Lyon 11. Les primeres fotos, els primers films

(Continuo amb els Lumière)
Al museu de l'Institut Lumière hi ha una exposició important dels passos previs a la descoberta del cinema i dels artilugis tècnics que el fan possible.
El recorregut comença amb un quadre impressionista que representa un mercat molt agitat perquè bufa vent fort. Hi ha un paral.lelisme entre la voluntat dels pintors impressionistes de retenir el moviment i reflectir els canvis en l'ambient i l'interès del cinema per fer una cosa semblant. També es destaca el paral.lelisme en els temes pictòrics i els fotogràfics i s'hi mostra costat per costat l'estació de tren de Monet i l'arribada del tren a l'estació de Lyon dels Lumière, els pagesos de Millet i els de Van Gogh i escenes filmades d'artesans, nens de Renoir i fotos familiars i escenes de home movies.
Hi ha mostra de fotos que es veuen en relleu i hi ha també algunes fotos, diguem-ne, picants com la que reprodueixo aquí al costat que fan somriure.
Del muntatge de films dels Lumière (una tria d'entre 1500) que es pot veure al museu, són interessants els comentaris del director B.Tavernier. Per exemple a "Enderrocament d'un mur" van descobrir els efectes especials: el projeccionista havia posat la pel.lícula a l'inrevés i el mur enlloc de caure es reconstitueix i acaba ben dret. També hi ha una visió de Venècia, filmada des de dalt d'una góndola en marxa, que seria un precedent de la càmera mòbil. En "El regador regat" i en "L'enganxador de cartells" hi ha els primers gags (o sigui que acaben a bufetades). Aquestes primeres pel.lícules també estan triades per descobrir els assajos tècnics que s'anaven fent: en un dels films, un àrab s'inclina múltiples cops per resar i a cada cop el cap va a parar fora del camp visual de la imatge. N'hi ha d'altres molt reveladors de l'època colonial: unes senyorasses europees, vestides de clar, volants, mirinyacs, sombrilles i demés, tiren monedes a nens indoxinesos que es llencen a agafar-les. Elles riuen i en llencen més. Hi ha alguna pel.lícula que sembla del tot surrealista: soldats espanyols, d'uniforme de campanya, amb fusell en bandolera, motxilla i tota la parafernàlia, estan en un descampat... i ballen jotes.
S'assenyala que després de la primera Guerra Mundial es va imposar el muntatge narratiu nord-americà que va desplaçar l'estil Lumière.
En qualsevol cas en sortir d'aquest museu un es pregunta si els germans Lumière s'adonaven del gran tinglado que havien descobert.

Lyon 10. El museu de l'Institut Lumière

A Lyon l'Institut Lumière té un museu encantador, que es visita tot trepitjant rajoles com la d'aquí al costat.

Una de les gràcies és que es troba dins la mateixa vil.la on vivia la família.
Els germans Lumière estaven casats amb dues germanes, i a la casa hi havia els dos matrimonis, les criatures corresponents, els vells Lumière, alguna cunyada, el servei. Al museu es poden veure moltes fotos i pel.lícules familiars. Se'ls veu contents, imaginatius, en aquest ambient de molta gent entretenint-se, que sembla feliç. En una de les pel.lícules, on es filma l'arribada d'un tren, apareix la dona d'un dels Lumière, fent el paper de senyora que espera el tren i un cop acabat d'arribar es precipita com tots els altres actors cap als vagons. Són gent de moviment, molt moviment, gens d'esperit contemplatiu.
La vil.la és d'estil art nouveau, amb un pavelló amb grans finestrals (el jardí d'hivern), una escala molt d'època, el dormitori del pare Lumière més o menys intacte, les habitacions del servei sota la teulada... Tot plegat envoltat d'un gran jardí i amb un nom, Monplaisir, que també és evocador.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Hi ha una maqueta de com era la zona abans de l'especulació immobiliària. Al costat de Monplaisir hi havia la fàbrica de la família (de material fotogràfic). És justament davant de l'hangar de la fàbrica, on van filmar la primera pel.lícula el 1895: la sortida dels obrers. Aquest hangar es considera el primer decorat cinematogràfic i és justament l'única part que s'ha conservat d'aquesta fàbrica, on ara hi ha una sala de projecció, incorporada al museu. Al carrer li han posat Rue du Premier Film.
Al final del recorregut del museu et pots asseure a veure un muntatge de pel.lícules dels Lumière on es veuen tres versions de la sortida de la fàbrica. A la primera, van posar la màquina allà davant a l'hora de plegar, s'obren les portes, surten els treballadors i es nota que no estan avisats. En canvi a les altres dues versions un munt de petits detalls denoten que els treballadors ja saben de què va i esquiven els amos que els filmen.
El 1995 hi va haver una reunió de directors cinematogràfics per a la celebració del centenari de la primera pel.lícula, i van fer un petit happening filmat que consisteix en un film de 50 segons, com tots els dels Lumière, també en blanc i negre, on es veu la mateixa porta que s'obre però els que en surten són els directors. (És un gest simpàtic, però més lent i avorrit, perquè no tenen pressa per tornar a casa.)
(Proper post: El món de les fotos i dels primers films)

Lyon 9. Els germans Lumière

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Lyon permet acostar-se a dos lionesos insignes: els germans Lumière, inventors del cinema.
Científics tots dos, l'un biòleg i l'altre físic, fills d'un fabricant de paper fotogràfic, se'ls deu doncs la invenció del cinema i l'explotació de l'invent, a més d'altres enginys: per exemple van idear i fabricar una gasa grassa per tractar cremades, així com pròtesis per a soldats que havien perdut la mà durant la Primera Guerra Mundial.
Anem al cinema.
Som al 1895 i se celebra a Lyon un congrés de fotògrafs. Baixen els congressistes del tren i veuen com els Lumière els enfoquen amb una màquina. Aixequen la mà, saluden, fan un gest amb el cap, es retoquen el bigoti. L'endemà, a la inauguració de la reunió, els Lumière ja han revelat la pel.lícula i la passen davant l'assemblea. Senyors amb barba i barret de copa, amb maletetes on transporten les seves càmeres fotogràfiques, desfilen per la pantalla, repeteixen les salutacions amb la mà i amb el cap davant els ulls astorats i meravellats d'aquests mateixos senyors amb barba.
Els Lumière han donat un cop d'efecte: ha de quedar clar a tots els que ja estaven al cas de les diverses provatures, que el cinema acaba de ser inventat i que els pares de la criatura són ells.
Es reserven la patent i formen equips d'operadors que són enviats en nom seu arreu del món a fer reportatges.
Aquest aspecte és molt interessant. Per primer cop els europeus veuran escenes d'Indoxina, d'Egipte, el metro de Nova York, un àrab resant amb xilaba, maniobres d'exèrcits de països llunyans i descarregaments de vaixells a ports orientals.
Captar el moviment i conèixer el món són dues constants en els films dels Lumière.
(A la nota següent: el museu
que els hi està dedicat.)

Meduses a Istambul

Rebo de Madrid un correu de Maria Santos Hernández amb aquestes magnífiques fotos i l'explicació que segueix:
Són dues meduses que es troben fent de base de dues columnes a la Cisterna de la Basílica, a Istambul. La posició que tenen ara és la de la foto, o sigui que estan de cantó.

