(Acabem avui els comentaris sorgits a partir de l'exposició de fotografies sobre la Revolució Cultural).
Fa un parell d'anys vaig recórrer a una acupuntora, la Margarita Chuang Ching Li, de qui m'havien parlat molt bé.
Em vaig trobar davant d'una dona xinesa, vorejant la seixantena, afable i bona professional. A la paret del seu despatx del carrer Casanova, hi té la traducció d'un certificat dels anys d'exercici professional a Xina. A la sala d'espera hi ha el títol de metge de la Universitat de Kunming, a Yunnan, del 1965. És un títol que té una factura una mica matussera, el paper és senzill, el disseny és... revolucionari, en el sentit polític del mot.
També té, emmarcades a la paret d'una de les sales, cartes de pacients catalans datades dels anys 80, que certifiquen que la Margarita els ha curat amb acupuntura tal o qual dolència que ningú els havia sabut tractar.
Al passadís hi ha quadres xinesos i una peixera.
Fins aquí, el decorat.
Ara, ella.
La Margarita, doncs, és metge, tot i que m'imagino que el títol no l'ha pogut convalidar i que per això a Barcelona s'ha de limitar a l'acupuntura. Però et mira en tant que metge, et fa treure la llengua i et dóna uns copets a la panxa, que no m'havien donat des que tenia 5 o 6 anys. És una dona forta, amb molta personalitat, intel.ligent i viva, un toc d'ingenuïtat, entranyable.
Un dia, veient-la tan amarada de cultura xinesa, apuntant la propera cita i les notes sobre la meva salut en xinès, li pregunto com és que es diu Margarita.
Polque mi madle e' catalana, sento, sorpresa.
Li demano que, si us plau, m'ho expliqui.
I escolto amb atenció.
------------------
Som a Barcelona, l'any 1935, i la seva mare, la Margarita Rafí, té 23 anys. Acaba de conèixer un intel.lectual xinès, un home cultivat i viatjat que ha vingut a Barcelona per tenir contacte amb la llengua castellana, ja que treballa com a traductor. Enamorament fulminant i decisió ràpida: la Margarita vol casar-se amb l'home xinès i marxar a viure a la Xina.
Entonce' viaje no como ahora, era todo difíci', barco, tren, otro barco. Todo' le decía': "no vaya', si allí él no te quiere, tú lejo' y sola ¿qué hace'?".
A la foto de la seva mare que la Margarita té al despatx, veig una noia molt jove amb cabell ondulat a l'estil dels anys 30, però amb una barra forta i un aire decidit. La Margarita Rafí, ja us ho suposeu, es casa i marxa.
El marit decideix instal.lar-se a Shangai, perquè és la ciutat més cosmopolita i adequada per a la seva dona estrangera.
Mi madre no vivió guela civi' española, pero vivió guela con japonese'. El pare té sentiments clars contra la invasió japonesa i escriu articles abrandats als diaris que sovint a última hora són censurats pels invasors. El directo' de su peliódico dice: "No haga' altículo' ta' fuerte' polque luego a media noche tengo que corre' a esclibi' otra cosa". Pero él continua esclibiendo fuelte.
Detenen uns seus companys, a ell el vigilen els espies japonesos i finalment el vénen a buscar, però la Margarita Rafí diu a la policia que el seu marit no hi és i aconsegueixen escapar. Marxen a Canton a corre-cuita, però enduent-se'n els diccionaris, i més endavant acabaran fugint a Hong-Kong, on tenen tota la casa plena de refugiats com ells.
Després de la guerra, reinstal.lats a la Xina no colonial, són ja tota una família. La Margarita Rafí ha tingut cinc fills, el segon dels quals es diu Margarita com ella i és la meva acupuntora.
