Les 65 hores!!

 He rebut aquest logo i aquesta adreça. Europa no només són ajuts i Erasmus. Si es bada, en algunes coses s'anirà enrera. Buscant per la xarxa he trobat aquesta altra imatge on queda clar que enrera vol dir enrera, no és cap metàfora. Hi diu: "Obrer, empleat, se n'ha votat el principi, però només la teva acció... Aplicarà les 8 hores".

Per a l'Àurea Gallén. Modernisme a Helsinki. Dedicatòries

Felicitats per l'aniversari abans de res!! Per molts anys!!
A continuació, alguns detalls de decoracions modernistes de Helsinki.
Portes i finestres...

Balcons menys innocents...

Façanes senceres...

Escales d'edificis ...

I fins i tot les portes d'ascensor.

Que tinguis bon viatge!
Eulàlia

Lluna plena

Per al Josu Gondra. Dedicatòries

Una amanita muscaria, d'una clapa immensa d'aquest bolets a la Carbassa, a sobre Meranges.
(Sembla que sí, que muscaria ve del llatí musca o mosca, en el sentit que el bolet actua a mena d'insecticida de les bestioles que s'hi acosten. En francès en diuen tue-mouche).

Renovació i Paper de Vidre

Hi ha hagut canvis tècnics i ara ja ES PODEN TORNAR A POSAR COMENTARIS al blog.

Ha sortit el num.47 de Paper de Vidre (portada aquí sota) amb, entre altres coses, un article meu que es diu La memòria històrica és selectiva, tres lectures, on hi ha els antics posts Alemanya1 i Alemanya 2, a més d'unes notes de la lectura de A writer at war, Vasily Grossman with the Red Army 1941-1945.

Per al Miquel Serra. Dedicatòries

És un mas bo amb palmeres, al peu del Montgrí. Llàstima de la pedrera amenaçaora que hi ha just al darrera!!

Per a la Júlia Senra. Dedicatòries

Guardo els seus dibuixos de fa més de vint anys, De quan en tenia ... deu

Per a la Carme Prats. Dedicatòries

La Carme ens va fer fer una visita exhaustiva al Museu de la Tècnica de Terrassa, que llavors dirirgia, i ens va encomanar el seu entusiasme.
Les voltes de les naus de l'edifici són una meravella.

Per a la Catherine Perelló Dedicatòries

Una aigüera de marbre molt ben pensada, però que ja es fa servir poc des que hi ha rentaplats.

Bucarest. La memòria perduda

El documental d'aproximadament 1 hora Bucarest, la memòria perduda d'Albert Solé és una pel.lícula tendra i intel.ligent sobre la trajectòria del seu pare, Jordi Solé Tura, vista a través dels ulls d'un nen envoltat de clandestinitat, després d'un adolescent i finalment d'una persona adulta que veu com es degrada la memòria i la vida del pare per l'Alzheimer.

Darrera hi deu haver, imagino, moltes hores d'entrevistes, però a la pel.lícula només se'n conserven fragments molt breus i alguns tenen frases antològiques (els del Fraga Iribarne i els del Carrillo, i també els del Sergi Pàmies).

Trobo que està bé que s'abordi la història sense pretensions d'objectivitat i que quedi clar que es narra des d'un punt de vista tan particular. I també està bé que es plantegi al final la pregunta ¿Va valdre la pena?

Alguns apunts de crònica de l'acte de presentació del documental:

Presentava l'acte la Júlia Otero, que ha treballat amb l'Albert Solé quinze anys. Va explicar que el Solé li havia demanat feina, havien començat a treballar junts "i fins al cap de molt de temps no vaig saber que era fill del Ministre de Cultura! De cap manera no volia que semblés que feia valdre influències!".

