dijous, 17 de març de 2005

Barrija-barreja arquitectònica: el Parlament Escocès

L'arquitecte català Enric Miralles va guanyar el concurs de projectes per a la construcció de l'edifici del Parlament Escocès a Edinburgh. El pressupost inicial es va multiplicar per no sé quant, les obres es van allargassar no sé quant més. Pel camí el pobre Enric Miralles es va morir. Finalment el Parlament es va acabar, va ser inaugurat i està funcionant.
Vaig anar-hi a donar un cop d'ull i vaig tornar una mica desorientada.
(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)
De primer, unes finestres galàctiques que són mig finestra mig mirador, que fan pensar en un confessionari de material metàl.lic.
Més enllà, en un altre dels cossos de l'edifici, unes altres finestres d'inspiració gaudiniana, amb un barrots (no a totes, només aquí i allà, de tant en tant) verticals, torts, que semblen de fusta clara. Em dic: "Bueno...".
Hi ha una reixa a una de les sortides que no és gaudiniana (ara ja he vist que aquí es busca la varietat). Està inspirada (gairebé copiada) en els dissenys de Mackintosh, l'arquitecte escocès artífex del modernisme o art nouveau a la Gran Bretanya.
Més endavant apareix a la paret una peça geomètrica que es va repetint al costat de les finestres, com si fossin persianes.
Funció? Un enigme.
La mateixa figura geomètrica, en un dels extrems de l'edifici, torna a aparèixer en forma de decoració de ciment. És un extrem monumental de l'edifici, on hi ha pedres de diferent color i composició encastades a la base, que tenen gravats textos escocesos (entenc que) emblemàtics. Il.legibles, tant per la manera d'estar col.locades les pedres (la vista no hi arriba) com per la manera d'estar gravats (falta de relleu i de contrast). No és que ho vulgui rebentar tot, només vull deixar constància d'aquest detall.
Arribats a l'entrada principal de l'edifici, ens trobem amb una marquesina gegantina (i barroera) que fa pensar en les pèrgoles de l'Avinguda Icària barcelonina, i que potser s'assembla a la que està prevista que remati el mercat de Santa Caterina al barri vell de Barcelona.
En aquest moment de la visita vaig dir-me que veritablemet existeix un estil Enric Miralles, amb molta complicació d'elements i, a parer meu, molt confús. Només afegir que vaig pensar que era molt imaginatiu, però que jo no sabia què imaginava.
(Tot això, dit amb la humilitat d'una ciutadana que no és entesa, però que li agrada mirar i parlar)
_________________________
(Vegeu també aquesta nota)

Cap comentari: