Tanques a la plaça de Catalunya

 A la plaça de Catalunya estan arreglant les fonts bessones i hi han posat unes tanques protectores amb dibuixos de Barcelona, molt macos. Aquí sobre les platges olímpiques, a sota la plaça Reial, Gràcia i la platja de Sant Sebastià.

Oviedo, la senyora Regenta

S'ha acabat això del "5 days, etc", però acabaré d'escanejar i de publicar els dibuixos del quadern Bilbao-Astúries.
Aquí: Vetusta. Davant de la catedral hi ha l'estàtua de la Regenta

Una mica de torna del "5 days drawing challenge": San Juan de Amandi a Villaviciosa (Astúries)

Cinquè dia del "5 days drawing challenge" - Adéu a Bilbao, cap a Astúries

 Ens acomiadem de Bilbao, a Guetxo. Cap a Astúries: sidreria i...

 hórreo de planta quadrada.

Quart dia del "5 days drawing challenge" - Exposició al Guggenheim de l'escultor Richard Serra

Quart dia del "5 days drawing challenge". Al Guggenheim hi havia una exposició de l'escultor americà Richard Serra. Les grans, immenses, peces tenien diferents graus de rovell amb tonalitats bellíssimes.

 Visió de les escultures de ferro des d'un pis elevat.

Tercer dia del "5 days drawing challenge" -

En el tercer dia del "5 days drawing challenge", tres dibuixos minimalistes del Gugsenheim a Bilbao: dos en blanc i negre...

i un amb una mica de color.

5 days 3 drawings challenge - Segon dia

Avui és el segon dia del 5 days 3 drawings challenge. Continuo amb el quadern del viatge a Astúries, que va tenir una primera parada a Bilbao. El Cafè Boulevard, amb un text de l'Unamuno i la Mariona.

 I un altre racó del mateix cafè Boulevard, amb un parella.

5 days 3 drawing challenge dia 1

"5 days 3 drawings challenge"
Es tracta de publicar tres dibuixos diaris durant cinc dies. Desempolso un quadern. Avui és com si fos el primer dia.
Els dos primers dibuixos són fets durant un viatge a Astúries amb la Mariona Bigorra. El tercer és un restaurant de Castelldefels on havia anat a menjar paelles.

WOLINSKI

(Per llegir el text sencer, amplieu el dibuix)
Podeu llegir aquí l'article de le Figaro d'on he extret la informació: es tracta d'un dibuix de Wolinski, del 2013. Sembla premonitori. Ha estat triat per la Biblioteca Nacional de França per homenatjar el dibuixant assassinat dimecres.
Tradueixo el text:
Déu m'agrada, perquè no hi crec. Per què hauria de creure en el que no existeix? Crec en el firmament, en les tenebres, en l'infinit, en les dones, en la mort. Tot el que morirà existeix. Fixeu-vos en la tele: tots es moriran. A "Charlie Hebdo" també, tots els que són a la reunió es moriran. Els lectors es moriran. Déu no existeix però és immortal. Com les nostres obres.  (Déu exclama: Que rebentin tots, pobres imbècils!)

QUIN DESASTRE!

Publicistes

Avui, a prop de casa meva...

Vides

Ahir vaig assistir a l'Ateneu Barcelonès a la presentació del llibre de Conxita Tarruell, Viatge a la Xina, estirant el fil vermell de l'adopció de les nenes, Ed. Pagès. En el col·loqui que va seguir els parlaments, un dels assistents va intervenir matisant alguns aspectes del que s'havia dit, va dir que s'ha de viure a la Xina per entendre-la bé i que ell havia estat 35 anys vivint a l'Extrem Orient, dels quals 11 al Vietnam.

Després, en petit comitè, va acceptar parlar de la seva història:

Era un nen quan la guerra civil espanyola i va arribar refugiat a Catalunya procedent d'algun altre lloc d'Espanya. Vaig entendre que va ser aquí on va aprendre a parlar català. Al gener del 1939 va marxar cap a França amb un tren amb 600 nens més. Tenia 9 anys.

