Tanco un parell de setmanes per feina. Fins al 5 de juny.
Que tingueu una bona setmana.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

En un dels ponts sobre el riu Vltava, les bases de ferro colat dels fanals tenen uns relleus amb figures d'obrers, d'una altra època, amb brusa ampla. Em vaig preguntar a quin període, a quin moviment responien.
Al carrer Na Porici, ja he explicat que a l'edifici de Josef Gocar hi ha un fris antibel.licista dels anys vint, obra d'Otto Gutfreund.
I al Veletrzni Palac, seu de les col.leccions d'art dels segles XIX i XX de la Galeria Nacional, hi ha una mostra d'escultures dels anys 30, moltes d'elles de tema social.
Del mateix Otto Gutfreund hi ha unes figures representant miners, i una d'una mecanògrafa, notables.

Aquí sobre, d'aquests mateixos anys, emigrants dormint en un banc, de fang. I a sota, una dona de fer feines, de bronze, de l'escultor Landa. (No he aconseguit trobar referències de l'autor o autora a la xarxa, per tant només en puc donar el cognom, que potser he anotat amb errors)

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Acabo aquest recorregut per la secció de les arts decoratives de començaments del segle XX, a la Galeria Nacional, mostrant un dibuix d'un figurí per a una òpera. N'hi ha bastants, i també hi ha, i em va sorprendre, força dissenys per a decorats operístics.
Algú em va assenyalar com ha estat d'important l'òpera a Praga.
Mozart hi va estrenar el seu Dom Joan i sembla ser que considerava que aquí sí que se l'apreciava. L'estrena va ser el 1787, al Teatre dels Estats, un edifici neoclàssic que tant de fora com de dins és molt bufó. Potser no és l'adjectiu apropiat, però té unes dimensions que trobo que la paraula li escau.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

El cubisme també té a la República Txeca manifestacions en el disseny tèxtil. Aquí teniu tres dissenys tèxtils de Pavel Janac, extrets de "Czech Cubism".

Aquesta estora té el toc funerari de què hem parlat en altres notes. En canvi la roba vermellosa que teniu aquí a sota té un aire africà i, si molt m'apreten, m'atreviria a dir que alguns dissenys del Mariscal hi tenen una retirada.

I per últim, un retall de roba que no és res de res, o sigui que no és de museu, sinó d'una botiga qualsevol que fa rebaixes en un carrer de Praga, però que trobo que s'adiu molt amb el tema (i me n'estic fent un vestit -sorry per la frivolité-.)

A la propera nota abandonem definitivament el cubisme.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Aquesta Galeria Nacional destil.la un amor a l'obra bonica del propi país, que m'agrada molt. Els objectes són tan variats que es nota que s'ha valorat i volgut explorar tot el panorama artístic txec de començaments de segle. Em vaig estar mirant les dates d'adquisicó de les peces per veure en quins moments s'havia fet un esforç per completar la col.lecció. Però em semblaria imprudent treure'n conclusions.

Per tant, no hi podien faltar dissenys de papers d'empaperar parets del moviment artístic cubista.
El de ratlles negres és del vessant tètric, obra de Pavel Janac, del 1911.

Dels altres dos no en vaig anotar autor ni data, però són aproximadament de la mateixa època tot i que fan pensar en dissenys dels anys 70.

Dilluns al vespre vaig veure a la televisió el documental sobre la fuga de presos de la presó de Segòvia en el programa que fan sobre la transició.
Opino sobre aquest documental i no sobre els altres que han fet, perquè he vist aquest que m'atreia especialment, i els altres en canvi no els he vistos i no en puc opinar. Però d'aquest sí, i com que justament l'esperava amb interès m'he sublevat d'aquesta frivolitat en el tractament dels temes que consisteix a retallar les frases dels entrevistats i a fer dir a cadascú una coseta que crea ambient sense que ens permetin sentir res sencer.
Patchwork d'imatges i mots. Una tècnica impressionista que a mans d'un artista de les idees podria ser un bon mitjà, vés a saber, però que s'ha convertit en la nostra televisió en l'única manera de fer documentals i en la imposició de la superficialitat. Ja no ens mostren un discurs seguit de ningú. I en aquest cas hagués estat interessant
A part d'aquest comentari, hi ha punts emocionants al documental.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

A la Galeria Nacional hi trobem vaixella, gerros i altres estris de porcellana, vidre i ceràmica de començaments del segle vint, com aquesta fruitera (sense fruites, naturalment!) tan allunyada dels dissenys modernistes.

A continuació teniu els dibuixos de dos creacions de Pavel Janac. La cafetera és del 1919 i els pitxers de flors del 1911. Aquests models ratllats en blanc i negre formen part d'alguns dels objectes dels quals s'han fet facsímils que es venen actualment al Museu del Cubisme.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Els mobles cubistes en alguns casos poden ser tètrics. Hi ha un gust pel negre i, encara més, per la fusta lacada de negre que, la veritat, no és gens alegre. Tenen una cosa com de piràmide egípcia que s'hagués posat de dol.
Passa igualment amb algunes mostres d'art deco.
Salvant les distàncies, l'Empire State Building o l'edifici Chrysler a Nova York també tenen aquest toc funerari.

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)

Al Veletrzni Palac hi ha una de les col.leccions de l'extensa Galeria Nacional, la Narodni Galerie. Es un edifici racionalista del 1925 que ofereix una confortable imatge de solidesa i endreça.
Allà descobrim els mobles cubistes.

La cadira d'aquí sobre és de Pavel Janak i el silló de Josef Gocar, tots dos grans dissenyadors de mobles, a més d'arquitectes.
A la Galeria hi ha calaixeres, llits, taules, tauletes, armaris... i dissenys, signats, datats i explicats. És com una lliçó d'estètica i d'influències.
Per exemple, els dos sillons que vénen a continuació són denominats peces d'art nouveau geomètric, amb influències japonesa (el de la dreta) i vienesa (el de l'esquerra), datats entre el 1900 i el 1910.

Doncs sí, entre aquest modernisme geomètric i el cubisme i el que jo n'hauria dit art déco hi ha una línia de continuïtat que en aquest museu és molt clara.
Busco l'origen de l'expressió art déco i veig que es va fer servir a l'Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París el 1925 per designar l'estil d'aquell moment, però que no va ser popularitzada fins els anys 60 per un crític britànic.
A l'exposició sobre la Myrurgia que hi va haver fa uns mesos al MNAC de Montjuïc teníem exemples d'aquest estil a Catalunya.

Perdoneu que encara us parli una mica més del cubisme arquitectònic, abans de dur-vos de la mà a la Galeria Nacional a veure coses més variades. La veritat és que vaig començar a veure cubisme per tot arreu. Es va convertir en una manera de mirar.

Aquí a sobre, un esbós d'un detall de la façana de la Universitat Karolinum, un edifici que abans d'arrribar a Praga jo hauria dit que era estil anys vint, linial, mig racionalista, i au! m'hauria quedat tan ampla. Però, ah!, ara la cosa ja és diferent, i les ratlles rectes totes tenen el seu què, i les veus d'una altra manera i els hi trobes com una intenció i una bellesa particular.
És una bestiesa, però s'acosta a la realitat del que em va passar. I sí que és veritat que hi ha edificis moderns als afores de Praga, molt funcionals, que em vull imaginar que han heretat una tradició molt depurada.

I fa poques setmanes, a Santiago de Compostel-la, miro l'exterior de l'església del convent de les Clarisses i veig el que teniu aquí a sota:

(Quin cim de façana més estrany! Llegeixo en una guia que es tracta d'un temple barroc. Diu: "de un barroco cubista". Penso que no sóc l'única que m'he obnubilat. Però l'expressió no és tan desaforada: en efecte, és un barroc que té alguna cosa cubista. I per arrodonir-ho, llegeixo al ja citat "Czech Cubism", que Pavel Janak el 1913 va reconstruir la casa d'estil barroc del Dr. Fara. La foto amb el resultat és molt curiosa i la teniu aquí a sota.)

Per acabar, una adreça amb textos en anglès sobre el naixement de l'arquitectura cubista a la República Txeca, aquí.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. (Extretes de "Czech Cubism")

El tercer i últim arquitecte txec cubista que presento és Pavel Janak (1882-1956), un dels més prolífics, i aprofito per mostrar dibuixos seus de projectes, alguns dels quals mai es van arribar a construir. Ho faig per la seva bellesa; en general m'agraden molt els dibuixos arquitectònics, no els simples plànols. Trobo que tenen la gràcia dels esbossos i la força dels conceptes.

Pavel Janak, com els altres arquitectes cubistes, es va dedicar també a les arts decoratives, sempre dins del cubisme, cosa que vaig descobrir a la Galeria Nacional, la visita a la qual mereix una nota a part. Acabo avui amb un disseny de Janak per a ceràmica.

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes de "Czech Cubism")

No em digueu que no us agrada el personatge del canotier. És Josef Chochol (1880-1956), un altre dels grans arquitectes cubistes txecs.
És l'autor de l'edifici
d'apartaments al peu de Vysehrat i també de la casa del carrer Libusine, que han sortit en dos notes anteriors.
Podeu trobar més informació i més imatges a aquesta adreça.

Alguns d'aquests edificis tenen l'arrebossat en mal estat i no estan gaire ben conservats, en especial els que són grans edificis d'apartaments. En canvi els més petits, tipus torres particulars, estan restaurats.

Anem un moment a relatar influències. A començaments del segle XX hi va haver a Praga dues exposicions forànies que van accentuar la modernitat de la crítica txeca: l'exposició l'any 1905 d'Edvard Munch i la de Picasso, Braque, Derain i Gris l'any 1913; recordar també que els artistes txecs van exposar a diverses ciutats europees i van visitar i participar en exposicions a París.
Amb el cubisme, jugada a fons la carta teòrica i pràctica, l'art txec entra a formar part de les avantguardes europees, de ple dret i amb un alt nivell de qualitat i originalitat.
Algú ha dit que cent anys de nacionalisme al darrera van preparar l'entrada dels artistes txecs a la modernitat europea, que es va fer justament a través del cubisme.

Dedico aquesta nota a celebrar l'entrada de la República Txeca a la Comunitat Europea, amb la recança que Praga ens va ser injustament escamotejada durant molts d'anys i la vèiem tan llunyana, quan ens és tan propera. Si la pertanyença a la comunitat Europea els ha de ser bona o dolenta són figues d'un altre paner, però en qualsevol cas som al mateix barco.