Aquesta cisterna va ser construïda per Constantí i posteriorment va ser ampliada, en la forma que es veu avui dia, per Justinià al segle V, durant una revolta, i d'aquí el caràcter tan divers de les columnes (dòriques, jòniques i corínties). Té 336 columnes de marbre aliniades en 12 fileres de 29 columnes cada una. Aquest palmerar de columnes aguanta voltes de maó col.locat en forma d'espina de peix.
(Em dóna també informació mitològica sobre la Medusa, però és molt enrevessada i prefereixo no transcriure-la. De les històries mitològiques m'agraden més les interpretacions que els fets crus)

Lyon 8. Les sales d'assaig de l'Òpera

Acabem amb l'Òpera de Lyon.
Una de les gràcies d'aquesta visita és veure les sales d'assaig.
Aquí sobre teniu la que serveix al cor i als cantants, vista a través de vidres i des de dalt d'un pasadís..
També es pot entrar a la que hi ha just a sota l'escenari de la sala gran, exactament de la mateixa mida que l'escenari. I sobretot, la sala d'assaig del ballet, a dalt de tot de l'edifici, sota la gran volta, que es troba entre el mirall llarguíssim on es poden contemplar els ballarins i la vista sobre la ciutat i els seus dos rius.

Lyon 7. El color daurat a l'Òpera

Una mica més d'Òpera de Lyon.

Hi ha un foyer, sala de passos perduts o si voleu gran balconada, que ha guardat l'aspecte que tenia fa dos-cents anys, amb mosaic, parets pintades, cargolets al sostre, noms de músics i arcs oberts sobre l'Hôtel de Ville. I daurats, hi ha molta motllura daurada.
La noia ens fa una tercera reflexió sobre els colors: aquí l'arquitecte va demanar als restauradors que exageressin els daurats, que els ampliessin i els intensifiquessin, buscant el contrast amb l'austeritat de la part moderna.
Després tornem a les interioritats de l'edifici i ara la guia ens demana que pugem a peu 11 pisos per una escala que en podríem dir de servei. Amarats de la lliçó de simbolisme -roig, negre, daurat-, enfilem les escales i descobrim solets, per la nostra banda, un altre món simbòlic: (em poso èpica) el del sofert treballador, el de les prohibicions, el de la transgressió.
En efecte, l'escala de ciment armat, nua, sense pintures ni colorins, la que serveix als qui treballen a la casa per anar amunt i avall, és plena de burilles de cigarreta. Ah, mira-te'ls... Primer pis, segon, pis, fins al tercer pis. No cal anar més amunt per amagar-se. També hi ha pintades esborrades, bandes grisoses de pintura gruixuda per tapar frases que vés a saber què deuen dir, però que segur que no són amables per a l'staff.
Arribats a l'11è pis, som just sota la volta de canó (si no ho heu fet al post anterior, cliqueu que val la pena). Des d'aquí la vista és una meravella.

Lyon 6. El color negre a l'Òpera

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Continuem amb la visita a l'Òpera de Lyon.
Ens girem d'esquena als nens que ballen hip-hop a sota les voltes de fora, i mirem el gran vestíbul on ens trobem. Tot és negre: terra, sostre, paret i escales mecàniques.
Ens fan entrar a una sala relativament petita i circular que ells anomenen l'Amphi i que fan servir per espectacles diversos, i ens asseiem a les grades per escoltar les explicacions. En aquest amfiteatre tot continua sent negre, però el que se'n diu negre, negre-negre.
Aquí -se'ns informa-, si l'espectacle demana un ambient especial, disposen d'unes tauletes que creen sensació de cafè-concert. Mirem una de les tauletes: potes negres metàl.liques i tauler d'un plàstic transparent, gruixudíssim i... vermell! La noia que dirigeix la visita ens diu per pròpia iniciativa el preu de cada tauleta: 1.000 euros (166.000 pessetes, preciso jo). No sé si vol ser crítica o vol épater les bourgeois. Afegeix que l'ha dissenyada el mateix Jean Nouvel.
Més endavant, per entrar a la sala gran, passem per una mena d'antepalco, un espai petit, completament tancat per dues portes, una que dóna al passadís i l'altra que dóna a la sala. Aquest espai estanc està folrat -terra, sostre, parets- d'un vermell rabiós. Insonoritza la sala i prepara l'espectador, perquè el vermell és el color de l'espectacle, ens diu la noia. A dins la sala gran tot és negre carbó (tot vol dir tot: seients i teló inclosos).
La noia, ara que ja sabem què significa el roig, ens fa una reflexió sobre el negre: el negre és la foscor necessària per fixar els ulls en l'espectacle. I afegeix literalment: Monsieur Jean Nouvel aime beaucoup le noir, je ne sais pas si vous avez vu des photos, il est toujours habillé en noir. El comentari, en aquesta sala que gairebé fa susto, em sembla més aviat foteta. Ve a dir "ja se sap, els artistes són així..."

Lyon 5. Una visita a l'Opéra, de dia

L'Opera de Lyon data del mil set-cents i pico, i va ser totalment remodelada, fa uns anys, pel personatge que a Barcelona ens ha fet la torre Agbar: l'arquitecte francès Jean Nouvel, que és també el creador d'altres edificis molt originals com el de l'Institut du Monde Arabe a París.
S'ofereix una visita guiada que permet veure bé l'edifici i el que hi ha darrera les bambolines. És recomanable per als que els agradi saber com es fan aquestes grans transformacions, és a dir com es passa d'una òpera del segle XVIII a una del segle XXI.
Se n'ha conservat la façana neoclàssica amb voltes i el peristil. Per dins tot és nou de trinca, i a més s'ha cobert l'edifici amb una gran cúpula de canó (cliqueu que val la pena), però de vidre i altres materials de tipus eteri. En total, el que eren dues plantes han passat a ser, agafeu-vos fort, 18 nivells!! (comptant els soterranis, eh).
Com que vull posar alguns dibuixos i no vull que pesi massa aquest post, en faré algun més sobre el tema.

Avui només direm que l'Òpera en la seva nova singladura ha volgut atreure un públic més ampli, s'ha obert a altres tipus d'espectacles més populars i menys clàssics i ha ofert aquesta temporada passada sessions de hip-hop. Justament en el peristil, que forma part de la via pública, hi ha diversos grupets de nois amb cassettes que fan anar a tot drap i que exhibeixen els seus dots. Vistos a través dels vidres, des de dintre el vestíbul, el contrast és immens.

(La foto de dalt a l'esquerra és l'assaig de hip-hop a la sala que hi ha sota la volta.)
Del que hi ha a dins en parlarem el dia que ve.

Lyon 4. Les traboules

Al Vieux Lyon i, com veurem un altre dia, també al barri de La Croix Rousse, hi ha les traboules (etimologia: del llatí trans ambulare, anar a través). Són uns passadissos, sempre complicats, que comuniquen un carrer amb un altre per l'interior d'una illa de cases. Una primera escala, un pati, un passadís recte que després gira, un altre pati més petit, un nou tram de passadís. Portes i més portes. Misteri.

Lyon 3. Els patis

A la part de la ciutat que anomenen Le Vieux Lyon hi ha moltes cases renaixentistes. Tenen unes finestes molt boniques i especials, amb travessers verticals i horitzontals, però que no són de fusta, sinó de pedra treballada, de color groguenc. En francès vaig llegir que en diuen fenêtres à meneaux. Al diccionari posa que en castellà se'n diu ajimez. Vaig parar.
En aquesta banda de la ciutat hi ha molts patis interiors, oberts al carrer, d'on surten escales de cargol situades dins de torres, on hi ha galeries amb arcs, portes que donen a diferents vivendes i a altres escales. I sempre alguna gran galleda d'escombraries i un gat que s'escapa.