Li pregunto com és que no parla gens de català i em torno aquedar de pedra: Polque mi madle a nosotro' siempre no' habló en chino. Sorprenent per més d'un motiu aquesta noia de barra forta i mirada decidida. (Per continuar llegint heu de clicar a sobre el CONTINUA de la ratlla següent)

La Margarita m'explica que les autoritats comunistes van respectar el nivell de vida de la família. Vivien en una finca, amb arbres fruiters i amb algun treballador per cuidar el terreny. Y hasta había un lago con una balca". Com que el pare tenía família emigrada i la dona era estrangera, la finca podia haver estat comprada amb diners del treball a l'estranger i no els va ser confiscada. Lo' comunista' trataron bien a mi padre.
Cap al 1961 decideixen marxar a Barcelona. No goso preguntar quins són els motius de la decisió. En tot cas, primer marxarà la Margarita Rafí amb els fills i el pare té la intenció de fer-ho al cap de pocs anys, perquè ara no li donen el passaport i ha d'esperar a jubilar-se. La Margarita filla, la meva acupuntora, es queda també a la Xina per no deixar sol el pare i, a més, per continuar estudiant medicina a la Universitat de Kunming on ha aconseguit entrar després de molt d'estudi i esforç.
Però quan arriba la jubilació, no és possible marxar perquè es troben immersos en la Gran Revolució Cultural Proletària. Recordo la seva frase: Entonce' lo' chico' hacía' lo que quelía'.
La Margarita s'assabenta que a l'empresa on treballa el pare hi ha una sessió d'acusació i autocrítica pública i que ell és un dels que són a l'escenari. Cojo bicicleta y voy coliendo a vel qué pasa. Son do' i al que critica' má' e' al otro, pero él està allí al lado de pie mucha' hora' y cara toda muy roja. Yo tengo miedo que tenga infalto.
La Margarita està trasbalsada perquè el seu pare no acceptarà de reconèixer, afirmar o autocriticar-se de cap cosa de la qual ell no estigui convençut. La imatge que té d'ell és una imatge bonica, de persona coherent, amb conviccions. És per això que la foto de Zhensheng, on hi ha uns dels denunciats amb un guant entaforat a la boca, perquè no pugui parlar, no només m'ha fet pensar en la insubmissió i en la desobediència civil, sinó també en el seu pare.
Després d'aquesta primera sessió, la Margarita es preocupa de protegir-lo, perquè està amenaçat de noves sessions. Se li acut d'ingressar-lo com a malalt en una habitació de l'hospital on ella treballa. Pero no podía esconde'lo allí polque todo estaba al revé'. Enfermera' pasaba' visita' y médico' fregaba' pasillo'. Parla amb els membres de l'empresa on treballa el pare i els convenç que està malalt i que s'ha de curar. Luego vosotros' hacéi' lo que querei' con él, ahora no, él enfelmo, tiene que cura'. La Margarita em diu que ella visita els treballadors de l'empresa i que com que té prestigi professional, exerceix certa influència sobre els pacients-denunciadors. El pare es reclou a casa, on una cunyada li porta el menjar, i sis mesos després la Margarita se l'enduu a casa seva, però em diu; Había mucho' chivato' y yo hago cortal pelo y vestil bien, perquè no es murmuri que està amagat.
Un bon dia apareix un gran cartell al seu hospital, denunciant-la perquè està molt lligada al seu pare i és filla d'una estrangera. Decideix no fer cap comentari i la denúncia finalment no té conseqüències.
Passen el cap, però fins l'any 79 la Margarita amb els dos fills que ha tingut entretant, i el seu pare, no poden venir a Barcelona. El marit de la Margarita tardarà encara dos anys a poder obtenir passaport.
Mi familia aquí no podían clee' lo que yo decía de revolución'.
M'explica altres coses de la seva instal.lació a Barcelona, però això ja ens apartaria massa de la Revolució Cultural.
També em diu que la seva mare, la Margarita Rafí, ha escrit algun llibre, crec que sobre naturisme, i que és vegetariana estricta. Que cada dia fa dues hores d'automassatge xinès, començant pel cap i acabant pels peus, i en camina dues més per la terrassa de l'àtic on viu. No la conec, però pel que m'explica la Margarita em sembla encara més xinesa la mare que la filla.