El Pasqual Maragall va parlar molt desinhibit: va fer menció dels anys comunistes del Solé i va dir literalment: "són els que ens van fer la feina fins a la transició, ja ho podem dir."
Es va referir a l'Alzheimer i va dir una cosa del tipus "la tenim tots tres, el Suàrez que va fer la transició, tu que vas fer la Constitució i jo que he fet l'Estatut".

També van parlar el Montilla i en Saura, però van ser parlaments mé "plans".

Veure al final el Solé Tura a dalt de la tarima rebent aplaudiments glaçava el cor, perquè em demanava què recordava d'ell mateix i què entenia de l'acte.

El film es passa al cinema Alexandra a partir del 18 de gener.

Per a l'Ascensió Solé. Dedicatòries

Està a punt de ploure. Des de la Carabassa, es veu Meranges al fons.
És el començament de la tardor i trobem bolets (a la propera dedicatòria).

Persèpolis

 

Molt recomanable la pel.lícula PERSÈPOLIS. (val la pena clicar: és la web oficial de la pel.lícula amb força imatges)
Havia agafat el full i havia llegit la sinopsi i m'havia semblat interessant que es tractés d'una visió autobiogràfica de la directora sobre els últims temps del Sha de Pèrsia, la revolta, la pujada islamista...

Però es veu que no vaig girar el full per llegir-ne l'altra cara, perquè no va ser fins al començar la pel.lícula que em vaig adonar que és una pel.lícula de dibuixos, a més en blanc i negre.
Doncs res, el resultat és de primera. A més és una història molt subtil i plena de matisos que inclou un material molt bo sobre l'estada de la protagonista a Viena i la seva vida adolescent entre austríacs.
Hi ha una àvia que, si no fos que les que vaig tenir ja m'agradaven, hagués volgut que fos la meva.

Per a l'Eva Bofias. Dedicatòries

Regal de Reis.
Record d'un viatge que li havia de canviar la vida.

Per a l'Adrià i l'Adela Bofill. Dedicatòries

Un pic-nic i una manta escocesa amb el revés plastificat per a una migdiada a prop de Bont Ddu, al País de Gal.les. Mentrestant l'Adela va fer la seva primera aquarel.la.

Havíem dormit en un alberg a Tremadog, una casa de família que era el lloc de naixement de sir Lawrence of Arabia.

Per a la Mariona Bigorra. Dedicatòries

D'un viatge a Astúries.
Acabàvem de sortir de San Salvador de Valdediós, una església pre-romànica construïda per un rei asturià que havia estat destronat pels seus fills. L'amargor li va fer encarregar una inscripció que condemna a la mendicitat i a la lepra ni més ni menys que durant set generacions el qui travessi la porta de l'església i no segueixi no sé quins vots.
Ens vam enfilar prats amunt a fer un pic-nic sota un castanyer a veure si el verd intens s'enduia la maledicció, cas que ens hagués tocat una mica.

La Mariona ha estat a l'origen d'algunes notes de les Barcelonetes, com la que parlava de Mazarine, la filla de Mitterand, o la que donava la seva recepta de trufes, molt consultada.

Per a la Rosa Ricart i l'Anna Ponseti. Dedicatòries

Per a l'Anna Ponseti, mare de bessons, que quaranta i tants anys després de deixar l'escola ens continua acollint calorosament a casa seva.
I per a la Rosa Ricart, bessona, amiga i entranyable companya de feina.

Jordi Solé Tura

Extret d'aquesta adreça:

http://www.3cat24.cat/noticia/239010/politica/El-politic-Jordi-Sole-Tura-te-Alzheimer

El polític Jordi Solé Tura té Alzheimer

Un documental dirigit pel seu fill revela que l'exministre Jordi Solé Tura té Alzheimer.

Albert Solé, fill del polític, ha volgut fer en el film que ha dirigit, "Bucarest. La memòria perduda", una mirada al passat des del punt de vista d'un nen nascut a l'exili quan el seu pare era locutor a la capital romanesa de l'emissora del Partit Comunista, Radio España Independiente.

