Marxo tres setmanes. Que tingueu bon estiu.

Dino a Sant Vicenç dels Horts, poble que té un turonet anomenat Puig Castellar (no confondre amb el Puig Castellar de Badalona-Santa Coloma, tot i que aquest de Sant Vicenç es veu que també va ser una ciutadella ibèrica). Doncs bé, des d'aquest Puig Castellar de Sant Vicenç dels Horts, on s'arriba pràcticament amb un autobús de línia municipal, es té una visió de mig Baix Llobregat. Si un es gira 180 graus té a l'altra banda la vista del començament del massís del Garraf. Molt interessant.

A part de la geografia comarcal, hi ha una visió de l'urbanisme municipal. En efecte, Sant Vicenç dels Horts és una població que partint d'un nucli central a la plana del del Llobregat, s'enfila muntanya amunt. Des d'aquí a dalt es veuen cases i casetes, terrats, terrassetes, teulats de moltes menes, tot en carrers que fan un pendent del dimoni. Els anys 60, els anys forts de la immigració, Sant Vicenç es va poblar d'aquestes casetes autoconstruïdes, segons els recursos i la traça de cada u, i també segons els imperatius del terreny.
Des d'aquí dalt m'imagino que aquesta varietat ha de ser bona. Que és bona, vaja. M'imagino que la baixa densitat de població d'aquests barris fets de casetes de planta o de planta i pis, és bona. Hi valoro la manca d'uniformitat, em sembla que un s'hi ha de sentir més individualitzat. Ho comparo mentalment amb alts blocs que es veuen al lluny, més a prop de Barcelona, i em sembla que, de totes totes, guanyen les casetes d'autoconstrucció.

Em diuen que no m'enganyi, que aquesta dispersió presenta molts problemes: de qualitat baixa de les vivendes, de xarxes de serveis que haurien de ser molt extenses -des d'autobusos fins al clavegueram- en un municipi que no té recursos infinits.

Baixant a peu des del Puig Castellar a l'estació de tren, es passa pel barri de Sant Josep, tota l'estona un pendent pronunciat. Un home està repintant els ferros que aguanten la parra que li fa ombra davant de casa. El carrer del costat són unes escales de ciment molt desgastades, probablement pels aiguats. Llavors deixo de fixar-me en testos i geranis, i noto com són de tortes moltes parets. Teulats de nyigui-nyogui. M'imagino goteres a dins les cases.
És un itinerari ple de contrastos.
Segurament una solució intermèdia entre els alts blocs i l'autoconstrucció és cara.
No es pot ser pobre.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Acabo la sèrie de Montpellier amb el dibuix que prefereixo: un bar on uns magrebins prenen la fresca cap al tard a la vorera del carrer.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Aquella mena de tricicles que llogaven al parc, semblaven d'una altra època.

L'Aisha és argelina i viu en un poble dels voltants. L'any que ve el seu fill adolescent ha d'anar a estudiar a Montpellier i una veïna francesa, molt expressiva, l'adverteix que allà hi ha molt gamberro: "Faites attention, parce qu'à Montpellier il y a des phénomènes, vous savez."

Ara que ja s'ha aprovat l'estatut, un relat suggerent aquí.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Encara a l'estació. Noietes que van a la platja.