dimarts, 30 de juliol de 2013

El Camí de Santiago 43. Cases del Bierzo


(Cliqueu per ampliar la imatge)
 
El Bierzo és una comarca lleonesa que durant uns anys del segle XIX va se una província independent. Jo hi he arribat després d'una pujada considerable (la famosa Cruz de Ferro) amb la consegüent baixada, i n'he sortit després de fer una altra pujada considerable fins a O Cebreiro, que és ja Galícia. El Bierzo és una gran vall amb un microclima particular.

Aquí parlen una cosa que no sé si és lleonès antic, un dialecte particular o el gallec dels immigrants gallecs que viuen a aquesta comarca. El cas és que hi ha força rètols corregits amb spray, galleguitzant o "bierzitzant" els topònims. Abans, més endins d'aquesta província lleonesa, havia vist pintades de "León solo", fetes pels que no volen que les tres províncies de l'antic regne de Lleó vagin en un mateix paquet amb les de Castella.

Aquest dibuix de la "arquitectura típica berciana" (molta fusta, molta pissarra i unes balconades muntades sobre troncs i apuntalades, que fan patir) és feta en un poblet més enllà de Ponferrada. En un bar he demanat un cafè i em porten un cafè, un "chupito de zumo de melocotón" i un "sobado" (com un bocí de pa de pessic): 1€.

Per cert, sortint de Ponferrada he passat davant d'una de les poques escultures abstractes d'aquesta Espanya interior: "Monumento a la pizarra".

A un poblet que es diu Camponaraya hi ha un vellet traient aigua d'un pou amb un sistema amb contrapès que no havia vist mai, excepte potser en algun western. M'aturo, conversem, m'ofereix "el servicio" a casa seva que es veu que és allà al costat, dic que "no gracias", em deixa treure aigua del pou i abocar-la a un reguerot que la duu a l'hortet.
M'ensenya un tros on hi té "amapolas, pero las voy a arrancar porque dicen que las usan para hacer droga". En efecte, hi té molt de cascall i li dic que no ho arrenqui que serveix per fer una infusió si té mal de queixal. Fa com si se sorprengués, però crec que ja ho sabia.
També em canta una cançó que diu:
Camponaraya, Camponaraya,
y a su lado Narayola,
rapaciña, 
no vuelvas del baile sola.
Em sembla que és el més picant que ha dit en la seva vida. Però potser m'equivoco. Aquests vellets castellans que he anat creuant al llarg d'aquests quatre anys de camí són d'allò més continguts, discrets, modestos i amables. Com cavallers antics. Quan ja me'n vaig, troba que no puc marxar amb les mans buides, que m'ha d'oferir alguna cosa i comença a mirar per l'hort a veure què talla. Em fa por que no em doni enciams o carbassons i li suggereixo una ceba. Troba que és poc i m'arrenca la més grossa. M'acomiado amb un petó.
La ceba la regalo al proper bar on m'aturo a prendre un pinxo de truita de patates. El cambrer s'estranya una mica i li dic: "Para la tortilla de patatas de mañana".

Cap comentari: