(La caricatura tan bona que encapçala aquest post està treta d'aquí)

M'alegro profundament del Premi Nobel a la Doris Lessing, perquè és un personatge que em cau molt bé.
El que més m'ha agradat del que he llegit de la Doris Lessing (que tampoc no és gaire) és el més autobiogràfic: "En busca del inglés", "Dintre meu", "Passejant per l'ombra", "Risa africana"... Com si el que més m'impressionés fos la seva pròpia vida, la manera de mirar i de narrar...

Un dia a Londres, passejant vora el Tàmesi a les 8 del matí a l'alçada de Chiswick, passaven de tant en tant uns personatges que em van fer pensar que si l'anglès veritable que la D.Lessing buscava a Londres acabada de desembarcar de l'Àfrica, que si aquest anglès-anglès existia, havia de ser un d'aquells passejants matiners. "En busca del inglés", em va fer gràcia que un títol tan bo em vingués al cap en aquell moment i que m'evoqués l'humor i les sensacions del llibre.

Conservo molts flaixos de la meva vida quotidiana en què davant d'algun fet he pensat en algun fragment de la Doris Lessing, prova que la seva manera d'escriure m'ha fet entrar molt endins idees i sensacions. A continuació un exemple dels més banals:

Em discuteixo amb el dentista per tot això dels implantaments de dents i li dic que tampoc no fa falta fer tractaments tan agressius, que portar pròtesis no deu ser tan terrible:
-Els anglesos que marxaven de colons a l'Àfrica, encara que només tinguessin trenta anys, es veu que es feien arrancar totes les dents i encarregaven una dentadura postissa abans d'embarcar -li dic.
-I ara! No pot ser.
-Ho explica la Doris Lessing a les seves memòries.
-Aquests anglesos... Segur que els sicilians que anaven a Nova York no se'n feien arrencar cap.

(...tinc al cap altres flaixos més subtils... Per a una propera ocasió.)