Vacances

Marxo tres setmanes. Que tingueu bon estiu.

Montpellier. Personatges 12 i fi.

Acabo la sèrie de Montpellier amb el dibuix que prefereixo: un bar on uns magrebins prenen la fresca cap al tard a la vorera del carrer.

Un sostre

Dino a Sant Vicenç dels Horts, poble que té un turonet anomenat Puig Castellar (no confondre amb el Puig Castellar de Badalona-Santa Coloma, tot i que aquest de Sant Vicenç es veu que també va ser una ciutadella ibèrica). Doncs bé, des d'aquest Puig Castellar de Sant Vicenç dels Horts, on s'arriba pràcticament amb un autobús de línia municipal, es té una visió de mig Baix Llobregat. Si un es gira 180 graus té a l'altra banda la vista del començament del massís del Garraf. Molt interessant.

A part de la geografia comarcal, hi ha una visió de l'urbanisme municipal. En efecte, Sant Vicenç dels Horts és una població que partint d'un nucli central a la plana del del Llobregat, s'enfila muntanya amunt. Des d'aquí a dalt es veuen cases i casetes, terrats, terrassetes, teulats de moltes menes, tot en carrers que fan un pendent del dimoni. Els anys 60, els anys forts de la immigració, Sant Vicenç es va poblar d'aquestes casetes autoconstruïdes, segons els recursos i la traça de cada u, i també segons els imperatius del terreny.
Des d'aquí dalt m'imagino que aquesta varietat ha de ser bona. Que és bona, vaja. M'imagino que la baixa densitat de població d'aquests barris fets de casetes de planta o de planta i pis, és bona. Hi valoro la manca d'uniformitat, em sembla que un s'hi ha de sentir més individualitzat. Ho comparo mentalment amb alts blocs que es veuen al lluny, més a prop de Barcelona, i em sembla que, de totes totes, guanyen les casetes d'autoconstrucció.

Em diuen que no m'enganyi, que aquesta dispersió presenta molts problemes: de qualitat baixa de les vivendes, de xarxes de serveis que haurien de ser molt extenses -des d'autobusos fins al clavegueram- en un municipi que no té recursos infinits.

Baixant a peu des del Puig Castellar a l'estació de tren, es passa pel barri de Sant Josep, tota l'estona un pendent pronunciat. Un home està repintant els ferros que aguanten la parra que li fa ombra davant de casa. El carrer del costat són unes escales de ciment molt desgastades, probablement pels aiguats. Llavors deixo de fixar-me en testos i geranis, i noto com són de tortes moltes parets. Teulats de nyigui-nyogui. M'imagino goteres a dins les cases.
És un itinerari ple de contrastos.
Segurament una solució intermèdia entre els alts blocs i l'autoconstrucció és cara.
No es pot ser pobre.

Personatges 11. Montpellier

Aquella mena de tricicles que llogaven al parc, semblaven d'una altra època.

Montpellier. Personatges 10

L'Aisha és argelina i viu en un poble dels voltants. L'any que ve el seu fill adolescent ha d'anar a estudiar a Montpellier i una veïna francesa, molt expressiva, l'adverteix que allà hi ha molt gamberro: "Faites attention, parce qu'à Montpellier il y a des phénomènes, vous savez."

Montpellier . Personatges 9

Encara a l'estació. Noietes que van a la platja.

Les llengües ancestrals

Ara que ja s'ha aprovat l'estatut, un relat suggerent aquí.

Personatges 8. Montpellier

Els narradors de contes han proliferat. Aquest s'acompanyava amb una pianola i tenia un estil kitch, bastant kitch. Em va demanar a veure com l'havia dibuixat i, deixeu-me ser dolenta, fixeu-vos en la dedicatòria que va estampar:
"Merci d'exister, l'Henri".

Montpellier. Personatges 7

Més espera de tren. Un bon lloc per dibuixar.

Montpellier. Personatges 6

Esperant el tren.

Montpellier. Personatges 5

En un restaurant vegetarià, les noies que preparen i serveixen els dinars pertanyen a una mena de secta i tenen un aire mongil que fa una mica de por.

Paper de Vidre, revista virtual

Ja ha sortit el número 38 de Paper de Vidre, el darrer número abans de les vacances d'estiu!

Montpellier. Personatges 4

L'éventail.
Visió fugaç d'un vano que canvia de mans. Una espanyola i un indonesi prenen contacte.

Montpellier. Personatges 3

Al mercat del Plan de Cabanes hi ha una gitana de Málaga que ven roba. La seva filla és grassoneta.

Montpellier. Personatges 2

 

La fila davant del bureau de tabac.

Montpellier. Els cafès

Les cadires dels cafès francesos, trenat de tubets de plàstic.

Montpellier. Antigone

 

Als que els agradi veure què passa amb l'urbanisme modern, que s'arribin al barri de l'Antigone, projectat cap a finals dels anys 80, pel Ricardo Bofill que llavors tenia molt bona premsa a França (ara ja no ho sé). Tot el barri té aquest toc seu, diguem-ne, "partenon".