Lyon 2. Les Matres

Al mateix Musée Gallo-romain de Lyon hi ha algunes peces de l'època romana relacionades amb cultes a deesses anteriors.

Les Matres d'aquí sobre, en són un exemple.
I aquí sota una altra figura, també d'inspiració pre-romana, relacionada igualment amb el culte a la deessa.

(Altres posts a Barcelonetes sobre el culte neolític a figures femenines, aquí. Per cert que fins aquest juliol hi ha hagut una exposicó magnífica sobre els Tracis al Caixaforum, però com que vaig anar-la a visitar l'últim dia quan ja la clausuraven, no vaig gosar fer-ne propaganda. Em va saber greu perquè era magnífica i tenia moltes mostres d'aquests antics cultes que Marija Gimbutas situa a la Vella Europa -el territori ocupat pels Tracis equivaldria a l'actual Bulgària.)

Lyon 1. Violència domèstica

(Vaig ser uns dies a Lyon i ara toca, doncs, Lyon.)
Al turó de la Fourvière, a Lyon, hi ha el Musée de la Civilisation Gallo-romaine. S'hi poden veure moltes esteles amb textos gravats que evoquen la vida del mort (totes tenen al costat un cartellet amb la traducció al francès).
Després de llegir-ne uns quants es comencen a veure repeticions de fórmules i s'intueix que hi havia una retòrica de manual al darrera.
De tant en tant, però, transpua la vida i podem imaginar escenes.
L'estela que fa objecte d'aquest comentari diu així:

Als déus Manes i al repòs etern de Julia Maiana, dona virtuosíssima, assassinada per la mà d'un marit cruel, morta abans del termini fixat pel destí. Va viure amb ell 28 anys i va tenir-hi dos fills: un noi de 19 anys i una noia de 8 anys. Oh fe, oh pietat conjugal! Julius Major, el seu germà, per a la seva germana estimadísima, i Marcus Genuinius Januarius, el seu fill, han aixecat aquesta tomba i l'han dedicada sota l'ascia.

Símbols (Un dia a Pompeia, 5)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
I acabo, avui sí, amb l'últim comentari arrel de l'exposició sobre Pompeia.
Hi ha una peça sorprenent: és una mà votiva (crec que de marbre o potser és d'alabastre) plena de símbols, per les dues bandes. El dibuix d'aquí sobre els intenta descriure. El rètol que hi ha a l'exposició diu: Mà votiva amb Sabaci. Sabaci, segons he trobat a la xarxa, és un déu que els romans van importar d'una altra banda.
Aquesta mà planteja el misteri de cada un d'aquest símbols i el de la seva acumulació. A uns posts de fa temps va sortir a relluir l'arqueòloga Marija Gimbutas i els seus estudis sobre els símbols de les antigues cultures neolítiques europees. Alguns dels símbols que apareixen en aquesta mà, com les serps, són estudiats per M.Gimbutas que n'ofereix una interpretació lligada als antics cultes a deesses pehistòriques.
Un dia tornarem a parlar de tot això, perquè la pervivència al llarg dels segles d'uns mateixos motius fa pensar que responen a alguna cosa gravada molt endins dels humans.

El termopolium de Lucius Betulius Placidus, segona part. (Un dia a Pompeia, 4)

Una mica més de Pompeia i una mica més de la xerrada, ja fa anys, d'uns arqueòlegs espanyols que havien excavat un termopolium (ep! el de Lucius Betulius Placidus!).
Deia que abans de parlar de l'hostaleria a Pompeia, varen explicar diverses coses sobre la ciutat, entre les quals que a les entrades de les cases sovint hi havia representats fal.lus que tenien la virtut de protegir les cases contra el mal d'ull. Em va fer pensar que a la muralla de la ciutat romana d'Empúries, al costat d'una de les entrades, hi ha un gran carreu amb un fal.lus esculpit.
Poso aquí a sota dos dibuixos de mosaics que es troben al museu de Sussa, a Tunísia, on hi ha aquest mateix motiu. Un llatinista em va dir que la paraula que hi apareix venia a significar Hola!. Me les vaig imaginar a l'entrada de les cases, com alfombretes molt curioses.
(Un dia potser m'animo a fer una nota sobre la similitud de molts d'aquests símbols, però de moment encara em fa por de no dir cap bestiesa.)

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)
Anem ara al termopolium (sembla que el mot apareix a una obra de Plaute), on se servia vi barrejat amb aigua, llegums cuits, entre els quals cigrons, i fruits secs. També hi havia embotits, que estaven penjats una mica amunt.
Per les àmfores de vi trobades coneixen la procedència del vi que venien. Al costat de les àmfores, que eren grans, incòmodes de moure i tenien el coll estret, hi havia uns foradets on es guardaven les canyes buides que eren els instruments que servien per treure el vi de les àmfores i servir-lo als clients.
Funcionava de la manera següent: ficaven la canya dins l'àmfora, pel forat inferior s'omplia de vi, amb el dit tapaven el forat de dalt, treien la canya plena de vi de l'àmfora, la situaven a la copa o al recipient del client, treien el dit destapant el forat de dalt i abocaven el vi que hi havia dins la canya. Com un sifó.
Els preus estaven anunciats i han trobat també la caixa de recaptació.
Hi havia brasers per a l'hivern i taules plegables. I moltes llànties, perquè es feia força vida quan ja era de fosc. L'àpat principal i sovint únic era cap a les 7 del vespre.
Els arqueòlegs diuen que aquest era un lloc també de joc i prostitució, relativament petit, ja que tenia una sola sala amb triclinium. Es podia menjar dret o reclinat, diuen, mai assegut! Citen un autor clàssic que parla d'un pobre ximple que ha malmenat tota l'herència que va rebre: s'ho ha gastat tot menjant assegut! S'allarguen explicant que hi ha escriptors de l'època que donaven recomanacions sobre les converses a tenir durant els àpats: no diguis mai tonteries, només coses interessants. Molt sovint hi havia dos menjadors diferenciats: el d'estiu i el d'hivern. Quan un romà volia celebrar un banquet podia llogar una sala i també era freqüent que es llogués la vaixella.
A Pompeia han trobat cartells anunciadors o localitzadors de comerços, amb algun dibuix i fins i tot amb alguna frase, que podrien ser considerats precedents publicitaris.
Fins aquí arriben les coses una mica disperses que vaig anotar fa deu anys ja. En aquell moment vaig sentir fascinació per la feina d'aquells arqueòlegs. Podia semblar absolutament inútil esbrinar com se les enginyava en Lucius Betulius Placidus per treure el vi d'aquelles àmfores tan estilitzades, podia semblar un luxe asiàtic dedicar-se a la investigació de la seva botiga, però al mateix temps era com si veiéssim viu el taverner i el coneguéssim. Com si entenguéssim millor els bars d'ara. Potser va ser per això que l'exposició la vaig trobar tan atraient.
(El dia que ve sí que acabem amb això de Pompeia).

