(Podeu clicar per ampliar el dibuix)
Doncs sí, aquí s'ha d'anar a buscar l'aigua al pou. No és lluny, però de tornada, quan es va carregat, fa una mica de pujada. Abans s'hi anava amb cantis (dels negres, de Verdú), ara s'hi va amb bidons. El pou té politja, corda i galleda. I embut per no perdre aigua quan s'aboca per omplir els bidons. Embut i corda són de plàstic, però la galleda continua sent de zenc. Aquí res és perquè sí, tot té una funció pràctica. És metàl.lica, perquè pesa més i al moment d'omplir-se s'enfonsa fàcilment a l'aigua. Així el procés és més ràpid.

Lloc per a una mica de poesia.
Mirar cap avall i veure l'alçada de l'aigua. Dir que el nivell és baix perquè hi ha secada. O dir que l'aigua és tèrbola perquè ha plogut. Fer por a les criatures perquè s'aboquin al pou amb compte. Sentir el grinyol de la corriola, escandalós i entranyable.
Més poesia amb els safaretjos, però aquesta definitivament poesia antiga. Comencen a créixer herbes dins el safareig, és lluny l'època en què a tots els safaretjos a les nenes se'ls donava un grapat de mocadorets per rentar perquè no empipessin. També se les deixava sucar uns segons el monyó del blauet a l'aigua d'esbandir, però rebien un crit si el sucaven una i altra vegada i s'encantaven veient com en sortien núvols de color blau que deixaven l'aigua com tinta.

Lloc per a la tècnica: proper dia, una nota sobre "l'únic que sé de pous".

(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)