A una nota meva sobre l'edifici del Parlament Escocès deia que el significat de la forma geomètrica que apareixia a les finestres era un enigma. Doncs xafardejant per la xarxa he trobat la resposta: l'Enric Miralles es va inspirar en el quadre de Raeburn amb el reverend que patina de què vaig parlar també en una altra nota fa temps.
Miro el reverend i miro aquesta mena de cadira sense respatller que hi ha a les finestres i no hi sé veure el lligam. En una visita escolar al Parlament, els nens van dir que la figura semblava un cotxet de criatura dels d'abans, old fashioned. He pensat: "tot llisca".
Quan a la Plaça de Catalunya van inaugurar el monument de Subirachs a Macià, una matrimoni gran se'l mirava:
Ella:- I aquesta escala al revès d'aquí dalt què és?
Ell:- Dona, té un significat.
Ella:- Quin?
Ell: -Jo no el sé, però en té un.
O sigui, que molt de compte, el que no entenem potser simbolitza una cosa respectable.
Segon cas: una criatura de deu anys visita el Guernika amb els seus pares i sent els comentaris dels grans: bombardeig, exèrcit nazi, guerra civil espanyola, morts...
Diu: "Ah! Doncs jo ja l'havia vist en una foto i em vaig pensar que era el naixement d'un vedell a la quadra".
Tots riuen, però penso que havia agafat una cosa essencial: el moviment, el neguit, el trasbals.

(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)
Som a Escòcia encara (no de veritat, sinó en aquest nou post). Pel carrer es veu molta gent amb el cabell roig. Molta? Sí, molta, en realitat molta.
Diuen que el cabell panotxa és un tret característic del britons, els antics habitants de les illes abans de l'arribada dels romans, que van ser arraconats cap al nord i cap a l'oest per les invasions germàniques i escandinaves.

En el post sobre el Parlament Escocès hi havia un comentari de la Mas dient que a l'altra banda de l'edifici del Miralles hi havia un turonet des d'on es pot contemplar tot el conjunt.
Aquí el teniu.
(Podeu clicar per ampliar la imatge)

El cim arrodonit és l'Arthur Seat i del conjunt de pendents verts i d'espadats en diuen Holyrood park, que és el nom del Palau Reial que hi ha just al costat del Parlament.

L'arquitecte català Enric Miralles va guanyar el concurs de projectes per a la construcció de l'edifici del Parlament Escocès a Edinburgh. El pressupost inicial es va multiplicar per no sé quant, les obres es van allargassar no sé quant més. Pel camí el pobre Enric Miralles es va morir. Finalment el Parlament es va acabar, va ser inaugurat i està funcionant.
Vaig anar-hi a donar un cop d'ull i vaig tornar una mica desorientada.

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)

De primer, unes finestres galàctiques que són mig finestra mig mirador, que fan pensar en un confessionari de material metàl.lic.
Més enllà, en un altre dels cossos de l'edifici, unes altres finestres d'inspiració gaudiniana, amb un barrots (no a totes, només aquí i allà, de tant en tant) verticals, torts, que semblen de fusta clara. Em dic: "Bueno...".

Hi ha una reixa a una de les sortides que no és gaudiniana (ara ja he vist que aquí es busca la varietat). Està inspirada (gairebé copiada) en els dissenys de Mackintosh, l'arquitecte escocès artífex del modernisme o art nouveau a la Gran Bretanya.

Més endavant apareix a la paret una peça geomètrica que es va repetint al costat de les finestres, com si fossin persianes.
Funció? Un enigme.

La mateixa figura geomètrica, en un dels extrems de l'edifici, torna a aparèixer en forma de decoració de ciment. És un extrem monumental de l'edifici, on hi ha pedres de diferent color i composició encastades a la base, que tenen gravats textos escocesos (entenc que) emblemàtics. Il.legibles, tant per la manera d'estar col.locades les pedres (la vista no hi arriba) com per la manera d'estar gravats (falta de relleu i de contrast). No és que ho vulgui rebentar tot, només vull deixar constància d'aquest detall.

Arribats a l'entrada principal de l'edifici, ens trobem amb una marquesina gegantina (i barroera) que fa pensar en les pèrgoles de l'Avinguda Icària barcelonina, i que potser s'assembla a la que està prevista que remati el mercat de Santa Caterina al barri vell de Barcelona.
En aquest moment de la visita vaig dir-me que veritablemet existeix un estil Enric Miralles, amb molta complicació d'elements i, a parer meu, molt confús. Només afegir que vaig pensar que era molt imaginatiu, però que jo no sabia què imaginava.
(Tot això, dit amb la humilitat d'una ciutadana que no és entesa, però que li agrada mirar i parlar)
_________________________
(Vegeu també aquesta nota)

