(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Si algú ha llegit les entrades El vel i l'Informe Stasi, Més vel musulmà, Més vel (2), Encara més vel (3), i Més vel i fi (4) s'haurà adonat que el tema em fascina.

M'han dit, però, que escurci els posts i que el ditxós vel s'està allargassant massa. D'acord. Volia fer un epíleg dient que aquí n'hi ha que consideren que els francesos estan carregats de romanços i que això nosaltres ho solucionaríem amb mà esquerra i màniga ampla: "Fa falta temps i una generació".

Crec que no tenen raó. Penso que aquest radicalisme islàmic és un moviment nou, una nova manera de reconstruir la dignitat i l'esperança d'unes capes socials que l'han perduda. I que aquí també ens hi trobarem.

Doncs epíleg resumit i fi final.

Quan m'hagi refet del susto ETA-PP-Zapatero-Carod-Maragall tinc la intenció de començar una sèrie amb dibuixos sobre Praga i m'he jurat ser breu. (Dibuixos que es puguin clicar per ampliar, com aquest d'aquí al costat.)

Acabo les notes del debat televisiu sobre el vel islàmic, amb les posicions de tres dones representatives de corrents molt diferenciats.

La primera: una noia, amb un mocador al cap que no deixa intuir orelles, coll o cabell, i tapada amb la gavardina preceptiva. És molt jove i s'expressa amb vehemència, però el seu discurs està ben estructurat i la sintaxi molt trabada. Es diu Saïda Kada, ha publicat el llibre "L'une voilée, l'autre pas" i ha fundat l'associació FFEME (Femmes Françaises Et Musulmanes Engagées).

La segona: una dona jove, però ja no tant, d'origen magrebí com l'anterior, amb maquillatge, joies i escot pronunciat. És infermera i també parla apassionadament. Es nota que no ha li ha estat fàcil emancipar-se, que se sent concernida per l'actual moviment islamista i que és combativa. És Nadia Amiri, i el seu testimoni ha estat escoltat, conjuntament amb el de Saïda Kada, per la Comissió Stasi

La tercera és una filòsofa i escriptora francesa, Elisabeth Badinter. És més gran que les altres, deu acostar-se als seixanta anys, i parla amb intel.ligència, seguretat i certa tristor. És respectuosa amb tothom, però implacable, i no se la veu en absolut disposada que es tiri per l'aigüera el que han aconseguit les dones en el últims trenta anys.

Pràcticament tots els homes que han parlat han insistit que el vel en si no s'ha de criticar. Alguns fan cara de dir-ho perquè és el políticament correcte, el que cal dir. Bernard Stasi afirma que respecta les que volen portar el vel de bon grat, però que moltes altres s'hi veuen obligades i ha fet referència a com el van impressionar testimonis de dones kurdes, escoltades per la comissió, que relataven les humiliacions sofertes i com el trencament amb les seves famílies i clans havia estat inevitable por poder tenir un mínim de dignitat. Segones ell, aquestes dones li havien demanat que es protegís les noies, que no es permetés la repressió que elles havien sofert.

Jean Bauberot, l'únic que es va abstenir en l'aprovació final de l'informe Stasi, diu que hi ha dones per les quals, certament, el vel es una imposició, però que n'hi ha d'altres que s'emancipen duent vel. "Emancipar-se duent vel " o "emancipar-se perquè es duu el vel" semblen frases impossibles, fins que sentirem parlar a la Saïda Kada i mirarem després la web de la seva societat.
(Cliqueu sobre "Continua" per seguir llegint)

Continua ->

Crec que avui encara no podrem acabar amb les informacions extretes del programa televisiu sobre el vel.

Ahir no vaig dir que en aquest debat, al costat de moments preocupants pel desamor manifest entre les dues comunitats, hi ha hagut moments còmics.
Quan el senyor Alaoui, factòtum de la Unió d'Organitzacions Musulmanes de França, es discutia amb una sociòloga magrebina especialista en religions; quan s'atacaven l'un a l'altre amb versets del Corà amunt i versets del Corà avall; quan ens vam assabentar que els versets parlaven del vel tipus tal i del vel tipus qual; que un vel s'esqueia en situacions així i un altre en situacions aixà; quan semblava que l'únic problema important de França era si el hijab, el niqab o el burqa eren o no preceptius; llavors vam sentir com el senyor Alaoui donava un argument en un to que semblava definitiu: "Però si, justament, el senyor Nicolas Sarkozy ha anat a Egipte per a aquesta qüestió! I allà li ha estat confirmat que el vel és preceptiu!"
En efecte, el Sarkozy, que és un pàjaro de molt de cuidado que acabarà sent president de la República, ha anat a Egipte i es veu que s'ha parlat del tema. Però, la veritat, no crec que hi hagi anat especialment per consultar-ho, i si fos així, encara ho trobaria més extravagant.

