Continuo amb un exemple, tot i que sé que corro el risc de semblar ingènua. Però vull ser concreta.
Durant els nombrosos anys de Govern convergent es va muntar a Catalunya un sistema funcionarial megahispànic, el més hispànic que es va poder, amb tots els vicis hispànics haguts i per haver, que ja criticava Larra a l'article "Vuelva Vd. mañana" (sí, d'acord, exagero una mica). Quan anys després van manar els socialistes la cosa va continuar igual.
Ja sé que els funcionaris fan (fem) falta, que l'educació, la sanitat, la policia i tantíssims serveis i institucions necessiten funcionaris. Però moltíssima gent que coneix la qüestió des de dins, o des de la vora,sap com s'ha fet d'intocable el sistema, com s'ha anat retroalimentant i recargolant. Fins a límits que a vegades fa riure (si és que un no té ganes de plorar).
Quan van començar les retallades econòmiques a Educació (el meu sector), l'augment de les ratio i l'augment de les hores de feina, vaig pensar que podia ser un bon moment de dir: "Doncs a canvi desburocratitzem molts assumptes que carreguen el professorat de feina inútil (només els qui hi estan -o hi hem estat- ficats sabem fins a quin punt es redacten papers inútils i llarguets que no es llegeix ni es llegirà absolutament mai ningú). Guanyarem temps i racionalitat".
Però què va! Estem ja absolutament espanyolitzats i "marketitzats" per les polítiques de programació, d'avaluació, de reglamentació, de qualitat... que formen una espiral que s'eleva fins a l'infinit (aquí no exagero). És tan freqüent veure com es perd el nord, com s'oblida l'objectiu principal de la feina d'un mestre, com es deixa de tocar de peus a terra i com entrem en una pel.lícula de ciència ficció que, a més de ser absurda, angoixa el personal... Fins a nivells preocupants.
A vegades he pensat que si la ciutadania conegués de la vora alguns d'aquests tinglados demencials que he viscut... correria a desapuntar-se de... l'Estat.
Abans es deia (ara ja no tant) que el català era treballador, assenyat, racional, que sabia solucionar problemes i altres floretes per l'estil. Seria magnífic que aquest nou país que es reivindica fes una aposta per aquests valors. Ah, i no vull deixar a ningú sense feina, entenguem-nos bé, ni eliminar funcionaris. Demano que en la funció pública tornem a, o instaurem, un valor imprescindible: tocar de peus a terra. (Ja sé que tot plegat no sona gens polític, però podeu estar ben segurs que ho és).
Per un altre dia un tema encara més espinós: l'ensenyament comprensiu o estudiar totes les criatures juntes fins als 16 anys.
2 comentaris:
Eulàlia, comparteixo la reflexió, però això és tant sols una introducció aviam si desenvolupes més la idea.
Entenc que et centres anb la ineficiència de l'administració, en definitiva els processos. Es evident que cal preguntar-se per què es fan moltes coses i per què serveixen. Però hi ha un altre paquet que és la incomprensible duplicitat de funcions entre Administracions. La independència en resoldria algunes però en hi ha un munt que les tenim a casa: entre departaments de la Generalitat; entre nivells com Govern, Consells Comarcals, Diputacions i Municipis. I un dels temes capdals: la distribució territorial i la segmentació de petit municipis sense capacitat operativa...
Tant sols són uns comentaris...
Estic totalment d'acord amb la reflexió que encetes
Penso que si és veritat que esten en un moviment popular amb una influència relativa dels partits polítics, aquest nou país l'hauríem de pensar entre tots, no només en termes abstractes, sinó concrets.
Avui una persona que aprecio molt m'ha dit: "Ja t'he llegit a Barcelonetes, però penso que tot això és per després, ara hem d'aconseguir la independència". Jo crec que no és així, que es pot avançar units però desenvolupant ja les idees, que no cauran del cel soletes.
Publica un comentari a l'entrada