(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Els narradors de contes han proliferat. Aquest s'acompanyava amb una pianola i tenia un estil kitch, bastant kitch. Em va demanar a veure com l'havia dibuixat i, deixeu-me ser dolenta, fixeu-vos en la dedicatòria que va estampar:
"Merci d'exister, l'Henri".

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Més espera de tren. Un bon lloc per dibuixar.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Esperant el tren.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

En un restaurant vegetarià, les noies que preparen i serveixen els dinars pertanyen a una mena de secta i tenen un aire mongil que fa una mica de por.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

L'éventail.
Visió fugaç d'un vano que canvia de mans. Una espanyola i un indonesi prenen contacte.

Ja ha sortit el
número 38 de Paper de Vidre, el darrer número abans de les vacances d'estiu!

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Al mercat del Plan de Cabanes hi ha una gitana de Málaga que ven roba. La seva filla és grassoneta.

La fila davant del bureau de tabac.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Les cadires dels cafès francesos, trenat de tubets de plàstic.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Als que els agradi veure què passa amb l'urbanisme modern, que s'arribin al barri de l'Antigone, projectat cap a finals dels anys 80, pel Ricardo Bofill que llavors tenia molt bona premsa a França (ara ja no ho sé). Tot el barri té aquest toc seu, diguem-ne, "partenon".
La plaça central es diu Place du nombre d'Or (em veig incapaç de reproduir les explicacions que em va donar una matemàtica sobre aquest número) i hi ha alguns comerços que van posar noms clàssics, tipus perruqueria Afrodita i bar Venus.
Col.loco aquí al costat el dibuix d'una columna gruixudíssima que no aguanta res, que em va fer pensar en la diatriba anti Bofill escoltada a un arquitecte barceloní ("els temples grecs estan molt bé, però què hi pinta un temple grec ara i aquí?").
Sobre el nom Antigone: es veu que es va triar com a oposició al de Polygone, que era el nom que tenia un terreny militar d'allà al costat, o potser era un terreny militar sobre el qual es va bastir el nou barri (aquest punt no em va quedar clar). En tot cas és un joc de paraules que té la seva gràcia.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

A sota els Arceaux hi ha ombra i a l'ombra, uns que juguen a la petanca.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)

Les Arceaux és un aqüeducte que recorre un bon tros de Montpellier i que portava aigua a tres fonts públiques. Va ser construït al segle XVIII, pel mateix personatge a qui van manar reforçar el Pont du Gard romà. Desemboca en una esplanada anomenada Place Royale du Peyrou.

Aquesta plaça té una història.

A l'època de Lluís XIV es va promoure la construcció de Places Royales a les principals ciutats franceses i a Montpellier es va fer aquesta Place Royale du Peyrou. Hi van posar un arc de triomf i llavors només faltava l'estàtua de Lluis XIV. En van encarregar una de bronze a París, amb el rei a cavall, una de ben gran. Quan l'estàtua va ser feta, es va carregar en una péniche o barcassa de riu, i au, Sena avall fins a l'Atlàntic. Allà la van passar a un vaixell de veritat i va anar per mar fins a Bordeaux. A Bordeaux la van ensenyar, i la gent anava en massa fins al port, pujava al vaixell i s'admirava d'aquella estàtua de bronze tan gran. Eren tants dalt del barco, que el barco es va enfonsar. Van haver de repescar l'estàtua del fons de l'aigua, cosa que no va ser fàcil, i ben eixugada embarcar-la de nou en una péniche que va enfilar Garona amunt i després va seguir pel Canal du Midi, que és el canal que uneix Atlàntic i Mediterrani, obra justament de l'època de Lluís XIV. Ja tenim l'estàtua a Sète, se la desembarca, i d'allà fins a Montpellier es transporta per terra (m'imagino que amb un carro especial i molts de bous o cavalls). Arriba a la Place Royale du Peyrou amb retard. Han passat 70 anys des que es va fer l'encàrrec, ja som ben entrats al segle XVIII i a les portes de la Revolució. L'estàtua té una vida curta dalt del seu pedestal, perquè a l'època de Napoleó la fonen per fer-ne canons. Ve la Restauració i volen tornar a tenir estàtua, busquen a París els planos o bé el motlle, els troben i la tornen a fer. I aquí està.