El termopolium de Lucius Betulius Placidus. Primera part (Un dia a Pompeia, 3)

Torno a l'exposició sobre Pompeia perquè vull explicar quatre coses escoltades fa deu anys (deu, ja! horror!) sobre un termopolium de Pompeia, conegut pel nom de l'amo, Lucius Betulius Placidus. (Parèntesi: un termopolium és un establiment comercial de l'època romana on es bevia i es podia prendre menjar calent.)
Era una xerrada al CCCB i el qui parlava era un arqueòleg d'un grup espanyol que vaig entendre que tenien com una mena de concessió: "Vostès poden excavar aquí". I aquest "aquí" era un termopòlium de Pompeia, un espai molt ben delimitat. No puc assegurar que les informacions que vaig sentir procedissin totes d'aquell localet, sinó que més aviat crec que se sumaven i s'afegien a les d'altres investigacions. Desempolso notes guardades.
Pompeia tenia uns 10.000 habitants i unes 600 tavernae o negocis-botiga, dels quals 34 forns, 19 tintoreries i 232 negocis d'hostaleria. (Ara a les nostres ciutats el nombre de bars també és magnífic). Sovint els negocis eren simples barres o taulells a les cantonades, pràcticament al mateix carrer.
Abans d'entrar a parlar de l'hostaleria a Pompeia, l'arqueòleg (de qui no recordo el nom) va donar algunes informacions generals.
Per exemple, que hi havia una mena de passos zebra per travessar carrers. En realitat eren unes grans pedres planes que permetien travessar sense mullar-se els peus en l'aiguabarreig que s'escolava per la calçada (per cert que a l'exposició de què parlem hi ha una foto d'aquests, diguem-ne, guals).
També va explicar que l'orina es feia servir per adobar pells i que la recollida del líquid era un negociet que fins i tot estava gravat per impostos.
Sobre els graffittis que s'han conservat a portes i parets, comenta que es pot considerar que una societat és lletrada si fins i tot per insultar-se s'utilitza l'escriptura. Se centra, però, en els graffittis electorals.
Informa que se celebraven eleccions municipals anualment i que la campanya de pintada de murals es feia de nit (hi tornarà més tard: es feia força vida de fosc). Els eslògans pivoten sobre dos temes: "Voteu-lo perquè és gran i té experiència" o bé "Voteu-lo perquè és jove i és honrat".
Per cert, que va publicar-se per aquella època un llibret titulat Manual per a unes eleccions, introducció i edició a càrrec de Joan Carbonell Manils, Edicions de la Magrana, Col.lecció Esparver Clàssic 18, 1996. S'hi explica que a Pompeia eren els propis veïns, corporacions, barriades, etc. els qui feien propaganda a favor de tal o qual edil i hi ha un recull de les seves pintades.
No em puc estar de transcriure-us-en algunes i les trio ben variades:
"Voteu a favor de Ner per edil. Feu-ho! Us ho demanen els venedors de perfums" (CIL 4, 609)
"Felició, el venedor de tramussos, us demana que voteu a favor de Luci Cei Secund per duòvir" (CIL 4, 3423)
"Holconi, duòvir jutge! Els fustaires. És un jove extraordinari" (CIL 4, 960)
"Les camareres de la taverna de l'Asel.lina us demanen que voteu a favor de Gai Lol.li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l'Esmirna" (CIL 4, 7863)
"Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa" (CIL 4, 429)
"Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l'administració pública" (CIL 4, 698)
"El Macerió i tots els dormilegues us demanen que voteu a favor de Vàtia per edil" (CIL 4, 575)
"Voteu a favor de Marc Cerrini Vàtia per edil. Us ho demanen unànimement els borratxos tocatardans" (CIL 4, 581)
"Voteu una altra vegada a favor de Marcel per duòvir. És digne de l'administració pública. Si ets un menestral de debò, alerta! Demana el vot per a ell!" (CIL 4, 7147)
"Lorei i les veïnes us demanen que feu edil Ampliat. Ep tu! Si el vols, no t'encantis" (CIL 4, 7517)
I encara uns altres dos, més exòtics:
"Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l'escala!" (CIL 4, 7621)
"Gavi, edil!... Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas" (CIL 4, 7679)
(Com que això s'allarga massa, deixem per a la propera nota els comentaris sobre els altres dos temes: els fal.lus a l'entrada de les cases i l'l'hostaleria a Pompeia)

Estiu

Fins aviat

Tanco set o vuit dies. Fins aviat.

Justament, en l'any del Quixot

A la nota anterior, Mcguffin comenta:
És curiosa aquesta associació novel·la-democràcia, poesia-despotiste. Reduccionista, simplista i inexacta, fins i tot errònia, però curiosa.

Té raó que és simplista, etc. i segurament també errònia, però jo la trobo més que curiosa, la trobo interessant (no pel que fa al lligam poesia-despotisme -que fort!-, sinó pel lligam novel.la-democràcia). Em va fer pensar en un text molt suggerent del Milan Kundera que es titulava "L'herència menystinguda de Cervantes":
(m'atreveixo a traduir del francès el títol i un paràgraf):
"Mentre Déu abandonava lentament el lloc des d'on havia dirigit l'univers i el seu ordre de valors, separat el bé del mal i donat un sentit a cada cosa, don Quixot sortia de casa seva i no va ser capaç de reconèixer el món. Aquest, en absència d'un Jutge suprem, va aparèixer de cop en una temible ambigüitat; l'única Veritat divina s'havia descomposat en centenes de veritats relatives que els homes es van repartir. Així, el món dels Temps moderns havia nascut i, amb ell, la novel.la, la seva imatge i model. "

L'exposició Occident vist des d'Orient

A la nota l'Islam parlava de l'exposició Occident vist des d'Orient, citava el video que s'hi passa i el comentari tan suggerent d'una intel.lectual iraniana sobre el lligam entre el gènere de la novel.la i la idea de democràcia a la societat occidental.
En aquest enllaç de Webislam podeu llegir l'article de Xavier Moret a El País on s'allarga més sobre aquesta exposició i dóna de manera més fidedigna la cita de Sorour Kasmai sobre la novel.la.

Els llums d'oli (Un dia a Pompeia, 2)

A l'exposició Un dia a Pompeia hi ha només alguna llàntia i a més molt triada, tot i que als museus arqueològics on ensenyen peces romanes acostuma a haver-n'hi un fotimer.
Justament, he estat a Lyon aquests dies on, en el Musée de la civilisation Gallo-romaine, hi ha una petita sèrie de llums d'oli amb gravats eròtics.

