Barcelonetes

El Camí de Santiago 17. Més esglésies, verges, cristos i festes

2012-02-17T23:10:00.045+01:00

A Santa Maria la Real, a Nàjera descobreixes la imatge de la Mare de Déu romànica en una mena de gruta humida al fons de la basílica, que em fa creure que deu formar part del llistat de misterioses mares de Déu trobades, les de les coves i balmes, les que s'adoren a dins replecs de terra formats pel degoteig d'aigua i que semblen sexes femenins.

En aquesta zona de l'església, on el sostre perd alçada i es converteix en cova, hi ha els sepulcres reials i els de los señores de Vizcaya. N'hi ha un dedicat a Doña Blanca de Castilla, mare de l'importantíssim rei Alfonso VIII -pert cert morta de part als 18 anys!-, que és una lliçó d'història sagrada i d'història de la mort. El sepulcre està esculpit amb representacions de morts bíbliques: les dels Sants Innocents morint per ordre d'Herodes, la del nen que es disputaven dues mares, a mans del savi rei Salomó, el dia del judici final...

Arribant a Castrojeriz vaig entrar a la magnífica Colegiata de Nuestra Señora del Manzano i em va sorprendre trobar-hi una exposició entorn d'imatges de la Verge Maria. (En vaig parlar aquí.)
El títol de la mostra era "María, al principio". A part de les estàtues de verges romàniques, gòtiques i renaixentistes, hi havia poemes, cites i històries que tendien a donar primacia a la devoció a la mare de Déu per sobre de les altres divinitats. Hi havia una cita que reprodueixo: "Desde la eternidad fui yo establecida: desde los orígenes, antes de que la tierra fuese." (Prov. 8.23) Ara he buscat aquests versos dels Proverbis i veig que estan dedicats a la Saviesa, però els de l'exposició me'ls han transformat en versos dedicats a la Mare. Ja veieu la intenció de la mostra, en la línia d'equiparar la Mare de Déu a les antigues divinitats femenines prehistòriques.

Aquí sota, la virgen del Manzano a qui Alfondo X el Sabio havia dedicat algunes cantigas.

El Camí de Santiago 16. Esglésies, verges, cristos i festes

2012-02-16T23:09:00.005+01:00

Passant per pobles i ciutats coneixes moltes esglésies, molts altars i moltes imatges. Les esglésies no sempre són obertes, no sempre hi entres, però quan ho fas sempre hi trobes alguna meravella.

A Ventosa celebraven el día de la Virgen Blanca i ens van dir que al vespre hi havia una cerimònia on tot el poble cantava la Salve.
Després de sopar a l'alberg, vaig pujar a dalt del turó on hi havia l'església, amb dues noies alemanyes.
Ens vam trobar l'església plena, totes les famílies i totes les criatures del poble eren allà, mudadíssims i amb flors a la mà. Tothom portava una flor o un ram, amb aspecte d'haver estat agafades dels jardinets o dels testos de cada casa. La cerimònia va ser una ofrena de flors a la Mare de Déu, la Virgen Blanca, van desfilars tots els nens, totes les dones, tots els homes cada u amb la seva flor i van cantar una Salve amb lletra i música estranyes que mai no havia sentit. Després hi havia una lletania no gaire poètica que venia a dir: quan de temps fa que no et resàvem, però una mare sempre espera, t'oferim tot el que ens ha anat bé aquest any i et demanem... tot el vulgueu imaginar, sempre referit als de Ventosa.

A la sortida les noies alemanyes van dir que mai havien vist tanta gent dins d'una església catòlica, una d'elles va trobar que no tothom cantava la Salve i va dir que els protestants canten tots i senten el que canten. Van quedar escandalitzades per una urna de vidre, que hi havia en una capella lateral, amb un Sant Crist acabat de baixar de la creu, amb les llagues, la corona de punxes i tota la pesca, de mida natural, que suposo que el treien per Setmana Santa. No ho van dir, però ja vaig veure que els semblava una cosa com de Gabinet de Curiositats macabre.

A l'església també hi havia tres gegants croates (no exagero amb això de gegants) que eren al nostre alberg. Feia una estona, un d'ells havia fet sopar per a tots tres, després quan tot estava preparat havia cridat els altres dos i, asseguts a taula, es van senyar i el més gegant de tots va obrir un llibre i els va llegir, suposo que en croata, un text, suposo que religiós. Abans de veure el senyal de la creu i tot això jo havia pensat que eren com paramilitars balcànics (potser ho eren!).

Torno a la festa de la Virgen Blanca de Ventosa. Ens van preguntar uns iaios que per què no es quedàvem l'endemà quan els homes joves del poble treien la verge en processó. Van bailando los mozos, una cosa única, preciosa, y luego en el polideportivo damos comida a todos los que vayan (video).
Semblava una festa antiga d'aquestes que enllacen amb creences del camp i de la fertilitat.

El camí de Santiago 15. Logroño

2012-02-15T23:35:00.012+01:00

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Logroño va ser el punt de partida. Aquí sobre, l'església de Sant Bartolomé.

Vaig passejar-m'hi força i a la calle Laurel i a la calle San Juan, emblemàtiques per les tapes i el chateo, vaig llegir que havien demanat a la UNESCO ser Patrimoni de la Humanitat. A terra d'aquests carrers hi ha encastada una línia de bronze que va fent esses, com si fos el camí d'un simpàtic borrachín. La factura és fina, de disseny per entendre'ns, però no sé si casa gaire amb els interessos de la Unesco.

Tot i que dos dies després, a Nàjera, en un carrer amb característiques semblats vaig veure un grup de mozos, vestits de blanc amb mocador al coll de no sé quina confraria, cantant a cor i a tot pulmó. Segurament havien pres uns quants aperitius. Fent molta gresca s'estaven enmig del carrer davant d'un local que es deia El buen Yantar i, quan va sortir la mestressa a dir-los que ja podien entrar, que tenia la seva taula preparada, van callar tots i van entrar com xaiets darrera la dona del davantal.

Va ser un flash format per figuretes antigues de les sales de prehistòria dels museus arqueològics: ells, animadors de la vida; elles, regidores del món. (Això tampoc no sé si s'adiu amb els temes a què es dedica la Unesco.)

El Camí de Santiago 14, segona tongada. Per al Joan Mató i el Jaume Ungé. Els paisatges

2012-02-14T22:52:00.000+01:00

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Aquí vaig parlar de les meves impressions del tram de Camino de Santiago o de Sant Jaume que vaig fer fa dos anys, de Roncesvalles a Logroño.

Fa poc explicant a uns amics històries del segon tros d'aquest camí, de Logroño a Palencia, fet l'estiu passat, me'n vaig adonar que no n'havia escrit res al blog. Ara doncs començo a publicar una altra sèrie de notes i esbossos, a veure si acabo d'animar en Jaume Ungé i en Joan Mató a fer-lo.

Quan vaig començar aquest segon tram -Logroño/Palencia- vaig experimentar el canvi de paisatge: des de Logroño, vinyes i més vinyes, fins a Burgos, blat i més blat. M'havien advertit: a Burgos, ja veuràs, la meseta castellana és tremenda; allà ja no trobaràs tants estrangers al camí, hi ha menys gent i és molt monòton, has d'estar preparada psicològicament.
Però sempre és bonic viure les coses directament, perquè ni em va semblar tremendo ni psicològicament difícil. Al contrari, vaig començar a trobar divers el paisatge de camps de cereal, amb camins que baixen, valls obertes, camins que pugen i vistes àmplies, petites mesetes i màquines immenses de segar aparcades o treballant aquí i allà, trossos de bosc... Vaig apreciar-ne la varietat.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Històries de nens a les guerres

2012-02-13T00:38:00.003+01:00

Avui m'ha tocat anar al tanatori a donar el pèsam a una parenta, molt gran. Per no parlar del mort, li pregunto per una història que més o menys ja em sé: les seves colònies infantils i el pas a França acabada la guerra.

M'ho explica amb detalls nous.
L'any 1939 tenia nou anys i els seus pares la van enviar amb un seu germà més petit a unes colònies a Cardedeu. És un moment en què a Barcelona comença a escassejar el menjar i em diu: Va ser ta mare la que va recomanar aquestes colònies als meus pares.

Es nota que allà s'ho va passar bé. Era una casa molt gran i just davant teníem un bosc on anàvem a jugar i a fer exercici... A la casa hi dormíem i hi menjàvem i un professor ens donava les classes. Hi havia unes dones que s'ocupaven de la cuina, de repassar la roba..., em sembla que també tenien la canalla allà i elles hi estaven com empleades. Els diumenges ens venien a veure la mare i la tieta, i estàvem molt bé. Però es veu que la guerra ja anava de baixada i ens van dir que havíem de marxar, així, molt de pressa, que allà hi vindria l'exèrcit molt aviat i que en aquell bosc hi plantarien els canons i que les criatures podíem prendre mal. Res, que havíem de marxar. Ens van dur en autobús cap a la frontera...

Totes aquelles imatges tristíssmes que hem vist en fotos en blanc i negre, de cues de refugiats cap a França, dones, criatures, vells, homes amb la mirada vençuda, paquets i farcells, és el que va veure ella per la finestreta de l'autobús.

Era terrible, tota aquella gent a la carretera, amb carros, amb bultos, alguns llençaven les coses pels barrancs perquè ja no les podien arrossegar, devien pesar molt, o potser els hi havien dit que a la frontera els hi prendrien. Llençaven maletes, robes, de tot. N'hi havia uns que arrossegaven un carretó amb gàbies amb conills vius, devien ser per menjar-los pel camí... No sé, jo mirava de no separar-me del meu germà que només tenia set anys. Em va sortir un esperit de germana gran, com de mareta. Quantes coses que s'aprenen en aquestes situacions, que gran que et fas de cop!

No hi havia manera d'arribar a passar la frontera de tanta gent i tantes cues, no sé quant de temps vam haver d'esperar, però el que sí que recordo com si fos ara és una dona que va venir a veure si podia tenir la criatura a dins l'autobús nostre. Tant esperar, s'havia posat de part i imagina't allà al mig, va demanar de poder parir a la part de davant de l'autobús, al costat del conductor.

Quan van arribar a França el seu professor es va dedicar a buscar famílies que acollissin els nens i els va revelar que en realitat era capellà. Es veu que ens havia donat les classes amagant-se que ho era i nosaltres algunes vegades havíem fet broma i com que tenia una mica de calba dèiem: "mira sembla la coronilla d'un capellà!"
A França estan instal.lats en una caserna: Dormíem a terra, a sobre d'unes màrfegues de palla i la roba se la rentava cadascú en unes piques allargades que eren els abeuradors dels cavalls. Jo rentava també la del meu germà. Em torna a dir que allà s'hi va fer gran per força.

Aviat ens van trobar famílies. A mi em van enviar a Clermont Ferrand i al meu germà a Bèlgica. Jo no me'n volia separar de cap manera, del meu germà, perquè me'n sentia responsable, però el professor em va dir que no em preocupés que ell vigilaria que tothom estigués ben instal.lat en famílies i que no se'n tornaria a Barcelona fins que no ho deixés tot ben lligat, que no passés ànsia.

A Clermont Ferrand va ser acollida per una família que tenien dues filles de la seva edat.
L'home feia com fan els francesos, que quan plegava de la feina anava al cafè a prendre un alcohol, i allà es veu que els altres que també hi anaven li van començar a dir que si jo era una refugiada espanyola és que era d'una família de rojos i que més valia que no em tingués a casa que potser tindria problemes... O sigui que, ja veus, em van tornar i vaig haver de viure a la caserna un altre cop i a rentar la roba a l'abeurador. Però vaig tenir la sort que una mestra de l'escola on vaig anar mentre era amb la família m'havia agafat bastanta simpatia. Es veu que havia estat un temps a Barcelona i parlava una mica català. Em venia a veure els diumenges i fins i tot em va comprar un vestit d'un estampat de floretes, molt bufó. El vaig guardar molt de temps. Em va demanar l'adreça de casa meva i els va escriure perquè sabessin on era, i finalment amb gestions aquí i allà vaig poder tornar a casa, a Barcelona.

El seu germà, a Bèlgica, hi va estar més temps, en una família que l'estimaven tant que se l'haguessin volgut afillar per sempre. Però la família catalana va continuar insistint i va acabar tornant.

Hem passat l'estona amb aquesta història i quan he marxat he pensat que ara els nens van al psicòleg per no res.

Reunions entre presos i víctimes d'ETA

2012-02-08T23:29:00.000+01:00

M'ha semblat molt interessant llegir, a EL PAÍS d'avui, una notícia a doble pàgina sobre els "tallers" de discussió, de reflexió, de diàleg entre els presos ex etarres d'una banda i periodistes, professors i víctimes de la violència etarra, de l'altra.
Tot això a la presó de Nanclares de la Oca, on estan reclosos els presos d'ETA que han decidit desvincular-se individualment de la línia de l'organització.
M'ho he llegit amb molta atenció, m'he detingut en el relat de les demandes de perdó fetes directament pels presos a les víctimes, en el relat de les víctimes sobre l'exclusió social que van patir per part de la població, en el relat de la incomprensió que han patit aquests presos per haver pres el camí de crítica a l'organització, i en les preguntes dels presos en aquests "tallers" sobre la situació actual, sobre què pensa la gent ara, què diuen els joves.
Són vint o trenta d'entre cinc-cents, d'acord, però és important. Es una via per acabar bé les coses que han estat tan malament.

Per a la Mariona Bigorra

2012-01-31T17:11:00.002+01:00

Els quaderns Moleskine s'ensenyen al Youtube!

Aquí sobre video d'un quadern d'aquarel.les fet a París (no és meu, eh! però ja m'agradaria!)

Els aiguamolls de El Prat de Llobregat

2012-01-28T00:50:00.115+01:00

A veure si avui surt una nota optimista.

L'actual desastre econòmic no ens ha de fer oblidar que en els anys de bonança es van fer coses de què ara podem gaudir. Hi ha llocs que es van agençar mangníficament i que ara podem aprofitar. Aprofitem-los.

Fa anys vaig anar a la desembocadura del Llobregat i hi vaig fer uns dibuixos. Ara hi acabo de tornar i n'he fet d'altres. El que he vist ara m'ha meravellat. Ara és un espai sanejat, ordenat, amb zones agrícoles, zones de protecció ambiental, zones d'esbarjo, punts d'informació...

Recomano altament que un dia d'hivern amb solet hi aneu a passar una bona estona i a caminar uns quants quilòmetres. Arribeu a El Prat (en tren!) i endinseu-vos pels camins peatonals que circulen entre horts, masies en funcionament i masies derruïdes, erms, aiguamolls, basses i arriben fins al Llobregat i fins a la platja.

El Semàfor és una construcció vora la platja que ha estat modificada per servir de mirador. Si el dia és clar es veu alhora el mar i Montserrat. Al mirador de Els Carrabiners, passa el mateix: teniu un cartell que us explica des de quan es feia servir aquest espai, i quines vicissituds ha sofert. Mireu les basses del Tet, de la Bunyola, de l'Arana... No sentireu altre soroll... que el dels avions que ja baixen per aterrar al Prat!

Aquí sota, desembocadura del Llobregat, mirant riu amunt.

Aquí sota, desembocadura del Lobregat, mirant cap al nord.

El que em sembla que ha desaparegut, i ha estat comprat per l'aeroport, és La Granja que hi havia a la finca de La Ricarda. Aquí sota, apunt pres fa anys de la façana de la masia o casa pairal d'aquesta granja, amb esgrafiats de tema agrícola.

A continuación les quadres de La Granja, d'estil no sé si modernista o posterior.

I detall dels marcs de les finestres, amb rajola de València, amb bust clàsic inclòs.

Acabo amb la casa-torre de la finca anomenada La Ricarda, pel nom de la bassa que hi ha al centre de la propietat. És una finca immensa, tancada, on no es pot entrar si no és amb algun permís especial, la qual cosa fa que els circuits peatonals, o sigui els circuits per a nosaltres, poble corrent, tinguin un impediment. Però jo actualment m'ho miro d'una altra manera (he dit que avui la nota seria optimista): la propietat de la finca ha fet que avui aquest espai no sigui una urbanització, ni un camping, ni un parc temàtic tipus Port Aventura. Ja és molt. Encara que no pugui trepitjar la seva finca, i sense coneixe'ls de res, els estic agraïda.

I encara un altre dibuix, de fa anys: caseta per a caçadors (deu existir encara?).

El GR92 - Més sobre el tram Cadaqués - Roses

2012-01-23T23:14:00.005+01:00

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Alguns dibuixos i alguna cosa més d'aquest tram del GR92 Cadaqués-Roses.
Aquí a sobre, el cap de Creus vist quan es deixa Cadaqués i es va pujant cap al pla de la Figura, camí de cala Jóncols.
Aquí sota, arribada a cala Jóncols, amb el cap Norfeu i al fons el Montgrí.

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Una altra imatge, aquí sota: una pedra blanca de les que afloren al cap Norfeu i que es troben entre les més antigues del món, formades a l'era Primària o Paleozoic.

Acabo amb un apunt sobre Cadaqués. És l'únic lloc on he vist actuar un pregoner. Era l'any 1957 (!!). Al matí passava el pregoner municipal i s'aturava a unes quantes cruïlles de carrers, tocava la trompeta, les dones sortien a les finestres i ell anunciava cridant que a tal hora arribava el venedor de tal o qual cosa, que s'havia perdut o trobat tal objecte... Quan acabava, sovint sortia alguna dona a un portal o a alguna finestra i li demanava a crits que ho repetís, que havia arribat tard. El pregoner renegava com un condemnat (recony de dones, etc...) abans de repetir els avisos de mala manera, més ràpidament i amb menys professionalitat. Era un personatge molt popular, amb fama de tenir mal caràcter.
Em van explicar pocs anys més tard, que el pregoner de Cadaqués s'havia suïcidat la nit de Nadal. Quan la gent sortia de missa de gall van veure un bulto penjat del seu balcó i van creure que era un ninot o alguna broma. L'estiu següent la corda encara voleiva al balcó.

Ara Cadaqués és un enclau turístic amb una carretera potable, però ha estat un racó apartat i oblidat de la vida metropolitana. M'explicaven d'una vella del poble que havia estat a La Havana, però mai havia trepitjat Barcelona: s'havia embarcat a Palamós.
Aquesta característica de poble especialment perdut, m'ha vingut al cap pensant en dos personatges que hi van buscar refugi, a èpoques ben diferents, com si allà estiguessin fora del món.
Narcís Monturiol, perseguit per l'autoritat el 1848, es va refugiar a França, però el 1855 trobant-se un altre cop en la mateixa situació, va anar a viure un temps a Cadaqués: ja era prou lluny. Va ser allà veient el perill de la feina dels corallers, que se li va acudir de fer un submarí.
Josep Pla als anys 40 viu una llarga època a Cadaqués, lloc que simbolitza un període d'exili interior.

CU-CÚ

2012-01-22T21:18:00.001+01:00

Si heu llegit la nota anterior, ja enteneu de què va el dibuix (aquest es pot ampliar, a diferència de l'anterior que no ho permet, i no acabo de saber per què)

Barcelona, la placeta de Milans. Una història

2012-01-22T16:01:00.001+01:00

Aquí comença una història antiga de la placeta de Milans.

Ciril·lo Monserrat Masó, fill d'un casa benestant de Valls, marxa a viure a Barcelona amb vint anys o poc més. Som al 1865. Té dotze germans, dels quals dos o tres són capellans. La seva família a Valls és coneguda amb el nom de Cals Capellans.

A Barcelona diuen que va muntar un banc, justament a la placeta de Milans, on vivia. Aquest banc devia ser un negoci força modest perquè he conegut i tocat el moble que es veu que era "el banc": una mena de chiffonnier alt, una rastellera de calaixos. Els tres del mig són falsos calaixos, en realitat és un taulell que s'obre i descobreix un secreter per tenir-hi ploma i tinter, escriure-hi pagarés i guardar-los en sis calaixets petits que hi ha a la part de dins.

En Ciril.lo entra en contacte amb el grup de Figueres, en Josep Tutau, l'Abdó Terrades, en Narcís Monturiol. Eren més grans que ell, li devien fer impressió amb les seves idees de millora social, amb interessos tan allunyats dels que devien ser normals a Cals Capellans. En Tutau era economista i va ser ministre durant la primera República, l'Abdó Terrades escrivia, era comunista utòpic i es va implicar en política, en Narcís Monturiol bullia d'idees, com és conegut. En Ciril.lo va comprar accions del projecte del submarí Ictineo i estava invitat a una de les primeres immersions, a la qual per raons que desconec finalment no va poder assistir.

Tenim, doncs, que en Ciril.lo es va formant en idees noves. Acompanya els grans, Tutau i Monturiol, en un viatge que fan a Londres per visitar l'exposició universal que s'hi celebra i agafar-hi idees.

Londres! El Ciril.lo eixampla mires.

Una anècdota dels temps revolucionaris que corrien: el Ciril·lo durant un temps va tenir un mico, que sovint s'instal.lava al balcó. La particularitat d'aquest mico és que anava vestit de capellà i que tenia un barret de teula que havia après a treure's per saludar els clients que venien al banc.

Quan en Ciril.lo es decideix a casar-se amb Francisca, vídua d'un de la colla de Figueres, ella va a ca la modista i comenta que es casa. Sorpresa, sent com la modista contesta que ja ho sap, i que coneix el nuvi.

"El coneixeu? però de què el coneixeu?"

La modista la tranquil·litza: "El coneixem perquè li fem les sotanes del mico".

Els meus besavis.

Aquí acaba una història antiga de la placeta de Milans, tan vera o poc vera com ho pot ser una història antiga.

Contra la crisi

2012-01-22T12:08:00.001+01:00

Com a ex-funcionària vaig assistir a la manifestació de funcionaris contra les retallades de la Generalitat, el dimecres passat.

La vaig abandonar aviat.

Em vaig sentir incòmoda amb els bombers, gent tan estimada, que tenen una feina necessària i sense tatxa, que són els més simpàtics, sens dubte, tocant xiulets, fent sonar sirenes i llençant fums, però que em consta que tenen un calendari laboral d'escàndol, que els fa estar de guàrdia tres dies de cada quinze. Si es fan els càlculs, les hores surten igual: 24h x 3dies = 72h, que equivalen si fa o no fa a les hores de feina de dues setmanes. És un horari que es compleix a la, diguem-ne, caserna menjant i dormint la meitat del temps i, mira per on, els permet de tenir una altra feina. Un horari que dificulta algunes qüestions importants de torns i disponibilitat d'efectius en moments de feina extrema. El desastre i els morts de l'incendi d'Horta de Sant Joan potser van tenir alguna cosa a veure amb aquests torns demencials.
Resumint, que els bombers em cauen molt bé, però no per compartir manifestació reivindicativa. Em sentia com si demanéssim viure de la sopa boba.

I ja em va fer sortir urticària manifestar-me amb els mossos d'esquadra que també deuen ser uns tipus fantàstics presos individualment, però que en grup resulten molt xuletes. Un que s'havia posat la gorra bufant-la cap amunt perquè semblés una barretina, em va fer recordar la seva forma de protesta de parlar només en castellà, i em va decidir a tocar el dos.

No escric ni poc ni molt sobre la crisi perquè tinc una desorientació màxima i no tinc cap pensament ni reflexió original.

El GR92 - Tercer tram. Cadaqués - Roses

2012-01-04T13:47:00.006+01:00

Després del segon tram (El Port de la Selva- Cadaqués) ve Cadaqués - Roses.

Tram de costa, excepte el Cap Norfeu que es talla per l'interior. De costa verge, com no em pensava que en quedés cap tros a Catalunya. Sembla que és un paratge sense aigua, que mai va estar ni poblat ni conreat. Ara que, tècnicament, es podria dur l'aigua des d'on fos, no s'hi ha construït perquè em sembla que és zona protegida.

És una excursió preciosa, però això sí, no es para de pujar i baixar a les cales.
Passem cala Jóncols, una pura meravella, cala Calitjar, cala Pelosa i després cala Montjoi, on hi ha el Bulli, ara tancat. Continuem camí de l'Almadrava i Roses, i veiem sobre la Punta Falconera tota la badia de Roses, amb les Medes i el Montgrí al fons, de siluetes tan característiques, però girades de l'altra banda -estem acostumats al Baix Empordà!

Són gairebé les cinc i el mar és de tots els colors blau cel imaginables. Es veu el fum d'uns quants vaixells de pesca que van cap al port de Roses a tota màquina, perquè si arribem tard els posen una multa. És una de les visions més maques dels últims mesos! He pensat en aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes...

i el mar immens, i el sol que per tot brilla?

(Si us plau, cliqueu sobre el dibuix!)

Més Mercè

2012-01-04T09:43:00.005+01:00

Més basílica de la Mercè.

Barcelona. Des del Moll de la Fusta

2012-01-03T20:11:00.004+01:00

Des del Moll de la Fusta: la Verge de la Mercè volant sobre l'anunci de CONDEMINAS.
(Estreno quadern. Es un quadern molt rústic, que em va regalar algú que el va comprar a Cuba. Els fulls no són de paper d'aquarel.la, són d'un paper molt gruixut, com paper secant, si esborres es pela. Però he pensat que s'ha de fer servir tot. Sortir amb un quadern a la bossa és una manera diferent de passejar i sobretot de mirar. Avui m'he engrescat. O sigui que hi haurà continuïtat.)

Una figura de pessebre no habitual

2011-12-30T21:23:00.000+01:00

Més imatges relacionades amb el Nadal.
Avui una figureta de pessebre que vaig comprar al barri copte de El Caire a finals de l'any passat.

"Qualcuno era comunista" - monólogo de Giorgio Gaber.

2011-12-28T14:46:00.002+01:00

Ho he trobat nostàlgic i tendre. Sociològicament interessant. Són nou minuts en italià, sotstitolat en castellà.

BON NADAL

2011-12-23T00:29:00.001+01:00

(Isis donant de mamar a Horus. Pintura mural de l'època romana. Karanis, Fayyum. Egipte)

BON NADAL

Un jove il.lustrador

2011-12-22T20:40:00.000+01:00

He rebut aquesta magnífica felicitació de Nadal de Pol Serra, un jove il.lustrador que fa uns dibuixos extraordinaris.
Hi ha joves molt ben preparats avui en dia a casa nostra, però no els és fàcil d'enlairar-se amb la seva feina, tan ben feta, amb tanta qualitat i tant d'amor. Fa trenta o quaranta anys, durant la joventut dels pares d'aquesta generació, va haver-hi més oportunitats i vam veure triomfar gent que feia uns ninotets que eren ben poca cosa.
Doncs, res, que si necessiteu un il.lustrador, teniu la seva web més amunt.

En la mort de Vaclav Havel, record de la moral

2011-12-19T22:34:00.005+01:00

Aquest cartell diu en txec "Havel al Castell", seu a Praga del poder presidencial.

Fa anys em vaig comprar un llibret amb discursos i textos de Vaclav Havel. Ara he vist anotada la data a la primera pàgina, abril de 1991. El títol era "L'amour et la vérité doivent triompher de la haine et du mensonge" (L'amor i la veritat han de triomfar sobre l'odi i la mentida). Recordo que em van fer molt d'efecte una idea: "Sortim d'un règim que ens ha acostumat a la mentida, tots haurem d'aprendre a viure en la veritat". Ell ho deia amb altres paraules, amb arguments i més llarg. Em va fer molt d'efecte perquè eren discursos on no es dedicava a criticar els altres, els dolents, i a contraposar-los a ell i als seus, els bons. Era tremendament lúcid, clar, autocrític i crític amb els seus.

Ara a dins el llibret he trobat un retall del Quadern del diari EL PAÍS, 2 de juliol de 1992. Es un article de Vaclav Havel que tracta de la cultura, no només de la "gran" cultura, sinó també de la "petita" cultura, la de la civilitat, la que, diu, s'ha de fomentar encara que no es tinguin diners: "Podem començar tot seguit, sense cap corona a la butxaca".
L'entrada a l'article diu que Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, l'havia traduït de l'anglès ell mateix i a iniciativa pròpia, perquè fos difós.

Regal de Nadal

2011-12-16T20:37:00.000+01:00

Vuitè aniversari

2011-11-28T00:00:00.001+01:00

Doncs sí, ja fa vuit anys que vaig començar aquest blog. Quan va fer 4 anys vaig escriure una nota més aviat analítica del que havia fet al blog. Pensava que tenia un cert mèrit haver-m'hi mantingut durant tot aquell temps.

Ara, amb el Facebook i el Twiter funcionant a tot drap, el comentari que em ve al cap és que això del blog ha quedat una mica passat de moda. Fa vuit anys no hi havia més de setanta o vuitanta blogs en català. Segurament em tocaria estar en una altra onda. Però...

Aquest estiu el Club de Natació Barcelona va llençar una campanya de captació de nous socis molt provocadora pels temps que corren, que es corre tant. S'hi veia la foto d'un soci ja gran i ple de salut que deia: "O és per sempre, o no cal que vinguis". A sota, el nom i cognoms del soci veterà amb la seva data d'ingrés al club (1948 o 1956...).
Doncs res, que l'aniversari d'aquest blog meu m'ha fet pensar en aquesta campanya, que és el més allunyat possible del "usar y tirar".
O sigui, que penso continuar.

El GR92-Segon tram: Port de la Selva - Cadaqués

2011-11-25T22:22:00.007+01:00

Després del primer tram de Portbou a Llançà, ens saltem el trosset fins a El Port de la Selva i fem el segon tram del GR92, de El Port de la Selva a Cadaqués.
Aquest tram travessa la part nord de la península del Cap de Creus, però per la banda interior. El mar es veu lluny entre els turons.

El paisatge està dominat per marges de pedra seca que aguantaven terrasses i més terrasses. Ho poso en passat perquè ara el paisatge és desolat, els marges estan abandonats i els antics conreus desapareguts. Veiem dos o tres marges amb desguassos, com un pontet que permet a l'aigua de la pluja escorre's pendent avall sense desfer el marge. Aquí sota en teniu la foto.

Les terrasses tenien principalment plantada vinya però amb la fil.loxera, la plaga que va matar la vinya europea i que va arribar a Catalunya cap al 1880, van començar a abandonar-se. La conseqüència va ser la proliferació de l'olivera, però sobretot el despoblament. Veiem alguns antics masos, abandonats.
En aquest interior de la península hi ha barrancs i rieres, ara seques, on hi ha una vegetació exuberant de lloc humid. No fa molt que ha plogut força i trobem marques de porc senglars. En realitat, moltes marques, fa impressió.

Última cosa: a Cadaqués, un home que ajuda el mossèn a la catequesi dels nens ens informa que van venir xinesos a fer fotos i prendre mesures i vistes, per fer un cadaqués a la Xina! Es veu que ja l'han fet! (potser és un bon sistema, perquè si vénen tots els xinesos a Cadaqués...)

S'esmola l'enginy

2011-11-18T15:53:00.009+01:00

No sé si el text que segueix, en alexandrins, cessures i tot el que cal, respon a la dita "Fer de la necessitat virtut", o a l'altra: "El hambre (crisi) agudiza el ingenio". En qualsevol cas, també l'he rebut per mail -és un d'aquests textos que corren per internet- i crec que agradarà als que hagin llegit -o hagin hagut de llegir- Corneille i Racine.
(Recomanat: llegir-lo en veu alta.)

(La scène se passe dans les jardins du Château Bellevue, à Berlin. Angela von Mecklemburg et Nicolas de Neuilly se sont discrètement éclipsés de la réception offerte par le roi de Prusse. On entend, au loin, les accents du quatuor de Joseph Haydn.)

Nicolas :
Madame, l'heure est grave : alors que Berlin danse
Athènes est en émoi et Lisbonne est en transes.
Voyez la verte Erin, voyez l'Estrémadoure
Entendez les Romains: ils appellent au secours !
Ils scrutent l'horizon, et implorent les Dieux.
Tous les coffres sont vides, et les peuples anxieux
Attendent de vous, Ma Dame, le geste généreux !
De leur accablement ils m'ont fait l'interprète :
Leur destin est scellé, à moins qu'on ne leur prête
Ce D-mark des Allemands sur lesquels vous régnez.
Cette cause est bien rude, mais laissez-moi plaider...

Angela :
Taisez-vous Nicolas ! Je crois qu'il y a méprise
Folle étais-je de croire à une douce surprise
En vous suivant ici seule et sans équipage
Je m'attendais, c'est sûr, à bien d'autres hommages !
Mais je dois déchanter, et comme c'est humiliant
De n'être courtisée que pour son seul argent !

Nicolas :
Madame, les temps sont durs, et votre cœur est grand
Vos attraits sont troublants, mais il n'est point décent
D'entrer en badinage quand notre maison brûle !
Le monde nous regarde, craignons le ridicule !
Notre Europe est malade, et vous seule pouvez
La soigner, la guérir et, qui sait ? La sauver !
Nous sommes aujourd'hui tout au bord de l'abîme
Vous n'y êtes pour rien, mais soyez magnanime !
Les Grecs ont trop triché ? Alors la belle affaire !
Qu'on les châtie un peu, mais votre main de fer
Est cruelle aux Hellènes, et nous frappe d'effroi !

Angela :
J'entends partout gronder, en Saxe, Bade ou Bavière
L'ouvrier mécontent, le patron en colère.
Ma richesse est la leur, ils ont bien travaillé.
L'or du Rhin, c'est leur sueur et leur habileté.
Et vous me demandez, avec fougue et passion
De jeter cette fortune au pied du Parthénon ?
Ce serait trop facile et ma réponse est non !

Nicolas :
On ne se grandit pas en affamant la Grèce
En oubliant Platon, Sophocle et Périclès !
Nos anciens nous regardent, et nous font le grief
D'être des épiciers et non pas de vrais chefs !
Helmut Kohl est furieux et Delors désespère.
Un seul geste suffit, et demain à Bruxelles
Desserrez, je vous prie, le nœud de l'escarcelle !

Angela :
Brisons là, je vous prie, la nuit est encore belle
Votre éloquence est grande et mon âme chancelle...
Mais si je disais oui à toutes vos demandes
Je comblerais la femme, et trahirais l'Allemande !

(Et ils s'éloignent,
chacun de son côté...)

Economia europea

2011-11-18T10:19:00.000+01:00

Ho acabo de rebre. No sé si és ben bé així, però la idea del dibuix i la composició l'he trobada bona, o sigui que no he pogut resistir les ganes de compartir-ho.

Visita a l'escorxador de Barcelona a Mercabarna

2011-11-14T08:00:00.005+01:00

Quina alegria de dibuix!! pensareu amb sarcasme. Doncs sí, la nota d'avui va d'això. Real com la vida mateixa. Per cert, podeu ampliar el dibuix.

He anat de visita al meu antic institut i he pres cafè amb els companys. Just per a l'endemà les dues professores que porten el PQPI de "Despecejament de carn" havien organitzat una visita a l'escorxador de Mercabarna i a tres empreses càrniques d'allà mateix, perquè els alumnes que inicien el curs vegin a quin tipus de feina s'estan enfocant. I també perquè en aquestes empreses hi acostumen a treballar antics alumnes, que saluden sempre les dues professores amb molt d'afecte. Així, a part de veure el percal de la feina, també veuen que n'hi ha que tenen feina fixa quan acaben. L'estratègia està ben rumiada.

Tenint en compte els meus interessos tan variats, us podeu imaginar fàcilment que m'apunto a la visita. Em diuen que després de l'escorxador visitarem una empresa que treballa amb les vísceres. Daniel Vilaplana, profesor de francès, company entranyable i que no participa, ni de broma, en aquesta visita, m'adverteix: Eulàlia, tu tens un problema.
Potser sí. Però associo mentalment aquesta visita amb els interessos que em van dur a crear el blog Canvi de pell, mai millor dit, ja que ara es tracta d'un escorxador.

Ens trobem a quarts de cinc del matí a la plaça d'Espanya. Els alumnes són majoritàriament subsaharians i magrebins. També hi ha algun nacional, i un pakistanès de qui he de dir alguna cosa: sembla que va arribar del Pakistan "a peu", és a dir per terra, m'imagio que en auto-stop, d'estranquis a una caixa de camió, etc. Els de TV3 li estan fent "un seguimet", o sigui que l'han filmat el primer dia de classe, el primer dia de pràctiques... suposo que per acabar fent un documental amb casos d'immigrants que tenen sort i al final les coses els van bé.

A l'escorxador, ens vestim amb una bata, una gorra, uns peücs i som-hi! Comencem pel primer estadi, és a dir les vaques acabades de matar. Fortet.
Just en aquest moment estan matant amb el sistema Halal, que és el sistema preceptiu de l'Islam. Ens insisteixen que a totas els animals els "atonten" abans de matar-los. El sistema "nostre" consisteix a disparar una, diguem-ne, broca al cervell de l'animal i després se'l dessagna tallant-li la jugular. En el sistema musulmà es degolla directament l'animal o sigui se li obre el coll per tota la banda de davant i la sang surt a raig. Que estessin matant Halal ha agradat els alumnes. Els ha estimulat i em sembla que els ha fet pujar l'autoestima. Quantes subtileses no hi ha en nacionalitats, religions i psicologia humana!

Un altre aspecte evident: el de cadena industrial. Això d'aquí és ben diferent de matar EL TEU porc a l'entrada d'hivern, o de la cançoneta Ara ve Nadal, matarem el gall... Això és una indústria on es funciona en cadena: Les vaques van penjades per una pota d'uns rails en moviment, i van passant vora empleats que situats dalt d'unes grues els van fent "coses". Un els talla les banyes, un altre les potetes, uns tallen la pell per aquí, els altres per allà, un tercer enrosca una punta de la pell ja desenganxada a un torn que estira i cargola la pell i acaba d'escorxar l'animal...

Tots els treballadors van de blanc, del barret a les botes de goma, i en aquesta nau hi ha moltes mangueres i les fan servir. Les professores fan que els alumnes es fixin en la higiene que hi regna. Hi ha uns empleats que duen la gorra verda, és el distintiu dels veterinaris que analitzen l'estat de les vísceres que passen penjades de ganxos. Les professores van recordant als alumnes cada una de les parts de l'animal, els noms, les funcions, coses que ells ja han estudiat...
El nostre alumne pakistanès que ha arribat "a peu" del Pakistan va identificant els seus connacionals que treballen a l'escorxador, i veig que parla amb cada un de ells. Li pregunto en què parlen, i amb diu que en urdú i que n'ha trobat un que és del seu poble. És un relacions públiques de primera. No m'estranyaria que hagués sortit informat de l'horari que fan, del sou que guanyen, i fins potser de a quant van les hores extres.

A l'empresa Els Productes del Cinquè Quart (el nom expressa que un animal a més de tenir quatre quarts té una cinquena part aprofitable: les vísceres) ens atén l'amo molt amablement. Les professores els continuen assenyalant parts de les bèsties i preguntant-los.
Aquí s'aprofiten totes les entranyes. Veiem com netegen, tallen i bullen el cap i pota, i com preparen i envasen tot el que vulgueu. Uns nois subsaharians identifiquen uns intestins de be i diuen que fregits són molt bons.
L'amo de l'empresa ens explica que ara es mata menys que mai, abans es matava fins a les 12h del migdia, ara a les 9h del matí ja acaben. Amb la crisi es ven menys carn, però en canvi les vísceres es venen més que abans, ja que tenen un preu més baix propi d'èpoques de penúria, i també pel fet de la immigració que coneix els productes i sap com cuinar-los.

A les 8h esmorzem a un bar de Mercabarna i jo he d'abandonar la visita perquè tinc altres coses a fer. A l'autobús de tornada noto que tinc sentiments contraposats. Poc o molt mengem carn, però no ens agrada ni saber ni veure ni pensar com ens arriben aquestes safates tan perfectes amb talls d'entrecôtes al prestatge del supermercat. Penso que aquests urdús interpel.lats pel nostre pakistanès, els veterinaris de la gorra verda, l'amo del Cinquè Quart i tots els altres que treballen a l'escorxador coneixen una part important de la veritat.

Dedicatòries. Per a la Montserrat Llovera

2011-11-01T23:20:00.006+01:00

El GR 92. Tram Portbou - Llançà

2011-10-28T01:20:00.009+02:00

Ens hem plantejat anar fent el recorregut català del GR 92, des de Portbou a Ulldecona, a trams petits, a raó d'un tram al mes. O sigui que és una empresa que pot durar uns anys. Hi ha un parell o tres de webs a consultar. Una és la de la Federació d'entitats excursionistes de Catalunya, oficial per dir-ho d'alguna manera, les altres dues són obra de Carles Danon, un excursionista que ha publicat moltes fotos del recorregut a la web De Punta a Punta (aquí us podeu guiar per als primers trams) i una explicació detallada, a la web Andarines (cliqueu "Catalunya" a la columna de l'esquerra).

El primer tram, de Portbou a Llançà, és magnífic, amb una primera vista panoràmica, gairebé aèria, des del Coll del Frare, sobre Portbou. És molt maco veure la seva estació de ferrocarril des de dalt. Es un poble que des de la inauguració del tren fins a la pràctica desaparició dels controls duaners, ha tingut cent vint anys de glòria, i ara ha perdut molta població. A Llançà ens expliquen que fa molts anys les dones dels pescadors anaven a peu fins a Portbou, seguint la via del tren, a vendre el peix.

Després una parada a la plaça major de Colera a sota d'un plataner immens. Portbou també té una rambla amb plataners grans. Sembla que Napoleó va impulsar la introducció de plataners a les carreteres, sobretot del migdia francès, perquè els seus soldats estiguessin protegits del sol en el seu camí cap a Itàlia.
Després de Colera, la platja de Garbet i més endavant el cap Ras, que són llocs que no coneixia.

NÀPOLS 19 i fi. La pinacoteca de Capodimonte

2011-10-23T10:26:00.003+02:00

Acabo les notes sobre Nàpols amb dos quadres de pintors manieristes del Museu de Capodimonte (situat en una muntanyeta -Capodimonte- d'on hi ha una vista esplèndida sobre la ciutat i la badia). El mot manierista sempre m'havia sonat negativament, com si fos sinònim de amanerat, però una meva amiga, amant de l'art, em va il.lustrar al respecte. Vegeu aquí: manierista.

El primer és un retrat de dona, "Cortesana", de Il Parmigianino.
I el segon és de Girolamo Mirola, "La intervenció de les sabines en la batalla entre els romans i els sabins".

Dues coses sobre aquest últim quadre.
La primera és que estic segura que Picasso s'hi va inspirar per fer el Guernika; mireu la dona que hi ha al centre amb la criatura en braços i el braç estirat (també podeu veure aquí, al final de l'article, un rapte de les sabines de Picasso).
La segona és un comentari sobre la temàtica: els romans van raptar les dones dels sabins, perquè ells no en tenien o no en tenien prous. Sembla que Ròmul, rei dels romans, va dir als seus homes que encara que fossin raptades les havien de tractar bé. I si continuem amb la llegenda, es veu que les van tractar bé i elles eren mestresses de casa seva i no havien de sortir a feinejar a fora. Quan van venir els sabins a guerrejar contra els romans per recuperar les dones, elles ja havien tingut criatures amb els romans i van sortir amb la canalleta a coll a interposar-se entre uns i altres, en nom de la vida i la pau: "Si guanyen uns perdrem fills i marits, si guanyen els altres perdrem pares i germans".
És una història pro-romana i a la seva manera feminista i pacifista avant la lettre.

La fi del terrorisme d'ETA

2011-10-21T13:31:00.001+02:00

Aquest dibuix el vaig fer als anys noranta, després de veure una pel.lícula sobre el conflicte bèl.lic a Macedònia, Before the rain. És una pel.lícula amb una estructura perfecta per explicar l'espiral infernal que crea la violència. Em va deixar empremta.

Si al País Basc ara s'ha trencat aquesta l'espiral, hem de respirar fondo i alegrar-nos-en. Bernardo Atxaga deia fa anys: "Quan arribi aquest moment, levitarem". Ahir al vespre el vaig sentir a la ràdio dient que ara s'ha de tenir un temps per fer memòria, per situar-se, per sentir i pensar la història de cadascú.

Em vénen al cap imatges viscudes a tants pobles de Navarra i d'Euskadi, mirades malfiades cap al forani -jo-, i aquells llençols penjats a balcons i a ajuntaments amb el lema d'apropament dels presos.

Queda el dolor, d'uns i d'altres. Radicalisme de molts. L'actitud xulesca o matonisme d'uns, incrustada a la societat, certa por i esperit de prudència d'altres. Aproximadament set-cents-cinquanta presos d'ETA a la presó, que no són delinqüents comuns, agradi o no als altres o a uns. Odis i cremades, dissimulats per por o per esperit de concòrdia. Odis i cremades no dissimulats, que reclamen venjança o reivindiquen reconeixement.

Hi haurà prou modèstia, humilitat i perdó d'uns i altres? Hi haurà plors d'alliberament, esperit de concòrdia? O tothom pretendrà haver guanyat?

(Interessats: aquí el text integre del comunicat d'ETA)

CESSAMENT DEFINITIU DE LA VIOLÈNCIA D'ETA

2011-10-20T21:54:00.001+02:00

Es trenca el cercle infernal.

CESSAMENT DEFINITIU DE LA VIOLÈNCIA D'ETA!!

Quina bona notícia!

Ara faria falta molta generositat per part de tots. Hi ha tantes ferides! Però en això no sóc molt optimista.

48 H OPEN HOUSE BCN

2011-10-18T10:54:00.000+02:00

Aquí trobareu l'enllaç amb les 48h Open House Bcn, amb el llistat complet d'edificis singulars de Barcelona que poden ser visitats gratuïtament durant el cap de setmana que ve, dissabte 22 i diumenge 23 d'octubre 2011. Hi teniu l'ubicació, els horaris, una breu explicació del seu interès.

Des del Cercle del Liceu fins al Centre de recollida pneumàtica d'escombraries de la plaça Lesseps, passant per una vivenda unifamiliar rehabilitada al Raval.
Des del Banc de Sabadell de 27 pisos al carrer Balmes/Diagonal fins al Palau Moxó a la plaça Sant Just, passant per una antiga vivenda de porters transformada en àtic al barri de la Ribera.
És una iniciativa que val la pena d'aprofitar.

LLegiu el peu de la imatge

2011-10-10T13:13:00.003+02:00

La immersió d'Einstein

2011-10-02T13:41:00.002+02:00

Article d'Antonio Baños a Público.es del 30 de setembre

La immersió d'Einstein

Amb la notícia que potser els neutrins (amb els quals no tinc el gust) van més ràpids que la llum i que això tiraria per terra la relativitat descrita per Albert Einstein, em ve de gust rememorar la visita que el savi va fer a Barcelona convidat per la Mancomunitat el febrer del 1923. Aquells dies van ser molt significatius i, vistos des de la Catalunya actual, refermen aquella intuïció del mateix Einstein sobre el pas del temps, que ell qualificava de “només una tenaç il·lusió”. Les semblances entre aquell país que va astorar el savi i el nostre, orfe de saviesa, són inquietants. Tal com explica el sucós llibre de Thomas F. Glick Einstein y los españoles, les autoritats catalanes de la Lliga volien, amb bon criteri, que la visita donés llustre a la ciència catalana com a producte d’un país que emergia en l’escena internacional. Tal va ser la dèria que Sagarra, en un cèlebre article, va descriure la pena que sentia per no poder conservar la pissarra on el físic anotava i esborrava les seves fórmules. “Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altra pissarra”, va escriure el genial cronista.
Per això van omplir de senyeres el Saló de Cent, on es va rebre l’hoste. L’alcalde Enric Maynès li va parlar en català i La Veu de Catalunya va destacar que el batlle “ha pogut parlar-li en el llenguatge internacional de la ciència”, perquè llavors, com ara, es volia fer veure al món que el català no és una excrescència folklòrica i sí una llengua culta d’Europa. I, tal com passa avui, aquest gest també va ser criticat. En aquell cas, per la redactora Regina Lamo, del diari lerrouxista El Diluvio, amb l’argument que el català no l’entén ningú i seria millor parlar-li en una de les llengües grans…
El bon jan de l’Einstein també es va reunir amb Àngel Pestaña, de la CNT. En unes controvertides declaracions mai confirmades, es va publicar que ell es considerava així: “També sóc revolucionari però dins l’àmbit científic”. Preocupat perquè de Barcelona viatjava a Madrid a veure el rei, es va desdir en una entrevista a l’ABC. Encara avui, coses dites al país s’han de desmentir passat Lleida. Però alguna cosa sí que li va tocar de la situació catalana (que va conèixer per Rafael Campalans) perquè el mateix any 1923 va dimitir del Comitè d’Intel·lectuals de la Societat de Nacions. La biografia de Carl Seelig assegura que va ser per la Katalonishen Frage, és a dir, pel problema català. Segons sembla, va enviar la carta de dimissió a Marie Curie (uau!), en què es queixava que el Comitè només parlava amb els Estats i això li impedia “ser suport moral de les minories nacionals que resulten oprimides”. Anys després, en una carta al seu amic Adolf Marx, encara deia que escoltava de grat els discos de sardanes que li van regalar. Vet-ho aquí, Einstein era de la ceba.
Ara que tenim certa tirada a fer catalans insignes figures de la història, des dels germans Pinzón fins a Lionel Messi (que ha resultat ser lleidatà), proposo que, l’endemà mateix que la ciència moderna desmenteixi la teoria de la relativitat, fem Einstein català de l’any. Perquè ell s’hi avindria i perquè ens agrada el seu rotllo.
L’Esquella de la Torratxa, en els dies de la visita, ja va publicar: “Catalunya és terra de relativitat. Els catalans estem per lo relatiu exceptuant els d’en Macià, que estan pel tot o res”. Ahir, avui, demà? Catalunya dins del continu espai-temps.

Més sobre els llums de carbur

2011-09-27T00:04:00.000+02:00

El Diari de Tarragona parla aquí del taller-conferència sobre llums de carburo del meu nebot Lluís Inglada, celebrat al Museu d'Alcover el passat dissabte. El tema no és d'actualitat, cal reconeixe-ho, però és molt interessant.

(Alguns posts antics sobre el tema amb dibuixos: aquí, aquí i encara aquí.)

NÀPOLS 18. Catacombes de San Genaro

2011-09-19T10:25:00.007+02:00

Volia saltar-me la visita. ¿Catacombes? Uf!
Però val realment la pena. És un cementiri i lloc de culte subterrani, des de força abans de l'expansió del cristianisme. És interessant veure com les voltes pintades d'aquests soterranis es van transformant i s'hi van pintant símbols de la nova religió. Les galeries semblen arquitectura gaudiniana.

NÀPOLS 17. Exposició al Banco San Paolo. Dones masculines a la ceràmica grega

2011-09-15T20:22:00.002+02:00

Passant per la Via Toledo trobem la central del Banco San Paolo, instal.lat al Palazzo Zevallos. Hi ha una exposició d'un únic quadre, un del Caravaggio. Entrem, i pugem cap amunt, perquè la sala d'exposicions és dalt de tot d'una escala monumental.

El Caravaggio és el martiri de Santa Úrsula. Molt maco, molt efectista. Ara això es fa: s'exposa un únic quadre i al voltant es donen explicacions, història, comparacions. Es focalitza. Em sembla bé.

Al costat, hi ha una sala amb una exposició de ceràmica grega (Col·lecció de Intesa Sanpaolo) que es diu: Le ore della donna. Doncs a mirar ceràmica grega amb representacions femenines.
Hi ha una ceràmica amb una dona pintora. Interessant.
Més endavant una ceràmica amb dones que s'estan rentant. Un rètol explica que és l'única situació en què a la ceràmica grega es representen dones comunes, no deesses, despullades. A la ceràmica en qüestió les dones pintades estan molt masculinitzades, com podeu observar en la foto d'aquí sota. Un altre rètol explica que el cos despullat sempre era associat als herois i que si les dones es rentaven i tenien el cos despullat havien de ser cossos musculosos... no queda gens clar que aquests cossos femenins-masculins segueixin cap lògica.

I després hi ha algunes ceràmiques amb unes deesses o personatges angèlics femenins, però que tenen penis, que ens deixen de pedra. L'explicació dels rètols corresponents també és molt confusa. No m'agrada gens, em sembla com una traïció a la tradició de les antigues deesses, a l'antic culte a la feminitat i al cos de la dona. :-( Aquests grecs eren tremendos amb el seu amor a la masculinitat.
(Al museu arqueològic hi havia un aprell de frescos romans amb dones amb pit i penis i estaven retolats com a Hermafrodites).

Aquí sota dues fotos d'aquestes ceràmiques:

NÀPOLS 16. El Museu arqueològic

2011-09-14T22:21:00.004+02:00

Ens havíem dit que el museu arqueològic de Nàpols s'ha de visitar després d'haver anat a Herculanum i a Pompeia. No estic segura que hagi de ser així, perquè potser la visita de Pompeia fa somiar més si ja s'ha vist el que hi ha al museu. En qualsevol cas, és un museu ineludible.

Hi ha moltíssim material i no el vam veure tot. Entusiasmen els mosaics, tan variats i tan bells. Aquí solta un raconet d'un mosaic de tema "el riu".

Hi ha frescos molt bonics de personatges diversos. A continuació un d'una dona que rumia, que vaig trobar molt afalagador per al gènere femení.

Força retrats.

A part de les obres artístiques, hi ha molts elements de vida quotidiana, referits als modes de vida, a l'urbanisme. Em va sorprendre agradablement (no m'ho pensava pas) el mosaic de la batalla d'Issos, entre Alexandre Magne i Darius III. És una còpia romana d'una pintura grega. Hi ha tanta complicació narrativa que vaig pensar en las Meninas de Velàzquez i en tot aquell joc de mirades i punts de vista. Faig servir una foto que va fer Lola Hurtado en aquest viatge, amb molta resolució. Fixeu-vos en el soldat caigut als peus de Darius: el veiem d'esquena, però reflectit de cara en el seu escut.

Els gabinets secrets contenen les peces romanes que no s'exposaven perquè es consideraven eròtiques i "impròpies". El morbo entre l'aristocràcia per veure-les era enorme i van acabar considerant més sa fer-les públiques.
Poso aquí al costat un dibuix d'un bust petit de bronze : amplieu la imatge i fixeu-vos que a sobre la calba del bon home hi ha un sexe masculí.
És una versió escultòrica, de fa dos mil anys, d'un acudit "feminista" que em van explicar no fa gaire:

Una nena i una mare.
La nena pregunta a la mare:
-Mare, per què els serveix el penis als homes?
La mare respon:
-Per pensar, filla meva, per pensar.

NÀPOLS 15. Pompeia

2011-09-12T22:21:00.000+02:00

Fa anys a Barcelonetes, arran d'una exposició que es deia Un dia a Pompeia, vaig escriure una sèrie de notes, que rellegides sis anys després, continuo trobant recomanables :-)

Un dia a Pompeia 1
Els llums d'oli Un dia a Pompeia 2
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (primera part) Un dia a Pompeia 3
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (segona part) Un dia a Pompeia 4
Símbols. Un dia a Pompeia 5

En aquest viatge a Nàpols, hem dedicat un dia a anar a Pompeia.

Alguns comentaris:

Comencem per la visita de la Vil·la dels Misteris, que és una casa de camp on es produïa vi, fora muralles, molt gran, on vivia en el moment de la tragèdia una família d'amos cultes, a qui agradava fer un tipus de vida més antic, a l'estil grec, fins i tot -diuen- més intel.lectual. Es una vil.la coneguda per les pintures murals del triclinium o menjador, que representen escenes segurament relacionades amb la iniciació a algun culte. He llegit interpretacions diverses: ritu d'iniciació dionisíaca? ritu d'iniciació matrimonial? Crec que també atreu l'atenció perquè hi ha un parell de figures femenines que semblen estar patint una flagel.lació i això ha despertat més especulacions. En qualsevol cas es tracta, no només d'unes pintures bellíssimes, sinó que també són imatges "fortes", en el sentit que es nota que tenen molta càrrega simbólica, que són trascendents, que hi ha misteri. Veritablement impressionen.

Durant la visita ens topem amb el thermopolium de LUCIUS VETUTIUS PLACIDUS, i m'adono que és el thermopolium de què vaig parlar a les notes referenciades abans. Jo havia tret les informacions d'una conferència i vaig entendre malament el nom: l'amo no es deia BETULIUS, sinó VETUTIUS. Rectifico.

En aquest mateix carrer del thermopolium hi ha una altra casa amb pintures sobre la paret que dóna al carrer: unes lletres negres sobre fons color sang i unes àmfores, segurament l'anunci d'un altre thermopolium. Encara al mateix carrer uns grans cartells expliquen les excavacions que s'estan duent a terme en una finca: s'hi estan trobant restes de l'any... 3.500 a.JC.! Estem parlant del primer neolític europeu! Això m'impressiona molt, perquè és civilització sobre civilització, pòsit de moltes persones, de molta cultura, molts anys de vida comuna, de vida en societat.

Les excavacions que es duen a terme a moltes de les cases fan que no es puguin visitar força de les vil.les que s'anuncien a les guies. Tinc la sensació que és un immens jaciment on ens deixen pagar i entrar als turistes però que no hi hem d'empipar. Silenci, els arqueòlegs treballen.

La mida de la ciutat aclapara. Penses: aquí no es coneixia tothom ni molt menys, això era una ciutat gran de veritat. Has de fer abstracció del que veus i imaginar-te que els carrers estaven coberts amb tendalls (als murs s'han trobat els forats on es posaven els pals que aguantaven les veles), que les cases i botigues tenien portes i porticons que es treien al matí i es tornaven a col·locar al vespre (també hi ha les marques a la pedra). Una altra cosa que cal imaginar és l'aigua bruta corrent per l'empedrat dels carrers.

Aquestes pedres elevades i planes que semblen passos zebra ajudaven a no mullar-se la vora de les túniques i togues, perquè els carrers devien ser gairebé clavegueres a cel obert.
És curiós que no vaig saber trobar cap llibre a la botiga de la sortida que tractés el tema de les aigües negres. Només en una de les finques hi vam veure una comuna. Potser hi ha més llocs on quedin latrines, del tipus de les que es poden veure a altres jaciments arqueològics. Però aquí no les vam veure. I aquesta única era justament al bordell més famós de Pompeia, exigu i il.lustrat, visitat i fotografiat per tothom.Faré una altra nota sobre el museu arqueològic de Nàpols, però avanço que aquests minifrescs amb posicions eròtiques que hi ha a sobre les portes de les quatre o cinc minihabitacions d'aquest minibordell, els fabricaven en sèrie, per abastir les múltiples cases de prostitució. Al Museu se'n poden veure d'altres de pràcticament idèntics als de Pompeia. Dit sigui de pas: a Pompeia calculen que hi havia uns 80 locals d'aquest tipus.

Es pot veure més d'un panificio o forn de pa, que tenien la particularitat de ser llocs on a més es molia la farina. Els molins són dues pedres com les de l'apunt d'aquí al costat. La pedra de dalt té uns sortints que permetien ficar-hi un pal per lligar-hi un burro (o un a cada banda). (Torno a pensar en la neteja i en els excrements dels ases al terra del panificio).
També està assenyalada una fàbrica de sabó.

Acabo la visita a Pompeia amb el dibuix d'uns caradures al tren de tornada.

L'escola en català

2011-09-11T21:33:00.000+02:00

Una cosa que ha sortit força bé i ens l'ataquen:

TOTS
A CONCENTRAR-SE
DAVANT DELS AJUNTAMENTS

AQUEST DILLUNS
12 DE SETEMBRE DE 2011

DE 19h A 20H

EN DEFENSA DE
L'ESCOLA EN CATALÀ

NÀPOLS 14. El cafè GAMBRINUS

2011-09-10T23:32:00.001+02:00

Deixem l'arqueologia i tornem al centre de Nàpols, al costat d'un nom tan sonor com Piazza del Plebescito.

Hi ha un cafè emblemàtic, el Gambrinus, on cal entrar a prendre alguna cosa.

Sostres daurats,

i al fons de la sala el teló vermell d'un teatret.

El nom Gambrinus prové del nom d'un rei de Flandes que va ser, diuen, inventor de la cervesa. El local va ser freqüentat per personatges europeus de l'alçada de Guy de Maupassant o Oscar Wilde. Va ser un centre de reunió d'intel.lectuals d'esquerra, i al 1930 el règim de Mussolini, per aquesta raó, va fer tancar les sales. Va ser reobert més tard i he llegit que el president de la República italiana a l'any 2000 va triar aquest local per gastar-s'hi el primer euro.

NÀPOLS 13. Ercolano

2011-09-07T21:20:00.010+02:00

Com és ben sabut el 24 d'agost de l'any 79 d. JC. una erupció del Vesubi i una pluja de cendres va cobrir tres ciutats -Pompeia, Herculanum, Stabbia.
La visita a Herculanun és molt interessant. A un costat de les ruines comença la ciutat moderna, Ercolano, i queda molt clar que per allà sota continua la lava i les restes de l'antiga vila...
Plovisqueja, hi ha poca gent, el jaciment té unes mides relativament assequibles... És una visita reeixida.
A remarcar les nombroses restes de pintures a les parets de les cases i també algunes restes al carrer.
Aprofito per publicar alguns esbossos fets a les ruïnes.

A les termes femenines, hi ha un mosaic molt bonic del rapte d'Europa, aquí sota;

També hi ha un detall particular a l'apoditerium -sala on les banyistes es despullaven- d'aquestes termes. És una cambra amb bancs contra la paret i a la part de dalt hi ha uns prestatges amb separacions, que són com les taquilles de la roba, aquí sota:

Acabo amb un dibuix d'un thermopolium, que era un establiment on es podia beure i menjar -fred i calent-, a peu dret. És molt curiós perquè la part de dalt del mostrador està feta de trossos de marbre encastats, en canvi la paret vertical del mostrador és de totxo. És com ara, la barra del bar és de marbre i el cambrer sempre hi està passant un drap humit per netejar i tenir-ho ben polit..

Ens vam mirar i remirar les grans cassoles encastades al mostrador -es veu que hi havia cigrons, faves, mongetes cuites i altres coses així-: hi cap bé un cullerot per treure les faves i servir-les, hi cap bé la mà i el braç, per netejar bé l'interior. És un sistema que protegeix les cassoles de ceràmica i permet que estiguin a prop d'on se serveix la clientela. Fa molta gràcia, perquè en realitat s'assembla molt als bars actuals, amb un mostrador tancat que facilita el contacte entre venedor i clientela, però que també és una barrera clara. A més el fet que el comerç estigui tan obert al carrer encara reforça més la similitud.

NÀPOLS 12. Capri

2011-09-05T23:59:00.008+02:00

Anant a Pompeia i a Ercolano, ja havíem vist l'illa de Capri, allà al mig del mar i de la boira, perquè sovint ens va fer mal temps. Finalment va arribar el dia i vam agafar un ferry per anar-hi. M'havien dit que era excessivament turística. Tot i això a mi em va encantar.
S'imposa caminar una mica cap a l'extrem est, on hi ha les ruïnes del que havia estat la Villa Jovis, el palau que va fer construir l'emperador Tiberi, on va viure deu o dotze anys dirigint l'imperi a distància i on va ser assassinat (Calígula esperava a la sala del costat que entressin els assassins i li diguessin: "Feina feta").
(Aquí sota, dibuix fet a l'entrada de les ruïnes. És un parany de penya-segats on és fàcil emocionar-se i, si algú es vol sentir superior als pobres que són allà baix a la península desdibuixada, doncs pot sentir-se elevat i superior. Això ho dic pensant en l'emperador.)

El camí passa pel costat d'unes vil.les delicioses, amb uns jardins mediterranis, petits i abigarrats, que són mig pati, mig hort, mig jardí, i alguns encara mig bosc. Hi ha molt refinament, aquest refinament italià que es troba a mig camí entre el que és popular i el que és d'èlit. És exuberant i vas pensant Déu meu, que bonic, i li donaries gràcies que existeixi una cosa tan maca i exultant sota la capa del sol.
Us poso alguns dibuixos fets a través de les tanques.

La guia desgrana noms de personatges famosos que van anar a parar a l'illa (comença per l'estada d'August, abans de la de Tiberi; i dels temps moderns ens parla de Màxim Gorki, de la visita que li va fer Lenin; de Pablo Neruda...). A una altra banda de l'illa hi ha una vil.la, San Michele, ara museu visitable, feta construir pel psiquiatre suec Alex Munthe a finals del segle XIX. El millor de tot, el jardí.

A l'illa hi ha un port i dues poblacions, Capri i a la part més alta Anacapri, i cap cotxe privat, només taxis i autobusos, i també uns petits cotxes elèctrics que em sembla que són municipals, per dur habitants grans al metge i trajectes d'aquest tipus.

Després d'una jornada plena d'emocions estètiques, acabem prenent un gelat a una terrassa d'Anacapri, a l'hora que les mares van a buscar els nens a les guarderies, que les criatures omplen les places per jugar i lan gent gran surt a prendre la fresca. És com si de cop i volta els turistes haguessin desaparegut i els habitants locals tornessin a prendre el carrer. Potser per haver fruït d'aquesta estona de calma, hem de córrer pert agafar l'útim ferry.

El viatge de tornada, a l'hora de la posta de sol, que il.lumina Capri de costat, torna a ser un moment màgic. Aquesta illa té poders.

NÀPOLS 11. Paestum

2011-09-03T20:18:00.006+02:00

Paestum era una ciutat grega al sud de Nàpols, de la qual només queden les ruïnes. És una visita que ens havien recomanat de fer i, de veritat, que val la pena (s'hi pot anar en tren des de Nàpols).
A Wikipedia trobareu, al costat d'aquest mapa de la península itàlica, els noms dels seus antics habitants a l'època de l'edat de ferro (aprox.a.JC.). El color beig clar de Sicília i de la costa del sud de la península representa el territori d'influència directa de les colònies gregues que s'hi van establir a partir del segle VIII a.JC. Penseu que Napoli prové de Neapolis, el nom de la ciutat grega que es va fundar en el lloc on ara tenim Nàpols, i que s'hi va parlar grec fins a l'arribada del romans. Aquest racó de la Campània també forma part, doncs, de la Magna Grècia, encara que estigui situat una mica més al nord del que assenyalen els mapes de la Magna Grècia estricta. En realitat, aquest terme era el que van fer servir els romans per designar aquests territoris de colònies i d'influència grega.

A Paestum hi ha, en primer lloc i sobretot, tres temples amb totes les columnes dretes, que per si sols valen el viatge. Un es creu que estava dedicat a Atenea, l'altre a Hera i el tercer a Poseidó. (Dic que es creu, perquè després al museu vaig llegir que d'estatuetes votives de fang representant Hera n'han trobat també moltes al temple considerat d'Atenea i vaig entendre que això els havia fet ballar el cap).
Aquí sota, esquema dels caparrons de les dues deesses:

Tots tres són d'estil dòric, un pèl xaparros per entendre'ns, i transmeten una sensació de senzillesa i d'elegància sòlida, perfecta. Els capitells dòrics també ajudaven a aquesta sensació de claredat i gairebé bé m'atreviria a dir d'honradesa. Tot ben clar. A Wikipèdia en francès hi ha explicacions interessants sobre els tres temples i les seves particularitats constructives, sobretot del de Poseidó que té una doble columnata, o sigui de dos pisos, tancat la cel.la, que em sembla que és molt particular.

A sobre del traçat dels carrers i de les bases de les cases gregues hi ha les restes romanes de la població que s'hi van intal.lar més tard. Queden dos construccions que ens van fer rumiar: l'ekklesiasterion, del 480 a.JC., de l'època grega, i el comitium, més tardà, de l'època romana, ambdós destinats a la renió dels ciutadans i a la discussió de temes públics. Em preocupava calcular quanta gent hi devia cabre perquè es poguessin sentir sense altaveus. A una web (no tinc ni idea de quina solvència té) he trobat una xifra: 600 persones. Veient les assembleas del 15 M a la Plaça de Catalunya vaig escriure aquesta nota: Parlaments.
Aquí sota, foto del que queda de l'ekklesiasterion de Paestum (la paret que s'hi veu són restes d'un temple a August que els romans hi van fer al damunt).

Al costat de les ruïnes hi ha un museu interessantíssim amb les troballes. El que és més original d'aquest museu són les pintures de les tombes gregues. Una de les més conegudes és la del saltador, el noi que es llança al mar, com a metàfora del pas a una nova vida.

Hi ha molt de material, molt ben exposat i explicat (ara els museus han deixat de ser magatzems i són una passada). Una altra de les coses remarcables són les metopes (els relleus-escultura que hi ha a la part superior dels temples) d'un dels temple, que hi estan exposades i molt ben explicades.

També vaig dibuixar petites estatuetes votives de fang.

I acabo amb una conjunt també de fang, molt matusser, representant una rotllana de dones, que també és una imatge molt antiga, que ja apareix més o menys (però més aviat més) a les pintures prehistòriques de El Cogul.

Les mares de Déu i la crema d'esglésies durant la guerra civil espanyola

2011-08-31T21:05:00.001+02:00

Encapçalo aquesta nota amb una foto d'una estàtua del S XIV que representa Santa Anna -mare de la Mare de Déu-, la Mare de Déu i el Nen Jesús, cadascú assegut a sobre de l'altre, tres generacions fent la pila del greix. La vaig veure en una església aquest estiu, a Castrojeriz, un poble entre Burgos i Palencia, quan feia un altre tram del Camí de Santiago i la vaig trobar tendra i divertida. Està en relació estreta amb el que ve a continuació:

Estic acabant de llegir "El día más feliz de mi vida. Memorias", Espasa Hoy, 2000, de Luis Carandell. Hi ha coses interessants. En un dels capítols (pàg. 66) parla del començament de la Guerra Civil espanyola i explica que passejant amb el seu avi per Barcelona van presenciar davant d'una església com es formava una pila d'imatges per calar-hi foc. Anomena els sants que hi amuntegaven i diu:
"No recuerdo que estuviera la Virgen -no aparece en la retina de mi memoria-, aunque luego he sabido que los revolucionarios del 36 guardaron a María Santísima una consideración especial. Muchos años después, ya en la transición política del franquismo a la democracia, Santiago Carrillo me contó durante una cena que en alguna ocasión había oído gritar a los anarquistas incendiarios:
-¡Con el Hijo haced lo que queráis; pero a la Madre, ni tocarla!"
Una mica més endavant, després d'explaiar-se sobre la tradició mariana a Espanya, la gran cantitat de verges i ermites que existeixen, escriu:
"Un amigo de Zaragoza me contó que, durante la guerra, cuando la ciudad estaba en manos de los anarquistas, vio a una patrulla que se disponía a entrar en el templo del Pilar y oyó que uno de los milicianos, el que parecía tener más autoridad, les gritaba a sus compañeros:
-¡Con la Virgen no os metáis, que no tienen nada que ver con la religión!"

M'ha semblat que tenia lògica, perquè la Mare de Déu és una figura que entronca amb cultes ancestrals sobre la fertilitat i sobre vés a saber quins altres temes antiquíssims. Però... mai havia llegit o sentit a dir que durant la guerra no es cremessin imatges de la Verge en els incendis a esglésies o que se'n cremessin menys que de crucifixos o sants... Ho estic preguntant a tothom que m'envolta (al tipus de gent a qui es poden preguntar aquestes coses) i de moment les respostes van en la mateixa direcció: "mai n'he sentit a dir res d'això, però en realitat seria natural...".
Seria interessant recollir dades. ¿Es va cremar a Valls la Candelera? Tantes imatges de verges com tenim, què els va passar? Resultaria apassionant descobrir que els incendiaris anarquistes van ser sensibles a aquest arquetip femení. S'agrairan comentaris, informacions i suggerències de vies d'investigació (eulaliapetit@gmail.com)

Tanco la nota amb una Isis egípcia donant de mamar al seu fill Horus.

La mort de l'Heribert Barrera

2011-08-28T13:50:00.012+02:00

Ahir al vespre vam sentir a les notícies que s'havia mort l'Heribert Barrera, als 94 anys. Jo estava sopant amb el meu pare que és a punt de fer-ne 93. "L'Heribert era molt persona" va dir. Per a ell i la gent de la seva generació aquesta frase és un dels millors elogis. Més endavant va dir: "Tenia un any més que jo." I també: "Quan et fas vell et vas adonant que... no ets res. I l'Heribert és, ...era, molt intel.ligent i ho va veure de seguida, va deixar tots els càrrecs, tot..., per als altres". A les postres torna a parlar-ne: "Era molt bon amic. Amic dels de debò, si et podia fer un favor te'l feia sense esperar". Més tard va afegir: "A vegades estava massa preocupat per no ofendre l'interlocutor".
(Anirem, no anirem a l'enterrament? Ja fa uns mesos, davant dels problemes de mobilitat i de memòria del meu pare, i arran de la mort d'un conegut, li vaig haver de dir: "No passis ànsia que als 92 anys ja no estàs obligat a anar a l'enterrament de ningú." Em va contestar, sospirant: "Tens raó, ja només estic obligat a anar al meu, d'enterrament". Ja veieu l'escenari.)

En efecte, el meu pare, Ricard Petit, i l'Heribert Barrera eren molt bons amics des que feien el batxillerat a l'Institut Balmes, que abans de la guerra estava situat dins l'edifici de la Universitat central, i ho van continuar sent. Jo, doncs, el vaig conèixer de petita i sempre m'ha fet aquest efecte de persona èticament íntegra i intel.lectualment rigorosa, que potser són virtuts republicanes, però que de gran he pensat que són calvinistes. A Catalunya hi ha hagut (parlo en passat) un calvinisme laic republicà, per dir-ne d'alguna manera, i l'Heribert en seria un exemple paradigmàtic. És anecdòtic, però el fet que fos estrictament abstemi ajuda a forjar la imatge.
El 1969 quan jo vaig arribar, sense passaport, a París per demanar refugi polític, portava una carta del Barrera a un seu amic, llavors alt càrrec de l'administració francesa, per si em podia ajudar. L'Heribert la va escriure, tot sabent que jo, noieta eixalabrada, no era precisament de la seva corda política.

Ara, arran de la mort d'en Barrera, vaig a criticar LA VANGUARDIA.
A LA VANGUARDIA tenen un problema, potser perquè la redacció està inflada de becaris que no cobren, agafen molts nois joves mal pagats o exageren fent contractes temporals. Dic potser, només potser. El cas és que quan va morir el Jorge Semprún, van ser l'únic diari que va donar la notícia amb 24h de retard. Avui, a la pàgina dedicada a la mort del Barrera, hi llegeixo algunes dades que no sé si són exactes, però el que de segur no és cert és que "(pàg 16)... Barrera havia nascut a la Ciutat Comtal el 6 de juliol del 1917, estava casat amb René Masterllet i tenia 94 anys", perquè devia fer ben bé trenta i tants anys que es va separar de la Renée i ja fa anys s'havia tornat a casar. Quan he vist que ha passat un mes ingressat a l'hospital, he pensat: "I no han tingut temps de preparar una necrològica sense errors tan evidents?".

Aquest estiu al pis on encara viu el meu pare, he obert un paquet lligat amb cordill, que diu: "Correspondencia de 1936 a 1945 més o menys". Hi he trobat un dietari del meu pare fet des del front, i algunes altres coses que caldrà llegir amb calma. Hi ha una carta de l'Heribert, suposo que des de Montpeller, del setembre del 1940, que probablement va fer arribar a mà a través d'algú altre perquè està escrita en català, i que m'ha semblat interessant. Us la transcric:

18-9-40

Estimat Ricard:

Poder-te escriure així és viure. No perquè hi hagi res a dir, desgraciadament, però sembla que el no haver d'usar els termes forasters suprimeix la distància.
M'han dit que cada vegada estaves més boig. No m'estranya perquè jo també. Ara que faig el boig en estricta intimitat només i la meva fama inmarcessible de noi seriós arriba al zènit. Aquesta fama em carrega cada vegada més. Fa deu anys per exemple els que es trobaven en el meu cas tenien la sortida d'emportar-se'n mil duros de la calaixera i anar-se'n a Mallorca amb una artista de music-hall. Però ara no hi ha solució.

Parlem de coses serioses. Viure aquí ara és un suplici moral. Anar a Mèxic -si es pot- em sembla que és trencar tots els lligams que em [ens] retenen a casa nostra, és renunciar als antics ideals de vida sense tenir-ne de nous perquè m'he convençut que ho soc tot menys un aventurer. La possibilitat de tornar i de fer-vos companyia sembla que per ara es presenta per mi particularment difícil. A més ja sé que per vosaltres -menys encara que pels que som aquí- no tot són flors i violes i que potser fet i fet encara estaria pitjor.

Cada dia però se m'arrela més la convicció de que per sobre de tot cal no abandonar la partida i no resignar-se a sofrir aquesta gent per sempre. Jo no sóc pas dels que cregui que m'ho han de portar fet i que ja em sacrifico prou a l'exili. Per això en darrer terme, tan aviat com pugui, considero sempre la tornada a fi de contribuir a la lluita en el terreny que sigui i amb les armes que siguin.

A més aquesta lluita representa ja per mi quasibé l'únic objectiu. Intento encara molt sovint enganyar-me a mi mateix i fer-me creure que em queden altres camins oberts. Però de totes les coses tinc ja l'escepticisme del que en torna -fins i tot sense haver-hi estat. Tinc també la voluntat de superar-lo aquest escepticisme i encara eternament espero i desespero.

Voldria evitar aquesta projecció al futur i assaborir només el goig de cada dia. Als nostres anys podríem [prodria] divertir-nos si fessim abstracció. Però jo en soc incapaç i aquest soleil du Midi només em cova negres pensaments.

Bé, prous funerals. Records als amics. Una abraçada

Heribert

(Recordo als possibles lectors que en aquesta carta en Barrera acabava de fer vint-i-tres anys.)

La planta de triatge de residus de Gavà-Viladecans

2011-08-14T23:17:00.006+02:00

(LLEGIU EL POST, ÉS UN TEMA IMPORTANT. Publicat també a Canvi de Pell)

Des que un bon dia em vaig començar a fixar en les papereres i containers dels carrers de Barcelona i vaig començar a fer bisuteria de deixalles domèstiques, i des que vaig començar el blog CANVI DE PELL, em vaig proposar investigar què passava amb les nostres escombraries.
Segueixen tres notes sobre les tres visites que he fet aquest any a:

la planta de triatge de Gavà-Viladecans;
la depuradora d'aigües de El Prat;
i la dessalinitazadora d'aigua també de El Prat.

Avui començo amb les notes de la visita a la planta de triatge dels containers grocs (envasos) de Gavà Viladecans, on vénen a desembocar camions de Barcelona i de part dels municipis del Baix Llobregat.

La primera informació que es rep en aquesta visita és que la mitjana de producció de deixalles domèstiques en aquesta àrea és de 1'38Kg. per persona i dia. Això inclou també les papereres del carrer i les escombraries de comercos. Com més "ric" és el municipi més deixalles produeix (Sant Cugat i Begues arriben a 2Kg per habitant i dia), i com més "pobre" (Santa Coloma de Gramanet) menys quilos de deixalles. També és interessant saber que des que ha començat la crisi han disminuït les tonelades d'escombraries.
Algunes altres xifres: per aquí passen 25.000 tones anuals de deixalles, de les quals un 15% de deixalles que "no toquen " (per exemple als contenidors grocs els hi encolomen molt de cartó...). En total calculen que unes 8.000 tones anuals (és a dir una tercera part escassa) han d'acabar anant a la incineradora. Aquí podeu trobar més dades.

També donen una explicació general sobre les cinc principals fraccions de recollida:

els containers blau i verd (vidre i paper) porten directament els seus continguts a fàbriques de reciclatge d'aquests materials (tinc in mente d'investigar-ho, també);
els containers grisos (que s'abocaven abans al Garraf) van a una incineradora (vull visitar la de Sant Adrià del Besòs!);
els containers marrons, amb matèria orgànica, estan destinats a la creació de compostatge, com a adob, i a la creeació de biogas (també ho vull anar a veure de prop).

En aquesta planta de Gavà-Viladecans es fa el triatge del contingut dels containers grocs, d'envasos de metall i plàstic, i també és una planta de triatge i emmagatzament de "voluminosos" procedents de la recollida de "trastos vells": funciona com una deixalleria d'aparells electrònics (munts de neveres i altres que estan esperant a ser transportats a una indústria que hi ha al Pont de Vilumara, que les aprofita; prestatges plens de mòbils, esperant el transport a algun altre lloc, etc.), i també hi vam veure emmagatzemades altres coses, com per exemple una muntanya immensa de matalassos (sembla que, finalment! han trobat alguna indústria que pensa que potser els aprofitarà per fer alguna cosa...), una extensió grandeta plena de bombones de butà... Una de les coses que es recullen aquí és fusta de mobles vells i fusta procedent de la poda municipal d'arbres. Hi ha unes muntanyes tals d'armaris desmuntats i unes altres, també enormes, de branques d'arbres, que quan se'ns explica que, d'entrada, es tritura la fusta per fer conglomerat, però que no sempre tenen prou capacitat, i molta s'acaba cremant a la incineradora, ens sembla evident. Déu meu, hi ha tant volum! Començo a pensar: ¿les fàbriques que agafen aquestes serradures per fer nova fusta de baixa qualitat... quina capacitat tenen d'aprofitament d'aquest nou material? ¿Quina és la qualitat d'aquestes serradures que tenen vernís, pintura, potser fins i tot claus i frontisses incorporats?

Abans que comencin a explicar-nos què passa amb els plàstics i envasos pròpiament dits, la idea ja és clara: que ningú es pensi que això del reciclatge és fàcil, perquè hi ha una qüestió econòmica de base - ¿algú, algun industrial està disposat a pagar X€ per alguna de les coses que es recullen allà? ¿A qui li interessen els frigorífics? ¿Quants diners val el camió que els durà a la indústria que els desballesta i n'aprofita alguna part? ¿qui paga el transport? ¿Quina qualitat té el paper, el vidre, la fusta reaprofitada? És per això que, quan la nostra monitora-guia ens ha dit que ara sembla que hi ha algú que pot aprofitar matalassos, ho ha dit amb cara de satisfacció... finalment potser tindran "sortida"...!

Hi ha diferents tipus d'envasos: els que són d'alumini, els que són de ferro, els que són de plàstic "aprofitable" (les ampolles que tenen un punt únic, circular, de soldadura al cul, perquè són fetes d'un plàstic de densitat no molt alta), els que són de plàstic més dens però sense color o de color natural (algunes garrafes d'aigua mineral amb una ratlla clara de soldadura i de color blanquinós ), els que són de plàstic dens amb color (ampolles de llexiu, de xampú, etc. amb una ratlla ben evident de la soldadura i de colors diversos)... Alguns envasos, com els tetrabricks, tenen alhora cartró-alumini-plàstic.

Està demostrat que no es poden posar quinze contenidors per separar TOTES les deixalles, perquè llavors els usuaris acabarien no separant-ne cap. Per tant s'han de fer agrupaments, sabent que després hi haurà encara molta feina de triatge a fer. A Barcelona tenim cinc contenidors i a alguns altres municipis n'hi ha menys... La selecció ara serà, doncs, obligatòria i com veurem la cosa no és gens fàcil.

Petit parèntesi: no totes les llaunes de begudes són del mateix metall. N'hi ha de ferro i n'hi ha d'alumini (depèn de la procedència; moltes de les llaunes que vénen de l'estranger són d'alumini, les fabricades aquí són majoritàriament de ferro).

Fetes les explicacions prèvies, comença la visita. (Et donen uns taps per a les orelles, perquè a la planta de triatge hi ha un soroll fortet, amb explosions, de tant en tant, de botelles i garrafes a les quals els salten els seus, de taps!).

En aquesta planta hi treballa gent diversa d'empreses externes, i unes 25 persones, majoritàriament en règim d'inserció laboral (per entendre'ns, ex-presos i ex-drogaaddictes). La primera imatge que tinc és molt potent: dos homes de mitjana edat que s'estan al començament de la cadena de triatge, mentre van xerrant, i amb les mans dins de guants gruixuts i forts van fent fora de la corretja transportadora ara un tricicle de plàstic, ara un gran film de plàstic que devia embolicar un sofà de l'Ikea, objectes que han estat llençats al contenidor groc, perquè són de plàstic, com si fossin envasos. Es veu que s'han arribat a trobar fins a una bicicleta sencera!

Dues idees.

La primera: em sembla magnífic que els pretesament exclosos socials es dediquin a una feina tan important com aquesta, tan autèntica, tan necessària, imprescindible; aquí no fa falta venir ben vestit, ni ben afaitat, ni tenir cara de no haver trencat mai un plat; aquí del que es tracta és que el plàstic immens de l'Ikea no s'entortolligui amb la cinta de transport i treure noses com el tricicle de plàstic. (Tinc al cap una imatge televisiva de fa temps: per a un camp de refugiats a l'Àfrica, no recordo arran de quina guerra o de quina sequera, ni de quin organisme es tractava, el cas és que demanaven voluntaris "experts en latrines". Vaig pensar que la veritat es troba en això -i perdoneu-: en la merda.)

La segona: el ciutadà-usuari ha associat "container groc" a "plàstic", no a "envasos", i se sent, ens sentim, molt bons llençant antics videos, joguines i cortines de dutxa al container groc. "Craso error!". En realitat estem alimentant aquest terç de material que haurà de tornar a ser embarcat per anar a la incineradora, estem encarint, amb la nostra bona fe, la recollida d'escombraries.

Continuem amb la visita: hi ha exposats, per a coneixement dels visitants, diverses bales compactes de materials diferents: les bosses de plàstic, que pesen de mitjana uns 5gr. cada una, formen una bala cúbica de... 375 Kg.! Hi ha bales de tetrabricks, de xatarra de ferro, de xatarra d'alumini, bales d'envasos de plàstic PET (el de poca densitat), bales d'envasos de "plàstic mix"...
Aquí hi ha en anglès una relació sembla que exhaustiva i fiable dels diferents tipus de plàstic, el seu ús, la seva capacitat de ser o no reciclats. L'explicació que vam rebre a la planta era més simplificada: en primer lloc, plàstic PET fàcilment reciclable per a fer nous envasos o fibres tèxtils per a motxilles... (prové de les botelles transparents que tenen aquest punt de soldadura a la base); en segon lloc, el plàstic més dens de garrafes blanquinoses i translúcides que es pot reciclar, per exemple, per a fer mobles de jardí, ; en tercer lloc, el plàstic "mix", d'alta densitat i de color... que em va semblar que exactament no saben què fer-ne. La nostra guia-monitora ens va explicar que els principals premis i concursos de disseny i reciclatge giren entorn a aquest problema: ¿què fer d'aquest plàstic mix? Hi ha una nota a Canvi de Pell on es parlava dels premis de Disseny per al reciclatge de l'any 2009, amb fotos dels productes guanyadors. Veureu en aquella nota que el contenidor per a compostatge, el prestatge per a botelles i el separador del carril bici estan fets amb plastic mix. Però, tornem a la qüestió econòmica: sortiria a compte fabricar-los en sèrie? quin preu tindrien? quants se'n vendrien?

Anem ara a alguns aspectes més d'aquesta visita.
La platja!
La platja?
Sí, la platja.
La platja és la paraula amb què denominen un gran hangar o tinglado on entren els camions carregats del contingut dels containers grocs. Entren marxa enrera, descarreguen els envasos i marxen. L'estona que vam ser allà van entrar camions sense parar, un rera l'altre. fins i tot hi va haver una estona que van entrar de dos en dos i la descàrrega, doncs, era doble. La planta de triatge és oberta matí, tarda i nit, de dilluns a diumenge, és a dir que les descàrregues poden ser contínues i la muntanya d'envasos en aquest hangar és... espaordidora. Em disculpo de no haver fet fotos (no sé on tenia el cap!) i d'haver hagut d'aprofitar les d'altri. A la foto d'aquí sota, podeu veure que més enllà de les bales compactades, a la part dreta, hi ha un camió descarregant. Que d'aquest lloc immens, que d'aquestes coloraines variades i que d'aquestes noves i contínues onades d'envasos arribats de tants punts de l'àrea metropolitana en diguin "platja", és molt metafòric i, per metafòric, poètic. Una poesia d'un futur terrorífic.

Continuem amb la visita. Hi ha un bulldozer que va arreplegant els envasos de la platja i llençant-los amunt, fent que la muntanya sigui més alta i que quedi més tros de sòl o de terra lliures per a l'entrada dels camions. Al mateix temps, va llençant paletades d'envasos a la corretja transportadora que comença en un racó d'aquesta platja.

La primera fase és una inspecció ocular i manual. Els nostres dos ja coneguts "exclosos socials" aparten tricicles, films plàstics de l'Ikea i tots els "impropis" que es van presentant. També aprofiten per esquinçar bosses, perquè com ara veureu una de les primeres coses que es farà en aquesta cadena és fer passar les deixalles per un sistema de pues que obre les bosses i en llibera el contingut, tasca imprescindible per poder fer el triatge. (Amb quant d'amor els ciutadans ben pensants omplim la bossa que anirà al container groc, la tanquem ben tancada i intentem que entri pel forat del container, ens empipem perquè no hi cap bé, empenyem amb força i maleïm l'Ajuntment que ha fet el forat massa petit! La primera feina de la planta de triatge és estripar la bossa!).

Després la cadena passa per un punt on un sotragueig i un corrent d'aire fan voleiar bosses de plàstic i safates de porespan. Tot el que és més lleuger. Ja tenim tot això en una banda i no us puc explicar com fan la selecció entre bosses i porespans, perquè no ho vam veure ni ens ho van dir.

Continua la cadena. En un nou lloc, uns electroimans arrosseguen a banda tot el que és ferro. Ja tenim fora les llaunes de tonyina.

Més endavant hi haurà un altre punt on es separarà l'alumini. Interessant assenyalar que aquests enginys per anar separant els envasos no funcionen ni com un rellotge ni amb precisió matemàtica. Per exemple les cosetes petites no les detecten. O sigui que les càpsules Nespresso d'alumini no són reciclables en aquest sistema, massa miniatures. La nostra guia-monitora ens va dir: "Que ningú es pensi que si fa una boleta amb paper de plata i la llença al container groc, s'aprofitarà per a res, és massa petit i cap aparell la detecta."

A la fase final se separen els envasos de plàstic, atenent a la densitat del plàstic. Hi ha una mena d'ull o enginy òptic que identifica la densitat més prima del plàstic i el color transparent, i llença un corrent d'aire que expulsa l'envàs identificat. Passa després per un altre control òptic que identifica les densitats més grans i els colors naturals o "tenyits".

Aquí s'acaben les notes que vaig prendre de la visita.

Vaig sortir amb el cor encongit.

NÀPOLS 10. L'escala i Sanfelice

2011-06-29T00:16:00.008+02:00

Teníem la foto d'aquí sobre en un prospecte turístic que ens havien donat, i volíem veure aquesta escala que ens semblava tan espectacular. Vam córrer Sanità amunt i Sanità avall amb el nom de Sanfelice com a referència de l'escala. Vam trobar el Palazzo Sanfelice. Era... i no era el lloc... El palazzo es deia Sanfelice, en efecte, com el nom que teníem anotat, i l'escala... si no era la mateixa s'hi assemblava molt, però estava en molt mal estat, les pintures eren negre-ala de mosca enlloc de verdes... Dubtàvem i finalment vam marxar sense estar del tot convençudes... Mireu-ne la foto aquí sota. No era ben bé el mateix...

Vam anar a altres parts del barri, vam descobrir el Totò, vam passar pel mercat, ... vam girar el cap... i vam veure L'ESCALA! la de veritat! la de la foto que teníem al prospecte! per pura casualitat!
El palazzo de l'escala vertadera es diu Palazzo dello Spagnolo i qui es diu Sanfelice és l'arquitecte tant d'aquest palau com de l'anterior. Sensació de triomf. (Dibuix aquí sota del palazo dello Spagnolo)

NÀPOLS 9. La Sanità i l'humor personal

2011-06-28T00:14:00.160+02:00

Al barri de la Sanità també es construeix a la vorera i també es claven estenedors a les façanes. I hi trobem una d'aquestes urnes de santets i oh! sorpresa, a dins hi ha... diria que hi ha... sí, és un bust del Totó! El tenen allà dins la cofurna, perquè era un còmic conegut, estimat i, sobretot, del barri,

En tot el dia no ha parat de ploure i nosaltres anem amunt i avall del barri buscant un palau, com veureu a la nota següent. Preguntem a una bona dona que ve del mercat, amb sabatilles i carregada amb un cabàs de verdura. Canvia el rumb i ens diu que la seguim, que ens ensenyerà per on es va. Pel camí va saludant la gent que hi ha dins les cases: Eh Mario! Eh Giovana! Nosaltres darrera. Quan arribem al lloc on hi ha una mica de panoràmica i ella ha triat per donar-nos les explicacions, ens acomiada divertida amb un "He explicato bene o non he explicato bene?".
Més endavant hem de tornar a preguntar. Ara és una dona fumant a la finestra de casa seva. També molt disposta a explicar el que sigui.

Hem tingut sort? Potser sí. La veritat és que hem trobat molta gent amable. Potser hem estat predisposades a trobar-los amables, perquè no hem patit cap dels robatoris que ens havien pintat com a inevitables a Nàpols. Amics i coneguts ens havien advertit i alarmat: atenció amb les bosses!

Explico algun cas més de bon humor personal.

Un vespre, al port, segurament poc abans que tanquin les taquilles de venda de bitllets perquè gairebé tot és buit de gent, preguntem a un empleat a quines hores hi ha vaixells per anar a Sorrento. Ens diu les hores. Contestem que gràcies i ens disposem a girar cua. Ens crida: Eh! I no em pregunten res més? Nosaltres fem cara de sorpresa. Ell: Per exemple, quant dura el trajecte? quant val? horaris de tornada? Riem i li diem que, si us plau, ens digui quant dura el trajecte, quant val el bitllet i si ens pot donar els horaris de tornada. Triomfant, ens informa del que ens faltava.

Un dia prenem el metro i fem transbordament per agafar després la línia due (com una mena de tren de Sarrià). El tren ja és a l'andana, una de nosaltres hi puja, es tanquen les portes, les altres dues ens quedem a terra i fem un senyal a la de dins volent dir "ens trobarm a l'estació següent". Però sentim un crit i veiem que el revisor ens està aguantat la porta de l'altre extrem del vagó i ens fa un gest perquè anem a pujar per allà. (Em pregunto si al tren de Sarrià encara tenen aquests detalls.)

Un altre, i acabo:
Tornem a tenir un dia de pluja continuada. Al museu arqueològic hi ha molta gent (quan plou la gent aprofita per anar als museus). Turistes individuals, turistes en grup, escoles... La noia del guardaroba té molta feina a recollir moltíssims paraigües i a donar els tiquets per recollir-los després. Quatre hores més tard, volem recuperar els paraigües, però hem perdut el tiquet. La noia fa un gest comprensiu i ens dóna els paraigües que li assenyalem. (Em torno a preguntar si al Museu Nacional de Montjuïc et donen cap paraigua sense presentar el tiquet, la fitxa o el que toqui).

(Ja veieu que a aquestes alçades ens havíem convertit en fans del napolitanisme i del seu sentit pràctic)

NÀPOLS 8. Construir a qualsevol lloc

2011-06-27T00:14:00.091+02:00

Introducció per il.lustrar el títol del post: Construir a qualsevol lloc. La porta Nolana és una de les portes antigues de la ciutat. Una de les torres té plantificada al cim, com podeu observar al dibuix d'aquí sota, una casa amb un parell de pisos, roba estesa i antena incloses.

Anem al barri espanyol, un barri molt popular.
Una de les coses que sobta al barri espanyol, és el caos.
Caos que s'expressa per començar en el tràfic. Quants carrers no tenen cap senyal de tràfic on s'indiqui si és d'una o dues direccions, si s'hi pot aparcar o no, i on! Si dos cotxes s'hi troben de cara, amb un parell de mirades i un gest es decideix qui recula.
Caos en l'amuntegament d'escombraries, a què m'he referit al primer post. Crec que sense vaga d'escombraries tampoc no cabrien totes les deixalles als containers previstos.
Caos en detalls aquí i allà que et fan pensar Ai, Déu meu!: les plaques de marbre del sòcol d'una casa deuen ballar una mica i me les han enganxades amb aquest cel.lo tan ample de color marró que normalment serveix per fer paquets; aquí serveix per apuntalar façanes.
Hi ha santets i madones a qualsevol edifici, amb els seus testos i gerros de flors a sota, és a dir sobre la vorera. Sense voler, un vianant, una moto o un cotxe podrien donar un cop i bolcar les flors. Doncs res, es munta bé el tinglado: enrajolat a terra, és a dir sobre l'acera, per poder fregar i tenir-ho net, i una bona barana que protegeixi plantes i flors.
També hi ha veïns que s'han fet una d'aquestes voreres particulars de rajola de gres, per entrar a casa seva, un pre-rebedor ben polit. Fins i tot n'hem vist un que s'hi ha col.locat una barana de l'estil de les dels santets. Queda com una entrada particular, molt curiós. Tot, insisteixo, sobre la vorera i suposo que sense cap permís municipal ni bestieses.
Si vull estendre la roba, puc treure la sissí al carrer, i col.locar-la també sobre la vorera. Ara bé, si no vull estar posant i traient la sissí (si mai heu intentat de moure'n alguna, haureu vist com n'és de complicat que no es desmunti), si vull fer-ho més pràctic, doncs clavo a la façana un estenedor d'aquests extensibles i hi poso la roba a assecar quan en tinc menester. No el clavo gaire alt, perquè jo sóc baixeta, sinó que el clavo just a la meva vida, és a dir a l'alçada dels morros dels vianants que transiten per la pobra vorera.
Podria anar desgranant elements del caos.
Després d'escandalitzar-nos una mica... què voleu que us digui, allò respirava llibertat.

NÀPOLS 7. Les piazzes

2011-06-26T00:13:00.023+02:00

La piazza de San Domenico Maggiore, al centre-centre de la part antiga (on hi ha el cardo i el decumanus, per entendre'ns) ens va agradar molt. Em va fer pensar que moltes places italianes estan lluny del disseny amb tiralínies, són places molt poc "franceses". Hi ha "de tot" en una desorganització arquitectònica plena de vida que resulta molt agradable.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

Una altra plaça on ens vam entretenir: la Piazza del Mercato. Aquesta sí que té un disseny previ: l'església és el punt central d'una plaça semicircular i les cases estan construïdes seguint la línia d'un amfiteatre. Es curiós per que no són cases amb majúscula, sinó casetes, com de poble.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

NÀPOLS 6. Casaments

2011-06-25T00:12:00.030+02:00

A l'entrada del Gesú Nuovo ens hem de fer a un costat, perquè entra una núvia de bracet del pare. El vestit és tan despampanant que penso: "Si el capellà és una mica integrista, me la farà fora". Doncs no, és el que s'estila aquí: casar-se en pla "sóc molt dona", vestit ben ajustat i molt escotat. Després a la via del Duomo veurem moltes botigues de vestits de casament: no n'hi ha ni un de sol que tingui res per cobrir les espatlles. Ni una tireta, ni uns tirants ni res de res que tapi espatlles, escot o coll. Cap tonteria. Allò és una celebració del plaer i de la fecunditat. Fins hi ha força vestits que tenen transparències a l'alçada de la panxa, o sigui del melic fins a sota el pit el vestit és transparent, per si amb l'escot no havia quedat prou clar.

NÀPOLS 5. Santa Chiara

2011-06-24T00:12:00.002+02:00

Entre les esglésies de Nàpols hi ha un cas a part: Santa Chiara, especialment pel claustre. És una de les coses més boniques d'aquesta ciutat. Va ser una de les primeres visites que vaig fer i vaig tenir la impressio que allò pagava el viatge.

És un claustre gran que té una columnata al centre, tota recoberta de rajola de València pintada amb garlandes de flors i fruites. A la base hi ha bancs per seure també de rajola de València, i al centre estava previst que totes les plantes enredaderes formessin una glorieta. Es una reconstrucció del segle XVIII sobre un claustre gòtic.

He de recórrer a una foto feta per Ascensió Solé (amplieu-la!):

i a una altra feta per Lola Hurtado (amplieu-la!):

i encara trobo que cap de les tres fem justícia a aquest claustre tan bonic.

NÀPOLS 4. Esglésies a tot arreu

2011-06-23T00:10:00.008+02:00

A Nàpols trobeu capelletes amb santets i madonnes dins d'urnes amb porteta de vidre, a moltíssimes cantonades (es veu que a Pompeia a cada casa hi havia un altaret amb els déus Lars i que també els dedicaven altarets a les cantonades dels carrers!).
A més, hi ha esglésies a tot arreu, una veritable exageració.
Algunes tenen les reixes d'entrada tancades de qualsevol manera amb cadena i candau, i estan deixades de la mà de Déu, mai millor dit. Alguns pins van creixent als campanars. Penses que és inevitable, no es poden mantenir totes!
D'altres estan molt freqüentades. Per exemple, el dilluns de Pasqua, a l'església de San Severo (que té a dins una famosíssima estàtua ultrabarroca del Cristo Velato, un crist baixat de la creu, embolicat amb un llençol fi -tot de marbre!-), hi havia cua d'italians per entrar a veure la imatge.
Alguns dibuixos:
San Severo, l'església on hi ha l'escultura del Cristo Velato, un temple barroc-barroc. Detall del sostre:

San Lorenzo Maggiore, una església gòtica molt despullada i molt bonica.

El Gesú Nuovo és una església que no sé si se'n pot dir "jesuítica", però em fa pensar en moltes esglésies romanes contruïdes pels jesuïtes: basíliques amb recobriment de marbres de colors diferents (d'aquí un parell de notes tornarà a sortir el Gesú Nuovo, parlant dels casaments que s'hi celebren). A una dependència annexa hi ha la capella de San Giuseppe Moscati, un metge de començament del segle XX, que té molt devots que l'adoren davant d'un altar xocant:

El Duomo també és una església complicada, amb estàtues de plata i d'or de San Genaro, un sant que té les relíquies a la cripta i que té uns ossos que sagnen cada any o un estigma que sagna a la processó anual o alguna cosa per l'estil -em sembla que es liqua la sang de no sé on! Ens va agradar particularment la capella de Santa Restituta, que té aquest altar rococó que sembla un decorat operístic, com podeu apreciar aquí sota, tot i que en realitat és una capella molt antiga.

Era una basílica cristiana dels primers temps, i encara conserva les columnes gregues amb què es va construir i algun mosaic d'estil bizantí. D'allà s'entra a un baptisteri paleocristià on vaig veure un símbol nou per a mi: en el crismon del sostre hi ha aquesta mà divina sortint d'un cercle i agafant dominadora una serp (si la serp és representació del que és femeni, terrenal... doncs estem avisats).

NÀPOLS 3. El Vesubi i el port, presents

2011-06-22T07:05:00.014+02:00

Des de dins del Castel Nuovo es pot pujar als pisos superiors, es mira per una finestra i oh sorpresa! som al peu del port, amb el Vesubi al fons.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

Escalem una mica més i des de la terrassa del Castel Nuovo la vista sobre el port és més àmplia.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

El dia que marxem a Capri, amb vaixell, veiem des del mar el port industrial. I sempre el Vesubi, amb un nuvolet que va canviant de forma però que mai no acaba de marxar del tot.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

NÀPOLS 2. Vistes sobre la ciutat

2011-06-21T00:02:00.001+02:00

Nàpols és gran. Té un milió dos-cents mil habitants. Jo creia que trobaria un petit centre monumental i després molta ciutat moderna. Doncs no, el centre monumental és molt extens.
La ciutat puja des del mar, cap a munt, i des de molts llocs es tenen vistes del conjunt.

(Cliqueu per veure la imatge sencera)
Aquí sobre, vista des de Capodimonte, amb el Vesubi i un nuvolet a l'esquerra, l'illa de Capri al fons i la muntanya de Sant Elmo a l'esquerra.
Aquí a sota, vista des del mar, el dia que marxem amb vaixell cap a Capri. En primer terme, el Castel Nuovo, i després els edificis de colors grocs i roses.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

NÀPOLS 1. Les escombraries

2011-06-20T00:36:00.003+02:00

Vaig passar una setmana a Nàpols i voltants, pel primer de Maig.
I, amb retard, faré una mica de crònica i posaré alguns dibuixos que vaig fer.

A l'arribada, el primer que es veu és que hi ha vaga d'escombraries. Tantes escombraries a tants llocs...

Diuen que la Camorra domina els abocadors i controla el sector. La gent del carrer semblava resignada.

Una reflexió sobre el que consumim: mangem tants plats precuinats i tant producte envasat que les escombraries estan principalment farcides de plàstics i no fan la pudor terrible que caldria esperar.

El dia que es va acabar la vaga semblava que havien de desaparèixer aquells munts terribles, però aviat es va veure que sí..., però no del tot. Crec que sempre hi ha moltes escombraries, desbordant containers.

La colònia Sedó. Turisme industrial

2011-06-19T00:23:00.001+02:00

Visita de fa pocs dies:
Al terme municipal d'Esparreguera, però en realitat molt a la vora d'Olesa, hi ha l'antiga colònia tèxtil Sedó. Ara els locals industrials estan ocupats per petites empreses i encara hi ha força gent que viu a les vivendes dels antics treballadors. I a la sala on hi havia la turbina ara hi ha un museu que forma part de la magnífica xarxa de museus de la tècnica a Catalunya.
És una llàstima que només estigui obert els dijous i a més que s'hagi de concertar la visita per telèfon amb antelació. És una llàstima tant per l'interès del museu com per la inversió i l'enginy que s'hi ha invertit.

La turbina (aquí dalt) que aprofitava la força de l'aigua per produir energia, es veu que era la més gran d'Espanya a la seva època. Ara l'han foradada (mireu a la dreta de la foto d'aquí a sobre) de manera que s'hi pot entrar a dins, passar pels tubs i canalitzacions (foto de sota). Es veu com era la immensa aixeta que parava el pas de l'aigua, el forat per on s'entrava a netejar... També hi ha una turbina petita, moderna, per a fer demostracions del seu funcionament i de la creació d'energia elèctrica amb la pressió de l'aigua.
A més tenen una maqueta de la colònia amb una mena de "son et lumière" amb diàlegs dramatitzats, molt digne i molt interessant.

La veritat és que en sortir he pensat que hi ha hagut gent amb molta empenta en aquest país.
Començo i acabo amb imatges d'una de les tres xemeneies de la colònia. Aquesta és helicoïdal, molt bonica.

Més sobre el famós video i sobre la premsa

2011-06-18T22:36:00.004+02:00

He tingut unes quantes discussions durant les últimes vint-i-quatre hores, a propòsit del video titulat QUI SÓN ELS VIOLENTS? (post anterior)
Diuen que no queda clar al video qui ha provocat aldarulls. Cert, no es veu.
Diuen que la policia ha de tenir confidents, espies i infiltrats a organitzacions diverses per conèixer, prevenir,... delictes. Penso que és pràctic i segurament imprescindible.
Diuen que aquests protagonistes del video potser són policies vestits de radicals violents (l'atrezzo era bo) per veure qui són,què fan, etc. els grups violents. Pot ser.
Que no està demostrat que aquests policies disfressats haguessin fet res de violent, que hagin provocat ells directament actes violents.
Que per tant, difondre el video és "cremar" unes cares d'uns policies secrets.

Poso tot aquest raonament perquè està fet per gent propera i té la seva lògica.

Segona cosa que he trobat a la xarxa: sembla que el video que apareix com a PRIVAT ara al Youtube, ha estat declarat com a privat pel seu mateix autor, perquè diuen que ha pensat que podria tenir problemes (pels raonaments abans esmentats).

Aquests policies vestits de radicals violents (repeteixo que l'estilista és bo) a les 7h del matí (si és que eren les set del matí com diu el subtítol del video) ¿anaven a infiltrar-se entre grups violents? ¿Voleu dir que els grups violents no són menys matiners? El cas és que "cantaven" prou allà al mig (devien ser els únics radicals violents a aquella hora) perquè els altres manifestants els identifiquessin com un grup "raro".

D'acord, no puc assegurar res, però la meva opinió és que anaven a fer una provocació i no els va sortir bé.

La premsa que vaig fullejar lendemà (La Vanguardia i l'Avui) no deien ni mu d'aquest video, tot i que al migdia figurava al Youtube amb 192.000 "visionaments". Els diaris parlen del que va dir l'Arcadi Oliveres, però no citen a què es refereix. Protesto contra la premsa que et fa pagar 1'20 euros per no informar-te!!

Un video a Youtube sobre provocacions policials

2011-06-16T11:06:00.045+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=k5rtJes8MeI

He trobat aquest video a través del Facebook de Gregor Siles. Són 5 minuts de crònica d'uns provocadors (tenen pinta de provocadors professionals de manual) ahir vora el parc de la Ciutadella, "salvats" de manera claríssima per la policia. El que no queda clar per a mi és què han provocat exactament just al començament el video.

Publicant aquest video no estic dient que cregui que el llençament de pintura, les empentes, escopinades i demés d'ahir fossin obra de provocadors policials. El lema Aturem el Parlament és clar en si mateix. Però la tècnica de la provocació policial ha existit i pel que sembla continuarà existint.

(Pensament d'última hora: quan el Felip Puig va dir que ensenyaria imatges de la confrontació entre policia i manifestants a la "neteja" de la plaça de Catalunya, on es veuria que els acampats sí que eren violents -imatges que finalment mai va ensenyar-... ¿no es dvia tractar d'alguna imatge d'aquests fenomenals personatges en acció? ¿i que a última hora els seus mossos li van dir que seria millor no ensenyar-la perquè "cremaven" els provocadors? M'ho pregunto.)

Parlaments

2011-06-15T23:39:00.006+02:00

Avui els parlamentaris del Parlament de Catalunya han estat maltractats. Veient les imatges a la televisió m'he sentit molt incòmoda i he acabat indignada.

No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de visitar el Senat i també d'assistir com a públic a una sessió de les Corts espanyoles. Va ser interessant. Una de les coses que sorprenen a molts visitants és el comportament de senadors i diputats en els respectius hemicicles. Es veu que els visitants com jo, troben que els representants entren i surten, parlen entre ells, llegeixen papers, miren els mòbils i no escolten gaire els que parlen des de la tribuna ... L'amic que m'ensenya el Senat em diu que els parlamentaris hi van a parlar entre ells, a discutir i a participar a comissions més restringides on s'estudien i elaboren els afers... que hi van a parlar i a fer política i que ningú no s'hauria d'escandalitzar d'alguns aspectes formals als hemicicles. M'ensenya el passadís on tenen els respectius despatxos els membres de l'Entesa i constato que tots tenen la porta oberta i que entren i surten del despatx d'un i de l'altre. En prenc nota.

He acabat de llegir les Memorias de un beduino en el Congreso de los diputados de Labordeta.
M'han agradat i també entendrit. És el relat de l'actuació voluntariosa, a estones escèptica, sempre honrada d'un diputat que representava un partit minoritari, la Chunta Aragonesista. Hi està molt ben explicat el moment sonat en què Labordeta va enviar literalment "a la mierda" els parlamentaris del PP que li demostraven el seu menyspreu. En algun moment l'escèptica era jo i, llegint, pensava: valia la pena?

Gent del moviment del 15 de maig en diferents moments han demanat austeritat al Parlament, abolició del Senat, llistes obertes... Avui han volgut impedir la sessió del Parlament. No era una sessió qualsevol, és veritat, però ha estat malament i m'ha semblat malament.

La democràcia directa assembleària potser tampoc no és tan democràtica. Fa poc a Paestum, al sud de Nàpols, em mirava les ruïnes gregues de la ciutat, i calculava quanta gent devia caber asseguda al Comitium. No molts. (Vegeu foto del comitium aquí sota).

Ha mort Jorge Semprún

2011-06-07T23:59:00.002+02:00

Avui, dimarts 7 de juny, ha mort Jorge Semprún.

Em vénen al cap idees soltes. Le long voyage és una bona novel.la. L'écriture ou la vie em va interessar molt. Fa pocs anys vaig tornar a veure la pel.lícula La guerre est finie, i vaig pensar que no s'agunatava. A una de les seves novel.les vaig veure citat per primer cop el nom de Primo Levi, que després vaig llegir i apreciar molt.
Quan em vaig llençar a escriure un relat, vaig estar analitzant quins trucs feia servir Semprún per fer el joc tan habitual a les seves novel.les de tirar endavant i endarrera el temps de la narració. Aquesta anàlisi amb lupa em va fer sentir a prop de l'escriptor.
A vegades, una mica de pedanteria. Però em queia bé el personatge. De política no en parlo.
I encara un altre retall: a les memòries de Catherine Allegret, la filla de Simone Signoret, explica com la seva mare quan va conèixer Jorge Semprún li va comentar: "Il est très bien. C'est un hidalgo" (!).

Sobre les acampades del 15 M

2011-05-29T23:12:00.003+02:00

Una neboda meva ha fet aquest audiovisual, que m'ha agradat.
http://www.youtube.com/watch?v=H6CMe_-grVk&feature=player_embedded

Desllotjament de la Plaça de Catalunya

2011-05-28T15:45:00.004+02:00

Aquí en sèrio:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Geg_6Xoy04s

I aquí amb humor (són quatre minuts per somriure!): Reunió dels mossos amb el Conseller, acabada l'operació "neteja".
http://www.youtube.com/watch?v=2T7tieZEVJs

En directe l'acampada a la plaça del Sol a Madrid

2011-05-21T13:14:00.004+02:00

Live video chat by Ustream

Aquí l'acampada de la plaça del Sol a Madrid en directe

Les acampades a Twitter

2011-05-21T10:00:00.018+02:00

Spanishrevolution és una pàgina de Twitter amb comentaris i sobretot amb enllaços sobre les acampades a les grans ciutats espanyoles (recordeu: són comentaris breus! a Twitter poden tenir molt pocs caràcters, però hi ha profusió d'enllaços a comentaris més reflexius). Si es clica una estona, és vertiginós.
Aquí, similar, però en català: Catalanrevolution

Més acampada. Video en directe

2011-05-21T01:12:00.006+02:00

No sé si el vídeo estarà actiu gaire estona. La visió de la matinada de dissabte a la plaça de Catalunya en directe fa respecte.

Streaming live video by Ustream

L'acampada a la plaça de Catalunya i el 15 M

2011-05-21T00:46:00.006+02:00

Avui he fet dues coses que haurien d'estar relacionades, però que m'han semblat dos móns oposats.
A primera hora de la tarda he pogut visitar la reserva d'obres del MNAC. Impacta la quantitat d'obres que hi ha emmagatzemades, les òptimes condicions amb què es tracten i impressiona també la idoneïtat dels locals de reserva, les tècniques de conservació i de restauració, els protocols per als trasllats i per a la seguretat, així com els criteris museístics de la institució. He sortit pensant que érem un país ric (i també pensant altres coses que no vénen al cas).

Després he anat a la Plaça de Catalunya per l'acampada del moviment 15M. Trobo bo que la gent es mogui pels problemes col·lectius i ho he volgut veure de la vora. Ens han repartit l'octaveta que publico aquí sota i que he llegit amb interès (podeu clicar per llegir-la).

Hem assistit una estona a l'assemblea que se celebrava a la banda de baix de la plaça. Els que hi intervenien es passaven un megàfon. Amb prou feines se sentia res. Ens ha semblat que hi havia una discussió sobre si es podia prohibir (em faig una primera reflexió sobre els inconvenients pràctics de la democràcia directa).

Després he vist una petita instal.lació per entretenir criatures. Sota els arbres, tres tendes de campanya i un grup de joves amb guitarra. Una taula on repartien taronges. Un tancat molt ben delimitat per a les deixalles. Moltes pancartes amb frases generals. Molta gent, de totes edats i condicions, uns més implicats, els altres passejant amb simpatia. Tots del país. També hi havia dos homes grans amb megàfon i una pancarta intentant sense èxit que la gent seguís els seus slògans (què mengen els banquers! mengen obrers!). Més joves asseguts. Més pares joves amb criatures i més gent gran passejant amb posat encuriosit i solidari. Trossos de converses polítiques i trossos de converses no polítiques. A la banda de les fonts un míting, impossible d'acostar-s'hi i de sentir què s'hi diu. Abans, un cercle a terra on s'enganxen papers de colors amb frases diverses escrites amb retolador (una amb un dibuix infantil d'una tenda de campanya i amb lletra de nena, "Volem acampar", Laia).

I a les 21h en punt comença una cassolada.

Què m'esperava? Més idees? Més definició d'objectius? Més passió? Venia d'una activitat muntada amb tant de rigor, amb pensaments sobre com n'és de difícil fer bé les coses públiques, que el contrast m'ha xocat. ¿Es pot dir, sense ruboritzar-se, que això és la plaça Tahrir, com deien algunes pancartes? Rotundament, no.
Penso continuar seguint el moviment de tant a la vora com pugui perquè continuo creient que és bo. Però avui l'he vist sobretot com un moviment social de gent que diu "no estic content i no vull estar sol". Potser hem de començar per aquí.

"Copenhaguen" al Teatre Nacional

2011-05-20T01:19:00.002+02:00

Fins al 5 de juny a la Sala Petita del Teatre Nacional fan l'obra Copenhaguen de Michael Frayn.
No m'atreveixo a recomanar-la perquè són dues hores i mitja de diàleg entre tres personatges, diàleg que pot semblar repetitiu i espès, amb moltes referències científiques. O sigui: no m'atreveixo a dir "Vés-hi que t'agradarà", però a mi m'ha agradat i m'ha interessat molt. La guerra, el poder, la segregació racial, la bomba, les altres bombes, els principis, la covardia, l'autoexculpació, la ciència... Tot hi passa.

Copio el cartell d'una representació de l'obra a Nova York, perquè m'agrada més que el d'aquí, i copio també el text de la web del Teatre Nacional.
(L'actuació de Rosa Renom, Lluís Marco i Pere Arquillué és excel.lent.)

La trobada entre dos científics que va canviar el curs de la humanitat

Copenhaguen ens parla d’una enigmàtica trobada que va tenir lloc a la capital de Dinamarca l’any 1941. En plena Segona Guerra Mundial, el científic alemany Werner Heisenberg viatja a Copenhaguen i aprofita per visitar el seu antic mestre i vell amic, el físic danès Niels Bohr. Per quins motius Heisenberg arrisca la seva vida per mantenir una conversa amb Bohr? S’han fet moltes especulacions sobre el diàleg que van mantenir aquests dos premis Nobel de física. Una trobada que deixa molts interrogants i només una certesa: aquelles hores que van passar junts van distanciar-los definitivament.
Aquesta peça de Michael Frayn va ser estrenada a Londres l’any 1998 i es va convertir en un èxit immediat, confirmat per l’estrena a Broadway dos anys més tard i el Tony al millor text teatral de l’any. Des d’aleshores, Copenhaguen es considera un text de culte que s’emmarca dins la branca del teatre científic però que va molt més enllà i dibuixa una història apassionant plena de misteri sobre una conversa que podria haver canviat la història recent de la humanitat.

NO A LES RETALLADES

2011-05-14T14:11:00.000+02:00

Exposició a Caixaforum de Lleida sobre l'Egipte Copte

2011-05-03T10:41:00.001+02:00

Fins al Juliol 2011, a Caixaforum de Lleida hi ha una exposició sobre els coptes egipcis amb obres cedides pel Museu del Louvre.
A Barcelonetes.com vam parlar dels coptes en aquesta nota.

Egipte 40 i fi. La influència egípcia

2011-04-30T00:12:00.013+02:00

Mentre anava fent aquestes notes he recollit quatre coses que m'ha fet gràcia.
La primera és un quadre del 1868 de Jean-Léon Gérôme: Napoléo davant l'Esfinx.

La segona és l'entrada del Cementiri del Poble Nou de Barcelona. Va ser construït no sé si a finals del XVIII o a començaments del XIX, per un tal Genisi que sembla ser que era maçó. D'aquí aquestes formes de piràmide a banda i banda de l'entrada.

I a dins del mateix cementiri, una foto d'una tomba maçónica.

Al Carrer Consell de Cent cantonada Muntaner hi ha una casa molt particular. Vaig pensar que havia de figurar en aquesta petita llista, perquè jo trobava que era un art déco amb influència egípcia. El que passa que quan he buscat informació resulta que en diuen Casa Xinesa!! (Si cliqueu, teniu un detall de l'entrada) És un projecte del 1929 de l'arquitecte Joan Francesc Guardiola.

Acabo amb un graffiti recent al Passatge Mercader.

Egipte 39. El Caire. La Ciutadella

2011-04-29T01:55:00.008+02:00

Acabo amb la mesquita de Mohamed Alí, a la ciutadella de El Caire. Es veu des de molts llocs de la ciutat i, a dins, la sala és magnífica, immensa i espaiosa. Però era un dia d'una calor insuportable.
(Al viatge d'anada, als monitors de televisió de l'avió, abans d'enlairar-nos, ens van passar unes pregàries que em va semblar que devien equivaler a allò de fer el senyal de la creu abans de començar un viatge. Doncs bé, la imatge de fons era aquesta mesquita de Mohamed Alí, que em sembla que és una de les més famoses de l'Islam).
(Acabem la sèrie de notes d'Egipte el dia que ve!!)

Egipte 38. El Caire. La mesquita d'Ibn Tulun

2011-04-28T01:35:00.027+02:00

La mesquita d'Ibn Tulum és molt bonica.

Aquí sobre, un joc d'arcs.

A sot , el pati central vist des del minaret.

I des de dalt del minaret, si ens girem cap a l'altra banda, es veu la vista de la ciutat i en concret la del carrer del davant. Aquestes xemeneies tan altes, que sobrapassin l'açada de la casa del costat, perquè no rebufin i el tiratge sigui bo em van fer molta gràcia, no en va sóc filla d'un calefaccionista.

Egipte 37. El Caire. Una mesquita anònima

2011-04-27T01:14:00.083+02:00

A vegades en els viatges t'equivoques de lloc, de direcció, de monument o del que sigui i en general l'equivocació serveix per descobrir alguna cosa que val la pena. Anàvem a la mesquita d'Ibn Tulun i vam entrar en una altra mesquita que hi ha just al costat.

El guardià de la mesquita va estar contestíssim perquè no tenia cap turista ni cap parroquià musulmà ni ningú per fer-la petar. O sigui que ens va guardar les sabates i ens va acompanyar a ensenyar-nos-ho tot.

Ens va fer una petita demostració de cap a on es resa, del to de veu i de la cantarella per fer la pregària, de com es posen les mans i d'unes frases que devien ser molt corrents. La meva amiga va repetir les frases amb el to de veu i cantarella adequats, les mans en posició correcta i en la direcció que tocava, i a ell li va agradar molt i ho va repetir perquè ella ho pogués tornar a copiar, com si li fes una classe. La meva amiga ho va tornar a fer molt seriosament mentre jo pensava si ara se'm converteix, a la tornada com li ho explico jo al seu marit...

Després el nostre guardià ens va deixar unes xancletes polloses perquè pugéssim a dalt del minaret nosaltres soles. Com que les finestretes del minaret no tenien cap vidre i allà mai hi havia entrat ningú a fer neteja, vam pujar amunt per l'escala més bruta que hagi vist mai. Hi havia tres dits de pols acumulada a cada graó, pols acumulada que ens entrava per les xancletes i se'ns ficaven entre els dits dels peus.

A dalt era molt maco i va ser allà on ens en vam adonar que la mesquita d'Ibn Tulum era la que es veia just al costat.

A la baixada, el guardià estava recollint una safata amb menjar que li portava un noiet del bar de la cantonada: un plat de puré de faves, un plat amb fulles per amanir, com si fossin de rave o d'una planta així, un platet amb oli i sal per l'amanida (mai no vam veure cap setrill enlloc), un altre plat amb albergínies petites no sé si fregides o escalivades i un pa. Feia goig i es veia molt sa. Ens va dir si en volíem, li vam dir que no gràcies i ens en vam anar a l'altra mesquita.

Aquí sota el guardià de la nostra mesquita preferida, una mesquita anònima.

Egipte 36. Les esglésies coptes a El Caire. El Museu Copte

2011-04-26T00:23:00.164+02:00

Els coptes són els cristians antics egipcis, que, per entendre'ns, tenen un Papa a part del de Roma. El barri copte a El Caire és un barri molt vell, pobre, amb un centre que ara està més o menys arreglat i amb forç visitants.
Hi ha unes quantes esglésies que val la pena visitar. Algunes estan fetes pols, d'altres molt restaurades. Tenen icones magnífiques. Aquí sota poso unes quantes fotos. La primera, Verge amb Nen.

Després, dues imatges de Maria i Maria Magdalena al peu de la creu, que tenen una composició molt simbòlica, molt masculí-femení.

A continuació, Maria Magdalena a casa el fariseu Simó perfumant els peus de Jesús i fregant-los amb la seva cabellera. I una ampliació d'aquesta magnífica Maria Magdalena de reverencial sensualitat o sensualment reverent, no sé què seria millor.

També hi ha una sinagoga antiga, però no m'atreveixo a entrar-hi quan veig que hi ha policia fent escorcolls exhaustius als visitants i resulta que jo avui porto a la bossa dues pedres que he recollit al mateix matí a l'esplanada de les piràmides (una em sembla que és alabastre i l'altra és una pedra negra, com si fos obsidiana. Són grossetes, tant que finalment no me les vaig endur de tornada a Barcelona). Penso: Encara em detindran per robatori i tràfic artístic o es creuan que les porto per llençar-les i trencar alguna cosa... Mentre la meva amiga entra a visitar la sinagoga hi ha un grup de turistes americans i un d'ells, negre, sento que li està dient a un dels guàrdies: Ah, ho troba estrany? que no ho sabia que hi havia jueus negres?

El Museu copte és una meravella de museu que cal visitar. Hi ha coses molts suggerents: pintures murals d'antics monestirs, manuscrits, esteles de pedra... En algunes d'aquestes esteles la continuïtat entre símbols de diferents períodes és molt clara.

El primer esquema, aquí sobre, és entre un símbol hel.lenístic i un de cristià. El d'aquí sota entre l'ankh o clau de la vida egípcia i la creu cristiana.

Per acabar aquesta nota sobre els coptes: no fa molt vaig assistir a la Fàbrica del Sol a Barcelona a una sessió de documentals sobre medi ambient. Una de les pel.lícules estava centrada en el grup de gent que gestiona la recollida d'escombraries a El Caire. El títol és Garbage Dreams. Aquests escombriaires s'anomenen Zabaleen, i són coptes emigrats a El Caire des d'una zona molt pobra del centre d'Egipte a finals del segle XIX o començaments del XX. La seva història la teniu en anglès a Wikipedia. Aquí hi ha un trailer del documental: http://youtu.be/b26dBL5tQPk.

Egipte 35. El Caire. El Museu Egipci. L'inventari

2011-04-25T07:54:00.064+02:00

Al Museu Nacional de El Caire, en una de les sales on hi ha molts armariets, amb molts prestatges i amb moltes estatuetes i amulets, hi ha un grup de dones amb vel, són cinc o sis. Totes estan assegudes en cadires amb papers a la falda, menys una d'elles que està dreta. La primera impressió és que deu ser una classe d'història de l'art. Vist de més a la vora, ja no és clar que ho sigui. També hi ha un guàrdia assegut amb les dones, i dos homes més que són del grup, però que estan clarament a part. La que està dreta ha obert un dels armariets, n'ha agafat una figureta diminuta i l'ha passada a un parell de dones que la mirem amb una lupa i fullegen un llibre molt gruixut.

Són funcionàries que estan fent l'inventari (del prestatge? de l'armari? de la sala? del pis? de tot el museu?). Agafen peça a peça, l'analitzen i busquen la descripció en el catàleg. El llibrot del catàleg té algunes fotos enganxades molt borroses, i van passant fulls amunt i avall, a veure si localitzen la descripció de la figureta al llibre. Em sembla que està tot molt desordenat. Les altres apunten.
Els dos homes que s'ho miren a certa distància, tenen a la mà un tub de glue-up i ens diuen que és per si hi ha alguna coseta trencada.
Déu meu! Fa estona que estan analitzant una figura i al prestatge n'hi ha vint-i-cinc, i a l'armari hi ha dotze prestatges, i a la sala cinquanta armaris!

Ens van comentar que aquest museu, molt antic, el volen traslladar a un edifici nou vora les piràmides. Però penso que fins que no tinguin fet l'inventari no el traslladaran i que aquest inventari no l'acabaran mai.

Quan arran de les manifestacions a la plaça Tahrir fa un parell de mesos va haver-hi un robatori i actes de vandalisme al museu (que es va descobrir que era una provocació conduïda per policies!) vaig pensar que potser s'havia trencat i havia desparegut poca cosa, però que l'inventari s'estava endarrerint.
Aquí vaig trobar notícies fiables del que havia desaparegut exactament.

Egipte 34. El Museu Egipci. Període predinàstic

2011-04-24T00:04:00.003+02:00

(Aquí a sobre, ceràmica egípcia del període protodinàstic, al Museu Britànic a Londres.

Ens situem al IV mil·lenni abans de C)

(Fa anys, al British Museum, vaig fugir de les sales principals d'art egipci on hi havia una exposició important sobre les mòmies i centenars d'escolars contestant preguntes de dossiers, contra les vitrines, per terra, sobre l'esquena dels companys... Vaig anar a parar a una sala anomenada Egipte protodinàstic, buida de visitants. I allà em vaig quedar sorpresa de veure moltes similituds entre els motius i dibuixos de la ceràmica egípcia predinàstica, antiquíssima, i l'antiga ceràmica europea neolítica. No només es tractava de la ceràmica, hi havia altres objectes i figuretes d'os que feien pensar en la relació estreta entre totes aquestes cultures prehistòriques.) (D'aquest tema em vaig fer notes aquí i aquí i queda pendent parlar un dia, més endavant, dels símbols de la ceràmica prehistòrica europea i de les restes que en van quedar a la ceràmica ibèrica.)

Aquí sota, esbossos de ceràmica egípcia del Museu Nacional de El Caire (Naqada I -4.200 a 3700 a.C.- i Naqada II ) on es troben espirals, sanefes en forma de galons ^, els cops de fuet i les retícules, presents a la ceràmica ibèrica, molt més moderna (de ceràmica ibèrica ens n'ha arribat moltíssima i alguns arqueòlegs consideren que és dipositària de dibuixos simbòlics molt antics: quan els indoeuropeus arriben a Europa alguns símbols artístics queden arraconats i perviuen a les zones perifèriques europees, com és el cas dels ibèrics).

Dia de Sant Jordi

2011-04-23T16:44:00.003+02:00

Sant Jordi, dia del llibre, dia de la rosa...

Mon amie la rose de Françoise Hardy

(http://www.youtube.com/watch?v=IQGNpRnFNgM&feature=related)

És una mica trista però les coses són així.

On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Me l’a dit ce matin
A l’aurore je suis née
Baptisée de rosée
Je me suis épanouie
Heureuse et amoureuse
Aux rayons du soleil
Me suis fermée la nuit
Me suis réveillée vieille

Pourtant j’étais très belle
Oui j’étais la plus belle
Des fleurs de ton jardin

On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Me l’a dit ce matin
Vois le dieu qui m’a faite
Me fait courber la tête
Et je sens que je tombe
Et je sens que je tombe
Mon cœur est presque nu
J’ai le pied dans la tombe
Déjà je ne suis plus

Tu m’admirais hier
Et je serai poussière
Pour toujours demain.

On est bien peu de chose
Et mon amie la rose
Est morte ce matin
La lune cette nuit
A veillé mon amie
Moi en rêve j’ai vu
Eblouissante et nue
Son âme qui dansait
Bien au-delà des nues
Et qui me souriait

Crois celui qui peut croire
Moi, j’ai besoin d’espoir
Sinon je ne suis rien

Ou bien si peu de chose
C’est mon amie la rose
Qui l’a dit hier matin.

Egipte 33. El Caire. El museu Egipci. La feminitat del faraó Akhenaton

2011-04-23T00:22:00.005+02:00

El Museu Nacional Egipci és immens i de visita imprescindible.
Avui només un comentari sobre les peces que hi ha del període del faraó Amenofis IV o Akhenaton (de qui Nefertiti va ser una de les esposes), que va regnar entre el 1350 i el 1335 a.JC. i va construir una nova capital a Tell el-Amarna.
Aquest faraó va promoure una reforma religiosa, segurament per contrapesar el poder fabulós dels sacerdots, i durant el seu regnat l'art va prendre un estil particular. Aquí sobre teniu una bellíssima pintura de Tell el Amarna, amb flors de lotus a l'esquerra i papirus a la dreta. Les figures que ens han arribat del rei i de la seva esposa posseeixen una sensualitat desconeguda en els altres períodes.
Aquí sota, un dibuix que vaig fer al museu del bust d'Akhenaton, molt estilitzat.

Anem ara a les coses de primera mà que es veuen als museus, però que no surten als llibres ni t'explica ningú: el primer que ens va sobtar, tant a la meva amiga com a mi, és que la gran estàtua del faraó que hi ha al Museu Egipci... té cos de dona! Panxa i cuixes femenines. Era tan evident que totes dues vam anar a mirar el rètol que hi havi al peu de l'estàtua a veure si en deia alguna cosa. En efecte, en deia alguna cosa. Suggeria que el cos amb formes femenines podia ser una representació hermafrodita del poder. No recordo com ho deia exactament, però donava a entendre que el faraó representat d'aquesta manera tant era dipositari dels valors masculins com dels femenins...
Vaig trobar interessant la idea, perquè en algun altre llibre que havia llegit se suggeria que si la religió egípcia havia perdurat durant tantíssims segles potser era justament pel relatiu equilibri entre el femení i el masculí, a diferènciai d'altres religions molt més patriarcals.
El que trobo inquietant és que després d'haver llegit i vist llibres, guies, articles i revistes que parlen sobre Akhenaton, mai hagués trobat cap referència al cos femení d'aquesta estàtua que és la de més grandària de les que es guarden al museu. I encara més: m'ha costat trobar-ne la foto a internet (i la que he trobat ja veieu que no és gaire bona. O sigui que la poso aquí sota, perquè jutgeu vosaltres mateixos.

Egipte 32. El Caire. L'Esfinx

2011-04-22T00:11:00.037+02:00

A prop de les piràmides, la impressionant Esfinx.
I més turisme i més venedors de records i aquests mig guardians mig no sé què que van muntats en camells molt guarnits, com el d'aquí dalt.

Aquí em va passar una cosa maca que m'ha passat dibuixant en altres viatges. S'acosten uns nens i miren el que dibuixes. S'estan força estona callats i t'acaben demanant que els ensenyis tot el quadern. Els hi ensenyes, amb calma, pàgina a pàgina, pregunten coses, comenten, com personetes grans. I al final a tu no et volen vendre res, sinó que et fan un regal. A Petra, una nena que devia tenir set o vuit anys em va regalar una pedreta de colors de les que venia als turistes i em deia No money, no money... Estava agraïda i m'ho volia demostrar. Vaig pensar que vendre pedres li donava el poder de regalar-les i, encara que ja fa molts anys, continuo guardant la pedreta amb molt d'afecte. El nen que venia records a la zona de l'Esfinx em va regalar un bolígraf perquè, em va dir, jo pogués continuar dibuixant. Era un bolígraf amb una inscripció en anglès que em va fer suposar que li havia regalat a ell un turista americà d'alguna secta protestant. Poso aquí el seu nom, que va escriure al meu quadern.

Egipte 31. El Caire. Les piràmides

2011-04-21T00:02:00.017+02:00

A El Caire hi hem arribat amb avió des de Luxor. Durant el viatge una vista interessant del Nil: una franja platejada envoltada de verd i més enllà tot desert. Perdem el Nil de vista i ja només hi ha el groc-palla del desert. De cop i volta un nuvolet, una petita ombra, que en realitat és el fum d'un petit foc. Fet per qui? per què? qui hi ha allà al mig del no res? Després una ratlla recta que sembla traçada amb un tira-línies, una carretera que no es veu d'on ve ni on va, llarguíssima.
A l'arribada a la perifèria de El Caire, comencem a veure blocs i blocs de pisos, i més blocs, barris sencers de cases altes, carrers amb edificis i edificis, tot d'un color marronós. Ni un arbre, ni una mica de verd. Barris perifèrics construïts al desert. L'efecte és que són edificis prou alts per tenir ascensor, que deuen tenir electricitat, aigua corrent i clavegueres.... Des de dalt de l'avió fa de mal dir, però la impressió és d'una perifèria que no és de barraques. Aquells vint milions d'habitants que es diu que té El Caire bé són a alguna banda...

El Caire són, doncs, moltes persones i moltes coses.
Avui, les Piràmides.
Si es mira en una direcció, es veuen les piràmides amb la ciutat al fons.

Si es mira en la direcció contrària,es veuen les tres piràmides retallades contra el desert.

Hi ha moltíssims turistes, però diguin el que diguin impressiona de valent.

Dono la volta sencera a la segona piràmide, Kefrén, ah! i llavors ja no hi ha ningú. Un guàrdia dorm a l'ombra, assegut en un sillonet, un altre també dorm, estirat en un dels grans carreus. De seguida que camines, desapareix la gent.

Egipte 30. Luxor. La Laila

2011-04-20T00:01:00.005+02:00

Abans d'abandonar Luxor, camí de El Caire, quatre mots més sobre la Laila, la nostra guia, de qui ja he parlat a alguna nota. Vam estar juntes molta estona, vam enraonar molt i ens vam agafar afecte.

La Laila deu tenir uns trenta anys. Ens explica que és nascuda a Gourna i que va ser la primera noia del seu poble a anar a la Universitat a El Caire. Hi va estudiar turisme i llengües i ara parla un castellà molt bo. Ens diu que el seus pares la volien casar amb un determinar individu i que ella s'hi va negar en rodó, perquè a la Universitat s'havia enamorat d'un company i es volien casar. A casa seva li presentaven altres pretendents, però ella no en volia ni sentir a parlar. Finalment es va sortir amb la seva. Ens ensenya la foto del, diguem-ne, prometatge on està despampanant, amb una mata de cabell fabulosa, un vestit llampant i moltes joies. Ens diu que el seu marit li va demanar quan es van casar que tallés totes les amistats masculines que tenia de la Universitat.

El seu marit també es dedica al turisme, i alguna vegada treballa als creuers que van cap al sud, però ella prefereix que guanyi menys diners, però que vingui a dormir a casa. Tenen tres fills, tres nens. Ens diu que ara les parelles tenen només dues criatures, però que ells n'han tingut tres perquè buscaven la nena. Ens parla molt del fill mitjà, perquè està preocupada del caràcter tan esquerp que té. Ara encara dóna de mamar al petit, i els horaris de les visites que fem estan condicionades a l'horari del mamar.
(Ja veieu que fèiem sociologia)

La Laila treballa com a free-lance per a algunes agències i per a particulars. És bona guia. Coneix bé els monuments, el que està en obres, el que val la pena, el que explica... i té trucs per despertar la curiositat i mantenir l'atenció del "client". A nosaltres ens diu que al final ens farà un examen (el passem amb nota!). La veritat és que riem força.
Ens agafa confiança i ens pregunta com es diuen coses en castellà. Ens pregunta vocabulari sexual, culte i vulgar. Em sembla que ja ho he citat quan parlava d'Alexandria, ens explica que quan estudiava a El Caire si a l'hora d'agafar el metro no tenia temps d'entrar al vagó de dones i havia de ficar-se en un dels mixtes, era horrible, porque los hombres te tocaban i no podías decir nada. També ens critica l'ablació del clítoris (No pueden tener placer con el marido). Li sonen costums d'Occident que l'escandalitzen i no sap si acabar de creure-s'ho: Playas donde se bañan desnudos. Hacer el amor sin antes casar...

Ens explica coses quotidianes, com que posen blauet a la rentadora quan renten roba blanca. Ens critica el règim i els suborns. S'emociona perquè jo he vist la pel.lícula "Mujeres de El Cairo" (que allà es titula "Conta, conta, Sherezade") i perquè a la televisió a l'hotel vaig veure una opereta on apareixia la mateixa artista que a la pel.lícula, i l'havia identificada. Un dia ens parla preocupada, sense que vingui a cuento, de les dones israelites que es casen amb homes egipcis i que els fan perdre la nacionalitat egípcia. Com si es queixés que els hi roben els homes... De tornada a Barcelona, vaig buscar a internet i vaig trobar això, una notícia que em sembla que una mica antiga.

(Si a algú li interessa connectar amb una bona guia que parla castellà a Luxor, puc facilitar mail i telèfon)

Dedicatòries: per als qui els agrada ballar

2011-04-19T11:18:00.001+02:00

Per a tots els qui els agrada ballar.

Egipte 29. A dins del temple de Dendera

2011-04-18T22:43:00.006+02:00

Les columnes del temple de Dendera tenen capitells amb la cara de Hathor repetida quatre cops, una per a cada banda. S'anomenen capitells hathòrics. La deessa Hathor a vegades té banyes, però sempre té orelles de vaca.
(Durant aquesta visita no vaig poder evitar de pensar amb la indignació de la meva germana, feminista de la primera època, quan m'exlicava que hi ha una botiga a Barcelona on venen coses per a mames i criatures que es diu LA MAMA VACA. No parava de despotricar.)
Alguna cosa més de Hathor: també és deessa de la música i del plaer i a vegades se la representa amb un instrument musical (no recordo si una arpa o una mena de lira). A l'època romana el culte a Isis substitueix el culte a Hathor. Recordo que aquest temple data del segle III/II a.JC., de l'època dels Ptolomeus. Aquest temple que visitem, tenia al costat un sanatori on hi anava la gent malalta que volia un miracle que el sanés, i també tenia un llac sagrat, ara dessecat.
Algunes figures d'Hathor amb el petit Horus (de qui és dida) a la falda, fan pensar en mares de Déu. Igualment, algunes estàtues d'Isis, que és la mare d'Horus, amb el seu fill a la falda recorden també la Verge Maria i el Nen Jesús. Diuen alguns entesos que si els egipcis (després coptes) van adoptar ràpidamente el cristianisme va ser per la similitud de símbols, iconografia i creences.

Una de les coses molt boniques d'aquest i d'altres temples egipcis és que s'han guardat les pintures a columnes, murs i sostres, a vegades en molt bon estat. (En aquest temple hi ha restauradors dalt de bastides, netejant pintures)

Al temple hi ha diverses coses maques:

Sales amb gravats a les parets on es representa repetidament el mite d'Isis i Osiris. Osiris ha estat esquarterat i els seus trossos han estat disperdigats per tot arreu. Isis, la seva esposa, transformada en falcó vola amunt i avall per retrobar tots els bocins i refer el cos del seu marit: serà la primera mòmia. Quan Osiris ja és sencer, Isis es fa fecundar, a sobre d'ell, amb les ales esteses. Les imatges són naïf i entendridores: a la primera apareix Isis, ales esteses, sobre Osiris que té el penis erecte. A la segona escena, Isis ja fecundada, Osiris està ja definitivament mort, amb una mà sota el cap i l'altre sobre el sexe.

Una altra cosa particular del temple és l'existència d'un terrat o terrassa on es pujava un cop l'any l'estàtua de la deessa Hathor perquè agafés força tot gaudint dels raigs del sol en una mena de porxo o glorieta de pedra, que encara es pot veure. Se la pujava per una escala i després se la baixava per una rampa (que a mi em fa pensar en un zigurat, amb esglaons llargs i de molt poca alçada). Encara existeixen escala i rampa, que és per on pugem i baixem nosaltres.
A dalt de la terrassa hi ha un ambient relaxant, i es té vista cap a una zona vasta, erma i polsegosa. Els turistes s'entretenen mirant cap al lluny i nosaltres també.
Hi ha un grup que fa olor d'encens i que em crida l'atenció. Gairebé tots tenen aspecte nòrdic i la majoria són dones, algunes amb un foulard al cap i envoltant el coll, a l'estil místic hippy. La nostra guia ens diu que és un grup dels que ve a fer "exercicis espirituals" a aquesta zona i que fan visites a alguns temples per "agafar-ne les energies positives". A part del guia que els explica el temple, hi ha una dona egípcia, amb mocador musulmà i un horrible vestit camiser de tergal marró i de mànigues llargues que fa que sembli una monja-soldat. Segueix el grup a una certa distància i és la responsable de l'agència de viatges que organitza l'estada d'aquest grup "espiritual". Amb una mica de reticència ens informa: són alemanys, holandesos i americans. Alguns cristians, alguns jueus, alguns mususlmans, i d'altres no són res. La Laila, la nostra guia, li fa alguna pregunta sobre la conveniència d'organitzar aquests vistges, sent ella musulmana. La Laila és molt creient, molt ortodoxa i una mica innocent. La guia del vestit de tergal marró es defensa i li acaba dient que "és una feina". Això d'agafar "energies positives" dels llocs em sembla que està de moda.

Deixem la sociologia i tornem a l'art. A un dels sostres hi ha una representació de la deessa Nut, creadora del cel, de la terra i de tots els astres. Se l'acostuna a representar despullada, amb un cos molt allargat, i estirada, com si ella mateixa fos la volta del cel. Cada dia pareix el sol i, al final del dia, se l'empassa fins a l'endemà. Sovint hi ha una escarabat "piloter" que és qui empeny el sol i l'ajuda en el seu viatge diari. Aquesta deessa l'hem vista a altres llocs. Aquí a Dendera, la deessa Nut té atributs particulars, com el sol naixent que il.lumina aquesta mena de retrat d'Hathor (esquema d'aquí a sota).

Es veu que al costat d'aquest tros de sostre amb Nut, també hi havia un mapa còsmic que actualment es troba al Louvre.

Una altra sorpresa.
Al fons del temple -després de passar per diverses càmeres cada una d'elles amb el pòrtic i el sostre més baix que l'anterior, de manera que es crea com una sensació de túnel (la nostra guia ens insisteix: no els empetiteix la sensació de perspectiva sinó la mida), al fons doncs d'aquestes entrades cada cop més estretes, ens diuen que hi ha una mena de cripta. No és cap cripta com les entenem nosaltres, és un forat minúscul, amb escales diminutes per un passadís estretíssim. Tot plegat fa força angúnia. Un dels llibres que duem explica que en aquesta cripta o forat es guardava la imatge d'Hathor que es pujava un cop l'any al terrat i que després es duia en processó a l'illa d'Edfu. La Laila ens diu que a baix hi ha una cosa única: gravats d'una mena d'albergínies que no es troben en lloc més, excepte a un jaciment de l'Irak! Tenint en compte com n'és de repetitiu l'art egipci (els nostres capitells romànics, en comparació, són Hollywood), ens sorprèn això de la imatge única, i més en un lloc tan amagat i de tan difícil accés. Hi baixem i a sota hi ha un pasadís molt estret amb parets i sostres gravats de dalt a baix, està treballadíssim. La meva amiga fa fotos de "les albergínies" (queden de biaix, de tant estreta que és aquesta "cripta"), jo faig un esquema ràpid i surto, perquè m'ofego. (Parlant de símbols, aquesta mena de columna vertebral amb braços, tampoc és manca!)

Què són? què representen? La meva amiga Casilda Rodrigàñez, que ha fet molts treballs i investigacions sobre simbologia femenina antiga, segurament diria que val a pena relacionar-hi aquestes albergínies i les serps que hi ha a dins, que seria una esquematització de l'uter femení.
Ens quedarem de pedra quan al final del viatge hi hagi qui ens digui que les albergínies representen les làmpares que devien portar els extraterrestres que van venir a fer les piràmides!! (la "recollida d'energies positives" de les turistes dels "exercicis espirituals" és realisme pur, comparada amb aquestes teories dels marcians que van venir a fer piràmides!)

Sortim i anem ara al mur exterior de darrera el temple: hi ha un gravat de Cleopatra i del petit Cesarion, el fill que va tenir amb Cèsar. Aquí es dóna per acabada la visita i jo dic a la meva amiga i a la Laila que vaig a donar un tomb a veure si dibuixo i agafo "energies positives". Llavors la Laila explica a la meva amiga la següent història:

-Ai, aquí a aquest temple hi vaig haver de venir no fa molt, i no era per turisme, no...
-Ah no?
-No, va ser per agafar ratpenats...
-Ratpenats?
-Sí, bé, no els vaig agafar jo, que em fa molta angúnia, havia encarregat a un guardià que me'ls agafés... I ben car que li vaig haver de pagar! (diu les lliures egípcies que li va costar: força)
-Però... per què els vas venir a buscar tan lluny, els ratpenats?
-Aquests són els que fan més efecte.
-I... per què els volies els ratpenats?
-Per matar-los i treure'ls-hi la sang, per a la meva nebodeta...
-Com vols dir? sang per a la teva nebodeta?
-Sí, perquè si a una nena acabada de néixer li pintes el cos amb sang de ratpenat mai no li creixerà pèl, ja mai s'haurà de depilar la petitona...

Pobra Hathor! Quién te ha visto y quién te ve!.

"10 A. Barcelona decideix"

2011-04-17T17:13:00.005+02:00

El diumenge passat, el 10 d'abril, era el dia de culminació de la campanya de votacions a Catalunya per opinar sobre la independència. Com en tantes altres coses, he anat canviant d'opinió quan he vist en concret muntar la campanya i l'actuació de certes persones.
La meva posició de partida:
Catalanista, però no independentista, per pur escepticisme. Som millors? Ai!
I també per un fort esperit autocrític: que malament que fem les coses! ¿és amb la vareta màgica de la independència que les millorarem?
I a més a més, ho confesso, reminiscències comunistes d'autosacrifici: ho hem d'aconseguir tots junts, encara que sigui molt difícil.