Una altra sorpresa ha estat veure el gran rètol amb què es titulava l'emissió: "Dieu, la République, la France". Els francesos són únics per als grans mots i es mereixerien que vingués un capellà dels d'abans i els digués allò de "no dirás el nombre de Dios en vano".

I encara m'ha fet riure el conductor del debat, quan davant d'una resposta sibil.lina del bisbe de Lille, que era present al programa, li ha dit "Monsenyor, no sigui jesuïta".

Vejam ara posicions clares de determinats grups.

Continua ->

Continuo amb el d'ahir.
Dèiem que en el debat televisiu del dilluns em vaig assabentar que avui dia és relativament freqüent que noies franceses d'origen magrebí demanin certificats de virginitat per tranquil.litzar la parentela.
Un jove ginecòleg reconeix que, tot i estar radicalment en contra d'aquests certificats i del que representen, n'expedeix quan es troba amb noies desesperades. També diu que en aquests mateixos ambients es demanen operacions de reconstrucció de l'himen, tot precisant que això no és exclusiu del món musulmà, sinó que també es practica, i sobretot es practicava, en altres ambients. M'alegro que faci la precisió.
Passen un mini-reportatge sobre un grup de noietes franco-magrebines de Montpeller que creuen que tenen el deure de "mantenir-se castes", però que es declaren totalment contràries a aquests certificats, perquè els consideren una humiliació per a la noia. La determinació d'algunes d'aquestes nenes, amb uns mocadors que els emboliquen tot el cap, és forta. Tenen un punt de combativitat del que tindrem més exemples durant el debat d'aquesta nit.
Una ginecòloga, que atén joves musulmanes, intervé deplorant "que molt sovint es veuen abocades a pràctiques sexuals no desitjades, com la fel.lació o la sodomia, per l'obligació de mantenir-se verges abans del matrimoni". Aquí trobo a faltar una referència a les similituds amb el món no-musulmà, al menys pel que fa als costums d'algunes dècades enrera.

Sí, sentint-los a tots plegats, tan aviat tens la sensació que hi ha una extensió perillosa de l'integrisme, una extensió a vegades lliure, a vegades forçada, però sempre regressiva per a la dona, com pots tenir una sensació molt diferent: s'encoloma a l'integrisme musulmà tot el que tenen de dolent la misèria, la ignorància i l'endarreriment dels barris marginals.
Les 64 dones assassinades per les seves parelles l'any passat a Espanya no són el resultat de la radicalització de l'Islam. I no em vull posar dramàtica.

Torno al vel.

Continua ->

Dilluns 19 al vespre, hi ha hagut un debat a la televisió francesa sobre informe Stasi, la futura llei sobre la defensa de la laïcitat i el famós vel islàmic a les escoles públiques. Vaig parlar d'això el 17 de desembre, i ara hi vull tornar perquè hi ha diverses coses que m'han interessat.
La primera és que m'he preguntat si a la televisió espanyola, posem a la TV1, seria possible un debat del mateix nivell: dues hores de durada, participació ben bé d'una vintena de persones qualificades de les opinions més diverses, sense insults ni crits, i a més, i això és el més notable, un cara a cara entre Jean Louis Borloo, l'actual ministre de Renovació ciutadana, i l'antic ministre socialista de Cultura, Jack Lang, que ara és únicament diputat. M'he preguntat si seria possible només uns instants, perquè és evident que la resposta és no. ¿Un Alvarez Cascos o similar acceptant debatre calmadament amb la Carmen Alborch o el Jorge Semprún, posem per cas? Aquí la dreta no és ni civilisé ni républicaine.
La segona cosa que crida de seguida l'atenció és que el mocador és només la punta de l'iceberg d'una preocupació més profunda per una situació de crisi, que realment existeix, però que és vista de molt diferents maneres.
El Bernard Stasi, que el tenien assegut en un lloc preferent, diu que la comissió que es va crear per estudiar la situació no tenia la intenció de proposar que es fes cap llei, i que si haguessin votat la possibilitat els primers dies de reunió, les tres quartes parts dels membres, ell mateix inclòs, hi hauria estat en contra, però que vistos els testimonis recollits i fet l'estudi, van arribar a la conclusió que hi havia "grups organitzats que combatien la laïcitat i temptejaven la resistència de la República", i que davant d'aquesta situació s'havia de donar una resposta clara.
L'únic membre de la comissió Stasi que es va abstenir en la votació final de l'informe, Jean Bauberot, també era present al debat i ha assenyalat que hauria votat afirmativament i hauria estat partidari de fer una llei especial, si l'informe "hagués distingit entre un mocador discret i un mocador agressiu, per dir-ho d'alguna manera", però que prohibir tot mocador per considerar-lo signe ostentador i proselitista d'una religió, li semblava que podia ser contraproduent. "Hi ha més discriminació patida que no pas exercida" ha dit, volent significar que hi ha més discriminació antimagrebina que no pas opressió de grups integristes. També era partidari que l'informe hagués assenyalat que "a molts llocs els trens arriben a l'hora", és a dir que no tot era un desastre.
També intervé una Madame le Proviseur, directora d'un Lycée, que ha estat membre de la comissió. Invoca la necessitat d'una llei per donar un marc de referència homogènia a l'actuació dels directors de col.legis i instituts, que s'han sentit desorientats sense saber com havien d'actuar i fins on podien arribar les coses. Amb tot, és partidària de la mediació i la persuasió, i explica també les dificultats dels alumnes de formació professional d'origen magrebí per ser acceptats en pràctiques a les empreses. Poc a poc, en boca de l'un i de l'altre, surten detalls que dibuixen aspectes no coneguts de la situació.
Per exemple, la posició del Col.legi de metges, que ha passat una nota a tots els col.legiats dient que no expedeixin certificats de virginitat. Es veu que moltes noies musulmanes demanen al metge un certificat, perquè els és exigit per la família política, per casar-se, o a vegades pels mateixos pares de la noia, per controlar-la: "Si vols anar de viatge amb l'Institut t'hi deixo anar, però a la tornada vull que m'ensenyis un certificat de virginitat".
(Demà continuo)

Hi ha vels i vels. Mocadors de cap que tapen la closca, els que no han de deixar veure ni cabells ni orelles ni coll, els que han de tapar també la barbeta, els que només han de deixar veure els ulls i els que són com posar-se un sac al cap. Els francesos van de bòlit amb el vel musulmà d'algunes alumnes, d'algunes funcionàries i d'algunes fotos d'identitat. És el debat nacional del 2003. (Com que m'he estat llegint l'informe Stasi sobre aquest tema -Le Monde del 12.12.03-, permeteu-me que us en faci cinc cèntims.) Seria fàcil de ridiculitzar i de dir que els francesos no han paït psicològicament la guerra d'Algèria, però no es tracta només del mocador al cap, sinó també d'altres qüestions com el refús de l'escola mixta, de cursar assignatures de biologia i educació física, de ser examinats per professors del sexe contrari, o l'exigència de tenir poder de decisió sobre el sexe i la religió d'infermers i metges que han d'atendre el pacient. Aquest any el cas d'algunes funcionàries que atenen el públic i que s'han posat el mocador ha amplificat el debat. Hi ha una preocupació per la propagació proselitista dels signes religiosos i també per les pràctiques que consagren i amplifiquen la inferioritat de la dona. Diversos polítics i partits polítics han anat modificant la seva posició sobre la qüestió, i molts dels que eren partidaris de tractar-lo amb mà esquerra i dirigir-lo pels camins de la integració, ara es decanten per fer una llei que abordi l'assumpte. Dins de molts partits no hi ha unanimitat i alguns dels que són contraris a legislar pertanyen a les tendències més diverses, com el Front National de Lepen o els partits trotskistes. Hi ha doncs debat apassionat sobre la "laïcité", la laïcitat, un concepte molt francès, amb molta càrrega afectiva, i estrany a d'altres països europeus. Al Regne Unit la reina és el cap de l'església, a Finlàndia i a Dinamarca el luteranisme és la religió de l'Estat, a Grècia fins fa molt poc als documents d'identitat s'esmentava la religió ortodoxa, als paisos catòlics perviuen règims concordataris amb el Vaticà. Però a França hi ha la laïcité i amb la laïcité no s'hi juga. M'explicava una funcionària francesa ja retirada, la senyora Maguy Aucher, que als anys 60 havia estat nomenada directora d'un centre sanitari en un poble a la regió de les Cévennes -que des del segle XVI és un feu de la religió protestant-, i que a la seva arribada els notables del lloc l'havien convocada i li havien preguntat de quina religió era. Els havia replicat, en to tallant, que creia que no havia de contestar la pregunta perquè "som en una República". Encara ara estava orgullosa d'haver defensat la laïcitat trenta i tants anys enrera. Incomprensible a altres latituds. Doncs bé, a França han encarregat a un consell de vint "sages", savis assenyats, un informe, perquè el President de la República decideixi si es fa o no es fa una llei. Els vint savis, presidits per Bernard Stasi, han entrevistat a cent personalitats de diverses tendències, professions i confessions i a dos cents alumnes de liceus de secundària. M'ha sorprès la varietat de la llista dels entrevistats, que va des de responsables de sindicats i partits, passant per diversos ministres, fins a les representants del moviment de dones magrebines "Ni putes ni submises". També s'han desplaçat a d'altres països europeus i les experiències negatives que recullen dels Països Baixos són especialment interessants. Finalment l'informe ha vist la llum i el punt que tots els mitjans han anat a buscar per als titulars és què diu sobre el vel: "No s'haurien de permetre a l'escola els signes ostensibles de confessionalitat, tals com grans creus, vels o kippa [el casquet judaic]". La discussió ha estat immediata: què vol dir exactament "ostensible" (vegeu el dibuix de Le Monde). Continua ->