A Barcelona, a la botiga del Museu d'Història de la Ciutat, en venen unes de facsímils, que són una monada. De totes maneres no conec ningú que se n'hagi comprada cap i que l'hagi encesa.
Una mica de tècnica sobre els llums d'oli: en principi no sembla tenir més secret que el d'un recipient amb oli i una metxa submergida allà dins, que treu el cap per un foradet. Per capilaritat la metxa està tota amarada d'oli i, quan s'encén, va cremant lentament.
Fa temps, en una mena de festa nocturna en un lloc on no hi havia cap llum a part del de la llar, vaig veure improvisar uns llums d'oli que van funcionar perfectament i des de llavors vaig mirar-me les llànties romanes dels museus com a estris funcionals. El recipient van ser les tapes d'uns pots de conserva. Es posa la tapa metàl.lica d'un pot cap per munt i s'omple d'oli. La metxa va ser feta amb paper de cuina. Un trosset de paper de cuina, enroscat, mirant que quedi prim i llarg, però que no es trenqui. Es posa la metxa fent més o menys rotllana dins l'oli de la tapa i es deixa un extrem cap a fora. La metxa es va empapant d'oli i l'extrem que ha quedat a fora també, però més lentament. Ja es pot encendre i es té una llum que no està gens malament, sobretot si no ha de competir ni ser comparada amb cap altra. I em sembla recordar que dura força.
En canvi el sistema de l'avellana dura molt poc. Una persona del Camp de Tarragona, a la casa sense electricitat que ha estat objecte de diverses notes, em va dir que per pujar l'escala cap al pis de dalt i anar a dormir, amb una avellana n'hi havia prou. Va trencar una avellana (al Camp de Tarragona sempre es té un sac d'avellanes a mà), i l'avellana crua i sense closca la va punxar amb una agulla de cap. Amb una mà va agafar el cap de l'agulla i amb l'altra va encendre l'avellana amb un encenedor. En surt una llum tènue que fa necessari conèixer l'escala, saber cap on és la porta que has d'obrir i cap a quina banda cau el llit, a més té l'inconvenient que en un minutet s'han acabat avellana i flama. El sistema de l'agulla de cap es pot perfeccionar perquè et deixi la mà lliure: es pot clavar en un tap de suro que tingui prou base com per aguantar-se a terra o sobre alguna superfície plana.
I parlant de ser autosuficients en la llum, vull acabar amb un comentari sentit de boca d'un astrònom que explicava el gran interès per a la ciència de fenòmens encara sense explicació. Parlava del pes que tenien algunes matèries que hi ha a l'espai i deia que la quantitat de matèria "X" de no sé quin forat negre que cap en una cullereta de cafè, pesa tant com un elefant (o potser va dir cent elefants), i que això és un misteri per a un científic. La comparació em va fer gràcia, i llavors vaig sentir com seguia amb el mateix esperit divulgatiu i citava com un misteri a elucidar saber com es produïa la llum d'una cuca de llum, que no té els inconvenients energètics dels altres tipus de llum: "Amb un cuca de llum podeu llegir la pàgina d'un llibre, proveu-ho".
No ho vaig provar però me'n vaig quedar amb les ganes. Si aquest estiu algú ho intenta ens ho podria explicar.
____________
(Continuem amb més Pompeia aquí)

Un dia a Pompeia

L'exposició Un dia a Pompeia al Museu Marítim de Barcelona és molt recomanable per als que els agradin les coses arqueològiques o el món romà. Oberta fins al 20 d'Octubre. Entrada sense descomptes: 9€.

Hi ha peces triades, està ben estructurada, és curta i condensada.
Interessant saber que en la zona on hi havia hagut Pompeia s'havia perdut memòria del desastre. Es veu que fins al segle XVI no es van trobar restes arqueològiques que van fer que es relacionés el lloc geogràfic on s'havien trobat amb el fet històric o natural de la pluja de lava. Va ser al segle XVIII sota el regnat de Carles III (d'Espanya i de Nàpols) que es van començar les excavacions de manera més o menys sistemàtica. He trobat suggerent que fos en aquesta època i durant aquest regnat, que es volia il.lustrat.
En aquesta exposició hi ha una barreja de vida quotidiana (paelles, joies d'or, cuines portàtils, mobles...) i de vida simbòlica (una Venus perfecta, un Bacus magnífic...) molt atractiva.
Val la pena fullejar els llibres d'imatges que venen a la botiga del Museu.
_______
(Seré fora una setmana, però a la tornada continuarem una mica més amb romans)

Savis i treballadors

Avui he anat a fer una gestió burocràtica a la seu del Districte de Sant Martí de Provençals, a Barcelona.
A la placeta de Valentí Almirall hi ha una parella asseguda a un banc, a l'ombra dels arbres, i uns nens juguen als gronxadors. Per darrera l'edifici del Districte surt una xemeneia industrial i es veu el mur que s'ha conservat dels antics tallers de la Renfe, ara reconvertits en el parc del Clot.
La façana de l'Ajuntament del barri és d'estil neoclàssic, de color granat i blanquinós, i al centre té dues dates: 1866-1887, que suposo que són les de la construcció.

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
A les finestres principals hi ha dos símbols: una abella amb el seu rusc i un compàs sobre una roda d'engranatge. La laboriositat i la tècnica entenimentada.
A la part de dalt de l'edifici hi ha una torre amb un rellotge ben gran. Un rellotge no és cap símbol, però avui m'ho ha semblat i m'han començat a desfilar idees pel cap.
De primer, he pensat que el compàs quedava massa maçònic. Després, com tantes altres vegades davant de símbols del progressisme del segle XIX, m'he entendrit. La unió de la tècnica i el progrés, d'una banda, i la bondat i l'esforç de l'altra em semblen entranyables i ingènues alhora. En una nota de fa temps sobre l'astrònom Comas i Solà i sobre l'Acadèmia de Ciències volia reflectir justament aquest sentiment.

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Sant Martí havia estat anomenat el Manchester espanyol per la concentració d'indústria i d'organitzacions obreres. Fullejant a casa he trobat un dibuix (reproduït per Dolors Barranco) del segell d'una unió de treballadors martinencs del segle passat, que s'adiu molt amb el sentiment de què he parlat més amunt.
També m'ha travessat la ment l'expressió "las fuerzas del trabajo y la cultura", que a l'època del Santiago Carrillo havien d'enderrocar el franquisme. O sigui, se m'ha acudit que l'abella eren els del "trabajo" i els dels compassos els de la "cultura". Ha estat un flash.
I després un altre: quan ja marxava, he vist sortint per sobre les cases d'allà mateix la torre-coet de l'Agbar, tan lluminosa, tan imponent, i m'he preguntat si hi devien haver encastat algun animal simbòlic a alguna paret, alguna figura que representés una ideologia positiva i llegible. Suposo que no, que la idea que transmet és la mateixa magnificència de la torre. Però potser algú diria que no és una torre-coet, sinó que és una torre-rusc i tornaríem a la finestra de l'abella treballadora.
Arribo al rellotge que remata aquest Ajuntament de Sant Martí. En un edifici públic, que et donin l'hora de manera ben visible és una incitació a l'aprofitament del temps i al treball. Per això deia que, avui, el rellotge m'ha semblat un símbol i he fet una última associació d'idees: vivia en aquest districte, però més avall, al Poble Nou, la Marcela Bustinza, una dona basca, que se sentia euskaldun i socialista, i que posseïa una ètica d'esquerres antigues, de pedra picada, d'abans de la guerra. Fa pocs anys, ja era molt gran, però pensava assistir a la manifestació del primer de maig i tot comentant les reivindicacions laborals del moment, ens va dir: "De todas maneras, los sindicatos también tendrían que decir a la gente que hay que trabajar". I aquest matí l'he recordada.

