Continuem amb el pou. He entès (atenció, he entès, no sóc cap experta) que en aquesta terra de secà hi ha dos tipus de pou.
Uns que punxen un corrent d'aigua poderós que surt amb pressió a l'exterior, sovint perforats a força profunditat amb instruments moderns. D'altres, anomenats aquí de llàgrima, són més modestos i en general més antics. Tenen una profunditat menor. Imaginem que un pou dels del primer tipus pot tenir 50m. de profunditat mentre que un dels segons en pot tenir 10 o 12. Aquests pous de llàgrima van a parar a una capa argilosa o similar, més o menys impermeable, i obren una cavitat que funciona aproximadament com una cisterna natural. L'aigua que hi va a parar de manera natural arran de les pluges, hi queda retinguda. La paraula llàgrima està motivada perquè és com si la terra subterrània anés plorant i l'aigua s'escolés poc a poc cap avall i anés omplint la cavitat.
Hi ha pous de llàgrima que són, a més, amb sabata, és a dir que quan els que excaven han arribat a aquesta capa més impermeable, excaven una mica més, lateralment, de manera que la cavitat tingui més capacitat. Aquests pous acusen molt la secada i també les pluges. Quan plou, durant un temps l'aigua és més tèrbola, i evidentment més abundant.

L'aigua es pot treure amb corda, galleda i politja, o bé amb bombes manuals. També hi ha bombes que funcionen amb electricitat, on n'hi arriba -no és el cas d'aquest tros-, o que funcionen amb motors de gas oil. Com més fàcil és treure aigua, més se'n gasta i més aviat baixa el nivell del pou. Per això a alguns trossos han decidit en un moment o altre de la seva història fer un altre pou i ara en tenen dos, que indefectiblement s'anomenen pou nou i pou vell.
Sigui com sigui cada casa té la millor aigua.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Els saurís o buscadors d'aigua tenen un nimbe una mica esotèric, encara que avui en dia acostumen a tenir empreses perforadores. Jo havia sentit a parlar de pèndols i varetes d'avellaner que s'inclinaven totes soles a mans del saurí. Quan vaig veure'n un de veritat (que a més es veu que era bo i que l'empresa li funcionava) vaig tenir una decepció, perquè va treure un rellotge de butxaca amb una cadena i li va començar a donar voltes com hauria pogut fer-ho qualsevol.

I aprofitant que hem sortit a fora de la casa, fixem-nos en el paisatge d'aquesta part alta del Camp de Tarragona, tocant a la Conca de Barberà.
Al fons, muntanyes pelades, la pedra clapejada del verd de les mates de boix i de ginesta. Un pi torturat per aquí i un altre per allà.
Més a la vora, camps llaurats separats per marges, trossos de terra vermella i trossos de terra grisa més pissarrosa. Vinya, olivera, avellaners, ametllers, algun garrofer, alguna figuera. De tant en tant un bosquet de pins i alzines bordes.

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)