A Londres, a la National Library, hi ha una exposició sobre l'origen del llibre. Un home la visita amb quatre criatures, d'uns 8 o 9 anys. Un nen i tres nenes. Les nenes porten bambes, texans, anorac i un mocador enorme que els embolica el cap. Les orelles, el front i el coll perfectament invisibles, i no parlem ja del cabell. M'hi fixo. El nen és tranquil. Elles són més i potser per això són més mogudes. Es miren les coses, fan broma, corren una mica. Tot com si el mocador no hi fos. L'home, -potser és el pare- dóna alguna explicació, vigila, però no renya. Em penso un moment com si jo fos una d'elles. Potser no veuria el mocador, però ara segur que tindria calor.
Pel carrer moltes noies i dones porten mocadors. Entenem-nos: d'aquests que ara en diem vel. Veig sobretot noies amb pantalons texans.
Al supermercat un parell de caixeres duen mocador negre sobre l'uniforme. De tant en tant riuen amb les treballadores de les caixes del costat, una rosseta pigallada amb piercings i una negra grassoneta amb el cabell estirat.
Al metro puja una d'aquestes jovenetes amb anorac i mocador. Obre la motxilla, en treu un llibre i llegeix amb fruïció. El títol: Sex, Passion and Love.
Al mercat de Whitehall hi ha molta gent amb vestits que denoten origen musulmà. Una dona porta un mocador de color carbassa, molt vistós i es tapa nas i boca amb un drapet negre subjectat al clatell amb un velcro. Em sembla que s'ho ha fet ella. Molt funcional. També pot servir per a un atracament.
Entre dues parades de venda ambulant, una taula de propaganda islàmica. Sobre el taulell, fulls impresos i al costat dos o tres barbuts morenos, amb roba blanca, palplantats amb cara sèria. Un barbut també vestit de blanc, però ros, està fent una arenga amb to agressiu, per un megàfon. En anglès. L'únic que entenc: "...nosaltres, musulmans creiem en Moisès..." Bueno. La gent passa comprant sense fer-li cas.
Em comenten que el radicalisme islàmic té molt d'èxit entre els nois joves. I també sento una altra opinió: que la confraternització a Gran Bretanya en gran mida es fa als pubs, bevent, però que els musulmans no beuen alcohol i això crea una barrera.
A Edinburgh hi ha una gran mesquita moderna al centre de la ciutat. Diuen que l'han pagada els saudís.
Els escocesos, i suposo que els anglesos també, es venen les esglésies. Potser no s'hauria de dir així, el cas és que he vist esglésies que són botigues de souvenirs, botigues de coses normals, bars, una convertida en un teatre -una mica alternatiu, això sí- i també n'he vista una que era una consulta mèdica.
A Londres, a St Martin in the Fields, hi ha un bar instal.lat a la cripta i amb un vas a la mà et pots passejar per sobre les pedres tombals.
No he vist, però, com al centre d'Amsterdam, cap església neogòtica convertida en mesquita. Allò que feia tanta por a la Ferrussola es veu que no treu la son als holandesos. O potser a alguns sí, però d'altres passen amb bicicleta impertorbables davant la mesquita. Els nous propietaris han col.locat les tres boles i la mitja lluna dalt de l'agulla gòtica més alta.
A Londres he conegut una parella de professors espanyols que tenen una filla casada amb un iranià. Un iranià mig londinenc. Han anat a Iran a conèixer la família política. El consogre és un científic que havia estat professor a la Universitat de Teheran, fins que diu que es va fastiguejar que els proselitistes de la revolució li interrompessin les classes per cooptar nois per anar al front. Era quan l'Iran i l'Irak estaven en guerra. La parella espanyola diu que s'han sentit tan propers a la família iraniana, "en valors, en el concepte de la família".
I acabo aquesta lletania dient que a Edinburgh no he trobat ni una merceria que no fos pakistanesa. Hi venen més lentejuelas que a les catalanes i roba de setí de tots els colors de l'arc de Sant Martí.
__________________
(Vegeu també: nota sobre l'exposició "Occident vist des d'Orient" i notes sobre el vel islàmic a França)

Deixem els squares i anem als espais del barri londinenc del Temple.
Entre carrers, carrerons i passatges s'obren clarianes, a mig camí entre les places públiques i els patis particulars. Són llocs de clima especial.
He de confessar la meva vena papanates: vaig anar-hi a fer el xup empesa pel capítol de la novel.la El còdigo da Vinci que transcorre en una d'aquestes places tan tancades.
(Podeu clicar sobre les imatges per amplir-les)

Tot el barri és ple de despatxos d'advocats, és una cosa tremenda. Totes les casetes anuncien oficines públiques i privades que tenen a veure amb la justícia. Em va semblar que totes les finestres deixaven entreveure arxius i classificadors i paperassa. I els carrerons i placetes eren travessades per advocats, vestits amb l'estil formal dels que són de l'ofici. Anaven per feina.

I allà al mig hi ha l'església rodona dels Templers, amb un detall a fora que em va agradar molt: una columna amb una escultura amb dos cavallers dalt d'un mateix cavall.

Novel.la a part, el lloc val la pena.

Els squares londinencs s'omplen a l'hora de dinar.
Vénen empleats de tot arreu. Races variades. Es treuen sabates. S'afluixen corbates. S'obren bosses de paper. Menjar no t'hi fixis. Relax mesurat.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Tornem enrera. Encara és l'estiu i som a Londres.
Ajeure's als parcs.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Em diuen: "Aquí al barri, el riu treu el cap més avall. Arriba-t'hi que t'agradarà, és com un poble".
El barri és Hammersmith, amb una estació per on passen tres línies de metro, és a dir que no som a cap extraradi. Vaig fins al riu, que és a tocar, però he de travessar un parell de vies ràpides d'aquestes tan antipàtiques que hi ha en ple Londres. I sí, allà hi ha una ciutat ben diferent.
Hi ha cases de dues plantes a carrers molt tranquils, algun pub, el river path, el caminet que voreja el riu, i molta vegetació. A les vores de l'aigua hi ha ànecs, al mig una illa.
Passo per una caseta que té un rètol commemorant que aquí hi va viure William Morris, l'artista i ideòleg del moviment de les Arts and Crafts del segle XIX, i que també va ser biblioteca i lloc de reunió del grup socialista del barri, impulsat igualment per Morris.
És una casa petita, victoriana, vermellosa, feta amb rajoles de terracota que imiten pedres, fruites i flors. Canvien les formes, però el color sempre és el mateix.

