M'ha costat trobar per casa una enganxina vella per escanejar.
¿Recordem quin dia vam decidir treure la pancarta de la finestra?
¿Recordem encara les mobilitzacions en contra de la guerra?
Ahir, passant per Gràcia, en un balcó del número 46 del carrer de l'Or... preciosa sorpresa!
Hi podeu veure el símbol d'Aturem la Guerra enginyosament il.luminat a la nit. Segurament un manetes que no deu haver oblidat les manifestacions.
(Si aneu al Verdi Park aprofiteu la visió)

Sóc de les que m'alegro de la nova Presidència i del nou Govern. Però, francament, hauria preferit que ahir el Zapatero no sortís al balcó de la Generalitat.

Hi ha vels i vels. Mocadors de cap que tapen la closca, els que no han de deixar veure ni cabells ni orelles ni coll, els que han de tapar també la barbeta, els que només han de deixar veure els ulls i els que són com posar-se un sac al cap. Els francesos van de bòlit amb el vel musulmà d'algunes alumnes, d'algunes funcionàries i d'algunes fotos d'identitat. És el debat nacional del 2003. (Com que m'he estat llegint l'informe Stasi sobre aquest tema -Le Monde del 12.12.03-, permeteu-me que us en faci cinc cèntims.) Seria fàcil de ridiculitzar i de dir que els francesos no han paït psicològicament la guerra d'Algèria, però no es tracta només del mocador al cap, sinó també d'altres qüestions com el refús de l'escola mixta, de cursar assignatures de biologia i educació física, de ser examinats per professors del sexe contrari, o l'exigència de tenir poder de decisió sobre el sexe i la religió d'infermers i metges que han d'atendre el pacient. Aquest any el cas d'algunes funcionàries que atenen el públic i que s'han posat el mocador ha amplificat el debat. Hi ha una preocupació per la propagació proselitista dels signes religiosos i també per les pràctiques que consagren i amplifiquen la inferioritat de la dona. Diversos polítics i partits polítics han anat modificant la seva posició sobre la qüestió, i molts dels que eren partidaris de tractar-lo amb mà esquerra i dirigir-lo pels camins de la integració, ara es decanten per fer una llei que abordi l'assumpte. Dins de molts partits no hi ha unanimitat i alguns dels que són contraris a legislar pertanyen a les tendències més diverses, com el Front National de Lepen o els partits trotskistes. Hi ha doncs debat apassionat sobre la "laïcité", la laïcitat, un concepte molt francès, amb molta càrrega afectiva, i estrany a d'altres països europeus. Al Regne Unit la reina és el cap de l'església, a Finlàndia i a Dinamarca el luteranisme és la religió de l'Estat, a Grècia fins fa molt poc als documents d'identitat s'esmentava la religió ortodoxa, als paisos catòlics perviuen règims concordataris amb el Vaticà. Però a França hi ha la laïcité i amb la laïcité no s'hi juga. M'explicava una funcionària francesa ja retirada, la senyora Maguy Aucher, que als anys 60 havia estat nomenada directora d'un centre sanitari en un poble a la regió de les Cévennes -que des del segle XVI és un feu de la religió protestant-, i que a la seva arribada els notables del lloc l'havien convocada i li havien preguntat de quina religió era. Els havia replicat, en to tallant, que creia que no havia de contestar la pregunta perquè "som en una República". Encara ara estava orgullosa d'haver defensat la laïcitat trenta i tants anys enrera. Incomprensible a altres latituds. Doncs bé, a França han encarregat a un consell de vint "sages", savis assenyats, un informe, perquè el President de la República decideixi si es fa o no es fa una llei. Els vint savis, presidits per Bernard Stasi, han entrevistat a cent personalitats de diverses tendències, professions i confessions i a dos cents alumnes de liceus de secundària. M'ha sorprès la varietat de la llista dels entrevistats, que va des de responsables de sindicats i partits, passant per diversos ministres, fins a les representants del moviment de dones magrebines "Ni putes ni submises". També s'han desplaçat a d'altres països europeus i les experiències negatives que recullen dels Països Baixos són especialment interessants. Finalment l'informe ha vist la llum i el punt que tots els mitjans han anat a buscar per als titulars és què diu sobre el vel: "No s'haurien de permetre a l'escola els signes ostensibles de confessionalitat, tals com grans creus, vels o kippa [el casquet judaic]". La discussió ha estat immediata: què vol dir exactament "ostensible" (vegeu el dibuix de Le Monde). Continua ->

No és veritat que aviat no ens entendrem. Ens continuarem entenent, però ens farà com vergonya. De vegades ja me’n fa.
Exemple (d'un intent de complicar-se la vida escrivint recargolat):
“La no assistència a classe dels alumnes per raons de caràcter general i comunicades prèviament pel consell de delegats, és una figura del tot semblant a la que en altres àmbits de la societat s’anomena dret de vaga. [Uf!] Com a tal no serà objecte de correcció si es compleixen les condicions esmentades [...]"(Extret de la normativa de règim intern d’un institut d'ensenyament secundari d’aquest nostre, pobre, brut, etc. país)

Vint-i-quatre hores després de començar aquest quadern, m'apunto al directori de bitacoras.net i m'escriuen dient que tu bitacora ha sido rechazada. Per què, els hi pregunto. Doncs porque no està en español, m'han contestat. Primer m'ha fet pena, però després una mica de ràbia.

