GR 92 Quart tram Roses - El Cortalet

El quart tram del GR 92, des de Roses fins a l'entrada del parc natural dels Aiguamolls de l'Alt Empordà (Cortalet), és un tram absolutament pla, que travessa la vila de Castelló d'Empúries. S'hi pot descansar vora el safareig municipal, s'hi pot visitar la catedral i l'antiga llotja. A Castelló el call medieval va ser important.
El camp ara és molt sec i hi ha zones baixes amb herba seca que en altres moments de l'any potser són plenes d'aigua. Però no tot són camps i erms, sinó que es travessen també alguns bosquets que donen molta alegria a la caminada.
A la sortida de Castelló, una prostituta asseguda en una barana de la vora de la carretera i nosaltres que passem amb botes i motxilla per l'altra vora, formen una imatge de les que serveixen per immortalitzar paradoxes. Una altra, és el contrast entre aquests camps i els immensos edificis d'Empúriabrava que s'alcen a l'horitzó.

Els meus néts no s'ho creuen

He rebut un d'aquest mails enginyosos que corren, m'ha agradat i l'he traduït.

Avui he explicat al meu nét els grans canvis que hi ha hagut a la vida des que jo, el seu avi, era un nen.

"Mira,  quan jo era un nen petit com tu ets ara, la meva mare m'enviava a comprar a la botiga de la cantonada amb 100 pessetes, que ara serien 60 cèntims d'euro. Jo tornava a casa amb dos paquets de mantega, dos litres de llet, un sac de patates, dos formatges, un paquet de sucre, una barra de pa i una dotzena d'ous!!"

I el meu nét m'ha contestat: 

«Avi ¿a la teva època no hi havia càmeres de vigilància?»

Protector testicles i protector cap amb cent anys de diferència

M'ho han enviat com si fos un rètol en un carrer de Lyon. Én un truc? És veritat? No ho sé, però té gràcia.
El cartell lluminós diu:

Carta als HOMES. La primera cassoleta protectora dels testicles es va fer servir en el hockey sobre gel el 1874 i el primer casc de moto protector el 1974. O sigui que als homes els han fet falta 100 anys per acabar entenent  que el cervell  també és important. Firmat: Una DONA. 

Contesta una enquesta sobre matalassos vells, si vols

Quan vaig anar a visitar la planta de triatge de containers grocs i altres a Gavà-Viladecans, em vaig quedar parada de la muntanya altíssima de matalassos vells que hi havia. En vaig parlar aquí.
Acabo de rebre de l'Ajuntament de L'Hospitalet un mail de M. Né Traoré que està fent un treball per al reprofitament de matalassos. Demana que es doni difusió a una enquesta, que pots contestar aquí, es molt curteta.

El mail és aquest:

Bon dia,

Estic fent un estudi sobre  “La viabilitat de les vies de gestió i reciclatge dels matalassos vells ” dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Per tal de conèixer els hàbits dels ciutadans i de les ciutadanes he creat un qüestionari, breu i ràpid de respondre.

Em poso en contacte amb l’Àrea de Medi Ambient d’aquest Ajuntament perquè crec que és un tema interessant que ens afecte a tots i que a partir de la seva àrea se’n pot fer una mica de difusió ràpida i factible.

Els proposo la seva col·laboració, així com també he demanat la dels altres municipis que integren l’AMB, per obtenir un mínim de dades de totes les poblacions i que les dades a partir de les quals es treguin les conclusions no siguin exclusivament de Barcelona.

El qüestionari el trobareu AQUÍ

També els hi adjunto l'enllaç en format codi QR per si el volen penjar al taulell d’anuncis. 

Gràcies per la seva col·laboració!

Salutacions,

M.Né Traoré

El camí de Santiago 18. L'allotjament

Dels albergs ja en vaig parlar al primer tram. En aquest segon tros del Camí e Santiago, hi torna a haver varietat.

A Nájera hi ha un hangar immens amb 92 lliteres, que queden totes ocupades a primera hora de la tarda. Un cartell a la porta avisa que els pelegrins volen descansar i que a la tarda es prega silenci. I hi ha silenci! A les deu de la nit, sense que ningú avisi, quietud absoluta.

A Belorado vaig anar a parar a un petitíssim alberg, portat per suïssos, que està instal·lat dins el que havia estat el teatre parroquial. Vegeu dibuix aquí sobre: la platea està convertida en menjador, a l'escena s'hi puja per uns graonets centrals i hi tenen muntada la cuina. És fantàstic! Les lliteres -18 o 20- són sobre un empostissat de fusta que han fet sobre la platea. En aquest espai tan íntim, al vespre, els americans -hi havia deu americans- van celebrar el dia de la Independència, amb menjar, beguda i molta gresca. Era el quatre de juliol.
Quatre d'aquests americans me'ls vaig anar trobant a diversos llocs. Eren dues noietes de quinze i setze anys, però amb cossos de dones, acompanyades de dos tutors de la seva escola, tots quatre d'una ciutat de la costa oest dels Estats Units. Elles mateixes em van donar la informació. Els tutors eren un home i una dona joves, d'aspecte molt nòrdic, molt fort, atlètics. Ella un altre dia em va dir que no era tutora de les nenes i que ni tan sols treballava a l'escola. "Hi havia treballat, i per a aquest viatge, cara als pares, feia falta una dona...".

A San Juan de Ortega l'alberg és en un monestir grandiós amb grans sales que tenen columnes de pedra per allà el mig. Aquí amb prou feines van omplir unes quantes lliteres i gairebé feia por estar als immensos dormitoris plens de lliteres buides. La roba s'ha de rentar al lavabo però es pot estendre al primer pis del pati-claustre. Tot un luxe.

Parlo amb uns quants i unes quantes que fan aquest camí i que s'allotgen a hostals i a cases d'hostes i em reconeixen que s'estalvien de dur tovallola i sac de dormir, però els sap greu perquè tracten amb menys gent.

A Burgos, l'alberg municipal té una façana magnífica, del segle XV o XVI, però a dins tot l'edifici és nou i molt gran. En lloc de tenir un banc o unes lleixes a l'entrada per deixar les botes, tenen una sala immensa plena d'aquestes prestatgeries que s'estiren, una davant de l'altra, em sembla que en diuen compactes, que he vist utilitzar a algunes biblioteques per tenir llibres emmagatzemats en tres i en quatre fileres. Allà estiraves i, en lloc de llibres, tenies assortiment de botes.
A l'arribada l'encarregat des de darrera el seu taulell em va dir: Sexto piso, litera 686. Vaya todo recto hasta el fondo, coja el ascensor hasta el cuarto piso y allí haga transbordo y coja el otro ascensor hasta el sexto.
Us juro que va dir transbordo.

Hi va haver un últim alberg, que mereixerà una nota a part.

El Camí de Santiago 17. Més esglésies, verges, cristos i festes

A Santa Maria la Real, a Nàjera descobreixes la imatge de la Mare de Déu romànica en una mena de gruta humida al fons de la basílica, que em fa creure que deu formar part del llistat de misterioses mares de Déu trobades, les de les coves i balmes, les que s'adoren a dins replecs de terra formats pel degoteig d'aigua i que evoquen sexes femenins.

En aquesta zona de l'església, on el sostre perd alçada i es converteix en cova, hi ha els sepulcres reials i els de los señores de Vizcaya. N'hi ha un dedicat a Doña Blanca de Castilla, mare de l'importantíssim rei Alfonso VIII -pert cert morta de part als 18 anys!-, que és una lliçó d'història sagrada i d'història de la mort. El sepulcre està esculpit amb representacions de morts bíbliques: les dels Sants Innocents morint per ordre d'Herodes, la del nen que es disputaven dues mares, a mans del savi rei Salomó, el dia del judici final...

Arribant a Castrojeriz vaig entrar a la magnífica Colegiata de Nuestra Señora del Manzano i em va sorprendre trobar-hi una exposició entorn d'imatges de la Verge Maria. (En vaig parlar aquí.)
El títol de la mostra era "María, al principio". A part de les estàtues de verges romàniques, gòtiques i renaixentistes, hi havia poemes, cites i històries que tendien a donar primacia a la devoció a la mare de Déu per sobre de les altres divinitats. Hi havia una cita que reprodueixo: "Desde la eternidad fui yo establecida: desde los orígenes, antes de que la tierra fuese." (Prov. 8.23)  Ara he buscat aquests versos dels Proverbis i veig que estan dedicats a la Saviesa, però els de l'exposició me'ls han transformat en versos dedicats a la Mare. Ja veieu la intenció de la mostra, en la línia d'equiparar la Mare de Déu a les antigues divinitats femenines prehistòriques.

Aquí sota, la virgen del Manzano a qui Alfondo X el Sabio havia dedicat algunes cantigas.

El Camí de Santiago 16. Esglésies, verges, cristos i festes

Passant per pobles i ciutats coneixes moltes esglésies, molts altars i moltes imatges. Les esglésies no sempre són obertes, no sempre hi entres, però quan ho fas sempre hi trobes alguna meravella.

A Ventosa celebraven el día de la Virgen Blanca i ens van dir que al vespre hi havia una cerimònia on tot el poble cantava la Salve.
Després de sopar a l'alberg, vaig pujar a dalt del turó on hi havia l'església, amb dues noies alemanyes.
Ens vam trobar l'església plena, totes les famílies i totes les criatures del poble eren allà, mudadíssims i amb flors a la mà. Tothom portava una flor o un ram, amb aspecte d'haver estat agafades dels jardinets o dels testos de cada casa. La cerimònia va ser una ofrena de flors a la Mare de Déu, la Virgen Blanca, van desfilars tots els nens, totes les dones, tots els homes cada u amb la seva flor i van cantar una Salve amb lletra i música estranyes que mai no havia sentit. Després hi havia una lletania no gaire poètica que venia a dir: quan de temps fa que no et resàvem, però una mare sempre espera, t'oferim tot el que ens ha anat bé aquest any i et demanem... tot el vulgueu imaginar, sempre referit als de Ventosa.

A la sortida les noies alemanyes van dir que mai havien vist tanta gent dins d'una església catòlica, una d'elles va trobar que no tothom cantava la Salve i va dir que els protestants canten tots i senten el que canten. Van quedar escandalitzades per una urna de vidre, que hi havia en una capella lateral, amb un Sant Crist acabat de baixar de la creu, amb les llagues, la corona de punxes i tota la pesca, de mida natural, que suposo que el treien per Setmana Santa. No ho van dir, però ja vaig veure que els semblava una cosa com de Gabinet de Curiositats macabre.

A l'església també hi havia tres gegants croates (no exagero amb això de gegants) que eren al nostre alberg. Feia una estona, un d'ells havia fet sopar per a tots tres, després quan tot estava preparat havia cridat els altres dos i, asseguts a taula, es van senyar i el més gegant de tots va obrir un llibre i els va llegir, suposo que en croata, un text, suposo que religiós. Abans de veure el senyal de la creu i tot això jo havia pensat que eren com paramilitars balcànics (potser ho eren!).

Torno a la festa de la Virgen Blanca de Ventosa. Ens van preguntar uns iaios que per què no es quedàvem l'endemà quan els homes joves del poble treien la verge en processó. Van bailando los mozos, una cosa única, preciosa, y luego en el polideportivo damos comida a todos los que vayan (video).
Semblava una festa antiga d'aquestes que enllacen amb creences del camp i de la fertilitat.

El camí de Santiago 15. Logroño

 

(Podeu clicar per ampliar la imatge) 

Logroño va ser el punt de partida. Aquí sobre, l'església de Sant Bartolomé.

Vaig passejar-m'hi força i a la calle Laurel i a la calle San Juan, emblemàtiques per les tapes i el chateo, vaig llegir que havien demanat a la UNESCO ser Patrimoni de la Humanitat. A terra d'aquests carrers hi ha encastada una línia de bronze que va fent esses, com si fos el camí d'un simpàtic borrachín. La factura és fina, de disseny per entendre'ns, però no sé si casa gaire amb els interessos de la Unesco. 

Tot i que dos dies després, a Nàjera, en un carrer amb característiques semblats vaig veure un grup de mozos, vestits de blanc amb mocador al coll de no sé quina confraria, cantant a cor i a tot pulmó. Segurament havien pres uns quants aperitius. Fent molta gresca s'estaven enmig del carrer davant d'un local que es deia El buen Yantar i, quan va sortir la mestressa a dir-los que ja podien entrar, que tenia la seva taula preparada, van callar tots i van entrar com xaiets darrera la dona del davantal.

Va ser un flash format per figuretes antigues de les sales de prehistòria dels museus arqueològics: ells, animadors de la vida; elles, regidores del món. (Això tampoc no sé si s'adiu amb els temes a què es dedica la Unesco.)

El Camí de Santiago 14, segona tongada. Per al Joan Mató i el Jaume Ungé. Els paisatges

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Aquí vaig parlar de les meves impressions del tram de Camino de Santiago o de Sant Jaume que vaig fer fa dos anys, de Roncesvalles a Logroño.

Fa poc explicant a uns amics històries del segon tros d'aquest camí, de Logroño a Palencia, fet l'estiu passat, me'n vaig adonar que no n'havia escrit res al blog. Ara doncs començo a publicar una altra sèrie de notes i esbossos, a veure si acabo d'animar en Jaume Ungé i en Joan Mató a fer-lo.

Quan vaig començar aquest segon tram -Logroño/Palencia- vaig experimentar el canvi de paisatge: des de Logroño, vinyes i més vinyes, fins a Burgos, blat i més blat. M'havien advertit: a Burgos, ja veuràs, la meseta castellana és tremenda; allà ja no trobaràs tants estrangers al camí, hi ha menys gent i és molt monòton, has d'estar preparada psicològicament.
Però sempre és bonic viure les coses directament, perquè ni em va semblar tremendo ni psicològicament difícil. Al contrari, vaig començar a trobar divers el paisatge de camps de cereal, amb camins que baixen, valls obertes, camins que pugen i vistes àmplies, petites mesetes i màquines immenses de segar aparcades o treballant aquí i allà, trossos de bosc... Vaig apreciar-ne la varietat.

(Podeu clicar per ampliar la imatge) 

Històries de nens a les guerres

Avui m'ha tocat anar al tanatori a donar el pèsam a una parenta, molt gran. Per no parlar del mort, li pregunto per una història que més o menys ja em sé: les seves colònies infantils i el pas a França acabada la guerra.

M'ho explica amb detalls nous.
L'any 1939 tenia nou anys i els seus pares la van enviar amb un seu germà més petit a unes colònies a Cardedeu. És un moment en què a Barcelona comença a escassejar el menjar i em diu: Va ser ta mare la que va recomanar aquestes colònies als meus pares.

Es nota que allà s'ho va passar bé. Era una casa molt gran i just davant teníem un bosc on anàvem a jugar i a fer exercici... A la casa hi dormíem i hi menjàvem i un professor ens donava les classes. Hi havia unes dones que s'ocupaven de la cuina, de repassar la roba..., em sembla que també tenien la canalla allà i elles hi estaven com empleades. Els diumenges ens venien a veure la mare i la tieta, i estàvem molt bé. Però es veu que la guerra ja anava de baixada i ens van dir que havíem de marxar, així, molt de pressa, que allà hi vindria l'exèrcit molt aviat i que en aquell bosc hi plantarien els canons i que les criatures podíem prendre mal. Res, que havíem de marxar. Ens van dur en  autobús cap a la frontera...

Totes aquelles imatges tristíssmes que hem vist en fotos en blanc i negre, de cues de refugiats cap a França, dones, criatures, vells, homes amb la mirada vençuda, paquets i farcells, és el que va veure ella per la finestreta de l'autobús.

Era terrible, tota aquella gent a la carretera, amb carros, amb bultos, alguns llençaven les coses pels barrancs perquè ja no les podien arrossegar, devien pesar molt, o potser els hi havien dit que a la frontera els hi prendrien. Llençaven maletes, robes, de tot. N'hi havia uns que arrossegaven un carretó amb gàbies amb conills vius, devien ser per menjar-los pel camí... No sé, jo mirava de no separar-me del meu germà que només tenia set anys. Em va sortir un esperit de germana gran, com de mareta. Quantes coses que s'aprenen en aquestes situacions, que gran que et fas de cop!

No hi havia manera d'arribar a passar la frontera de tanta gent i tantes cues, no sé quant de temps vam haver d'esperar, però el que sí que recordo com si fos ara és una dona que va venir a veure si podia tenir la criatura a dins l'autobús nostre. Tant esperar, s'havia posat de part i imagina't allà al mig, va demanar de poder parir a la part de davant de l'autobús, al costat del conductor.

Quan van arribar a França el seu professor es va dedicar a buscar famílies que acollissin els nens i els va revelar que en realitat era capellà. Es veu que ens havia donat les classes amagant-se que ho era i nosaltres algunes vegades havíem fet broma i com que tenia una mica de calba dèiem: "mira sembla la coronilla d'un capellà!"
A França estan instal.lats en una caserna: Dormíem a terra, a sobre d'unes màrfegues de palla i la roba se la rentava cadascú en unes piques allargades que eren els abeuradors dels cavalls. Jo rentava també la del meu germà. Em torna a dir que allà s'hi va fer gran per força.

Aviat ens van trobar famílies. A mi em van enviar a Clermont Ferrand i al meu germà a Bèlgica. Jo no me'n volia separar de cap manera, del meu germà, perquè me'n sentia responsable, però el professor em va dir que no em preocupés que ell vigilaria que tothom estigués ben instal.lat en famílies i que no se'n tornaria a Barcelona fins que no ho deixés tot ben lligat, que no passés ànsia. 