A l'alçada de Hammersmith és on es fan les competicions dels clubs de rem d'Oxford i Cambridge i hi veig passar remers. Res, però, comparat amb dos dies després.
És dissabte, són tres quarts de vuit del matí, i sóc més amunt, a l'alçada del pont de Chiswick (pronunciar Txísik, com Greenwich, que es pronuncia Grínitx).
Aquí hi ha diversos clubs de rem i gent remant al riu i d'altra que amb botes altes de goma pugen i baixen les barques (és un dir, semblen piragües). La Lola, que em té a casa seva i que és qui m'informa i qui m'ha portat fins aquí, se'n va a remar. Amb estil, com podeu veure:

Jo aprofito per anar pel path, riu amunt, fins a Richmond.
És un passeig entre arbres frondosos i alguns passants anglesos que saluden. "What a lovely day, isn't it?" Em creuo amb un indi que també passeja a aquestes hores del matí.
Em ve al cap el llibre de la Doris Lessing "En busca del inglés": el 1952 arriba a Londres per primer cop per instal.lar-s'hi, procedent de Rhodèsia, l'actual Zimbabwe, i vol conèixer "l'anglès" de veritat, aquell de què tant ha sentit a parlar de la colònia estant. Penso que aquest caminet, aquest dia, aquesta hora és ideal per trobar l'anglès, suposant que l'anglès de la Doris Lessing dels anys 50 existeixi encara o hagi existit mai.

Després m'explicaran les normes per remar pel riu.
Per quina banda s'ha de remar?
Depèn de si es puja o de si es baixa, però a més depèn també de si la marea està pujant o baixant.
Ah, i encara hi ha altres normes: si el teu club és en una banda del riu i et toca remar per la banda contrària, has de travessar..., però no per qualsevol lloc, sinó que s'ha de fer per uns punts enigmàtics que no estan senyalats enlloc i que no se sap qui ha decidit: a l'alçada del pub The Dove, sota el pont de Chiswick i vés a saber...

Com que la Teresa Amat ens recomanava l'exposició d'Edward Hopper a Londres, li dedico, tal com vaig prometre, un dibuix fet des de la terrassa de dalt de tot de l'edifici del museu (que era una central tèrmica i fa molt d'efecte).

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)

Hi he afegit alguna grua i no hi he fet sortir un edifici que hi ha a la banda dreta. És com una torre-supositori o torre-coet, crec que del Norman Forster, amb uns rombes que fan que la torre de la plaça de les Glòries de Barcelona sembli elegant en comparació.

Avui, en honor a la Teresa, que m'ha animat més d'un cop, ensenyo trampes, i us poso el dibuix també en vermell, quan l'original era de colors, però no m'acabava de fer el pes. Hi ha uns programes per modificar dibuixos que són una passada.

De totes maneres no volia parlar d'aquest tram tan cèntric del riu, sinó d'un tros de més amunt que em va fer descobrir aquest estiu una altra cara de Londres.
Proper post: El Tàmesis, de Hammersmith a Chiswick

(Podeu clicar sobre les imatges per engrandir-les)

Era de Glasgow un personatge mundialment famós, Charles Rennie Mackintosh.
Arquitecte i dissenyador de gairebé tots els elements que intervenen en l'acabat de l'edifici: mobles, làmpares, vidres, paper de paret, plafons, tèxtil, ferro forjat..., va ser al seu país el màxim exponent de l'Art nouveau, o Modernisme, que va desenvolupar amb un estil original.
Una visita a l''Escola d'Art de Glasgow, construïda i decorada per ell, és molt il.lustrativa de què es vol dir quan s'afirma que hi ha influència de l'art oriental i més concretament del japonès en el modernisme.
També es diu que Mackintosh va inspirar-se en les línies arquitectòniques tradicionals d'Escòcia per a la construcció dels seus edificis modernistes.
Ambdues coses són clares a l'edifici de l'Escola d'Art: la influència pròpia del país i la japonesa.
Agafem la façana principal de l'Escola: sembla la façana massissa, pesada d'una casa-castell, però a la vegada que dóna sensació de solidesa, està "forada" per uns immensos finestrals per on entra la llum a les aules, uns finestrals que tenen proporcions de paravent japonès. És una síntesi estranya, però evident. M'ha estat impossible de dibuixar i les fotos que he trobat a la xarxa no em satisfan (el carrer és una mica estret per poder prendre bones fotos).
Per cert, impagables les explicacions i l'actitud de l'alumne de l'Escola que dirigeix la visita guiada. Sembla tret d'una d'aquestes pel.lícules de nois d'Oxford i Cambridge que fan acudits irònics sense riure i que parlen sense mirar l'interlocutor, perquè gasten aires d'estar de tornada de tot.

L'estil decoratiu és molt estilitzat, com podeu veure a la dona amb rosa, i hi ha molta geometria en els detalls. Fixeu-vos en les rajoles que va col.locar a les parets de l'Escola d'Art i que servien de senyals.

