L'estona d'una rentadora i una assecadora donen per molt.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Aprofito l'entrada per dir que ha sortit un nou número de la revista virtual Paper de Vidre (on hi apareix la primera de tres entregues del text Marie Sophie Dauchez que vaig publicar a les Barcelonetes)

Avui, darrera la porta d'un carrer de Grenoble, l'escala. Aviat arribarem al pis, entrarem a la cuina, obrirem la finestra i rentarem roba.

Una vella coneguda que ja va aparèixer al blog fa... dos anys?
I avui acabem amb aquests interiors. Aviat en vindran uns altres.

En un racó d'un quarto de la planxa.

(Podeu clicar per ampliar una mica la imatge)

(Podeu clicar per ampliar una mica la imatge)

Em resisteixo a abandonar el blog. Em dedicaré un temps a desempolsar quaderns i a posar-hi només dibuixos. Ja vindran altres moments amb més idees i més lletra.

Avui, l'entrada d'una casa de Besan, poble del migdia francès, dedicat a la vinya i al vi. Era una casa gran, bona, en un carrer del centre del poble. Ens van dir que era una "casa d'amos", "une maison de maître".
L'àvia de la casa tenia 92 anys i amb l'edat es repetia. Em va explicar quatre cops seguits que ara a la regió hi havia més cognoms espanyols que francesos, perquè quan la guerra del catorze els homes francesos havien marxat al front i els "vignerons" havien fet venir treballadors espanyols per treballar a les vinyes
(Podeu clicar per ampliar les imatges)

A la mateixa casa de Besan vam dormir en una cambra que feia somiar. Semblava treta d'una pel.lícula del Visconti.
El detall més autèntic era l'escopeta de caça penjada darrera l'armari mirall.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Quan van cremar les últimes paperetes per fer fumata bianca, diuen que la capella Sixtina es va omplir de fum. Podia ser pel mal ús d'algun producte químic destinat a fer ben bianca la fumata o per una inescrutable interveneció divina. Jo, però, penso que va ser perquè no havien encebat la xemeneia. I per il.lustrar l'explicació poso aquí al costat un dibuix d'un altre racó de la casa tarragonina que ja ha sortit en aquest blog. La tria està justificada perquè en una llar de foc, però sobretot en una estufa com la que es veu a l'esquerra, encebar la xemeneia és bàsic per tenir èxit en tota l'operació.
Perquè un foc no fumi en el moment d'encendre'l, s'ha de crear prèviament un corrent d'aire calent a la xemeneia que xucli el fum inicial del nou foc. S'agafen uns fulls de paper de diari (imprescindibles tant per a la vida intel.lectual com per a la domèstica), s'arruguen com si en volguéssim fer una torxa, s'hi cala foc i es fiquen dins la xemenia tan amunt com es pugui. Aquest primer foc "d'encenalls", tan viu, en general crea un escalfament prou important perquè tiri bé el foc que ja tenim preparat i que encendrem immediatament.
Al conclave em penso que es van atabalar amb l'emoció de l'elecció.

"In nineteen forty five, when we left India...", dit amb veu engolada i estrafent l'accent dels locutors de la BBC, és una frase amb què alguns escocesos es burlen de la fonètica anglesa- m'informen.
Doncs a mi, la decoració d'aquest altre bed and breakfast m'ha fet pensar en la frase en qüestió. M'he dit que la casa sembla muntada per algú que acaba d'arribar de l'Índia i que s'instal.la per a la jubilació. Hi ha alguna cosa de família bona vinguda a menys.
Alfombres, cortines, tapisseria, paper de paret: res és senzill ni funcional. Fotos esgrogueïdes, trofeus de plata, un retrat a l'oli, vaixella de filet daurat al bufet, bastons antics i paraigües amb puny treballat a l'entrada, algun record exòtic...
Crec que és una impressió buscada, com és també el cas dels pubs foscos, una mica bruts, amb decoració de fusta, recarregats, càlids i acollidors, que m'han dit que els encarreguen. O sigui, que hi ha una empresa que et munta nou de trinca un pub britànic vell. La veritat és entremig: els agrada aquest estil.
Em queixo a un conegut i li dic que m'agradaria que en el bed and breakfast el menjador fos obert al vespre per llegir o dibuixar una estona. Em contesta: "Dona, demana'ls-hi i, si no accedeixen, els hi dius que com pot ser, si justament al Pickwick hi ha un fragment en què en un lloc així el protagonista escriu una carta que... Inventa't el tros...".

