Eugenia Bieto a La Vanguardia. Dedicatòria

Eugènia Bieto ha pres possessió del càrrec de directora d'ESADE.
A LA VANGUARDIA d'aquest diumenge 5 de Setembre hi havia un extens article a la penúltima pàgina, on es fa un retrat del seu caràcter i de la seva biografia personal, a més de la seva trajectòria professional. I es fa referència a un fet familiar sobre el que vull estendre'm.

La Bieto ja era un crac en matemàtiques quan anàvem a escola i encara teníem 13 anys. La majoria de les dones que vam estudiar juntes el Batxillerat ens hem tornat a retrobar després des més de 40 anys i ens anem veient cada mes.
El dia que va aparèixer l'Eugènia a una de les nostres reunions informals, ens va fer un resum de les seves peripècies vitals durant aquestes quatre dècades llargues en què no ens havíem vist.
Intentar fer una explicació global de les nostres vides adultes és un exercici que, a mida que ens hem anat retrobant, hem anat fent cada una de nosaltres dirigint-nos a la resta. Ha estat molt interessant. Totes ens hem sentit escoltades amb atenció i afecte per les altres. I a mi, que m'agrada massa observar i treure conclusions, m'ha semblat que en general ens hem "resumit" principalment des del punt de vista emocional, hem parlat del nostre camí més personal i íntim, dedicant molta menys estona a parlar de les nostres vides professionals.

L'Eugènia Bieto, que entre totes nosaltres és de lluny la que té una responsabilitat social de més trascendència, no va ser una excepció en la manera com va enfocar el relat del seu trajecte vital.
Després vam passar a parlar dels nostres pares i de les nostres famílies i ens va contar la història del seu avi, esbossada en l'article de La Vanguardia, citat al començament.
Aquí és on volia venir a parar. És una història per fer-ne una novel.la.

L'article de La Vanguardia diu: Tras las hojas de su árbol genealógico se esconden varias novelas que nunca se ha decidido a escribir: la de su abuelo de Reus, que a finales del XIX emprendió la aventura de su vida y fue peluquero en París, se marchó con un ballet ruso a Moscú y trabajó en la corte imperial al servicio de la zarina. De su abuela rusa tomó el nombre Eugènia.

La Bieto ens en va donar més detalls.

En efecte, el seu avi patern és un noi de Reus, inquiet. LLavors Reus era la segona ciutat de Catalunya, però li és petit i amb 18 anys decideix marxar a conèixer món. Deixa una carta a la família, tanca la porta i se'n va.
A París. Som a finals del segle XIX i això és tota una aventura.
Quan entra a la capital francesa no té de què viure, però passa davant d'un portal i veu que demanen un aprenent. És la seva, ser aprenent escau molt bé al qui encara no té ofici. El comerç resulta ser una perruqueria i ell serà, doncs, aprenent de perruquer.

Passen els anys. Uns quants anys.

Un bon dia del maig de 1909 arriben a París, de tournée per primer cop, els famosos ballets Diaghilev. Els ballets russos, creats per Sergei Diaghilev, van fer furor a tot Europa per la seva vitalitat i per la seva modernitat, i són importants en la nostra història.
Alguns detalls que ens situen aquesta institució: Sergei Diaghilev treballa estretament amb Stravinsky i encarrega obres a destacats compositors de l'època. Entre molts d'altres, a Manuel de Falla, i veu la llum El sombrero de tres picos picos que s'estrena a Londres el 1919 amb decorats i figurins de Picasso. Vegeu aquí sota:
El 1917 els ballets Diaghilev eren a París un altre cop i Pablo Picasso s'enamora d'una de les seves ballarines, Olga Khoklova. Es casen i tenen un fill, Pablo, que apareix a molts quadres del pintor. Aquí sota Olga, pintada per Picasso.
Us dono encara un altre apunt de color. El 1929 Sergei Diaghilev mor al Lido de Venècia, al Grand Hôtel des Bains. Diuen que qualsevol dia pot ser bo per morir, però el Lido de Venècia no es un lloc qualsevol per morir, sembla un lloc reservat per a un coreògraf homosexual que ha gaudit d'una especial aura artística.

Tornem a París. Els ballets russos, acabats de crear, hi actuen el 1909 i les temporades dels anys següents: el 1910, el 1911, el 1912, el 1913, el 1914... ¿Quin any es va produir l'encontre? No ho sabem segur. Però podem imaginar que és durant una de les primeres temporades que les ballarines demanen un perruquer que les atengui. Sigui quina sigui la data, el cert és que és l'avi de l'Eugènia Bieto qui les va a pentinar.
¿És només bon perruquer? ¿És també simpàtic, seductor, respectuós? ¿Aprecien la seva intel.ligència? En qualsevol cas, les ballarines n'estan tan satisfetes que, acabada l'estada a París, volen que les acompanyi a Rússia.

Havia sortit de Reus per veure món i respirar fondo, si ara en té la possibilitat ¿què millor que anar fins a Sant Petersburg? No deixa escapar l'ocasió i marxa, doncs, amb els ballets Diaghilev a la ciutat més monumental del nordest europeu.

Aquí comença un nou capítol de la seva vida.

