Això ha estat parat massa temps, i poquet a poquet torna a engegar. Per Nadal tindrem disseny nou i sobretot s'hi podran tornar a posar comentaris.
Torno, doncs, i avui us vull fer entrar a la Torre Agbar. Em sembla que ens hi quedarem uns dies.

Fa aproximadament un mes, el divendres 6 d'octubre de 2006, a les 18h., comença una visita guiada a la Torre Agbar.
Es tracta d'un grup d'enginyers -i algun infiltrat, en el meu cas infiltrada- que participen en una de les primeres visites que Agbar organitza per a les institucions.
Després d'un any d'estar en funcionament (la inauguració va ser al setembre del 2005), l'empresa ha començat a donar a conèixer l'interior de l'edifici als familiars dels empleats i a alguns grups de professionals. Les visites turístiques i per al públic en general, de moment, queden ajornades.

Al vestíbul domina el color negre.
El grup és invitat a baixar a la primera planta subterrània per un tram d'escales flanquejat per parets de factura irregular i a entrar a l'auditori. Aquestes parets que semblen (no ho són, només ho volen semblar!) picades a la roca tenen el seu què, com veurem més endavant.

Aquí comencen les explicacions.
-Compte amb els graons que són irregulars, mirin les llumetes.
Entre les fileres de butaques els graons van de dos en dos: dos de poca alçada, un de més alt, dos de poca alçada, un de més alt... Les llumetes a terra, tipus cinema, són per no despistar-se. Dins d'aquest auditori tot torna a ser fosc, terra, parets, escenari. Els seients, de color granat també fosc, són extremadament espaiosos. Les parets son d'una tela d'acer tibant i negra que si es toca fa blup-blup. Una sala amb cabuda per a 300 i tantes persones, que ja els sembla petita per a certs actes que voldrien celebrar-hi.
La manca de lluml recorda la sala de l'Opera de Lyon
del mateix Jean Nouvel, de qui vam parlar a les Barcelonetes fa temps.

Les explicacions són amenes, comprensibles, intel.ligents. La persona que dirigeix la visita sembla que està a la defensiva de les preguntes que puguin fer els enginyers. Els avisa d'entrada:
-Per a les qüestions tècniques, al final els atendrà un tècnic.
Més endavant, referint-se al sistema d'aire, acondicionat torna a advertir:
-Després li ho poden preguntar al tècnic.

Em remeto al seu discurs:
L'arquitecte francès Jean Nouvel en el moment en què se li va parlar del projecte no tenia encara cap obra a Espanya i s'hi va interessar. L'empresa volia fer un edifici singular, un edifici que fos un regal a la ciutat (segons l'expressió d'en Fornesa que llavors era el president del grup Agbar).

De l'aspecte exterior no cal parlar-ne, es pot veure de lluny i de prop. Anem a les interioritats i també a les metàfores.
Per construir les quatre plantes de soterrani i aixecar l'estructura de la torre es va haver d'estar bombant aigua del subòl a base de bé. Fan una comparació amb l'aigua que es va haver de bombar per a la reconstrució i ampliació del Liceu, i aquí es guanya en nombre de bombes, de temps i de litres. Barcelona si no estigués asfaltada seria una horta riquíssima. Es veu que ara el nivell de l'aigua subterrània va pujant, però encara no ha asssolit el nivell normal que s'espera que torni a tenir.
La torre té una base en forma de banyera invertida. Perdoneu perquè això no ho vaig acabar d'entendre, però em va semblar que es tractava d'una estructura que tenia a veure amb la convivència obligatòria amb un cert nivell d'aigües freàtiques, com si l'aigua pugués pujar i quedar retinguda per aquesta banyera de cap per avall.

L'estructura de la torre que s'alça sobre aquesta base en realitat és doble. Es a dir que es tracta de dues torres de planta ovalada una dins de l'altra, i aquí reprenc la mateixa expressió que va fer servir el qui feia l'explicació: com un ou de guatlla dins d'un ou de colom. Són, doncs, dues estructures autoportants (torno a fer servir la paraula exacta que es va utilitzar), que aguanten els diversos pisos. La planta tindria més o menys aquest aspecte:
Es a dir, dos òvals que no són concèntrics.
Com veurem minuts després, la torre de dins és la que dóna cabuda principalment al gran ascensor. Entre les dues parets, la de la torre exterior i la de la torre interior, l'espai és totalment lliure.
Per si la meva explicació fos confusa, copio la d'un fullet que arreplego per allà: La Torre Agbar amaga una sorpresa, ja que a l'interior del cilindre de la torre se n'ha construït una altra d'igual altura i menor diàmetre que conté alguns serveis de l'edifici, com els ascensors i les conduccions elèctriques i de ventilació. L'espai intermedi entre ambdós cilindres és el que es destina a les oficines.

(Continuació el dia que ve)