dilluns, 16 de març del 2009

RAF Der Baader Meinhof Komplex

En castellà, la pel.licula Der Baader Meinhof Komplex ha estat presentada amb el nom de RAF, Facción del Ejército Rojo. Aquí s'ha estrenat fa poc. Està rodada a partir d'un llibre del mateix títol del periodista Stefan Aust, del qual podeu llegir declaracions en aquesta entrevista.

El tema que podríem titular "Faig molt de mal per a fer molt de bé", o si es vol "De tan bo que vull ser, sóc molt dolent", m'atreu irremediablement. O sigui que vaig anar a veure la pel.lícula.
Sense ser entesa, m'adono que no és una bona pel.lícula tot i que a mi m'ha interessat i m'ha fet rumiar. I veig que m'ha impressionat.

Cinc cèntims sobre la Fracció de l'Exèrcit Roig o "Banda Baader-Meinhof" (nom que els dóna la premsa sensacionalista) al Wikipedia. Faig aquí un resum d'aquest article:

A finals dels anys 60, hi ha a Alemanya, com a altres països occidentals, una efervescència revolucionària anticapitalista que té força principalment entre el moviment estudiantil. La protesta per la invasió americana al Vietnam és un punt aglutinador.

A Berlín, al Juny de 1967, en una manifestació contra el Sha de l'Iran de visita a la ciutat, mor per un tret de la policia alemanya l'estudiant Benno Ohnesorg. El fet va servir de detonador a la creació d'un grup de guerrilla urbana compost entre d'altres per Andreas Baader i Gudrun Ensslin.

Una de les primeres accions del grup és l'incendi a uns grans magatzems. Van ser arrestats el 2 d'abril de 1968 i mentre dura el judici la periodista Ulrike Meinhof va publicar diversos articles a favor seu. Baader i Ensslin aconsegueixen amagar-se després del judici, però Baader va ser detingut un altre cop l'abril del 1970. El maig del mateix any Andreas Baader va ser alliberat en una acció armada duta a terme pel grup, a partir de la qual Ulrike Meinhof passa a la clandestinitat (a la pel.lícula aquest moment està descrit magistralment, amb el salt d'Ulrike per una finestra). A partir d'aquest moment la premsa parla de la Banda Baader-Meinhof.

Després d'un temps rebent entrenament militar a Jordània, el grup torna a Alemanya i comença a dur a terme accions molt espectaculars: atracaments a bancs, atacs a edificis militars americans, a comissaries de policia i a edificis de diaris que consideren propagadors de la ideologia capitalista... El juny del 1972 els principals dirigents del grup, entre els quals Baader, Meinhof i Ensslin, són detinguts. Ja no tornaran a sortir de la presó.
Van ser incarcerats a Stuttgart, a la presó d'alta seguretat de Stammheim, construïda expressament per a aquests presos. Condicions de detenció dures, incomunicació, vagues de fam, manifestacions, la mort d'un dels presos de resultes de la vaga porten a un canvi de les condicions de detenció, al novembre de 1974.

Al carrer, sorgeix una nova generació de militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig, que protagonitzen diversos segrestos i assassinats.

Al maig de 1975 comença el judici contra la vella guàrdia del grup.

El maig del 1976 Ulrike Meinhof va ser trobada morta a la seva cel.la, penjada amb una tovallola trenada. Una investigació va concloure que s'havia suïcidat, però la idea que havia estat assassinada va mantenir-se viva en els ambients de l'extrema esquerra. El que sí es va saber de segur és que entre Meinhof i la resta del grup havien sorgit dissensions.

Mentre va durar el judici hi va continuar havent accions terroristes. L'abril del 1977 els acusats van ser condemnats a cadena perpètua.

Es van succeir una sèrie d'accions espectaculars que van culminar en la crisi que es va anomenar la Tardor Alemanya del 77: el segrest al setembre del president de l'Associació Alemanya d'Industrials, un ex-nazi i ex-oficial de les SS, i a l'octubre el segrest d'un avió de turistes alemanys que marxaven de Palma de Mallorca cap a Frankfurt, dues accions que reclamaven l'alliberament dels membres de la Fracció de l'Exèrcit Roig. Després de moltes peripècies, una força d'èlit de la policia alemanya va alliberar els turistes a l'aeroport de Mogadiscio, a Somàlia, on havia anat a raure l'avió. L'acció dels terroristes havia fracassat. L'endemà apareixien morts a les seves cel.les de la presó de Stuttgart els membres del grup, que suposadament s'havien suïcidat, i a fora la Fracció de l'Exèrcit Roig anunciava que havia "executat" el president dels industrials alemanys.

El resum del Wikipedia ha sortit molt llarg. Però m'ha semblat necessari per situar els sentiments que m'ha inspirat la pel.lícula.

Ha estat interessant recordar fets i imatges de l'època, i recordar també l'extensió i la radicalitat del moviment en aquells anys.

He llegit a internet algunes crítiques de la pel.lícula en el sentit que hi ha moltes coses que no s'entenen. Depèn dels coneixements previs sobre l'època que tingui cada u. En el meu cas, m'hauria agradat que fos més explícita la categoria d'ex-nazis d'alguns dels assassinats i segrestats.
No m'havia fet mai la reflexió sobre les particularitats, diguem-ne "nacionals", d'aquells moviments violents anticapitalistes. A Alemanya molts dels militants i alguns dels intel.lectuals que van reflexionar sobre aquest moviment són nascuts abans de la guerra mundial o són fills de la guerra (Ulrike Meinhof 1934, Rudi Dutschke 1940, Gudrun Ensslin 1940, Margarethe von Trotta 1942, Andreas Baader 1943, Rainer Werner Fassbinder 1945). A partir d'algunes frases de la pel.lícula, em pregunto quina relació hi ha entre el passat recent alemany i la radicalitat alemanya de finals dels 60 i 70.

Vaig ara a un altre aspecte: la tragèdia, la magnitud del desastre. Aquí sota, una foto d'Ulrike Meinhof com una jove periodista el 1964 que no deixa entreveure en què es covertiria la seva vida.


Parlem de l'abandonament de les criatures. Hi ha una pel.lícula que em va impressionar molt quan la vaig veure als anys 80, Las hermanas alemanas de Margarethe von Trotta (en anglès està traduïda com "Marianne and Juliane" i en francès "Les années de plomb", que crec que és una traducció fidel). Ara he entès que la directora s'inspirava en concret en la vida de la Gudrun Ensslin i una de les seves germanes: Gudrun Ensslin entrega el seu fill a la germana perquè ella no se'n pot ocupar. La germana decideix que és millor donar-lo en adopció. Tinc una imatge de la pel.lícula gravada a la retina: la tieta amb el nen de la mà, caminant per un carrer amb casetes i jardinets cap a la casa de la família que l'adoptarà, i jo pensant "l'arribarà a abandonar, serà possible?"
També he sabut que la Ulrike Meinhof tenia dues filles petites, que també va deixar de veure quan va saltar per aquella finestra i va entrar a la clandestinitat. Tornant de veure la pel.lícula RAF, he buscat les seves biografies a internet i he comprovat que, en efecte, l'opció política les va dur a perdre el contacte amb els seus fills.
La Doris Lessing explica a les seves memòries que als anys 40 a Salisbury (Rhodèsia) decideix separar-se del marit i dels seus fills petits per poder militar políticament a ple temps en l'òrbita d'un grup comunista. Un dia veu els nens al parc fent un picnic amb el pare i la seva nova dona i "se sent estranya" (aclareix que finalment no se n'ha anat a viure tan lluny, uns quants carrers més enllà!).
Això és un parèntesi, però m'ha vingut a la memòria. Em sembla un símptoma, una alarma de l'allunyament de la realitat. Bé, em sembla que és algun problema molt més greu, que no sé adjectivar.

Anem als suposats suïcidis o suposats assassinats. L'autor del llibre i la pel.lícula tinc la impressió que fan una reconstrucció fidedigna, i en concret donen la versió del suïcidi, no la de l'assassinat. El suïcidi d'Ulrike Meinhof tindria una aura especial: es desmarca dels altres, sembla que és crítica sobre la situació que han creat, perd una mica la raó i, alhora, entrant en aquest estat de desequilibri, és com si estigués guanyanyt grandesa.
El suïcidi dels altres, mesos més tard, suposant que es tractés de suïcidis, és terrible. És la negació total, és l'orquestració de la negació total. Noto que com amb l'abandonament de les criatures, no sóc capaç d'expressar ni de pensar clarament l'alienament que significa. Però em posa la pell de gallina.