Mireu també un blog catalano-escocès, molt interessant, que té un encapçalament de disseny "mackintoshià".

Deixeu-me comentar alguna dada biogràfica.
A l'Escola d'Art, on estudiava Mackintosh, hi havia un altre noi, Herbert MacNair, i dues germanes, Frances i Margaret Macdonald, tots plegats interessats pel mateix estil decoratiu. Eren anomenats The four, per la similitud del seu treball que van mostrar en exposicions conjuntes... els dos nois es van casar amb les dues germanes. Mackintosh, doncs, va tenir com a companya fins a la seva mort la Margaret MacDonald.
Aquí teniu la seva foto:

encara que jo crec que ella es devia agradar més en aquesta altra:

Llegint la llista de treballs de Mackintosh, els encàrrecs i la seva realització, la Margaret MacDonald sempre hi té un paper de primer ordre. Ja al començament del seu matrimoni, van ser invitats, els Four, per un grup d'artistes vienesos per exposar a Viena a la vuitena Exposició Secession. La Margaret era coneguda per la seva obra, però no sabien ni que fos una dona, i va rebre la invitació a nom de Monsieur Macdonald.

Mackintosh, pocs mesos abans de la primera Guerra Mundial, es va veure amb poca feina i van començar les depressions i els problemes greus amb l'alcohol. Va retirar-se, amb la Macdonald, a Suffolk, per mirar de curar-se i va ser llavors quan en plena guerra el van voler acusar d'espia per cartes rebudes d'amics austríacs que tractaven de publicar dibuixos seus a Alemanya. Es va traslladar a Londres, on va treballar fent dissenys per a la indústria tèxtil, sempre amb la Margaret al costat.
El 1923, amb nous problemes econòmics, la parella va traslladar-se viure al sud de França, on la vida era més barata. Veient les aquarel.les i olis d'aquells anys... oh sorpresa! ... el sud de França és el Vallespir. Vegeu un quadre dels molts que va pintar a Port Vendres.

Potser aquestes dades biogràfiques sobre la davallada i el relat de la seva mort, esdevinguda l'any 1928 a Londres acompanyat per la Margaret, fan entranyable una frase que, en canvi, llegida en fred, pot semblar ampul.losa i buida: Hi ha esperança en l'error honest. No n'hi ha cap en el perfeccionisme gèlid del mer estilista.

A Escòcia, els cels, els núvols i els seus infinits dibuixos són especialment dramàtics.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampiar-lo)

Repeteixo un dibuix (és la primera vegada que ho faig!), que em sembla també il.lustratiu del títol d'avui.

A Glasgow hi ha un Museum of religious life and art. No conec cap altre centre d'aquest tipus i la visita és interessant.
Hi ha tres nivells.
El primer és una mostra artística de peces molt escollides, relacionades amb les religions. Aquí es pot veure l'oli de Dalí amb aquell Sant Crist vist des de dalt.

En un altre nivell, hi ha explicacions de conceptes i ritus religiosos, així com una exposició visual, corresponents a les principals etapes de la vida humana; el naixement, la infantesa, la pubertat..., la mort, l'altra vida. Les religions que es tenen en compte en cada un d'aquests moments són les "importants": el cristianisme, el judaisme, l'Islam i també el budisme, l'hinduisme i el sikhisme.

El tercer pis està dedicat a la religió a Escòcia, tema interessant ja que l'anglicanisme és la branca de la Reforma instal.lada a Anglaterra, mentre que l'església escocesa té una estructura pròpia i una especificitat marcada.

Per cert que en aquest museu m'assabento que els monuments funeraris que vaig visitar a la vall de Kilmartin són una transició entre els antics enterraments col.lectius i els enterraments individuals de l'Edat del Bronze (entenc que en els estrats més antics s'hi han trobat enterraments de moltes persones i que, en canvi, als estrats més moderns s'hi han trobat enterraments molt individualitzats. Vaja, que hi començava a haver classes i uns que eren més importants i tenien més privilegis que altres... És el que entenc).

Per últim, a la planta baixa hi ha un jardinet zen, fet per un especialista japonès, que és una monada. Llàstima que el tenen incorporat a la terrassa del bar del museu i això el banalitza, perquè si no es prestaria a fer un exercici de... bé a intentar fer un exercici de meditació o de deixar la ment en blanc, o del que s'hagi de fer en un jardí zen. M'encantaria poder disfrutar d'un jardí zen i em van agafar ganes de proposar a l'Ajuntament de Barcelona que en faci un de públic, perquè jo a la meva galeria no tinc prou lloc i em temo que només m'hi podria fer un pessebre zen.

Deia l'altre dia que a l'ombra d'un d'aquests menhirs es disparen les idees i la conversa.

És inevitable sentir un ¿I què diu la Marija Gimbutas dels megàlits?
Doncs, no sé... recordo que parla de la importància de la posició dels cossos en els enterraments i també de la forma del monument funerari. Diu que a molts enterraments el cos es col.loca en posició fetal i que la construcció funerària a vegades té una planta arrodonida i s'hi entra per un passadís, com si tot plegat fos una referència a la matriu materna d'on hem sortit, una referència a la vida que es renova contínuament.
La rèplica està assegurada:
Tot això està molt bé, però la forma rodona no té perquè referir-se a cap matriu materna. El cercle i les formes arrodonides són presents per tot arreu a la natura i podrien simbolitzar qualsevol altra cosa.
Evidentment, sí.
Però en qualsevol cas no són formes arbitràries. Fixem-nos en el que ve ara.

