La vaig abandonar aviat.
Em vaig sentir incòmoda amb els bombers, gent tan estimada, que tenen una feina necessària i sense tatxa, que són els més simpàtics, sens dubte, tocant xiulets, fent sonar sirenes i llençant fums, però que em consta que tenen un calendari laboral d'escàndol, que els fa estar de guàrdia tres dies de cada quinze. Si es fan els càlculs, les hores surten igual: 24h x 3dies = 72h, que equivalen si fa o no fa a les hores de feina de dues setmanes. És un horari que es compleix a la, diguem-ne, caserna menjant i dormint la meitat del temps i, mira per on, els permet de tenir una altra feina. Un horari que dificulta algunes qüestions importants de torns i disponibilitat d'efectius en moments de feina extrema. El desastre i els morts de l'incendi d'Horta de Sant Joan potser van tenir alguna cosa a veure amb aquests torns demencials.
Resumint, que els bombers em cauen molt bé, però no per compartir manifestació reivindicativa. Em sentia com si demanéssim viure de la sopa boba.
I ja em va fer sortir urticària manifestar-me amb els mossos d'esquadra que també deuen ser uns tipus fantàstics presos individualment, però que en grup resulten molt xuletes. Un que s'havia posat la gorra bufant-la cap amunt perquè semblés una barretina, em va fer recordar la seva forma de protesta de parlar només en castellà, i em va decidir a tocar el dos.
No escric ni poc ni molt sobre la crisi perquè tinc una desorientació màxima i no tinc cap pensament ni reflexió original.
2 comentaris:
Moltes protestes actuals són d'aquest estil i han passat de ser reivindicacions serioses a ser defenses de privilegis corporatius, crec que caldria revisar el tema, les vagues, les manifestacions, vivim d'esquemes del passat i els obrers explotats d'ahir si aixequessin el cap se sentirien molt ofesos.
Sí, però s'ha d'anar amb compte, perquè les retallades afecten i segurament afectaran coses que no són comèdia, per això hi vaig anar.
Publica un comentari a l'entrada