Me'n vaig uns dies i espero reprendre el bloc cap el vint-i-tants de juliol.
Que tingueu unes bons dies.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Llegeixo a El País del dia 1 que fins al 7 de juliol (atenció, és dimecres que ve!) a la sala Oriol Galeria Art, de Barcelona (Provença 264, crec que entre Balmes i Rambla de Catalunya) exposen dibuixos d'Otto Gutfreund, artista txec del moviment cubista, de qui hem parlat una mica en les notes sobre Praga.
No hi he pogut anar encara. Us poso aquí un retall del diari.

Tal com hem dit a la nota anterior, el convenciment de M.Gimbutas que existeix una ideologia i fins i tot una mitologia entorn de la vida, la dona, la fertilitat, la regeneració de la terra, el cicle vital, etc., va portar l'arqueòloga a analitzar el significat dels símbols que es repetien una i altra vegada a les peces trobades als jaciments.
Un d'aquests símbols és el de la dona-ocell, que insisteix en el lligam entre la dona, el líquid i la produció de vida, de què hem parlat al post anterior
En efecte, hi ha moltes figuretes on els pits femenins estan clarament i deliberadament marcats, i al mateix temps la cara té un bec enlloc de boca. Aquestes dones-ocell són molt freqüents, i sovint estan decorades amb un dibuix reticulat, és a dir com un quadriculat, que M.Gimbutas assimila a l'aigua.
Com que els ocells normalment tenen el seu hàbitat a les zones d'aiguamolls, el lligam entre feminitat, aigua i vida, no fa sinó enfortir-se amb aquesta representació dona-ocell.
(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

En aquest dibuix hi ha dues peces molt separades en el temps i en l'espai: una és del 5.000 a. de C i es troba al Museu Nacional de Praga, l'altra és una peça ibèrica de La Serreta (Alcoi) molt més moderna, del segle III o II a. de C., que va ser exposada a Barcelona al 1998 en l'exposició Els Íbers, de la Caixa, celebrada al Palau Macaya.
Són dues peces molt diferents, però totes dues tenen bec i són dones-ocell.
Tenim aquí al costat una nova mostra d'aquesta categoria dona-ocell. És una ceràmica on s'han marcat els mugrons en relleu per simbolitzar la dona, mentre que la forma de l'ocell està suggerida pel llarg coll del gerro i pel broc, que pot fer pensar en el bec. Prové de Grècia, és del 1.800 abans de Crist i està exposada al British Museum a Londres.
En aquesta ceràmica hi ha uns dibuixos ocres molt particulars que tractarem el proper dia, perquè el camí per entrar al Museu Nacional de Praga ens ha dut per terres de Múrcia, també a Gavà, i ara ens demanarà que ens submergim en una matriu femenina.

Al llibre Goddesses and Gods va seguir-ne un altre titulat The langage of the Goddess, on Marija Gimbutas va fer un recull pormenoritzat dels símbols que apareixen en les figuretes femenines. No es va limitar a catalogar-los, sinó que va fer una interpretació que resulta molt suggerent.
Les ratlles, espirals, zig-zags, retícules, etc. que apareixen a les figures són descrites per molts autors com a "motius geomètrics", sense més comentaris. Gimbutas, en canvi, relaciona aquests motius amb les figures on apareixen, i basteix un sistema de símbols per a cada una de les diferents facetes de la deessa: la que dóna vida; la que dóna la fertilitat i que influeix en el creixement i la multiplicació; la protectora que dóna alè i aliment; i la portadora de la mort.
No em veig amb cor de resumir les gairebé 400 pàgines de El lenguaje de la Diosa en unes quantes línies. Però potser un exemple d'un d'aquests símbols ajudarà a donar una idea de per on va la interpretació.
(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)
Aquí teniu l'anomenada Venus de Gavà, trobada a les mines de variscita de la mateixa localitat, que ja eren explotades cap al 4.000 a C.
Podeu visitar el museu i les mines de Gavà, on veureu aquesta figura femenina i també trossos de variscita, unes precioses pedres de color blau que jo, que no hi entenc, hauria dit que són turqueses. Se'n devien fer uns guarniments magnífics. Per veure la foto de la Venus, mireu aquest link (i no cregueu que es tracta de peces diferents: el meu dibuix recull només les línies essencials).
Fixem-nos en la deessa, concretament en els ulls: són com dos sols amb els seus rajos. Això no tindria res d'especial, si no fos que aquesta forma d'ulls es troba amb molta freqüència en un determinat tipus de figuretes femenines, associat molt sovint a altres formes geomètriques que són interpretades per M.Gimbutas com a representacions de líquids vitals. Tenim figuretes amb ratlles paral.leles que indiquen aigua que raja dels ulls, ratlles que indiquen llet que raja del pit, ratlles que indiquen aigua i líquid en general sobre el ventre i el baix ventre.
Hi ha, doncs, una sèrie de motius geomètrics, disposats en determinats llocs de les figuretes, que simbolitzen que l'aigua és la base de la vida i que associen la dona a aquesta vida.
(Potser no ho explico bé i ho estic simplificant massa. En un proper post donaré un altre exemple: el de la deessa ocell.)