A la paret hi ha un calendari de propaganda d'una impremta del barri. Encara hi ha el full del mes anterior. L'arrenco i m'imagino la finestra del sostre encastada al mig del full.
Avui en aquest bed and breakfast hi ha una mica més de moviment, perquè han vingut forasters a veure jugar a la ciutat un partit importantíssim de la lliga de rugby anomenada de les Six Nations. Les sis nacions són: Anglaterra, Escòcia, Gal.les. Irlanda, França i Itàlia. Itàlia també? Em diuen que abans era la lliga de les Five Nations, però que s'hi va afegir Itàlia. Que els italians, amb tot això del Berlusconi, paguen molt bé, i que en una lliga hi ha d'haver diners. També em diuen que és la lliga esportiva més antiga d'Europa. Potser m'han dit la lliga esportiva internacional més antiga d'Europa, no me'n recordo.
El proper dia, un altre B&B, més senyorial.

En aquest bed and breakfast no hi ha bíblia al calaix de la tauleta de nit, potser perquè s'ha laïcitzat la societat o perquè senzillament no hi ha tauleta de nit, sinó només una mena de caixó. A sobre d'aquest caixó hi ha una kettel elèctrica per escalfar aigua, tetera, tassa, sobrets de te, paperines de sucre i potets de crema de llet. Això és indispensable.
La maleta als peus del llit i la finestra al sostre em fan l'efecte que sóc a una chambre de bonne parisenca. Jo sóc la minyona, tot ho tinc a la maleta als peus del llit, puc tancar-la i marxar quan vulgui. No sóc a casa.
Vaig donant voltes al més important d'aquesta habitació: la finestra i la corda que aguanta la persiana. Intento fer un dibuix més esquemàtic. N'hi haurà més.

Al Regne Unit han fet una institució dels bed and breakfast. Pel que he pogut viure, l'oferta és variada.
Us ofereixo de donar un cop d'ull a una habitació petita, sota la teulada.
A l'habitació, hi ha un mirall a la paret, disfressat de finestra, o sigui que té cortinetes al voltant i hi han posat un cel.lo al mig que vol ser la reixa de la finestra. Si es mira fredament és fàcil decidir que el resultat podria ser pitjor.
En aquesta casa, can Gladstone, serveixen al menjador, molt d'horeta, un esmorzar dels que comencen amb mongetes seques amb salsa de tomàquet, xampinyons, salsitxes, cansalada, dos ous, pa de patata fregit... El primer dia no, però més endavant acabes baixant a esmorzar en sabatilles. Amb el quarto de bany passa una cosa semblant. El primer dia baixes a dutxar-te amb tota la roba al braç per sortir vestit i no fer mala fila si et creues algú per les escales. Al cap d'uns dies ja surts embolicat amb una tovallola i enfiles les escales cap amunt sense que t'importi creuar-te amb l'escombriaire o amb la reina. Crec que quan et passa això és que ja t'has britanitzat.
(A les properes notes, variacions a partir de la mateixa finestra- la de veritat, la del sostre-).

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Continuem amb els interiors d'una casa tarragonina
Aquí no parlarem de focs de llenya per cuinar, ni dels fogons de carbó d'alzina substituïts finalment pel gas butà. Res sobre vaixelles desaparellades, ni nostàlgies sobre la vida que es feia a les cuines.
Tampoc tornarem a parlar de l'aigua, perquè ens hauríem d'estendre sobre els diferents tipus de dipòsits que permeten un simulacre d'aigua corrent, com s'omplen, com han d'estar elevats, com es poden omplir fins i tot amb aigua calenta, i no acabaríem mai, perquè el tema és apassionant, però infinit.
No. Aprofitarem el marc culinari per donar la recepta de la salbitxada, que és la salsa on es suquen els calçots. És una recepta de la meva mare.
(La paraula "salbitxada" no l'he trobada a cap diccionari dels que tinc a mà, però penso que ha d'anar amb "b" perquè deu venir de "bitxo")

Fa falta gairebé una hora i els següents ingredients (per a 8 o 10 persones):
- 3 tomàquets mitjans, madurs (escalivats i treta la pell)
- grans d'all (4 escalivats i 2 crus, tots pelats)
- 4 branques de julivert tendre (no assecat)
- 4 fulles de menta fresca (no assecada)
- 2 nyores
- 30 ametlles torrades i pelades (ni salades ni fregides)
- 1 culleradeta de sal
- 2 culleradetes de pebre vermell dolç (pimentón)
- 1 culleradeta no gaire plena de pebre vermell picant
- oli (força, per 30 ametlles el màxim és un quart de litre d'oli)
- 1 cullerada de vinagre

Podeu començar escalivant els alls i els tomàquets, al forn, o bé directament sobre la flama del foc de gas, i els peleu.
Escaldeu les nyores, tirant-les en un cassó amb aigua bullent i deixant-les bullir un parell de minuts. Va molt bé de partir les nyores per la meitat i de llençar les llavors abans d'escaldar-les. Un cop escaldades, amb un ganivet separareu la polpa de la pell, fareu servir la polpa i llencareu la pell.
Ara començarem a fer la picada. La primera part (picar les ametlles fins a tenir una pasta ben fina) és la més pesada si la feu en un morter, per tant podeu fer-la amb una maquineta tipus minipimer, un-dos-tres o similar. Però no feu tota la salsa amb màquina, perquè quedaria amb una consistència de maionesa que no és adequada. Al final us ha de quedar una salsa oliosa amb partícules filamentoses flotant pel fons, com si s'hagués tallat.
Piqueu doncs les ametlles, els alls, el julivert, la menta, la sal. Afegiu la polpa de les nyores. I els tomàquets escalivats i pelats, que faran bastant de suc. Llavors és fonamental que ho acabeu a mà, donant voltes amb una mà de morter dins d'un bol (perquè el morter resultaria massa petit). Poseu-hi el pebre vermell dolç i el pebre vermell picant i aneu afegint l'oli i remenant. Poseu també el vinagre i deixeu reposar 10 minuts. Tasteu-ho amb una mica de pa i rectifiqueu si us sembla afegint sal, pebre o vinagre.
Hi ha qui hi posa un parell de galetes picades.
Aquesta salbitxada és també molt bona per menjar llagostins, o per amanir verdura bullida (espàrrecs verds, carxofes, pèsols, patata) o escarola. No cal que us embranqueu a fer calçots.
I recordeu el més important: no ha de quedar una pasta homogènia a l'estil d'una maionesa, com les males salbitxades que venen i serveixen per aquests mons de Déu.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

(Podeu clicar per ampliar la imatge) Continuo il.lustrant la mateixa casa de notes anteriors. La taula del menjador és ben gran, per poder-hi menjar molta gent, envoltada de força cadires, desparellades, i una trona, perquè en un lloc així sempre hi ha una criatura que l'ha de menester. Les frases que acompanyen el ritual són com campanades de rellotge: Que ja tirem l'aigua a l'arròs! Nens, a parar taula! El dinar és a taula! A la taula i al llit al primer crit! I en acabat, quan s'ha de desparar la taula, la més pràctica de totes: Aprofiteu el viatge, s'entén : cap a la cuina.

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Dos o tres tons de blau a les motllures dels armaris.
De portes endins, uns espais grans, de quan un armari no era un moble, sinó una mena de cambra, un espai a mig camí d'un rebost.
Les bigues una mica tortes, fetes de pins desbastats, sense floritures de fuster. N'hi ha una de transversal que falca totes les altres.
Parets, bigues i voltetes del sostre, emblanquinades amb calç.
Aquest quarto dels armaris té un lavabet, un rentamans, a la paret, però l'he esborrat perquè no quedava bé. El dibuix i els programes informàtics de dibuix tenen això, que es pot canviar la realitat.
Aquesta peça és una entrada al menjador, on hi ha la llar de foc i el piano. Rentar-se les mans abans de dinar, un bon costum que estem perdent, ara que ja anem tan nets tot el sant dia.
A l'altre racó del quarto dels armaris, a finals d'estiu hi havia sacs d'avellanes.

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

Continuem amb el pou. He entès (atenció, he entès, no sóc cap experta) que en aquesta terra de secà hi ha dos tipus de pou.
Uns que punxen un corrent d'aigua poderós que surt amb pressió a l'exterior, sovint perforats a força profunditat amb instruments moderns. D'altres, anomenats aquí de llàgrima, són més modestos i en general més antics. Tenen una profunditat menor. Imaginem que un pou dels del primer tipus pot tenir 50m. de profunditat mentre que un dels segons en pot tenir 10 o 12. Aquests pous de llàgrima van a parar a una capa argilosa o similar, més o menys impermeable, i obren una cavitat que funciona aproximadament com una cisterna natural. L'aigua que hi va a parar de manera natural arran de les pluges, hi queda retinguda. La paraula llàgrima està motivada perquè és com si la terra subterrània anés plorant i l'aigua s'escolés poc a poc cap avall i anés omplint la cavitat.
Hi ha pous de llàgrima que són, a més, amb sabata, és a dir que quan els que excaven han arribat a aquesta capa més impermeable, excaven una mica més, lateralment, de manera que la cavitat tingui més capacitat. Aquests pous acusen molt la secada i també les pluges. Quan plou, durant un temps l'aigua és més tèrbola, i evidentment més abundant.

L'aigua es pot treure amb corda, galleda i politja, o bé amb bombes manuals. També hi ha bombes que funcionen amb electricitat, on n'hi arriba -no és el cas d'aquest tros-, o que funcionen amb motors de gas oil. Com més fàcil és treure aigua, més se'n gasta i més aviat baixa el nivell del pou. Per això a alguns trossos han decidit en un moment o altre de la seva història fer un altre pou i ara en tenen dos, que indefectiblement s'anomenen pou nou i pou vell.
Sigui com sigui cada casa té la millor aigua.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Els saurís o buscadors d'aigua tenen un nimbe una mica esotèric, encara que avui en dia acostumen a tenir empreses perforadores. Jo havia sentit a parlar de pèndols i varetes d'avellaner que s'inclinaven totes soles a mans del saurí. Quan vaig veure'n un de veritat (que a més es veu que era bo i que l'empresa li funcionava) vaig tenir una decepció, perquè va treure un rellotge de butxaca amb una cadena i li va començar a donar voltes com hauria pogut fer-ho qualsevol.

I aprofitant que hem sortit a fora de la casa, fixem-nos en el paisatge d'aquesta part alta del Camp de Tarragona, tocant a la Conca de Barberà.
Al fons, muntanyes pelades, la pedra clapejada del verd de les mates de boix i de ginesta. Un pi torturat per aquí i un altre per allà.
Més a la vora, camps llaurats separats per marges, trossos de terra vermella i trossos de terra grisa més pissarrosa. Vinya, olivera, avellaners, ametllers, algun garrofer, alguna figuera. De tant en tant un bosquet de pins i alzines bordes.

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
A l'habitació del rentamans hi ha un llit de ferro, ample i alt.
Ha viscut moltes històries.
Fa ... cent anys? més aviat cent vint-i-cinc... unes criatures hi dormen. És de nit, fa vent i enmig d'una gran tempesta cau un llamp a la casa, entra a l'habitació, recorre el capçal metàl.lic i fon els peus del llit. Les criatures creixen però ho recordaran sempre, ho explicaran a fills i néts fins que són velles.
També hi va haver un mort en aquest llit. Poc temps més tard que el llamp. Un home jove encara, però malalt. Se sap malalt i comença a esscriure un dietari on apunta el curs de la malaltia, observacions del temps, de les collites, també comptes i algunes notes d'humor sobre els seus fills, sobre les minyones i els mossos, sobre les visites. Són uns pocs fulls que s'acaben just una setmana abans del dia que assenyala el certificat de defunció. De l'home ens n'ha quedat un retrat a l'oli i els fulls d'aquest dietari on intentava retenir la vida.
El llit ha conegut altres històries, que no se saben. Segurament menys tràgiques.

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Doncs sí, aquí s'ha d'anar a buscar l'aigua al pou. No és lluny, però de tornada, quan es va carregat, fa una mica de pujada. Abans s'hi anava amb cantis (dels negres, de Verdú), ara s'hi va amb bidons. El pou té politja, corda i galleda. I embut per no perdre aigua quan s'aboca per omplir els bidons. Embut i corda són de plàstic, però la galleda continua sent de zenc. Aquí res és perquè sí, tot té una funció pràctica. És metàl.lica, perquè pesa més i al moment d'omplir-se s'enfonsa fàcilment a l'aigua. Així el procés és més ràpid.