El film obrirà l'homenatge que es farà a Solé Tura el 14 de gener al centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que presidirà l'expresident Pasqual Maragall.

Segons publica "El Periódico", Albert Solé volia retre així un homenatge al seu pare. Recorda, però, que hi ha 800.000 famílies que viuen la mateixa situació a l'estat espanyol, tot i que admet que el rodatge no va ser fàcil per la implicació emocional i el desgast de la privacitat que comportava.

Jordi Solé Tura va formar part de la ponència que va redactar la Constitució del 1978 i també va treballar en l'anterior Estatut de Catalunya. Durant el govern de Felipe González va ser ministre de Cultura.

Per al Rafael Senra. Dedicatòries

A les llargues sobretaules d'aquests dies de Nadal el Rafael Senra m'ha suggerit temes per al blog. Li ho agraeixo, així com les innumerables i agradabilíssimes estones passades a la cuina del seu cortijo empordanès.

Bon Nadal

Enginy. Enciams, avocats, carbassons, pebrots, ceba, col, taronges, llimones, una magnífica poma... convertits en turbà, capes i corones.
Faig servir el muntatge i fotografia de Roger Cusidó, alumne del Cicle Formatiu de Cuina del meu institut, per desitjar-vos bones festes.

Per a la Mariona Petit. Dedicatòries

A l'estiu no tot és repòs. A vegades hi ha molta feina: els tomàquets a l'hort, la salsa de tomàquet, els pots de conserva, esterilitzar-los. I al final les cassoles assecant-se a la finestra.

Per a la Montse Gispert. Dedicatòries

L'església de Maria Salomé a Santiago de Compostel.la amb un atri cobert. Passeig sota la pluja.

Quart aniversari

 

Quart aniversari. El desembre del 2003 començava el blog amb aquest dibuix i amb molts interrogants.

En aquests quatre anys hi ha hagut alts i baixos i períodes de poca publicació, però estic contenta de no haver llençat l'esponja. M'agrada mantenir l'eina encara que no sempre la faci servir.
Veig que he continuat fins ara cultivant un estil pudorós, recatat, no-intimista. No em sembla ni bé ni malament, però em fa gràcia constatar-ho. A vegades m'agradaria posseir la soltura d'altres que s'explaien en els temes, a mi sovint em fa por de no estar prou documentada, de dir obvietats o de ser tendenciosa en un mitjà que no permet el creuament fluid, la matisació i la rectificació de parers. En els blogs, encara que només s'ensenyi la poteta, també s'apareix com s'és, amb les angúnies i vanitats pròpies.
Sobre els dibuixos: crec que ha estat un encert fer un blog "il.lustrat", perquè fa alegria i perquè m'ha obligat a fer una tria per mantenir un cert nivell. Desbrossar està bé.
Faig una mica de zapping de les Barcelonetes i m'aturo en alguns posts o sèries de posts que em resulten entranyables: els de Lyon i la narració sobre Marie Sophie Dauchez, els tres de la Revolució Cultural, els de Montpellier i els de Praga, els arqueològics a propòsit de Pompeia, els de les deesses (que hauria de continuar), els escocesos (ídem), els del vel a l'escola francesa...
Doncs ja està, ja m'he fet l'article.
La setmana entrant començo una sèrie de dedicatòries segurament mudes o gairebé mudes. ¿No deia el Joan Fuster que en la literatura el que sobren són paraules? :)
Espero recuperar aviat la possibilitat de rebre comentaris, em sembla un sistema més "democràtic" de funcionar i sobretot més afalagador per a mi.