"A França vaig estar recollit en un internat i, quan en vaig sortir, no tenia família, no tenia ningú, vivia on podia; alguns dies sopava i d'altres no". Diu que De Gaule va fer alguna mena d'ordre que permetia que l'Exèrcit acollís els nois que es trobaven en la seva situació, si ho demanaven, i que ell va acabar enrolat a l'exèrcit. "Molts republicans espanyols van anar a parar a la Legió Estrangera Francesa", ens diu. "Jo vaig anar a la guerra d'Indoxina". A la batalla de Dien Bien Phu, el 1954, que va representar el punt final del domini colonial francès a la zona, va ser fet presoner. "La vida llavors va ser terrible, però als que érem més o menys d'idees comunistes, els del Vietminh ens donaven de menjar el mateix que menjaven ells; poc, però el mateix". Ens parla d'un republicà espanyol, un mestre gallec, que també era a Dien Bien Phu i que després, el 1958, va ser el primer encarregat de la càtedra d'espanyol a Pekín. Se li talla la veu d'emoció quan en parla.

I què va fer després, tots aquests anys, al Vietnam i a la Xina? "Feia el que podia".

Ara viu a Barcelona perquè la pensió francesa que cobra no li arriba per viure a França, aquí se'n surt millor. Calculo que té 84 anys. Va vestit amb gorra i jersei de mariner i parla amb el to una mica vehement del qui se sent incomprès.

Dibuixant a la Fundació Miró

(Cliqueu per veure la imatge sencera)

Dibuixant es mira d'una altra manera. Amb els Inky Fingers, a la Fundació Miró aquest matí, cel radiant.
A dins i al costat de l'edifici de Sert, tres tipus d'arbre: xifrer o xiprer, olivera i garrofer. En aquest dibuix, dos garrofers, vistos des de l'escala vidriada.

Deu Dits, rocòdrom al carrer Pamplona / Sancho de Àvila

Amb els Inkies dibuixant al rocòdrom DEU DITS, carrer Pamplona / Sancho de Àvila. És molt alegre pel color de les, diguem-ne, roques. 

Hi ha criatures molt petites enfilant-se que dóna gust, sota la vigilància dels seus pares escaladors...

El poder econòmic assalta el Cel: el TTIP

M'han enviat aquest video de la revista Cafè amb llet. L'he trobat molt interessant perquè dóna dades sobre les maniobres del poder econòmic a fi que el poder polític no tingui cap força. Si us sembla interessant, difoneu-lo

Aquest diumenge 19.10.14 a la Plaça de Catalunya

L'Empordà cantat als E.U.A

 

Rebo aquest video de youtube on hi ha una coral del Knox College cantant L'Empordà, una petita meravella. 

Busco a Google què és el Knox College i on és, i em trobo que és a Illinois i que va ser fundat el 1837 amb idees lliberals i d'obertura social. M'imagino, sobretot pel nom, que va ser fundat per un escocès.

Els anys que vaig anar sovint a Edinburg perquè hi tenia la família, vaig fer un dibuix d'una estàtua de John Knox (a dins de l'església de St Gilles a Edinburg), que va ser qui va promulgar les idees calvinistes a Escòcia i fundar l'actual església presbiteriana escocesa, històricament enfrontada a l'església anglicana. L'església escocesa és molt més "protestant", més puritana -tremendament puritana-, amb idees d'igualtat, socialment més "productiva".

Aquells anys també vaig llegir un llibre, The Scottish Enlightenment -un dels primers llibres que em vaig atrevir a llegir en anglès- que fa referència al període la la Il·lustració escocesa (al segle XVIII). El vaig trobar interessantíssim: moltes de les universitats americanes van ser fundades per emigrats escocesos. I ara resulta que hi canten l'Empordà!

L'Escola de Circ Rivel a Trinitat Nova

Amb Inky fingers, dibuixant a l'Escola de Circ Rivel. Tenen la carpa muntada a Trinitat Nova, al carrer Portlligat. Darrere, directament, la muntanya. Al costat, unes torres elèctriques que fan fredat. A sota l'Ateneu Popular de Nou Barris. Al voltant, uns coberts i gent relacionada amb aquesta escola, asseguda tranquil·lament. A dins, uns nens que reben classe de circ i més tard gent jove que fa exercicis als trapezis i que és ajudada i corregida en les seves acrobàcies.
Vegeu aquí sota la carpa de l'Escola just abans que es posés a ploure fort.