A Clermont Ferrand va ser acollida per una família que tenien dues filles de la seva edat.
L'home feia com fan els francesos, que quan plegava de la feina anava al cafè a prendre un alcohol, i allà es veu que els altres que també hi anaven li van començar a dir que si jo era una refugiada espanyola és que era d'una família de rojos i que més valia que no em tingués a casa que potser tindria problemes... O sigui que, ja veus, em van tornar i vaig haver de viure a la caserna un altre cop i a rentar la roba a l'abeurador. Però vaig tenir la sort que una mestra de l'escola on vaig anar mentre era amb la família m'havia agafat bastanta simpatia. Es veu que havia estat un temps a Barcelona i parlava una mica català. Em venia a veure els diumenges i fins i tot em va comprar un vestit d'un estampat de floretes, molt bufó. El vaig guardar molt de temps. Em va demanar l'adreça de casa meva i els va escriure perquè sabessin on era, i finalment amb gestions aquí i allà vaig poder tornar a casa, a Barcelona.

El seu germà, a Bèlgica, hi va estar més temps, en una família que l'estimaven tant que se l'haguessin volgut afillar per sempre. Però la família catalana va continuar insistint i va acabar tornant.

Hem passat l'estona amb aquesta història i quan he marxat he pensat que ara els nens van al psicòleg per no res.

Reunions entre presos i víctimes d'ETA

M'ha semblat molt interessant llegir, a EL PAÍS d'avui, una notícia a doble pàgina sobre els "tallers" de discussió, de reflexió, de diàleg entre els presos ex etarres d'una banda i periodistes, professors i víctimes de la violència etarra, de l'altra.
Tot això a la presó de Nanclares de la Oca, on estan reclosos els presos d'ETA que han decidit desvincular-se individualment de la línia de l'organització.
M'ho he llegit amb molta atenció, m'he detingut en el relat de les demandes de perdó fetes directament pels presos a les víctimes, en el relat de les víctimes sobre l'exclusió social que van patir per part de la població, en el relat de la incomprensió que han patit aquests presos per haver pres el camí de crítica a l'organització, i en les preguntes dels presos en aquests "tallers" sobre la situació actual, sobre què pensa la gent ara, què diuen els joves. 
Són vint o trenta d'entre cinc-cents, d'acord, però és important. Es una via per acabar bé les coses que han estat tan malament.

Per a la Mariona Bigorra

 

Els quaderns Moleskine s'ensenyen al Youtube! 

Aquí sobre video d'un quadern d'aquarel.les fet a París (no és meu, eh! però ja m'agradaria!)

Els aiguamolls de El Prat de Llobregat

A veure si avui surt una nota optimista. 

L'actual desastre econòmic no ens ha de fer oblidar que en els anys de bonança es van fer coses de què ara podem gaudir. Hi ha llocs que es van agençar mangníficament i que ara podem aprofitar. Aprofitem-los.

Fa anys vaig anar a la desembocadura del Llobregat i hi vaig fer uns dibuixos. Ara hi acabo de tornar i n'he fet d'altres. El que he vist ara m'ha meravellat. Ara és un espai sanejat, ordenat, amb zones agrícoles, zones de protecció ambiental, zones d'esbarjo, punts d'informació...

Recomano altament que un dia d'hivern amb solet hi aneu a passar una bona estona i a caminar uns quants quilòmetres. Arribeu a El Prat (en tren!) i endinseu-vos pels camins peatonals que circulen entre horts, masies en funcionament i masies derruïdes, erms, aiguamolls, basses i arriben fins al Llobregat i fins a la platja.

El Semàfor és una construcció vora la platja que ha estat modificada per servir de mirador. Si el dia és clar es veu alhora el mar i Montserrat. Al mirador de Els Carrabiners, passa el mateix: teniu un cartell que us explica des de quan es feia servir aquest espai, i quines vicissituds ha sofert. Mireu les basses del Tet, de la Bunyola, de l'Arana... No sentireu altre soroll... que el dels avions que ja baixen per aterrar al Prat!

Aquí sota, desembocadura del Llobregat, mirant riu amunt.

Aquí sota, desembocadura del Lobregat, mirant cap al nord. 

El que em sembla que ha desaparegut, i ha estat comprat per l'aeroport, és La Granja que hi havia a la finca de La Ricarda. Aquí sota, apunt pres fa anys de la façana de la masia o casa pairal d'aquesta granja, amb esgrafiats de tema agrícola.

A continuación les quadres de La Granja, d'estil no sé si modernista o posterior.

I detall dels marcs de les finestres, amb rajola de València, amb bust clàsic inclòs.

Acabo amb la casa-torre de la finca anomenada La Ricarda, pel nom de la bassa que hi ha al centre de la propietat. És una finca immensa, tancada, on no es pot entrar si no és amb algun permís especial, la qual cosa fa que els circuits peatonals, o sigui els circuits per a nosaltres, poble corrent, tinguin un impediment. Però jo actualment m'ho miro d'una altra manera (he dit que avui la nota seria optimista): la propietat de la finca ha fet que avui aquest espai no sigui una urbanització, ni un camping, ni un parc temàtic tipus Port Aventura. Ja és molt. Encara que no pugui trepitjar la seva finca, i sense coneixe'ls de res, els estic agraïda.

I encara un altre dibuix, de fa anys: caseta per a caçadors (deu existir encara?).

El GR92 - Més sobre el tram Cadaqués - Roses

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Alguns dibuixos i alguna cosa més d'aquest tram del GR92 Cadaqués-Roses.
Aquí a sobre, el cap de Creus vist quan es deixa Cadaqués i es va pujant cap al pla de la Figura, camí de cala Jóncols.
Aquí sota, arribada a cala Jóncols, amb el cap Norfeu i al fons el Montgrí.

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Una altra imatge, aquí sota: una pedra blanca de les que afloren al cap Norfeu i que es troben entre les més antigues del món, formades a l'era Primària o Paleozoic.