Lloc per a una mica de poesia.
Mirar cap avall i veure l'alçada de l'aigua. Dir que el nivell és baix perquè hi ha secada. O dir que l'aigua és tèrbola perquè ha plogut. Fer por a les criatures perquè s'aboquin al pou amb compte. Sentir el grinyol de la corriola, escandalós i entranyable.
Més poesia amb els safaretjos, però aquesta definitivament poesia antiga. Comencen a créixer herbes dins el safareig, és lluny l'època en què a tots els safaretjos a les nenes se'ls donava un grapat de mocadorets per rentar perquè no empipessin. També se les deixava sucar uns segons el monyó del blauet a l'aigua d'esbandir, però rebien un crit si el sucaven una i altra vegada i s'encantaven veient com en sortien núvols de color blau que deixaven l'aigua com tinta.

Lloc per a la tècnica: proper dia, una nota sobre "l'únic que sé de pous".

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Al mirall del menjador vèiem una porta entreoberta. Dóna a una cambra.
Un llit de matrimoni. Dues tauletes de nit, amb palmatòries sobre el marbre i espai per a gibrelletes a dins. A l'altra banda, un lavabo, gerra i galleda.
L'aigua corrent, una modernitat.
Qui no s'ha rentat mai en una palangana potser no entendrà el que em va dir una persona que també ha passat llargues temporades en aquesta casa i que coneix bé la societat andalusa. Em parlava de les señoritas: "Són molt niñas bien, però què vols que et digui, tenen un lligam amb el camp que les salva una mica. Com que van a les romerias, se saben rentar en una galleda."
Un de secà potser es preguntarà "I d'on la treuen l'aigua, aquesta gent?". Haurem de sortir a fora a ensenyar el pou.
Però això serà a la nota següent. En aquesta encara em falta dir que la màquina de cosir és de les de pedal, perquè aquí, no només no hi ha aigua corrent, sinó que tampoc no hi ha electricitat.
No ens oblidéssim del pobre butà, que serveix per escalfar bé l'habitació (els esperits tècnics: notin que l'estufa té xemeneia). I un vespre d'hivern, rentar-se a la llum del carburo amb manopla i aigua calenta és un plaer, preindustrial si es vol, però un plaer gens manco. (No s'ha de patir pel mullader, perquè les rajoles del terra són de les que xupen l'aigua.)

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)

Continuo amb el post de l'altre dia.
Som al mateix mejador on hi ha un piano
Un escalfapanxes no és el mateix que una llar de foc, és més petit i més inútil, més decoratiu. Aquest és de marbre negre d'una pedrera que no és lluny de la casa. Ara no en queden sinó uns grans blocs enmig de pins i argelagues, en una queixalada a un turó que fa pensar en els clots, forats o sots de totes les antigues pedreres.

Una cadira de sis potes és una cadira inclinada, precursora de les tumbones. Té l'aspecte decorós de cadira de palla de tota la vida, però ofereix la possibilitat de repantingar-se per no fer res.

La senyora i l'estudiant. Dues figures decoratives de terracota una mica malmenades, un braç trencat. La senyora és molt massissa, una mica maja vestida. Avança un peu en un gest vagament exhibicionista i amb un vano fa veure que es tapa l'escot. L'estudiant porta una mena de sotana i un barret que devien ser propis dels estudiants de començaments del XIX. Mira cap a la banda de la senyora com si li anés a tirar un piropo o a rebre'n una nota amb una cita. Fa 125 anys que s'estan allà, a poca distància l'un de l'altre, amb el gest suspès.

I entremig el mirall. Sempre, mirar-se al mirall.

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

(Podeu clicar sobre la imatge per fer-la més gran)
Desorientació. Mandra o paràlisi pel que fa a aquest bloc, o potser bloqueig, que és més. En qualsevol cas poques ganes de fer ni d'escriure coses noves. De moment.

Com que tampoc no tinc ben bé ganes de tirar l'esponja, decideixo fer una mica de trampa i desempolsar dibuixos, fets fa temps, d'una casa del Camp de Tarragona que em tinc molt mirada i viscuda. Ens situem fora de l'actualitat, de totes totes.
Aquestes imatges evoquen una època en què les cases estaven més plenes de gent, s'era més gent a viure plegats. I es gastava molta estona matant el temps, cadascú amb la seva dèria.

El d'avui és d'un racó del menjador, un racó d'abans de les ràdios i tocadiscos. Al vespre, quan es feia fosc i a dins de casa s'encenien els llums de carburo, uns llegien, d'altres jugaven a cartes, i algú s'entretenia tocant cançons al piano. Les notes de Cocaïna, sé que al fin me has de matar omplien el menjador.

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)