Xibolet, Sibolet, Shibboleth

Per a la Mariona Petit
Deia a la nota Palíndroms que hi ha paraules estranyes que justament indiquen jocs i entremaliadures de la llengua i prometia parlar del xibolet.
Vaig sentir per primer cop aquesta paraula fa uns mesos, un migdia que dinava amb la meva germana. N'hi havia parlat un col.lega seu, Hèctor Moret, de qui citaré publicacions al final d'aquesta nota.
Comencem pel final: allò dels "Setze jutges d'un jutjat..." és un xibolet. O sigui, que un xibolet és una frase o un mot que té sons característics d'una determinada llengua i que s'utilitza per diferenciar els parlants d'aquesta llengua dels de les altres. La definició és meva, atenció, en les publicacions que he llegit l'explicació és més rigorosa (i també més llarga).
Anem ara a l'etimologia del terme, que l'aclareix millor. A la Bíblia, a Jutges 12, 6 surt un episodi on els de Galaad es barallen amb els d'Efraïm i els prenen uns guals del riu Jordà. Els d'Efraïm intenten travessar i dissimular que són efraïmites, però els de Galaad els fan dir la paraula shibboleth (que vol dir corrent d'aigua) per comprovar-ho, i com que la pronuncien malament i diuen sibolet els tallen el coll.
La paraula shibboleth apareix als textos amb variants ortogràfiques, com és d'imaginar. En català hauria d'escriure's xibolet. En anglès significa també contrasenya (d'un grup, d'una secta).
Hi ha exemples de xibolets en altres llengües: sembla que en una guerra o escaramussa entre Santo Domingo i Haití els dominicans feien dir la paraula "perejil" als haitians (de parla creole-francesa) per veure si sabien dir la "j" castellana i assegurar-se que eren haitians i no dominicans. H. Moret cita en un dels opuscles ressenyats més endavant la frase "Quien no diga hacha, higo y higuera no es de mi tierra" d'una zona extremeña on s'aspira la "h". I una altra del nord de la província de Lleó: "Quien non diga tcheite, tchinu y tchana non ye da Tchaciana" ("Quien no diga leche, lino y lana no es de Laciana").
Tornant als "Setze jutges...", jo havia sentit a dir en broma que era una frase que els almogàvers feien dir als turcs -la "venjança catalana" a Constantinoble després de l'assassinat de Roger de Flor-, i fins una vegada vaig sentir un acudit dolent: un almogàver, per assegurar-se que l'altre era persa i el podia matar, enlloc de fer-li dir els "Setze jutges" li preguntava directament: "¿Sei persei?" i el persa li contestava: "Trentaisei" . (Perdoneu...). Doncs resulta que xafardejant per la xarxa m'he trobat un enllaç on es diu que els "Setze jutges" es feien servir durant la Guerra de Successió. Sorpresa.

Deia al començament que la meva germana m'havia deixat un opuscle: "Algunas notas a propósito de los géneros breves de la literatura popular y tradicional" por Hèctor Moret Coso (separata de Temas de Antropología aragonesa, núm 9, 1999). I l'endemà em va passar un imprès de les "Actes de l'Onzè Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes" Palma de Mallorca, 1997 amb el text de la ponència "Sobre alguns aspectes conflictius en la classificació tipològica del cançoner popular" igualment d'Hèctor Moret. (Dono les referències amb precisió perquè internautes entesos m'han dit que els blogs hem de ser solvents.)
Pel mateix, poso el text bíblic Jutges 12, 6 escanejat:

 (Podeu clicar per ampliar el text)

Oratòria

El passat dilluns 27, al Palau de Pedralbes, es va celebrar l'acte de lliurament dels premis Orator que són els premis que es donen als alumnes que guanyen un concurs d'oratòria en llengües estrangeres muntat pel Departament d'Educació entre les escoles i instituts públics.

Hi ha finalistes i guanyadors per a cada una de les categories: primària, ESO, Batxillerat i Formació Professional.
Els de primària han de fer un discurs només en un idioma estranger, mentre que les altres categories han de fer dos discursos, en dues llengües estrangeres, d'una durada de 3 minuts, o potser cinc, no ho sé ben bé. Els idiomes en què es participa són francès, anglès o alemany.
Cada escola o institut només pot presentar un candidat, que es prepara els discursos sobre temes d'actualitat i els fa davant d'una càmera de video. El jurat emet el veredicte a partir de les cintes de video enviades pels centres. Evidentment no són discursos llegits, sinó "dits".
Els premis consisteixen en una petita dotació econòmica per al centre i en un viatge col.lectiu de 3 o 4 dies per a tots els alumnes guanyadors a algun lloc de França o de Gran Bretanya.
I ara un detall d'aquest acte, que crec que és molt més que un detall: els guanyadors de cada una de les categories, el dia del lliurament de premis, on hi ha els altres guanyadors, els finalistes, els professors, els familiars, membres dels Instituts britànic, francès i del Goethe, la consellera de la Gene, el director general d'això i el d'allò altre, el vicecònsol francès..., davant de tota aquesta gentada, pugen a la tarima i amb un micro fan els discursos que es tenen preparats, "nada en las manos, nada en las mangas". Estareu d'acord que és un detall que té el seu mèrit.
Fins aquí la informació estricta, les dades.
Ara el comentari.
Vaig sortir molt optimista, perquè els alumnes parlaven bé, francament molt bé, tant pel que fa a la correcció de les llengües, com l'entonació, el convenciment amb què s'expressaven. A més, eren els millors entre cent vint-i-tantes escoles presentades, és a dir que no eren casos tan excepcionals. També em va agradar que guanyadors i finalistes venien de les quatre cantonades de Catalunya i que van sortir a relluir uns pobles de la quinta forca. I, sí, em va alegrar que tots fossin alumnes de l'escola pública. Ah, i vaig trobar molt bé que, ja que la guanyadora de batxillerat era de Cornellà, l'alcalde de Cornellà hagués assistit a l'acte.
Doncs ja està. No tot són ganivetades, escopinades, fracàs, assetjament, anorèxia i bulímia.
(Post data: Si algú, però, vol trobar pegues, també puc informar que tots els parlaments van ser políticament correctíssims, excés que avui i aquí no tinc ganes de criticar)

L'Islam

Al CCCB fan unes exposicions que a vegades pequen de... abstractes? simbòliques? No sé com dir-ne, però sí que és cert que a vegades hi ha més disseny que contingut. Més pa que formatge. En qualsevol cas, mentre hi hagi alguna peça o alguna idea interessant, jo acostumo a pensar que ha valgut la pena. A no ser que tingui un d'aquells dies de "i això quan ha costat? eh, quan ha costat?".

Van fer al 2003 una exposició a partir d'una idea que tenia interès: com veien (els homes) les dones dels harems. Es titulava
Fantasies de l'harem i noves Sherezades. El dibuixet d'aquí a sobre va ser fet en aquella exposició.
Els pintors occidentals pintaven odalisques nues i silencioses, impersonals, ofertes, enclaustrades. Aquests quadres eren contraposats, en aquella exposició, a les imatges orientals de l'heroïna persa Schirin que era pintada escapant-se de l'harem per anar a l'encontre del seu amant.
En efecte, el text que encetava la mostra era aquest: "A Occident les dones s'alliberaven i els homes les imaginaven esclaves. A Orient les dones eren esclaves i els homes les imaginaven lliures".
Per cert, sembla que l'únic personatge occidental que va arribar a visitar un harem va ser una dona anglesa, Lady Mary Montagu (a l'exposició es mostraven les seves cartes), i també Eugène Delacroix, però en el seu cas més que un harem sembla que va ser una visita a les dones d'una casa particular, dones que avisades pel marit, es van perfumar, enjoiar i vestir molt (vegeu el post sobre els seus quaderns de notes). O sigui que les odalisques de Fortuny, d'Ingres i companyia són pur imaginari.
Ara fan una altra exposició que tracta la mirada d'Orient sobre Occident. Hi ha una cosa que ha valgut la visita. És un video que recull entrevistes a cinc intel.lectuals musulmans, on responen a un seguit de preguntes sobre les dues civilitzacions. S'expressen en un francès perfecte i diuen coses interessants. Us poso alguns enllaços: Nilufer Göle, Hoda Barakat, Sorour Kasmai, Daryush Shayegan, i Salah Stetié. M'han impressionat, en especial les tres dones, i m'han agafat ganes de llegir alguna cosa de Nilufer Göle sobre la dona musulmana. (Poso aquí un enllaç amb els posts sobre el vel a França publicats al començament de la història de les Barcelonetes).