La plaça central es diu Place du nombre d'Or (em veig incapaç de reproduir les explicacions que em va donar una matemàtica sobre aquest número) i hi ha alguns comerços que van posar noms clàssics, tipus perruqueria Afrodita i bar Venus.
Col.loco aquí al costat el dibuix d'una columna gruixudíssima que no aguanta res, que em va fer pensar en la diatriba anti Bofill escoltada a un arquitecte barceloní ("els temples grecs estan molt bé, però què hi pinta un temple grec ara i aquí?").
Sobre el nom Antigone: es veu que es va triar com a oposició al de Polygone, que era el nom que tenia un terreny militar d'allà al costat, o potser era un terreny militar sobre el qual es va bastir el nou barri (aquest punt no em va quedar clar). En tot cas és un joc de paraules que té la seva gràcia.

Montpellier. Personatges 1

A sota els Arceaux hi ha ombra i a l'ombra, uns que juguen a la petanca.

Montpellier. Les Arceaux

Les Arceaux és un aqüeducte que recorre un bon tros de Montpellier i que portava aigua a tres fonts públiques. Va ser construït al segle XVIII, pel mateix personatge a qui van manar reforçar el Pont du Gard romà. Desemboca en una esplanada anomenada Place Royale du Peyrou.
Aquesta plaça té una història.
A l'època de Lluís XIV es va promoure la construcció de Places Royales a les principals ciutats franceses i a Montpellier es va fer aquesta Place Royale du Peyrou. Hi van posar un arc de triomf i llavors només faltava l'estàtua de Lluis XIV. En van encarregar una de bronze a París, amb el rei a cavall, una de ben gran. Quan l'estàtua va ser feta, es va carregar en una péniche o barcassa de riu, i au, Sena avall fins a l'Atlàntic. Allà la van passar a un vaixell de veritat i va anar per mar fins a Bordeaux. A Bordeaux la van ensenyar, i la gent anava en massa fins al port, pujava al vaixell i s'admirava d'aquella estàtua de bronze tan gran. Eren tants dalt del barco, que el barco es va enfonsar. Van haver de repescar l'estàtua del fons de l'aigua, cosa que no va ser fàcil, i ben eixugada embarcar-la de nou en una péniche que va enfilar Garona amunt i després va seguir pel Canal du Midi, que és el canal que uneix Atlàntic i Mediterrani, obra justament de l'època de Lluís XIV. Ja tenim l'estàtua a Sète, se la desembarca, i d'allà fins a Montpellier es transporta per terra (m'imagino que amb un carro especial i molts de bous o cavalls). Arriba a la Place Royale du Peyrou amb retard. Han passat 70 anys des que es va fer l'encàrrec, ja som ben entrats al segle XVIII i a les portes de la Revolució. L'estàtua té una vida curta dalt del seu pedestal, perquè a l'època de Napoleó la fonen per fer-ne canons. Ve la Restauració i volen tornar a tenir estàtua, busquen a París els planos o bé el motlle, els troben i la tornen a fer. I aquí està.

Montpellier. Hotel de Montcalm

A Montpellier, com a Pézénas (visita recomanada) hi ha força palaus renaixentistes, que em va ser impossible de dibuixar, per això poso la foto del palau del Marquis de Montcalm. D'aquest peu d'escala, just d'aquest pati, el 6 de febrer de 1756 va sortir el Marquès de Montcalm per anar a defensar el Canada francès. Tres anys després moria al Québec (El último Mohicano, J.Fenimore Cooper).

Montpellier. Graffiti

Parlant d'esglésies que ja no existeixen, el Plan Jean Jaurès és una plaça cèntrica construïda justament sobre una antiga església destruïda. Ara hi ha terrasses de bars i una estàtua de Jean Jaurès. Si alcem el cap, veiem graffitis

Montpellier. L'École de Médecine

Montpellier té una Facultat de Medicina històrica. Fundada el 1220, va ser famosa ja a finals del segle XIII i és la més antiga d'Europa. Sembla que l'arribada de metges jueus i musulmans fugitius d'Espanya va facilitar la gestació d'aquesta escola.
Va estar oberta al pensament jueu i àrab i el seu curs d'anatomia, inaugurat el 1340, va agafar ràpidament renom. El segle XVI s'hi va construir el primer amfiteatre europeu per a la dissecció de cadàvers.
Noms lligats a l'Escola de Medicina de Montpellier: Arnau de Vilanova, Nostradamus, François Rabelais...

Montpellier. Les guerres de religió

La Cathédrale Saint Pierre de Montpellier té un atri original i magnífic, que és l'únic que va quedar dret de l'antiga seu gòtica. La resta de l'edifici actual és una reconstrucció més moderna.
Tant a Montpellier com a Lyon hi ha poquíssimes esglésies antigues i nosaltres, hispànics, sovint oblidem com van ser de violentes les lluites entre catòlics i huguenots protestants a França. S'incendiaven les esglésies els uns als altres que donava gust, i la destrossa va ser gran sobretot a les zones que eren feus de la Reforma, com es veu que va ser el cas de Montpellier.
A Escòcia he pogut veure un altre fenomen arquitectònic lligat al moviment protestant, que és la nova disposició que van prendre els interiors de les antigues esglésies gòtiques: fora altar i capelletess laterals, ara totes les cadires convergeixen cap a la trona del predicador.
A casa nostra mateix, a vegades no sabem mirar bé. En una recent xerrada sobre la remodelació del barri de Santa Caterina de Barcelona, l'arquitecta que dirigeix el projecte, Benedetta Tagliabue, explicava quina orientació tenia l'antic convent de Santa Caterina, a sobre del qual es va construir el mercat del mateix nom al segle XIX, i com havien decidit deixar a la vista l'absis de l'església darrera el mercat. En efecte, el mercat de Santa Caterina, el de la Boqueria, la plaça Reial, el Liceu i d'altres llocs del centre de Barcelona es van edificar sobre el que havien estat edificis eclesiàstics, incendiats per les revoltes i desamortitzats per llei. El que em va fer gràcia va ser el comentari de la Benedetta Tagliabue que va venir a dir: "Venint d'Itàlia, jo em preguntava ¿on són les esglésies del casc antic d'aquesta ciutat? ¿qué no diuen que això era un país tan catòlic?"

Petició

He rebut una demanda per correu de Montse Carrera, que copio a continuació. Si algú pot donar-li una pista per trobar el poema que busca pot adreçar-se directament a ella per correu electrònic:

verneda2@hotmail.com

Objet: cerco un poema molt especial
Date: Fri, 19 May 2006 19:33:11

HOLA

M'adreço a vostè perquè potser em podrà ajudar.

La meva mare (65 anys) fa molt temps que sent un immens desig de
poder retrobar una poesia que es va aprendre de memòria quan era
petita que creu que es diu "La felicitat"; no coneix el nom de l'autor però
segurament va ser escrita abans dels anys 30.

Se que es molt difícil el recuperar-la ja que no sabem el nom de l'autor ni el temps en que va ser escrita però he sentit la necessitat de dirigir-me a vostè en busca d'ajuda, potser n'ha sentit a parlar o be pot dirigir-nos a alguna associació o adreça on ens puguin ajudar. Li agrairíem enormement tan la meva mare com jo.

A continuació redacto la poesia tal i com la recorda la meva
mare, espero sabrà perdonar les errades, tan ortogràfiques, com gramaticals i
estructurals.

Agrairia molt que em pugues orientar a on buscar o que fer per
poder retrobar-la, la meva mare sempre ha pensat que hi ha gent gran amant de la poesia que també se la deu saber, el mes d’ octubre vinent celebrarà els seus 65 anys i li volem organitzar una festa sorpresa, seria tan bonic poder entregar-li aquest present.
Moltes gràcies,
Montserrat Carrera.

(Per llegir el poema cliqueu sobre el CONTINUA de més avall)

“ Hi havia un pobre pescador
Que habitava en una barraca
Feta de quatre fustes velles
I una vela esparracada.

Tota la seva fortuna
Eren la xarxa i la barca
Una salut ben complerta
Muller que prou l’ estimava
Un bon fill que li era ajuda
En totes les seves tasques.

Del producte de la pesca
Per desgràcia prou escassa
En prou feines si cobria
Les despeses de la casa.

Mireu que es prou deia l’ home
Que un hom tot l’ any s’ escarrassa
S’ exposa cent cops la vida
Barallant-se amb les onades
I no pot avançar un cèntim
Per si ve una mala anyada.

Mal es negués el ser pobre
Mal viratge als peus d’ un quatre
!Home! la muller li deia
Tenim el que ens fa mes falta
Salut que és la gran fortuna
I un plat d’ escudella a taula.

Be ho se prou
Però jo voldria
Portar plenes les butxaques
Llevar-me en tocar migdia
Menjar escollides viandes
I no haver de fer cap feina
Per guanyar les queixalades.

Quines il•lusions que et forges
Mes ximples i mes estranyes
Visquem contents i feliços
Com hem viscut fins ara
Demanant salut i feina
Un bon sol i mar en calma.

La bona muller tenia
Reflexions prou assenyades
Però l’ home sempre amb la idea
De ser ric d’ una vegada.
Així va passar fins que un cert dia
Que la pesca va ser magra
Tornant tot trist cap a terra
L’ home s’ hi desesperava.

Jo he sentit dir a gent sabuda
Que del mar en surten fades
Que als pescadors protegeixen
Donant-los-hi el que demanen
Per què a mi no m’ en surt una ?
Si ha pogut sortir a tants d’ altres?

De sobte, va veure extendres
Com una boirina blanca
Que semblava que sortia
talment de la mateixa aigua
i la boira prengué forma
d’una dona embolcallada.

Aquella fada preciosa
Va prendre per fi la paraula
Aquí em tens, que necessites ?
M’ has cridat, que busques ? !Parla!

Ets la fada benefactora
Dels pecadors que et demanen?
Jo soc la fada que busques.
Digues – en que puc ajudar-te?

Estic cansant de ser pobre i tip de ser un miserable
Vull tenir diner, diners a dojo
Ser feliç de una vegada.
Com sens dubte deuen ser-ho
Tots aquells que no treballen..

Torna a terra la barca
Jo faré que et tornis mosca
Així tindràs entrada
A tots els palaus que vulguis
I amb tota mena de cases
Mira la vida que porten
Els que allí tenen estada
I si en trobes un que sigui
Tan feliç com tu demanes
Torna, vine deseguida
I seràs mes ric que els altres.

Dit i fet, s’ en va anar a terra
I allí va deixar la barca
Va tornar-se una mosca
Com li havia dit la fada
I a un palau deseguida
Va dirigir la volada.
I a l’ entrar per la porta
Va veure gent endolada.

Aquí no que veig que ploren
Deu pesar-hi una desgràcia
I a un altre palau riquíssim
Va dirigir la volada.
Allí de dol no ni havia
La gent allí no plorava
Però a canvi d’ això hi va veure
Un fill que pegava al pare.

Malament, també aquí dintre
La felicitat hi manca
I va fugir-ne despresa
anant cap una altra banda.

A on verdaderament no hi havia
Ni raons ni dol ni llàgrimes
Però els menjars de la cuina
En els trastos de la casa
Va endevinar la misèria
Que allà dintre si passava.

Misèria per misèria
Val mes la de la barraca

Si en va seguir de gent rica
Si en va recórrer de cases
Però a tot arreu hi va veure
O be una cosa o be una altra
Que feia molt infeliços
Aquells a qui tan envejava.

Cansat va decidir a l’ últim
Tornar-se’n cap a la platja
Allí prengué forma d’ home
Va tirar la barca a l’ aigua
Quan va arribar a cert lloc
Va cridar a la seva fada.

Has vis gent rica ?
Has trobat el que cercaves?
No ho he trobat fada meva
I ja veig que m’ enganyava
En una casa sofrien
A l’ altra s’ es barallaven
Aquí la salut perduda
Allà la misèria que mata
No , no vull ser ric
Ja m’ consolo amb la pau que tinc a casa.

Bon pescador
Això que em conte
T’ he de dir que no m’ estranya
Tu et pensaves que els feliços
Eren aquells que vagaven

Ara ja has pogut ven veure
Quan equivocat anaves
La felicitat no es troba
Entre les sedes i els marbres
Ni en tot l’ or que hi ha a la terra
Fora impossible comprar-la.

Qui son doncs els feliços?
Diguem-ho que estic amb ànsia

La felicitat que cerques
Tan sols podran disfrutar-la
Aquells que en el cor la portin
En premi de vida honrada.

Montpellier. Portes

Montpellier. Els mercats

A Montpellier encara hi ha mercats en ple centre on venen pollastres vius i els pesen amb una romana. Aquest és al Plan de Cabannes.

Montpellier. Vora l'estació

Els barris que envolten les estacions sovint tenen un aspecte destartalat. A Montpellier, també.

Geografia

Per a qui vulgui repassar geografia (situar noms a mapes interactius) pot entretenir-s'hi aquí.

Exteriors i interiors. Grenoble... ah! i la blanchisserie

L'estona d'una rentadora i una assecadora donen per molt.

Exteriors i interiors. Grenoble, des de la finestra

Exteriors i interiors. Grenoble, la cuina

Exteriors i interiors. Grenoble, l'escala

Aprofito l'entrada per dir que ha sortit un nou número de la revista virtual Paper de Vidre (on hi apareix la primera de tres entregues del text Marie Sophie Dauchez que vaig publicar a les Barcelonetes)
Avui, darrera la porta d'un carrer de Grenoble, l'escala. Aviat arribarem al pis, entrarem a la cuina, obrirem la finestra i rentarem roba.

Exteriors i interiors. Grenoble, la porta

Nous interiors. L'Eixample: la cuina

Una vella coneguda que ja va aparèixer al blog fa... dos anys?
I avui acabem amb aquests interiors. Aviat en vindran uns altres.

Nous interiors. L'Eixample: una llibreria

Nous interiors. L'Eixample: a sobre d'un piano

Nous interiors. L'Eixample: més malendreços

Nous interiors. L'Eixample: sostres

Nous interiors. L'Eixample: malendreços

Nous interiors. L'Eixample: la màquina de cosir

En un racó d'un quarto de la planxa.

Nous interiors. L'Eixample: la màquina de cosir

En un racó

d'un quarto de la planxa.

