Aquest estiu he explicat als meus néts molts contes, em vaig quedar curta d'existències i vaig començar a desempolsar i arreglar històries mitològiques. L'endemà d'explicar la història de Teseu, vam fer un laberint de pedretes. El teniu aquí sota.
Arrel d'això, vaig adonar-me per primer cop que hi ha dos tipus de laberint: els que són llargs i complicats, però que condueixen indefectiblement al centre; i els que poden suposar perdre-s'hi, perquè tenen diversos camins i diverses possibilitats. El laberint que vam fer amb els meus néts és del segon tipus. Si no esculls bé el camí potser no arribes mai al mig, sinó que tornes a sortir.Un amic va veure la foto que he reproduït aquí sobre i em va comentar que tots els laberints clàssics, els que es van dibuixar durant l'edat mitjana al terra de quatre o cinc catedrals franceses, són unívocs o d'un sol camí. (Vegeu el de Chartres a continuació:)
Em vaig quedar parada, perquè mai m'havia plantejat aquestes dues possibilitats. Vaig buscar en un quadern de viatge que havia fet fa temps a Tunísia i, en efecte, tal com recordava havia dibuixat el laberint que hi havia en el mosaic de terra de les termes romanes de Maktar. Aquí sota:
El laberint romà de Maktar és dels del primer tipus: el camí és llarguíssim, però sense pèrdua s'arriba al cap de la serp. El meu amic em va suggerir si no podria ser que els laberints on un es podia perdre i no arribar mai al centre, fossin una invenció més moderna, un joc per a enamorats, un entreteniment social en jardins del segle XVIII. Vam pensar en el Laberint d'Horta, però... si es tractés d'un joc modern, per què Teseu hauria necessitat el fil d'Ariadna? Si en la mitologia grega ja hi ha un laberint amb diversos camins que cal triar, vol dir que els dos tipus de laberint coexisteixen des de fa molt de temps.Vaig entrar a l'exposició amb aquest garbuix al cap. L'exposició parla d'això que us acabo de plantejar aquí sobre, però la veritat, m'hauria agradat que en parlés més. Crec que els dos models responen a dues maneres de veure la vida: en el primer cas, camí tortuós, topar contra parets i donar voltes, arribar a una altra paret i tornar a girar, per arribar finalment a un centre; el l'altre cas, camí amb incògnites, cal escollir a risc de perdre's i de no arribar mai a la fita.
L'altre aspecte tractat a l'exposició és la proliferació de laberints (sempre circulars) a tantes cultures antigues. Això dels laberints en forma de cercle al meu amic li fa pensar que el laberint és una versió de mandala.
Anècdota: a l'exposició han posat un formiguer al costat d'un laberint. L'associació d'idees és interessant, però ha resultat una mica fracassada perquè, tot i que hi vaig anar a mig estiu, moltes formigues estaven mortes i les altres com atontades. Em va fer gràcia perquè els nens també van voler posar formigues a dins el nostre laberint i les formigues s'escapaven per sobre les pedretes, i ells les tornaven a agafar i a posar-les a dins. Vaig fer alguna foto però no és publicable perquè la pobra formiga amb tot el tràfec havia perdut una pota entre els dits dels meus néts i renquejava llastimosament.
2 comentaris:
Hola,
Avui acabo de tornar de l’exposició del CCCB i he buscat al google: Per Laberints.
La intenció de la cerca ha sigut si hi havien articles o opinions que parlessin de l’exposició. Afectivament, n'hi ha molts.
He llegit la seva entrada i voldria comentar alguna cosa que hi ha escrita.
Com per exemple, quan diu que voldria que s'hagués tractat més el tema de laberints unicursals i multicursals.
Pot ser que no es digui de manera explícita, però si ens fixem en la data de creació dels dos primers laberints multicurslas (1420) veiem que és en ple Renaixement. El seu costat hi ha una explicació de la discrepància fascinant, en relació a la descripció literària de laberints multicursals i la il•lustració gràfica de laberints unicursals fins aquest any, 1420.
El Renaixement és quan sorgeix l'antropocentrisme, trencant amb el teocentrisme medieval. Així que, els laberints unicursals responen a l'únic camí conduit per Déu i els multicursals ja permeten a l'home a prendre la decisió de quin camí seguir, si anar cap a la dreta o l'esquerra. Aquesta és la gràcia d'aquests laberints, més que aconseguir el centre.
Doncs així, s'explica el canvi de mentalitat de l'home traduït en els laberints.
També, voldria dir que els laberints de cultures antigues no sempre són circulars, com podem veure en les dues monedes de Creta del s. II a.C., que n'hi ha un laberint circular i un quadrangular.
I per últim, el formiguer. El
formiguer està a la exposició per mostrar que les formigues, tot i no tenir cervell, tenen una estratègia per a resoldre un laberint o per trobar el menjar i portar-lo al formiguer on hi ha la resta de formigues.
Nosaltres tenim la memòria per a
resoldre’ls i les formigues deixen un rastre de feromones. En la mateixa sala també es fa referència al conte del Petit Polze, que utilitza un altre tipus d'estratègia.
A dins del formiguer hi ha la formiga reina, altres formigues que van a buscar el menjar i altres formigues que recullen a les mortes i les porten al seu cementiri. Per tantes formigues que moren, en neixen de noves. A més, a aquestes formigues els hi donen menjat i estan controlades per experts.
Avui acabo de tornar del CCCB com quasi cada dia de la setmana, ja que sóc monitora del centre i totes aquestes referències les explico a la visita comentada que es realitzen els caps de setmana.
T'agraeixo molt els aclariments, de debò. No vaig fer una visita guiada, sino que hi vaig anar per lliure amb un amic que tenia idees sobre el tema. El que es guanya en llibertat es perd en explicacions. Et felicito per aquesta feina tan maca.
Publica un comentari a l'entrada