibuix). N'hi ha una, la més rossa, que resulta que no és grega, sinó xipriota, i que dóna classe de francès a la Universitat de Nicòsia, la capital de l'illa.

Em parla de la divisió de Xipre en dos estats des del 1974, quan l'exèrcit turc envaeix l'illa. Em parla de Makarios, l'arquebisbe ortodoxe que liderava el poder, i de la complicada xarxa de sensibilitats que conviuen. La població greco-xipriota que estava a favor de l'annexió amb Grècia, la població greco-xipriota que volia ser independent de Grècia, la població també greco-xipriota que ja els hauria agradat annexionar-se amb Grècia, però que no volien tenir res a veure amb aquella Grècia dels coronels que va durar del 1967 al 1974. La població turco-xipriota de tota la vida que es va veure envaïda pels nous colons turcs que el govern d'Ankara va enviar a l'illa. I tots els que van ser desplaçats: els turco-xipriotes que vivien al sud van haver d'emigrar al nord i els greco-xipriotes que vivien al nord van haver d'emigrar al sud. Em diu que la seva família és greco-xipriota i que vivien al nord abans de la partició de l'illa, que els seus pares i avis parlen també el turc perquè els seus veïns eren turcs, que s'hi entenien molt bé i hi eren amics, però que es van haver de desplaçar al sud. També em diu que hi ha una gran diferència de sentiments entre els turco-xipriotes i els turcs. Com si m'estigués dient que els dolents són els turcs arribats a l'illa d'ençà de la creació de la República Turca del nord de Xipre, a més de tots els militars turcs que hi ha destacats.

Un altre aspecte que em va venir de gust xafardejar era el tema de qui pagava l'estada: hi ha els que s'ho paguen de la seva butxaca, els que tenen beques del seu propi país (força professors de països occidentals) i els qui tenen beques del govern francès o institucions franceses (professors i estudiants de països que, per comoditat, en direm del tercer món).
Hi ha una noia índia, de prop de Bombai, de trenta i pocs anys. A Vichy va vestida amb un vestit tradicional que li està molt bé, perquè és ple de colors i a ella que és alta i bastant grassa la converteix en una figura amb personalitat i molt vistosa. No sé per què, però tinc la sensació que a l'Índia, va amb texans. Treballa a l'Alliance Française de la seva ciutat, és "formadora de formadors", o sigui que dóna classe a professors de francès. Parla un francès exquisit. Ens explica les llengües que han de conèixer, acadèmicament parlant: l'anglès (llengua oficial a tota l'Índia), l'Hindi (igualment oficial a tot l'estat, però se'n queixa perquè l'Hindi no té més d'un cinquanta-u o cinquanta-dos per cent de parlants en el conjunt del país) i el marathi que és la llengua de la seva regió. Ens especifica que la seva estada a Vichy està pagada pels francesos, perquè, ens diu, "si no fan alguna cosa s'acaba definitivament el francès a la meva regió".
Al cap de pocs dies agafa confiança i ens explica que està a punt d'adoptar una nena: "Els meus pares ja estan curats d'espants, ja que els he privat de gendre els hi dic que no es preocupin que no els privaré d'una néta". Els seus raonaments són extraordinàriament semblants a les que a Barcelona decideixen adoptar i fer una família monoparental.
Pul.lulen pel hall i els aularis molts estudiants xinesos. N'interrogo una i fico la pota perquè em diu que no és xinesa sinó japonesa, està estudiant alemany a Alemanya i, posats a ser Europa, ha vingut a França a aprendre una mica de francès. Em sembla que aquesta s'ho paga ella (o els seus pares). N'interrogo un altre i la torno a vessar, perquè aquest tampoc no és xinès, es vietnamita. Està encantat que li hagi dirigit la paraula, perquè no coneix a ningú i tot el que veu i escolta l'entusiasma. Finalment l'encerto. Són quatre estudiants xinesos, dos nois i dues noies. M'expliquen que són universitaris, insisteixen: han acabat els estudis universitaris. Un és enginyer alimentari, l'altre enginyer financer, el tercer enginyer forestal i el quart enginyer d'obres civils. Els veig joveníssims per ser tan enginyers. Han fet a Xina 60 hores de classes de francès, ara són a Vichy durant dos mesos per fer un curs intensiu de francès i després aniran a París a fer cursos de postgrau de les seves respectives enginyeries durant dos anys.
Els hi pregunto si tenen alguna beca, no entenen bé la paraula i es posen a fer un fòrum en xinès discutint entre ells a veure què és el que he preguntat exactament. Finalment em diuen que la beca els la dóna una associació francesa que es diu Institut Eiffel. Apareix un cinquè xinès que també té una beca Eiffel, però aquest es veu que no és ben bé enginyer, sinó que és "tècnic" en automoció.
També els hi pregunto si un cop acabats aquests cursos de postgrau els agradaria quedar-se a França o volen tornar a la Xina. Tornen a fer rotllana discutint entre ells, s'exciten, em diuen que de cap manera, que pensen tornar a la Xina, com si la meva pregunta els hagués estranyat i tot. M'adono que seran enllaços de la Citroen, de la Danone o de qualsevol d'aquestes empreses franceses que s'instal.len a Xina. Llavors la que és enginyera d'obres civils i que porta la veu cantant em comença a interrogar a mi i em fa molta gràcia.
Continuarà.