Nous interiors: els mosaics a l'Eixample

Nous interiors a Besan

Em resisteixo a abandonar el blog. Em dedicaré un temps a desempolsar quaderns i a posar-hi només dibuixos. Ja vindran altres moments amb més idees i més lletra.
Avui, l'entrada d'una casa de Besan, poble del migdia francès, dedicat a la vinya i al vi. Era una casa gran, bona, en un carrer del centre del poble. Ens van dir que era una "casa d'amos", "une maison de maître".
L'àvia de la casa tenia 92 anys i amb l'edat es repetia. Em va explicar quatre cops seguits que ara a la regió hi havia més cognoms espanyols que francesos, perquè quan la guerra del catorze els homes francesos havien marxat al front i els "vignerons" havien fet venir treballadors espanyols per treballar a les vinyes

A la mateixa casa de Besan vam dormir en una cambra que feia somiar. Semblava treta d'una pel.lícula del Visconti.
El detall més autèntic era l'escopeta de caça penjada darrera l'armari mirall.

Post-Nadal

Una nit de ja fa mesos, vaig haver de passar força estona a ca un matrimoni veí, perquè tenia la porta del pis bloquejada: un lladre me l'havia intentada espanyar i des de casa d'ells vaig haver de telefonar al serraller, a la policia i demés. Vam matar un parell d'hores enraonant.

Ella es diu Mercè, té el cabell completament blanc, més de vuitanta anys, sovint se la sentia tocar el piano. Aquell vespre em va dir que, justament, havia treballat amb un tal Petit. Va resultar que m'estava parlant dels anys cinquanta, quan ella era mecanògrafa a l'Editorial Seix i Barral, llavors situada al carrer Provença tocant a Balmes, on també treballava en Joan Petit.

A les seves memòries, el Carlos Barral parla de la Seix i Barral a aquesta època i de qui era qui al quarto dels savis, on es llegia, es traduïa i es prologava.

La meva veïna em va recitar de memòria un vers de felicitació nadalenca que li havia fet per a ella en Joan Petit. Després me'l va ensenyar mecanografiat i el vaig copiar.

Aquestes vacances de Nadal he entrat a veure la Mercè. Està força malament, li costa molt llevar-se i hem fet visita a la seva habitació. Aquest cop estirada a dins del llit, m'ha tornat a recitar la felicitació, amb dicció clara i emoció continguda.

Cinquanta-un anys d'un vers de circumstàncies.

He pensat en la força dels gestos amables, en el poder de les paraules i en el de la rima.

El text és aquest:

Què li pot donar un filòleg,
Per molt que li sigui amic,
Si no és algun text antic
Amb més o menys docte pròleg?

Accepti aquest, tanmateix,
Mercè, i guardi'l en memòria
D'una època de la història
En què treballà a can Seix.

Sempre en el quarto dels savis
Se la tractà amb simpatia,
Res es deia amb ferotgia,
Tot amb el somriure als llavis.

I amb afecte no fingit
Avui a recordar-li-ho vinc:
Feliç any cinquanta-cinc,
Bon nadal. Joan Petit.

Can Ricart

Sembla que s'ha aconseguit aturar l'enderroc de Can Ricart. Hi ha una concentració avui, divendres 16 de Desembre a les 19h a la Rambla del Poble Nou (cantonada Ramon Turró), per demanar que no només no s'enderroqui, sinó que es consideri com a part del patrimoni de la ciutat. Clicant aquí veureu una maqueta virtual de com podria quedar l'espai si es conservés (és molt maco).

Aniversari, descans i Salvem Can Ricart

Acabada la prova de publicació per entregues i coincidint amb 2 anys (dos!) de funcionament de les Barcelonetes, vull descansar una mica del blog, perquè m'agafa més temps del que voldria i us confesso que gairebé m'obsessiona. Un temps de distanciament anirà bé. Per cert que a Marie Sophie Dauchez s'anunciava una segona part, però encara no existeix i el més calent és a l'aiguera.
Abans d'aquesta parada he de parlar d'un tema barceloní del qual m'he assabentat aquests últims dies i que és de la màxima importància, tot i que no l'he tractat per no interrompre la sèrie.
Es tracta de la campanya SALVEM CAN RICART, que a simple vista pot semblar (a mi m'ho havia semblat) una campanya més de les moltes que es fan. Després d'assistir a una taula rodona amb un arquitecte del pla per al Poble Nou 22@, el secretari de SOS Monuments, i dos membres del Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs he quedat convençuda que, a més, és un cas de màxima urgència. Us invito a consultar les webs anteriors i també el cartell d'emergència de la campanya.

També us invito a anar a conèixer el lloc, que es troba a la confluència de la Diagonal amb el carrer Pere IV, just a la part de sobre de la Diagonal. S'hi entra per un passatge que es diu Marqués de Santa Isabel i allà descobriu una plaça interior des d'on surten els diversos passatges que duen a les naus industrials i a la torre on hi havia el rellotge (la plaça té plàtans i un bar on fan dinar al migdia de dilluns a divendres, i el dissabte al matí és obert però no fan dinar -tanquen definitivament a fi d'any-. ).