La dignitat de les víctimes
Estic llegint un document interessantíssim. Es tracta d’un recull de cartes escrites des del front de l’Ebre, del maig del 38 al gener del 39, per un jove catedràtic de llatí, Eduard Valentí, llavors tinent republicà amb 29 anys.
Durant aquests vuit mesos escriu a la seva nòvia una carta diària, explicant el que ha fet. El conjunt proporciona una visió impagable sobre l'anar fent de cada dia a la guerra, sobre la quotidianitat de la guerra (o de les guerres).
Amb tot, el millor són les descripcions finíssimes sobre el caràcter dels homes i les seves relacions, dignes d'un humanista.

Transcric una perla d’una de les cartes:

[del 2.10.38]
“[...] Aquest matí un aparell de caça que venia de l’Ebre ha hagut d’aterritzar prop del poble i han fet presoner el pilot. L’han portat a l’Estat Major; allà l’hem interrogat mentre s’esperava per portar-lo al C. d’E. Ha estat una escena interessant. El noi s’ha portat molt bé, amb molta serenitat i una gran dignitat. En aquestes escenes el que queda millor sempre és la víctima, i en aquest cas ell en tenia consciència. Els d’aquí s’han portat bé encara que amb moments de mal gust. Ja saps com és de rar trobar gent discreta i delicada. El presoner era un xicot jove, pilot civil abans de la guerra, segons ha declarat. Encara que serè, estava que es veia que la sang li bullia. A cada exabrupte indelicat dels d’aquí es tancava en un mutisme despreciatiu de bastanta categoria. [...]”

M'agradaria tornar sobre aquestes cartes un altre dia, però sembla que se'n farà una edició i els qui la preparen m'han dit que m'esperi que es publiquin

Un afer antropològic Durant una recent visita a la vall del Baztán, al nord de Navarra, em trobo que la guia que duem parla dels "agotes". Diu que en aquesta vall i més concretament al poble de Arizcun hi havia uns habitants, documentats ja des de l'edat mitjana, amb característiques racials diferents dels bascos (eren més rossos i no tenien lòbuls a les orelles). Se'ls anomenava "agotes" i encara avui es desconeix l'etimologia d'aquesta designació. El que sí se sap és que aquests personatges van ser fortament discriminats fins a començaments del segle XX (segle vint!!): no se'ls permetia aprofitar les terres comunals; havien de situar-se a l'església darrera els altres feligresos i fins entrar-hi per una porta diferent; no podien casar-se amb els altres habitants del Baztán i eren objecte d'insults i vexacions. La guia acaba dient que l'origen d'aquests habitants ha donat lloc a tot tipus d'especulacions i que hi ha qui ha dit que potser es tractava de descendents de soldats de Carlemany que haguessin quedat ferits i ressagats a les muntanyes. Com a mínim, sorpresa. Mai havíem sentit parlar dels "agotes". L'assumpte ens desperta la curiositat i fem cap a Arizcun. Plou a bots i barrals. Allà topem amb un, diguem-ne, parc escultòric, com un Chillida Leku, però casolà, i a més inundat per l'aigua que cau sense parar. Està situat en una part del poble que es diu Bozate i l'escultor Santxotena, natural d'aquest barri, exposa una part de les seves obres en aquest terreny. Gran cartell anunciant l'exposició permanent a l'aire lliure del Santxotena i un altre cartell anunciant la visita a la seva casa natal, agençada per exhibir més obra seva i per ensenyar costums antics de la vall. Ens saltem l'exposició a l'aire lliure i anem directament a la casa familiar dels Santxotena, pensant trobar-hi alguna explicació sobre els "agotes". En efecte. El noi que fa de guia de la casa pairal, ens explica que el Santxotena és "agote" i que reivindica els seus orígens. Que és fill, nét i besnét de fusters, perquè els "agotes" no podien posseir terres, per tant no podien ser pagesos independents. Penso: "Santxotena... Això és un nom castellà escrit amb "tx" per euskaldunitzar-lo". Però aviat caic que Sancho, amb aquest so, ha de ser en realitat un nom d'origen basc i que l'euskaldunització de l'ortografia no és feta per emmascarar cap origen castellà. I també caic, i ens ho corrobora el guia, que els tals "agotes", fos quin fos el seu origen, eren personatges bascoparlants, com ho són encara ara la major part dels habitants que ens vam creuar en aquesta vall. Semblava fort que se'ls discriminés tant, si eren allà de feia... 500 anys? 600 anys? i si parlaven basc com a única llengua. Continua ->

Inauguro web log amb il.lusió. I respecte. Vull posar-hi dibuixos que he fet i que vaig fent, i textos tan breus com sigui possible. Setmanalment, com a mínim. De temes diversos. No tinc gaire clara ni la funció ni l'abast d'una web log, i l'abordo amb certa por, sobretot pel que fa al to. Quin és el to si no sé quin és el públic? Tots els dubtes que m'assalten són dels que duen a dir: "més val que ho deixis córrer". Mala cosa. Per espolsar-me'ls o per trobar-hi una resposta el millor és que m'hi llenci. Aquí va.