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Algunes opinions eren molt suggerents. Per exemple, a la pregunta sobre quin era el punt que definia Occident, Sorour Kasmai respon: "La novel.la". Més endavant, parlant de "democràcia" torna sobre el mateix: "La novel.la és el gènere que mostra camins diversos, és un gènere que dóna una base a la democràcia; la poesia és la subjectivitat, pot ser el gènere del despotisme", diu.
Crec que és l'iranià Shayegan que quan és preguntat sobre el que més li agrada d'Occident contesta: "La racionalitat i l'eficàcia". Quan se li pregunta a continuació el que més detesta d'Occident contesta: "El mateix, la racionalitat i l'eficàcia". Evidentment, matisa les respostes. Però he pensat en una frase d'aquestes del pensament zen que m'agrada molt. Diu: "De veritat algú creu que una cosa pot millorar sense empitjorar?"

Màfia russa

Ahir al matí hi va haver una redada a Barcelona i a altres punts d'Espanya dirigida contra la màfia russa. La veïna del 1er pis m'agafa avui, a part, a l'entrada de la finca i m'assegura excitada que un dels detinguts -l'ha vist emmanillat al telenotícies- és el noi més jove de la família de russos que viuen a l'escala.

En realitat no són russos, són georgians.
Són una família formada per pare i mare amb dos fills grans, un casat i emmainadat i l'altre, el jove, solter amb nòvies. L'efecte que fan és de família treballadora que té un negoci. Se'ls veu pujar i baixar d'una camioneta que ara condueix l'un, ara l'altre; els dissabtes al matí reben uns, diguem-ne, socis o empleats amb qui fan una mena de reunions o tertúlies a la vorera; sempre he pensat que treballen en alguna cosa manual del ram de la construcció, bàsicament perquè ho diu a la bústia i a més els homes d'questa família fan força pudor de suat (jo visc en un lloc que no és gens aristocràtic).
El noi jove... és diferent dels altres, sembla una mica diletant, i es veu que sí que l'han detingut amb això de la màfia russa.
Just me n'acabo d'assabentar per boca de la veïna excitada, quan el germà, el que té dona i dues criatures, passa rabent escala avall. Pujo a casa i poca estona després torno a sortir, agafo l'ascensor i em trobo a terra La Vanguàrdia, oberta justament per la pàgina on es dóna la notícia de la detenció. Penso: "Déu meu ¿pot ser que algun veí l'hagi deixat allà expressament, com un escarni?". La recullo i es para l'ascensor al replà on viuen els georgians. La mare georgiana obre la porta de l'ascensor i em pregunta si he vist un diari, que al seu fill li deu haver caigut... Li dono. Em diu gràcies i se sent a dins de casa seva un fons de veus discutidores. Tenen un atabalament que és senyal que s'han assabentat fa poques hores de la detenció, han baixat a comprar el diari a veure què en diu, els ha caigut i ni se n'han adonat... La mare m'ha fet pena. A la tarda sento per la galeria i per primera vegada que en el pis dels georgians es parla castellà. Penso: "Deu ser l'advocat".
No m'he pogut estar de jugar a detectiu i d'interpretar detalls de la vida del fill més jove, detalls, però, que ben mirat no passen de ser actituds d'un noi fatxenda.
Quan van detenir els integrants de l'últim comando Barcelona d'ETA, unes veïnes grans de l'escala on vivien van dir al periodista d'un diari: "Eran antipáticos, no tenían las conversaciones normales que hay entre vecinos, nosotros les llamábamos los de la ETA i decíamos 'mira ya suben los de la ETA', 'hoy he visto a los de la ETA'".

Ryszard Kapuscinski

Avui la Universitat Ramon Llull homenatja Ryszard Kapuscinski.
Periodista polonès destinat al tercer món durant dècades, ha escrit uns quants llibres que a mi m'han semblat molt bons, tant pel coneixement que transmeten com per la forma literària.

Ébano és un fresc africà. Comença amb una visita a Ghana els anys cinquanta, amb la independència acabada d'estrenar i un ministre simpàtic i campetxano que omple les planes d'esperança. Van passant països, situacions i anys i cloem el llibre amb el cor encongit. Recordo que vaig pensar: "Si jo fos de Sierra Leone també seria a la Plaça de Catalunya".
En aquest llibre hi ha sensibilitat -bondat- i molta intel.ligència: no és cap pamflet, no hi ha víctimes bones i botxins dolents. Res de discursos, tampoc. És una visió matisada i complexa que va de l'antropologia a la política basant-se sempre en fets vius, persones concretes, paisatges reals.
Recomanable al mateix nivell El Imperio, sobre la Unió Soviètica i la seva desmembració. Afegeix interès al tema que el llibre estigui escrit per algú com Kapuscinski que domina el rus, coneix el país a fons i hi ha estat en moments molt diversos de la seva història. Arrenca el relat amb una visita de propagandistes bolxevics a l'escola on el nen Kapuscinski assisteix cada dia, en un poblet de la Polònia fronterera. Cada criatura rep una camisa blanca amb la recomanació de reservar-la per a les celebracions a l'escola i unes quantes xapes amb els caretos dels dirigents russos, per enganxar-les al jersei. Uns pocs dies de tengui-falti i la de l'Stalin que és més gran es cotitza a dos del Molotov.
El Emperador, sobre l'antic monarca d'Etiòpia, Haile Salassié, i El Sha, sobre l'antic Sha de Pèrsia, tracten d'una manera literàriament original els ressorts del poder i dels estats. A mi em van agradar també molt.
N'hi ha un altre, no recordo el títol, sobre la lluita entre les faccions guerrilleres a Angola, que a l'igual que Ébano és un retrat fort de l'Àfrica actual. També té un debut memorable: Luanda, la capital angolesa, acaba de buidar-se d'occidentals, s'han retirat definitivament els portuguesos i hi ha unes hores d'expectació: ha d'arribar la guerrilla i ningú sap què passarà.
(Si he insistit amb els començaments dels llibres, no és perquè m'hagi llegit només els primers capítol :-), sinó perquè volia assenyalar que la manera de narrar és molt atractiva).

E.U.A.

La Tina Vallès ha recomençat les gairebé no-encetades notes americanes que va prometre. He triat una imatge que s'hi adigui i li dedico, doncs, un dibuix de la llibreria Schriber's & Son, situada prop del Rockfeller Center (llibreria que existia fa uns anys i que espero que encara existeixi, ja que el negoci data de... 1848!).

Per cert que dimecres el Google va aparèixer amb un disseny especial dedicat a l'arquitecte Frank Lloyd Wright, autor de l'edifici del Museu Guggenheim a Nova york (representat a la segona "g" del nom Google).

