El Fòrum ALTAÏR organitza durant aquest mes de setembre una exposició sobre el quadern de viatge a Etiòpia de Joaquín González Dorao.

(Horari de l'exposició: de dilluns a dissabte de 10 a 14 h. i de 16:30 a 20:30 h. Entrada lliure
telf.: 93.342.71.70 - fax : 93.342.71.78
Gran Via, 616 - Barcelona 08007)

Poso un parell de les seves pàgines agafades de la seva web, molt recomanable, on he vist que ofreix a la venda reproduccions facsímils dels seus quaderns (és il.lustrador professional).

Molt recomanable per als que els agradin les coses sociològiques, l'exposició al Caixaforum, oberta fins cap a finals d'agost, amb gravats i olis de William Hogarth.
Aquí a sota dues composicons, muntades per Barcelonetes, sobre el tema amorós Abans-Després. El posat d'ella en els Després és entendridor.

(Podeu clicar per ampliar les imatges)

S'ha clausurat l'exposició a la Pedrera sobre l'obra de l'escultor Pau Gargallo.

A Barcelona, hi ha uns "Aurigues olímpics", que Gargallo va fer per l'estadi de Montjuïc els anys 20. Quan es va remodelar l'Estadi i els seus voltants per als Joc Olímpics del 92, es va veure que els aurigues estaven molt fets malbé i es va decidir que se'n farien dues còpies exactes. Una es va posar al lloc on es trobava l'original i que és el lloc per on va ser pensada, al capdamunt de l'entrada de l'estadi. Ara doncs, a banda i banda de la porta principal hi ha un auriga.

L'altra còpia es troba en un lloc especial. Al costat del Parc Esportiu Can Dragó hi ha un altre parc, petit, amb una muntanya artificial que separa el parc, del trànsit de la Meridiana. Si estigués més net podria ser un lloc molt agradable i gens corrent a la ciutat. És una vall verda i recollida als peus d'aquesta muntanyeta. Doncs bé, a dalt del turonet hi ha l'altra còpia dels "Aurigues olímpics", i s'hi pot pujar per un camí empedrat i mirar-los de tu a tu. Són una parella, noi i noia.
Per situar-nos, es troba entre el centre comercial Heron City i el nou Corte Inglés, d'una banda, i el Passseig de Fabra i Puig de l'altra, sempre a la banda muntanya de la Meridiana.
Per rematar el tema dels Aurigues us poso un dibuix de Rosa Ricart inspirat justament en aquesta escultura.

Exposició al Museu Picasso sobre PICASSO I EL CIRC. (El dia de la inauguració, hi va haver un petit espectacle de circ, amb un número memorable: dos equilibristes van oferir una ¿dansa? penjats de dalt d'una paret. No estaven verticals sobre el terra, sinó perpendiculars a la paret, a mig aire. Es difícil d'explicar, però l'efecte òptic era impressionant)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

I acabo, avui sí, amb l'últim comentari arrel de l'exposició sobre Pompeia.

Hi ha una peça sorprenent: és una mà votiva (crec que de marbre o potser és d'alabastre) plena de símbols, per les dues bandes. El dibuix d'aquí sobre els intenta descriure. El rètol que hi ha a l'exposició diu: Mà votiva amb Sabaci. Sabaci, segons he trobat a la xarxa, és un déu que els romans van importar d'una altra banda.
Aquesta mà planteja el misteri de cada un d'aquest símbols i el de la seva acumulació. A uns posts de fa temps va sortir a relluir l'arqueòloga Marija Gimbutas i els seus estudis sobre els símbols de les antigues cultures neolítiques europees. Alguns dels símbols que apareixen en aquesta mà, com les serps, són estudiats per M.Gimbutas que n'ofereix una interpretació lligada als antics cultes a deesses pehistòriques.
Un dia tornarem a parlar de tot això, perquè la pervivència al llarg dels segles d'uns mateixos motius fa pensar que responen a alguna cosa gravada molt endins dels humans.

Una mica més de Pompeia i una mica més de la xerrada, ja fa anys, d'uns arqueòlegs espanyols que havien excavat un termopolium (ep! el de Lucius Betulius Placidus!).
Deia que abans de parlar de l'hostaleria a Pompeia, varen explicar diverses coses sobre la ciutat, entre les quals que a les entrades de les cases sovint hi havia representats fal.lus que tenien la virtut de protegir les cases contra el mal d'ull. Em va fer pensar que a la muralla de la ciutat romana d'Empúries, al costat d'una de les entrades, hi ha un gran carreu amb un fal.lus esculpit.
Poso aquí a sota dos dibuixos de mosaics que es troben al museu de Sussa, a Tunísia, on hi ha aquest mateix motiu. Un llatinista em va dir que la paraula que hi apareix venia a significar Hola!. Me les vaig imaginar a l'entrada de les cases, com alfombretes molt curioses.
(Un dia potser m'animo a fer una nota sobre la similitud de molts d'aquests símbols, però de moment encara em fa por de no dir cap bestiesa.)

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)

Anem ara al termopolium (sembla que el mot apareix a una obra de Plaute), on se servia vi barrejat amb aigua, llegums cuits, entre els quals cigrons, i fruits secs. També hi havia embotits, que estaven penjats una mica amunt.
Per les àmfores de vi trobades coneixen la procedència del vi que venien. Al costat de les àmfores, que eren grans, incòmodes de moure i tenien el coll estret, hi havia uns foradets on es guardaven les canyes buides que eren els instruments que servien per treure el vi de les àmfores i servir-lo als clients.
Funcionava de la manera següent: ficaven la canya dins l'àmfora, pel forat inferior s'omplia de vi, amb el dit tapaven el forat de dalt, treien la canya plena de vi de l'àmfora, la situaven a la copa o al recipient del client, treien el dit destapant el forat de dalt i abocaven el vi que hi havia dins la canya. Com un sifó.
Els preus estaven anunciats i han trobat també la caixa de recaptació.
Hi havia brasers per a l'hivern i taules plegables. I moltes llànties, perquè es feia força vida quan ja era de fosc. L'àpat principal i sovint únic era cap a les 7 del vespre.
Els arqueòlegs diuen que aquest era un lloc també de joc i prostitució, relativament petit, ja que tenia una sola sala amb triclinium. Es podia menjar dret o reclinat, diuen, mai assegut! Citen un autor clàssic que parla d'un pobre ximple que ha malmenat tota l'herència que va rebre: s'ho ha gastat tot menjant assegut! S'allarguen explicant que hi ha escriptors de l'època que donaven recomanacions sobre les converses a tenir durant els àpats: no diguis mai tonteries, només coses interessants. Molt sovint hi havia dos menjadors diferenciats: el d'estiu i el d'hivern. Quan un romà volia celebrar un banquet podia llogar una sala i també era freqüent que es llogués la vaixella.
A Pompeia han trobat cartells anunciadors o localitzadors de comerços, amb algun dibuix i fins i tot amb alguna frase, que podrien ser considerats precedents publicitaris.