Vichy (1) A prop de gent que ve de lluny

Com deia en un post a Vichy hi ha un organisme, el CAVILAM, dedicat a l'ensenyament de les llengües estrangeres, que és, a més, un dels llocs on es transformen programes de notícies del TV5 per fer-ne una eina de didàctica del francès.
Hi vaig ser l'estiu passat, i us asseguro que és un tinglado de molt de cuidado que organitza cursos de francès per a estudiants i professors d'arreu del món. Hi havia aplegades més de 1.000 persones, pertanyents a 92 nacionalitats diferents. No està gens malament, sobretot per una reflexió que em vaig fer a finals de juliol. Us transcric notes estiuenques:
Hi ha qui es queixa de la massificació del turisme i es lamenten que no permeti entrar en contacte amb la gent del país visitat. Consideren que aquesta dificultat invalida el viatge. N'hi ha d'altres que diuen que veure el paisatge o el monument tal o qual ja paga el viatge i que avui dia pretendre "fer geografia humana" és de snobs.
Aquestes discussions són freqüents a l'estiu i normalment no duen enlloc.
Avui pensava que, a aquests contactes humans, ens hi podem acostar sense moure'ns massa. O sigui, que la globalització ens ha portat fins a casa la gent que abans ens semblava tan llunyana.

Alguns flashos d'aquesta estada a Vichy:
A una de les classes hi ha dos professors de francès serbis. Tots dos quarentegen. Ella és alta i forta, amb la cabellera morena deixada anar que li arriba fins a mitja esquena. Parla poc, mira i es mou pausadament. És una dona estàtica, com una deessa de pedra. Viu i treballa en una ciutat del nord del seu país. Ell també és alt i fort, molt cosmopolita, és del tipus xistós i en concret practica un xiste provocador, un pèl trencador, més aviat masclista. Viu i treballa a Belgrad.
Fem un treball conjunt en una de les classes, el liquidem aviat i ens posem a xerrar. Una de les primeres coses que pregunta ella és quant cobrem nosaltres a Espanya. Glups, aquí això no es pregunta i menys d'entrada... Ella vol saber si els professors guanyen més de 1.500 Euros, xifra que situa com una barrera, com el que allà els faria falta per viure bé. Ell llavors, sense que li ho haguem preguntat, ens fa una explicació detallada: fa 18h setmanals de classe en una escola pública on guanya 300 Euros, després en fa 18 més en una de privada -precisa que és un centre per a fills de diplomàtics- on en guanya uns altres 300. Ens diu que és propietari d'un apartament a Belgrad, petit, de menys de 50m2, que el lloga i en treu 300 més bruts. Que la seva dona guanya també 300 Euros, però que a ella i al fill els veu poc, perquè els caps de setmana fa classes particulars per arribar als 1.500 E mensuals.
Diuen tots dos que el cost de la vida a Sèrbia és equivalent al de França, que fins i tot algunes coses les troben més barates aquí. A mi, la veritat, em costa de creure i els pregunto si la gent no protesta d'aquests sous de 300 E:
-Tothom està cansat de tensions i guerra, ningú no vol més lios- diu ell.
Afegeix que estava treballant a Suïssa quan hi va haver els bombardejos de l'OTAN sobre Sèrbia (l'any... quin any van ser? el 99? llavors els diaris n'anaven plens i ara em costa situar quant de temps ha passat) i que la seva dona li havia dit que l'experiència més terrorífica havia estat una nit que es tapava les orelles per no sentir les bombes que queien sobre Belgrad i les sirenes antiaèries que tronaven, quan hi va haver un terratrèmol. Un terratrèmol natural, que es va sumar a tot el trasbals, com si natura i tecnologia s'haguessin unit per girar-se en contra.
Penso que el 99, mentra llegia les notícies dels bombardejos, jo no pensava en aquesta gent sinó en tots aquells kosovars que les milícies sèrbies havien expulsat cap a Albània i cap a Macedònia.
El meu company serbi va vaticinar que probablement tard o d'hora el Kossovo i Montenegro serien independents i amb cara greu va afegir que li semblava inevitable, però trist, perquè en aquests territoris secessionistes "hi havia els origens de la seva nació".

La setmana següent vaig ser amb un altre grup on justament hi havia quatre professors kossovars, tres homes i una noia jove. El contrast era absolut. Tots quatre eren alhora professors de llatí i de francès i parlaven un francès aproximatiu. Baixaven una mica de l'hort comparats amb els serbis, entre altres coses perquè mai havien vist de la vora un ordinador i a Vichy els plantejaven l'aprenentatge amb multimèdia. Jo em vaig dedicar a protegir a classe els dos que eren més grans i que em van semblar més perduts, i tots tres vam riure molt. Un d'ells era poeta, em va ensenyar un llibret publicat i em va traduir al francès un dels seus poemes en albanès, molt senzill i bonic. La temàtica era amorosa i em va dir que els altres eren patriòtics. El títol del recull era una cosa del tipus "Camí de dol". Ell havia estat temporalment expulsat, segons va dir, a Macedònia en aquell intent de neteja ètnica que l'exèrcit serbi havia dut a terme al Kosovo l'any 99 i també em va parlar d'expulsions d'albanesos kosovars cap a Turquia, a final dels anys trenta. Vaig entendre que una tia seva vivia a Turquia arrel d'aquella expulsió històrica. Em va alliçonar: els serbis s'inventaven això que el Kosovo era el bressol de la seva pàtria, tenien una veritable mania a inventar-se la història; els albanesos eren allà abans que ningú, eren els "pellazget", que d'una banda van donar la Il.líria (ells) i d'altra la Tràcia i els Helens; i a més l'albanès era una llengua llatina (vaig protestar una mica i llavors ell va canviar de tema).
Serbis i kossovars es creuaven al menjador, pel jardí, per passadissos i halls, on al final tothom s'acabava coneixent, però entre ells mai vaig veure que s'enraonesssin.
Continuaré sobre tot això.