Anem al Museum of Scotland a Edinburgh, que és un edifici modern amb molt de material. Tota una planta està dedicada a "Els primers pobladors" i s'estén fins al 1.100 (després de Crist !!). Tenim, doncs, manifestacions preindoeuropees d'aquest tercer mil.lenni a.C.; objectes indoeuropeus que pertanyien ja als celtes; material romà; decoració dels pictis, el poble "pintat" del nord-est de l'illa, descrit pels romans. I també hi ha estris de l'època en què ja s'estén el cristianisme, i resulta interessantíssim veure com els antics símbols se superposen i adornen els nous símbols cristians.
Vegem-ho amb més deteniment:
(Podeu clicar per ampliar el dibuix)

La figura 1.- correspon a una petita escultura de pedra de la mida d'un puny, que pertany al mateix període que les roques gravades de Achnabreck i als megàlits de Kilmartin. No se sap quina funció podia tenir, en qualsevol cas té gravats els anells concèntrics que es trobaven a les roques d'Achnabreck, que aquí alternen, en una altra cara de la figura, amb espirals. Igualment trobem alternança d'anells i d'espirals en altres pedres gravades (figura 3.-) del tipus de les d'Achnabreck. Els espirals són presents en les decoracions dels pictis (figura 4.-), que daten de l'any 500 d.C. Ens trobem, doncs, que durant 3.000 anys una determinada forma s'ha anat repetint i repetint.
Amb la propagació del cristianisme, apareixen les creus. A la fig. 5.-, una creu del segle VI dC, de l'època de Sant Columba, el monjo irlandès que estengué la nova religió per la Gran Bretanya. Fixeu-vos en la gènesi geomètrica de la creu a partir d'un gran cercle i quatre cercles més petits. Així mateix, a la fig.8.- tenim una creu vikinga de l'any 1.000 trobada a Escòcia (hi havia contínues ràzzies escandinaves i fins i tot establiment permanent de població danesa i noruega); els anells concèntrics són presents a la intersecció dels braços, fins i tot en alguns exemplars molt estilitzats que semblen creus fetes amb escuradents.
A part, doncs, d'aquest símbol circular, hi ha una altra forma molt freqüent, que presenta més variants i que podríem anomenar els entrellaçaments. La fig. 6.- representa una decoració gravada en una creu de l'època d'un altre Sant celto-irlandès-cristià, cent anys anterior a Sant Columba: els cercles estan entrellaçats per les creus i tot plegat forma una xarxa espessa. A la fig. 7.-, del 700 d.C., hi ha una de les moltes figures semblants que estan gravades en una creu dels pictis.
Aquest joc de lligams i entrellaçaments és molt propi del que es coneix com a simbologia celta, i veient-ho en aquest Museum of Scotland em pregunto si aquelles "carreteretes"o caminets que estaven gravats entre els diversos "cups-and-rings" a les roques d'Achnabreck, no eren una manera primitiva d'expressar la relació entre tots els cicles vitals.

Continuem amb el de l'altre dia.
El lloc anomenat Templewood és en realitat una plana on, a més del tal Templewood, hi ha d'altres monuments. El primer que es veu en arribar és el Neither Largie que teniu aquí a sota.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

A l'altra banda del prat, al peu del bosc, s'intueixen més pedres. Allà hi ha el Templewood, que és un cercle de pedres dretes que delimiten un cairn, o sigui un amuntegament de pedres petites; al mig hi ha una tomba rentangular, feta amb grans pedres planes, tal com veieu a la foto (extreta d'una web...).

Uns metres més lluny hi ha un cairn, i una mica més enllà un altre monument que s'assembla al Templewood. Uns centenars de metres més lluny tenim més megàlits del mateix tipus. I després, quan tornem a ser a la carretera camí cap a una altra banda, anem veient pedres dretes i cairns a dreta i esquerra.
Sebla que en alguna d'aquestes pedres també hi ha gravats d'anelles, com a Achnabreck, però no les sé veure. És igual perquè aquí l'important és una altra cosa. Així com el que era partcicular de Achnabreck era la humitat i el misteri dels símbols, aquí el que és especial és el paratge.
Molt sovint, a les ruïnes i restes de monuments, els emplaçaments són únics i ens diuen alguna cosa sobre les persones que els van escollir. Els emplaçaments no es poden captar bé en fotografies, t'hi has de trobar i llavors sents alguna cosa del que devien sentir els que hi van construir.
El que és particular en aquest jaciment del Templewood, és que van triar un lloc de pas. Aquesta plana tan ampla està envoltada de muntanyes allunyades i un s'imagina fàcilment que hi confluïen molts camins i que podia ser un lloc fàcil de trobada i reunió.
Sembla que en aquests monuments funeraris es nota una transició social: van començar sent llocs per a enterraments comunitaris i van acabar sent llocs per a enterraments de personalitats, com si diguéssim.
L'altra cosa d'aquest Templewood que vull comentar és la similitud amb el Cementiri dels Moros de Torrent, al Baix Empordà, entre La Bisbal, Pals i Palafrugell, per situar-ho d'algunaanera. És un lloc pel qual tinc una debilitat.
En efecte, el Cementiri dels Moros és el nom popular d'un monument megalític que hi ha en un bosquet d'alzines prop d'un camp de conreu. Té una estructura similar a la del Templewood, però és més senzill i sobretot molt més desmanegat. La primera vegada que hi vaig ser vaig pensar que era "un cromlech de pobres".
Les pedres que formen el cercle són molt més petites i la sepultura del centre té més aviat forma de passadís megalític. Aquí hi ha una web molt interessant amb dues fotos del Cementiri dels Moros.
En qualsevol cas el que a mi m'impressiona és que a la mateixa època (o al mateix mil.lenni! -estem parlant del 3.000 al 2.000 a.C.) aquestes poblacions preindoeuropees, de llocs tan allunyats i que m'imagino tan mal comunicats, fessin construccions del mateix tipus.
En realitat els dòlmens de casa nostra (dues pedres dretes i una plana a sobre) son la mínima expressió dels dòlmens que en diuen de corredor (com el de la Cova d'en Daina a Romanyà de la Selva), que vénen a ser com una successió de dòlmens normals. I aquests dòlmens de corredor tenen una funció i creen un espai que s'assembla molt als de la tomba rectangular amb parets de pedra plana del Templewood, únicament que a Escòcia han perdut la tapa i en canvi a Catalunya la conserven i sembla una "teulada" i tot.
(Un prehistoriador que em sentís divagar segurament diria que els que no som entesos més ens valdria de callar, però no puc evitar-ho, aquests llocs em fan rumiar.)
De les converses que sorgeixen després d'aquestes visions d'èpoques tan llunyanes en parlarem al post següent.