Acabo amb un apunt sobre Cadaqués. És l'únic lloc on he vist actuar un pregoner. Era l'any 1957 (!!). Al matí passava el pregoner municipal i s'aturava a unes quantes cruïlles de carrers, tocava la trompeta, les dones sortien a les finestres i ell anunciava cridant que a tal hora arribava el venedor de tal o qual cosa, que s'havia perdut o trobat tal objecte... Quan acabava, sovint sortia alguna dona a un portal o a alguna finestra i li demanava a crits que ho repetís, que havia arribat tard. El pregoner renegava com un condemnat (recony de dones, etc...) abans de repetir els avisos de mala manera, més ràpidament i amb menys professionalitat. Era un personatge molt popular, amb fama de tenir mal caràcter.
Em van explicar pocs anys més tard, que el pregoner de Cadaqués s'havia suïcidat la nit de Nadal. Quan la gent sortia de missa de gall van veure un bulto penjat del seu balcó i van creure que era un ninot o alguna broma. L'estiu següent la corda encara voleiva al balcó.


Ara Cadaqués és un enclau turístic amb una carretera potable, però ha estat un racó apartat i oblidat de la vida metropolitana. M'explicaven d'una vella del poble que havia estat a La Havana, però mai havia trepitjat Barcelona: s'havia embarcat a Palamós.
Aquesta característica de poble especialment perdut, m'ha vingut al cap pensant en dos personatges que hi van buscar refugi, a èpoques ben diferents, com si allà estiguessin fora del món.
Narcís Monturiol, perseguit per l'autoritat el 1848, es va refugiar a França, però el 1855 trobant-se un altre cop en la mateixa situació, va anar a viure un temps a Cadaqués: ja era prou lluny. Va ser allà veient el perill de la feina dels corallers, que se li va acudir de fer un submarí.
Josep Pla als anys 40 viu una llarga època a Cadaqués, lloc que simbolitza un període d'exili interior.

CU-CÚ

Si heu llegit la nota anterior, ja enteneu de què va el dibuix (aquest es pot ampliar, a diferència de l'anterior que no ho permet, i no acabo de saber per què)

Barcelona, la placeta de Milans. Una història

Aquí comença una història antiga de la placeta de Milans.

Ciril·lo Monserrat Masó, fill d'un casa benestant de Valls, marxa a viure a Barcelona amb vint anys o poc més. Som al 1865. Té dotze germans, dels quals dos o tres són capellans. La seva família a Valls és coneguda amb el nom de Cals Capellans.

A Barcelona diuen que va muntar un banc, justament a la placeta de Milans, on vivia. Aquest banc devia ser un negoci força modest perquè he conegut i tocat el moble que es veu que era "el banc": una mena de chiffonnier alt, una rastellera de calaixos. Els tres del mig són falsos calaixos, en realitat és un taulell que s'obre i descobreix un secreter per tenir-hi ploma i tinter, escriure-hi pagarés i guardar-los en sis calaixets petits que hi ha a la part de dins.

En Ciril.lo entra en contacte amb el grup de Figueres, en Josep Tutau, l'Abdó Terrades, en Narcís Monturiol. Eren més grans que ell, li devien fer impressió amb les seves idees de millora social, amb interessos tan allunyats dels que devien ser normals a Cals Capellans. En Tutau era economista i va ser ministre durant la primera República, l'Abdó Terrades escrivia, era comunista utòpic i es va implicar en política, en Narcís Monturiol bullia d'idees, com és conegut. En Ciril.lo va comprar accions del projecte del submarí Ictineo i estava invitat a una de les primeres immersions, a la qual per raons que desconec finalment no va poder assistir. 

Tenim, doncs, que en Ciril.lo es va formant en idees noves. Acompanya els grans, Tutau i Monturiol, en un viatge que fan a Londres per visitar l'exposició universal que s'hi celebra i agafar-hi idees.  

Londres! El Ciril.lo eixampla mires.

Una anècdota dels temps revolucionaris que corrien: el Ciril·lo durant un temps va tenir un mico, que sovint s'instal.lava al balcó. La particularitat d'aquest mico és que anava vestit de capellà i que tenia un barret de teula que havia après a treure's per saludar els clients que venien al banc.

Quan en Ciril.lo es decideix a casar-se amb Francisca, vídua d'un de la colla de Figueres, ella va a ca la modista i comenta que es casa. Sorpresa, sent com la modista contesta que ja ho sap, i que coneix el nuvi. 

"El coneixeu? però de què el coneixeu?" 

La modista la tranquil·litza: "El coneixem perquè li fem les sotanes del mico".

Els meus besavis.

Aquí acaba una història antiga de la placeta de Milans, tan vera o poc vera com ho pot ser una història antiga.

Contra la crisi

Com a ex-funcionària vaig assistir a la manifestació de funcionaris contra les retallades de la Generalitat, el dimecres passat.

La vaig abandonar aviat.

Em vaig sentir incòmoda amb els bombers, gent tan estimada, que tenen una feina necessària i sense tatxa, que són els més simpàtics, sens dubte, tocant xiulets, fent sonar sirenes i llençant fums, però que em consta que tenen un calendari laboral d'escàndol, que els fa estar de guàrdia tres dies de cada quinze. Si es fan els càlculs, les hores surten igual: 24h x 3dies = 72h, que equivalen si fa o no fa a les hores de feina de dues setmanes. És un horari que es compleix a la, diguem-ne, caserna menjant i dormint la meitat del temps i, mira per on, els permet de tenir una altra feina. Un horari que dificulta algunes qüestions importants de torns i disponibilitat d'efectius en moments de feina extrema. El desastre i els morts de l'incendi d'Horta de Sant Joan potser van tenir alguna cosa a veure amb aquests torns demencials.
Resumint, que els bombers em cauen molt bé, però no per compartir manifestació reivindicativa. Em sentia com si demanéssim viure de la sopa boba.

I ja em va fer sortir urticària manifestar-me amb els mossos d'esquadra que també deuen ser uns tipus fantàstics presos individualment, però que en grup resulten molt xuletes. Un que s'havia posat la gorra bufant-la cap amunt perquè semblés una barretina, em va fer recordar la seva forma de protesta de parlar només en castellà, i em va decidir a tocar el dos.

No escric ni poc ni molt sobre la crisi perquè tinc una desorientació màxima i no tinc cap pensament ni reflexió original.

El GR92 - Tercer tram. Cadaqués - Roses

Després del segon tram (El Port de la Selva- Cadaqués) ve Cadaqués - Roses.