Fins aquí arriben les coses una mica disperses que vaig anotar fa deu anys ja. En aquell moment vaig sentir fascinació per la feina d'aquells arqueòlegs. Podia semblar absolutament inútil esbrinar com se les enginyava en Lucius Betulius Placidus per treure el vi d'aquelles àmfores tan estilitzades, podia semblar un luxe asiàtic dedicar-se a la investigació de la seva botiga, però al mateix temps era com si veiéssim viu el taverner i el coneguéssim. Com si entenguéssim millor els bars d'ara. Potser va ser per això que l'exposició la vaig trobar tan atraient.
(El dia que ve sí que acabem amb això de Pompeia).

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)

Torno a l'exposició sobre Pompeia perquè vull explicar quatre coses escoltades fa deu anys (deu, ja! horror!) sobre un termopolium de Pompeia, conegut pel nom de l'amo, Lucius Betulius Placidus. (Parèntesi: un termopolium és un establiment comercial de l'època romana on es bevia i es podia prendre menjar calent.)
Era una xerrada al CCCB i el qui parlava era un arqueòleg d'un grup espanyol que vaig entendre que tenien com una mena de concessió: "Vostès poden excavar aquí". I aquest "aquí" era un termopòlium de Pompeia, un espai molt ben delimitat. No puc assegurar que les informacions que vaig sentir procedissin totes d'aquell localet, sinó que més aviat crec que se sumaven i s'afegien a les d'altres investigacions. Desempolso notes guardades.
Pompeia tenia uns 10.000 habitants i unes 600 tavernae o negocis-botiga, dels quals 34 forns, 19 tintoreries i 232 negocis d'hostaleria. (Ara a les nostres ciutats el nombre de bars també és magnífic). Sovint els negocis eren simples barres o taulells a les cantonades, pràcticament al mateix carrer.
Abans d'entrar a parlar de l'hostaleria a Pompeia, l'arqueòleg (de qui no recordo el nom) va donar algunes informacions generals.
Per exemple, que hi havia una mena de passos zebra per travessar carrers. En realitat eren unes grans pedres planes que permetien travessar sense mullar-se els peus en l'aiguabarreig que s'escolava per la calçada (per cert que a l'exposició de què parlem hi ha una foto d'aquests, diguem-ne, guals).
També va explicar que l'orina es feia servir per adobar pells i que la recollida del líquid era un negociet que fins i tot estava gravat per impostos.
Sobre els graffittis que s'han conservat a portes i parets, comenta que es pot considerar que una societat és lletrada si fins i tot per insultar-se s'utilitza l'escriptura. Se centra, però, en els graffittis electorals.
Informa que se celebraven eleccions municipals anualment i que la campanya de pintada de murals es feia de nit (hi tornarà més tard: es feia força vida de fosc). Els eslògans pivoten sobre dos temes: "Voteu-lo perquè és gran i té experiència" o bé "Voteu-lo perquè és jove i és honrat".
Per cert, que va publicar-se per aquella època un llibret titulat Manual per a unes eleccions, introducció i edició a càrrec de Joan Carbonell Manils, Edicions de la Magrana, Col.lecció Esparver Clàssic 18, 1996. S'hi explica que a Pompeia eren els propis veïns, corporacions, barriades, etc. els qui feien propaganda a favor de tal o qual edil i hi ha un recull de les seves pintades.
No em puc estar de transcriure-us-en algunes i les trio ben variades:

"Voteu a favor de Ner per edil. Feu-ho! Us ho demanen els venedors de perfums" (CIL 4, 609)

"Felició, el venedor de tramussos, us demana que voteu a favor de Luci Cei Secund per duòvir" (CIL 4, 3423)

"Holconi, duòvir jutge! Els fustaires. És un jove extraordinari" (CIL 4, 960)

"Les camareres de la taverna de l'Asel.lina us demanen que voteu a favor de Gai Lol.li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l'Esmirna" (CIL 4, 7863)

"Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa" (CIL 4, 429)

"Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l'administració pública" (CIL 4, 698)

"El Macerió i tots els dormilegues us demanen que voteu a favor de Vàtia per edil" (CIL 4, 575)

"Voteu a favor de Marc Cerrini Vàtia per edil. Us ho demanen unànimement els borratxos tocatardans" (CIL 4, 581)

"Voteu una altra vegada a favor de Marcel per duòvir. És digne de l'administració pública. Si ets un menestral de debò, alerta! Demana el vot per a ell!" (CIL 4, 7147)

"Lorei i les veïnes us demanen que feu edil Ampliat. Ep tu! Si el vols, no t'encantis" (CIL 4, 7517)

I encara uns altres dos, més exòtics:

"Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l'escala!" (CIL 4, 7621)

"Gavi, edil!... Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas" (CIL 4, 7679)

(Com que això s'allarga massa, deixem per a la propera nota els comentaris sobre els altres dos temes: els fal.lus a l'entrada de les cases i l'l'hostaleria a Pompeia)

A la nota anterior, Mcguffin comenta:
És curiosa aquesta associació novel·la-democràcia, poesia-despotiste. Reduccionista, simplista i inexacta, fins i tot errònia, però curiosa.

Té raó que és simplista, etc. i segurament també errònia, però jo la trobo més que curiosa, la trobo interessant (no pel que fa al lligam poesia-despotisme -que fort!-, sinó pel lligam novel.la-democràcia). Em va fer pensar en un text molt suggerent del Milan Kundera que es titulava "L'herència menystinguda de Cervantes":
(m'atreveixo a traduir del francès el títol i un paràgraf):
"Mentre Déu abandonava lentament el lloc des d'on havia dirigit l'univers i el seu ordre de valors, separat el bé del mal i donat un sentit a cada cosa, don Quixot sortia de casa seva i no va ser capaç de reconèixer el món. Aquest, en absència d'un Jutge suprem, va aparèixer de cop en una temible ambigüitat; l'única Veritat divina s'havia descomposat en centenes de veritats relatives que els homes es van repartir. Així, el món dels Temps moderns havia nascut i, amb ell, la novel.la, la seva imatge i model. "

A la nota l'Islam parlava de l'exposició Occident vist des d'Orient, citava el video que s'hi passa i el comentari tan suggerent d'una intel.lectual iraniana sobre el lligam entre el gènere de la novel.la i la idea de democràcia a la societat occidental.
En aquest enllaç de Webislam podeu llegir l'article de Xavier Moret a El País on s'allarga més sobre aquesta exposició i dóna de manera més fidedigna la cita de Sorour Kasmai sobre la novel.la.

(Podeu clicar per ampliar el dibuix)

A l'exposició Un dia a Pompeia hi ha només alguna llàntia i a més molt triada, tot i que als museus arqueològics on ensenyen peces romanes acostuma a haver-n'hi un fotimer.
Justament, he estat a Lyon aquests dies on, en el Musée de la civilisation Gallo-romaine, hi ha una petita sèrie de llums d'oli amb gravats eròtics.

A Barcelona, a la botiga del Museu d'Història de la Ciutat, en venen unes de facsímils, que són una monada. De totes maneres no conec ningú que se n'hagi comprada cap i que l'hagi encesa.
Una mica de tècnica sobre els llums d'oli: en principi no sembla tenir més secret que el d'un recipient amb oli i una metxa submergida allà dins, que treu el cap per un foradet. Per capilaritat la metxa està tota amarada d'oli i, quan s'encén, va cremant lentament.
Fa temps, en una mena de festa nocturna en un lloc on no hi havia cap llum a part del de la llar, vaig veure improvisar uns llums d'oli que van funcionar perfectament i des de llavors vaig mirar-me les llànties romanes dels museus com a estris funcionals. El recipient van ser les tapes d'uns pots de conserva. Es posa la tapa metàl.lica d'un pot cap per munt i s'omple d'oli. La metxa va ser feta amb paper de cuina. Un trosset de paper de cuina, enroscat, mirant que quedi prim i llarg, però que no es trenqui. Es posa la metxa fent més o menys rotllana dins l'oli de la tapa i es deixa un extrem cap a fora. La metxa es va empapant d'oli i l'extrem que ha quedat a fora també, però més lentament. Ja es pot encendre i es té una llum que no està gens malament, sobretot si no ha de competir ni ser comparada amb cap altra. I em sembla recordar que dura força.
En canvi el sistema de l'avellana dura molt poc. Una persona del Camp de Tarragona, a la casa sense electricitat que ha estat objecte de diverses notes, em va dir que per pujar l'escala cap al pis de dalt i anar a dormir, amb una avellana n'hi havia prou. Va trencar una avellana (al Camp de Tarragona sempre es té un sac d'avellanes a mà), i l'avellana crua i sense closca la va punxar amb una agulla de cap. Amb una mà va agafar el cap de l'agulla i amb l'altra va encendre l'avellana amb un encenedor. En surt una llum tènue que fa necessari conèixer l'escala, saber cap on és la porta que has d'obrir i cap a quina banda cau el llit, a més té l'inconvenient que en un minutet s'han acabat avellana i flama. El sistema de l'agulla de cap es pot perfeccionar perquè et deixi la mà lliure: es pot clavar en un tap de suro que tingui prou base com per aguantar-se a terra o sobre alguna superfície plana.
I parlant de ser autosuficients en la llum, vull acabar amb un comentari sentit de boca d'un astrònom que explicava el gran interès per a la ciència de fenòmens encara sense explicació. Parlava del pes que tenien algunes matèries que hi ha a l'espai i deia que la quantitat de matèria "X" de no sé quin forat negre que cap en una cullereta de cafè, pesa tant com un elefant (o potser va dir cent elefants), i que això és un misteri per a un científic. La comparació em va fer gràcia, i llavors vaig sentir com seguia amb el mateix esperit divulgatiu i citava com un misteri a elucidar saber com es produïa la llum d'una cuca de llum, que no té els inconvenients energètics dels altres tipus de llum: "Amb un cuca de llum podeu llegir la pàgina d'un llibre, proveu-ho".
No ho vaig provar però me'n vaig quedar amb les ganes. Si aquest estiu algú ho intenta ens ho podria explicar.
____________

(Continuem amb més Pompeia aquí)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
L'exposició Un dia a Pompeia al Museu Marítim de Barcelona és molt recomanable per als que els agradin les coses arqueològiques o el món romà. Oberta fins al 20 d'Octubre. Entrada sense descomptes: 9€.
Hi ha peces triades, està ben estructurada, és curta i condensada.
Interessant saber que en la zona on hi havia hagut Pompeia s'havia perdut memòria del desastre. Es veu que fins al segle XVI no es van trobar restes arqueològiques que van fer que es relacionés el lloc geogràfic on s'havien trobat amb el fet històric o natural de la pluja de lava. Va ser al segle XVIII sota el regnat de Carles III (d'Espanya i de Nàpols) que es van començar les excavacions de manera més o menys sistemàtica. He trobat suggerent que fos en aquesta època i durant aquest regnat, que es volia il.lustrat.
En aquesta exposició hi ha una barreja de vida quotidiana (paelles, joies d'or, cuines portàtils, mobles...) i de vida simbòlica (una Venus perfecta, un Bacus magnífic...) molt atractiva.
Val la pena fullejar els llibres d'imatges que venen a la botiga del Museu.

_______

(Seré fora una setmana, però a la tornada continuarem una mica més amb romans)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Al CCCB fan unes exposicions que a vegades pequen de... abstractes? simbòliques? No sé com dir-ne, però sí que és cert que a vegades hi ha més disseny que contingut. Més pa que formatge. En qualsevol cas, mentre hi hagi alguna peça o alguna idea interessant, jo acostumo a pensar que ha valgut la pena. A no ser que tingui un d'aquells dies de "i això quan ha costat? eh, quan ha costat?".
Van fer al 2003 una exposició a partir d'una idea que tenia interès: com veien (els homes) les dones dels harems. Es titulava
Fantasies de l'harem i noves Sherezades. El dibuixet d'aquí a sobre va ser fet en aquella exposició.
Els pintors occidentals pintaven odalisques nues i silencioses, impersonals, ofertes, enclaustrades. Aquests quadres eren contraposats, en aquella exposició, a les imatges orientals de l'heroïna persa Schirin que era pintada escapant-se de l'harem per anar a l'encontre del seu amant.
En efecte, el text que encetava la mostra era aquest: "A Occident les dones s'alliberaven i els homes les imaginaven esclaves. A Orient les dones eren esclaves i els homes les imaginaven lliures".
Per cert, sembla que l'únic personatge occidental que va arribar a visitar un harem va ser una dona anglesa, Lady Mary Montagu (a l'exposició es mostraven les seves cartes), i també Eugène Delacroix, però en el seu cas més que un harem sembla que va ser una visita a les dones d'una casa particular, dones que avisades pel marit, es van perfumar, enjoiar i vestir molt (vegeu el post sobre els seus quaderns de notes). O sigui que les odalisques de Fortuny, d'Ingres i companyia són pur imaginari.