A Gran Bretanya i a les illes adjacents hi ha molts monuments megalítics.
Les pedres dretes, els cercles de pedres dretes i els cairns o cercles amb un amuntegament de pedres relativament petites, són els més coneguts. Aquí trobareu imatges de tots aquests tipus de megàlits britànics.
Jo només he vist un parell de jaciments, a prop de Kilmartin, a la regió escocesa de l'Argyll, al nord-oest de Glasgow. En aquest mapa una mica potiner fet per mi he assenyalat la zona amb punts blaus. I a la web de la vall de Kilmartin hi trobareu, clicant una mica, un mapa interactiu detallat de tots aquests monuments.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

Aquests megàlits tenen un què. No sé si ho explicaré bé, però ho intentaré.
El primer lloc visitat és Achnabreck.
Un caminet verd, sota la pluja insistent, va pujant suaument i apartant-se de la carretera. Les fulles dels arbres degotegen i les sabates s'obren pas entre les herbes mullades. Per la vora del camí una musaranya petitona també avança, però fent el ximplet. Puja i baixa pels branquillons i va de dreta a esquerra, esperitada.
Hi ha alguna cosa molt fecunda en aquesta olor d'humitat.
El caminet verd arriba a un lloc on hi ha arran de terra grans roques parcialment soterrades. Crec que en català d'aquest tipus de pedra en diuen codines. Bé, doncs aquestes codines tenen uns gravats en forma d'anelles concèntrics al voltant d'un forat. Els arqueòlegs els han batejat amb el nom de "cup-and-rings". Aquests conjunts d'anelles tenen lligams entre ells, és a dir, hi ha també unes incisions a la roca que són com unes carreteretes que van d'un grup a un altre.
Les roquess són plenes de "cup-and-rings" per on regalima l'aigua que cau sense parar. A mi em van semblar més aviat de color vermellós, tot i que a la foto que he agafat de la xarxa surten grises.

En aquest link trobareu moltes imatges dels gravats d'Achnabreck.
A la vora d'aquest jaciment hi ha un plafó amb informació. Aquestes figures estan datades entre el 3000 i el 2000 a.C. Es tracta, per tant, a l'igual que els monuments que veurem al segon jaciment, d'una manifestació anterior a l'arribada des celtes, que van ser el principal poble indoeuropeu que va establir-se a les illes. Se m'encén una llumeta al cap i penso en les teories sobre les cultures preindoeuropees exposades per Marija Gimbutas (de qui vam començar a parlar en una nota anterior, tot i que ho vam deixar penjat i tenim pendent tornar-hi).
Si seguim llegint el plafó informatiu ens trobem amb unes frases d'un indi nord-americà(!), on parla del significat dels cercles i espirals en la cultura tradicional dels indis nord-americans. Ve a dir que la natura i la vida són cicles que es renoven contínuament i que els cercles evoquen aquesta idea de recomençament perpetu.
Sobta una mica que els britànics hagin recorregut a un testimoni tan llunyà en l'espai i en el temps per avançar una interpretació dels símbols dels seus antecessors, com si fes por mullar-se en les coses de casa.
Plens de cups i de rings que ens ballen pel cap, continuem camí cap a un nou jaciment, Templewood.
Per al dia que ve.

Deixem aparcada momentàniament la lluita de classes i continuem amb la descripció d'ahir: el Britannia varat al port de Leith, a Edinburgh.