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Resumeixo: És un gran complex industrial construït cap allà el 1853, projectat amb un estil neoclàssic (la qual cosa es veu que ja ofereix de per si mateix interès, perquè aquest estil no s'aplicava a les fàbriques ni aquí ni a altres nuclis industrials europeus) i sembla que és també un dels primers llocs a Barcelona on es van fer servir columnes de fosa. Les dimensions i l'organització del lloc només són comparables a altres complexos barcelonins com l'España Industrial (ja desapareguda) o l'Escola Industrial (molt més moderna).
Es pretén salvar el lloc i restaurar-lo amb una idea que a mi m'ha semblat molt interessant: a diversos pobles de Catalunya s'està preservant el patrimoni industrial, mentre que a Barcelona s'està arrasant, quan la indústria catalana tenia el seu nucli pesat justament a la capital. Els promotors de la campanya diuen que el Quadrat d'Or modernista ha de tenir un contrapès històrico-industrial a la ciutat, un lloc que també es pugui visitar, i que permeti entendre que eren dos pols que estaven lligats (un dels geògrafs de la taula rodona va afegir: "i que permeti entendre perquè ara a Barcelona no passa el mateix que a Madrid, que aquí hi havia un teixit social lligat"). Els conservacionistes consideren que al Poble Nou en lloc de deixar una xemeneia aquí i una nau allà, s'ha de deixar alguna cosa de conjunt que doni una idea de com era d'important la indústria.
Alguna cosa més: L'Ajuntament ja té un pla aprovat per demolir i construir vivenda, un pla on es preveu deixar només algun detall (xemeneia i algun hangar), d'aquí la urgència de fer pressió. Es veu que els propietaris van trencant el que queda (si ho visiteu, veureu que tot plegat està força fet malbé), abocant-hi runa i escombraries per forçar l'Ajuntament a no fer-se enrera ("preservar això? si està fet un desastre!"). Els del Patrimoni Industrial de la Ribera del Besòs han fet una proposta realista a l'Ajuntament, que permetria la conservació del conjunt i que al mateix temps es pogués construir vivenda a un costat (no s'ha d'oblidar que hi ha interessos de mercat).

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (21 i fi)

L'11 de desembre de 1910, la Marie Sophie Dauchez mor al Clot, al segon pis del número 142 del carrer Fresser. El certificat de defunció és un full de receptes que té l'encapçalament del Metje Manel Serrat, imprès en català prefabrià. Hi diu amb lletra manuscrita i en castellà: falleció de fiebre tifoidea, si bé a la família sempre s'ha pensat que la Marie patia tuberculosi.
Té trenta-sis anys i deixa una nena de tretze. El seu viatge s'ha acabat, han passat justament tretze anys des que el 6 de juliol del 1897 va entrar esperançada i potser atemorida a l'Ajuntament de Sangatte amb el livret d'ouvrier acabat de fer. ¿Li va valdre la pena haver marxat de Calais, anat a Lyon, tornat de nou a Barcelona? ¿Va sentir aquests viatges com aventures cap a un món millor o els va viure com a fracassos? Les besnétes matisaríem les preguntes, faríem reflexions i donaríem unes respostes on reflectiríem més les nostres pròpies pors i il.lusions, que no pas les de la pobra Marie, hi hauria més veritat de cada una de nosaltres que de la nostra besàvia, que en tantes coses continua sent una desconeguda.
La besnéta també té a les mans un rebut del cementiri de Sant Andreu, datat el 12 de desembre, de cinquanta pessetes amb deu cèntims a nom de Léonard Langlois, pel pagament del nínxol durant deu anys. Al cap del temps, els encarregats del cementiri van retirar les restes de la Marie del nínxol de lloguer i les van dipositar en una fossa comuna, que més tard va ser recoberta per l'espai ajardinat del cementiri.
La Léona de gran, quan anava per Tots Sants al cementiri de Sant Andreu, s'ocupava de la tomba on hi havia enterrats el Léonard i la família del seu marit, però donava unes flors a les seves filles, perquè les deixessin al mig del parterre situat sobre l'antiga fossa. A la besnéta li ha sorprès veure que, encara avui, hi ha sempre alguna flor dipositada en aquest trosset de gespa i, en mirar les flors, pensa que les dones de Sant Andreu continuen recordant que algun familiar seu reposa ànonimament sota l'herba.
És un homenatge per a la gent senzilla que va ser enterrada en una fossa comuna.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i acaba aquí

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (20)