A Rússia treballa amb les ballarines, que continuen valorant la seva feina i vantant-se de tenir un perruquer molt bo, un perruquer vingut expressament de París per pentinar-les.
¿Com era de nombrosa l'èlit peterburgesa? ¿Com corrien les notícies entre l'alta societat de la ciutat? Potser l'èlit era un món relativament petit i les notícies s'hi propagaven fàcilment, el cas és que la tsarina Alexandra té notícia del perruquer francès i el crida a la cort.
Ja tenim al nostre avi Bieto a la cort imperial del tsar de totes les Rússies.
No sé per què, quan l'Eugènia ens explicava la història, jo vaig pensar "Potser li va fer pentinar les nenes". He trobat a internet una foto de les "nenes" o "petites grans duquesses", les filles del tsar Nicolau II i de la tsarina, i m'ha encantat la imatge. Fixeu-vos en el caràcter que mostren les seves expressions, i també en els cabells tan esbullats que duen, cabells que m'han fet rectificar: el més probable és que no pentinés les nenes sinó que pentinés la tsarina.

Buscant una mica més, també he trobat aquesta foto imponent de la tsarina Alexandra:

Em sembla difícil d'imaginar què devia significar la vida a la cort imperial russa, però quan he vist, també a internet, la foto de Rasputin, he pensat "És veritat! era la tsarina del Rasputin!" Que serveixi només per ambientar la història:

El matrimoni imperial havia tingut quatre tsarevnes (nom oficial de les "nenes") i finalment havia nascut el tsarevitx (el noi). Aviat van descobrir amb horror que l'hereu patia hemofília i després d'uns quants sustos, van recórrer a un monjo il.luminat, d'ulls penetrants, que ja corria per la cort de feia un temps. Era Grigory Efimovich Rasputin. Diuen que va ser amb hipnosi com va aconseguir millorar la salut del tsarevitx, el cas és que va acabar tenint captivada a tota la família, en particular la tsarina.

Com més influència exercia el personatge dins la família, més mala fama agafava entre la societat peterburgesa. Corrien tot tipus de notícies escandaloses, de detalls sinistres. Quan s'inicia la Primera Guerra Mundial i el tsar Nicolau marxa al front, deixa el govern en mans d'Alexandra i les enraonies contra Rasputin es multipliquen. Se l'acusa d'influir en les decisions polítiques de la tsarina, de tenir-li menjada la voluntat, fins al punt que un grup d'aristòcrates decideix acabar amb la vida de Rasputin.

La seva mort per si sola donaria per a tota una obra de teatre.

El 30 de desembre de 1916, en plena guerra, un cosí del tsar, el Gran Duc Demetri de Rússia, i el príncep Fèlix Iusúpov perpetren l'assassinat.

Rasputin és invitat a una festa a Sant Petersburg i li ofereixen uns pastissets farcits, com qui no diu res, amb cianur. Fina cosa. També li posen un xic de cianur a la copa de vi, per si de cas. Doncs res, Rasputin se sent una mica malament, però ja veuen que així no el liquiden. Llavors li disparen. Al pit, perquè es volen assegurar el tret, mai millor dit. El monjo trontolla, però sense arribar a caure. O sigui que el príncep i el gran duc me li donen un cop ben fort al cap, amb un bastó que té el puny ple de plom i, per arrodonir-ho, se l'enduen i el llancen al Neva. Diuen que quan van trobar i respescar el cos, es va demostrar que finalment havia mort ofegat.

Si avui dia a les nostres perruqueries, les dones comencen a explicar assumptes domèstics i personals tan bon punt els lliguen el pentinador a la cintura, a la cort imperial tampoc no podia ser tan diferent. L'avi Bieto, per força, devia sentir a parlar d'aquest assumpte de primera mà i ens hauria pogut contar què pensava de tot plegat. Però com que segurament les confessions de boudoir li arribaven totes sense excepció, i repetides per canals diversos, potser del Rasputin i de l'hemofília de nen n'estava fins al capdamunt i ens hagués dit: Ca, home, ca! què us he de dir!

¿Què més ens va explicar l'Eugènia? Que el seu avi s'havia casat, amb una dona originària d'Odessa (un altre nom que fa somiar), que ella pensava que devia ser jueva. Que van tenir dos fills.

I l'ultim episodi: la revolució russa!
A la presa del Palau d'Hivern, el meu avi hi era! va exclamar.

Els temps històrics fan costat a un home inquiet; són també temps inquiets que el converteixen en revolucionari.
Segurament ha viscut tan a prop la cort, tan a prop el despotisme, tan a prop el poder absolut, que li sembla que el canvi és necessari. Però potser justament perquè ha viscut tan a prop la cort, tan a prop el despotisme, tan a prop el poder absolut, li sembla que el canvi ha de ser cautelós. Reforma agrària, capitalisme, democràcia parlamentària.
L'avi de la Bieto serà del partit menxevic. I quan s'esdevé la revolució de febrer del 1917, obté un càrrec. Molt important, ens va dir l'Eugènia, no sé si era governador d'alguna província, o... no sé.

Però després de la presa del Palau d'Hivern, a partir de l'octubre, són els bolxevics qui dominen la situació i l'avi de la Bieto, ara ja el nostre avi, s'ha d'exiliar.
Les revolucions no són cap broma i la manera com va acabar a Ekaterinenburg la família que ell havia pentinat ens indica de segur que va fugir oportunament.

No recordo el final del seu relat. ¿Va tornar a Reus? ¿Va anar a París? ¿Va continuar fent de perruquer?
Fos com fos, em va quedar al cor l'espurna d'un home que tenia somnis, mans hàbils, que va fer costat a l'art i que va participar en l'última gran utopia igualitària.

Ser directora d'ESADE és molt important, però haver tingut un avi de Reus voltant per darrera l'Hermitage, l'octubre del 1917, també ho és.

Felicitats pel nomenament.