Paper de Vidre num. 45

Ja ha sortit el número 45 de Paper de Vidre, un número que tanca una etapa, per començar-ne una altra ben aviat! Descarregueu- vos-el aquí

ALEMANYA 10 i fi. El cafè Einstein

(Continuació de Alemanya 9. Els grafittis)

Acabo la sèrie amb una entrada amable, fent propaganda d'una estona de repòs al Cafè Einstein, a una cantonada de l'Unter den Linden, prop de la porta de Brandenburg. La cambrera mira com plou des de la porta, l'ambient és acollidor i, penjats a disposició de la clientela, hi ha més de 17 diaris. Per cert, en castellà hi havia El País, i també El Mundo!!
A la tornada de Berlín, vaig llegir a El dia que acabó el siglo XX, de J.M. Martí Font (Anagrama) que als últims anys de la RDA els dissidents citaven al Cafè Einstein els contactes occidentals tipus ecologistes i altres, i que a sota cada taula hi havia un micròfon. No patiu, ara només hi ha El Mundo penjat a la paret.

ALEMANYA 9. El mur i els graffiti

Continuació de Alemanya 8. El mur pintat)
El mur pintat està ple de grafittis en totes les llengües i en tots els alfabets. N'he triat tres de llengües i alfabets coneguts.
Sense comentaris

 

(Continua a ALEMANYA 10 i fi. El cafè Einstein)

Homenatge a Fernando Fernán Gómez

ALEMANYA 8. El mur pintat

(Continuació de Alemanya 7. El mur)
A la vora el riu Spree es conserva un quilòmetre llarg de mur, que anomenen East Side Gallery perquè un centenar d'artistes de diversos llocs van pintar-lo amb motius referits a la llibertat ja a finals de l'any 1989. Les pintades van ser restaurades el 2000 i ara, com podeu veure a les fotos d'aquí sota, necessitarien una nova restauració.
Però diuen que volen enderrocar el mur. Tot podria ser. A mi el que em va fer arrufar el nas és que aquest quilòmetre de mur separa aquesta part de la ciutat de "la platja". És un tros amb sorra, vora el riu, que si no serveix per banyar-s'hi, serveix per a prendre-hi el sol i com a lloc de lleure. Ara el mur pintat està trencat aquí i allà i pels forats es pot accedir al riu.
Vaig passar per un dels esvorancs i un negre molt alt em va demanar "l'entrada". Feia, diguem-ne, de porter d'una festa brasilera, amb música i xiringuitos i s'havia de pagar. Li vaig dir que només volia veure l'altra banda i em va deixar passar. En un altre dels esvorancs no hi havia ningú que et demanés res per passar. Gent jove estava estirada pacíficament. En un altre dels forats hi ha clavats cartells enormes anunciant construccions.
Ai! vaig pensar quan vaig veure aquell trossos llargs de sorra, aquí en el millor dels casos m'hi faran una zona d'oci amb concessions municipals per a bars, gandules i demés, i adéu mur i adéu festes alternatives d'estranquis.

ALEMANYA 7. El mur

(Continuació de Alemanya 6, l'est)
(Foto meva! per primer cop m'he estrenat fent fotos digitals i la facilitat m'ha fet agafar com una mena de bogeria. Da-li a fer fotos i més fotos.

A més de les alarmes, torretes, focus, gossos, vigilants i altres artuligis, aquesta tuberia oberta i plantificada dalt dels no sé quants quilòmetres de mur que encerclaven la part occidental de Berlín, és tan explícita com el mur mateix. Impedia clavar-hi amb més o menys facilitat un ganxo amb una corda per saltar-lo.
La funcionalitat de la tuberia és invenció meva, però no se m'ha acudit cap altra explicació. És una cosa tan rudimentària que crec que potser va ser instal.lada al començament, abans que es perfeccionessin altres sistemes de vigilància.
Prop del Reichstag hi ha creus, flors i fotos d'alemanys que van morir intentant escapar de la zona oriental. La més punyent, la d'una noia de 18 anys que mort al gener del 1989. Al novembre del mateix any s'esbotzava el mur.
(Continua a ALEMANYA 8, El mur pintat)
i que als dos propers posts n'hi haurà més)