Tram de costa, excepte el Cap Norfeu que es talla per l'interior. De costa verge, com no em pensava que en quedés cap tros a Catalunya. Sembla que és un paratge sense aigua, que mai va estar ni poblat ni conreat. Ara que, tècnicament, es podria dur l'aigua des d'on fos, no s'hi ha construït perquè em sembla que és zona protegida.

És una excursió preciosa, però això sí, no es para de pujar i baixar a les cales.
Passem cala Jóncols, una pura meravella, cala Calitjar, cala Pelosa i després cala Montjoi, on hi ha el Bulli, ara tancat. Continuem camí de l'Almadrava i Roses, i veiem sobre la Punta Falconera tota la badia de Roses, amb les Medes i el Montgrí al fons, de siluetes tan característiques, però girades de l'altra banda -estem acostumats al Baix Empordà!

Són gairebé les cinc i el mar és de tots els colors blau cel imaginables. Es veu el fum d'uns quants vaixells de pesca que van cap al port de Roses a tota màquina, perquè si arribem tard els posen una multa. És una de les visions més maques dels últims mesos! He pensat en aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes...

i el mar immens, i el sol que per tot brilla?

(Si us plau, cliqueu sobre el dibuix!)

Més Mercè

Més basílica de la Mercè.

Barcelona. Des del Moll de la Fusta

Des del Moll de la Fusta: la Verge de la Mercè volant sobre l'anunci de CONDEMINAS.
(Estreno quadern. Es un quadern molt rústic, que em va regalar algú que el va comprar a Cuba. Els fulls no són de paper d'aquarel.la, són d'un paper molt gruixut, com paper secant, si esborres es pela. Però he pensat que s'ha de fer servir tot. Sortir amb un quadern a la bossa és una manera diferent de passejar i sobretot de mirar. Avui m'he engrescat. O sigui que hi haurà continuïtat.)

Una figura de pessebre no habitual

Més imatges relacionades amb el Nadal.
Avui una figureta de pessebre que vaig comprar al barri copte de El Caire a finals de l'any passat.

"Qualcuno era comunista" - monólogo de Giorgio Gaber.

Ho he trobat nostàlgic i tendre. Sociològicament interessant. Són nou minuts en italià, sotstitolat en castellà.

BON NADAL

(Isis donant de mamar a Horus. Pintura mural de l'època romana. Karanis, Fayyum. Egipte)

BON NADAL

Un jove il.lustrador

He rebut aquesta magnífica felicitació de Nadal de Pol Serra, un jove il.lustrador que fa uns dibuixos extraordinaris.
Hi ha joves molt ben preparats avui en dia a casa nostra, però no els és fàcil d'enlairar-se amb la seva feina, tan ben feta, amb tanta qualitat i tant d'amor. Fa trenta o quaranta anys, durant la joventut dels pares d'aquesta generació, va haver-hi més oportunitats i vam veure triomfar gent que feia uns ninotets que eren ben poca cosa.
Doncs, res, que si necessiteu un il.lustrador, teniu la seva web més amunt.

En la mort de Vaclav Havel, record de la moral

Aquest cartell diu en txec "Havel al Castell", seu a Praga del poder presidencial.

Fa anys em vaig comprar un llibret amb discursos i textos de Vaclav Havel. Ara he vist anotada la data a la primera pàgina, abril de 1991. El títol era "L'amour et la vérité doivent triompher de la haine et du mensonge" (L'amor i la veritat han de triomfar sobre l'odi i la mentida). Recordo que em van fer molt d'efecte una idea: "Sortim d'un règim que ens ha acostumat a la mentida, tots haurem d'aprendre a viure en la veritat". Ell ho deia amb altres paraules, amb arguments i més llarg. Em va fer molt d'efecte perquè eren discursos on no es dedicava a criticar els altres, els dolents, i a contraposar-los a ell i als seus, els bons. Era tremendament lúcid, clar, autocrític i crític amb els seus.

Ara a dins el llibret he trobat un retall del Quadern del diari EL PAÍS, 2 de juliol de 1992. Es un article de Vaclav Havel que tracta de la cultura, no només de la "gran" cultura, sinó també de la "petita" cultura, la de la civilitat, la que, diu, s'ha de fomentar encara que no es tinguin diners: "Podem començar tot seguit, sense cap corona a la butxaca".
L'entrada a l'article diu que Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, l'havia traduït de l'anglès ell mateix i a iniciativa pròpia, perquè fos difós.

Regal de Nadal

Vuitè aniversari

Doncs sí, ja fa vuit anys que vaig començar aquest blog. Quan va fer 4 anys vaig escriure una nota més aviat analítica del que havia fet al blog. Pensava que tenia un cert mèrit haver-m'hi mantingut durant tot aquell temps.

Ara, amb el Facebook i el Twiter funcionant a tot drap, el comentari que em ve al cap és que això del blog ha quedat una mica passat de moda. Fa vuit anys no hi havia més de setanta o vuitanta blogs en català. Segurament em tocaria estar en una altra onda. Però...

Aquest estiu el Club de Natació Barcelona va llençar una campanya de captació de nous socis molt provocadora pels temps que corren, que es corre tant. S'hi veia la foto d'un soci ja gran i ple de salut que deia: "O és per sempre, o no cal que vinguis". A sota, el nom i cognoms del soci veterà amb la seva data d'ingrés al club (1948 o 1956...).
Doncs res, que l'aniversari d'aquest blog meu m'ha fet pensar en aquesta campanya, que és el més allunyat possible del "usar y tirar".
O sigui, que penso continuar.

El GR92-Segon tram: Port de la Selva - Cadaqués

Després del primer tram de Portbou a Llançà, ens saltem el trosset fins a El Port de la Selva i fem el segon tram del GR92, de El Port de la Selva a Cadaqués.
Aquest tram travessa la part nord de la península del Cap de Creus, però per la banda interior. El mar es veu lluny entre els turons.

