Continuo amb Vichy.

Vaig tenir ocasió, a la sala on es podien fer servir ordinadors per a ús personal, de veure com els meus veïns escrivien mails i xatejaven en alfabets diversos i desconeguts. I em vaig quedar fascinada pels xinesos. M'havia preguntat a vegades com escrivien els xinesos a l'ordinador, ja que al teclat no hi poden cabre els 1000...? 5000...? ideogrames corrents de la llengua xinesa. Doncs bé, escriuen en alfabet llatí, que serveix per fer una transcripció fonètica de la seva llengua, i quan tenen escrita fonèticament una paraula, els surt a la pantalla una llista vertical de tots els ideogrames xinesos que responen a aquell so, i llavors amb el ratolí escullen l'ideograma que els interessa i automàticament desapareix a l'ordinador el mot escrit fonèticament en alfabet llatí i apareix l'ideograma escollit. Això ho feien a una velocitat vertiginosa.

Ens podem plantejar una altra qüestió, què té el seu què: com s'ordenen els ideogrames xinesos en un diccionari? Això no ho vaig veure directament, sinó que m'ho van explicar. Encara que sigui, doncs, de segona mà us en faig un resum, perquè ho vaig trobar apassionant (hi ha també dades i imatges extretes del llibre Tous les langages de l'Humanité, Michel Malherbe, Éditions Seghers, Paris 1983).

Comencem pel començament.
Els caràcters de l'escriptura xinesa són ideogrames, és a dir que cada caràcter correspon a una idea o paraula i no hi ha cap relació sistemàtica entre pronúncia i escriptura. Al llibre citat hi ha uns dibuixos que juguen a imaginar l'origen icònic dels caràcters:

De totes maneres, la similitud és peregrina. Aquí sota podem veure el joc aplicat al caràcter que significa home, però un alumne xinès em va donar una explicació molt més filosòfica d'aquest caràcter. Em va dir que el dibuix en realitat és un home recolzat a alguna banda, perquè un home no pot estar sol, un home sol no és res, s'ha de recolzar a alguna cosa o amb algú...

El nombre de caràcters és d'uns 30.000, però l'ús d'aquest nombre és per a erudits i coneixedors de la literatura antiga. Al final de la primària se n'han de conèixer un miler; al final de la secundària, 3.000; i al nivell universitari en corresponen 5.000 o 6.000.

Atenció, hi ha una sola escriptura xinesa, però unes quantes llengües xineses. És a dir que tots entenen i escriuen els mateixos caràcters, encara que els llegeixin i pronunciïn de manera diferent.

Hi ha uns caràcters elementals que es combinen amb altres i apareixen en nous caràcters. Alguns exemples:

Aquest caràcter és el de la porta de dos batents.
Aquest caràcter és el del sol.
Aquí apareix enmig el caràcter del sol, i significa interval.
La porta amb la boca enmig, significa preguntar.
Aquí hi ha un cavall que passa per la porta. Significa irrompre.

Un altre exemple molt bonic:

Aquest és el caràcter de dona.
I aquest el de fill.
Sumats els caràcters de dona i fill, significa bo.
El de dona sota d'una teulada, significa pau.

Aquests caràcters elementals que apareixen en d'altres s'anomenen clau, i cada caràcter, tant si és "senzill" com combinació de claus, sempre ha de tenir la mateixa mida, és a dir que ha d'ocupar el mateix espai de caixa, com si diguéssim. És a dir que els caràcters més complexos s'escriuen amb els trets més petits. Una altra qüestió: cada caràcter s'ha d'escriure amb un determinat nombre de pinzellades o de trets de bolígraf. Per exemple, el que hem vist abans, boca, s'escriu amb tres pinzellades, ni quatre, ni dos, ni s'hi val a dibuixar-lo tot seguit. Són tres i es fan, a més, en un determinat ordre. Hi ha caràcters que tenen més de 30 trets. Això serà important pel que ara es dirà sobre els diccionaris.

¿Com s'ordenaven (fixeu-vos que ho dic en passat) els caràcters als diccionaris, si no hi ha pistes fonètiques? Doncs es partia de la clau, o sigui de l'element més senzill, que es trobava en un racó del caràcter. Per exemple el caràcter de fusta es troba a l'interior de tots els caràcters que designen tipus d'arbre, i també en altres mots com casa de pisos, pont, etc. El caràcter aigua es retroba dins dels de tots els líquids, el d'or dins dels de tots els metalls... Com que el nombre de claus és relativament limitat, unes 200, es considera que un usuari les coneix i que sap reconèixer la clau dins del caràcter desconegut. El diccionari té una llista o mena d'índex, amb els mots classificats segons aquestes claus, i dins de cada clau els caràcters estan ordenats... pel nombre de trets. Comencen pels que en tenen menys i van augmentant. O sigui que és important conèixer el nombre de pinzellades del caràcter que es busca. En la llista, al costat del caràcter que es vol buscar, hi ha el número de la pàgina del diccionari on es troba l'explicació del mot.

Anem ara a la fonètica. Els mots xinesos són monosíl.labs que es poden pronunciar en diversos tons, la qual cosa multiplica les combinacions. D'altra banda, a una mateixa síl.laba poden correspondre diversos sentits, i cada sentit dóna lloc a un nou caràcter. Això últim, simplificat i amb un sistema més econòmic, a nosaltres també ens passa, quan diem /be/ podem voler dir bé o ve). En qualsevol cas explica el nombre immens de caràcters.
Pensem que quan un xinès veu un caràcter del qual no coneix el sentit, tampoc no en coneix la fonètica. I a més que la fonètica és diferent segons quina llengua xinesa es parli.

Per raons d'aprenentatge es va instaurar als anys 50 un sistema de pronunciació figurada que fa servir l'alfabet llatí, i que anomenen pin-yin. Les lletres del sistema pin-yin no corresponen exactament als valors que nosaltres els donem, per exemple la R del pin-yin correspopn a la nostra J. Des dels anys 70 els xinesos van demanar a la premsa estrangera que fes servir la transcripció dels mots xinesos segons el seu sistema: Mao Tse-tung va passar a ser Mao Zedong i Pekin havia d'escriure's Beijing.

Actualment els diccionaris xinesos moderns ordenen els caràcters segons l'alfabet fonètic (uf, estem salvats!) i suposo que el que escrivien els meus companys de Vichy a l'ordinador era pin-yin i el programa els permetia convertir-ho automàticament a caràcters xinesos.

(La Margarita Chuang Ching Li, que seixanteja, quan li vaig preguntar pels diccionaris ordenats fonèticament per ordre alfabètic, em va dir "ui, això d'ara!")

(Ha estat atrevit endinsar-me en un terreny tan desconegut i podria ser que, encara que he anat amb compte, hi hagués alguna ficada de pota)

(Continua a Vichy 4)