(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Com deia fa bastants dies, aquest estiu hi ha hagut a la Royal Academy a Londres una exposició antològica sobre l'obra de Tamara de Lempicka.
Reprodueixo aquí a sobre un dels seus quadres, una Dama de verd, que va aparèixer en un magazine de La Vanguardia, fa temps. No vaig retenir llavors el nom de la pintora: Tamara de Lempicka. Veritablement, sona exòtic.

Alguns apunts:
Tamara de Lempicka és filla de pare rus i de mare polonesa. El 1919, just amb vint anys, marit i filla petita, arriba a París, escapant de la revolució bolxevic.
Tamara de Lempicka pinta molt bé, treballa dur i es fa un nom com a retratista.
Té un estil personal molt marcat i, a la vegada, se situa completament dins els corrents i la moda de l'època.
Una mica de cubisme, una mica de futurisme i molta sensualitat; un xic de "bojos anys vint" i de "París era una festa", l'ambient de l'art déco. Luxe i una determinada modernitat.
Com a exemples d'aquest futurisme, observeu els grataceles que apareixen al fons d'aquest quadre:
O el cotxe esportiu del seu autorretrat. Igualment, al quadre on pinta el seu principal mecenes, el doctor Boucard, el representa, com a home de ciència que era, amb els seus instruments de laboratori a la mà (per cert, va ser l'inventor del Lacteol, medicina que sonarà als que hagin tingut criatures petites amb diarerres).

Al començament de la Segona guerra Mundial va emigrar amb el seu segon marit a Amèrica, possiblement empesa per la seva ascendència jueva. Els quadres de la nova etapa ja no són el que eren. És curiós. És com si passada una moda i una etapa d'opulència, després de la guerra ja no es pogués continuar fent allò que havia fet amb èxit i se sentís perduda. Hi ha algun quadre amb refugiats, algun altre de motiu religiós, però jo diria que és clar que allò ja no és el que ella sent.

La seva vida, en part, va ser com un reflex de la sofisticació representada en els seus quadres. Se li atribueixen amistats i activitats, i també l'exhibició de joies, roba i pells, que s'adiuen amb el glamour que volia evocar a la pintura, i que crec que és evocat igualment en el retrat que ve a continuació: sembla ser que els fotògrafs van estar dues hores per fer-li la foto. Les llegendes no s'improvisen. I ella es va bastir una identitat de personatge poderós, triomfant, escandolàs i eficaç.

Tornem al títol d'aquest post: Ai, les russes blanques.
Refugiades d'èlit pel seu naixement i pel seu cosmopolitisme, però havent perdut els seus havers, les emigrades russes van generar moltes històries. Gala, la dona de Dalí, en va ser un exemple; la dona de Sert, un altre (vegeu Antes que el tiempo lo borre de Baladía). Algunes d'elles són personatges envoltats d'un nimbe especial.
En el cas de Tamara de Lempicka hi ha una exaltació pronunciada dels sentits, un lesbianisme declarat, un gust per l'ostentació, ganes d'épater les bourgeois i una pintura d'una força i d'una qualitat indiscutible.

I és aquí, en aquesta força bruta que surt a través dels seus quadres, on fa trontollar sentiments i fa sortir de polleguera a més d'un crític. I això és molt interessant: se l'acusa de decorativista, de fer bons quadres però simplement anecdòtics, només il.lustratius d'una moda. Per donar més suport a aquesta opinió despectiva, s'esgrimeix que la seva obra agrada molt a Hollywood i que són col.leccionistes dels seus quadres la Madonna, la Barbara Streisand i el Jack Nicholson.
I també se l'acusa, i això encara ho és més d'interessant, de difondre una estètica en connivència amb el nazisme. De respondre a la crida del retorn a l'ordre, és a dir del retorn al realisme monumental en l'art europeu.
En efecte, aquests crítics tan temibles consideren, després de recordar els seus contactes amb intel.lectuals propers al feixisme italià, que Tamara de Lempicka pinta personatges petrificats en ambients gèlids, i que en aquest sentit es pot dir que exalta l'alienació, el poder i l'autoritarisme. Que les dones dels seus quadres, amb un fons d'alts edificis, tenen una despersonalització que evoca una fantasia sobre una gran ciutat del sexe. Que el seu art destil.la el fosc i dubtós glamour de la disciplina autoritària. Escriuen altres flors d'aquest estil.
Si cito aquesta crítica no és perquè hi estigui d'acord, sinó perquè he trobat significatiu que tanta força, i en té molta, desperti tanta animadversió. I també perquè m'ha fet pensar que veritablement en els seus quadres hi ha turbulència, tant més inquietant perquè està amagada sota una pàtina d'elegància. I, si no, fixeu-vos en els ulls buits dels seus Adam i Eva.