El paisatge està dominat per marges de pedra seca que aguantaven terrasses i més terrasses. Ho poso en passat perquè ara el paisatge és desolat, els marges estan abandonats i els antics conreus desapareguts. Veiem dos o tres marges amb desguassos, com un pontet que permet a l'aigua de la pluja escorre's pendent avall sense desfer el marge. Aquí sota en teniu la foto.

Les terrasses tenien principalment plantada vinya però amb la fil.loxera, la plaga que va matar la vinya europea i que va arribar a Catalunya cap al 1880, van començar a abandonar-se. La conseqüència va ser la proliferació de l'olivera, però sobretot el despoblament. Veiem alguns antics masos, abandonats.
En aquest interior de la península hi ha barrancs i rieres, ara seques, on hi ha una vegetació exuberant de lloc humid.  No fa molt que ha plogut força i trobem marques de porc senglars. En realitat, moltes marques, fa impressió.

Última cosa: a Cadaqués, un home que ajuda el mossèn a la catequesi dels nens ens informa que van venir xinesos a fer fotos i prendre mesures i vistes, per fer un cadaqués a la Xina! Es veu que ja l'han fet! (potser és un bon sistema, perquè si vénen tots els xinesos a Cadaqués...)

S'esmola l'enginy

No sé si el text que segueix, en alexandrins, cessures i tot el que cal, respon a la dita "Fer de la necessitat virtut", o a l'altra: "El hambre (crisi) agudiza el ingenio". En qualsevol cas, també l'he rebut per mail -és un d'aquests textos que corren per internet- i crec que agradarà als que hagin llegit -o hagin hagut de llegir- Corneille i Racine. 
(Recomanat: llegir-lo en veu alta.)

(La scène se passe dans les jardins du Château Bellevue, à Berlin. Angela von Mecklemburg et Nicolas de Neuilly se sont discrètement éclipsés de la réception offerte  par le roi de Prusse. On entend, au loin, les accents du quatuor de Joseph Haydn.)

Nicolas :
Madame, l'heure est grave : alors que Berlin danse
Athènes est en émoi et Lisbonne est en transes.
Voyez la verte Erin, voyez l'Estrémadoure
Entendez les Romains: ils appellent au secours !
Ils scrutent l'horizon, et implorent les Dieux.
Tous les coffres sont vides, et les peuples anxieux
Attendent de vous, Ma Dame, le geste généreux !
De leur accablement ils m'ont fait l'interprète :
Leur destin est scellé, à moins qu'on ne leur prête
Ce D-mark des Allemands sur lesquels vous régnez.
Cette cause est bien rude, mais laissez-moi plaider...

Angela :
Taisez-vous Nicolas ! Je crois qu'il y a méprise
Folle étais-je de croire à une douce surprise
En vous suivant ici seule et sans équipage
Je m'attendais, c'est sûr, à bien d'autres hommages !
Mais je dois déchanter, et comme c'est humiliant
De n'être courtisée que pour son seul argent !

Nicolas :
Madame, les temps sont durs, et votre cœur est grand
Vos attraits sont troublants, mais il n'est point décent
D'entrer en badinage quand notre maison brûle !
Le monde nous regarde, craignons le ridicule !
Notre Europe est malade, et vous seule pouvez
La soigner, la guérir et, qui sait ? La sauver !
Nous sommes aujourd'hui tout au bord de l'abîme
Vous n'y êtes pour rien, mais soyez magnanime !
Les Grecs ont trop triché ? Alors la belle affaire !
Qu'on les châtie un peu, mais votre main de fer
Est cruelle aux Hellènes, et nous frappe d'effroi !

Angela :
J'entends partout gronder, en Saxe, Bade ou Bavière
L'ouvrier mécontent, le patron en colère.
Ma richesse est la leur, ils ont bien travaillé.
L'or du Rhin, c'est leur sueur et leur habileté.
Et vous me demandez, avec fougue et passion
De jeter cette fortune au pied du Parthénon ?
Ce serait trop facile et ma réponse est non !

Nicolas :
On ne se grandit pas en affamant la Grèce
En oubliant Platon, Sophocle et Périclès !
Nos anciens nous regardent, et nous font le grief
D'être des épiciers et non pas de vrais chefs !
Helmut Kohl est furieux et Delors désespère.
Un seul geste suffit, et demain à Bruxelles
Desserrez, je vous prie, le nœud de l'escarcelle !

Angela :
Brisons là, je vous prie, la nuit est encore belle
Votre éloquence est grande et mon âme chancelle...
Mais si je disais oui à toutes vos demandes
Je comblerais la femme, et trahirais l'Allemande !

(Et ils s'éloignent,
chacun de son côté...)

Economia europea

Ho acabo de rebre. No sé si és ben bé així, però la idea del dibuix i la composició l'he trobada bona, o sigui que no he pogut resistir les ganes de compartir-ho.

Visita a l'escorxador de Barcelona a Mercabarna

Quina alegria de dibuix!! pensareu amb sarcasme. Doncs sí, la nota d'avui va d'això. Real com la vida mateixa. Per cert, podeu ampliar el dibuix.

He anat de visita al meu antic institut i he pres cafè amb els companys. Just per a l'endemà les dues professores que porten el PQPI de "Despecejament de carn" havien organitzat una visita a l'escorxador de Mercabarna i a tres empreses càrniques d'allà mateix, perquè els alumnes que inicien el curs vegin a quin tipus de feina s'estan enfocant. I també perquè en aquestes empreses hi acostumen a treballar antics alumnes, que saluden sempre les dues professores amb molt d'afecte. Així, a part de veure el percal de la feina, també veuen que n'hi ha que tenen feina fixa quan acaben. L'estratègia està ben rumiada.

Tenint en compte els meus interessos tan variats, us podeu imaginar fàcilment que m'apunto a la visita. Em diuen que després de l'escorxador visitarem una empresa que treballa amb les vísceres. Daniel Vilaplana, profesor de francès, company entranyable i que no participa, ni de broma, en aquesta visita, m'adverteix: Eulàlia, tu tens un problema.
Potser sí. Però associo mentalment aquesta visita amb els interessos que em van dur a crear el blog Canvi de pell, mai millor dit, ja que ara es tracta d'un escorxador.