ALEMANYA 6. Berlin est

(Continuació de Alemanya 5. L'escultura de K.Kollwitz a la Neue Wache)
Per una forània com jo que a més no sap alemany és molt difícil interpretar detalls. Al voltant de les obres del Palau de la República hi ha unes tanques amb uns escrits que fan referència al seu desballestament i a la polèmica consegüent. Alguna cosa així com "Un debat democràtic, una solució consensuada". Però què signifiquen en realitat ? No ho sé.
Hi ha sorpreses. A la visita a la Topographie des terror, que és una exposició a cel obert sobre el terror i la repressió del nazisme, emplaçada al mateix lloc on hi havia el soterrani de la seu de les SS, de cop i volta et topes amb una fotografia d'un Honecker molt jove, empresonat a aquella època i que esdevindria després màxim i temut dirigent de la RDA.
Alguns vells barris berlinesos de l'antiga RDA, com el de Prenzlauerberg, són encantadors. Però la vista de la part oriental tocant a l'Alexanderplatz amb avingudes faraòniques i edificis moderns és tota una altra cosa. Un viatge en tramvia fins al final de recorregut, cap al nord, et posa en contacte amb blocs i blocs i cases, sense cap petit comerç visible, sense bars visibles i fa basarda.

El dia que ve algunes coses sobre el mur.

ALEMANYA 5. L'escultura de Käthe Kollwitz a la Neue Wache

(Continuació de Alemanya 4. La crema de llibres a la Bebel Platz)
La Neue Wache, a l'avinguda Unter den Linden, és un edifici neoclàssic de l'arquitecte Schinkel, que a partir del 1931 va ser redissenyat per servir de memorial als alemanys morts durant la Primera Guerra Mundial.
El 1945 va quedar en zona soviètica, va ser reparat de les destrosses que hi havien fet les bombes durant la Segona Guerra Mundial i el 1960 va ser reobert com a Memorial de les víctimes del Feixisme i el Militarisme. Al 1969, en el 20è aniversari de la RDA, al centre de l'edifici hi van ser enterrats un soldat alemany desconegut i una víctima igualment desconeguda d'un camp de concentració. A sobre una flama permanentment encesa.
Ve la reunificació alemanya el 1991 i la Neue Wache és rededicada com a "Memorial de les víctimes de la Guerra i de la Tirania". Al centre de la planta s'hi instal.la una còpia engrandida de l'escultura "Mare amb fill mort" de Käthe Kollwitz, just sota un forat circular al centre del templet, que deixa en certa manera l'escultura a la intempèrie.
Un símbol, doncs, del sofriment de la població civil en general.

Hi ha altres aspectes a tenir en compte, altres "subsímbols". Käthe Kollwitz era una artista de renom mundial (per cert, a Barcelona el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison va fer una exposició de la seva obra el 2005), però a més estava fortament compromesa amb la precària situació del proletariat durant l'època d'entreguerres, era una artista pròxima a l'esquerra que el nazisme va perseguir.

ALEMANYA 4. La crema de llibres a la Bebel Platz

(Continuació de Alemanya 3. El monument a l'Holocaust)

Aquest estiu a Berlín, dalt d'un tramvia, dues turistes andaluses ens diuen que han visitat la ciutat i que hay muchos monumentos de lo del nazismo... La verdad, serán muy estéticos, pero son muy poco explícitos. Penso en els dos llibres a què em referia: Una mujer en Berlín i Sobre la historia natural de la destrucción. Es vol sang, reblar el clau, ficar el dit a la llaga... en una direcció exclusiva.
Més tard, quan sóc a la Bebel Platz m'imagino que potser es refereixen al record que hi ha de la crema de llibres l'any 33. És un monument (o una "instal.lació"?) bellíssim i discret. La plaça Bebel davant l'Alte Bibliothek és un gran espai adoquinat, harmoniós. Al bell mig hi ha un quadrat de material transparent que pot passar desapercebut. Si us hi aboqueu es veuen lleixes de biblioteca blanques, completament buides. Una mica més enllà, entre les llambordes hi ha una placa amb una frase de Heinrich Heine. He trobat a la xarxa tres traduccions:

Qui crema llibres, acaba tard o d'hora cremant homes.
Si se quema libros hoy, se quema gente mañana.
Where they have burned books, they will end in burning human beings

(Proper post: Alemanya 5. L'escultura de Käthe Kollwitz la Neue Wache)

ALEMANYA 3. El monument a l'Holocaust

A Alemanya 1 i a Alemanya 2 parlàvem dels silencis i els secrets alemanys. A altres notes, aquí i aquí,  també havíem apuntat el tema.
Aquest estiu he pogut veure a Berlín alguns dels monuments que rememoren terribles terratrèmols humans. L'Eva López, una amiga coneixedora del món germànic i de la llengua alemanya, em deia que passejar per Berlín és com passejar per una lliçó d'història del segle XX.
Avui, un dibuix del monument a l'Holocaust, que podeu veure millor en aquest link. Més informació aquí.
M'havien recomanat visitar a pocs quilòmetres de Berlín el camp de concentració de Sachsenhausen, però no m'hi vaig veure amb cor.

(Proper post: Alemanya 4. La crema de llibres a la Bebel Platz)

ALEMANYA 2. Sobre la historia natural de la destrución. W.G. Sebald

(Continuació de Alemanya 1)
Del 1942 al 1945 moltes ciutats alemanyes van ser bombardejades sistemàticament.
El llibre de W.G. SEBALD, Sobre la història natural de la destrucción, Anagrama 2003, és un estudi sobre l'escassa repercussió que va tenir en la literatura alemanya la destrucció d'aquestes ciutats.
El que m'ha impressionat és justament el relat d'aquesta destrucció.
Hem vist fotos i postals de les ruïnes de Dresde, de Munich, d'Hamburg... Tot munts de runa i uns caminets en el que havien estat carrers. A vegades van acompanyades d'altres fotos dels mateixos llocs ja reconstruïts. Però de l'horror i del sofriment de la gent que entomava les bombes se n'ha parlat menys.
Unes quantes dades:
La Royal Air Force estableix un pla de bombardejos que es posa en pràctica a partir del febrer del 1942 "per destruir la moral de la població civil enemiga i en particular la dels obrers". Més endavant el pla troba reticències al si de la societat anglesa, perquè a la primavera del 44, tot i els atacs, la moral de la població civil està aparentment intacta i la producció industrial ha estat afectada només marginalment. I les crítiques s'alcen també per les pròpies baixes entre els membres de les tripulacions dels bombardejos aeris, altíssimes. De cada 10 membres en moren 6. No obstant això, les bombes van continuar caient fins al final de la guerra.
Agafem el cas d'Hamburg.
A mig estiu del 43, els avions britànics amb el suport de l'Octava Flota Aèria dels E.U.A. duen a terme un atac sistemàtic sobre la ciutat que té com a objectiu reduir la ciutat a cendres de la manera més completa possible. El 28 de juliol a la una de la matinada cauen deu tones de bombes explosives i incendiàries sobre Hamburg. El mètode, ja experimentat en altres atacs, era llençar primer bombes explosives que arrancaven portes i finestres dels seus marcs, després es tiraven bombes incendiàries lleugeres que incendiaven els teulats, i a continuació venien les bombes incendiàries més pesades que penetraven fins a les plantes inferiors. En pocs minuts els grans incendis creats es van escampar, es van unir i una gran part de la ciutat es va convertir en un mar de flames. Sembla que el foc va arribar a dos mil metres d'alçada i que va atraure amb tanta potència l'oxigen que els corrents d'aire van agafar una força d'huracà. La descripció de W.G. Sebald és dantesca:
(...) las llamas se levantaban a la altura de las casas, recorrían las calles como una inundación, a una velocidad de más de 150 kilómetros por hora, y daban vueltas como apisonadoras de fuego (...) En algunos canales el agua ardía. En los vagones del tranvía se fundieron los cristales de las ventanas y las existencias de azucar hirvieron en los sótanos de las panaderías. Los que huían de sus refugios subterráneos se hundían con grotescas contorsiones en el asfalto fundido del que brotaban gruesas burbujas. Nadie sabe realmente cuántos perdieron la vida aquella noche ni cuántos se volvieron locos antes de que la muerte los alcanzara.
No continuo citant. Les imatges de morts i l'èxode dels supervivents desorientats i embogits són esgarrifoses.
Reconeix l'autor que Hitler hauria fet el mateix sobre Londres si hagués pogut, però ara aquí no vull fer valoracions sobre estratègies polítiques ni militars. Ni sobre l'holocaust. M'impressiona el silenci lligat al mal, el silenci sobre el mal.
Assenyala W.G. Sebald que la gran majoria d'alemanys van guardar com un secret familiar vergonyós els records terribles d'aquesta destrucció, records protegits per una mena de tabú que no permetia que el secret fos confessat ni a un mateix.
Sebald imagina la fúria de la reconstrucció i el miracle alemany poant força psíquica d'aquest gran secret compartit: que tots sabien que estaven reconstruint el país amb milers de cadàvers sepultats a la runa, que tots sabien que estaven creant un nou Estat amb cadàvers en els fonaments, cadàvers dels quals no s'havia de parlar.
M'ha costat molt escriure aquesta nota.
Volia fer-ho després de parlar de Una mujer en Berlín, perquè el tema en el fons és el mateix, i abans de publicar noves notes sobre alguns monuments de Berlín.
(Proper post: Alemanya 3. El monument a l'Holocaust)

Doris Lessing

(La caricatura que encapçala aquest post està treta d'aquí)

M'alegro profundament del Premi Nobel a la Doris Lessing, perquè és un personatge que em cau molt bé.
El que més m'ha agradat del que he llegit de la Doris Lessing (que tampoc no és gaire) és el més autobiogràfic: "En busca del inglés", "Dintre meu", "Passejant per l'ombra", "Risa africana"... Com si el que més m'impressionés fos la seva pròpia vida, la manera de mirar i de narrar...
Un dia a Londres, passejant vora el Tàmesi a les 8 del matí a l'alçada de Chiswick, passaven de tant en tant uns personatges que em van fer pensar que si l'anglès veritable que la D.Lessing buscava a Londres acabada de desembarcar de l'Àfrica, que si aquest anglès-anglès existia, havia de ser un d'aquells passejants matiners. "En busca del inglés", em va fer gràcia que un títol tan bo em vingués al cap en aquell moment i que m'evoqués l'humor i les sensacions del llibre.
Conservo molts flaixos de la meva vida quotidiana en què davant d'algun fet he pensat en algun fragment de la Doris Lessing, prova que la seva manera d'escriure m'ha fet entrar molt endins idees i sensacions. A continuació un exemple dels més banals:
Em discuteixo amb el dentista per tot això dels implantaments de dents i li dic que tampoc no fa falta fer tractaments tan agressius, que portar pròtesis no deu ser tan terrible:
-Els anglesos que marxaven de colons a l'Àfrica, encara que només tinguessin trenta anys, es veu que es feien arrancar totes les dents i encarregaven una dentadura postissa abans d'embarcar -li dic.
-I ara! No pot ser.
-Ho explica la Doris Lessing a les seves memòries.
-Aquests anglesos... Segur que els sicilians que anaven a Nova York no se'n feien arrencar cap.
(...tinc al cap altres flaixos més subtils... Per a una propera ocasió.)