La culpa és de l'Aeroplà del Raval

L'Eulalia exerceix a estones de reportera per omplir els espais d'aquest blog i avui, atenent la suggerència de l'Aeroplà del Raval, ha abordat el seu jefe que és qui té més a prop a la redacció. Des de la meva taula he sentit la conversa.
E.P.: -Senyor Barcelonetes, perdoni... tindria un moment per contestar unes preguntes?
S.B.: -Sobre què?
E.P.: -Sobre llibres.
S.B.: -A veure, digues.
E.P.: -La primera pregunta és... aveiam... quants llibres llegeix a l'any?
S.B.: -Que què?
E.P.: -Sí... que... bueno, que quants llibres llegeix a l'any. És que és un qüestionari d'això dels weblogs, no me l'he inventat jo, i la primera pregunta és aquesta: Quants llibres llegeix a l'any.
S.B.: -Què vols que et digui, dona, depèn. No sé...
E.P.: -No cal que em digui un número exacte, és per tenir una idea, digui'm un número aproximat...
S.B.: -Deixa'm pensar... un mes... dos... o menys... o potser més... dotze mesos... posa una vintena.
E.P.: -Moltes gràcies, senyor Barcelonetes, es tracta justament d'això, de donar una xifra per quedar-se amb una idea. Tot i que a vegades es comença un llibre i no s'acaba... I aquests no sé si els hauríem de comptar o no. Al model de qüestionari que tinc no ho diu...
S.B.: -Deixa córrer el model de qüestionari, dona, deixa'l córrer. Em pots fer una pregunta del tipus "¿Acaba sempre els llibres que comença?" i ja tens el problema solucionat.
E.P.: - Ah, vale. ¿Acaba sempre els llibres que comença?
S.B.: -Acabava, acabava. Ara ja no m'hi sento obligat. Abans sí, era una obligació fruit de l'educació rebuda, un sentiment moral: "les coses que es comencen s'han d'acabar"...
E.P.: -I ara ja no?
S.B.: -Doncs no. Ara de tant en tant deixo llibres per acabar.
E.P.: -I per què ara sí i abans no?
S.B.: -Per una frase, noia, una frase. Una persona que em mereixia molt de respecte em va dir "L'únic que està obligat a acabar un llibre és l'autor".
EP.: - Oh! És veritat...
S.B.: -Bueno, què més?
E.P.: - A veure: Llibreria o bliblioteca?
S.B.: - Llibreria o biblioteca? Aquest model de qüestionari és molt esteticista. "Llibreria o biblioteca", sona bé. Hauries d'afegir préstecs d'amics i familiars.
E.P.: -Sí, però la formulació perdria la seva estructura...
S.B.: -Doncs busca'n una de nova. Va, anota la resposta: compra, una mica de biblioteca i força intercanvi.
E.P.: -D'acord. Ara en ve una de fàcil: Últim llibre comprat?
S.B. (Silenci, passa molta estona): -...
E.P.: -Repeteixo: últim llibre comprat?
S.B.: -Fàcil? aquesta la trobes fàcil? (passa més estona) Sóc incapaç de recordar quin ha sigut l'últim...
E.P. (Interrompent-lo): -Tampoc ve d'aquí. Digui-me'n un dels últims...
S.B.: -No, no. Mentides per quedar bé, no. Això ho has d'aprendre, un qüestionari pot tenir preguntes ambigües, respostes ambigües, però tot ha de ser veritat... (Se'n va preocupat pel buit de memòria i torna al cap d'una estona). Ja està: La curación emocional, de Servan Schreiber, és un psiquiatra, fill del Servan Schreiber polític.
E.P.: -És bo?
S.B.: -No és la paraula. Interessant, sí. Com que es tracta d'un científic les afirmacions que fa sobre medicina alternativa tenen una valor especial.
E.P.: -Una altra: Últim llibre acabat?
S.B.: -Un de policies: Muerte en Glasgow de Denise Mina.
E.P.: Ja acabo. Llibre que està llegint ara?
S.B.: -Un comprat fa temps: La cultura de la conversación, de Benedetta Craveri.
E.P.: -Que és un estudi sobre els salons francesos dels segles XVII i XVIII?
S.B.: -Sí...
E.P.: -És que ja en va parlar al blog.

S.B.: -Em sembla que només el vaig citar, just l'havia fullejat. Ara l'estic llegint i és fantàstic entrar en aquest món de dones franceses que feien una cort a part de la reial. M'està fent pensar molt. Mira la foto de l'autora, quina bellesa més madura. És com una mediterrània sàvia. Les franceses o, més ben dit, les relacions entre els dos sexes a França tenen un caràcter especial, és una cosa que no sé definir i ara llegint és com si entengués alguna cosa del que hi ha a sota...

E.P. (Interrompent-lo): -Sí, vale, en podria fer un post. Vinga, l'última pregunta: Digui'm cinc títols de llibres que l'hagin marcat.
S.B. (Es posa a riure. De sorpresa? de nervis?): -Mecachis amb el model de qüestionari, que semblava una cosa tan bleda! Però, a veure, si hem d'acabar, acabem, te'n diré uns quants, però posa que no són ELS en majúscula, són UNS dels més..., però ELS, ELS, el que se'n diu ELS, què vols que et digui, sóc incapaç de...
E.P.: -D'acord, ja ho entès, no direm cap mentida, direm una ambigüetat: "entre els que més, segurament...".
S.B.: -Exacte, exacte...
E.P.: -Però no cal que s'enrotlli, digui'm els títols, els autors i santes pasqües. Que això ha de tenir forma d'enquesta, no d'entrevista...
S.B.: -Anota, doncs: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, de Max Weber, perquè em va fer pensar en...
E.P.: -Un altre dia, un altre dia... Ara només els noms.
S.B.: -La cuisinière et le mangeur d'hommes, d'André Glucksman; Memorias de Adriano, de Margueritte Youcernar; Ébano, de Riszard Kapuscinski; Los trazos de la canción, de Bruce Chatwin; els de Primo Levi...
E.P.: -Només una novel.la?
S.B.: -Que no dius que digui els títols i prou? Ara vols explicacions? O tot o res!
E.P.: -No s'enfadi, senyor Barcelonetes, que ja hem acabat, moltes gràcies.
S.B.: -De res.

Palíndroms a AQUARI

Això és un homenatge a la part de la web de Martí Sunyol, AQUARI, dedicada a crear i il.lustrar palíndroms, que és la parauleta que serveix per definir les frases que es poden llegir de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta. D'una altra web, copio l'etimologia: del grec "palin" (un altre cop) i "dromos" (cursa).
Es tracta d'un joc lingüístic que té gràcia sobretot quan en resulten frases enginyoses, com és el cas del blog Aquari. Els dies de l'elecció del Papa, em va fer riure. Som lluny del Dábale arroz a la zorra el abad, tot i que la cantarella estranya persisteix en molts d'aquests palíndroms.
El que encapçala aquest post és de la meva collita (em poso un dit al front i dic "hi ha alguna cosa aquí dins").
Una persona gran de la meva família se sap aquest:

Veig que hi ha diverses adreces que tracten de palíndroms. La reina: la de Màrius Serra: Verbàlia. Poso les adreces d'una de francesa i una altra d'anglesa, d'on he tret el dibuix d'aquí al costat, molt completes. Hi ha també el grup musical Palindrome i diversos blogs personals, que han adoptat aquest nom.

Al proper post, dues paraules sobre un altre d'aquests mots estranys: el sibolet.