L'escola de Jules Ferry ha estat posada d'exemple durant molts anys, com una escola modèlica d'ensenyament primari on es formaven ciutadans, i encara ara s'ha de veure com s'enfilen els francesos amb l'assumpte del vel musulmà i la laïcitat a l'escola. Però aquests darrers temps es comença a criticar el sistema de la III República i es desempolsen llibres de text de l'època, xovinistes i nyonyos. No ens hauria d'estranyar, perquè la III República té els clarobscurs de tot moment històric i Jules Ferry no va ser només l'home de l'escola, sinó que va ser també l'home de la colonització a fons d'Algèria.
Agafem un punt que a la besnéta l'ha fet rumiar i que té a veure amb aquest francès unificador que s'ensenyava a col.legi. La Marie i el Léonard, com hem vist al començament de la història, eren originaris del Pas-de-Calais i ells mateixos explicaven una anècdota referida a la manera de parlar de la seva zona:
Una família de Calais es passeja per París i el nen, fixant-se en alguna cosa al carrer, diu en veu alta a sa mare: "Guet s'kat ki s'kof". Un nen parisenc el sent i exclama, espantat: "Voilà! des russes dans la rue!"
Es veu que aquesta mena d'acudit els feia riure molt, perquè sembla que, en efecte, a Calais pronunciaven d'aquesta manera tan cantelluda la frase: Guette ce chat qui se chauffe, és a dir Guaita aquest gat com s'escalfa. Per tant, el nen de Calais, pobre, no parlava rus, sinó que havia vist un gat al sol. La historieta, verídica o inventada, havia arribat fins a les besnétes i la frase amb el temps havia esdevingut guetaskatiskóf, un mot que jugaven a pronunciar molt de pressa enmig de les seves ximpleries en català. L'escola de què parlàvem tenia justament com a una de les seves funcions eliminar tots els guetaskatiskof de la geografia francesa i, de passada, també llengües i dialectes sencers, que es van batejar, o ja ho estaven, amb el despectiu nom de patois. Pensa la besnéta que aquesta alfabetització escolar va ser un altre d'aquests clarobscurs històrics i sent que té al cor emocions contraposades.
El cas és que aquests anys viscuts a Lyon els van fer a tots tres encara més francesos. A la Léona per descomptat, a la Marie perquè devia sentir-se orgullosa, nacionalment orgullosa, que la seva única filla anés a l'escola, com també se'n sentia d'haver-hi assistit ella. El Léonard, a la seva manera, tampoc no s'escapa de la influència republicana i bateja la seva gossa amb el nom de Marseillaise, però per aquest estil propi que té, del Léonard n'haurem de parlar més a la segona part d'aquest relat.
Després d'aquest periple per la ciutat, per la història i pels documents, ens tornem a preguntar per què el Léonard, la Marie i la Léona només s'hi van estar uns anys, a Lyon, i van tornar altre cop a Barcelona, on no els esperava ni casa ni família.
I aquí n'hi ha hagut molts que han volgut dir la seva:
-El Léonard devia tenir un embolic de faldilles...- suggereix el Ricard.
-Això són imaginacions.
-Però no m'estranyaria- insisteix.
-Jo penso que es devien haver fet massa expectatives i es van trobar que no guanyaven tant com s'havien cregut.
-Potser el Léonard tenia deutes...- el Ricard sembla com si tingués posat el dit a l'ull del besavi.
-També podria ser que decidissin marxar pel clima, perquè Lyon és molt fred a l'hivern i em sembla que la Marie estava delicada de salut.
-L'àvia tenia dotze o tretze anys quan van tornar, o sigui que ja havia acabat l'escola- la Mariona és la més partidària del col.legi com a eix principal de l'anada i la tornada.
A la besnéta se li ha acudit un altre motiu veient els pisos de la Croix-Rousse: les escales. Li ve al cap que la Léona ens explicava que pel seu barri cada dia passava un carro venent sopa i que les dones llençaven una corda per la finestra per pujar la sopa sense haver de baixar al carrer, una imatge que resum l'alçada dels edificis de sis pisos de La Croix-Rousse, on es devia témer d'anar tot el sant dia escales amunt i avall. No només veu la sopa lligada amb una corda que puja façana amunt, sinó que pensa que s'havia de pujar el menjar, la bugada, el carbó, potser fins i tot l'aigua, i que la Marie devia enyorar la comoditat de les casetes de planta i pis del Clot. Si es mira bé, no és cap bestiesa.
Fossin les raons que fossin, la de la salut de la Marie segurament va dominar les altres, perquè ella és evident que no estava bé i devien buscar un clima més atemperat i un lloc més confortable per viure. El cas és que tornen tots tres a Barcelona en una data desconeguda que es deu situar al 1910 o poc abans i el Léonard torna a treballar a la fàbrica de blondes de can Volart. Tenim a la carpeta dues fotos molt esgrogueïdes del Léonard i la Marie fetes ja al Clot, a casa d'un fotògraf del carrer Xifré. La d'ella és inquietant, perquè no queda res d'aquella dona forta que es va fotografiar a Lyon amb la seva filla Léona vora una taula. Ara només és un front alt sobre una cara xuclada, que amb prou feines s'endevina sobre el cartró de color esvaït.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i acaba a (Marie Sophie Dauchez 21 i fi)

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (19)