El primer clic que va fer que em mirés diferentment la campanya, va ser el comentari de la directora d'un dels instituts d'ensenyament secundari de Palafrugell, molt amiga meva. Va venir-me a dir: "Tant que ens queixem dels partits, de la falta d'iniciatives ciutadanes fora dels partits, i ara que n'hi ha una, amb voluntaris... a criticar-la! Van venir per demanar-me de fer una xerrada als alumnes i finalment en van acabar fent més d'una perquè poguessin assistir-hi més estudiants..."
Després he vist ànims i desànims d'alguns voluntaris barcelonins del districte de Sant Martí, els seus comentaris, les seves valoracions de la gent que setmana rera setmana s'acostaven a les taules. M'han fet riure força explicant les anècdotes que havien viscut...
He sentit amb més distància les animalades que diuen els del PP. M'he preguntat:"Contra això també hem de lluitar?"
El 10 A jo ja havia votat, vaig guardar els meus néts: era la meva contribució logística, com si diguéssim. Els nens, quan després de fer bunyols de bacallà i vint-i-cinc coses més, els vaig preguntar què els havia agradat més d'aquell diumenge, van exclamar sense dubtar: "Que ja s'ha acabat el Barcelona decideix!"
L'èxit de la jornada es podia calibrar fent diverses comparacions: superar de bastants punts el referèndum de l'Hereu sobre la reforma de la Diagonal, vots d'aquests i d'aquells a les últimes municipals, etc.
M'ha quedat al cap i al cor el comentari d'ahir d'un voluntari: "L'última setmana ha estat demencial. No sé si la gent s'adona de la feinada que ha suposat. Els que érem en el districte acabant de perfilar-ho tot, hem pencat vint hores diàries. Tothom ha donat el millor de si mateix... ". Aquesta última frase, dita en un to que indicava que el qui la deia sabia la bondat de l'expressió "ha donat el millor de si mateix", m'ha emocionat i m'ha fet pensar tant en la plaça Tahrir de El Caire, com en el moviment antifranquista en el qual vaig participar. (Al post anterior la Mariona Petit també parla de com la participació al moviment antifranquista no va aconseguir que Franco deixés de morir al llit, però va aconseguir canviar-la per sempre a ella i a d'altres). Els moviments alliberadors comencen alliberant els qui hi participen. (He afegit l'etiqueta "ètica" a les etiquetes dels posts d'aquest blog.)

Memòria històrica

2011-04-16T10:38:00.151+02:00

Quan es va començar a parlar de la llei de la memòria històrica, jo tenia reticències, perquè em semblava que l'arribada de la democràcia per si mateixa ja havia dignificat la imatge dels que havien lluitat i patit per aconseguir-la. L'obertura de fosses després de tants anys em semblava... discutible? fora de lloc? inoportuna? No ho sabria explicar.
Vaig canviar de visió quan vaig assistir a un acte a l'Hospìtalet de Llobregat, organitzat per l'Arxiu Municipal, on a més de diversos parlaments es va presentar un audiovisual amb imatges i noms dels ciutadans de l'Hospitalet que havien estat represaliats tant pel franquisme com pel nazisme. Quan van encendre els llums vaig veure uns nois joves, emocionats, que havien plorat veient la foto i el nom de l'avi o de l'oncle-avi al documental.
Avui per pura casualitat he trobat al youtube les paraules que la meva germana Mariona Petit va pronunciar durant unes jornades de memòria històrica organitzades (ja fa un any i mig!) per l'Associació catalana de juristes demòcrates. Parla de la dona a l'ensenyament durant el franquisme. El que diu més o menys ja ho sabia, però m'ha agradat molt com ho diu.
El video està repartit en dues parts.

1ª part

2a part:

Nou número de Paper de vidre

2011-04-12T22:20:00.000+02:00

Ja podeu llegir el nou número de la revista virtual PAPER DE VIDRE.

INSIDE JOB

2011-04-10T00:41:00.002+02:00

(Video amb el discurs d'agaïment per l'Oscar)

He anat a veure la pel.lícula INSIDE JOB, que recomano. Vaig sortir sublevada, però al mateix temps confusa i fins i tot una mica desesperançada: que complicat!
Crec que em queda clara la gran estafa, la cobdícia, les implicacions polítiques amb el govern de l’Obama… Però m’agradaria un altre documental, una continuació que expliqués l'expansió de la crisi arreu per entendre com això ha repercutit tant i en tants altres nivells, entendre aquests sacrificis que demanen ara els governs… M’agradaria saber més, entendre millor per tenir força per dir No! però a més també poder dir: No, perquè…!

Egipte 28. Dendera

2011-04-09T22:29:00.012+02:00

(En aquesta nota de fa bastants dies parlava del paisatge en el camí cap a Dendera.)
(I a la d'avui parlo de Dendera. He linkat molts mots amb Wikipedia, però no cal que cliquis, es llegeix igual.)

Vam decidir, doncs, visitar Dendera. En primer lloc, perquè no és gaire lluny de Luxor, on érem; en segon lloc, perquè hi ha un temple dedicat a la deessa Hathor, de qui ara parlarem, i finalment perquè és molt a la vora d'un lloc que duu un nom mític, Nag Hammadi
.
Comencem per Hathor.

Hathor és una deessa molt antiga, que en alguns llocs i moments es confon amb Isis, però en realitat és una divinitat diferent, més semblant a com ens imaginem les antigues venus o deesses del que Marija Gimbutas va anomenar Old Europe. És una deessa que jo m'atreviria a dir que és més primigènia, més antiga, claramet prehistòrica; com va dir algú: "una deessa d'abans que els déus fossin homes".
Hathor està situada (o se la va resituar, no en sé prou, és només una idea) dins de la cosmogonia egípcia entre tots els altres déus que ja tenen noms i cognoms. És la dida d'Horus (el fill d'Isis i d'Osiris) i a la vegada també és esposa d'Horus. Dida-mare i esposa.
Es veu que hi havia unes festes molt populars i sonades on es treia l'estàtua d'Hathor del seu temple i se la duia en barca pel Nil fins a l'illa d'Edfu on hi havia el temple d'Horus. Les dues estàtues passaven uns dies juntes, com a símbol de la còpula sagrada que s'acompanyava amb festes amb còpules reals i excessos de beguda. Després les estàtues tornaven a casa, és a dir als temples respectius, fins a les festes de l'any següent.
[Robert Graves a "La Diosa Blanca" dóna explicacions llarguíssimes, i una mica confuses, sobre aquest mite antic de la còpula entre la deessa i el rei, símbol de la unió entre la Mort -el rei mor després de la còpula- i la Fecunditat i Renaixement o Resurrecció. Mai m'atreviria a fer-ne un resum o una divulgació! És un tema complicat.]
Diuen les guies que aquest temple, fins no fa molts anys -no especifiquen quants-, acollia encara vots, pregàries i sacrificis de dones que s'hi venien a encomanar per a ser fèrtils o afrontar parts difícils.

Aquest temple que visitem va ser construït a l'època dels Ptolomeus (a Egipte quan es parla de l'època ptolomaica, és com si parlessin de fa quatre dies, es tracta de l'època hel.lenística, dels grecs, dels romans i de Cleopatra...), o sigui que és relativament modern, però construït on ja hi havia hagut des de molt antic culte a aquesta deessa.

Aquests són els antecedents, el panorama.
Ara ja som allà.

D'entrada, tres coses interessants:

La primera, l'existència d'un Mammisi.
¿Un mammisi? Sí, un mammisi, que és un santuari, sala o templet dedicat a la celebració del naixement diví i on s'encomanaven les dones que havien d'anar de part. Es veu que els mammisi es van construir a diversos temples, sobretot a l'època dels Ptolomeus.
[Dies després, al Museu Egipci a El Caire, veurem una estela amb un relleu representant la deessa Hathor -per duplicat, n'hi ha dues- ajudant una dona que va de part. Dit entre parèntesi, a l'art egipci, a la que et descuides, tot està per duplicat, déus, deesses, faraons... Tot està de dos en dos, els encantava la simetria. Resulta un veritable excés.]
Fora del mammisi hi ha una estàtua del déu Bes, que era un déu nan, estrafet, còmic, vital, dins la línia dionisíaca, per entendre'ns.

La segona cosa a destacar, és l'existència d'una antiga església copta a l'espai que hi ha entre el mammisi i la part més principal del temple d'Hathor. Són ruïnes d'una l'església que no era gaire petita, sobretot tenint en compte que data del segle V.

M'aturo un moment a parlar del coptes: són els cristians primigenis d'Egipte. En més d'un temple egipci, si el sostre o les parets estan ennegrides i es nota que s'hi ha fet foc i que antics gravats o pintures s'han embrutat de sutge, els guies diuen indefectiblement: "Van ser els coptes". T'ho diuen tan sovint, que resulta sospitós que la culpa sempre sigui dels coptes històrics, els antics coptes que van instal.lar-se als temples egipcis per viure-hi i per adaptar-los al seu culte. Potser els que hi van anar a viure eren senzillament egipcis que aprofitaven un sostre. I pot ser alguns musulmans dels primers temps també van fer malifetes. Però... hi ha creus gravades aquí i allà que els guies t'assenyalen maliciosos mentre diuen "eren coptes".

En tot cas, aquí hi ha restes d'una església que té l'aire de les antigues esglésies paleocristianes que es troben a les ruïnes romanes de casa nostra i que s'acostumen a anomenar "basíliques tardo-romanes".
Aquí a Dendera hi ha una cosa que sobta, i és la mitja volta de l'absis, amb un relleu que representa una petxina de Venus, tan clara, tan perfecta... El meu dibuix no representa bé el que dic, però al Museu Copte de El Caire -en parlarem a una altra nota- hi ha una sèrie d'esteles de pedra amb ank hs gravats, creus diverses gravades i petxines diverses també gravades, que demostren el pas dels símbols antics als símbols cristians, demostren la continuïtat entre uns símbols i uns altres. D'alguna manera demostren la força d'alguns símbols que passen d'unes creences a unes altres.

Passem doncs per davant del déu Bes, entrem al mammissi i travessem les ruïnes de la basílica copta, per acabar entrant pròpiament al temple d'Hathor, del qual parlaré a la propera nota.

Ara quatre paraules sobre Nag Hammadi.
Nag Hammadi és un paratge situat a la vora de Dendera, on cap a l'any 1945 uns pagesos del lloc van trobar per pura casualitat unes gerres enterrades que contenien uns manuscrits antics. Aquests manuscrits no eren rotllos, sinó que estaven relligats en forma de llibre, i estaven escrits amb alfabet copte. Es tractava de textos religiosos, que els erudits diuen que són còpies tardanes d'originals grecs. Se'ls ha anomenat Evangelis gnòstics.
Un d'aquests textos (el títol del qual traduït en anglès dóna The Thunder, Perfect Mind) va cridar l'atenció dels experts per contenir una mena d'himne a una deessa que es va voler identificar amb Isis, tot i que enlloc no surt el nom. Per tant, molts l'han anomenat Himne a Isis, encara que el títol en català seria El tro, esperit perfecte.
Podeu trobar un resum de l'himne en castellà aquí (Paulo Cohello) , una versió menys resumida també en castellà aquí i una versió en castellà que diu que és completa aquí. L'himne sencer en anglès aquí i en francès aquí.
Quan vaig llegir la versió completa en castellà em vaig quedar molt impressionada perquè és un poema ple de paradoxes, com veureu, que d'alguna manera expressa la totalitat de la representació femenina.

Fins aquí les dades per situar el temple i el seu entorn. Reconeixereu que es tracta d'un còctel total. Proper dia: entrem a dins, on ens espera una sorpresa.

Imprescindible

2011-04-07T11:36:00.012+02:00

M'acaben d'enviar el link del video "El tren de las moscas", de Fernando López Castillo i Nieves Prieto, guanyador del premi al millor curt al passat Festival de Cinema polític de Ronda. Cliqueu i mireu-lo, no us en penedireu. Són 15 minuts que valen la pena, de veritat.
Si he posat el títol IMPRESCINDIBLE és perquè és un curt que va molt més enllà del que és polític. És un cant a la feminitat i a l'amor, al poder curatiu de l'amor. Es un curt antropològic, relacionat amb el tema que surt de tant en tant en aquest bloc, treu el cap, prometo tornar-hi, desapareix durant molt de temps, torna a sortir...: el tema de la dona i del seu paper central en la humanitat, un tema que té arrels profundes en aquestes venus prehistòriques que es troben en els jaciments arqueològics i que arriba fins a les actuals dones mexicanes del curt. Parla de l'entrega de les dones als homes i de la felicitat. Aquest tren que passa a tota velocitat és una imatge potentíssima. He plorat davant de l'ordinador.

Tant em costa fer posts sobre aquesta qüestió que ara estic empantanegada, de fa setmanes, amb una de les notes egípcies, justament la que parla d'Hathor, una de les antigues deesses protodinàstiques. Em proposo acabar-la i publicar-la aquest cap de setmana.

Copio a continuació la informació sobre el curt:
FERNANDO LÓPEZ CASTILLO y NIEVES PRIETO 21-01-2011 Cada año unos 400.000 emigrantes centroamericanos intentan llegar a Estados Unidos, cruzando México. Viajan como moscas, sobre trenes de carga: No hay vuelos para los ilegales, ni futuro... En un punto de Veracruz, encuentran una pequeña esperanza: "Las patronas", unas mujeres valientes, les aguardan al pie de las vías para entregarles comida y bebida, tren en marcha, día a día durante los últimos 15 años. Este es el argumento del corto de la semana "El tren de las moscas" de Nieves Prieto Tassier y Fernando López Castillo. Una pieza que ha sido galardonada con el premio al mejor corto en el pasado Festival de Cine Político de Ronda

Un barceloní a Osaka

2011-03-16T19:05:00.000+01:00

Fede Sauret, veí de la Vall d'Hebron que treballa a Osaka, publica al seu blog un text sobre els primers moments del terratrèmol. L'he trobat evocador i interessant. Aquí sota:

Cuando la tierra baila los elementos le siguen el ritmo, es la coreografía de la canción del horror y hasta las nubes, que normalmente nos observan impasibles, parecen asustadas en Osaka.

Una ciudad bendecida y bañada por un mar interior, como el Mediterráneo, el Mar Interior de Seto. Osaka es raramente el chivo expiatorio de la madre Gea. Aun así, ayer cantó a capela, mientras tierra, agua, fuego y aire bailaban frenéticamente en todo Japón. Al micro un coro de barcos chocando contra tierra firme, edificios desplomándose, sirenas y llantos de pavor.

En el piso 16, de un edificio más en el centro de negocios de Osaka, un casi recién llegado de Barcelona, incapaz de sentir el balanceo inicial, ignorante de todo lo que está por llegar se suma a las bromas y risas de sus compañeros, cuando el edificio empieza a oscilar.

Segundos más tarde el mundo es un lugar totalmente distinto, las risas se tornan frías y oscuras, pero no se detienen, a medida que la sala se da cuenta de que hoy sí baila la Tierra su fúnebre canción. Las miradas cambian, nadie se atreve a decirlo, pero la risa ya es solo circunstancial. Y aún así, nadie imagina lo que está por llegar.

Cuando el edificio deja de balancearse como si fuera un péndulo, los pequeños temblores que antes causaban mareo y sorpresa pasan desapercibidos con solo el mecer de las cortinas y las nauseas advirtiendo que la canción aún suena de fondo.

Aquello que parecía que nunca iba a terminar, se ha calmado y ahora la capacidad de racionalizar parece volver, todos respiran tranquilos y las bromas se suceden. Hasta que alguien enciende la televisión, y en directo emiten la coreografía de la muerte. De manera totalmente surrealista, el agua se traga la tierra y con ello todo lo que se encuentra a su paso. Barcos, coches y gigantes contenedores de metal, son solo grumos en el cóctel de destrucción.

Tras una hora larga de pequeños movimientos, la tierra ha dejado de bailar en Osaka, pero algo dentro de sus habitantes sigue reverberando. Cada 10 pasos que das, 2 te hacen sentir que todo vuelve a empezar. Es el estribillo pegadizo de esa odiosa canción que no puedes dejar de cantar.

La semana pasada perdí el móvil, y eso me permitió recapacitar, recordar que lo compré para estar cerca de los míos, no más alejado de la realidad. Ahora, la canción de la tierra, me recuerda que estamos aquí por poco tiempo, que el suelo que pisamos también tiene vida, y que los prejuicios y diferencias que existen entre los que la habitamos nos separan. Me entristece que sean las catástrofes lo que nos une. Pero no queda otra que alegrarse, pues ni yo, ni nadie cercano o sus allegados han sufrido ningún daño. Desafortunadamente no se puede decir lo mismo del resto del mundo, donde las catástrofes y las guerras truncan la vida de muchos otros. A todos ellos dedico este texto y si con él puedo hacer que tú reflexiones también un poco me sentiré feliz.

Fede.

Manifestació davant el consolat marroquí a Barcelona

2011-02-24T12:59:00.000+01:00

Fa tres hores que hi ha una concentració d'uns cent-cinquanta homes marroquins davant el consolat marroquí a Barcelona. Eren les 10h quan s'han concentrat i ara, a la una, encara hi són.
Algunes pancartes en àrab, una bandera catalana, i unes pancartes en castellà que puc desxifrar:
No a los sobornos
No a la corrupción
Cónsul Sr. Tijeras
A seguir amb interès el moviment als països àrabs.

Exposició homenatge a JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA

2011-02-22T10:56:00.044+01:00

Al Palau Robert s'ha inaugurat una exposició sobre el treball periodístic de Huertas Claverías.
(Notícia a La Vanguardia, aquí. )
Notable per les fotos que s'hi exposen i pel vídeo que es projecta.
Vaig assistir a la taula rodona que es va fer ahir al vespre per la inauguració, amb parlaments del fotògraf Pepe Encinas, el Josep Martí Gómez, l'Andreu Mayayo, Jordi Pujol i l'alcalde Hereu. Van dir algunes coses maques, d'altres de divertides.
Però el que em va agradar més va ser veure, a la mateixa taula i parlant distesament i amb cordialitat, persones destacades amb venes polítiques tan diverses.
Em vaig sentir orgullosa, sense cap mèrit per part meva -tot s'ha de dir-, de pertànyer a un país on es pot fer una taula d'aquestes característiques.

Egipte 27. Camí de Dendera. Controls i vegetació

2011-02-22T07:41:00.002+01:00

Un dia marxem de bona hora de Luxor i anem amb cotxe cap Qena, on hi ha el jaciment arqueològic de Dendera, una mica més al nord.

Dues constants al camí: policia-militar a tot arreu i paisatge exuberant.

Sembla ser que l'integrisme islàmic és fort a la zona central del país, al voltant de Asyut, i és per això que els creuers no freqüenten aquesta zona, sinó només la que va de Luxor fins a Aswan.
Fins fa poc temps, per anar fins a Dendera feia falta anar-hi en una visita organitzada i es muntava un comboi amb cotxe militar encapçalant la marxa i cotxe militar tancant-la. La nostra guia, la Laila, ens explica que ara ja no és així, però que s'ha de demanar un permís especial amb 24h d'antelació.
La carretera són uns seixanta quilòmetres amb controls militars cada pocs quilómetres, torretes de vigilància, tanques per reduir la velocitat, més controls... Una exageració tremenda, perquè a la majoria de controls la sensació és que ens trobem davant d'una tertúlia de militars avorrits.
Arribant a Dendera, la meva amiga demana al xofer que pari el cotxe per fer una foto. Pocs metres més enllà, els dels proper control que han vist com ens paràvem, escridassen molt el nostre xofer, el xofer els fa un gest desdenyós i continuem (per cert, la falta d'autoritat de policies i militars és sorprenent). Ens explica que li han dit que no ens havíen d'haver parat. Per què? Doncs perquè haurien pogut aparèixer nens a tirar-nos pedres! (La foto en qüestió era a aquest senyor d'aquí sota. Per això deia que o duus màquina o quadern...)

Sortint de Luxor, doncs, anem cap al nord, seguint un canal paral.lel al Nil. M'entusiasma la vegetació tan rica, tan verda, tan exuberant. Hi ha cultius i flors i palmeres de molts tipus i plataners... Hi ha desordre, podríem dir, profusió de colors, vida.

(Fa moltíssims anys vaig haver de donar la Geografia econòmica de segon de BUP i vaig aprendre molt, entre altres coses que hi ha un tipus d'agricultura vora el Mediterrani que el llibre de text anomenava "agricultura promíscua", és a dir, que el propietari plantava a un determinat terreny una o diverses espècies dedicades a la venda i altres espècies dedicades al consum propi. L'adjectiu "promiscu" aplicat a l'agricultura em feia molta gràcia -i als alumnes quan es van assabentar de què volia dir, també).

Camí de Dendera volia veure si sabia fer un dibuix amb aquesta promiscuïtat.
Decideixo que avui he de deixar anar la mà i fer palmeres més lliures, més "sueltas", i em vaig entrenant. I també intento fer una aquarel.la del canal una mica "impressionista", si no no acabaré mai, però que hi surti la idea de les flors que hi ha per tot arreu... Fem molta broma amb això dels estils i les impressions.
(Entre parèntesi: sempre he trobat molt difícil pintar jardins, o sigui, per a mi és una tasca impossible. Un cop vaig mirar-me a Madrid amb molt deteniment els jardins pintats per Rusiñol, que llavors eren al Casón del Buen Retiro -ara no sé on són-, i em preguntava si ell n'havia quedat content)