Sorpreses anant pel carrer

A la Rambla de Catalunya, un llençol a un primer pis. M'agrada, miro bé la signatura del dibuix i busco el nom a internet : Carme Solé Vendrell, il·lustradora. És probable que en aquell primer pis hi hagués una exposició de l'artista. Sigui com sigui, descobrir coses pel carrer és un regal.
Aquí sota una il·lustració seva:

Pels voltants de Tarragona

(Cliqueu per veure la foto sencera)

La foto d'aquí dalt mostra la visió que tenim tothora mentre preparem una sortida "romana" pels voltants de Tarragona. Entrem també a Constantí, on hi ha la vil·la romana de Centcelles, i descobrim el barri de "Las 600 viviendas", nom popular del barri de Centcelles: 600 pisos construïts el 1974 per als obrers que venien a treballar a la petroquimica tarragonina. 600 pisos nous en un poble que  tenia 3.000 habitants! Rebuscant a internet, veig que al terme municipal de Constantí, per acabar-ho d'arreglar, hi ha instal·lada la planta incineradora de Tarragona. 
El nou barri es va concebre, a l'estil de les vivendes del Baró de Viver de l'arquitecte Donato, amb espais oberts a l'interior perquè en gaudissin els habitants. Un noi que hi viu ens explica que ara aquestes places estan buides perquè les mares no hi deixen baixar els nens... pels ionkis...
Em ve al cap:

Cançó de Els Pets (1991),
Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!

Anava cap a casa després d'haver pencat.
Hi havia un cotxe a les fosques, hi havia un cotxe aparcat.
Si no fos perquè cada dia me'l trobo sempre allà,
diria que és una parella fotent-se el bacallà.
Però no ho és (no ho és!),
no ho és (no ho és!),
però ningú no em vol fer cas
quan els dic que la gent que hi ha allí seient
són ionquis que s'estan xutant.

Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!

Sortia de la feina i volia fer un cigaló.
Vaig trobar la meva penya, em vaig seure al meu racó.
Gairebé eren les dues i el Miquel volia xapar.
La nit era molt tranquil·la, quan de sobte algú va trucar.
Qui deu ser? (no ho sé!).
Qui deu ser? (no ho sé!).
Qui pot venir a molestar?
Vaig clitxar aviat que els uniformats
tenien ganes de sarau.

Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!

Pont del Diable, carrers de la part alta,
Francolí brut i encongit,
al obrir la porta, cortines que es mouen,
quan arribes a les sis.
Camp de Mart, petroquímica, turistes i Maginet;
el molí de l'horta, el bassal,
les forques i els pagesos mai contents.
Les voreres brutes trepitgen les putes,
xeringues per tot arreu,
esquerres i dretes, velles pensidetes,
van a missa de deu.
Imperial Tarraco, baixant hi ha el Serrallo
on la gent en té un parell, (de què?),
a la fresca xerrant, seguts al davant
de la Plaça del Castell.
El Tucan, la Cova, Colla Vella, Colla Jove,
les gitanes venen alls,
l'avellana baixa, homes vells amb faixa,
del defora van tornant.
Tocar ferro al balcó, lentament la pudor atravessa la ciutat,
mentre la rutina lentament pentina aquest poble abandonat.

Al Servei Estació

(Heu de clicar per veure la imatge sencera)
Amb els Inkies, al primer pis del Servei Estació, on podeu veure la part de darrera de la casa Batlló i més coses, com la cúpula del carrer Consell de Cent cantonada passeig de Gràcia.

Mercat d'Hostafrancs

(Heu de clicar per veure la imatge sencera)
Dibuixant a Hostafrancs, per equivocació, sense els Inkies, que eren al Mercat de Sants. Ho vaig entendre malament.

Presentació

CLIQUEU PER PODER LLEGIR LA TARGETA

Èxit a la Diada de l'11.9.2014

Tres dibuixos magnífics de Juan Linares, habitual dels Inky Fingers (vegeu la seva pàgina TheCalcetín): el Born, les ofrenes al monument de Rafel de Casanova, la manifestació.