Ara fan una altra exposició que tracta la mirada d'Orient sobre Occident. Hi ha una cosa que ha valgut la visita. És un video que recull entrevistes a cinc intel.lectuals musulmans, on responen a un seguit de preguntes sobre les dues civilitzacions. S'expressen en un francès perfecte i diuen coses interessants. Us poso alguns enllaços: Nilufer Göle, Hoda Barakat, Sorour Kasmai, Daryush Shayegan, i Salah Stetié. M'han impressionat, en especial les tres dones, i m'han agafat ganes de llegir alguna cosa de Nilufer Göle sobre la dona musulmana. (Poso aquí un enllaç amb els posts sobre el vel a França publicats al començament de la història de les Barcelonetes).

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Algunes opinions eren molt suggerents. Per exemple, a la pregunta sobre quin era el punt que definia Occident, Sorour Kasmai respon: "La novel.la". Més endavant, parlant de "democràcia" torna sobre el mateix: "La novel.la és el gènere que mostra camins diversos, és un gènere que dóna una base a la democràcia; la poesia és la subjectivitat, pot ser el gènere del despotisme", diu.
Crec que és l'iranià Shayegan que quan és preguntat sobre el que més li agrada d'Occident contesta: "La racionalitat i l'eficàcia". Quan se li pregunta a continuació el que més detesta d'Occident contesta: "El mateix, la racionalitat i l'eficàcia". Evidentment, matisa les respostes. Però he pensat en una frase d'aquestes del pensament zen que m'agrada molt. Diu: "De veritat algú creu que una cosa pot millorar sense empitjorar?"

Continuo amb el de l'altre dia sobre els quaderns de notes, posant una imatge d'un quadern d'Eugène Delacroix al Marroc. Val la pena que l'amplieu. Ens aquests dos fulls hi ha a més dels dibuixos, l'escriptura i la distribució de les aquarel.les entre les lletres. Té molt de caràcter.

Al CaixaFòrum a Montjuïc hi ha una exposició d'aquarel.les de TURNER amb visions de Venècia que per als qui els agraden aquestes coses és molt maca i molt interessant. I gratuïta.
Aquestes aquarel.les, dels anys 1830 i 1840, gairebé abstractes, són una delícia. Tot és llum, aire i aigua. Passen un vídeo que val la pena, on s'explica que Turner al moment de fer exposicions afegia detalls als quadres -gent, góndoles i coses així-, perquè era conscient que al públic li agradava un estil més convencional.
Tal com assenyalen els crítics que apareixen al vídeo, els esbossos de Turner fets amb aquarel.la són més interessants que els quadres a l'oli que pintava més tard: els primers tenen la frescor de la impressió immediata, els quadres posteriors l'han perduda.

(Podeu clicar per ampliar les imtges.VAL LA PENA)
(Faig un parèntesi per comentar que el llibre Delacroix et le Maroc, Guy Dumur, Ed. Herscher, amb imatges dels quaderns de notes d'Eugène Delacroix en el seu viatge al nord d'Àfrica els anys 1830', ens permet arribar a una conclusió semblant: les aquarel.les de les notes que pren tenen una gràcia que ja no apareix als grans quadres que pinta arribat a França. Mireu les imatges dels quaderns que poso aquí al costat i compareu-les amb la pintura de Delacroix d'aquest link que va ser feta a partir dels esbossos.)

Una cosa particular d'aquesta exposició del Turner són els tres quaderns de notes que s'hi mostren. Un s'ensenya per la pàgina on Turner va copiar un quadre de Raphael (?) exposat al Louvre. Em va fer pensar com devia ser el món quan no existia encara la fotografia, i per veure un quadre que era al Louvre hi havies d'anar o bé algú t'havia d'ensenyar una còpia que n'havia fet. I devia passar el mateix amb les piràmides, amb Venècia, amb un asiàtic, una orquídia o un tigre. Saber dibuixar el que es veia a llocs exòtics era posseir una capacitat de comunicació important, alimentava el coneixement dels altres i també la seva imaginació.

Els altres dos quaderns estan oberts per pàgines amb croquis venecians. A mi aquests quaderns de notes em fan somiar, però no sabria explicar ben bé en què. Són intents de retenir impressions, d'acaparar la realitat, de triar el que es veu, d'expressar el que se sent. Intents de fixar el que és fugisser, de no deixar-ho escapar. Són un tros de memòria, una part del sentiment que prenen una forma material, rectangular, reduïda, que cap a la mà, ràpidament envellida, personalitzada. Les tapes i els cantos dels quaderns deixen de ser immaculats a mida que van emmagatzemant l'ànima del qui els fa servir. Acumulen cicatrius.
Crec que l'èxit dels quaderns negres de la marca Moleskine, amb un elàstic molt característic que els manté tancats, es deu a la fascinació de cert públic per aquesta activitat "descobridora". L'aventura viatgera, tipus Bruce Chatwin, nodreix aquest mite. Però hi ha més coses. Exemples d'aquestes "més coses" serien l'emoció especial que aixequen entre els espectadors dos quaderns apareguts en pel.lícules d'èxit: el de "Bailando con lobos", on Kevin Costner anota i dibuixa el que aprèn del llop i dels indis de l'oest, i el del Sean Connery, el pare de "Indiana Jones y las cruzadas", on va recopilant descobriments i misteris esotèrics. A tots dos s'alternen dibuixos i escriptura.

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos) (Acabo això dels quaderns de notes amb dos dibuixets d'un quadern fet a Venècia... no pel Turner, eh?, per mi!)

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
L'exposició a la Pedrera sobre l'obra de ROUAULT (1871 -1958) dura encara fins al 13 de febrer. Aquí trobareu informació de la mateixa Caixa de Catalunya sobre l'exposició, i aquí hi ha una web sobre el pintor.
De lluny el més impressionant és la sèrie de gravats titulats Miserere, amb textos brevíssims d'inspiració bíblica i cristiana. En aquest link trobareu les primeres 33 planxes de la sèrie i aquí la continuació, o sigui la resta fins a 58 gravats.
Són autèntics i produeixen una emoció profunda. Suggereixen sentiments i pensaments, més enllà dels coneixements evangèlics que pugui tenir cada u i més enllà dels que volgués expressar el pintor. Aquí a sota en reprodueixo tres, en desordre, però que poden donar una idea del que volia dir amb això del valor de l'autenticitat en la intenció i en l'estètica. Potser seria més adequat parlar d'honradesa. El primer: Com més noble és el cor, menys estirat és el coll. El segon: El seu advocat amb frases buides clama la seva total inconsciència. El tercer: Som bojos.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Al Palau Robert hi ha una exposició de vestits del Pertegaz fins al 27 de febrer.
Hi ha sobretot vestits dels anys 70.
Això de l'alta costura a mi com a la majoria ens cau lluny, però també com altres he caigut en el parany de la creació. Hi ha una elegància de teixits i de formes i un munt d'imaginació que t'embolcallen i se t'enduen.
Cherchez la femme.
Dit això, mires els noms de les propietàries originals i t'embafen els cognoms compostos que, a més, duen invariablement el del marit a darrera, amb un bon "de" que marca la pertanyença. Al final, una vitrina amb retalls de HOLA!s i similars acaba d'establir la contradició. És com si et digués: allò (tan maco) era això (tan roni i tan cursi) o, més precisament, eren aquestes (definitivament tan i tan lluny del meu esperit).

Establerts els peròs: l'exposició del Pertegaz m'ha agradat.

(Acabem avui els comentaris sorgits a partir de l'exposició de fotografies sobre la Revolució Cultural).
Fa un parell d'anys vaig recórrer a una acupuntora, la Margarita Chuang Ching Li, de qui m'havien parlat molt bé.
Em vaig trobar davant d'una dona xinesa, vorejant la seixantena, afable i bona professional. A la paret del seu despatx del carrer Casanova, hi té la traducció d'un certificat dels anys d'exercici professional a Xina. A la sala d'espera hi ha el títol de metge de la Universitat de Kunming, a Yunnan, del 1965. És un títol que té una factura una mica matussera, el paper és senzill, el disseny és... revolucionari, en el sentit polític del mot.
També té, emmarcades a la paret d'una de les sales, cartes de pacients catalans datades dels anys 80, que certifiquen que la Margarita els ha curat amb acupuntura tal o qual dolència que ningú els havia sabut tractar.
Al passadís hi ha quadres xinesos i una peixera.
Fins aquí, el decorat.
Ara, ella.
La Margarita, doncs, és metge, tot i que m'imagino que el títol no l'ha pogut convalidar i que per això a Barcelona s'ha de limitar a l'acupuntura. Però et mira en tant que metge, et fa treure la llengua i et dóna uns copets a la panxa, que no m'havien donat des que tenia 5 o 6 anys. És una dona forta, amb molta personalitat, intel.ligent i viva, un toc d'ingenuïtat, entranyable.
Un dia, veient-la tan amarada de cultura xinesa, apuntant la propera cita i les notes sobre la meva salut en xinès, li pregunto com és que es diu Margarita.
Polque mi madle e' catalana, sento, sorpresa.
Li demano que, si us plau, m'ho expliqui.
I escolto amb atenció.
------------------
Som a Barcelona, l'any 1935, i la seva mare, la Margarita Rafí, té 23 anys. Acaba de conèixer un intel.lectual xinès, un home cultivat i viatjat que ha vingut a Barcelona per tenir contacte amb la llengua castellana, ja que treballa com a traductor. Enamorament fulminant i decisió ràpida: la Margarita vol casar-se amb l'home xinès i marxar a viure a la Xina.
Entonce' viaje no como ahora, era todo difíci', barco, tren, otro barco. Todo' le decía': "no vaya', si allí él no te quiere, tú lejo' y sola ¿qué hace'?".
A la foto de la seva mare que la Margarita té al despatx, veig una noia molt jove amb cabell ondulat a l'estil dels anys 30, però amb una barra forta i un aire decidit. La Margarita Rafí, ja us ho suposeu, es casa i marxa.
El marit decideix instal.lar-se a Shangai, perquè és la ciutat més cosmopolita i adequada per a la seva dona estrangera.
Mi madre no vivió guela civi' española, pero vivió guela con japonese'. El pare té sentiments clars contra la invasió japonesa i escriu articles abrandats als diaris que sovint a última hora són censurats pels invasors. El directo' de su peliódico dice: "No haga' altículo' ta' fuerte' polque luego a media noche tengo que corre' a esclibi' otra cosa". Pero él continua esclibiendo fuelte.
Detenen uns seus companys, a ell el vigilen els espies japonesos i finalment el vénen a buscar, però la Margarita Rafí diu a la policia que el seu marit no hi és i aconsegueixen escapar. Marxen a Canton a corre-cuita, però enduent-se'n els diccionaris, i més endavant acabaran fugint a Hong-Kong, on tenen tota la casa plena de refugiats com ells.
Després de la guerra, reinstal.lats a la Xina no colonial, són ja tota una família. La Margarita Rafí ha tingut cinc fills, el segon dels quals es diu Margarita com ella i és la meva acupuntora.
Li pregunto com és que no parla gens de català i em torno aquedar de pedra: Polque mi madle a nosotro' siempre no' habló en chino. Sorprenent per més d'un motiu aquesta noia de barra forta i mirada decidida. (Per continuar llegint heu de clicar a sobre el CONTINUA de la ratlla següent)

Continua ->

El dia anterior parlàvem de l'exposició fotogràfica sobre la Revolució Cultural xinesa al CaixaFòrum. Arran d'aquesta mostra vull dir alguna cosa més, sobre la Margarita i el seu pare, que van viure directament la Revolució Cultural, i també sobre com és de lenta a vegades la reflexió a propòsit d'un fet històric.
En la nota biogràfica del fotògraf Li Zhensheng hi ha de fet un resum de la cronologia de la Revolució Cultural:
El 1966 té 26 anys i està treballant com a fotoperiodista al diari de la seva província, Heilongjiang. Comença el moviment revolucionari i ell participa activament a la seva empresa en l'acusació i destitució dels membres de la direcció. A partir de l'any següent es veu immers en les lluites entre els diferents grups revolucionaris que s'acusen els uns als altres de no ser-ho prou. Al 1969 la direcció del Partit, recuperada per Mao Tse-tung, decideix posar ordre en tota aquella joventut que vaga per les ciutats i Li Zhensheng és enviat a reeducar-se a una comuna camperola, igual que molts altres joves. Dos anys després torna a treballar a la capital de la seva província i el 1972 dirigeix el Diari de Heilongjiang. No va donar a conèixer el material que avui s'exposa fins al 1999.
-----------------
El primer estiu de la Revolució Cultural, el del 66, hi va haver set aparicions de Mao Tse-tung a la plaça Tian'anmen davant de multituds de guàrdies rojos.
¿Quants eren els milions de joves i adolescents xinesos circulant a peu i amb tren pel país, camí de Pekin, per si podien veure el Mao? Dotze milions? Vint? El doble? Eren molts milions.
Entonce' lo' chico' hacía' lo que quería' em diu, impotent, la Margarita, amb el seu castellà-xinès sense consonants finals.
Ara, amb més informació i amb la perspectiva dels anys, és fàcil veure-ho amb distància. Llavors, en calent i des d'Europa, embriagava.
L'oposició al monolitisme soviètic, a l'encarcarament, la il.lusió d'una altra manera de ser revolucionari.
-----------------
A l'exposició es mostra un vídeo amb una entrevista actual al fotògraf, que té interès justament pel recul que pren respecte als fets de què parla.
Ajuden a reflexionar alguns dels llibres que toquen el tema:
Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie, és una perla des de tots punts de vista, començant per la seva concisió. És un relat ple de matisos que suggereixen moltes idees, ambientat en una comuna pagesa on es reeduquen uns joves ciutadans.
Cisnes salvajes, de Jung Chang, Ed. Circe, és la narració de la vida de tres generacions de dones, l'última de les quals viu la Revolució Cultural en plena adolescència. Té molt d'interès memorialístic, més que no pas literari. La Margarita ha llegit el llibre i marca distàncies: Esta chica pasó má' mal que yo.
Hi ha un tercer llibre, Ser dona a la Xina, de Xinran, Ed. 62, que recull històries de dones xineses que van ser difoses en un programa de ràdio conduït per l'autora del llibre. És un testimoni valuós, però més radiofònic, una mica morbós, amb molts exemples d'abusos sexuals, alguns dels quals ocorreguts durant els anys de la Revolució Cultural.
Sortint de l'exposició em vénen a la memòria fets i converses que al fil dels anys van ser flashos de lucidesa.
El primer, la lectura del llibre Deuxième retour en Chine de Claudie i Jacques Broyelle, que havien marxat entusiasmats a treballar un any a les Edicions en Llengües estrangeres a Pekin i en van tornar el 1976 esparverats
Una conversa a finals dels anys setanta, amb uns turistes que tornaven del Perú: En aquell poble de mala mort, hi havia un iaio amb ponxo, arraulit contra una tanca, mig endormiscat al solet. I a la paret de darrera seu, una pintada recent, formidable: "Abajo el traidor Lin Piao".
Eren els anys del Sendero Luminoso al Perú i els del Pol Pot a Camboia. El Lin Piao, de ser el "dofí" del Mao, havia passat a fugir en un avió en direcció a la URSS i a estrellar-se a Mongòlia.
El 1976, a la mort de Chu En Lai (pocs mesos abans que la de Mao Tse-tung), la plaça Tian'anmen havia vist desfilar, durant dies, milions de persones en una manifestació espontània de dol que va ser interpretada com un elogi popular al relatiu seny del personatge, enfront dels excessos dels altres dirigents.
Després de la mort de Mao, només va fer falta un mes, un de sol, perquè fos detinguda la seva dona i se l'acusés de totes les intransigències. Ella i els seus tres companys polítics van ser batejats la banda dels quatre, motiu amb més reminiscències de bandolers de camí ral, que de polítics d'un país tan gran.

Ens queda acabar aquesta trilogia el dia que ve amb una història de novel.la: 3.- La Margarita i el seu pare

Al CaixaFòrum (la sala d'exposicions a la Casa Ramona, al peu de Montjuïc), hi ha una exposició de fotos d'un periodista xinès, Li Zhensheng, sobre la Revolució Cultural.
Les fotos són bones. Es tracta majoritàriament d'instantànies no publicades a l'època, perquè mostren la cara negra, repressiva de la Revolució Cultural. El fullet de l'exposició diu que el fotògraf "capta la gran obra de teatre que va ser el moviment". Hi ha alguna cosa d'això: els escenaris, les tarimes, el públic..., la mise en scène.
Em fixo ara en algunes fotos:
La primera, la d'uns monjos budistes que duen un cartell on hi ha escrits penjaments sobre la doctrina budista. Les seves mirades esporuguides són com si ens diguessin: "no portem aquest cartell infame perquè creguem res del que hi diu, sinó perquè tenim por". És una imatge que parla sobretot dels qui són a l'altra banda, dels que els han posat els cartells.
Una altra. Una sèrie de dues fotos: en un descampat, uns homes d'esquena amb les mans lligades al darrera, una mica de públic, un escamot que apunta. A la foto següent ja han disparat i els cossos jeuen bocaterrosa. Aquest afusellament és el contrapunt a les imatges de repressió més "simbòlica" o teatral: els cucurutxos de paper al cap, els cartells penjats al coll, les genuflexions obligades, els insults. Recorda que no tot quedava en paraules i gestos.
La tercera imatge que vull comentar és la imatge de la insubmissió i
em va fer pensar en el pare de la Margarita, de qui parlaré a la propera nota. També es tracta d'una sèrie de fotos, com si fossin fotogrames d'una pel.lícula. Un acusat és exposat en públic i el volen fer declarar en contra del seu pare, també detingut. L'acusat no només no ho vol fer, sinó que a més pretén protestar. Els seus acusadors li entaforen un guant a la boca per fer-lo callar.
El dia que ve:
Trilogia sobre la Revolució Cultural: 2 La distància

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Com deia fa bastants dies, aquest estiu hi ha hagut a la Royal Academy a Londres una exposició antològica sobre l'obra de Tamara de Lempicka.
Reprodueixo aquí a sobre un dels seus quadres, una Dama de verd, que va aparèixer en un magazine de La Vanguardia, fa temps. No vaig retenir llavors el nom de la pintora: Tamara de Lempicka. Veritablement, sona exòtic.

Alguns apunts:
Tamara de Lempicka és filla de pare rus i de mare polonesa. El 1919, just amb vint anys, marit i filla petita, arriba a París, escapant de la revolució bolxevic.
Tamara de Lempicka pinta molt bé, treballa dur i es fa un nom com a retratista.
Té un estil personal molt marcat i, a la vegada, se situa completament dins els corrents i la moda de l'època.
Una mica de cubisme, una mica de futurisme i molta sensualitat; un xic de "bojos anys vint" i de "París era una festa", l'ambient de l'art déco. Luxe i una determinada modernitat.
Com a exemples d'aquest futurisme, observeu els grataceles que apareixen al fons d'aquest quadre:
O el cotxe esportiu del seu autorretrat. Igualment, al quadre on pinta el seu principal mecenes, el doctor Boucard, el representa, com a home de ciència que era, amb els seus instruments de laboratori a la mà (per cert, va ser l'inventor del Lacteol, medicina que sonarà als que hagin tingut criatures petites amb diarerres).

Al començament de la Segona guerra Mundial va emigrar amb el seu segon marit a Amèrica, possiblement empesa per la seva ascendència jueva. Els quadres de la nova etapa ja no són el que eren. És curiós. És com si passada una moda i una etapa d'opulència, després de la guerra ja no es pogués continuar fent allò que havia fet amb èxit i se sentís perduda. Hi ha algun quadre amb refugiats, algun altre de motiu religiós, però jo diria que és clar que allò ja no és el que ella sent.

La seva vida, en part, va ser com un reflex de la sofisticació representada en els seus quadres. Se li atribueixen amistats i activitats, i també l'exhibició de joies, roba i pells, que s'adiuen amb el glamour que volia evocar a la pintura, i que crec que és evocat igualment en el retrat que ve a continuació: sembla ser que els fotògrafs van estar dues hores per fer-li la foto. Les llegendes no s'improvisen. I ella es va bastir una identitat de personatge poderós, triomfant, escandolàs i eficaç.

Dibuix fet a partir d'una foto d'estudi de Tamara de Lempicka

Tornem al títol d'aquest post: Ai, les russes blanques.
Refugiades d'èlit pel seu naixement i pel seu cosmopolitisme, però havent perdut els seus havers, les emigrades russes van generar moltes històries. Gala, la dona de Dalí, en va ser un exemple; la dona de Sert, un altre (vegeu Antes que el tiempo lo borre de Baladía). Algunes d'elles són personatges envoltats d'un nimbe especial.
En el cas de Tamara de Lempicka hi ha una exaltació pronunciada dels sentits, un lesbianisme declarat, un gust per l'ostentació, ganes d'épater les bourgeois i una pintura d'una força i d'una qualitat indiscutible.

I és aquí, en aquesta força bruta que surt a través dels seus quadres, on fa trontollar sentiments i fa sortir de polleguera a més d'un crític. I això és molt interessant: se l'acusa de decorativista, de fer bons quadres però simplement anecdòtics, només il.lustratius d'una moda. Per donar més suport a aquesta opinió despectiva, s'esgrimeix que la seva obra agrada molt a Hollywood i que són col.leccionistes dels seus quadres la Madonna, la Barbara Streisand i el Jack Nicholson.
I també se l'acusa, i això encara ho és més d'interessant, de difondre una estètica en connivència amb el nazisme. De respondre a la crida del retorn a l'ordre, és a dir del retorn al realisme monumental en l'art europeu.
En efecte, aquests crítics tan temibles consideren, després de recordar els seus contactes amb intel.lectuals propers al feixisme italià, que Tamara de Lempicka pinta personatges petrificats en ambients gèlids, i que en aquest sentit es pot dir que exalta l'alienació, el poder i l'autoritarisme. Que les dones dels seus quadres, amb un fons d'alts edificis, tenen una despersonalització que evoca una fantasia sobre una gran ciutat del sexe. Que el seu art destil.la el fosc i dubtós glamour de la disciplina autoritària. Escriuen altres flors d'aquest estil.
Si cito aquesta crítica no és perquè hi estigui d'acord, sinó perquè he trobat significatiu que tanta força, i en té molta, desperti tanta animadversió. I també perquè m'ha fet pensar que veritablement en els seus quadres hi ha turbulència, tant més inquietant perquè està amagada sota una pàtina d'elegància. I, si no, fixeu-vos en els ulls buits dels seus Adam i Eva.

I continuem amb exposicions a Barcelona.
Al Museu Picasso fins aquest diumenge 26 de setembre hi ha la mostra Picasso, Guerra i Pau, que val la pena i, justet, però encara hi sou a temps.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

A assenyalar dues coses.
Hi ha alguns dels esbossos del Guernika, que normalment estan exposats al Museu Reina Sofía de Madrid.
Quan el Guernika va arribar a Espanya i el van instal.lar dins d'una mena d'urna blindada al Casón del Buen Retiro, aquests esbossos estaven en un passadís per on s'accedia a la sala del Guernika, i l'efecte era absolut: veies les provatures abans d'arribar al resultat, a "l'obra" amb majúscula.
A mi molt sovint m'impressionen més els dibuixos previs que els quadres definitius, perquè m'atreu l'aspecte de la busca, les aproximacions, els temptetjos.

L'altra cosa que vull destacar d'aquesta exposició són una sèrie de dibuixos preparatoris d'una escultura que porta per títol Home i anyell. Em sembla que no els havia vistos mai. Picasso va fer, segons s'assenyala en un plafó, més de 200 dibuixos d'estudis del pastor i del be. Cara neutra per a l'home, cara d'innocència, de patiment per al be. És com si cada dibuix fes pensar i donés idees sobre el fet del sacrifici i la seva relació amb el títol de l'exposició Guerra i Pau.

Hauria de venir un antropòleg a explica'ns-ho, però hi ha alguna cosa molt fosca en això del sacrifici d'un ésser innocent (un nen, una verge, un anyell -no m'acuseu a mi de barrejar persones i bèsties!) per redimir culpes, calmar els déus o obtenir favors de la natura.
El Robert Graves a La Diosa blanca pretén que on hi ha sacrificis d'animals hi ha hagut abans sacrificis humans. A l'exposició de La Pedrera d'art precolombí estan documentats els sacrificis humans. És difícil d'entendre.
I al mateix temps que sembla tan llunyà i estrany, hem tingut accions i actituds ben a prop que es poden relacionar amb el sacrifici.
Fa temps una persona propera em va dir que els assassinats de guàrdies civils per ETA els anys 80 despertaven en l'esquerra del país sentiments molt tebis, com si els condideressin un tribut en vides humanes que l'Estat havia de pagar pels anys de franquisme. Dit així, sense la faramalla mítico-antropològica, sembla una idea gastada, un "déjà vu", però a mi llavors no m'ho va semblar.
Suposo que en els atemptats terroristes que hi ha actualment es podria fer una lectura d'aquest sacrifici antic.
¿Què buscava Picasso en els 200 dibuixos de bens i pastor?

He partit peres amb l'AUNA, que deu ser una companyia magnífica menys quan no els funciona alguna cosa i et quedes sense internet i et diuen que la culpa és teva: "Señora, esto es su sistema operativo". Alliberada tècnicament i psicològicament de l'AUNA i de l'ansietat que et fiquen al cos, sembla que això torna a funcionar. Com que els problemes es van agravar a partir de la terrible tempesta de finals d'agost a Barcelona, ara m'encomano als déus precolombins del cel, del llamp i del tro amb el següent post:

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)

Fins al 10 d'octubre hi ha a La Pedrera una exposició d'art escultòric del Mèxic precolombí que porta el títol de El cos i el cosmos.
És magnífica.
Les peces són bellíssimes i estan il.luminades perquè encara facin més efecte. L'ordre és molt lògic, cosa que actualment s'ha d'agrair. I, si bé la visita està ja justificada pel valor estètic, hi ha visites guiades cada dia a les 6 de la tarda que permeten aprendre i entendre alguna cosa d'aquest art precolombí, absent en tantes històries sobre el descobriment d'Amèrica.
Per il.lustrar aquesta nota he triat dues figures de pensadors, justament perquè vaig entrar a l'exposició amb la idea falsa que aquestes actituds semblen exclusives del món greco-romà.