Ens trobem a quarts de cinc del matí a la plaça d'Espanya. Els alumnes són majoritàriament subsaharians i magrebins. També hi ha algun nacional, i un pakistanès de qui he de dir alguna cosa: sembla que va arribar del Pakistan "a peu", és a dir per terra, m'imagio que en auto-stop, d'estranquis a una caixa de camió, etc. Els de TV3 li estan fent "un seguimet", o sigui que l'han filmat el primer dia de classe, el primer dia de pràctiques... suposo que per acabar fent un documental amb casos d'immigrants que tenen sort i al final les coses els van bé.

A l'escorxador, ens vestim amb una bata, una gorra, uns peücs i som-hi! Comencem pel primer estadi, és a dir les vaques acabades de matar. Fortet.
Just en aquest moment estan matant amb el sistema Halal, que és el sistema preceptiu de l'Islam. Ens insisteixen que a totas els animals els "atonten" abans de matar-los. El sistema "nostre" consisteix a disparar una, diguem-ne, broca al cervell de l'animal i després se'l dessagna tallant-li la jugular. En el sistema musulmà es degolla directament l'animal o sigui se li obre el coll per tota la banda de davant i la sang surt a raig. Que estessin matant Halal ha agradat els alumnes. Els ha estimulat i em sembla que els ha fet pujar l'autoestima. Quantes subtileses no hi ha en nacionalitats, religions i psicologia humana!


Un altre aspecte evident: el de cadena industrial. Això d'aquí és ben diferent de matar EL TEU porc a l'entrada d'hivern, o de la cançoneta Ara ve Nadal, matarem el gall...  Això és una indústria on es funciona en cadena: Les vaques van penjades per una pota d'uns rails en moviment, i van passant vora empleats que situats dalt d'unes grues els van fent "coses". Un els talla les banyes, un altre les potetes, uns tallen la pell per aquí, els altres per allà, un tercer enrosca una punta de la pell ja desenganxada a un torn que estira i cargola la pell i acaba d'escorxar l'animal...

Tots els treballadors van de blanc, del barret a les botes de goma, i en aquesta nau hi ha moltes mangueres i les fan servir. Les professores fan que els alumnes es fixin en la higiene que hi regna. Hi ha uns empleats que duen la gorra verda, és el distintiu dels veterinaris que analitzen l'estat de les vísceres que passen penjades de ganxos. Les professores van recordant als alumnes cada una de les parts de l'animal, els noms, les funcions, coses que ells ja han estudiat...
El nostre alumne pakistanès que ha arribat "a peu" del Pakistan va identificant els seus connacionals que treballen a l'escorxador, i veig que parla amb cada un de ells. Li pregunto en què parlen, i amb diu que en urdú i que n'ha trobat un que és del seu poble. És un relacions públiques de primera. No m'estranyaria que hagués sortit informat de l'horari que fan, del sou que guanyen, i fins potser de a quant van les hores extres.


A l'empresa Els Productes del Cinquè Quart (el nom expressa que un animal a més de tenir quatre quarts té una cinquena part aprofitable: les vísceres) ens atén l'amo molt amablement. Les professores els continuen assenyalant parts de les bèsties i preguntant-los.
Aquí s'aprofiten totes les entranyes. Veiem com netegen, tallen i bullen el cap i pota, i com preparen i envasen tot el que vulgueu. Uns nois subsaharians identifiquen uns intestins de be i diuen que fregits són molt bons.
L'amo de l'empresa ens explica que ara es mata menys que mai, abans es matava fins a les 12h del migdia, ara a les 9h del matí ja acaben. Amb la crisi es ven menys carn, però en canvi les vísceres es venen més que abans, ja que tenen un preu més baix propi d'èpoques de penúria, i també pel fet de la immigració que coneix els productes i sap com cuinar-los.

A les 8h esmorzem a un bar de Mercabarna i jo he d'abandonar la visita perquè tinc altres coses a fer. A l'autobús de tornada noto que tinc sentiments contraposats. Poc o molt mengem carn, però no ens agrada ni saber ni veure ni pensar com ens arriben aquestes safates tan perfectes amb talls d'entrecôtes al prestatge del supermercat. Penso que aquests urdús interpel.lats pel nostre pakistanès, els veterinaris de la gorra verda, l'amo del Cinquè Quart i tots els altres que treballen a l'escorxador coneixen una part important de la veritat.

Dedicatòries. Per a la Montserrat Llovera

El GR 92. Tram Portbou - Llançà

Ens hem plantejat anar fent el recorregut català del GR 92, des de Portbou a Ulldecona, a trams petits, a raó d'un tram al mes. O sigui que és una empresa que pot durar uns anys. Hi ha un parell o tres de webs a consultar. Una és la de la Federació d'entitats excursionistes de Catalunya, oficial per dir-ho d'alguna manera, les altres dues són obra de Carles Danon, un excursionista que ha publicat moltes fotos del recorregut a la web De Punta a Punta (aquí us podeu guiar per als primers trams) i una explicació detallada, a la web Andarines (cliqueu "Catalunya" a la columna de l'esquerra). 

El primer tram, de Portbou a Llançà, és magnífic, amb una primera vista panoràmica, gairebé aèria, des del Coll del Frare, sobre Portbou. És molt maco veure la seva estació de ferrocarril des de dalt. Es un poble que des de la inauguració del tren fins a la pràctica desaparició dels controls duaners, ha tingut cent vint anys de glòria, i ara ha perdut molta població. A Llançà ens expliquen que fa molts anys les dones dels pescadors anaven a peu fins a Portbou, seguint la via del tren, a vendre el peix.

Després una parada a la plaça major de Colera a sota d'un plataner immens. Portbou també té una rambla amb plataners grans. Sembla que Napoleó va impulsar la introducció de plataners a les carreteres, sobretot del migdia francès, perquè els seus soldats estiguessin protegits del sol en el seu camí cap a Itàlia.
Després de Colera, la platja de Garbet i més endavant el cap Ras, que són llocs que no coneixia.