En la mort de Montserrat Abelló

Montserrat Abelló Soler, poeta i traductora, ha mort avui al migdia. La vaig anar a visitar el dissabte passat, feia molt temps que no hi anava, i la vaig trobar bé i amb el cap clar. Em va dedicar un llibre i ens vam acomiadar amb simpatia. Avui ha fet vida normal al matí, i fins ha pres el seu Manhattan diari abans de dinar. Ha estat ella fins al darrer moment.

Adéu, Montsa.
________________________________________________

Copio el meu modest homenatge publicat el 2008:

Montserrat Abelló. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

L'Òmnium Cultural ha donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló, que al febrer ha fet 90 anys.
La vaig conèixer fa quaranta-un anys, a ella, al Joan Bofill, el seu home, i a tota la seva família. Era la Pasqua de l'any 1967. A mi, més endavant, em va ajudar molt a pujar la meva, de família, i sempre li ho he agraït.
Hi ha una altra cosa que li agraeixo, més especial i delicada, una lliçó de vida.
La Montserrat Abelló té un fill amb síndrome de Down que també vaig conèixer llavors. Em va admirar la disposició de la Montserrat i també la del seu marit, per tractar el problema. Jo aleshores era una noieta inexperta, em semblava que allò que els havia passat a ells era una de les coses més fortes que et puguin passar a la vida, i per tant em meravellava l'ànim que tenien ells dos i la resta de la família, com integraven aquell noi deficient en la seva alegria. Saber que ells havien sabut encarar i acceptar el que porta la vida m'ha donat força moltes vegades.
Al seu primer llibre Vida diària hi ha aquest poema:
Ets tendre,
Estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
No et puc aclarir aquest enigma
Si duus la meva sang
I a l'entrada de casa seva hi té un gravat de la seva amiga i pintora Roser Bru, una altra gran dama catalano-xilena, que evoca el fill malalt de la Montserrat.
Ella ha parlat als discursos i entrevistes de l'empenta que va rebre del Joan Oliver a Santiago de Xile, on estaven exiliats, i més tard a Barcelona, per continuar escrivint.
M'adono que aquella Pasqua del 67, només feia set anys que la Montserrat i la seva família havien arribat de Santiago de Xile. Va ser una sobretaula llarguíssima en què va cantar tota la família. El matrimoni va entonar a cor, amb sentiment i molt divertits, una mena d'himne que havia escrit en Joan Oliver per a la Penya Batibull, una penya que havien fundat els catalans refugiats a Santiago de Xile després de la guerra:
Som una colla de gent catalana
Que la tempesta endugué riu avall
Tot ho hem perdut menys la set i la gana
El bon humor i el delit pel treball
Si el cor no tens de ferro
T'endolcirà el desterro
La Penya Batibull
La Penya Batibull
Aquest poble gentil que ens acull...
No recordo la continuació, venia una estrofa dedicada a Xile i als xilens i es repetia, amb to greu i tavernari, la tornada Si el cor no tens de ferro. I quan tocava dir la Penya Batibull, picaven rient a sobre la taula, com devia fer vint anys abans la colla de gent que cantava a l'altra banda del món.
Molta força de vida.
Montserrat, felicitats pel premi.

Dibuixant al palau de Pedralbes

Jaume Mercader

El  joier i pintor noucentista Jaume Mercader Queralt, de Valls, té olis magnífics del que s'anomena els Boscos de Valls i ha pintat com ningú el paisatge de conreus de secà. Aquí sota, vista de l'Alt Camp de Tarragona des del Coll de Lilla

A Valls, al carrer Major hi ha una botiga que va ser de la seva família i que encara conserva a l'exterior la ceràmica pintada per Jaume Mercader, amb el reclam del negoci.

Banderes a la mateixa casa, a la mateixa família

 

En un poble català han fet servir tovalloles per confegir la bandera republicana, és el primer detall en què em vaig fixar (podeu ampliar la foto). Després, he alçat la vista i he vist que a la mateixa casa, que pertany a una sola família, hi ha la bandera independentista. Molts tenim sentiments imbricats.