Aquest iot, que havia de fer caure de cul el personal, resulta que traspua decadència per diversos costats. Comencem per la saleta on esmorzava la reina que té unes cadires d'aquelles modernes que són com un con geomètric invertit, recobert d'un fil de plàstic tipus scoubidou que va fent ziga-zagues, tot plegat aguantat sobre quatre potes metàl.liques, és a dir aquelles cadires modernes dels anys 50. I continuem amb uns immensos aparells telefònics que tenien els membres de la família a la tauleta de nit, al despatx i a altres llocs des d'on podien trucar al servei. Són uns mamotretos plens de piuets com les centraletes de les telefonistes de poble de quan jo era petita (fa molt), i el telèfon té un dial dels rodons, que em sembla molt llunyà, molt i molt més enllà del 1997, any en què van desfer-se del iot. A més els telèfons són de color negre, que encara fa més autèntic.
No hi entenc, però si aquest iot havia de servir per deixar bocabadats els papanates, han fet bé de varar-lo, perquè em sembla que ara els sultans del Golf Pèrsic tenen uns iots que els hi donen unes quantes voltes, com a mínim en el camp del luxe ostentador.
La visita passa per moltes dependències: el menjador "de diari" on sopaven els oficials amb la família reial, el mess o sala d'estar dels oficials, el mess dels sotsoficials, el mess de la tripulació. La sala de màquines, el consultori mèdic, la bugaderia, la cuina, l'office on preparen el cafè (per als de dalt, amb tassetes de porcellana xinesa bona). Les cambres de dormir de la reina, la del marit, els respectius despatxos, la cabina del capità i la seva cambra de bany (l'únic lloc que es veu en tot el iot on un es pugui rentar). Arribem a una cabina de sotsoficials... Ui!, són sotsoficials, però dormen quatre en un espai mínim, i aquesta cabina on no hi ha espai per a res està presidida per una post de planxar plegable, ben fixada al centre de l'espai. Se't comença a encongir el cor, però llavors ja entres en una zona on no hi ha ni cabines. La tripulació-tripulació dormia en unes lliteres plegables que hi ha pels passadissos i repartidors, i a les parets hi ha uns calaixos metàl.lics amb candaus que devien ser els "armaris" dels de la "puta-base". Hi ha més posts de planxar per aquí i per allà. A la "família", a més de molestar-li els crits, segurament també li molestaven les arrugues.
No m'explaio sobre el contrast d'aquest "dalt i a baix". No val la pena. Com un Versailles, com si diguéssim, però sense l'aspecte artístic.
Per acabar vull comentar l'actitud dels visitants, que són majoritàriament turistes britànics. En primer lloc, no he sentit cap comentari, cap, dels que se sentirien en altres latituds: "Apa, mira com vivien aquests", "Digue'ls-hi tontos, tu", "I un Rolls i tot", alguna procacitat a la Honeymoon Room... i a la part de baix: "I aquí els altres ben amuntegats", "No hi ha dret, no em diguis", etc. A més d'aquesta contenció dels pensaments i impressions, un segon detall em crida l'atenció. Algun cops, a les dependències per on passes, hi ha un cordonet que no et permet tocar, seure, trepitjar o accedir a tal o qual cosa, però a altres llocs pots tocar, seure etc. lliurement el que veus. Doncs bé, cap d'aquests turistes britànics gosa seure als bancs que hi ha al mess dels oficials, ni tampoc al dels sotsoficials, però quan arriben al de la tripulació, allà es deuen sentir a l'alçada de les circumstàncies, com a casa, i s'asseuen un moment prop de les lliteres plegables que ja comencen a veure's per tots els racons.
Després ho comento i em diuen "Tingues en compte que aquí no hi ha hagut mai una revolució de veritat, mai han tallat el coll als rics."

He fet una visita molt instructiva al iot reial Britannia, que des de l'any 1997 ja no es fa servir i es troba a Leith, el port d'Edinburgh, destinat a visites turístiques. Instructiva, perquè és una lliçó de cultura britànica i també un motiu per arribar-se al port.
Edinburgh és un port marítim, encara que des del centre de la ciutat el turista ho oblidi. Però passejant per segons quins carrers, de cop i volta, t'adones que ets dalt d'un turonet, hi ha un carrer que fa baixada i veus el mar, a tocar.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Algunes coses a explicar:

El Britannia era un vaixell insígnia de l'Imperi Britànic, on la grandària i el luxe simbolitzaven el poder, no qualsevol poder, el Poder amb majúscula.
Estava destinat a passejar la família reial arreu del món, perquè hi poguessin invitar a sopar caps d'Estat i que tots pensessin "aquests sí que manen de veritat".
No us penseu que és un iot per anar a Mallorca. Deu haver donat la volta al món uns cinquanta cops, perquè la llista detallada dels viatges que ha fet és marejadora: Austràlia, Canadà, Ceilan, el Carib, Nova Zelanda, Sudàfrica, Hong-Kong i tornem-hi. Els noms dels països més llunyans van i vénen i al final es barregen les lletres i fent comptes ràpids arribes a la conclusió de la cinquantena de voltes al món.
Va ser construït el 1952, perquè la família reial sempre havia tingut un iot estelar i feia falta renovar l'existència. A bord hi havia una tripulació fixa d'uns 250 homes, això sense comptar la quarantena de persones que embarcaven quan hi viatjava la família reial: majordoms, donzelles, secretaris, diplomàtics, consellers, perruquers i altres funcions que ni ens imaginem. Entre aquests 250 homes hi havia una banda de música, amb els seus tambors i les seves trompetes, que tant servia per a un concert a bord com per a una parada militar quan arribaven a un port de les quimbambes. A bord no hi faltava un Rolls, amb els corresponents xofers i mecànics, perquè la reina quan baixava no agafava un cotxe de lloguer, si us plau. La veritat és que veure aquest Rolls tan antic i lluent dalt del Britannia (l'hi ha conservat) fa riure.
Els mariners d'aquest iot estaven sotmesos a un reglament especial que els tenia prohibit cridar, perquè podrien molestar "la família". Les ordres i instruccions a distància s'havien de donar mitjançant un codi de senyals fets amb les mans.
La coberta destinada exclusivament a sa majestat és tan gran que s'hi va muntar un envelat i s'hi va celebrar una trobada de mandataris de la Commonwealth, a l'època en què encara eren molts, i a la foto que es mostra no s'hi veuen gens atiborrats. Al menjador de cerimònies hi caben ben entaulats mig centenar d'invitats i la sala que es feia servir perquè hi prenguessin un drink previ té un piano de cua en un raconet. Hi ha un camarot que té llit de matrimoni (és l'únic llit doble en tot el vaixell): és la Honeymoon Room.
Arribats a aquest punt ja t'està pujant la sang al cap i t'apuntaries a la dictadura del proletariat: ¿és possible que hi hagués 250 paios sense poder fer soroll per dos que s'havien casat?
(Continua demà amb detalls importants)