(Val la pena que cliqueu per veure les imatges ampliades)

Aquest estiu, a Londres, he vist dues exposicions antològiques que han valgut la pena. La primera, la d'Edward Hopper a la Modern Tate (en va informar la
Teresa Amat). La segona, la de la glamourosa Tamara de Lempicka, la deixo per a la propera entrada.
Aquí hi ha un link amb la biografia d'Edward Hopper i un llistat de les pintures, on podeu clicar i fer zoom. És d'aquesta web d'on he tret les imatges de Hopper que poso en aquesta nota.
En els quadres crea ambients molt especials: espais buits, espaiosos, on es palpa el silenci,

amb personatges solitaris, immbòlis, que ... somien, esperen, s'avorreixen? Hi ha alguna cosa de desolació i de nostàlgia.

Un altre aspecte és el del voyeurisme. Hi ha diversos quadres amb personatges (dones) dins una habitació, vistos a través de la finestra, alguns molt innocents:

d'altres amb picardia (aquí sota, un dibuix meu inspirat en un d'aquests últims):

(Podeu trobar l'original clicant aquí i tirant una mica avall.)

Sovint les escenes estan relacionades amb el viatge, la carretera, l'hotel, l'habitació d'hotel, una casa des de la vora de la via de tren...

Alguns olis també fan referència al cinema, el dels anys 40. Un dels seus quadres més famosos és Nighthawks (1942), ocells de nit, que a mi em fa pensar en la pel.lícula "El falcó maltès".
(Cliqueu, per ampliar la imatge, si us plau)

Són molt conegudes les tres imatges que segueixen: edificis retallats contra el cel i vistos des d'abaix; és una perspectiva molt efectista.

Algun cop he fet servir l'expresssió "sembla una casa del Hopper", en concret referint-me a aquesta casa d'aquí a sota, que vaig dibuixar fa anys al Camp de Tarragona.

Dins l'any del disseny, se celebra al Palau de Pedralbes (fins al 22 de febrer) una exposició antològica de l'obra de l'arquitecte i dissenyador Óscar Tusquets. Hi ha de tot: objectes, dibuixos, maquetes, fotos i quadres. I també frases dels seus amics.
Bueno... per a mi ha estat una decepció, perquè enmig de coses sense cap dubte molt valuoses, n'hi ha d'altres, he trobat que masses, que no són de bon gust. O que no estan bé. Per exemple, una taula parada amb la vaixella dissenyada per ell: les tassetes de cafè tenen tres potetes, o sigui que cada tassa en lloc d'aguantar-se pel cul, s'aguanta sobre les potetes. Penso com es deuen multiplicar els escrostonats de les tasses i m'imagino un joc de cafè tot tort, amb una tassa decantada per aquí i l'altra per allà. És només un exemple.

N'he sortit desencantada, perquè bàsicament el que coneixia de l'Oscar Tusquets eren dues manifestacions que m'havien agradat molt. M'havien fet veure un individu que tocava moltes tecles amb un toc genial.
En primer lloc el llibre "Todo es comparable" (Edit Anagrama, colección Argumentos, 1998) amb reflexions diverses escrites en un estil molt viu. Hi parla des de com desguassa l'aigua de pluja el Partenó, fins a la semblança entre les bodes angleses en la realitat i les que surten a la pel.lícula "Tres bodas y un funeral", passant per una crítica a les etiquetes dels jerseis, que piquen i costen molt de descosir. És un llibre que té molta gràcia.
La segona manifestació que em va fascinar va ser l'exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que es va muntar ara fa dos anys, titulada "Rèquiem per l'escala". (Reprodueixo aquí alguns dels esbossos que vaig fer a partir de les fotos que s'hi exposaven).

(Graners berbers. Tunísia)

Era una mostra molt original, composta bàsicament de fotos d'escales (també alguns dibuixos, fragments de pel.lícules i instal.lacions) agrupades segons els tipus geomètrics i jo diria que segons criteris poètics.

(Escales excavades a la muntanya. Petra (Jordània)

L'exposició remarcava que l'escala ha deixat de ser un repte artístic, per convertir-se en un mer espai de servei: "Hem passat de considerar-la el cor de l'edifici a projectar-la com una sala de calderes".

(Tronc tallat en forma d'escala. Edat de ferro. Dinamarca)

Al final del recorregut hi havia una immensa reproducció fotogràfica d'una escala monumental (Òpera Garnier o similar) i hi estaven assenyalats amb retolador tots els detalls arquitectònics que ara no es podrien projectar perquè la normativa els prohibeix. Conclusió irònica.
Va ser una visita que em va emocionar.
Avui m'he quedat amb ganes de fer una tria d'escales "meves": vistes, mirades, dibuixades per mi.

(Arquitectura-escultura al desert. Autor: Hannsjorg Volh. 1997. Títol: "Himmelstreppe", Escala al cel)

Al Palau Nacional de Montjuïc (el MNAC) hi ha una exposició fins al 15 de febrer titulada "MYRURGIA 1916 -1936 Bellesa i Glamour". Petita i deliciosa. Flascons de perfum, envoltoris de sabó, capses de polvos, cartells, fotos, alguna escultura. És una mostra d'art déco, tan escàs a Catalunya. Alguns dissenys són clarament noucentistes (el mateix nom de l'empresa, d'arrels gregues, és una mostra de l'interès pel classicisme), i n'hi ha entre els més antics que tenen reminiscències modernistes. És interessant el tractament del tema oriental per crear un món exòtic i com s'explota, també, el tema espanyol per a la mateixa finalitat. Alguns objectes tenen un toc que jo en diria "funerari", d'un seriós blanc-negre-gris, que evoca l'estil de l'art déco de l'Empire State building de Nova York. Dels anys 30 hi ha fotos d'artistes que passaven pel Liceu, que semblen fetes a Hollywood. L'exposició fa pensar en un bullir intel.lectual i artístic segat per la guerra i el franquisme. Desconeixia l'existència de personatges com l'escultor i empresari Esteve Monegal, el dissenyador Eduard Jener i el fotògraf Ramon Batlles. (Edifici Myrurgia: C.Mallorca cantonada Nàpols, a Barcelona)