La besnéta us dóna ara informació sobre el sistema escolar de l'època, que potser ens ajuda a entendre per què la nostra àvia era tan francesa. Com hem vist amb l'exemple de l'alcalde, no havia anat a una escola qualsevol, d'un país qualsevol, en un moment qualsevol de la història, sinó que havia assistit a una escola francesa de la III República, una institució que deixava molta empremta.
Després de la guerra del 1870 amb Alemanya, es van acabar les monarquies a França, en concret l'Imperi de Napoleó III, i es va instaurar una República que fins el 1879 va estar en mans d'una dreta molt recalcitrant. Però durant la dècada del 1880 vénen nous aires i aquells republicans que complotaven a Lyon els anys 30, o sobretot els seus successors, ja poden respirar tranquils, perquè estan arribant les lleis socials que anhelaven. Hi ha un personatge que es farà famós per les reformes que promou des del Consell de Ministres, Jules Ferry. En realitat, molts dels símbols republicans que un forani que es passeja per França creu que estan dempeus des de la Revolució Francesa, daten de la III República. La Marsellesa es popularitza a aquesta època i és també durant aquests anys que es grava a tots els edificis públics la divisa Liberté, Egalité, Fraternité. A Jules Ferry es deu la llei que instaura l'escola pública, laica, gratuïta, obligatòria per a nois i noies de sis a tretze anys i que omple el país d'edificis semblants al de l'escola Aveyron.
La Léona explicava que un dia, com que la seva mare estava malalta, va haver d'anar a comprar un remei i pel carrer la va parar un guàrdia:
-Nena, com és que no ets a escola?
-És que vaig a la farmàcia perquè la meva mare no està bé.
Això ja ho veurem, va pensar el guàrdia, i la va acompanyar fins a casa per comprovar que, en efecte, la Marie era al llit, malalta.

Aquesta història resumia l'obligatorietat de l'escola i el zel de l'autoritat perquè l'escolarització fos efectiva. La Léona donava valor a aquesta imatge, França era això, l'educació. D'altra banda, els instituteurs, els mestres de primària, havien estat durant els anys anteriors al ministeri de Jules Ferry l'exèrcit de propagandistes republicans més potent que mai hagi tingut cap bàndol polític a cap país, i ara continuaven la seva tasca alliçonadora amb el suport de la nova llei. La nostra àvia no havia anat a cap altra escola, la seva llengua d'escriptura era el francès, i al col.legi també hi havia fet seu un fort sentiment patriòtic. La besnéta s'ha preguntat a vegades si els bunyols plans i allargassats que la Léona ens feia quan érem petits i que, com qui no diu res, s'anomenaven orelles de Kàiser, els hi havia ensenyat a fer la Marie o els hi havia ensenyat a fer un d'aquells instituteurs republicans que li explicaven història de França.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 20)

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (18)

I justament, parlant de bienfaiteurs i de la plaça principal, la besnéta topa de cara amb l'escola on anava la Léona, que era una de les seves fites en aquesta visita a La Croix-Rousse, i sent la descoberta com un triomf.
Ara sí que se la pot imaginar fàcilment entrant al matí a estudi, corrent o fent fila al pati, anant a les toilettes que són a la cour, seient a les aules que hi ha darrera les finestres i explicant al vespre a la Marie si hi ha hagut empentes a les escales.

(Clicant podeu ampliar la imatge)
L'escola es diu Aveyron i a la porta principal la besnéta llegeix ara una placa en memòria d'un senyor bienfaiteur que va donar el terreny o que va pagar la construcció de l'edifici, o potser totes dues coses, cap allà el 1902. Tenim, doncs, una altra dada: la Léona pràcticament devia estrenar l'escola, ja que tenia cinc anys quan es va inaugurar. És un edifici de dos cossos simètrics, originàriament pensat perquè un cos fos per als garçons i l'altre per a les filles, amb un gran pati que uneix les dues parts i que té les toilettes al fons. El tipus de construcció s'assembla a la de les nostres antigues estacions de Renfe, amb les finestres acabades en un arc arrodonit en relleu, però no penseu malament, és una escola que fa molt d'efecte, d'una pedra rosada molt bonica.


L'àvia ens havia parlat d'un personatge respectat i alhora familiar, Monsieur Herriot, l'alcalde de Lyon, que venia sovint al col.legi, es passejava per les classes i comprovava directament que els nens aprenguessin a escriure bé i se sabessin les lliçons. El tal Herriot figura entre els alcaldes de la ciutat que han batut rècords: el seu, haver estat alcalde de Lyon durant cinquanta-tres anys! El 1905, quan només en tenia trenta-tres, va ser elegit Maire, als temps en què la Léona era a l'escola; va fer carrera política amb els republicans radicals, va ser diputat, senador, ministre, primer ministre, president de la Cambra de Diputats, i va ser deportat a l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Aquest senyor tan important és el que entrava de tant en tant a l'aula de la Léona a fer preguntes als nens, perquè ell i d'altres estaven empenyats a convertir-los en veritables ciutadans de la República.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 19)