En un racó de la National Gallery a Edinburgh hi ha un quadre d'un holandès anomenat Jan Steen (1625-1679), que porta un títol: "A school for boys and girls" (1670).
Encara que l'escàner de la postal només dóna una idea aproximada dels detalls de l'escena, si cliqueu per ampliar-la i us hi fixeu bé, veureu que no té desperdici. El desori a l'escola ve de lluny. ¿Es podria, potser, regalar la postal a tots els qui acabessin magisteri i a tots els llicenciats que es vulguessin dedicar a l'ensenyament?

(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)

Un parell de detalls simbòlics.
A l'extrem inferior dret del quadre hi ha una cartera per terra d'on surt un dibuix mig arrugat: és el retrat d'Erasme de Rotterdam. Pobre Erasme!
Segon detall: a la part dreta superior un nen s'aixeca amb unes ulleres a la mà i les alça cap a un mussol dissecat que hi ha a la paret. Aquest gest fa referència a un refrany anglès que ve a dir: "De què li serveixen espelmes o ulleres al mussol, si no hi vol veure?". (Al mussol, un psicopedagog actual, li faria un currículum adaptat i santes pasqües.)
Segons l'explicació que es troba al costat del quadre, la pintura fa un paral.lelisme amb el mural de Rafael al Vaticà "L'escola d'Atenes".

(Continuació de El Reverend gentil)

Parlant de quadres i retrats, en aquestes galeries es descobreix la gran quantitat d'escocesos mundialment coneguts que hi ha hagut.
Aquí en teniu un, Robert Louis Stevenson (1850-1894), dos anys abans de la seva mort, pintat per Girolamo Nerli a l'illa de Samoa, on Stevenson es trobava ja malalt.
No em digueu que no s'assembla moltísim a l'actor Xavier Elorriaga.
(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)

Aquestes galeries de retrats m'han fet pensar també en l'esperança de vida tan curta de temps passats. ¡Quants persontages il.lustres morien abans dels 50 anys! (i algú afegiria: "amb la feina feta"). Als 44 anys Stevenson ja era mort i l'Illa del Tresor, el Doctor Jekyll i Mister Hyde, i tantes altres coses que jo no conec, ja havien estat sentides, rumiades i escrites.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
La National Gallery of Scotland, al centre d'Edinburgh, és una pinacoteca que Déu n'hi dó. Els quadres estan una mica amuntegats i barrejats, però hi ha coses molt maques.
Sir Henry Raeburn (1756-1823) era un retratista prolífic i de qualitat. Tant aquí com a la National Portrait Gallery, que no és gaire lluny, tenim retratats els prohoms escocesos i algunes dones o prodones escoceses de l'època. Són olis bonics que mostren, a més, que el renaixement escocès va tenir lloc al segle XVIII.
I enmig de tots això hi ha una petita meravella, "Reverend Robert Walker Skating on Duddingston Loch". Dic "petita", perquè es un quadre anecdòtic i de mida petita. Aquí he escanejat la postal.
El quadre ha estat convertit en una figura negra i airosa que simbolitza les botigues dels museus escocesos. La idea és bona i el resultat, com podeu veure aquí a sobre, també.

Aquest reverend crec que devia ser un gentleman una mica presumit. Ho dic per l'elegància del vestit i del posat. A la nota explicativa al costat del quadre s'hi diu que potser Sir Henry Raeburn a la mort del reverend va regalar el quadre a la seva viuda i també, i això ja m'interessa més, que l'església del reverend era la Canongate Kirk. Ah! No és qualsevol església, la Canongate. L'acabo de visitar i s'adiu molt amb el personatge: parets enguixades i blanques, i tota la fusta, que és molta, pintada de blau cel, però blau cel pujat. Neta, polida, bonica i un pèl innocent.

_______________
(Sobre la relació entre la figura del Reverend i les formes de les finestres del Parlament Escocès projectat per Enric Miralles, vegeu aquesta nota i també aquesta altra)

He estat a Escòcia per motius familiars i he aprofitat per fer una mica de turisme. Tinc triats uns quants dibuixos per il.lustrar uns pocs comentaris. I més endavant ja continuaré amb tot allò de les Venus prehistòriques i amb els comentaris de Praga que tenia endagats.
Però, abans de tot això, una informació pràctica per a barcelonins que vulguin anar a les platges de la ciutat. Al telèfon 93.481.00.53, l'Institut Municipal de Parcs i Jardins dóna informació de l'estat diari de les platges. Si us diuen que el vent és fortet i de llevant, més val no acostar-s'hi.