Dues notes més:
He llegit aquests dies una denúncia que va escriure Jean Paul Sartre, quan va anar a visitar Andreas Baader que estava fent vaga de la fam per a unes millors condicions de detenció. Reclama els drets humans per als detinguts. Però també he llegit que va comentar a la gent que li era propera que l'Andreas Baader li havia semblat un individu molt poc intel.ligent i fins i tot un personatge tarat (!).
També, que hi ha una pel.lícula que tracta el cas d'uns militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig que en el moment de la desbandada es refugien a la RDA, on la Stasi els proporciona documentació falsa i passen a viure una nova vida, sense passat, a l'Alemanya comunista. Sembla que es tracta d'una situació verídica (no recordo el nom, em sembla que la vaig veure a la televisió).

Sentiment personal sobre tot plegat: tan lluny i tan a prop...

Aquest grup anomenat IRA autèntica torna a atemptar...

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Recordo molt bé 'Las hermanas alemanas' de tant com em va impressionar.

Sol passar amb aquests militants que acaben vivint al marge de la realitat. Va passar també amb personatges del maquis de després de la guerra, avui molt mitificats per cert. O amb militants comunistes antifraquistes.

Quan se sacrifica la família a uns suposats ideals que porten a perjudicar o matar terceres persones l'ideal es desvirtua completament, em sembla.

Un altre tema són les actuacions policials, és clar.

Eulàlia Petit Vilà ha dit...

Les actuacions policials i el tracte a comissaries i presons les deixo de banda,donant per suposat que hi ha abusos, com deixo de banda les actuacions a la guerra del Vietnam i tots els altres fets que expliquen la rebel.lia. Però pensava en mi i en altra gent de vora meu, que a prop podem haver estat del desastre. No havia pensat que el maquis podien haver estat personatges a la vora del precipici interior.

lola ha dit...

M'ha agradat molt, Eulàlia, aquest escrit teu; també vaig a anar a veure la pel.lícula, i em va provocar uns sentiments i unes reflexions semblants. Afegeixo:

- El passat nazi i la seva impromta. Importantíssim i poc estudiat em sembla. Si hem de fer cas al famós superespia de la RDA, Wolf, els contactes i els estímuls (de tota mena, esclar) de l'Alemanya comunista eren constants; però afegeix, reconeix: bona part del descontentament i, per tant, de la rebel.lió s'expliquen, també, per antiamericanisme fruit del desastre de la guerra. Crec que és cert, sobretot des d'una perspectiva incosncient.Hi ha una escena a la pel.lícula, on un estudiant crida: "Dresde, Corea, Vietnam..." en una seqüència d'horrors intolerables.

-La brutalitat de l'Estat a Alemanya. Des d'aquí, llavors i ara, crèiem i, a vegades, creiem que l'Estat espanyol és el no va más.

- L'abandonament dels fills... Alienació, crec que és la millor paraula. Però també una mena de frivolitat, d'insatisfacció, de voler viure la vida a glopades, i de meenyspreu per l'"avorriment" i l'aparent manca d'heroïcitat, d'una vida petit-burgesa, com es deia llavors.

En el fons, em queda el convenciment que aquesta gent, de prop i presa individualment, devien tenir poquíssima substància.

Buf, m'he allargat molt. Sento la intromissió.

lola ha dit...

Per cert, intento posar l'enllaç teu al meu blog, i no se'm guarda...Potser és error meu, ho continuaré provant:
www.barcelonetes.com (?)

Eulàlia Petit Vilà ha dit...

De disculpes per intromissió res, al contrari, m'agrada que comentis coses.
Hi ha un moment a la pel.li que la Gudrun Ensslin diu als pares "ara no callarem, no deixarem que avancin les idees totalitàries" o alguna cosa així, fent referència a la manca d'oposició que va tenir l'ascens del nazisme. Em va fer pensar. Aquí la gent d'extrema esquerra tenia un determinat passat, allà n'hi havia un altre, i jo mai m'havia fet la reflexió. Per cert, sobre el que menciones de Dresde, hi ha uns posts a l'apartat Alemanya del blog, que tracten dels bombardejos sobre les ciutats alemanyes.
I sobre aquest tipus de vida (abandonament de criatures, etc): un cop vaig sentir una expressió crítica, en castellà, que em va semblar encertada: algú va dir que el gust per "vivir peligrosamente" tenia arrels feixistes.
De linkar el blog: gràcies, no penso que hi hagués d'haver problemes...